TEXT: HAROLD PINTER
DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA
INTÈRPRETS: JORDI LLORDERA, ARMAND VILLÉN
PRODUCCIÓ: INSTITUT DEL TEATRE, "LA CONQUESTA DEL POL SUD, SCP" i la FEI
NAU IVANOW


Dos sicaris es reuneixen en una desolada habitació d'hotel abans de cometre un crim. Durant poc més de mitja hora, s'establix un diàleg, mentre un intenta calmar els nervis i l'altre simplement fer la feina ben feta.

Amb una escassa escenografia, la Nau Ivanow ens presenta aquesta obra del mestre Harold Pinter. El text no deixa que els actors es llueixin, massa repetitiu en la majoria d'ocasions amb un final més que esperat.


El més trist és la freda acollida que ha tingut el projecte. Anar a veure una obra un dia després de la seva estrena, i trobar-te la sala buida, no deixa de preocupar aquells que seguim estimant l'alternatiu.

EL MUNTAPLATS

by on 18:34
TEXT: HAROLD PINTER DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA INTÈRPRETS: JORDI LLORDERA, ARMAND VILLÉN PRODUCCIÓ: INSTITUT DEL TEATRE, "...

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: JORDI CASANOVAS
DIRECCIÓ: CHRISTIAN TRECEÑO
INTÈRPRETS: ENRIC RODRÍGUEZ i MÍRIAM MARCET
COMPANYIA: TEATRE LA UNIÓN
TEATRE DEL RAVAL

De vegades, els millors textos, els millors muntatges són aquells que per casualitat et trobes en un petit teatre de barri. La 14ª Mostra de Teatre de Barcelona guardava amagat un petit muntatge, una petita delícia entre tots els grans muntatges que ocupen els principals teatres de la ciutat.

Una història simple, i mil cops narrada, d’amor, però no per això menys interessant. L’Àlex i l’Anna es troben en una cafeteria, com han anat fent durant molt de temps, però aquest cop serà, precisament, per no fer-ho més. Per posar un punt i final, però per recordar-nos el que van ser.

No els calen majestuoses escenografies, només una taula i un parell de cadires. I la història té un principi, potser es perd durant alguns instants del desenvolupament i un final, que no per esperat deixa descontents als presents.

Dos actors joves, un teatre de barri amb un un text interessant i res més. Potser ens haurem de conformar amb els petits muntatges de petit pressupost per tornar a gaudir d’un bon teatre que no es troba fàcilment en els gran muntatges del circuit comercial.

TOT EM SEMBLA UNA MERDA

by on 18:52
FITXA ARTÍSTICA TEXT: JORDI CASANOVAS DIRECCIÓ: CHRISTIAN TRECEÑO INTÈRPRETS: ENRIC RODRÍGUEZ i MÍRIAM MARCET COMPANYIA: TEATRE L...


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: OSCAR WILDE
TRADUCCIÓ: JORDI SALA
ADAPTACIÓ: JORDI SALA i JOSEP MARIA MESTRES
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, CARME BALAGUÉ, ABEL FOLK, CAMILO GARCÍA, JOEL JOAN, MERCÈ PONS, ANNA YCOBALZETA.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA


Robert Chiltern és un marit ideal per a la seva dona Victoria Chiltern, un polític brillant i un perfecte cavaller. Davant de tota la resta de la societat ambdós es mostren com un matrimoni feliç. Aquesta harmonia es veurà amenaçada quan irromp la malèvola i seductora Mrs. Cheveley que vol fer xantatge a Robert Chiltern amenaçant-lo amb revelar un obscur secret del seu passat que li va permetre forjar la seva admirable carrera política i el seu matrimoni. Assetjat, demana consell al seu gran amic, Arthur Goring, conegut en l’alta societat per la seva intel·ligència i els seus abillaments: tot un dandi.

Un marit ideal és una comèdia de saló amb un estil irònic ens presenta les dobles morals, les mitges veritats, els prejudicis de l’alta societat de qualsevol país. Fins aquí, res el podem retreure. El problema arriba quan volem anar un pas més lluny. Oscar Wilde era un autor romàntic, que va viure a finals de segle XIX, on no existien ni els sms, ni els mails, ni una idea d’Europa amb Parlament inclòs. I qui li anava a dir al senyor Wilde que escriuria la vida d’una tal Paris Hilton, Gina Chiltern, abans que aquesta naixés.

