Sergi Belbel: “Ara mateix només vull que m’oblidin”
Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis) / Fotos: elpais.com, cadenaser.com, sport.com
Et va arribar La
Bête de casualitat, a través del Bernat Puigtobella. Abans d’això tenies
alguna altra obra en ment per ser la darrera com a director del TNC?
La veritat és que
no. Tenia la cosa de pensar quina seria la darrera obra que faria al TNC, no
buscava una cosa molt especial, només volia que m’agradés, no havia de ser la
gran obra del meu comiat. Per una qüestió personal, per la gent amb qui he
treballat, si el muntatge tenia una cosa especial, doncs millor. El Bernat la
va descobrir l’any 2010 a Broadway i me la va passar, coneixent el meu estil,
el que m’agrada i com m’agrada treballar. I al principi pensava que no la
podríem fer, perquè és molt complicada de traduir, però després de llegir les
15 primeres pàgines, traduïdes pel Joan Sellent, vaig tenir clar que era la que
volia fer. A més toca un tema que sempre hem debatut:
teatre culte versus teatre popular. I també és una obra que fa un homenatge als
actors. A mi sempre m’ha agradat fer teatre de cara a l’actor, que són els que
donen la cara durant els dos mesos posteriors a l’estrena. Sempre m’ha agradat
que els actors estiguin contents amb l’espectacle, que els seus personatges els
vagin a favor. I La Bête és una obra per a actors.
No has pogut
acabar de millor manera que fent una obra que homenatja el teatre i que
estableix un “conflicte” entre el teatre culte i el teatre popular. En aquests set anys has tingut el
mateix conflicte?
És un debat
obert, perquè... on et situes? Per mi l’ideal és el punt d’equilibri, però
s’aconsegueix molt poques vegades. Interessar tothom és pràcticament
impossible. Et planteges interessar el major nombre possible de gent, però
sempre hi haurà algú que dirà : “Ho he trobat horrible” o “Això no m’ha
agradat”. Quan noto que no agrada el que faig em sento molt malament. Després
penso... si no agrada em sento malament, però també quan he agradat hi ha qui
em diu “tu ho fas tot per agradar”. Finalment, fer teatre no deixa de ser un
joc, una il·lusió, i entrar en un món diferent, has de passar una miqueta de
totes aquestes coses. L’important és ser coherent amb el que fas, intentar no
mentir i si una cosa surt malament, intentar que la propera surti millor.
En un moment de
l’obra es parla de com s’arriba a treballar de qualsevol manera, com t'ho has
fet perquè els pressupostos quadrin amb un espectacle com La Bête? Com ha
afectat haver començat tres setmanes més tard? Ho pagaran els espectadors?
És molt difícil,
però crec que ho hem aconseguit gràcies a l’equip. Et treuen un tros, però
l’edifici no s’encongeix: la factura de la llum no és més barata. Has de fer
uns equilibris tan bèsties. Amb La Bête m’he recolzat molt en l’equip, hem
reduït d’on es podia reduir i després, com en el cas del vestuari, hem tirat de
reciclatge. Això sí, arribarà un moment que ni així, si continuen les
retallades. El pressupost d’aquesta temporada si el comparem amb el de la
temporada 2010 és del 36%. Quan ho expliques al món teatral europeu, pregunten
atònits: “Com us ho feu?”
Sí, les entrades
han pujat una mica perquè s’ha concentrat la venda fins al final, però tenim
bons resultats perquè en dos dies s’han venut més entrades que tota la venda
anticipada que s’havia fet des de l’1 de setembre. No està ple, però com més
t’acostes al final, més es va omplint. Però, mirant com van els teatres a Barcelona,
no està malament, mai no havia vist les xifres d’ocupació d’ara.
L’escenografia és
força impressionant, no tant com la d’’Agost’, i algú ha dit que tal i com està
configurada l’obra, amb escenografia inclosa, seria més adequada per a la Sala
Petita que per a la Gran, per què has optat per la Gran?
Suposo ho han dit
pel que passa en el primer acte, perquè només hi ha el diàleg del Valere (el
Jordi Bosch) i després el diàleg amb l’Elomire (Jordi Boixaderas). Crec que en
la segona part, quan entra la companyia, d’alguna manera omple tot l’escenari.
El que em vaig plantejar era si fer o no mitja part. Però realment les dues
parts són tan diferents que queda bé parar. L’escenari-vela no el veig a la
Sala Petita, però fet d’una altra manera s’hauria pogut fer a la Sala Petita
sense cap problema.
"La incognita del teatre és saber què passarà"
“Només puc parlar
d’èxit si és un fracàs total”, és una de les frases del Valere. Com mesures
l’èxit després del que va passar amb Agost?
L’èxit i el
fracàs són molt relatius. De vegades, fas espectacles i et fan una crítica
horrible però vas al mercat i la gent et felicita per l’èxit. T’adones que la
gent no ho llegeix tot, que el que tu consideres un fracàs, per un altre pot
ser un èxit. He tingut algun fracàs, i mirat amb el temps, penso: “Que bé que
em va anar, allò!”
