TEXT: DAVIDE CARNEVALI
TRADUCCIÓ I DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA
INTÈRPRETS: ARTUR TRIAS, JORDI BRUNET i HANS RICHTER
PRODUCCIÓ: LA CONQUESTA DEL POL SUD SCP i FESTIVAL LOLA
DURADA: 80 MIN
SALA BECKETT

Una de les pitjors malalties que ens poden afectar és la pèrdua de memòria o l'Alzheimer tant perquè no té cura com per les situacions que ens provoca i les quals han de patir i aguantar els nostres familiars més propers. Això ens explica Variacions sobre el model de Kraepelin, muntatge amb el que la Sala Beckett ha oberta aquesta nova temporada.

Amb un text ambiciós, ple de jocs, de flashfowards i flashbacks que fan que l'espectador perdi la memòria del que ha passat ja en escena i no sap si els fets que li estan explicant han passat, són del present, del passat o del futur. Tot aquesta mena d'eixam de històries lligades però a la mateixa manera deslligades d'un nexe comú fa que com l'espectador no es deixi portar per la història i vulgui entendre alguna cosa abans del final, la trama se li fa llarga i insuportable.

Magnífica interpretació de l'Artur Trias com a malalt d'Alzheimer i de notable alt la del seu fill interpretat pel Jordi Brunet. Més enrera, interpretativament, queda el Han Richter com el metge possible salvador de la malaltia. Escenografia simplista però que funciona i ajuda a relatar la història i a projectar sobre les seves parets els somnis, les il·lusions del protagonista i el surrealisme amb el que està escrit bona part de la història.

Arriscada proposta de la Beckett que requereix un espectador molt despert i capaç de deixar-se dur per la trama, sinó estarà perdut, tancat i barrat en una granja de plena de conills. Qui l'hagi vist ja m'entendrà.

TEXTO Y DIRECCIÓN: DANIEL VERONESE
INTÉRPRETES: GEMA MATARRANZ, MANUEL SALAS, ELENA DE CARA, ENRIQUE TORRES, ASUNCIÓN AYLLÓN y PACO INTESTROSA
PRODUCCIÓN: HISTRIÓN TEATRO
DURACIÓN: 75 MIN
LA VILLARROEL

Después de ver Teatro para pájaros echo de menos el Veronese con sus montajes de adaptaciones de Ibsen y con su compañía de Buenos Aires. El teatro de Veronese se tiene que vivir y disfrutar desde su esencia, y eso, por mucho que algunos parece incomodarles, es con su gente, la que vive al cruzar el charco.

Pero esta vez, nos presenta uno de sus textos 100% Veronese, sin partir de otro previamente, representado por una compañía andaluza. Y no es por desmerecer, pero nada comparable al acento y expresiones de sus pibes. El texto parte de una trama de teatro dentro de teatro, que al principio parece una buena idea, pero que se acaba diluyendo en innumerables momentos de idas y venidas de sus protagonistas, que entran y salen de este pequeño salón del que cuenta la escenografía sin aparente ton ni son.

La buena idea del principio se diluye y queda un exceso número de protagonistas que nos cuentan sus vidas, actores de segunda que no encuentran el éxito buscado, una actriz-dramaturga que buscar vender su obra a un productor de vuelta de todo y que sólo busca éxitos comerciales. Y el resto son actores que buscan el papel de sus vidas que les solucione su vida profesional y personal. 

Al salir siempre te queda la duda de que si hubieras visto la misma obra pero con sus intérpretes originales (argentinos), ¿la sensación de decepción sería la misma? Esta claro que nunca lo sabremos. Pero seguro que la sensación sería diferente, a la de "Sálvese quien pueda".

TEATRO PARA PÁJAROS

by on 13:21
TEXTO Y DIRECCIÓN: DANIEL VERONESE INTÉRPRETES: GEMA MATARRANZ, MANUEL SALAS, ELENA DE CARA, ENRIQUE TORRES, ASUNCIÓN AYLLÓN y PACO IN...

COREOGRAFIA I DIRECCIÓ: ROBERTO G. ALONSO
INTÈRPRETS: CRISTINA MARTÍ, TONI LUQUE, BEATRIZ TORRALVO i ROBERTO G. ALONSO
PRODUCCIÓ: CIA ROBERTO G. ALONSO
DURADA: 60 MIN
TEATRE GAUDI BARCELONA

Roberto G. Alonso agafa com a punt de partida la figura de Lulú, el fascinant personatge creat a finals del dinou per Wedekind, per aprofundir en els desigs i pensaments de la societat actual que hipòcritament es disfressa de secrets inconfessables, de perversions i de tabús.  Com Lulú no en té serveix de vehicle perfecte per explicar mitjançant uns sensuals moviments la història.

Durant els primers minuts, la història se'n vagi per altres rumbs que res tenen a veure amb la trama principal, però passat aquesta introducció del tot innecessària, la dansa i els seus tres protagonistes ens endinsen en un món carregat d'erotisme, passió, traïció, sensualitat, plaer...

Lulú, primera nit és una peça molt bé interpretada tant a nivell teatral com de dansa, amb moments per recordar com una relació a tres bandes o l'escena de lesbianisme, on es destil·la sensualitat cent per cent en cada moviment de ball.

LULÚ, PRIMERA NIT

by on 12:21
COREOGRAFIA I DIRECCIÓ: ROBERTO G. ALONSO INTÈRPRETS: CRISTINA MARTÍ, TONI LUQUE, BEATRIZ TORRALVO i ROBERTO G. ALONSO PRODUCCIÓ: CI...