Josep Maria Mestres la va encertar fa un parell de temporades quan va recuperar El ventall de Lady Windermere, també de Wilde. La temporada passada ens va regalar un gran Bernard Shaw amb ‘La casa dels cors trencats’, però no esperen veure una representació com aquestes dues citades en ‘Un marit ideal’, perquè diuen que les comparacions poden ser odioses.

Les idees d’Oscar Wilde, molt vigents encara, com les que expressa en el text original de Un marit ideal no calen ser actualitzades per un espectacle que busca més l’espectacle per l’espectacle que fer un bon muntatge d'un bon text. L’adaptació de Jordi Sala i Josep Maria Mestres li passa el mateix que a la majoria de clàssics actualitzats perden bona part d'allò que els va convertir en clàssics. Si se'm permet un bon espectador de teatre sap que al segle XIX, quan va ser escrita aquesta obra, no hi havia ni mòbils, ni per tant sms, ni gairebé telèfon.

Els actors intenten conduir el vaixell a bon port i alguns fins i tot ho aconsegueixen. Un clar exemple, és un brillant Camilo García, totalment desconegut per a molts espectadors i que hauria de deixar-se veure més sovint damunt d'un escenari, per a delectar-nos no només amb la seva perfecta dicció de bon doblador sinó amb el seu mestratge d'actor consagrat. Li acompanyen Abel Folk i Joel Joan sempre correctes. Una gran Mercè Pons, que juntament amb Camilo són el millor de l'obra. Sílvia Bel, Anna Ycobalzeta i Carme Balaguer mostren intermitents signes de correció.

Una de les grans apostes teatrals de la temporada es queda en aposta a l'espera que el públic decideixi o no pujar-la als altars.

UN MARIT IDEAL

by on 21:19
FITXA ARTÍSTICA TEXT: OSCAR WILDE TRADUCCIÓ: JORDI SALA ADAPTACIÓ: JORDI SALA i JOSEP MARIA MESTRES DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTR...

FITXA ARTÍTICA
TEXT: PATRICK BARLOW
DIRECCIÓ: ROGER PEÑA CARULLA
INTÈRPRETS: FERMÍ FERNANDES, TONI ALBÀ i ELENA ROCHE
PRODUCCIÓ: CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES DE REUS
LA VILLARROEL

Els components del Teatre Nacional de Reus, és a dir... la companyia en ple d’aquesta formidable institució, ens presenten una dissertació en profunditat sobre la figura del Messies, fent servir les més imaginatives fórmules teatrals i fent el públic partícip d’una experiència mística amb un únic objectiu: partir-se la caixa de riure.

O, dit d’una altra manera, una poca-soltada teatral que porta als nostres escenaris la hilarant dramatúrgia de Patrick Barlow i l’autodenominat
National Theater of Brent, una formació de teatre de l’absurd anglès, que des de fa quinze anys diverteix el públic britànic en escenaris tan diversos com el Fringe Festival o el National Theater.

I, per traslladar-ho a casa nostra... qui millor que dos experimentats actors-clowns com Fermí Fernandes i Toni Albà. Juntament amb una cantant d’òpera –que donarà el contrapunt líric–, estaran dirigits per Roger Peña, que ja ha treballat diverses vegades la comèdia anglesa més actual.

Per l’escenari –tant efectiu com sorprenent– i gràcies a un trepidant fregolisme, veureu desfilar la Verge Maria i Sant Josep, l’arcàngel Sant Gabriel, mercaders, pastors, centurions romans, Herodes, els Reis Mags, la mula i el bou, ases i camells i –en general– tot Déu, incloent-hi Déu, és clar.

Només prometem una cosa: la història del Messies no canviarà gaire, però us l’explicarem com mai no hauríeu pogut imaginar.
Tot això és el que se'n diu al programa de mà. A partir d'aquí observen a dos personatges que han traspasat la petita pantalla i s'han colat a l'escenari d'un teatre. Tot i això se'ls ha d'agrair que ens facin riure en una situació de crisi, no només, econòmica sinó també artística. Ja ho deien aquells que cantaven 'malos tiempos para la lírica'.

