El 2009 Tomàs Molina i el seu doble (David Olivares) van fer les campanades per TV3. L'any passat va ser el torn del Puyol de Crackòvia(Jordi Ríos). I aquest Cap d'Any, tots dos actors, Olivares i Ríos, es menjaran el raïm des de l'escenari del Club Capitol. Els 39 esglaons , el thriller hitchcockià en què interpreten un centenar de personatges juntament amb Abel Folk i Mireia Portas, farà funció especial la nit del 31 de desembre. "Tocarem les campanades nosaltres, i farem una mica de broma amb els seus Caps d'Any a TV3", explicava ahir Folk, misteriós. L'obra acabarà un quart d'hora abans de les 12 i després hi haurà xou, raïm, cava i cotilló.
Folk ha passat molts Caps d'Any al teatre, l'últim amb Un marit ideal al Goya, i hi arrossega la família, com la majoria d'actors. "La primera vegada em feia mandra, però després em va agradar. Em va sorprendre, però hi ha molta gent que va al teatre -assegura-. És una opció original, divertida, estranya i no tan brutalment cara com altres opcions". Els preus -amb cava, raïm i cotilló inclosos- estan entre els 30 i els 60 euros. Per això han decidit programar tant Els 39 esglaons com Pel davant... i pel darrera , de la qual també és productor. "Quan s'acabi la primera revetlla, marxaré cap al Teatre Borràs i allà encara veuré el final de la funció i acabarem la festa".
Qui també està preparant un xou especial és el Mag Lari. Amb el director de Splenda , Àngel Llàcer, estan assajant una minifunció per a les 12 de la nit: "Connectarem amb TV3, on, només per al Tívoli, presentaran les campanades el Mag Lari i Àngel Llàcer. Fins i tot Xavi Coral ens donarà pas!", explica el mag. Com que la banda sonora de l'espectacle és de Michael Jackson, té previst canviar-la per a aquest entreacte especial. En canvi, a Cop de rock trauran suc de la seva banda en directe per fer ballar la platea del Teatre Victòria. Joan Lluís Bozzo serà el mestre de cerimònies que ajudarà a fer-se "l'embolic de cada any amb els quarts i les hores". Connectaran amb Catalunya Ràdio, després de les campanades hi haurà un parell de temes per abraçar-se amb els amics i la família i faran el segon acte, en què "la gent riu i aplaudeix com mai".
Bozzo i Dagoll Dagom han passat molts Caps d'Any a escena. El del 2010 va ser amb Nit de Sant Joan , però abans amb El Mikado , Cacao i Glups!! "Recordo la nit d' Els pirates , amb Carles Sabater i una orquestra d'opereta que va acabar tocant valsos de Strauss, i tot el teatre ballant!", explica. La temporada de Poe, l'espectacle basat en els relats de por d'Edgar Allan Poe, no van fer funció per Cap d'Any.
Els musicals i les comèdies són els únics espectacles que obren aquesta nit: "Un dramón seria anticlimàtic", accepta Bozzo. Faran funció el musical Greasea la Cúpula de les Arenas, el one woman show de Concha Velasco, al Goya, i comèdies com El apagón al Condal, L'any que ve serà millor a La Villarroel, El sopar dels idiotes a l'Apolo i un especial dels Impro-fighters al Teatreneu. L'única que s'allunya d'aquests paràmetres és l' ¡Ay Carmela! a l'Almeria Teatre, un muntatge de text de Sanchis Sinisterra amb la Guerra Civil de fons, però que tot i així no deixa de ser còmica i musical.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

Campanades al teatre

by on 14:55
El 2009 Tomàs Molina i el seu doble (David Olivares) van fer les campanades per TV3. L'any passat va ser el torn del Puyol de  Crac...


Aquest dijous es va estrenar Una fiesta para Boris de Thomas Bernhard al teatre Can Felipa del Poblenou. Estarà en cartell amb 5 úniques funcions (dies 29, 30, 2 i 4 de genr). L'obra està dirigida per Matthias Janser, amb Amparo Valle i Anke Rauthmann com a protagonistes. L'actriu hi treballa amb 17 actors amb diferents discapacitats.
La festa d'en Boris és on arriben els convidats. Tots són persones amb alguna discapacitat física que fan sentir bé a l'amfitriona: La Buena (Valle). Ella no s'amaga la seva discapacitat sinó que hi fa referència sense embuts. En Boris també té totes dues cames amputades i és el nou marit que ha escollit La Buena recentment entre els amputats de l'asil per tal de no haver de viure sola mai més. Tots plegats lluiten, riuen i parlen sobre els seus mètodes per a fer les seves vides més suportables.
Amparo Valle, que interpreta el personatge de La Buena, ha ressaltat que Una fiesta para Boris és una obra de teatre "molt arriscada" en un moment en què considera que "el risc ha fugit dels escenaris".
Font: www.ara.cat


La tempesta es presenta únicament avui però en sessió doble (18 h i 22 h) al teatre Monumental de Mataró. Es tracta de la particular adaptació del text de William Shakespeare a la disciplina del circ, que ha realitzat la mateixa directora Alba Sarraute. L'adaptació se centra en l'interès del dramaturg anglès de parlar de les relacions familiars, el poder sobrenatural i la mitologia.
Cronopis, premiada fa uns dies amb un Zirkòlika com a millor iniciativa a la projecció del circ, estrena el seu primer espectacle. La tempesta és el resultat d'un treball de tres mesos d'assaig i té el suport del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). El muntatge, per a tots els públics i amb una durada de 60 minuts, és un espectacle pluridisciplinar que compta amb música i coreografia original i es completa amb les tècniques de circ: trapezi, teles, corda fluixa, quadrant coreà, malabars, ombres xineses i clown.
Font: J.B. (www.elpuntavui.cat)

Shakespeare entra al circ

by on 14:48
La tempesta  es presenta únicament avui però en sessió doble (18 h i 22 h) al teatre Monumental de Mataró. Es tracta de la particular a...


El mediàtic Albert Espinosa (Planta 4aPolseres vermelleso Un món groc) no és l'únic que es treu la pròtesi davant del públic. Des d'avui i només fins al 4 de gener, el director alemany Matthias Janser presenta a l'escenari de Can Felipa, al Poblenou, el projecte, Una fiesta para Boris, en què artistes amb discapacitats locomotores comparteixen escena i text amb altres de professionals. Crosses, bastons i altres ajudes de locomoció són guardats al racó. Boris, de fet, és el ballarí James O'Shea, un dels referents internacionals principals a l'hora de parlar de dansa integrada, aquella que obre el moviment als que no disposen de tot el cos íntegrament. També hi és l'actriu Anke Rauthmann (en el paper de Johanna) i Amparo Valle (La Buena). Aquesta, precisament, celebra l'experiència i remata: “Tots som discapacitats en un aspecte o altre; l'únic que els passa a ells és que la seva no la poden amagar.”
El text és obra de Thomas Bernhard. En la descripció dels personatges ja demana que tant Boris com altres membres del repartiment siguin coixos. Aquest és el primer cop, apunta Janser, que veu aquest text complint part de les pretensions de l'autor. També és el primer cop que es representa Una fiesta para Boris (1967) a l'Estat espanyol, coincidint amb el vuitantè aniversari del naixement de l'escriptor austríac. Bernhard, que estrenaria aquest text tres anys més tard a Hamburg, planteja una dansa macabra moderna en una de les seves primeres peces comercials: la protagonista (Amparo Valle) viu des de la rancúnia la seva existència amputada. Per això, fa que la seva criada (Anke Rauthmann) visqui les dificultats de no poder-se desplaçar amb normalitat. La Buena, que s'ha erigit com la dominadora del quadre, en què també viu Boris, el seu marit (James O'Shea) i 15 persones més discapacitades comprovarà com la seva dansa macabra es torça quan Boris i la criada prenen decisions pel seu compte.
El projecte, que té la participació del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) i del Foro Cultural de Austria, a Madrid, i del Goethe-Institut de Barcelona, va arrencar amb un taller en què el director va poder comprovar les capacitats de moviment i interpretatives de tot l'equip.
S'ha fet sota el paraigua d'Alta Realitat, una empresa que ja ha presentat altres treballs coreogràfics de dansa integrada de la mà de Jordi Cortés. Els uns es desprenen de pròtesis físiques, i el públic s'alliberarà de prejudicis inútils.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

Actuar sense pròtesi

by on 12:53
El mediàtic Albert Espinosa ( Planta 4a ,  Polseres vermelles ,  o Un món groc ) no és l'únic que es treu la pròtesi davant del púb...


Cada vez que le preguntaban por la crisis del teatro a Amparo Rivelles, a la gran dama de nuestra escena le gustaba responder: "¿Crisis? Esto lleva en crisis desde que empecé... El teatro es un enfermo con la salud de hierro". La cosecha escénica de 2011 cumple a la perfección con esta máxima.
La enfermedad que corroe nuestras tablas es la morosidad de los ayuntamientos a las compañías teatrales llevándolas a un callejón sin salida en el que por un lado no reciben el dinero de la caja pero les piden que abonen el IVA. Una situación kafkiana de la que no especapan ni las formaciones más exitosas.
Animalario, por ejemplo, anunció a principios de diciembre que no tenía dinero para producir nuevos espectáculos pese haber llenado las salas con 'Urtain'. Eso, por no hablar de la denuncia por impago al Festival de Mérida, uno de los cértamenes con más solera de nuestro país que terminó con la paciencia de Blanca Portillo, a pesar de su intento por revitalizarlo.
Los recortes que están por venir no parecen la mejor medicina para un sistema de distribución que se encuentra viciado desde sus cimientos. Espectáculos privados que se exhiben en espacios públicos y cuya recaudación, en ocasiones, acaba yendo a pagar deudas municipales. La piratería no es la única patata caliente que le esperaba a José Ignacio Wert.
Por fortuna, queda la segunda parte del epigrama de la Rivelles: la salud de hierro. Esta se manifiesta en el excelente momento creativo que viven nuestros dramaturgos, directores e intérpretes (especialmente nuestras actrices) que brillado (y mucho) en los últimos 12 meses.
Recordaremos 2011 por ser la el año de la confirmación absoluta de Miguel del Arco. Todo lo que ya apuntaba con la sobresaliente La función por hacer, se magnificó con Veraneantes, una original relectura del drama de Gorki, de casi tres horas de duración, que arrasó en los Max y puso un espejo sobre la falta de ideales y las cloacas de nuestra sociedad de consumo. Por si estre fresco fuera poco, Del Arco también estrenó en el infausto Festival de Mérida Juicio a una zorra, un monólogo que reivindicaba la figura de Helena de Troya y le serví a Carmen Machi un vehículo perfecto para desplegar todo el arco de matices de los que es capaz. Una pasada, vaya.
12 años y bienvenida
Machi es también uno de los pilares de los espectáculos que más han brillado este año y que aún puede verse en cartel: Agosto. En su despedida del centro Dramático Nacional, Gerardo Vera firma un drama familiar desbordado, con toques de culebrón y corrosivo humor negro, que nos devuelve en un papel titánico a Amparo Baró. La espera de 12 años por volver a verla sobre las tablas ha merecido la pena y esta obra de Tracy Letts, ganadora del Pulitzer, está llamada a convertirse en un clásico.
Otra de las mentes más arriesgadas de nuestra escena, Andrés Lima, también despuntó en 2011 con un doblete. Su monumental puesta en escena de Falstaff, interpretado por un apoteósico e irreconocible Pedro Casablanc, demostró lo juguetón que puede ser sirviendo un Shakespeare como si fuera una cinta de Tarantino. Con Animalario, estrenó Penumbra, otra puesta en escena radical que, esta vez, provocó reacciones encontradas: bostezos y vítores.
Más nombres propios de este año: Alfredo Sanzol, Salva Bolta y Esther Bellver. El primero ha persistido (y profundizado) en su particular escritura a base de sketches con los montajes de Delicadas y En la luna. Que ganara el Max al mejor autor en catalán por la primera es otro de los dislates que se recordarán de este año. El segundo firmó la magnífica Munchassen, de Lucía Vilanova, otra pieza que dibuja a la familia como una cárcel opresora. Por último, Bellver logró sacar su ProtAgonizo del circuito independiente y sirvió uno de los homenajes al mundo de la actuación más honestos que se han firmado en las últimas temporadas.
Por último y, aunque su Maldito sea el hombre que confía en el hombre resultara una decepción a medias, no podemos dejar de mencionar a la provocadora Angélica Lidell. Su monólogo sobre que la única conversación sincera que se puede tener hoy en día es preguntarle a un tendero chino si queda pan aún provoca escalofríos y risas a los que lo presenciaron.
Fuente: José Luis Romo (www.elmundo.es)

Pobres pero inspirados

by on 12:49
Cada vez que le preguntaban por la crisis del teatro a Amparo Rivelles, a la gran dama de nuestra escena le gustaba responder: "¿C...


“El teatre musical és un gènere que m'estimo molt i, en aquest àmbit, em sento especialment satisfeta d'alguns projectes com ara Casem-nos una mica, que vam coproduir el 1993 amb Pep Anton Muñoz i que va ser la primera adaptació d'una obra de Stephen Sondheim a l'Estat espanyol. Vam rebre el Premi de la Crítica, però pel que fa a públic no vam tenir la repercussió que esperàvem.” Ho explica Nina, artista de llarga trajectòria –el 2013 celebrarà els seus 30 anys de professió–, barcelonina de naixement i lloretenca d'adopció, que ha estat pionera del nou teatre musical a Catalunya i, com a pionera, ha viscut els pitjors i els millors moments del gènere, aquests últims representats numèricament per les 2.081 representacions de Mamma mia! en què ha participat com a protagonista principal.
Ara, Nina homenatja el teatre musical en un espectacle titulat De Broadway al Paral·lel: un projecte de l'Orquestra de Cadaqués que demà divendres arriba a la sala simfònica de l'Auditori de Girona (21 h, entrades de 30, 40 i 45 euros). Es tracta d'un concert en què Nina, acompanyada d'un ensemble de l'Orquestra de Cadaqués –que inicia amb aquest concert un cicle de programació estable a l'Auditori de Girona–, interpreta una quinzena de cançons extretes de musicals com ara West Side story, de Leonard Bernstein i Stephen Sondheim; Shall we dance?, de George i Ira Gershwin; Man of la Mancha, de Mitch Leigh i Joe Darion; Les Misérables, de Claude-Michel Schönberg i Alain Boublil, i Cabaret, de John Kander i Fred Ebb. Durant el concert, Nina també fa altres incursions en el llegat del seu admirat Sondheim, com a compositor i com a lletrista, a través d'obres com ara A little night musicGypsy i Company. Alguns temes apareixen en la seva versió original en anglès i d'altres se n'ha triat l'adaptació al català. L'any vinent està previst que la gira continuï per la resta de l'Estat espanyol.
I el Paral·lel? Apareix bàsicament en la recta final de l'espectacle, amb tres temes de Flor de nit, el musical que Albert Guinovart i Manuel Vázquez Montalbán van crear per a Dagoll Dagom. “Això va ser idea meva: volia remarcar que aquí també tenim un gran autor de teatre musical, Albert Guinovart, amb títols com ara Mar i cel i Flor de nit, que és la meva favorita. No només a Broadway es fan coses fantàstiques”, explica Nina, que en aquest espectacle aprofita les pauses entre cançó i cançó per contextualitzar una mica cada cançó i fer també cinc cèntims de les obres originals i dels seus autors, amb voluntat de fer una mica de pedagogia sobre el teatre musical.
Per a l'actual fenomen del musical a Catalunya, després de tants anys de picar pedra, Nina té una explicació “molt fàcil”: “El gènere del musical no pertany a la nostra tradició i, per tant, primer feia falta una feina de fidelització del públic, que no es fa en dos dies. I algunes empreses privades d'han entestat a fer musicals amb una imprescindible visió de negoci. Un efecte positiu és que s'han obert força escoles que ofereixen una formació multidisciplinària de l'actor, també en aspectes com el cant i el ball.”
A més de la gira estatal d'aquest espectacle, l'any vinent Nina vol continuar col·laborant amb el grup Port-Bo en el seu projecte compartit de cançons de taverna i, sobretot, vol continuar formant-se i començar a preparar el seu 30è aniversari d'ofici.
Font: Xavier Castillón (www.elpuntavui.cat)