Font: Sílvia Marimon (ara.cat)
El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va donar ahir una xifra que va incrementar, encara més, l'angoixa entre els equipaments culturals catalans: una tisorada del 50% del ministeri de Cultura. Si fins ara la injecció a la cultura des de Madrid era de 73 milions d'euros, ara es pot veure reduïda a la meitat: 36,5 milions d'euros. "L'Estat està trencant les regles del joc. Després d'haver lluitat durant anys per estar presents en els òrgans directius de les institucions culturals, ara volen marxar", va assegurar Mascarell.
El conseller de Cultura en va donar alguns exemples, entre els quals hi ha una retallada del 50% al Liceu, un percentatge que hores més tard era desmentit per la secretaria general de Cultura del ministeri. El teatre líric de la capital catalana, la institució amb més ajuda del ministeri -l'any passat va rebre una aportació de 10 milions d'euros-, patirà una tisorada del 33%, segons el departament que dirigeix José Ignacio Wert. Des de Madrid es va fer èmfasi en el fet que és exactament la mateixa retallada que s'aplicarà al Teatro Real madrileny, que passarà de rebre 13 milions a 8.983.294.
La tisorada al Macba, segons Mascarell, serà del 30% (480.000 euros menys). La situació és dramàtica, perquè l'aixeta es va començar a tancar fa més de quatre anys i la Generalitat i l'Ajuntament també han anat disminuint la seva aportació any rere any. La previsió és que properament el consistori anunciï una nova retallada del 10% i la Generalitat d'un 5%: "Si es confirmen totes aquestes retallades, el museu tal com l'hem concebut fins ara, amb una forta activitat d'exposicions culturals, no pot continuar, ens haurem de reinventar", afirma el gerent del Macba, Joan Abellà.
El pressupost del Macba el 2009 va ser de 13.650.000 euros. El 2012 va davallar fins als 10.868.658 euros. Abellà assegura que el museu no pot reduir més despeses: "Hem retallat de totes bandes, l'únic que podem fer és retallar l'activitat". El gerent del MACBA convida les institucions a coordinar i establir prioritats: "Els recursos són limitats, no sé fins a quin punt s'han d'obrir nous equipaments, perquè acabarem tots ofegats".
Ni un euro per a llibres
El MNAC, segons Mascarell, també serà víctima de la tisorada: un 30%. El museu que dirigeix Pepe Serra ha vist com des del 2009 s'han anat acumulant les retallades: un 42% de la Generalitat, un 20% del Ministeri i un 16% de l'Ajuntament.
Una altra estocada: la subvenció per a les biblioteques ha estat revocada. Per tant, el ministeri no donarà ni un euro per a la compra de llibres.
El director del Mercat de les Flors, Francesc Casadesús, intenta no perdre l'optimisme: "Hem aconseguit tenir un 40% de recursos propis i contínuament ens estem reinventant". Si el 2008 l'aportació del ministeri va ser d'1.300.000 euros, el 2012 era de 750.000. La fórmula per sobreviure de Casadesús ha estat apostar pels creadors catalans i per l'educació: "Hem sacrificat els focs artificials i les grans companyies internacionals que ens podien donar certa notorietat".
La nova retallada, però, opina Casadesús, no és una qüestió de manca de recursos sinó política: "El ministeri demostra un menyspreu envers la cultura i una aposta clara per la centralització", assegura. El director del Mercat de les Flors denuncia que el ministeri que dirigeix Wert s'ho endú tot: "Ens deixa sense pressupost i sense eines per aconseguir suport privat, la nova llei de mecenatge segueix bloquejada". Casadesús no pensa tocar la programació. A partir de maig no descarta res: "Potser haurem de tancar el teatre o presentar la dimissió", etziba. Dijous el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, sense tenir xifres concretes, denunciava que "desmantellen la cultura" i no descartava retallar la programació.
El director de la promotora musical WAM i president de l'Associació de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya, Jordi Gratacós, assegura que és una garrotada més després de l'increment de l'IVA: "La Generalitat hauria de compensar aquestes retallades. A la música moderna sempre se li dóna la xavalla; els petits festivals estan desapareixent i el teixit industrial està patint moltíssim", assegura.
Les retallades també han caigut com una galleda d'aigua freda a Madrid. N'han estat víctimes els bucs insígnia de la capital com el Museu del Prado, el Reina Sofia, el Thyssen-Bornemisza, la Dirección General de Industrias Culturales o la Red de Bibliotecas públicas.
Font: ACN/ara.cat

L'any 1977 es va estrenar la pel·lícula Una jornada particular ('Una giornata particolare'), a partir del guió escrit per Maurizio Constanzo, Ruggero Maccari i Ettore Scola, i aquest últim va dirigir el film. Ara, els valencians Rodolf Sirera i la companyia La Pavana han adaptat Una jornada particular i la porten al Teatre Gaudí de Barcelona del 4 al 28 d'octubre. Rodolf Sirera, Premi Nacional de teatre de Catalunya, ha fet una versió d'Una jornada particular, i la companyia La Pavana ha fet el muntatge amb coproducció de Teatre de la Generalitat Valenciana. L'obra la dirigeix Rafael Calatayud i hi apareixen tres actors: Victoria Salvador, Eli Iranzo i el mateix Calatayud.
L'obra explica la història d'un home condemnat a ser deportat per la seva homosexualitat, mentre que la seva veïna és rebaixada a servent de la família i engendradora de fills que el deliri feixista requereix. La trobada entre els dos personatges en l'obra original es produeix durant la visita de Hitler a la Roma de 1938. El context varia en aquesta versió de Sirera, que se situa en la visita del dirigent nazi Heinrich Himmler al Madrid franquista de 1940. 
Un muntatge ben diferent és la comèdia Dos tristes tigres, de José Sanchis Sinisterra, dirigida per Robert Torres i protagonitzada per Ferran Castells i Ferran Lahoz, que es podrà veure del 2 al 14 d'octubre al Teatre Versus. L'obra que han presentat conjuntament H Intercalada i ART-MAGNÈTIC Produccions està composta per dos monòlegs i tres diàlegs en què es porta la quotidianitat fins als seus màxims extrems.

Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)

La iniciativa del Teatre de Bescanó de protestar contra la pujada de l'IVA a la cultura, del 8 al 21 per cent, venent pastanagues –que tenen un IVA del 4 per cent– en comptes d'entrades per a l'estrena de l'obra Suïcides de Poca Cosa Teatre, el 10 de novembre, està tenint una gran repercussió arreu del món: no només s'han interessat per la singular campanya de protesta mitjans de tot l'Estat, sinó també grans diaris internacionals, com ara The New York Times i la seva edició global, International Herald Tribune, que han dedicat amplis reportatges a la “rebel·lió de les pastanagues” de Bescanó. Ahir, la BBC també va entrevistar el director del Teatre de Bescanó, Quim Marcé, i la notícia ha arribat fins i tot a Egipte i el Vietnam. “Crec que és una notícia simpàtica al mig de totes les misèries de la crisi”, diu Marcé. Teatres i companyies de Madrid, Euskadi i Galícia també volen fer accions semblants –els bascos, substituint les pastanagues per cerveses–, i a Bescanó ja s'han venut un terç de les pastanagues posades a la venda, amb una entrada “de regal”.

Fuente: EFE via lavanguardia.es

A pesar del anuncio del director del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Sergi Belbel, el pasado viernes de aplazar el estreno de la obra de La Bête, del dramaturgo estadounidense David Hirson, debido a la enfermedad de Anna Lizaran, protagonista principal de la obra, las fechas se mantienen. La primera función será el día 5, no el 4 como previamente se había pensado y el estreno se mantiene el día 10 de octubre.

Respecto a Anna Lizaran, ha explicado que la actriz, sobre la que pesa entre el 65 y el 70 % de la obra, "arrastra una enfermedad larga de difícil tratamiento desde septiembre" y que, está esforzándose al máximo para poder estrenar y completar todas las funciones programadas.  

Belbel ha señalado que esta es la primera vez que le ocurre una cosa así en su carrera y también la primera "que se aborta una rueda de prensa cuando están todos los medios de comunicación esperando sentados" y ha puntualizando que hasta el último minuto confiaban que pudieran solucionarse los problemas de salud de la protagonista.

Escrita íntegramente en verso a la manera de Molière (el protagonista Elomire es un anagrama del autor francés), La Bête, de David Hirson, supuso una auténtica revolución en la cartelera de Broadway y del West End.

La Bête es una parodia del teatro de Molière y al mismo tiempo una obra sobre este autor y su obra, en la que se plantea una compleja reflexión sobre la dicotomía seriedad-frivolidad, tan antigua como la historia del teatro, el arte y la sociedad en general.


Font: Rosana Torres (elpais.com)
“En teatro siempre hay que enseñar lo que no se puede ver”, señala el italo-alemán Roberto Ciulli, director de El principito (a partir del libro de Saint-Exupéry). “Un espectáculo para descubrir lo que elegimos no ver en las ciudades”, apunta la sueca Sofia Jupither, del montajeFragmente, de Lars Norén, que pondrá en escena. “Una obra escénica que muestra lo que no queremos que se vea del mundo de la pareja”, dice Àlex Rigola de Maridos y mujeres, obra de Woody Allen que desde hace tiempo tenía ganas de subir a un escenario. Son profesionales y espectáculos que forman parte de la temporada 2012/2013 del Teatro de la Abadía, cuya programación fue presentada ayer en el transcurso de un singular acto, pergeñado por el incuestionable director, actor y académico de la RAE, José Luis Gómez.
Él está totalmente de acuerdo con sus colegas a la hora de afirmar que el teatro es siempre descubridor de aquellas cosas que, por unas razones u otras, nos ocultamos a nosotros mismos: “Incluso para los que lo practican y lo ejercen es siempre revelador y a nosotros los actores y directores nos descubre aspectos insólitos de nosotros mismos, e incluso de los espectadores, a todos el teatro nos quita la venda de los ojos”, señala el director de este centro al que define de “muy viva y con una intensa voluntad de ser, más que de estar, lo que conlleva acción, trabajar…; y ese ser no se puede abordar solo, hay que ser con otros”.
Cuatro producciones propias: El principito, de Ciulli, con el propio Gómez e Inma Nieto; El diccionario, de Manuel Calzada y José Carlos Plaza (con Vicky Peña, Helio Pedregal y Lander Iglesias) que se adentra en la vida y obra de María Moliner; Maridos y mujeres de Woody Allen, quien considera que es su obra favorita y Rigola, que adapta por primera vez este guion al teatro y El café, de Fassbinder, sátira social y obra bisagra entre su época underground y su reconocimiento internacional, que pone en pie nada menos que el director británico Dan Jemmet que abordará este montaje repleto de cafeinómanos, ludópatas, oportunistas, embusteros, adúlteros y mafiosos, con él coincidirá un ciclo sobre Fassbinder en la Abadía.
Además, numerosas compañías invitadas como la alabada Noche de reyes de Shakespeare y Eduardo Vasco; Constelaciones de la siempre sorprendente Aracaladanza (público familiar) y el montaje de Juphiter, escrito expresamente por Norén para Cities on Stage, un proyecto europeo de largo alcance (muchas ciudades y hasta 1916) en el que se explora las consecuencias de un entorno urbano. Finalmente la temporada acabará con Miguel del Arco que regresa con el exitoso montaje Juicio a una zorra con la inmensa Carmen Machi y la primera producción de Kamikaze que lanzó a la fama a este colectivo que logró siete Premios Max: La función por hacer, inspirada en la pirandelianaSeis personajes en busca de autor.
Todos ellos son espectáculos que contarán con muchos habituales de La Abadía como José Luis Alcobendas, Israel Elejalde, Elisabet Gelabert, Alberto Jiménez, Lidia Otón, Lucía Quintana… Completan la programación festivales escénicos como el de Otoño en Primavera, Clásicos en verano y suma Flamenca, entre otros.
En el acto también se dio a conocer la programación del singular y excepcional teatro Corral de Comedias de Alcalá de Henares, la otra sede de la Abadía en la que habrá experiencias de microteatro con la multipremiada compañía internacional Sleepwalk Collective, talleres, conciertos, espectáculos infantiles y otros con Javier Gutiérrez, Pablo Messiez, Juan Cavestany, Iván Morales, Histrión Teatro, El Pont Flotant, Àlex Rigola, Dan Jemmett, María del Mar Bonet, Rocío Molina, Mayte Martín…
Como novedad importante se dio a conocer el programa Abadía Abierta, en el que los espectadores entran en contracto con este centro escénico a través de encuentros, coloquios, talleres, cursos, el ciclo de Espectadores en acción (curso dirigido al público más inquieto) y las visitas guiadas, que consistirán en un recorrido por los orígenes de la Abadía y por sus actuales entrañas, de mano de un reconocido teatrero (este fin de semana con Ernesto Arias y gratuito), y que a partir de ahora se podrá hacer, por un precio simbólico por el teatro.
También se dio a conocer la llamada especial que hace La Abadía a la ciudadanía con hábitos teatrales, con el fin de invertir en el futuro de la cultura en Madrid y en la sostenibilidad de uno de los teatros más emblemáticos de la ciudad desde hace 18 años en los que se han visto más de 500 espectáculos, algunos de ellos de producción propia: “La Abadía es una casa única, un proyecto artesanal fundamentado en la excelencia en la creación y la independencia artística. Esta casa se nutre de un sueño compartido por y para el público y deseamos que ese sueño de todos pueda continuar siendo una realidad, gracias al apoyo de esos espectadores que comparte nuestra cultura y nuestra visión del teatro y al que queremos hacer partícipe de lo que para todos es una importante misión”, apunta Gómez sobre esta nueva iniciativa con la que cualquier persona se puede convertir en Amigo Abadía, y optar a distintas ventajas y beneficios, tanto en el espacio de Madrid como en el de Alcalá de Henares.


Font: L.S. (ara.cat)
En la presentació de l'inici de la temporada aquest dijous, Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure, ha afirmat que el desmantellament de la cultura que està duent a terme l'administració madrilenya "és perillós". "És apostar per la ignorància, una actitud que ja no és de la dreta sinó de l'extrema dreta", ha dit.
El director espera una nova retallada de totes les administracions. "Ens hem ajustat el cinturó. Però és com un grafit que vaig veure que deia: ajustar-se el cinturó i abaixar-se els pantalons no és possible". "Ens hem anat aprimant i vol dir que hem fet coses que no havíem fet mai com reduir períodes d'assaig en tots els espectacles de la temporada", ha assegurat Pasqual. En qualsevol cas, ha reconegut que si han de tallar un espectacle de la temporada, ho faran.
"No podem dramatitzar perquè hi ha gent que està pitjor. Entre la disjuntiva enganyosa el quiròfan o la dansa ens quedem amb el quiròfan. Però estan desmantellant la cultura d'una generació o més d'una, ja", ha afirmat Pasqual.


Font: ACN via ara.cat
La temporada del Teatre Lliure arrenca amb l'estrena de Songs of wars I have seen, amb direcció escènica de Jordi Prat i Coll, direcció musical d'Ernest Martínez Izquierdo i amb la interpretació del grup instrumental bcn216. Serà al Lliure de Montjuïc el 10 i 11 d'octubre. Aquesta és una peça musicoteatral amb música del compositor Heiner Goebbels inspirada en fragments de la novel·la Wars I Have Seen, de Gertrude Stein. Per tirar endavant el projecte, Jordi Prat es va posar en contacte amb Goebbels i ha assenyalat que ell li va deixar clar com ho havia de dirigir. L'obra se situa a un poble a França del 1941 al 43 durant la Segona Guerra Mundial. La música està dividida en unes 20 seccions, i conté alguns fragments recitats.
Lluís Pasqual, director del Lliure, també ha presentat un nou cicle anomenat Concerts al foyer al Lliure de Montjuïc, una col·laboració també del grup instrumental bcn216, dirigit per David Albet. Aquesta iniciativa pretén posar música a algunes estones prèvies a l'inici d'algunes actuacions amb aquesta formació dedicada a la música contemporània. Els concerts tindran lloc al foyer de la Sala Fabià Puigserver i serà d'accés lliure. Seran d'uns 30 minuts amb diferents repertoris i espera que "desperti una manera diferent d'acostar-se a la música contemporània".


Fuente: Rafael Esteban (elcultural.es)

La audaz mirada de la Pradillo, que tantos gratos momentos proporcionó a los madrileños en veranos anteriores, deja paso a otro arte atrevido. La sala dedica su programación de finales de julio y agosto al circo contemporáneo. Hasta el 12 de agosto estará en cartel Tres pistas, un ciclo cuyo propósito es mostrar a los madrileños la pujanza de un género que, más allá del Cirque du Soleil y otros espectáculos de artistas consagrados, es casi desconocido en la capital

“Es un circo nuevo, un arte que conserva sus bases tradicionales, pero al que se le han añadido técnicas de otros ámbitos, como las de la dramaturgia y la danza contemporánea”, explica Rolando San Martín, comisario de la programación de la Pradillo. “A diferencia de las vanguardias, que pretendían hacer tabla rasa de lo anterior, no busca romper con todo lo anterior, sino servirse del imaginario propio”, explica. “Queremos proponer algo distinto, pero reconocible; algo que nos sirva para pensar y dialogar con el presente, pero también para disfrutar”. Por eso ha elaborado un programa de artistas jóvenes formado por intérpretes de Francia -la que puede considerarse la patria del nuevo circo- y España. Artistas de ambos países son los que forman Cridacompany, la primera compañía que sale a escena con On the edge, que estará en cartel hasta el domingo. Luego llegarán los “punkis”, según San Martín, de My!Laika, con Pop corn Machine (a domestic apocalypse), que estará del 3 al 5 de agosto. “Aunque mantienen referencias tradicionales, tienden más hacia lo performativo con su mezcla de elementos y de sonido sucio”. El ciclo finalizará con Alba Sarraute, una catalana por la que siente devoción San Martín. Presentará Mirando a Yukali, del 9 al 12 de agosto. “Es brutal, se sale de la norma con un espectáculo muy social y poético ”.

“Bueno, no tanto”, echa agua al piropo la propia Sarraute, que cree que “hay tantos payasos como artistas dedicados al oficio”. Aunque ella es diferente. O, al menos, distinta de la mayoría de los que habitualmente salen a la pista o suben a un escenario. Para empezar, no es un payaso, sino una payasa, algo cada vez más corriente pero todavía no muy consolidado en los escenarios. Y luego no es un payaso mudo, sino alguien que usa de principio a fin la palabra como otros se valen del silencio. “Hablo mucho”, reconoce Sarraute, “porque es mi forma de comunicar con el público”. Para ello se sirve de textos propios y de grandes autores, como Calderón de la Barca, Miguel Hernández, Bertolt Brecht y B. M. Koltès, entre otros.

A esas palabras suma acrobacias, pinturas, maquillaje y máscaras, además de música en directo, técnicas dramatúrgicas de teatro y de movimiento de la danza que define como “una especie de zapping con el que estimular la mente, las emociones, la visión, el oído y, finalmente, el alma”. Como hacían Charlot, Groucho Marx o Woody Allen, algunos de sus referentes, aunque para muchos puedan parecer, sobre todo el último, unos artistas lejanos al payaso.

Sarraute cree que todos ellos buscaban mejorar a las personas, darles esperanza y transformar el mundo a través de su arte. Con los años se convirtieron en unos referentes, porque “todo lo bueno se convierte en clásico”, asegura la artista, que observa una gran diferencia entre lo que entendemos por novedad y lo que realmente tiene calidad. “Contemporáneo significa de hoy, pero no nos confundamos con los envoltorios. Hacer acrobacias disfrazado es algo que ya se hacía en los años veinte”, sentencia la payasa catalana.


Fuente: Rosana Torres (elpais.com)
La comunicación entre el circo y el teatro es algo que se ha dado desde siempre, especialmente en el siglo XX, cuando diversas salas escénicas, casi siempre cercanas o entroncadas con el teatro de variedades o el music-hall, acogían artistas circenses y cuando las carpas, adictas al nomadismo y el riesgo, implicaban a creadores escénicos en sus repertorios.
Uno de los ejemplos más llamativos que encontramos del trasvase del mundo del circo, con su riesgo y sus especialísimas características técnicas a un espacio totalmente teatral, aunque de diseño muy contemporáneo, es Eoloh, espectáculo, pensado también para ver en familia, que anoche se estrenó en la sala verde de Los Teatros del Canal, de Madrid, en el que contorsionistas, acróbatas (de diferentes países) y clowns (Los Quixotes Brothers) invitan, con sus habilidades, su humor, una potente música y una espectacular coreografía (de Teresa Nieto), a todos los espectadores a un disparatado vuelo en un avión que nunca termina de despegar a pesar de normas de seguridad, reparaciones urgentes, intensa colaboración con azafatas, pero un pertinaz tornado trastoca todos los objetivos, aunque al final, el propio Eoloh, el mismísimo dios del viento, ofrece un final sorprendente, del que además no sólo puede disfrutar el público que ha acudido a la sala, sino también el que se encuentre por la calle cuando termine el espectáculo.
La producción de Letsgo (la misma que ha puesto en pie The Hole) ha tratado de reunir sobre un escenario, un espectáculo de circo que fuera más allá de lo convencional, sin animales y con coreografías aéreas y efectos especiales de nieve, agua, fuego, viento, a lo que sumar la proyecciones de vídeo. Para coordinar y dirigir el espectáculo se ha contado con Coronado, un profesional de larga y reconocida trayectoria en el mundo del cine, del teatro y de los grandes eventos, considerado un pionero en la integración de nuevas tecnologías y efectos especiales con la actuación teatral, premiado en múltiples facetas en el área del espectáculo y la comunicación. El director ha abordado también el argumento y la dramaturgia del montaje, y ha contado con el espacio escénico y vestuario de Miguel Brayda y la iluminación de Juanjo Llorens.
Coronado cuenta como el título de Eoloh surgió al unir la idea de un viaje: “Que sea sideral y planetario, y que tenga un impulso vital, como lo que ofrece la mitología en torno a este dios positivo, que trae corrientes de todas clases, desde el amable levante, aunque puede ser duro, al intenso cierzo, o que se pone macarra con nosotros y nos manda un tornado, ese abanico de posibilidades que ofrece Eoloh, con su hálito de vida, hace que estos artistas se unan a ese suspiro con muchísimos matices”, comenta Coronado, quien sostiene que el montaje es especialmente puntero dados sus grandes números circense con las mejores especialidades que existen históricamente ee el mundo del circo. “Lo que más me ha interesado como autor y director, y espero que igualmente al público, es esa necesidad social que existe de crear algo con valentía, solidaridad, generosidad… me siento involucrado emotivamente con esos valores, con las metáforas que surgen en un espectáculo en el que si las cosas salen bien, el final es muy gozoso”.
Eoloh ofrece números de cama elástica, payasos, acrobacias, aros, contorsionismo, trapecio, y la gran rueda de la muerte, todos ellos ejecutados por 25 artistas de circo que provienen de producciones de gran trayectoria circense como Cirque du SoleilAfrika Afrika y de espectáculos de Franco Dragone y de Robert Lepage.
Todos ellos conforman una pequeña Torre de Babel donde conviven profesionales de Colombia, Etiopía, Ucrania, Francia, Polonia, Rusia y España, quienes viajarán durante un largo tiempo por diferentes ciudades españolas con este montaje.
Fuente: elpais.com