El pal més gran
amb la crítica el vaig tenir fa molt anys, el 1992, amb Carícies. Me les vaig
creure totes perquè eren molt unànimes. M’estava plantejant deixar d’escriure
fins que vaig rebre una trucada d’un senyor francès que la volia traduir al
francès. Va ser la primera obra que es va estrenar fora de Catalunya i
d’Espanya. La crítica de 'Le Monde' va ser magnífica, semblava una altra obra. Bé, l’espectacle també era diferent. Des de llavors penso que tot
s’ha de relativitzar. No t’ho has de creure, ni quan et diuen que és el pitjor
però tampoc quan és el millor. La incògnita del teatre és què passarà.
La companyia
decideix abandonar l’Elomire i quedar-se amb el Valere. Has fet més amics que
enemics en el teu pas pel TNC?
Indiscutiblement
més enemics. Al TNC vaig començar fent 24 espectacles, hem acabat fent-ne 16.
Cada temporada tenia 30-40 projectes damunt la taula. Per tant si n’agafes 15,
la resta a qui has de dir no, no estarà contenta per la teva decisió. És
normal. I per molt que els ho justifiquis, no sé si és un enemic, però sí que és
una persona que se’t posa com d’esquena.
T’han acusat
d’escollir els mateixos actors, directors...?
No és veritat. L’Àlex
Rigola tenia 3 directors per dirigir tots els espectacles, i ho va dir al
principi i cap problema. Al teatre es treballa molt amb afinitats, perquè si no,
el projecte no surt com voldries que sortís. I pel que fa al nivell dels
actors, sempre m’agrada treballar amb els millors. Tot i així, jo a aquesta
crítica responc que m’agradaria que s’agafessin les llistes d’actors i
directors que han treballat al TNC des que hi vaig entrar el 2006 fins ara. Són
bastants més dels que la gent diu quan em critica per aquest tema.
"Crec que el TNC ha de descansar de mi perquè han estat molts anys"
Ets el director
amb més obres estrenades al TNC, és necessari que el director artístic tingui
tanta presència? (Pregunta del Zep Santos)
Té raó, però crec
que ha de ser així. És el que passa amb tots els centres artístics públics
europeus. Es tria un artista per dur la direcció artística d’aquell equipament.
L’altra opció és agafar un gestor, però és una opció més anglosaxona o
americana, i no imprimeix una personalitat en el que es fa. En el meu contracte
només consta fer una obra per temporada, hi ha directors artístics europeus que
en fan dues o tres i ningú no diu res. He treballat molt al TNC, per tant ha
arribat el moment de plegar i no tornar. Crec que el TNC ha de descansar de mi
perquè han estat molts anys.
A La Bête,
veient el personatge de l’Elomire (Jordi Boixaderas), el director/dramaturg del
passat, i el Valere (Jordi Bosch), el del futur, es pot establir una paral·lelisme Sergi Belbel-Xavier
Albertí? Com veus el futur del TNC?
No, no va per
aquí. A més la comparativa seria a l’inrevés. Jo sóc el Valere i ell és
l’Elomire. Ell té una capacitat superior a la meva i és una persona molt
íntegra. EL futur del TNC el veig molt bé. Crec que el Xavier té les idees molt
clares. A més el TNC s’adapta a la personalitat del seu director artístic.
Però, al marge d’això, és una estructura de professionals tan competent que té
entitat per ella mateixa. Crec que està bé que ara el Xavier li imprimeixi la
seva personalitat i l’equip respondrà magníficament bé. Una de les penes de
marxar del TNC és la gent, l’equip tècnic i de gestió. Enlloc he trobat un
equip tan cohesionat i compenetrat. Ens ho diu molt, la gent que ve de fora.
L’altre dia mateix el David Hirson. Ha de venir algú de fora perquè ens digui
el que tenim, perquè de vegades els catalans no sabem reconèixer-ho.
Com t’agradaria
ser recordat com a director del TNC?
En aquests
moments m’agradaria que m’oblidessin una mica. No cal que em recordeu, ni pel
bo ni pel dolent. He fet una tasca el millor que n’he sabut i que he pogut. El
temps dirà com ho he fet. Però ho he fet amb la màxima honestedat possible.
L’escenografia de
La Bête és un templet en forma de vaixell que acaba replegant veles, cap on
replegues les teves veles? Tornarà el Belbel dramaturg?
M’agradaria
agafar-me un any sabàtic com el Guardiola, però no podré perquè no tinc el sou
del Guardiola. Hauré de seguir treballant, però reorientar-me una mica i
recuperar l’escriptura, perquè jo bàsicament sóc un autor de teatre. Només he
fet Fora de joc, en estones lliures. A mi m’agrada estar relaxat per escriure
però quan tens mil reunions és impossible. I m’encantaria deixar de dirigir,
però no podrà ser per un tema de diners. L’escriptura no dóna diners fins que
no està estrenada i, llavors, si trigues sis mesos, has de poder compaginar-ho
amb alguna cosa per poder viure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario