És un algerià que emigra al Quebec (Canadà) amb l'esperança d'obtenir l'estatut de refugiat i que la seva família el podrà seguir. L'obra narra els seus esforços per sobreviure, el xoc cultural i el seu coratge davant els prejudicis contra els àrabs.
¿Què el va atrapar de l'obra?
La implicació ideològica de l'autora, és una faula política, un text que va més enllà de les desventures amoroses del personal. El més interessant és que es tracta d'un home corrent, un professor que l'únic que pretén és ser feliç, i no el deixen. Perquè no es tracta d'un futbolista o un artista famós. Aquesta és la qüestió.
Una obra amb missatge.
Parla del respecte al pensament lliure, el rebuig dels fonamentalismes, siguin àrabs o occidentals. Bashir busca aquest respecte. A més, hi ha una reflexió sobre l'educació. L'aula és l'escenari més fort per construir el pensament i el respecte.
Molts creuen que els adolescents han perdut aquest respecte.
Jo sempre defenso que són el que nosaltres hem fet d'ells. Són un producte nostre.
Es veuen molts monòlegs, ¿la crisi els ha posat de moda?
Sí, es nota molt en aquesta professió, el primer que afecta és la cultura i l'educació. Però el format de monòleg et permet molts jocs formals.
¿Quin és el seu en el muntatge?
He convertit el monòleg en un diàleg entre l'actor i un músic que representa el seu àlter ego i punteja les seves emocions amb sons i sorolls d'acordió, d'una cadira arrossegada, de bales, un xiulet... I el muntatge és un puzle amb flash-backs i trasllats a diferents espais escènics.
¿Té algun altre projecte?
Preparo el meu primer Brossa. Un repte grandiós. Era tan modern als 40 i 50 que fins i tot avui ho segueix sent.
Vostè ha dit que la cultura que viu dels clàssics està morta.
Sí, quan el repertori clàssic ocupa el 60% de la programació és una cultura del passat. Es recolza poc l'obra de l'aquí i ara. Tots els grans dramaturgs han parlat dels seus temps, i ara només es mira als clàssics.
Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)
Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)
Marilyn desconstruïda
Sota el lema Madrid a escena. Que voli la imaginació. Vine al teatre, els teatres de la Comunitat acullen una variada oferta escènica de gran qualitat a través del teatre, la dansa, els musicals, el circ, els concerts i la lírica. Entre ells, els Teatros del Canal s'han convertit en una referència escènica nacional i internacional amb un total de 200.000 espectadors des que es van posar en marxa fa poc més d'un any, el març del 2009. Van obrir les portes al públic amb l'espectacle inauguralUna noche en el Canal, un espectacular muntatge del seu director artístic, Albert Boadella, que va permetre als espectadors recórrer els diferents espais de l'edifici. Des d'aleshores fins ara, els Teatros del Canal, a través de les seves dues sales -la Sala Roja i la Sala Verde- i el Centro Danza Canal, acullen una àmplia oferta de qualitat destinada a tots els públics. Així, fins al juny de l'any que ve, les sales Roja i Verde acolliran prop de 80 muntatges entre els quals es podrà veure comèdia, tragèdia i teatre per a nens, dansa clàssica, contempo rània i flamenc, sarsuela, òpera, concerts clàssics, barrocs i contemporanis...
En l'apartat de la dansa, la programació inclou diversos estils amb la intenció de reflectir tot el panorama de la dansa actual. Aquest diumenge finalitza l'íntima i expressiva coreografia de Víctor Ullate, Wonderland. La següent oferta arribarà de la mà del Festival Internacional Madrid en Dansa que celebra el 25è aniversari. En aquest marc, del 8 al 28 de novembre, els Teatres acolliran sis espectacles d'alguns dels millors coreògrafs nacionals i internacionals com Teresa Nieto, el Ballet de l'Òpera de Lió i la Compañía Nacional de Danza, entre altres companyies.
Teatre d'humor
En l'apartat de teatre, La Fura dels Baus proposarà, del 2 al 19 de desembre, el seu últim muntatge,Degustación de Titus Andronicus, basat en La tragèdia de Titus Andrònic, de William Shakespeare. Un arriscat i sorprenent muntatge de Pepe Gatell i l'equip del restaurant Mugaritz, que regenta el xef Andoni Luis Aduritz. El teatre de l'humor està molt present en la programació. El galán fantasma, de Calderón de la Barca i direcció de Mariano de Paco, es presentarà del 23 de desembre al 9 de gener.
Entre els esdeveniments musicals programats destaca, en la segona temporada de sarsuela, l'estrena d'Amadeu. Un espectacle creat i dirigit per Albert Boadella al voltant de la figura del català Amadeu Vives amb direcció musical de Miguel Roa que es podrà veure del 21 de gener al 13 de febrer.
Les arts escèniques semblen passar un dels seus millors moments. Només a Madrid, els teatres de tota la comunitat acullen quatre milions d'espectadors que aquesta temporada disposen d'una àmplia oferta en més de 160 espais escènics. Als Teatros del Canal, per exemple, aquesta heterogènia proposta inclou 80 produccions de teatre, dansa, música i programació infantil.
