- Tu quan et rasques l’orella amb el dit petit, qui obté més plaer l’orella o el dit?”
- Tu quan et rasques l’orella amb el dit petit, qui obté més plaer l’orella o el dit?”
INTIMITAT
CARTA D'UNA DESCONEGUDA
A LA TOSCANA
Respira. Esos primeros momentos son mágicos. Sola, mirando al infinito. Todo parece tan grande desde aquí arriba. No ves el final, porque ni tan sólo lo miras. Has pisado tantas veces la gloria y ahora noche tras noche la buscas durante noventa minutos. Cada palabra, cada respiración, la vives, es un deleite que sólo tú puedes disfrutar. Eres tú y él.
Esa hora de soledad, de preguntas, de miedo a olvidar, a no acordarte, al no aplauso. Pero eso, sólo son segundos, porque te levantas y ves que has nacido para estar allá, para vivir otras vidas que no son la tuya unos minutos cada día.
Unos minutos y tus emociones dejarán de ser sólo tuyas y serán convertidas por de decenas de ánimas que se fijarán hasta en el más mínimo gesto. Que lloraran con cada lagrimas que viertas y que se reirán contigo. Serás tú y ellos.
Es la hora. Se alza el telón de las ilusiones. Todo vuelve a tener sentido. La fuerza de las palabras, de los silencios, la fuerza de las historias compartidas.
Tú, yo, él y nosotros. Telón.
Instantes...
Res. No pas res. Un escenari, un micro i molta, molta imaginació. Un Hamlet del segle XXI. Un Hamlet que respira modernitat. 20 minuts de diàleg, joc de sorolls, música , llums i veu. Simple, però a la vegada dur i estrany i difícil i tot. Tot, simplement per fer-nos reflexionar sobre el que som, el que pensem que som però no som i el que ens agradaria ser.
“Fer la paraula fins al cor de pedra i el misteri”
Dues síl·labes només calen per fer-me oblidar allò que tant desitjava. A partir del teu “Hola”, un nou món s’obre pas davant meu i tot comença a sorgir. Aquesta primera paraula per imprecisa que pugui semblar, per mi ho és tot.
La caixa de màgia s’obre per nosaltres. Més síl·labes brogeixen dels teus llavis, que construeixen paraules que se’ls emporta el vent. No queden tancades en cap lloc, en són dites i mai tornaran. És la fugacitat d’un somni, el desig d’escoltar-te.
Silenci. Paraula. Silenci.
Un soroll gairebé imperceptible t’atura, ara ja no és el teu torn. No et mous. Un, dos... deu segons... i tot torna. La teva llengua segueix adreçant-nos les paraules que seran nostres.
Paraules. Silenci. Paraules.
Ulls que ens miren, que comparteixen, tu saps el que em fas sentir... tu olores el que vindrà després... però sense que ens adonem, el temps passa...
Silenci. Paraules. Silenci. I teló.