A continuació us oferim la relació de guanyadors de la XII edició dels Premis Max de les Arts Escèniques, la gala dels quals es va celebrar ahir 30 de març al Teatro Cuyás de Las Palmas de Gran Canaria, organitzats per la Fundació Autor i la Societat General d’Autors i Editors (SGAE).

Millor espectacle de teatre
2666 - Teatre Lliure, Grec´08, Teatro Cuyás/Cabildo de Gran Canaria

Millor espectacle de teatre musical
CABARET LÍQUIDO – Lavi e Bel, S.L.

Millor espectacle de dansa
SIRENA A LA PLANCHA– Sol Picó Cia de danza SL

Millor autor teatral en castellà
JUAN MAYORGA – La tortuga de Darwin

Millor autor teatral en català o valencià
CAROL LÓPEZ – Germanes

Millor autor teatral en basc
RAUL CANCELO, IZPIÑE SOTO, ARGIA GARDEAZABAL, PIO ORTIZ, JULEN GABIRIA, - Superplast

Millor autor teatral en gallec
EDUARDO ALONSO - Extrarradios (Comedia das mulleres desamparadas)

Millor adaptació d’obra teatral
ALBERTO SAN JUAN - Argelino, servidor de dos amos

Millor composició musical per a espectacle escènic
CARLES SANTOS – Tirant lo Blanc

Millor coreografia
TERESA NIETO, JESÚS CARAMÉS, DANIEL DOÑA, MANUEL LIÑAN, OLGA PERICET, VANESSA MEDINA – De cabeza

Millor director d’escena
ANDRES LIMA – Argelino, servidor de dos amos

Millor director musical
CARLES SANTOS – Tirant lo Blanc

Millor escenografia
MAX GLAENZEL, ESTEL CRISTIÀ – 2666

Millor figurinista
ANGELINA ADLAGIC – Barroco

Millor disseny d’il•luminació
JUAN GÓMEZ CORNEJO – Barroco

Millor actriu protagonista
CARMEN MACHI – La tortuga de Darwin

Millor actor protagonista
JAVIER GUTIÉRREZ – Argelino, servidor de dos amos

Millor actriu de repartiment
NOELIA NOTO – Carnaval

Millor actor de repartiment
PAUL BERRONDO – Germanes

Millor intèrpret femenina de dansa
TERESA NIETO – De cabeza

Millor intèrpret masculí de dansa
DAMIÁN MUÑOZ – Staff

Millor espectacle infantil
LA VIDA DE UN PIOJO LLAMADO MATÍAS – El Espejo Negro

Millor espectacle revelació
HNUY ILLA– Kukai-Tanttaka

Millor empresari o productor privat d’arts escèniques
ANIMALARIO - Argelino, servidor de dos amos

Premi d’Honor
Miguel Narros

Max de la Crítica
Mes de Danza

Max de Noves Tendències
Escena Contemporánea

Premi Hispanoamericà
Roberto «Tito» Cossa

Premis Max 2009

by on 15:42
A continuació us oferim la relació de guanyadors de la XII edició dels Premis Max de les Arts Escèniques, la gala dels quals es va celebrar ...
Publicado por en No hay comentarios:


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: HENNING MANKELL
ADAPATACIÓ: FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: JORDI MARTÍNEZ, MUNTSA ALCAÑIZ i FERRAN CARVAJAL
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA
SALA PETITA (TNC)


Diuen que a la tercera va la vençuda, però en aquest cas no. Antílops no és una obra gaire desconcertant, a l'estil Mama Medea, on no hi havia ni ordre ni concert, però aquí les relacions entre els personatges no flueixen, no hi ha connexió, no hi ha feeling. I això als ulls de l'espectador es fa insofrible.

Antílops narra l'últim dia d'un funcionari que porta onze anys vivint a l'Àfrica mentrestant espera a que arribi el seu substitut. Hora i mitja per veure el que els europeus han fet del continent africà. Àfrica es revela contra els seus colonitzadors en forma d'insectes, els cucs ataquen sense gaire èxit.