Una lectura dramatizada de la tragedia Fedra a cargo de Gaitzerdi Teatro conmemorará hoy el aniversario del nacimiento de Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864 – Salamanca, 1936). Junto a la tradicional ofrenda floral en la plaza que lleva su nombre, que realizará el alcalde, Iñaki Azkuna, a mediodía, el salón de actos de la Biblioteca de Bidebarrieta acogerá (19.30) una lectura dramatizada de Fedra, pieza teatral que Unamuno escribió en 1910.
A lo largo de todo este año, el Ayuntamiento de Bilbao, con la colaboración de la Diputación vizcaína y el Gobierno vasco ha programado diversas actividades para conmemorar el 75º aniversario de la muerte del escritor, que se cumplió el pasado 31 de diciembre.
Dentro de esta programación especial, el escritor y profesor de la Universidad de Deusto José Antonio Ereño, ofrecerá el lunes (19.30) en el mismo lugar la conferencia El primer Unamuno, en la que analizará la importancia de la niñez en su configuración psicológica, sus primeros contactos con la naturaleza, la literatura y la filosofía, sus primeras preocupaciones políticas y religiosas o cómo Salamanca ayudó a desarrollar estos gérmenes bilbaínos.
Más adelante, el programa tendrá una mirada especial a su novelística con la proyección (Bidebarrieta, 12 de noviembre, 19.30) de La tía Tula, el filme que Miguel Picazo dirigió en 1964 sobre una de las obras más conocidas del autor bilbaíno. Como colofón, el pianista Joaquín Achúcarro ofrecerá el 17 de diciembre un recital en el que ha adaptado personalmente el repertorio a los objetivos de esta programación.


Font: Jacinto Antón (elpais.com)
De sacerdot sospitós de pederàstia a professor acusat d’assetjament sexual, poca broma. Ramon Madaula ha passat en poques setmanes —amb parada de vacances a Formentera— d’un personatge molt complex i tèrbol a un altre que no ho és menys. L’obra del sacerdot, Dubte, que dirigia la seva dona, Sílvia Munt, va ser un dels èxits de l’últim festival Grec i tornarà aquesta temporada als escenaris, mentre que la del professor, una posada en escena de la cèlebre i controvertida Oleanna, de David Mamet, que firma David Selvas, arrenca al teatre Romea la setmana que ve. Madaula és, a més, notícia per un tercer personatge, menys recargolat, Gonzalo Chacón y Martínez del Castillo,contador mayor de Castilla, mestre-sala i mentor d’Isabel la Catòlica, a qui personifica a la sèrie televisiva sobre la reina. Li deixo anar així d’entrada que una amiga m’ha dit que està irresistible en el paper i reacciona amb aclaparada incredulitat, desconcertat i tancant l’assumpte amb un gest amb la mà. No es considera guapo, carai!
 “Les sèries en general no m’entusiasmen, però aquesta té rigor, i mira quina contradicció en aquests moments confusos: la sèrie sobre la gran reina espanyola és en bona mesura un producte molt català, amb la direcció i la meitat del repartiment, inclosa la sobirana (la barcelonina Michelle Jenner), catalanes”. Apunto que és una mica com Els Tudor però ambientada a Castella. Fa que sí amb el cap. “I amb quatre peles, però els guions són molt rigorosos històricament i, tenint en compte, l’escàs pressupost està molt bé”.
Sembla que a Oleanna han optat per disminuir la càrrega sexual de la peça. “Pensem que és secundària. És al que s’aferra ella, l’alumna, per tenir poder sobre el professor. Però l’assetjament no és el tema”. Mossèn pederasta, professor assetjador... “Sí, ho vaig pensar de seguida, el que m’agrada d’ells és que són personatges ambivalents i ambigus. Però a Dubte era important saber si hi havia hagut o no alguna cosa i aquí és només un pretext per explicar com dues persones no es poden entendre. De fet, tot el que passa entre ells i és motiu de denúncia de l’alumna ho veu l’espectador en escena. Realment, el que ella no suporta és l’abús de poder”.
Li comento a l’actor que sembla que està en un moment dolç de la seva carrera. “No, no, estàs equivocat, a Catalunya i a Espa-nya el sostre d’un actor és poder viure d’això, del teatre. Això és l’èxit. I és impossible. Jo en realitat no puc. Vaig tirant, com tants, ara va bé però pots passar a estar sis mesos sense que ningú no et truqui. Aquesta és la vida dels actors d’aquest país. D’una gran fragilitat. S’ha de viure d’altres coses, de la televisió. No estàs mai en el moment que ja ho has aconseguit, que ja va endavant. A Catalunya només Paco Morán i Pepe Rubianes vivien del teatre. Per aquesta por del buit, consubstancial a la professió jo sempre intento impulsar projectes, obres que m’agraden”.
Li pregunto quina classe d’actor és. Durant un instant mira l’infinit i els ulls d’un blau sorprenent semblen reflectir l’aigua del mar a Es Còdol Foradat, el seu paradís formenterenc. “A mi aquesta feina em costa molt. Però no ho dic per falsa modèstia, la feina dels actors als qui els surt tot amb facilitat no m’interessa gaire. Pateixo molt. Però és que aixecar un personatge és una feina d’atleta. Has d’ensopegar, tornar-te a posar de peu, dedicar-li molt d’esforç i moltes hores. Aspiro que es vegi una persona a l’escenari, no un actor interpretant-la. És una feina difícil, dura i pesada. Comparable en molts sentits a l’esport professional”. Dels seus papers preferits diu que tant li fa el drama, la comèdia o els clàssics, el que li cal és entendre el que està fent, “si empatitzo amb el personatge surt el millor de mi”.
Madaula ha fet poc Shakespeare. “Només un, El mercader de Venèciaal Teatre Nacional de Catalunya (TNC), la temporada passada, en el paper de Shylock. Bé, de fet, vaig fer de Romeu en un Romeu i Julietaque va muntar Joan Ollé fa molts anys, quan jo encara estudiava”. Li agradaria fer-ne més? “Depèn més de amb qui que l’obra en si. El meu autor preferit realment és Txèkhov, el que més m’emociona. Aquí mai he sabut fer-ho del tot bé. Saps què té d’extraordinari, el teatre?”, diu de sobte agitant les mans sobre el marbre de la taula. “Els guions sempre són boníssims; és clar, com els guionistes són Shakespeare, Txèkhov, Mamet... defensar històries així és el que m’apassiona”.
Treballar en sèries de TV-3 de gran audiència com Ventdelplà l’ha convertit en una cara popular. Famós? “Deixem-ho en famoset, la fama és Messi. De fet, això del star system català és una de les ximpleries més grans que he sentit mai. Una estrella és algú que produeix i mou diners i aquí no hi ha res de tot això”.
De treballar amb la parella, una cosa que s’estila en l’escena catalana (funcionen molt bé els tàndems Calixto Bieito-Roser Camí o Julio Manrique-Cristina Genebat), considera que “és perfecte; si no et dediques al mateix l’empatia és difícil. Treballar amb la parella facilita les coses. La Sílvia sap el que passo jo i viceversa. Ens agrada treballar junts. No em sembla tan especial: Catalunya és plena de negocis en què treballen marit i muller i a ningú no li sorprèn”.

