Lette és lleig. Tan lleig que el seu cap li prohibeix presentar el seu nou invent, a la següent conferència d’enginyeria. L’efecte de la seva fisonomia en els fabricants podria ser devastador. En lloc de Lette serà el seu assistent Karlmann qui presenti la clavilla. Lette decideix passar a l’acció i buscar a un cirurgià plàstic. Tal i com es desperta de la anestesia, res és com abans. El doctor ha aconseguit una obra mestra i li proporciona una inimaginable carrera professional, econòmica i noves oportunitats romàntiques. Un succés rere un altre el catapulta a una completa i excitant nova vida. I la carretera de tornada al què va ser queda literalment tallada.
En una època on només es valora la imatge per sobre d’altres valors més importants i sobretot més humans El lleig ens avisa de fins on podria arribar tota aquesta exageració de la cultura estètica. La autenticitat envers la standarització. Ara ser normal és anormal. I ser lleig un handicap per prosperar. Amb humor intel·ligent aquesta obra caricaturitza l’ús i abús de les pràctiques de cirurgia estètica, la falta de criteri i personalitat i sentit crític de l’individu. No hi haurà sortida. Només un cap ben moblat arribarà a sobreviure.
En el fons de l’obra no hi ha més que una crítica absolutament constructiva al cànon de la bellesa física i a tot el que això implica. Guapo per fora, guapo per dintre. Hem canviat l’ordre. Aquesta vida és incapaç de fer per triomfar a una persona lletja. Si el triomf depèn de la bellesa hem begut oli. De fet crec que ja fa temps que hem begut oli. Però què passaria si tots fóssim guapos? I si fóssim absolutament igual de guapos? I si tinguéssim de fet la mateixa cara?
“-Tu ets lleig. És una realitat. Ningú no pot pensar res més, quan et veu. No entenc que no ho sàpigues.
- Com ho he de saber, si ningú m’ho diu?
- Perquè salta la vista.
- D’acord. Potser no sóc fantàstic. Però que per això no pugui anar al congrés de Brig em sembla absurd.”
Amb un discurs que en un principi pot semblar fàcil transcorre una trama que fa que ens plantegem fins a quin punt donem importància a la bellesa, i com passar de no tenir-la a no suposa un greu problema emocional. Un gran text que mitjançant certs pinzellades de comèdia ens desvetlla la duresa de que una vida somiada pot no ser tan fantàstica com sembla en un primer moment.
Un gran Joan Negrié dóna vida al lleig, quina cara ens permet visualitzar les transformacions emocionals que pateix el seu personatge quan canvia d’aspecte. Li acompanyen Pep Muñoz, Neus Umbert i Oriol Grau que queden una mica a l’ombra de la seva excel·lent interpretació.
El pla dramàtic ve acompanyat amb una austera escenografia, on els actors pugen i baixen de espatlleres de gimnàs. Cal destacar la gran labor dels tècnics de so, que són els que marquen el fi de les escenes amb efectes sonors i de llums.
Una obra que explica molt més del que a primera vista pot semblar. Ofereix al públic una perspectiva de la societat actual que no deixarà indiferent a ningú.
EL LLEIG
Segona edició del 'Come&See'
Una gala dividida en tres grandes bloques aislados y aislantes que nada tenían que ver entre sí, parece que intencionadamente. El primero fue un concierto de la Orquesta y Coro de RTVE que eligió a Gluck y Mozart y cuya duración, teniendo en cuenta el contexto y el objetivo fue en exceso largo, ya que duró 70 minutos. Se trataba tan sólo del inicio y el Teatro Romano es eso, un teatro sin butacas, sin respaldos, y la noche no trajo consigo el ansiado frescor tras una jornada brutalmente calurosa. Cosas que se aguantan cuando la emoción y la tensión de un texto y de unos actores sumergen a los espectadores en su propia pasión, pero no era el caso.