Un gran text de Mankell, malgrat que l'adaptació de Feliu Formosa deixa molts 'però'. Li manca la decisió d'esborrar certes parts que no aporten gens al conjunt i que només fan perdre el fil a la història principal.

Puyo desaprofita la impressionant escenografia de Ramon Simó, i un altre cop més (amb el record de Mama Medea força present) ens ofereix uns personatges plans i l'únic capaç de trencar amb això, en cert moments, és Jordi Martínez, que intenta salvar a Muntsa Alcañiz sense aconseguir-ho en cap moment, ja que no fa del seu personatge creïble en cap moment.

Tot plegat fa que sigui una veritable llàstima que el gran text de Mankell quedi tant desaprofitat com li succeïx a aquesta proposta fallida del TNC. Àfrica haurà de seguir esperant una altra vegada.

ANTÍLOPS

by on 17:15
FITXA ARTÍSTICA TEXT: HENNING MANKELL ADAPATACIÓ: FELIU FORMOSA DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: JORDI MARTÍNEZ, MUNTSA ALCAÑIZ ...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: PAU MIRÓ
DIRECCIÓ: PAU MIRÓ
INTÈRPRETS: VICTOR PI, ÀNGELS POCH, ANNA ALARCÓN, ÓSCAR MUÑOZ i BERNAT QUINTANA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)
De Búfals a Lleons. La cosa va d'animals i encara ens queden les Girafes. Malgrat que siguin històries independents, totes dues es desenvolupen en una bugaderia. Sempre hi ha roba bruta per rentar.
Les relacions familiars, aquesta vegada localitzades al barri del Raval de Barcelona, l'amistat, l'amor, la confiança conviuen en hora i mitja de funció.
Un noi, Bernat Quintana, entra a una bugaderia amb una camisa de marca tacada de sang i un ganivet. A partir d'aquest simple fet de voler rentar la camisa es desenvolupa tota la història.
Al mateix que Búfals, els Lleons també estan tenyits d'elements surrealistes, màgics, però sempre amb un fi toc d'humor.
Aquest increïble argument es veu reforçat per la gran direcció de Pau Miró que sap treure suc a cadascú dels personatges que ell mateix crea. I per si fos poc, compta amb un espectacular i meravellós cartell interpretatiu dels més veterans Àngels Poch i Victor Pi a Òscar Muñoz, Anna Alarcón i Bernat Quintana.
Amb una mica menys de violència física, aquestos 'Lleons' juguen més a atacar el costat psicològic dels personatges i dels espectadors.
Ara només ens queda esperar les Girafes per a que la dramatúrgia de Pau Miró ens torni a sorprendre agradablement els nostres sentits.

LLEONS

by on 9:37
FITXA ARTÍSTICA TEXT: PAU MIRÓ DIRECCIÓ: PAU MIRÓ INTÈRPRETS: VICTOR PI, ÀNGELS POCH, ANNA ALARCÓN, ÓSCAR MUÑOZ i BERNAT QUINTANA...
Publicado por en 2 comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

Totes les societats humanes són espectaculars en la seva vida quotidiana i produeixen espectacles en moments especials. Són espectaculars pel que fa a la forma d’organització social i produeixen espectacles com aquest que heu vingut a veure. Encara que inconscientment, les relacions humanes s’estructuren de forma teatral: l’ús de l’espai, el llenguatge corporal, l’elecció de les paraules i la modulació de les veus, la confrontació d’idees i passions, tot el que fem a l’escenari ho fem sempre en les nostres vides: nosaltres som el teatre!

No només les bodes i els funerals són espectacles, també ho són els rituals quotidians que, per la seva familiaritat, no ens arriben a la consciència. No només les pompes, sinó també el cafè del matí i el bon dia, els tímids enamoraments, els grans conflictes passionals, una sessió del Senat o una reunió diplomàtica; tot és teatre.

Una de les funcions principals del nostre art és fer conscients aquests espectacles de la vida quotidiana on els actors són els propis espectadors i l’escenari és la platea i la platea, escenari. Tots som artistes: fent teatre, aprenem a veure allò que és evident, però que som incapaços de veure en estar tant habituats a mirar-ho. Allò que ens és familiar es converteix en invisible: fer teatre, al contrari, il·lumina l’escenari de la nostra vida quotidiana.