La veu del musical

by on 12:41
“El teatre musical és un gènere que m'estimo molt i, en aquest àmbit, em sento especialment satisfeta d'alguns projectes com ar...


El poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra es va publicar l’any 1931 i recrea el naixement de Jesús i el pelegrinatge dels pastors a través d’un relat poètic de referència en la cultura tradicional catalana. La versió que ahir a la nit es va poder veure al Victòria, en funció única, va comptar amb les participacions del pianista Manel Camp i la Coral Cantiga, a més d’actors i actrius de renom, com Jaume Comas, Mercè Comes, Enric Majó, Sergi Mateu, Alexandra Palomo, Jaume Pla i Mercè Pons.
Esteve Polls ha portat la seva versió del text per diverses esglésies i catedrals de Catalunya al llarg de seixanta anys. El primer cop va ser a principis dels 50 al Cercle Catòlic de Badalona i a partir d'aquí va anar versionant El poema de Nadal al Teatre Alexis de Barcelona i, l'últim cop, al Teatre Nacional de Catalunya el 2007.
Amb gairebé 90 anys, Esteve Polls ha estat l'encarregat de dirigir aquest espectacle, del qual en defensa l'actualitat: "Sagarra planteja a El poema de Nadal que la cosa està tan malament que només la persona normal i corrent pot recuperar la seva manera de ser tornant a una mena d'infància", ha manifestat.
Font: www.ara.cat


Si ja és complicat per a un artista anar lligant produccions que garanteixin un sou durant una temporada, encara ho és més tenir-la amb un grup estable. Un equip d'actors i director còmplices no és altra cosa que una companyia. És evident que el concepte ha anat evolucionant de manera dràstica, des que es van instaurar ara fa uns 40 anys. Joan Font, de Comediants (en cartell al Lliure amb l'espectacle Persèfone), ho expressa molt clarament. A l'inici, tots vivien sota d'un mateix sostre: “Ho compartíem tot: es podia anar a Itàlia per dues setmanes i no tornaves fins al cap de tres mesos.” Avui, evidentment, els calendaris són molt més complexos. I més inestables en la majoria dels casos, també. Si grups com ara La Brava, Buits i Nous i Projecte Nisu (que fan o han fet temporada aquests dies al Versus i al TGB) evoquen un retorn de la companyia, per superar millor la solitud dels que comencen, el que és cert és que pocs són els que mantenen els lligams artístics, generalment per culpa de la dinàmica centrifugadora de la feina escènica. El cervell insisteix, reflexiu, millor anar acompanyat.
Carme Portaceli, ànima de la Factoria Escènica Internacional (FEI), confessa que se sent privilegiada per poder mantenir un equip molt estable d'actors. D'entrada, han d'aconseguir coproduccions amb diferents teatres per garantir, si es pot, preveure temporades en cada sala. També és molt important que un muntatge progressi. Si té una bona resposta del públic, també podran aconseguir gires que els permetin cobrir els temps morts. Però no és una fórmula exacta. Fairy, amb molt bona resposta de públic i amb una producció econòmica, no va aconseguir vendre ni una sola actuació. Per últim, el mèrit de la FEI és saber alternar els assajos d'una funció amb la gira de l'anterior. És la situació d'ara: mentre preparen l'adaptació de Baixos fons, de Gorki, al TNC poden fer gira de la coproducció del Lliure i el Grec. Com que no es preveu una gira de Baixos fons, la temporada a la FEI començarà de zero, passat l'estiu. Per tercera temporada, el TNC té un equip estable per a les produccions del T6. Un model molt còmode per a actors i també per als propis autors. El Teatre Lliure de Lluís Pasqual també ha combinat dues produccions (Els jugadors i Quit) per garantir un repartiment notable.
Joan Font no és tan optimista. Afirma que la crisi ha destruït l'ecosistema del teatre al carrer. No hi ha res a fer. L'única alternativa, doncs, és encongir cinturons “i tornar a fer la companyia, a repensar-la”. La línia de la coproducció i reforçar els treballs per a teatres de sala i, sobretot, per a òperes és la sortida que, per ara, tenen present a Comediants.
La Sala Atrium, que tot just ha obert fa un any, batega amb el somni de ser una petita companyia. Les primeres produccions de la sala van ser seves. La seva voluntat és mostrar-se en el seu aparador per guanyar visibilitat i saltar a llocs més ambiciosos. El seu projecte, que com els de Gataro amb el Teatre Almeria i fins i tot els de Flyhard a la sala homònima preveu l'explotació d'una sala a més del vessant artístic, possibilita que hi hagi rotació a escena. En algunes obres, hi ha actors que descansen però es mantenen fidels al projecte gràcies al fet de tenir altres feines a les respectives sales. La companyia és un niu acollidor, “que combrega amb la nostra línia ideològica”, diuen fonts de Buits i Nous. Albert Pérez Hidalgo, que actua en Vamos a por Guti, afirma: “El nostre comportament de grup és un acte polític.” Per Marília Samper, l'autora de La Brava, cal diferenciar: “Què vull fer i com pago les factures. El valor de companyia és enriquidor. En una professió de lluita com aquesta, caminar sol és complicat.”