La parte centrada en la rememoración de la relación de ese teatro y Margarita Xirgu también contó con la proyección del documental Xirgu, la desterrada, dirigido por Christian Polanco. Y tras él y lo que provocó en el público, una mezcla de angustia, tristeza y vergüenza, otra herencia que dejó la Xirgu cuando se repasa esa vida que nunca pudo vivir en España después de que saliera de gira en 1936, llegó Andreu Buenafuente y sus colaboradores habituales. Hizó su monólogo, sus chascarrillos y presentó la programación (parte de ella) de la 54 edición del Festival de Mérida desde su humor ágil y directo. La gente le aplaudía, le reía las gracias, no digamos cuando micrófono en mano el follonero (uno de sus habituales) entraba a los políticos y los utilizaba para sus fines jaraneros. Todo muy bonito, muy gracioso, pero..., ¿qué se inauguró anoche en Mérida?
¿Qué inauguró el Festival de Mérida?
DIMARTS 10 DE JUNY, A LES 19:30
Biblioteca Horta-Can Mariner
Oriol Broggi, Joan Anguera, Mercè Pons i Carles Martínez
El rei Lear
Modera: Xavier Graset
Mentrestant el Grec escalfa motors… s’avancen algunes propostes en forma de xerrades. El cicle de ‘Converses 2008’ va arrencar ahir amb el seu plat fort “El Rei Lear”. A taula, l’Oriol Broggi, director del muntatge que es representarà a la Biblioteca de Catalunya del 27 de juny a l’1 d’agost; Joan Anguera, Mercè Pons i Carles Martínez, tres dels deu protagonistes de l’obra.
Debatre sobre la gran tragèdia de Shakespeare sempre resulta difícil. La seva obra és força coneguda, ja que s’han fet moltes representacions, però no cal esbudellar l’obra en una xerrada com aquesta abans de que el públic vagi a veure-la.
Aquest any, i fa poc menys d’un mes hem pogut veure a Barcelona la representació del mateix text que ha fet el Centre de Arte Dramático Nacional al Teatre Nacional de Catalunya. Les comparacions són odioses i el llistó que ha deixat aquesta companyia està molt alt. Veurem a partir de finals de mes, si aquesta nova versió de l’Oriol Broggi aconsegueix emocionar-nos i captivar-nos com ho va fer la del TNC.
Altres converses:
DILLUNS 30 DE JUNY, A LES 19:30
Biblioteca Jaume Fuster
Carlota Subirós i Alba Pujol
Rodoreda. Un retrat imaginari
Modera: Xavier Graset
DIJOUS 3 DE JULIOL, A LES 19:30
Biblioteca Vapor Vell
Alfonso Vilallonga
La pata de flamingo
Modera: Xavier Graset
DIMARTS 15 DE JULIOL, A LES 19:30
Biblioteca Sagrada Família
Narcís Comadira i Oriol Genís
Pisans i caderneres
Modera: Xavier Graset
Converses 2008
L'estiu és a tocar i els teatres, inscrits o no al Grec, fan balanç de la temporada 2007-2008 i escalfen motors per a la propera. Ahir va ser el torn del Teatre Lliure. Àlex Rigola, director artístic, va presentar els seus projectes imminents en una convocatòria festiva que es va arrodonir amb la ja tradicional botifarrada, un dinar informal en què els directius i treballadors del teatre fan el dinar per al seu públic fidel (Amics del Lliure), companys de professió i premsa.
El programa dibuixa quatre produccions que passaran a la sala gran, quatre més a la petita, el cicle Radicals Lliure, dues reposicions, un miniprograma de música i activitats relacionades. El que afecta la vinguda de companyies de fora no està tancat. Rigola remarca la voluntat que hi passi un públic que no ha estat mai al teatre, "no en el sentit de captació sinó buscant una cosa que l'atregui". Aquest any va portar 100% Marocain, creació de Saïd Naciri, amb una ocupació del 68% en un sol dia.