EL MESSÍES

by on 21:10
FITXA ARTÍTICA TEXT: PATRICK BARLOW DIRECCIÓ: ROGER PEÑA CARULLA INTÈRPRETS: FERMÍ FERNANDES, TONI ALBÀ i ELENA ROCHE PRODUCCIÓ: ...

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: JULI VALLMITJANA
ADAPTACIÓ: ALBERT MESTRES
DIRECCIÓ: JOAN CASTELLS
INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ELIES BARBERÀ, XAVIER CAPDET, EVA CARTAÑÀ, EUGÈNIA GONZÁLEZ, MÍRIAM ISCLA, ARNAU MARÍN, LAIA MARTÍ, XAVIER MESTRES EMILIÓ, DAVID ORTEGA, JACOB TORRES, NEUS UMBERT, TERESA URROZ, MANUEL VEIGA i ERNEST VILLEGAS.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Preguntar-se si era necessari recuperar a Juli Vallmitjana potser sigui massa en una societat que recupera als seus clàssics per a no respectar-los, però potser aquesta vegada hagi massa respecte. El Teatre Nacional de Catalunya porta uns anys treien la pols a algunes obres, la temporada passada ens va sorprendre gratament amb La Dama de Reus d'Ambrosi Carrion, però no aquest cop.

El Casament d’en Terregada ens mostra el món marginal de principis de segle XX a Barcelona. Això és el punt de partida i el punt i final. No hi ha més. No hi ha una història, perquè la peça a la que dóna títol l’obra només dura 20 minuts i aquesta adaptació de l’Albert Mestres ha unit trossos d’obres de Vallmitjana d’aquí i d’allà intentant allargar el text però sense fixar-se massa en la forma, en si hi havia un recorregut dramàtic.

Sense argument, doncs, l’espectador s’enfonsa en una atmosfera de personatges foscos, de crits, de balls, de sexe, de recerca de plaer a qualsevol preu, de música i festa. Si el text no ajuda, els actors poc poden fer per salvar el muntatge. La més destacada, entre una més clara pobresa interpretativa, és Míriam Iscla, més acostumada a obres sense un perquè definit, que mínimament aconsegueix que el seu personatge tingui una mica de fons. La resta tan podien estar a l’escenari com entre bambolines, no notaríem pas la seva absència.

La cultura caló es mereix un muntatge més qualitat i no una simple barreja de mostrar allò que sempre acaba sortint a la llum. Malgrat que la part del monòleg que es marca el personatge interpretat, bastant histriònicament, per Ernest Villegas sigui la més memorable de tota la representació.

"Estoy sorprendido, como viendo desde fuera lo que me está pasando: soñé con viajar, con tener un teatro, con que a la gente le gustara mi trabajo, pero que me esté pasando tan joven...". Pese a tanta sorpresa, el argentino Claudio Tolcachir es (a sus 32 años) actor, director, dramaturgo y profesor con una larga experiencia. Ha dado el salto a las grandes ligas con La omisión de la familia Coleman. Más que un montaje, todo un fenómeno: del piso en el que empezaron las representaciones a teatros y premios de todo el mundo.

Su desestructurada y disparatada familia llega por aclamación popular y por tercera vez a España. Anoche empezó en el Teatro Español de Madrid y terminará, tras una gira, en Barcelona en diciembre. Pero hay más. Estrena también en España su segundo montaje como dramaturgo: Tercer cuerpo. La historia de un esfuerzo absurdo: una obra con cinco personajes que no saben muy bien para qué levantarse por la mañana.

Parte del éxito quizá se deba a esa teoría suya de que el teatro aflora y resurge en momentos de crisis. Son etapas, cree, en las que se hace más difícil llevar a cabo proyectos de vida: "Y el teatro es realizable, te hace sentir que las cosas son posibles".

En el caso de este pelirrojo de mirada limpia, no hay que desdeñar la pequeña ayuda de los colaboradores. Ambos proyectos cuentan con repartos diferentes, pero se han puesto en pie con Timbre 4, una escuela de preparación y exhibición teatral, que Tolcachir dirige desde 1998. En realidad es una casa en la que caben 50 espectadores y a partir de mayo será un teatro de 200 butacas.