El setembre de l’any passat, vam quedar sorpresos per una revelació teatral: nosaltres pensàvem que vivíem en un món segur, malgrat les guerres, genocidis, hecatombes i tortures que s’esdevenien, sí, però lluny de nosaltres, en països distants i salvatges. Nosaltres que vivíem segurs amb els nostres diners guardats en un banc respectable o en mans d’un honest corredor de borsa, vam ser informats que aquells diners no existien, que eren virtuals, lletja ficció d’alguns economistes que no eren ficció, ni eren segurs, ni respectables. No passava de ser mal teatre amb un trist embolic, on pocs guanyaven molt i molts ho perdien tot. Polítics dels països rics es tancaven en reunions secretes i d’allà sortien amb solucions màgiques. Nosaltres, les víctimes de les seves decisions, continuàvem d’espectadors asseguts a l’última fila de les grades.

Vint anys enrere, vaig dirigir ‘Fedra’ de Racine, a Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: a terra, pells de vaca, a l’entorn, bambús. Abans de començar l’espectacle, deia als meus actors: "Ara acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem aquests bambús, allà a l’escenari, cap de nosaltres té el dret de mentir. El Teatre és la Veritat Amagada".

Veient el món, a més de les aparences, veiem opressors i oprimits en totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes, veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. Però ens incumbeix, a nosaltres, de construir-lo amb les nostres mans entrant a escena, a l’escenari i a la vida.

Assistiu a l’espectacle que ara comença, després, a casa vostra amb els vostres amics, feu les vostres pròpies obres i veieu el que mai no heu pogut veure: allò que salta a la vista. El teatre no pot ser només un esdeveniment, és una forma de vida!

D’actors en som tots, el ciutadà no és aquell que viu en societat: és qui la transforma!

Augusto Boal és dramaturg i director d’escena, creador del Teatre de l’Oprimit


Publicado por en No hay comentarios:


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: VÍCTOR CATALÀ
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: EMMA VILARASAU, ÀNGELS GONYALONS, ORIOL RUIZ (malalt hospital)
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA




La paraula pren protagonisme a l'escenari del Romea. Aquest és un espectacle dedicat a sentir, a escoltar, a ficar-te dins dels sons i significats de les paraules. Només cal asseure'ns i delectar-se l'escolta. Un plaer de només una hora i escaig on el públic es rendeix als hendecasíl·labs de Caterina Albert (nom que s'amaga darrera del pseudònim de Víctor Català).

La nuesa de l'escenografia deixa en mans de les dues actrius com l'únic centre d'atenció. Dues personatges amb una psicologia complexa, la Nela de La infanticida, i la dualitat entre l'aparença exterior i la personalitat interior de Júlia, Germana Pau.

La primera part narra la història d'una dona abandonada que ha trobat en la religió l'aïllament i el refugi per a poder sobreviure. Germana Pau és Àngels Gonyalons, una actriu que canvia de registre per oferir-nos un monòleg on escopirà tota la seva ràbia mentres cuida d'una malalt, que resulta ser el detonant de tots els seus maldecaps.

Malgrat que la seva interpretació manté una gran força durant gairebé mitja hora, li manca conservar una bona dicció que brilla sempre per la seva absència. La rapidesa amb la que escup els versos no permet a l'espectador acabar de gaudir de la peça.

A la segona part, una jove, Nela, reclosa en un manicomi parla a una suposada audiència que sent que l'observa. El monòleg és una barreja d'amor, pànic, tendresa, nostàlgia, il·lusió, terror, desencantament, advocats directament al públic des d'una ànima totalment despullada per la causa.

Després de disset anys, Emma Vilarasau torna a ficar-se dintre de la Nela i acaba aconseguint transformar-se en ella. Des del primer minut fins al darrer és Nela. Vilarasau no interpreta sinó que durant mitja hora pateix una transmutació extraordinària i inoblidable. La infanticida Nela/Vilarasau és sense dubte el gran regal del muntatge.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

L'escriptor, dramaturg, director i professor universitari Ricard Salvat ha mort aquest dimarts al migdia a Barcelona a l'edat de 74 anys, a causa d'un vessament cerebral, segons fonts de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), informa l'Agència Catalana de Notícies (ACN).