Rock'n'roll, l'últim treball de Tom Stoppard, obrirà la temporada. L'acció transcorre entre el 1968 i el 1990, a Cambridge i Praga, i és una reflexió sobre el desencís de l'esquerra. La dirigeix Àlex Rigola. Lluïsa Cunillé, dramaturga resident al Lliure, aportarà El bordell, que dirigirà Xavier Albertí. "És un bordell que s'inaugura el 23-F a la frontera, perquè aquell dia tothom fugia i hi passava pel davant...", diu Rigola, assegurant que serà un text divertit i amb sorpreses.
Un altre destacat és Traïció, del Nobel de literatura Harold Pinter, on Carles Alfaro (Moma Teatre) dirigirà Francesc Orella: "És una coproducció amb El Canal, de Salt, que estrenem aquí i després portarem allà. En tenim una altra a la inversa, però deixaré que us l'expliquin ells". Eren a la botifarrada, però no van dir-ne res.
Dansa i música
Play with the tiger, de l'última Nobel, Doris Lessing, dirigida per Carlota Subirós, i i L'home coixí, de Martin MacDonagh, dirigida per Xicu Massó, completen la cartellera teatral, a la qual cal sumar dues produccions de dansa: una de la companyia Gelabert Azzopardi, també resident al Lliure, i l'altre de Mal Pelo.
Rigola anuncia la reposició de les obres estrella de la temporada: Coral romput, de V. Andrés Estellés (dir.: Joan Ollé) i La forma de les coses, de Neil LaBute (dir.: Júlio Manrique). El miniprograma de música recuperarà el concert d'Albert Pla que s'ha hagut d'ajornar, un solo d'Alfonso Vilallonga i "podria haver-hi un concert de Carles Santos". Tot sigui per trencar amb la invasió del millor teatre britànic i anglosaxó que viurà el teatre de Montjuïc.
El Lliure més britànic
Porto pocs anys escrivint crítiques de teatre, només una temporada penjant-les en un bloc públic, però avui aquest bloc està de dol. Ha mort, el que per mi, en la meva modèstia opinió, era el millor crític de teatre de Barcelona, un gran mestre, Gonzalo Pérez de Oleguer.
Pérez de Oleguer va dedicar tota la seva vida al teatre, primer des d’una llibreria per on van passar els representants més importants de l’escena. Va provar la seva sort com a empresari a La noche de los asesinos, que va representar el debut professional de Mercedes Sampietro. També va fundar i dirigir la revista Yorick del grup ‘Bambalinas. Des de feina més de 20 anys ens delectava amb les seves crítiques teatral a El Periódico.
Bona part de les seves vivències sobre el món escènic i nombrosíssimes anècdotes es recullen al seu darrer llibre, Els anys difícils del teatre català, un assaig editat per Arola.
Pérez de Oleguer, de caràcter optimista sempre veia l’ampolla mig plena, accentuant les coses possitives que era segons deia ‘les que ens ajuden a seguir experimentant’.
El passat febrer, José Lluís Bozzo, al davant de Dagoll Dagom, va dir que Pérez de Oleguer ‘Mai li va agradar fer por amb les seves crítiques.”
La seva passió pel teatre li ha acompanyat fins als darrers dies de la seva vida que va escriure la seva darrera crítica. Amb el s’ha mort una època del teatre català.
Us deixo amb la seva darrera crítica, descansi en pau, mestre!:
"Sang al Camp Nou
Caldrà agrair-li a David Plana (Manlleu, 1959), autor del magnífic text Mala sang (Sala Beckett, 1997), que hagi escrit 'Dia de partit', un text original, tan enrevessat i exagerat com vulguin, però que parla de coses d'avui o aprofita coses d'avui per parlar de sentiments i frustracions dels ciutadans corrents. Tots necessitem buscar-li un sentit a la vida; ¿pot el futbol, la passió pel Barça, l'odi (?) al Reial Madrid, solucionar aquesta necessitat? La primera escena sembla que va per aquí. Després, en l'última, al Camp Nou després del partit del segle, veiem que pel camí s'han perdut massa coses. Tot s'ha fet confús, s'ha complicat sense necessitat, sobra sang i sobren càntics i cridòries.