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

Millor, acompanyats

by on 13:46
Si ja és complicat per a un artista anar lligant produccions que garanteixin un sou durant una temporada, encara ho és més tenir-la am...


Amparo Baró y Carmen Machi comparten camerino en el teatro Valle-Inclán de Madrid, donde interpretan estos días Agosto (Condado de Osage), el gran fenómeno actual de la escena. Su duelo interpretativo sube la temperatura de una función fascinante y abrumadora. Falta algo menos de dos horas para el comienzo de la funcion; sentadas frente al espejo, esperan la primera pregunta cuando a través del altavoz interno suena una voz femenina. «¡Hola!», saluda. «¡Hola!», contestan a coro las dos actrices. La voz enhebra sus instrucciones para el equipo técnico y Amparo exclama: «¡Basta!». «¡Cállate!», añade Carmen, y las dos se echan a reír. Apoyada en el espejo y encerrada en una vieja fotografía, Katharine Hepburn también sonríe. Y es que es difícil resistirse al clima alegre y feliz que se respira en esa pequeña habitación. No hay flores, pero las que se arrojan la una a la otra son adorno más que suficiente. Se admiran y se quieren, eso es evidente. Por si fuera poco, la función es un éxito absoluto. Apenas quedan entradas, y eso que aún resta más de un mes de representaciones. Las críticas han sido únanimentente entusiastas y el público no deja de piropear su trabajo... Eso es espíritu navideño.

Siete vidas

La relación —hoy convertida en una inocultable amistad— entre Amparo Baró y Carmen Machi empezó hace más de una década. «El primer día que yo pisé el plató de Siete vidas, en el año 2000 —recuerda Carmen— mi máxima ilusión era encontrarme con Amparo Baró. Me habían contratado para hacer un capítulo en la serie, y yo no la conocía, así que vi un capítulo y descubrí que estaba ¡Amparo Baró! Yo, que me había visto todos sus Estudio 1... No había imaginado poder trabajar con ella. ¡Y quién me iba a decir entonces que iba a subirme al escenario con Amparo Baró! ¡Que iba a ser su hija y que le iba a tirar de los pelos! Eso no se lo ofrecen a uno todos los días, y es lo que me tentó...»
Mientras Carmen habla, Amparo subraya sus palabras con sus risas, esos «je-je» entrecortados tan característicos de la actriz. «Cuando Gerardo Vera me mandó el texto, que me fascinó, y me dijo que Carmen Machi estaba en el proyecto, le dije: ¡Necesito hacerlo! Trabajar con Carmen es tremendo —dice mientras el rubor va apoderándose del rostro de esta—. Entre otras muchas cualidades, tiene una generosidad asombrosa. Te sirve, te apoya, te ayuda, te aclara... A mí me gusta tener razón, y lo mismo que estaba segura del éxito de esta función, yo sabía que con Carmen me iba a sentir como en mi casa. Carmen es la actriz más grande de su generación; no cabe duda, no hay otra, y va a ser lo que ella quiera ser. Para mí es el mejor regalo que podía recibir...» Aunque abrumada, Carmen devuelve los elogios: «Tener la oportunidad de trabajar con Amparo no se paga con dinero. Además, Amparo es la mujer y la actriz más moderna de este país. Tiene una manera de hacer en el escenario que no es usual, y que tiene mucho que ver con cómo concibo yo también esto».