Font: www.elperiodico.cat
De La Fura dels Baus a Boadella
Geografies Salvat, un homenatge a Ricard Salvat (Tortosa, 1934 - Barcelona, 2009), que es realitzarà durant tot el mes de novembre a Barcelona i La Canonja, pretén treure el personatge de la marginalitat dels últims anys per tornar situar-lo al centre del món teatral. Amics i familiars compten amb el recolzament del Departament de Cultura, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca), l'Institut del Teatre, la Universitat de Barcelona, l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya i la Fundació Romea. A poc més d'un any de la seva mort, l'actor Enric Majó celebra que aquest cicle els permeti “sentir-nos més confortables després de la seva desaparició”. Salvat va ser un revulsiu del teatre català, que va donar a conèixer autors com Brecht i Camus i va impulsar Espriu a escena.
El programa d'activitats destaca les diferents facetes de Salvat dins del teatre. Dijous vinent hi ha una sessió a l'Institut del Teatre on se'l vindica com a home de recerca, d'acadèmia, de teatre i impulsor de festivals, i, al mateix temps a La Canonja, es donarà una visió local del personatge, situat en el seu context.
Araceli Bruch prepara un espectacle que, partint de frases provocadores i lapidàries de Salvat i de les rèpliques d'Insults al públic de Peter Handke (la peça en què Salvat va aconseguir enfurismar la platea fins a reaccionar responent a les provocacions d'escena, fent una de les posades en escena més sonades) s'aconsegueix integrar a la nòmina d'intèrprets i col·laboradors una setantena de persones. Els tres protagonistes de la sonada posada en escena dels anys 70 seran a escena i també s'inseriran peces com pantomimes del Teatre Viu dels anys 50, teatre brechtià, de revista i titelles. Bruch ha volgut que en comptes de parlar sobre Salvat sigui ell qui parli.
La Universitat de Barcelona recordarà els 50 anys de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, una de les peces cabdals per entendre el teatre actual, juntament amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i el Teatre Lliure. La Diputació de Barcelona també presentarà una novetat “de capçalera”, segons el director general de l'Institut el Teatre, Jordi Font: Una mirada al teatre contemporani: Si el primer volum es pregunta si el teatre és una arma, el segon contesta que el teatre respon a una ètica.
Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)
Salvat torna al centre del teatre
Mar Ulldemolins i ‘Londres', a Valls
Primera advertència sobre un text escrit el 2004. «El títol despista perquè no tracta del drama personal del suïcidi», diu Vilà. I segona. «Presenta una parella de joves d'uns trenta anys dels denominatsworkaholics, addictes a la feina, que tant poden viure a Varsòvia com en una altra gran ciutat europea», afegeix el director per allunyar el risc de localismes incòmodes.
Aquests dos joves són Klara (Mercè Martínez) i Niko (Borja Tous), que amb prou feines es coneixen tot i que ja fa sis mesos que conviuen. El seu és un món marcat per una feina d'executius en una multinacional, viatges i un ritme frenètic de vida, que també afecta el sexe. Hi dediquen dos minuts i mig abans d'anar-se'n a treballar.
Però arriba un dia en què tot s'ensorra. «És un text contemporani que toca la realitat immediata. És una obra que té sis anys, però Burzynska ja veia venir la crisi que vivim des d'en fa dos. La bombolla explota i no saben què fer amb la seva vida», explica Vilà.
És llavors quan s'inicia el despullament dels dos personatges, «en un festival de caiguda de màscares, de treure's les caretes», explica el director. Han viscut instal·lats en un món sense escrúpols, d'aparences i moltes mentides, i ara surten totes a la llum. La majoria dels suïcidis són en diumenge transita, segons el seu director, de la comèdia al drama. «Es pot llegir totalment com un drama, però seria un error tapar el to de comèdia», opina Vilà. El que no es tapa, al llarg d'una hora i 40 minuts que dura el tour de force interpretatiu entre Mercè Martínez i Borja Tous, és l'àcid retrat d'una generació víctima de la crisi.
Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)
El director general de l'Institut del Teatre (IT), Jordi Font, rematava l'anunci del conveni a punt de signar amb rotunditat: és una relació indispensable que el Teatre Nacional de Catalunya ha de tenir amb l'escola nacional de teatre. Font va tancar la presentació de Sergi Belbel, com convidat per a fer la conferència inaugural de l'Institut del Teatre, esbossant el que serà, en breu, una nova complicitat del TNC amb joves valors. La intenció és constituir, cada dos anys, una companyia al TNC formada per alumnes de les tres darreres promocions de l'Institut del Teatre.
Al projecte també s'hi afegiran joves escenògrafs, il·luminadors i ajudants de direcció, també sortits de l'IT. La direcció es reservaria a algun artista consagrat perquè els exalumnes poguessin debutar professionalment amb les màximes garanties, segons ha pogut saber aquest diari.
El projecte fluirà paral·lel al de la promoció de la nova autoria. No està previst vincular-los necessàriament. I és que el T6, que també compta de manera espontània amb molts exalumnes de l'Institut del Teatre, pretén acompanyar les noves dramatúrgies facilitant tots els mitjans professionals.
L'Institut del Teatre amplia, així, la seva visibilitat fora del centre d'ensenyament superior. Des del 2001/02 van acordar amb el Teatre Lliure (com una conseqüència de l'avortat projecte de la Ciutat del Teatre) que autors i directors de darrera promoció fessin versions d'algunes produccions del Lliure.
Així com els ballarins tenen una plataforma de sortida, com és l'IT Dansa de Catherine Allard, no s'ha trobat la fórmula per als intèrprets teatrals. Molts han intentat, amb sort desigual, presentar-se professionalment amb el darrer treball de curs en sales alternatives. T de Teatre va sorgir d'aquesta empenta. Però són, pràcticament, l'excepció que confirma la regla.
Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)
De l'Institut del Teatre al TNC
Para fomentar esta participación en España y plantear nuevas iniciativas basándose en estas experiencias de otros países europeos, La Abadía ha invitado a una veintena de importantes autores y responsables de teatros europeos. En la lista de participantes figuran, entre otros, Lanfranco Licauli, del Piccolo Teatro de Milán; Jean-Louis Martinelli, director del Théâtre Nanterre-Amandiers de París, y el dramaturgo español José Sanchis Sinisterra. La jornada de reflexión empezará hoy con una ronda de ponencias en la que participarán, entre otros, Giovanni Soresi (Italia), Gema Martín Muñoz (España), Nan Van Houte (Países Bajos), Mehmet Ergen (Reino Unido), Chris Torch (Suecia) y José Monleón (España).
No faltan, sin embargo, quienes abogan por eliminar toda referencia a la nacionalidad o la condición social cuando se trata de hablar de teatro. Es el caso de Sabri Saad El Hamus, uno de los creadores de la obra Big Night, que la compañía holandesa Nieuw Amsterdam representará desde mañana en el Corral de Comedias de Alcalá. "Ha llegado el momento de dejar de pensar en teatro de inmigrantes, intercultural o nativo. Esto es teatro en general", dice El Hamus, quien opina que, al principio, "es difícil para los inmigrantes integrarse al arte escénico de un país que no es el propio". Sin embargo, considera que son los mismos extranjeros los que deben tomar la iniciativa y no esperar a que aparezcan papeles adecuados para actores de su nacionalidad.
Otra función que se presentará en el marco del encuentro es Tombuctú, 52 días a camello. Es una propuesta creada por el dramaturgo marroquí Ahmed Ghazali y dirigida por Rafael Díaz-Labín. El programa de este encuentro internacional incluye la presentación, mañana, de un proyecto sobre migración interna y una lectura teatral. El objetivo: interrogarse e interrogar acerca de las relaciones entre el flujo migratorio y la creación teatral.
Fuente: Luis Medina (www.elpais.com)
Todos forman parte de la representación, pero cada noche hacen algo distinto. La noche del estreno la protagonista fue Sonsoles, de 45 años. Tres noches después, lo fue Diego, de 35. Personajes inventados sobre la marcha con la ayuda del público, cómplice necesario que colabora en la caracterización de los arquetipos. "¿Alguien puede decir el nombre de un compañero de trabajo?", pregunta uno de los actores desde el escenario. "Diego", contesta un espectador desde el público. "¿Y alguien conoce a otro Diego?", vuelve a preguntar el actor. Ante la respuesta afirmativa continúa: "¿A qué se dedica Diego y qué edad tiene?". La respuesta arranca la obra: "Tiene 35 años y es estudiante". Así comienza la historia de esta noche. Diego, estudiante de 35 años, barre en una carnicería. Estudia Educación Física en la universidad, pero mantiene tres trabajos. Su novia, de 16 años, le deja por otro en un parque en el que hay un excremento de perro. La madre de Diego, que se está quedando ciega, le pide que traiga más dinero a casa, por lo que este termina ejerciendo como gigoló. Una historia delirante en la que se van añadiendo elementos y personajes, como el profesor de inglés, Patxi, que tiene una tenia y se va convirtiendo en gusano.
La propuesta de Impromadrid es divertida y ágil. Busca la complicidad del público en los arquetipos creados: Diego imita a Ramoncín y su peculiar versión del Come as you are de Nirvana en una escena, por ejemplo. Los actores cortan la dramatización para añadir elementos, pedir una escenografía concreta a Suso33, que mientras ellos actúan improvisa con su pincel al tiempo que Mastretta pone la banda sonora, o para pedirse incluso, entre ellos, más dramatismo. En algunas escenas, ante lo inverosímil de la situación, aguantan la risa como pueden.
Un contador, que se acciona durante las pausas, les indica que deben ir cerrando. El tiempo pasa rápido, y para cerrar las seis tramas que llegan a abrir a partir de Diego los actores vuelven a pedir ayuda al públicoque, en esta ocasión, elige un final feliz.
Fuente: Ángeles Castellano (www.elpais.com)