S'anuncien musicals amb el futbol com a teló de fons. Esperem que siguin de millor factura. Que l'últim sentit de la vida no estigui ni en la família, ni en els fills, ni en els diners i sí en el Barça és un tema per a sociòlegs, però és un tema. Plana l'aborda dramàticament al Teatre Lliure a través de sis personatges, però des de la confusió. Crea un embolic mental que danya el text original i com a conseqüència perjudica l'espectador. Hi ha solucions encertades com dibuixar els dos personatges femenins mirant-s'ho tot a distància, entre divertides i preocupades. Les regles que marquen el mercat del món tenen la seva referència en el futbol, on, segons l'autor i el protagonista de l'obra (un magnífic Julio Manrique), hi ha la llotja, autèntic centre de poder. Accedir-hi és acostar-se a aquestes cotes. Pressió mediàtica, tàctiques de joc, manipulacions, tot és vàlid en un món en què manen els diners.
Ritme endimoniat
Tinc la impressió que Plana s'ha llegit una sèrie de llibres sobre el Barça, sense aconseguir després una bona solució a l'hora de traslladar la filosofia d'aquesta material a una peça teatral dramàtica. Títols com L'entorn. Joan Laporta en lluita pel poder (Cossetània Edicions) i L'estètica i les seves heretgies. Xavier Rubert de Ventós (Ed. Anagrama). L'endimoniat ritme que marca la bona direcció de Rafel Duran facilita que els diàlegs siguin com bales que a vegades arriben al seu destí i altres no. Insisteixo en la molt bona feina de Manrique, un expresidiari que ordeix una colossal trama per accedir a aquesta llotja, des d'on vol moure les tecles del món. Ambició, tota la que vulguin. Però un camí tortuós per arribar a un final excessivament confús.
'Dia de partit' se segueix amb interès i juntament amb la feina de Manrique i Maria Molins, compleixen Joan Carreras, Chantall Aimée i Fèlix Pons. I aplaudiments per a la feina de Duran. No estem davant d'una obra ben acabada, però sí davant d'un text valorable, valent, que obre una bretxa en una zona plena d'interès. El futbol, les desaforades passions que desperta, els comportaments dels que el practiquen i dels aficionats, les seves influències, són carn dramàtica. O còmica si ho prefereixen. Però material teatral, sens dubte."
Gonzalo Pérez de Olaguer
El Periódico 17/05/2008
Mor el mestre Gonzalo Pérez de Oleguer
TEXT: MAR MONEGAL
DIRECCIÓ: CARLES CANUT
INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Dafnis Balduz, Jordi Banacolocha, Anna Güell, Norbert Ibero, Jordi Martínez i Alba Pérez.
Sushi és un rotllet d’emocions, conflictes, pors, incerteses, rialles i experiències vitals. Sushi és la família. Sushi és el rellotge que batega des que naixem. Sushi és la capacitat de somiar i d’imaginar. Sushi és la por a quedar-nos sols. Sushi és l’obsessió per agradar. Sushi és la innocència i la veritat. Sushi és un mirall. Sushi és la fruita del temps. Sushi és la línia que separa el cel del mar. Sushi és el cicle de la vida.
Una gran lectura dramatitzada d’un gran text. Els actors que han llegit l’obra magnífics, tots i cadascú d’ells. Les se ves paraules ens han traslladat durant hora i mitja a un escenari virtual. Els seus gestos, les seves expressions que encara que podien haver-se quedat assegudes en la seva cadira, han volat alt fins arribar a fer que la imaginació del públic volés amb ells.
Amb més experiència com Jordi Banacolocha, que broda cada text que interpreta i les que gairebé acabem d’arribar aquest món interpretatiu com la jove Alba Pérez, que ha estat genial, tots han merescut la intensitat de l’aplaudiment que el públic, que abarrotava el Romea, els ha acomiadat.