Una actriz moderna

«Llevo cincuenta y dos años actuando —argumenta Amparo—. Yo no sé si soy una actriz moderna o no... He trabajado con gente extraordinaria: los mejores directores, los mejores actores, las mejores actrices... E imagino que de todos habré absorbido algo y eso me ha llevado a actuar como lo hago ahora. Pero no soy consciente de ser moderna, creo que siempre he actuado igual. Me parece tan natural actuar. Es mi otro yo... Y estoy hecha de los pedacitos de los maestros y los compañeros que he tenido».
A lo largo de la conversación, y cada vez que se habla de Agosto (Condado de Osage), surge la palabra verdad para referirse al texto, a la interpretación, a la dirección, a los personajes... «Hay muchas maneras de hacer este texto —dice Carmen—, y Gerardo ha acertado en lo importante, que es transmitir la verdad. Los mimbres de los personajes son extraordinarios y se complementan todos muy bien, se entienden sus historias y son absolutamente reconocibles aunque sean de Oklahoma». «Es que ese es el acierto de esta función —asiente Amparo—; este texto, como tantos otros, pero este mucho más, hay que hacerlo de verdad. Y la verdad es lo que nosotros estamos haciendo, porque si no podría convertirse en una función de mucha gracia, en un folletín, en un melodrama... Son personajes reales. Estoy segura de que el autor, Tracy Letts, ha vivido problemas de este tipo. Y si no ha mamado todo Williams, todo O'Neal, todo Steinbeck, todo Faulkner...»
Vuelve a intervenir Carmen para contar que «cuando Gerardo Vera estaba en los ensayos me decía que no tenía la sensación de estar viendo teatro, sino de estar en el salón de casa observando a esta familia; que me he colado como un espía o un voyeur enterándome de los secretos familiares sin que me pillen... Y todas las personas que han venido, y que proceden de ambientes totalmente distintos, han tenido la misma sensación: que han abierto la puerta de una casa y se han colado en ella».
Ni Carmen ni Amparo se llevan, aseguran, los personajes a casa. «Las muescas que te puedan dejar te las quitas en el bar tomando cañas», dice la primera. «A mí los personajes no me han dejado mella, me han dejado recuerdos», dice Amparo, que abre una confesión. «Yo estoy segura —casi segura— de que no voy a volver a hacer teatro. No voy a encontrar otro texto que me despierte la necesidad de subirme al escenario que me ha despertado “Agosto”. Pero no me importa. Siempre he tenido mucha suerte, y que a mis años me ha pasado esto... No he hecho otra cosa en mi vida que trabajar. Me ha gustado leer, ver. Amo esta profesión, amo la interpretación. No somos nada del otro jueves, no somos más que los médicos o que los taberneros, solo que jugamos con la baza de que nos gusta mucho nuestra profesión. Escuchas la frase “La representación va a empezar” y ya estás en otro mundo».
Fuente: Julio Bravo (www.abc.es)


Nova York, el bressol de Broadway, tira el teló un altre any més amb una interessant cartellera per als amants dels musicalsEl gran èxit de la temporada està sent l'irreverent musical The Book of Mormon, el mateix que va donar la sorpresa en l'última gala dels Tony en endur-se nou guardons, i que ha captivat de la mateixa manera la crítica i els espectadors que omplen cada funcióal teatre O'Neill de la ciutat. És obra dels creadors de South Park. 
Un altre dels espectacles que està arrasant a Nova York és Hugh Jackman: Back on Broadway, on l'actor australià penja cada nit el cartell de sold out al teatre Broadhurst, una gesta que ha aconseguit durant sis setmanes consecutives i per la qual ja no queden localitats fins al pròxim 1 de gener. L'han batejat com "el superheroi del teatre musical" i "el rei de Broadway".



Jackman no és l'única estrella de Hollywood que triomfa aquests dies sobre els escenaris. El britànic Daniel Radcliffe, que va aconseguir la fama en interpretar Harry Potter, va estrenar al març How to Succes in Business without Really Trying, en el paper d'un jove netejador de vidres, del qual s'acomiada el gener per deixar pas a l'ídol de les adolescents Nick Jonas. La crítica n'ha dit: "Hilarant", "diversió per a tothom".

Un altre dels espectacles que ha despertat l'interès aquest any, no està clar si per la seva qualitat o per les aparatoses caigudes dels seus actors sobre l'escenari, ha estat el musical Spider-Man, que es publicita com el més car de lahistòria i que, tot i no convèncer la crítica, està sent un èxit de taquilla.
Nova York és un bon exemple amb oferta per a tots, incloses les famílies i els més petits de la casa, que cauen rendits davant el nou revival de l'aclamat El rei lleó, amb música d'Elton John i lletra de Tim Rice, o les aventures d'un clàssic de Disney com Mary PoppinsTambé hi ha clàssics de la cartellera de Broadway com Billy ElliotChicagoEl fantasma de l'òpera o Wicked, mentre els amants dels musicals ja tenen la mirada posada en un dels grans estrenes de la propera temporada, una nova versió d'Evita, amb l'al·licient de veure Ricky Martin en la pell del Che.
Font: EFE vía www.ara.cat