Graduat amb la Lloll

Ramon Madaula (Sabadell, 1962) es va graduar en Interpretació a l’Institut del Teatre el 1984. A la mateixa promoció pertanyia Lloll Beltran, amb qui recorda un taller en què interpretaven una escena d’El graduado, on la Lloll feia de Mrs. Robinson.
De treballar amb Flotats, al Cyrano i Àngels a Amèrica, en destaca que va ser una “experiència forta” i que en va aprendre molt.
Tot i que ha fet pel·lícules i treballa en la pròxima de Jordi Cadena, diu que considera el cinema com una assignatura pendent.
No ressalta especialment cap dels seus treballs, sinó més aviat moments i funcions concretes en què “notes on tot flueix”. S’emociona quan parla deDansa d’agost (l’any 1993 al Lliure), i de la presència en el repartiment del desaparegut Josep Montanyès.


Font: Laura Serra (ara.cat)
"Mamet no et deixa respirar", avisa David Selvas. Agafa dos personatges amb raonaments contraposats, els posa cara a cara i encén la metxa. Les seves explosions han donat títols com Un matrimoni de Boston , Glengarry Glen Ross , Perversitat sexual a Chicago , American Buffalo i l'Oleanna que estrena Selvas al Teatre Romea el 6 d'octubre. L'obra arrenca amb una situació senzilla: una alumna va al despatx del seu mestre perquè, simplement, l'aprovi. L'actor Ramon Madaula interpreta el professor de pedagogia i Carlota Olcina és l'alumna que passa per la universitat com a tràmit per tenir un títol i accedir a una bona feina. Però ni ell és un catedràtic convencional ni ella una mosca morta. "Aquest senyor és un punk, vol replantejar-s'ho tot, el sistema. Per això hi ha una connexió molt forta amb l'ara i l'aquí -explica Selvas-. Planteja que potser l'educació és pensar que ens estan enganyant i obligant a anar un lloc on creiem que hem d'anar però on realment no volem anar. Potser l'educació és fer que pensem per nosaltres mateixos i no fem el que toca".
El debat educatiu s'eleva a un nivell ètic, polític i ideològic quan, en un gir d'intriga, la noia denuncia per abús sexual el professor. Això els situa en un pla d'igualtat. I el mestre progre que pregonava a favor de la llibertat de pensament, veu perillar la seva plaça fixa. Selvas ho veu com un alter ego del dramaturg, a través del qual deixa anar les seves idees antisistema i, alhora, s'enriu d'ell mateix: "Són personatges contradictoris, com som a la vida".
Un Shakespeare destil·lat
L'enigmàtic títol de l'obra, Oleanna , es refereix a un lloc idíl·lic, un poble nord-americà que va fundar un colonitzador holandès el segle XVI, en el qual va voler instaurar una nova estructura de poder. La idea va fracassar, esclar, i només en queda una cançó folk "horrible", diu Selvas, per recordar-ho. Mamet col·loca, amb la mala bava habitual, la guerra dialèctica sota el paraigua de la utopia. Utilitzant els recursos dramàtics del thriller , comença un pols entre "dues persones que no s'entenen", resumeix Madaula. "Però el més trist, el que et dóna una coça a l'estómac, és que totes dues tenen raó. Però ni així no s'entenen, i la cosa acaba molt malament", diu.
" Oleanna passarà a la història perquè agafa els grans temes i els tanca en una caixa. Hi ha monòlegs èpics. És com un Shakespeare destil·lat. Parla del poder, de la llibertat, de qui som i on anem. I és més reconeixible perquè no són reis o ducs, sinó persones d'aquí", defensa el director. Estèticament, Selvas també n'ha fet un artefacte explosiu, viu i contemporani.
El text de David Mamet posa l'espectador entre l'espasa i la paret: li dóna arguments perquè simpatitzi amb els dos protagonistes, però no en fa cap de més bo que l'altre. Carlota Olcina en destacava "l'ambigüitat": "Mamet diu que si et posiciones, t'equivocaràs". Segons Madaula, que acaba d'interpretar un altre professor en entredit a l'obra Dubte , " Oleanna mostra les mil cares de la veritat. La gent ha de sortir sense saber de qui està a favor", diu Madaula.
Cristina Genebat, que s'ha encarregat de la traducció en català, defensa l'estratègia de l'autor: "Si et posiciones, deixes de pensar. Per això ens obliguen a posicionar-nos tan sovint. Si no et posiciones, quan surts de l'obra segueixes pensant". I Julio Manrique, el director del Romea, hi afegeix: "A més, Mamet no escriu per salvar-se, ni per caure simpàtic, perquè prediquin coses excel·lents i virtuoses d'ell. Per això després l'acusen de misogin..."


