“Fer la paraula fins al cor de pedra i el misteri”

Dues síl·labes només calen per fer-me oblidar allò que tant desitjava. A partir del teu “Hola”, un nou món s’obre pas davant meu i tot comença a sorgir. Aquesta primera paraula per imprecisa que pugui semblar, per mi ho és tot.

La caixa de màgia s’obre per nosaltres. Més síl·labes brogeixen dels teus llavis, que construeixen paraules que se’ls emporta el vent. No queden tancades en cap lloc, en són dites i mai tornaran. És la fugacitat d’un somni, el desig d’escoltar-te.

Silenci. Paraula. Silenci.

Un soroll gairebé imperceptible t’atura, ara ja no és el teu torn. No et mous. Un, dos... deu segons... i tot torna. La teva llengua segueix adreçant-nos les paraules que seran nostres.

Paraules. Silenci. Paraules.

Ulls que ens miren, que comparteixen, tu saps el que em fas sentir... tu olores el que vindrà després... però sense que ens adonem, el temps passa...

Silenci. Paraules. Silenci. I teló.