El reconegut productor de musicals, Joan Lluís Goas, tanca l'any amb un deute a pagar de 3,3 milions d'euros. Així ho ha fixat el titular del jutjat mercantil número 4 de Barcelona en dues sentències, dictades el mateix 23 de desembre passat, en què acusa Goas de “conducta deslleial” com a conseller delegat de Butaca Stage, i ell va admetre que s'havia quedat 1,6 milions d'euros de la recaptació de la producció de Grease entre el 2006 i el 2008 a Barcelona.
En concret, en la primera sentència, el jutge accepta la demanda dels socis i el condemna a pagar 1,7 euros a la companyia Butaca Stage, creada el 2006 i formada per Filmax (40%), Vértice (40%) i Strómboli (20% i propietat de Goas), i que des de l'any passat està en concurs voluntari de creditors, com Filmax i Vértice. En la segona resolució, el mateix jutge estima el concurs de Butaca i declara Goas culpable de causar la insolvència de la societat i per això el castiga a pagar 1,6 milions d'euros als creditors (com ara bancs i proveïdors), segons va aclarir l'advocat de la societat, Rafael Castilla. A més a més, el condemna a una inhabilitació per a l'exercici del comerç i per administrar béns aliens, així com representar altres durant cinc anys.
L'advocat del productor, Rafael Carrasco, però, ja va avançar ahir que recorreran les dues resolucions a l'Audiència de Barcelona, exposant “una nul·litat d'actuacions flagrant perquè en dues resolucions es condemna pel mateix concepte”. El lletrat va exposar que Goas, com a conseller delegat de Butaca, va reconèixer aquest deute l'abril del 2009 i que els altres socis no el van denunciar fins al 2010: quan “Butaca ja acumulava uns deutes de prop de cinc milions d'euros Goas ja no hi era i Filmax també tenia problemes econòmics”. Va afegir que aquest desacord pot durar setze anys als tribunals perquè, pel fet de ser una reclamació superior als 600.000 euros, es pot anar al Suprem si l'Audiència no els dóna la raó. I si cal, al Tribunal Constitucional.
Dos causes penals
Tanmateix, el conegut productor de musicals té dos processos penals més oberts. A final de l'octubre passat, la titular del jutjat d'instrucció 10 de Barcelona va tancar la investigació contra Goas per un suposat delicte d'apropiació indeguda i falsedat documental, denunciat per Filmax Stage i Notro Films en la recaptació de Grease entre el 2006 i el 2008. La jutgessa hi veu indicis de delicte i ara la fiscalia i les acusacions han de fixar quina pena de presó sol·liciten per a Goas. Els representants de Filmax no reclamen responsabilitat civil perquè ja ho han fet per la via mercantil.
En el segon procés penal, la fiscalia acusa Goas d'insolvència punible i demana que sigui condemnat a dos anys i tres mesos de presó i a pagar 539.713 euros a la Seguretat Social per suposadament haver-li deixat de pagar les quotes dels treballadors de les obres Siete novias para siete hermanos i Cantando bajo la lluvia, representades a Madrid el 2005, quan era titular de Spektra, amb el també acusat Joan Bernal.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)


Popular actor televisiu i teatral, Manel Dueso té també una intensa trajectòria de director: a l'escena ha capitanejat obres de la densitat d'Edward Bond, Connor McPherson i Jean Genet; al cinema s'ha encarregat de la direcció d'actors de les pel·lícules de Manel Huerga i Kike Maíllo. Acostumat a endegar projectes personals, ha adaptat, dirigeix i interpreta Txèkhov in love , a la Sala Muntaner fins al 15 de gener.
Aquest títol, Txèkhov in love , és una picada d'ullet a la pel·lícula de John Madden Shakespeare in love ?
Sí, és un ganxo per atreure públic al teatre en moments de crisi, però també és el que la gent veurà. L'espectacle és una joguina escènica, perquè barregem tres obres curtes de Txèkhov. Totes parlen de l'amor o de les relacions: El prometatge és l'amor incipient, a L'ós hi ha una viuda i un senyor madur, i Els danys del tabac parla d'un senyor que fa 33 anys que és casat. A Shakespeare in love l'amor és una dada biogràfica, aquí és el tema.
A les obres més conegudes, com Les tres germanes L'hort dels cirerers , l'amor també hi és present.
Sempre es parla del pas del temps txekhovià, però en totes les obres hi ha una relació d'amor frustrada. Ningú està casat amb qui toca i la gent s'enamora de qui no toca. En aquestes obres curtes hi ha la llavor, concentrada, de tot el que vindrà. L'ós va ser la segona obra que va escriure, després d' Ivanov .
Hi ha la llavor del seu estil?
Sí, també. En les obres curtes ell se sent molt més lliure i és més explosiu. Tenen una comicitat agra molt divertida, amb influències de Goldoni i del vodevil francès.
Txèkhov veia l'amor com un misteri i un compendi de problemes.
Sí, sí. La paraula no és frustració , és més aviat sinònim de desassossec: no encertar mai la persona que toca.
Com s'uneixen les tres obres?
El fil argumental el dóna la conferència Els danys que causa a la humanitat el consum del tabac , que és un monòleg d'un senyor a qui la seva dona obliga a fer una xerrada sobre una escola de música que regenten i es dedica a parlar de la seva vida, perquè està fart de la dona i de les set filles que té. Així van apareixent els altres textos, que interpreta aquest home amb el director i la secretària del centre [Armand Villén i Màrcia Cisteró]. El prometatge parla d'una parella que ja arrenca la relació amb una discussió. L'ós és un senyor que s'ha convertit en misogin després que l'hagin deixat nou dones i que s'enamora sense voler.
Així que hi ha un Txèkhov que acaba amb final feliç?
Sí, però veus que no durarà gens. El que pot és la pulsió sexual. Dramatúrgicament es podria dir que és una comèdia en què dissecciona els personatges: els obre i en veiem el cor i les tripes. Ell deia que la seva feina de metge cirurgià era com la seva dona, i el teatre, la seva amant. Amb les peces curtes es nota molt: hi aboca la passió.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)


Els espectacles familiars s'estenen per la cartellera teatral de Barcelona i arriben fins i tot a espais com La Villarroel i el Teatre Victòria, orientats al públic adult. L'oferta va molt més enllà dels tradicionals Pastorets. Hi ha circ, màgia, concerts de Nadal, musicals i històries contemporànies per a tots els públics i per a totes les edats. És època de temporada alta a les sales.