Fuente: Elsa Fernández-Santos (elpais.com)
Muchas veces la vida de un hombre se resume con el contenido de su cartera. No solo su identidad o las pistas de sus movimientos, sino también los secretos de su carácter, sus manías, sus vicios y su memoria. La del actor madrileño Juan Diego Botto (Buenos Aires, 1975) está demasiado usada y desordenada para un tipo que en su treintena aparenta moverse en perfecta línea recta. Entre pequeñas montañas de papeles arrugados se intuyen obligaciones y rutinas; y en un puñado de fotos -una de su hija, en color, y otra de sus padres, en blanco y negro- se perciben los motivos por los que se aferra a ese ajado cuero como a una diminuta pero inquebrantable tabla de salvación. Empuñándola en una mano como si solo formara parte de su atrezo, el actor saldrá al escenario el próximo martes en las Naves del Español, en el Matadero de Madrid, para estrenar Un trozo invisible de este mundo, la obra que escrita por él dirige Sergio Peris-Mencheta. Producida por su madre, Cristina Rota, presenta cinco monólogos interpretados con la actriz Astrid Jones. Cinco caminos para llegar a una única carretera: la que conduce a la insufrible desigualdad que circula a toda velocidad por la autopista de este mundo.
La obra no marcha sobre ruedas sino sobre una cinta de maletas que hace las veces de columna vertebral de un espectáculo tocado por una realidad de la que Botto ni quiere ni sabe sentirse ajeno. El actor, y autor, echa mano de una cita de Lorca que para él define lo que debe ser el teatro. "El teatro que no recoge el latido social, el latido histórico, el drama de sus gentes y el color genuino de su paisaje y de su espíritu, con risa o con lágrimas, no tiene derecho a llamarse teatro, sino sala de juego o sitio para hacer esa horrible cosa que se llama ‘matar el tiempo”. Botto suelta la cita de corrido, con la facilidad que se espera de su buena memoria. "Maravillosa, ¿no?", pregunta. 
Ese “latido” fue para él la historia de Samba Martine, la mujer congoleña que murió de manera inexplicable el pasado diciembre a los 34 años en el hospital Doce de Octubre de Madrid.  Había sido trasladada desde el Centro de Internamiento para Extranjeros de Aluche,  llevaba semanas quejándose de los dolores sin que nadie le hiciera caso. Acudió en diez ocasiones al servicio médico y solo en una ocasión estuvo acompañada por una intérprete. Era portadora del sida, pero estaba sana. “Se le practicaron tantas autopsias que su féretro tuvo que permanecer cerrado mientras su madre se aferraba a él desesperada. Quería abrazar a su hija pero no podía. Fui al funeral porque me avisó un amigo y aquella escena me afectó mucho. La periodista de EL PAÍS Mónica Ceberio hizo una cobertura impresionante de la historia. Empecé a documentarme en varias ONGs y empecé a escribir”.
El monólogo Mujer, que encierra el título de esta obra, surgió de aquel impacto. Arranca así: “Yo nunca recibí al nacer el papel que me daba la propiedad de un trozo invisible de este mundo. Cuando yo era como tú pensaba que la vida era dormir y comer y aguantar un día más. Para mí la vida era simplemente no sufrir, restarle horas a la muerte. Te digo esto hijo mío porque necesito contarte qué pasó…” Solo uno de los monólogos, El privilegio de ser perro, es un viejo texto. El resto son casi un vómito nacido en los últimos meses. "Vienen de la necesidad de encontrar mis propias palabras. Escribo como un actor. Yo soy un personaje y de ahí salen mis palabras. Por eso lo que escribo es teatro y no puede ser otra cosa”.
Fue Botto quien pensó en el también actor Sergio Peris-Mencheta como director después de ver su puesta en escena en Incrementum. Una apuesta que responde a la capacidad de Peris-Mencheta para ver el lado lúdico que debe encerrar toda representación. Su talento para mover fichas sobre el tablero de un escenario no es casual. “Tengo una habitación en mi casa con 300 juegos de mesa. Soy un tipo extraño. No juego a la playstation, ni salgo por la noche, ni me drogo… solo tengo el vicio de los juegos de mesa. Cuando dirijo una obra pienso en jugar, aunque hable de algo serio y dramático". Peris-Mencheta, un hombre de carcajada enérgica, suelta un contundente reclamo: “eco-teatro. Yo abogo por el eco-teatro. En el que con muy poco se hace todo lo que se puede. Ahora, que es época de poco dinero, toca imaginar, exigir al espectador que ponga con su cabeza lo que falta sobre el escenario”. La cinta de equipajes, las maletas, un teléfono… economía de medios que él justifica con una frase de Peter Brook: “en teatro, menos es más”. “En esta obra todos somos esa maleta que pasa por la cinta. Desde el primer monólogo, el del interrogatorio, que coloca a todos los espectadores en el lugar del inmigrante, queda claro ese punto de partida”. 
Por la tarde, en las naves del Matadero, la luz parece polvo del desierto. El equipo que trabaja en este montaje se conoce bien desde hace tiempo, según explica la productora de la obra, Cristina Rota. Para ella un monólogo jamás debe evitar la complejidad. "Un buen monólogo no es contar un cuento". Productora "por obligación y no por placer" prepara su próximo trabajo como directora junto a su hija María Botto para febrero. "No, no es fácil trabajar con mis hijos, siempre nos planteamos no hacerlo pero siempre acabamos juntos. Nadie les juzga con más dureza que yo. Es difícil mantenerse a distancia... Juan es un buen escritor, sé que le apasiona dirigir y escribir, pero será actor hasta el último de sus días, un actor que por el camino descubrió otras cosas".  Maestra de actores, tiene claro lo que admira de los creadores de Un trozo invisible de este mundo. "No tienen miedo al compromiso. En Sergio y Juan veo esperanza por cambiar el mundo. Son más realistas que mi generación, la de los 70, que nos equivocamos en demasiadas cosas y somos muy culpables de todo lo que ahora ocurre. Pero ellos son luchadores y eso está muy bien".
Su hijo reconoce que en estas historias sobre el exilio y la inmigración hay mucho de él, y de ella,  de los peores fantasmas de su propia biografía. Uno de los monólogos gira sobre una historia de la Escuela de Mecánica de la Armada, donde su padre desapareció sin cumplir los treinta años. Un caso que por fin será juzgado junto a otros 700 este mes en Argentina y que inevitablemente le ha obligado a él y a los suyos a un duro ejercicio de memoria. “Había planeado ir, llevamos tantos años esperando este momento, pero no podré por la obra. De alguna manera para mí todo esto es en su nombre”.