Nascut a Tortosa el 1934, va ser un dels noms de referència del teatre català, fundador de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, i va portar a escena grans textos, com ara Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, Solitud, de Víctor Català, o Yerma, de Federico García Lorca. En els últims anys, havia dirigit el festival de teatre al seu municipi natal, Entrecultures.
El setembre passat va dirigir i estrenar al teatre Borràs de Barcelona Un dia. Mirall trencat, una adaptació dels dos textos de Mercè Rodoreda que expliquen una època de Barcelona a través de la família Valldaura.

Salvat mor tot just quan acabava d'arribar a les llibreries la reedició de la seva primera novel·la, Animals destructors de lleis, rescatada de l'oblit per l'editorial Meteora. El text narra les seves experiències com a estudiant i treballador immigrant a l'Alemanya de postguerra. Aquesta va guanyar el Premi Joanot Martorell 1959 –predecessor del Sant Jordi– i va ser publicada per l'editorial mexicana Ediciones Xaloc el 1961.

Font: Diari 'Avui'

Mor Ricard Salvat

by on 22:14
L'escriptor, dramaturg, director i professor universitari Ricard Salvat ha mort aquest dimarts al migdia a Barcelona a l'edat de 74...
Publicado por en No hay comentarios:


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: HAROLD PINTER
ADAPTACIÓ: ESTEVE MIRALLES
DIRECCIÓ: CARLES ALFARO
INTÈRPRETS: FRANCESC GARRIDO, VICENTA NDONGO i FRANCESC ORELLA
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL- Centre d’Arts Escèniques de SALT/Girona
TEATRE LLIURE


Dos homes i una dona, un triangle. Dos amics, marit i amant de la dona i un tipus d’amistat de saber sense voler saber. ‘Betrayal’ o Traïció és tota una radiografia de la decadència de les relacions matrimonials.

Carles Alfaro agafa la direcció d’aquesta peça i la transforma en tot un laberint, fet que queda reflectit a l’escenari. Gris, com la vida mateixa on es mouen Robert (un meravellós Francesc Orella, el marit traït), Emma (una correcta Vicenta Ndongo, la dona que enganya a tots dos, inclòs a ella mateixa). Entre ells dos, Jerry (Francesc Garrida, el menys brillant dels tres).

La batalla de mitges veritats es resolt amb l’inquietant soroll de les pilotes d’esquaix quan xoquen amb el terra de la pista de joc.

La versió d’Alfaro es mostra sòlida en la seva major part, però sempre poden existir esquerdes que facin trontollar a tot l’edifici com les expressions angleses sense sentit que tenyeixen el text de tontos ‘lovely’ o ‘cheers’ que no aporten res. Encara que ho podríem considerar un toc d’esnobisme per part del traductor, no és més que un intent de disfressar amb paraules buides allò que amb un altre tipus de mots no s’aconsegueix.

Un altre canvi que no calia és traslladar l’acció a Barcelona, ja que en aquesta poc importa si els personatges són catalans, britànics o suecs perquè el llenguatge dels traïdors i de la traïció acostuma a ser en tots llocs semblant.

El gran triomf d’aquesta obra s’aconsegueix portant a límits insospitats el significat o significats de les paraules. I al explicar la història a l’inrevés provoca que el públic es desconcerti i busqui any rere any, sense perdre en cap moment el fill, les respostes als perquès, precisament en una trama que no és capaç de resoldre tots els perquès, perquè precisament a la vida real tampoc en som capaços.