El proyecto le tiene excitado a Tolcachir. "Empecé muy chico, y me he dado cuenta de que pronto me han pasado muchas cosas malas..., pero eso te prepara para no creerte nada".

Aunque el dramaturgo ha fagocitado al actor, este año ha estrenado Mentiras piadosas, película de Diego Sabanés sobre La salud de los enfermos, de Julio Cortázar. "Es extraño interpretar", reconoce. "Porque es una liberación, una catarsis que no tienes cuando ejerces de director o de autor. Todo sea que al final tenga que ir a un psicoanalista, porque el actor libera muchas cosas, se descubre a sí mismo en cada personaje". Nunca se ha tumbado en un diván, y eso que sus obras destilan una suerte de viaje al interior de los comportamientos humanos desviados. Pero sin juzgarlos.

Fuente: Rosana Torres (www.elpais.com)

La festa neix com experiment a partir de Party Time de Harold Pinter, del tercer acte de El hort dels cireres de Txèkhov, de bocins de Shakespeare, de Machado o de Buñuel, entre d’altres.

Ens trobem a una festa on la gent balla, riu, xerra, parla d’amors, de desamors, de les seves preocupacions, de la vida en general. Fins aquí tot normal, però el món no només és la festa, fora d’ella hi passen coses.

Amb un caràcter polític/poètic, La Festa ens mostra a un grup de persones que es rearma per a defensar, de qualsevol manera imaginable, les seves idees, els seus ideals.

Jordi Prat i Coll ha comparat el seu muntatge amb una escultura de Miquel Àngel, “on es veu més el marbre que no pas la figura humana, però la figura humana que s’hi endevina conté allò que seria el marbre si aquest s’hagués acabat de polir.”

Una trentena d’actors, Rosa Boladeras, Roger Coma, Marta Domingo, Ivan Labanda, Agnès Busquets o Ivan Morales, entre d’altres intercanviaran monòlegs de text i d’expressió corporal damunt de l’escenari aquest cap de setmana a La Caldera. El muntatge, que és va estrenar la setmana passada al Festival Temporada Alta, romandrà només tres dies a aquest espai experimental del Barri de Gràcia. L’entrada és gratuïta fins a completar l’aforament.

Font: www.teatral.net


TEXT: CAROLE GREEP
VERSIÓ i ADAPTACIÓ: ÓSCAR ORBEZO
DIRECCIÓ: EDU PERICAS
INTÈRPRETS: ROSER BATALLA, XAVI CASAN, CESC CASANOVAS i MÒNICA PÉREZ
PRODUCCIÓ: ANEXA
CLUB CAPITOL



Cris i Santi, Mònica Pérez i Cesc Casanovas, són una parella que va camí de passar un cap de setmana a la casa de camp de dos amics, el Xavi i la Laia, Xavi Casan i Roser Batalla. Durant el trajecte, un error en la manipulació del seu mòbil permetrà que el Xavi i la Laia escoltin el que realment pensen els seus amics d'ells. A partir d'això començarà la venjança.

Qui no ha volgut saber sempre el que pensen els seus amics d'un mateix? Aquesta comèdia ens explica quines són les conseqüències de saber tota la veritat. Noranta minuts per fartar-se de riure d'aquelles misèries que per molt que es digui mai es volen saber del cert.

Simplicitat i naturalitat de la parella formada per Xavi i Laia s'enfronten en aquest duel vengantiu a l'esnobisme i la hipocresia portada fins a l'extrem del Santi i la Cris.

Amb un text excessivament carregat de tòpics sexuals, el paper més sucós li ha tocat interpretar-lo a Mònica Pérez, que ens regala una interpretació fresca, divertida i enginyosa. Cesc Casanovas torna a fer-nos creure que no pot sortir de Polònia sense deixar-se els personatges en el plató, massa gestos i exageracions que converteixen el seu personatge en el més pesat de suportar. Roser Batalla potser massa correcta en tot moment, sense gaire estridències, esperàvem un interpretació més brillant que sobresortís de la dels seus companys. I pel que fa a Xavi Casan encara que el seu personatge sigui el més pla de tots, no aconsegueix connectar amb ell en cap moment.

Si busqueu riure sense importar-vos quin sigui el nivell d'intel·ligència de l'humor, aquesta és la vostra comèdia. Si no podeu deixar-la passar. Vosaltres mateixos!