Font: Juan Manuel Játiva (elpais.com)
Després d’un parèntesi d’un any, l’actriu Pilar Almeria ha représ en solitari la direcció del Teatre Micalet de València mantenint les regnes de la companyia que porta el mateix nom que el centre teatral del carrer de Guillem de Castro. És una nova etapa d’una companyia i d’un teatre que van nàixer junts. I una nova etapa per a Pilar Almeria, que fa un parèntesi breu en la seua faena d’actriu. “Durant aquests mesos m’ocuparé d’engegar aquest projecte i hi dedicaré una part de la meua vida, però,”, aclareix, “sense renunciar a la meua faena en altres companyies, com sempre he fet, o a les faenes en la indústria audiovisual”.
Sembla que últimament la seua vida està marcada per parèntesis.
Sí, està dirigida per parèntesis, perquè son temps de canvis. El projecte de centre de producció que durant anys plantejàrem en el teatre Micalet no podia seguir per falta de suport i havíem de replantejar-lo. Abans, produíem i, de tant en tant, programàvem. Ara és diferent. Ha deixat de ser un centre de producció teatral i ha esdevingut un teatre amb programació que, de tant en tant, farà alguna producció de la companyia.
Com queda la companyia el Micalet?
Ara mateix, com a directora artística, només quede jo. En l’empresa continue sent sòcia de Joan, però la gestione jo. Quant als treballadors, com deia Lluís Pasqual, en som quatre i el caporal, però nosaltres de veritat. La història és aqueixa, vam començar tres socis, Joan, Ximo Solano i jo, que aportàvem els diners. Jo treballava molt en doblatge, fins i tot en les primeres sèries de Canal 9. Hi havia unes taquilles que repartíem fins que vam tenir un suport que ens permetia fer les coses d’una manera racional, com es farien en un altre lloc, encara que amb menys diners.
Tenien un model?
Estàvem bojos, però pensàvem que podia ser una espècie de Teatre Lliure. La nostra primera il·lusió era fer un teatre en valencià, un projecte de producció i exhibició d’espectacles, d’una companyia que poguera treballar contínuament amb un equip estable i que això menara a una manera de fer les coses, i és el que, amb més dificultats els primers anys, arribàrem a fer durant un període de temps. Almenys, era el que més s’assemblava a allò que nosaltres imaginàvem del projecte.
Per què ho deixaren el 2011?
Ens vam equivocar, perquè era un projecte que no interessava la ciutat.
La ciutat?
La ciutat, sí, vull dir; els polítics, no. El públic hi va respondre. Per això nosaltres no acabàvem d’entendre-ho. Es van fer unes produccions de teatre arriscades, fent coses d’autors com Bertolt Brecht, una producció de 18 persones, que era una tasca pròpia del centre dramàtic, però comercialment no era viable. En el fons érem això, un centre dramàtic en valencià, i pense que si el projecte haguera interessat, hi haurien donat suport.
La Generalitat sí que va contribuir a construir el teatre.
Sí, però no sé què passa en aquesta terra, que són capaços de crear les infraestructures, però no de mantenir-les. Quan ja hem fet el castell, el tirem a terra. Parle de la gent a qui paguem perquè ens administren els diners. En un moment de crisi brutal com aquesta, podríem tenir retallades, però no estar en perill d’extinció, com estem en aquest moment. Invertir en teatre, invertir en cultura ésinvertir en la gent. Si els nostres polítics no pensen que invertir en cultura és necessari, és que parlem d’un país molt poc civilitzat.
En aquest context, és significatiu que hàgeu inaugurat la nova etapa i la nova temporada del Micalet amb Xavi Castillo, perquè sol funcionar sense ajudes i, fins i tot, contra les ajudes? No es pot viure sense suport públic, però ho intenteu.
No tenim cap altre remei. Personalment, considere que una sala com el Micalet és imprescindible per a la ciutat de València, perquè ofereix una oferta molt diferenciada, una oferta íntegrament en valencià que no té cap sala ara mateix. Intentaré canviar el finançament, implicar-hi les institucions, fins i tot, entitats privades, que puguen ser sensibles a aquest tipus de programació. Sé que serà complicat i ara mateix he de dir que serà una cosa molt voluntarista, com tot el que passa en la professió, que està totalment amateuritzada.
Amateuritzada?
Sí, tothom treballa en bars i fa teatre.
Això dels bars es deia en la producció Valèntia, que és l’espectacle següent que tenen en cartera.
És que és cert. Que el segon muntatge siga Valèntia no és casual, volem que la sala siga també un espai on es puguen dir coses que potser no es poden dir en altres llocs.
Com a gestora, ha estat 17 anys en el Micalet. S’atreveix a imaginar-ne 17 més?
Ho intentaré, no m’importaria, perquè el Teatre Micalet ha estat per a mi un projecte vital, 17 anys dels 25 de la meua vida professional hi han estat lligats. Espere que amb pas del temps les coses puguen canviar, puguem trobar una manera diferent de fer més produccions de la companyia i que es puguen exhibir contínuament.
Hi ha en cartera cap producció pròpia?
Farem Poseu-me les ulleres, que no és nova. Però abans programarem La tossuderiaCom a pedres, del Pont Flotant, i Els dolents de Shakespeare, amb l’actor Manel Barceló.
El musical Ballant ballant va ser l’èxit més destacat del Micalet, igual que Besos en el cas d’Albena. Es poden repetir èxits com aquests? És a dir, causar sensació amb una producció comercial i de qualitat que alleuge temps de crisi com els actuals.
Sí, la idea seria aquesta, perquè allò comercial no està renyit amb la qualitat. Però no és tan senzill trobar una obra en què pugues dir les coses que vols i connectar alhora amb el públic. No n’hi ha fórmules, tothom et dirà el mateix. A voltes es busca, com podria fer-ho en un moment com aquest? No se sap, no n’hi ha fórmules.
En un país com aquest, amb solvència professional en el teatre i la música, no serien una opció interessant els musicals?
I tant, però són cars pel que fa al muntatge.
I un musical pobre?
Fins i tot el musical més pobre, perquè siga mínimament digne, és car. Som en el procés de trobar com podem funcionar, què cal fer perquè la gent continue venint al teatre. L’únic que hi ha trobat la fórmula, de moment, és Xavi Castillo. No és que l’haja trobada, és que li ha eixit.
Quin feedback ha tingut quan parlava de tornar a dur el Micalet?
Uns quants m’han dit que estava una mica guillada. En canvi, moltíssima gent de la professió m’ha dit que gràcies per intentar-ho, que estarien al meu costat. I això reconforta, com també reconforta el suport de la Societat Coral el Micalet.
Com a actriu, vosté ha treballat molt el doblatge, amb premis inclosos. Actualment el doblatge està tan malament com sembla?
El doblatge ara mateix no existeix. És mort.
Podria reviscolar?
Caldria buscar un altre tipus de mercats, perquè se l’han carregat totalment. Ha vingut un moment de canvi brutal i pense que intenten provar un model per al qual el país no està preparat. Perquè, per exemple, si vols que les empreses invertisquen en cultura, necessites una llei de mecenatge que funcione. Ací s’ha volgut fer el canvi, tot i que la llei de mecenatge encara està pendent. Treballem en un buit d’esquemes i una de les opcions era: “Em quede a casa fins que vegem per on va açò”. I l’altra: “ens posem en marxa i ja anirem trobant les fórmules”. Com ho faré? M’he cansat de repetir-ho: no ho sé, sincerament. Però crec que des del moviment trobarem la manera de fer-ho. No des de casa.
Fuente: lavanguardia.es

Los Presupuestos Generales del Estado vuelven a ser restrictivos en 2013, pero la cultura es una de las partidas que sale peor paradas.

El Museo del Prado verá reducida en un 30 % la aportación del Estado, lo que supone casi 17 millones de euros menos que en el 2007, año en el que la institución museística española más importante inauguró su ampliación. Esta reducción supone pasar de los 15,9 millones de euros aportados por el Estado en el presente ejercicio a 11,4 millones que será la cuantía prevista para 2013.

El museo Reina Sofía, la principal institución española dedicada al arte contemporáneo, verá reducida la aportación que recibe del Estado en un 25 por ciento, mientras que el Thyssen-Bornemisza será el museo de los de primera línea más perjudicado con los recortes del Gobierno al ver rebajada en un 33% la dotación pública que recibe.

En la rebaja fijada para el Thyssen supone bajar de los 3,9 millones de euros recibidos en 2012 a los 2,5 millones que percibirá el museo en el 2013. Con respecto al 2010, en que los presupuestos se fijaron en 4,3 millones de euros, se va a ver reducida la aportación del Estado a casi la mitad.

Por su parte, el Museo Reina Sofía perderá con respecto al 2010, en que la aportación del Estado fue de 46,6 millones de euros, más del 45 por ciento.

En 2011 se destinaron al Reina Sofía 41,4 millones de euros y para el presente año la aportación se sitúo en 34,1 millones, que se verán reducidos en 2013 a 25,6 millones de euros.

Por su parte, el Teatro Real sufrirá un recorte en la aportación que recibe del Estado de un 33 %, más del doble que el año pasado, una merma que el presidente de su patronato, Gregorio Marañón, quiere que se compense por la vía de nuevos ingresos, ha explicado en declaraciones a Efe.

Marañón ha indicado que a pesar del montante del recorte, la primera intención del Gobierno fue que la reducción llegara al 50 % en 2013.
"La disminución en torno al 30 % es el mismo tratamiento que recibirán las principales instituciones culturales del Estado, que tienen que solidarizarse con la situación por la que pasa el país", ha asegurado.