CIRC
Entre la tradició i la renovació
El Circo Italiano (fins al 15 de gener) i el Raluy (fins al dia 8) presenten els seus nous espectacles a la Monumental i al Moll de la Fusta, respectivament. Mentre les noves generacions de la família Rossi aposten per recrear amb humor la història de Pinotxo, entre trapezistes i acròbates, el Raluy ofereixGeneracions, un xou tradicional en què no falten els pallassos i els números que persegueixen l'encara més difícil.

Meravelles, la moderna i sòbria proposta del Circ d'Hivern, s'ha instal·lat al Mercat de les Flors. Dirigit per Olivier Antoine, el muntatge sedueix amb una barreja de teatre, paròdia i circ amb clowns, experts en acrobàcies i aeris que faran volar la imaginació del públic fins al dia 8. Molt diferent és el Cirque du Ciel, una companyia de Pequín que ha muntat al Coliseum La capsa màgica. Estrenat a la Xina i dirigit per Guy Caron, fundador del Cirque du Soleil, l'aclamat muntatge combina una rica posada en escena en què brillen una trentena d'artistes experts en arts marcials, acrobàcia i dansa. Estarà en cartell més temps, fins al 22 de gener.
Estrelles de la televisió com Bob Esponja, Pocoyo, Caillou i Noddy interactuen amb artistes circenses a l'espectacle El circo mágico, que recalarà al Sant Jordi Club dimarts i dimecres que ve.

MUSICALS
Una Ventafocs ambientada als anys 50
Connectant amb el swing de Grease, aquest any aterra al Victòria una animada versió de la Ventafocs traslladada als anys 50. Es tracta d'un divertit musical, recomanat a partir de 4 anys, que entusiasmarà tota la família. Dotze actors -cantants i ballarins- protagonitzen La Ventafocs, ambientada en un institut dels EUA on la soferta ventafocs treballa servint dinars al restaurant de la seva madrastra i somia no amb el príncep, sinó amb una beca per anar a la universitat.
La música també és la protagonista de Per un instant (Concert nadalenc familiar) que programa el SAT!. Càsting, un musical molt animal, recomanat a partir dels 3 anys, és una entretinguda proposta acabada d'estrenar al Poliorama. Narra amb humor el concurs entre tots els animals per decidir qui puja a bord de l'Arca de Noè. Només els més talentosos ho aconseguiran.

MÀGIA
Esplendor i trucs de proximitat
El Mag Lari ofereix el seu xou més espectacular al Tívoli. Splenda és una sorprenent aventura amb números de gran impacte i música de Michael Jackson. Envoltat de ballarins i un gran equip entre bastidors, el mag ha ideat cada detall per impactar al màxim. També hi ha altres espectacles de proximitat a La Seca-Espai Brossa, el Rei de la Màgia, el Teatreneu o l'Alexandra. La Seca programa dos espectacles dins del Nadal Magic, destinat als més més grans. Fins a l'1 de gener hi actuarà el Mag Migue, campió mundial de cartomàgia. Després, del 4 al 15 de gener, arriba el mentalista Michel, «un paio excepcional», assegura Jesús Julve, Hausson, responsable de la programació.
TEATRE
'Pastorets' clàssics o amb un toc poca-solta
Els amants de la tradició podran optar per diverses versions d'Els pastorets, totes reduïdes a una hora de durada per no cansar els més petits. Al costat de clàssics com Un toc de pastorets (Fundació Miró) i Vet-ho aquí uns pastorets, una recreació fidel però amb més humor i algun personatge extra del Guasch Teatre, la cartellera ofereix propostes com l'aplaudida Pastorets Superestel (Regina) i Un Nadal de pastorets (Almeria Teatre), una versió molt lliure i poca-solta de Marc Rosich i Pau Plana.
DANSA
Petruixka, Quasimodo i Pim Pam y Pum
El Liceu reposa el ballet Pretuixka, un preciós ballet amb partitura d'Ígor Stravinski, a càrrec de la companyia de joves promeses IT Dansa (7 i 8 de gener). Quasimodo, el campaner, de la companyia de ballet Cotton narra la història del geperut de Nôtre Dâme a la Villarroel. I Happy ha ha, un imaginatiu espectacle de dansa teatre contemporani triomfa al Teatre Gaudí Barcelona amb les divertides aventures dels curiosos Pim Pam y Pum.
Font: Marta Cervera (www.elperiodico.cat)