TRAÏCIÓ

by on 0:48
FITXA ARTÍSTICA TEXT: HAROLD PINTER ADAPTACIÓ: ESTEVE MIRALLES DIRECCIÓ: CARLES ALFARO INTÈRPRETS: FRANCESC GARRIDO, VICENTA NDONGO i FRA...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , ,



FITXA ARTÍTICA
TEXT: ÀNGEL BURGAS
DIRECCIÓ: ROSA MARIA SARDÀ
INTÈRPRETS: ISABEL ROCATTI, CRISTINA CERVIÀ i MERITXELL YANES
PRODUCCIÓ: MENTIDERA TEATRE, SALA MUNTANER i EL CANAL- CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
SALA MUNTANER
Petó públic és una critica voraç contra els mitjans de comunicació. Contra aquells que manipulen un fet fins que no s’assembla gens a l’original. Els treuen tot el suc i després el llencen quan ja no els hi serveix. Això sí des de dues punts de vista, des dels que treuen profit com des dels qui ven el fet.
Falta d’escrúpols, manipulació, irrealitat, morbo, tot i més això és la realitat per a milers de personatges que dia rere dia treuen el cap a les nostres pantalles. Teatre dintre de teatre, aquest joc tan de moda als últims anys. Tres actrius assagen una obra. La realitat sempre és ficció, sigui dintre de l’obra o dins de l’escenari.
Un text amb alts i baixos, amb moments gaire lúcids, de riallada general i d’altres que semblen agafats amb pinces. Un escenari que amaga més del que mostra. I amb unes actrius que salven una obra amb gran mestratge. La pinzellada de la direcció sense direcció de la Rosa Maria Sardà resta lluminositat al muntatge, que de vegades naufraga i d’altres sembla que desperti d’un gran somni.
Un comèdia, perquè al cap i a la fi més val riure que plorar. Però el tot no es salva del naufragi, sempre cal alguna cosa més que unes bons interpretacions per salvaguardar de la ferotge mossegada dels crítics la resta. Qui vagi que m’ho expliqui.

PETÓ PÚBLIC

by on 17:34
FITXA ARTÍTICA TEXT: ÀNGEL BURGAS DIRECCIÓ: ROSA MARIA SARDÀ INTÈRPRETS: ISABEL ROCATTI, CRISTINA CERVIÀ i MERITXELL YANES PR...
Publicado por en 2 comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: NIKOLAI GÓGOL
VERSIÓ LLIURE: JORDI GALCERAN
DIRECCIÓ: SERGI BELBEL
INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER, QUIMET PLA, JORDI BANACOLOCHA, MÍRIAM ALAMANY, MIQUEL BONET, MANUEL VEIGA, CARLES MARTÍNEZ, XAVIER SERRANO, GEMMA BRIÓ, ANNA GÜELL, ISAAC ALCAYDE, BERNAT COT, ERNEST VILLEGAS, MÒNICA AYBAR, DANIEL VENTOSA, MERCÈ ANGLÈS i SÍLVIA RICART
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA


Comencem pel principi, ja ho dic des d'ara, això és una contracrítica. Aquest 'Inspector' no és l'obra original de Gógol, ja ho diu el programa de mà. Això, senyors meus és una versió lliure que ens arriba de les mans del duet Galceran/Belbel. I això que vol dir, doncs que normalment no acostumen a agradar als crítics oficials, aquells que escriuen als diaris d'aquest país.

Un text versionat, una mica histriònic en certs punts, però que desperta la riallada general de la platea. Potser la versió no sigui de les millors, una adaptació per convertir un clàssic rus en una obra una miqueta més comercial que l'original. La gent riu, la gent va al teatre, la gent recomana l'obra i així s'omplen els teatres, que tal i com està la cosa, és l'important.

Ho millor, sense dubte el repartiment. Genials de principi a fi, Anna Güell, Lluís Soler, que potser hauria de cridar menys (encara que si no ho fa l'última fila de la Sala Gran encara sentiria menys del poc que ja sent) i Ernest Villegas. I com ja acostuma a ser habitual uns grans secundaris com Jordi Banacolocha i Xavier Serrano, per exemple.

Un punt de sentit de l'humor en un món on no ens podem permetre darrerament riure molt, al menys aquí tenim gairebé tres hores de riures assegurats. La resta no importa.

L'INSPECTOR

by on 17:27
FITXA ARTÍSTICA TEXT: NIKOLAI GÓGOL VERSIÓ LLIURE: JORDI GALCERAN DIRECCIÓ: SERGI BELBEL INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER, QUIMET PLA, JO...
Publicado por en 2 comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,