Mostrando entradas con la etiqueta El Canal Salt/Girona. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta El Canal Salt/Girona. Mostrar todas las entradas


de 1927
dirección y texto SUZANNE ANDRADE
dramaturgia BEN FRANCOMBE
film, animación y diseño PAUL BARRITT
intérpretes GENEVIENE DUNNE, NATHAN GREGORY, PHILIPPA HAMBLY, ROWENA LENNON y FELICITY SPARKS
música LILIAN HENLEY
duración 1h30min
producción 1927
EL CANAL (TEMPORADA ALTA 2017)

Siendo una lover del teatro británico no podía perderme Golem, toda una síntesis de animación artesanal, música en vivo y teatro que nos introduce en una distopía satírica sobre si controlamos o no las nuevas tecnologías.

Si bien está claro que el montaje deja entrever sus cartas pronto y, a finales del 2017, no nos asombra el discurso que propone basado en la novedad fácil y pasajera que introducen las nuevas tecnologías que sabemos que dura un suspiro, y pese a todo nos atrapan hasta el punto de no saber prescindir de ellas.



1927 es una de las compañías británicas más innovadoras y Golem es una muestra de ella. El uso de la imagen es espectacular y la composición entre imagen, música, texto, voz nos recuerda, y es todo un homenaje, al mundo del cómic y del audiovisual de los años 80.

A nivel interpretativo, es sabido que los actores ingleses forman parte de otro universo. Multidisciplinariedad por vena, cantan, bailan, actúan  son mimos, clowns... todo un despliegue de maestría teatral en noventa minutos. 



El punto satírico, tan presente durante todo el montaje, toca su punto álgido en el momento de las parejas, y a pesar de algunos momentos repetitivos, sale vencedor. De la misma manera que ciertos guiños al espectador medio, que muchas veces se debate entre la diatriba entre lo mainstream (U2) y lo underground (el punk).

Golem es un montaje para espectadores con un punto entre medio y alto de frikismo. Aquellos que nos les importe verle las costuras al montaje, que aquí al fin y al cabo no es ni relevante, y simplemente buscan que un espectáculo le entre por los ojos. Si detrás de tanta luminaria escénica además hay un mensaje pues ya te das con un canto en los dientes y te 'partes' las manos aplaudiendo. ¡Qué menos!

GOLEM

by on 18:51
de 1927 dirección y texto SUZANNE ANDRADE dramaturgia BEN FRANCOMBE film, animación y diseño PAUL BARRITT intérpretes GENEVIENE...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
El director del Festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, que fins fa dos anys va ser el primer i, fins ara, únic director del Centre d'Arts Escèniques Salt-Girona El Canal, no es presentarà al concurs públic convocat per l'Ajuntament de Salt per seleccionar un nou director artístic per a El Canal. Les seves raons són clares. “No m'hi presentaré perquè allà on no em volen no hi haig d'anar”, ha declarat Sunyer (Salt, 1957), fent palesa la seva absoluta manca de sintonia amb l'actual equip de govern de Salt, encapçalat per Jaume Torramadé (CiU). El període per presentar candidatures al càrrec finalitza dimarts vinent.
“Hi havia un projecte, encertat o no, per intentar fer d'aquesta àrea urbana una ciutat única a Europa, amb el fil conductor de les arts escèniques, i teníem molts aliats, entre els quals el públic i les empreses. Aquest projecte tenia diferents potes: d'una banda, Temporada Alta, com a aparador; i també un centre de producció, un taller que a mitjà termini fos també un centre de creació, que és el que havia de ser El Canal. Aquest projecte el vam començar en paral·lel al d'Avinyó, on ja van inaugurar un centre així l'any passat, mentre que aquí tot ha quedat aturat durant dos anys que, des del meu punt de vista, han estat desastrosos”.
I què passarà a partir d'ara? “Des de Bitò ens dedicarem només a Temporada Alta, i, com que continuo creient que aquí hi ha un projecte europeu únic, el festival se centrarà a obrir una línia pròpia de producció, especialitzada a posar en contacte la creació del nostre país amb la de fora, com ja ho hem fet fins ara amb gent de vint països diferents”, assenyala Sunyer, que també ha avançat que, entre finals de març i principis d'abril, s'anunciarà una nova etapa de Temporada Alta, en la qual “el festival creixerà en potència i s'obrirà a àmbits nous, inclosa aquesta part de producció pròpia, i ho farà tenint com a base principal la ciutat de Girona, perquè ha jugat fort en aquest projecte de ciutat del teatre i és aquí on realment el volen”. Sobre la relació que Temporada Alta tindrà amb El Canal, Sunyer diu: “La producció de Temporada Alta serà de Temporada Alta i punt. No sé molt bé si farem alguna cosa amb El Canal, perquè les bases del concurs de direcció no ho especifiquen, però espero que dotin bé el centre de contingut. I mentre jo sigui director de Temporada Alta, tindrem la comunicació oberta amb tot el món teatral.”
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
Dos anys després que es tanqués l'etapa de Salvador Sunyer com a primer director del Centre d'Arts Escèniques Salt-Girona El Canal (2007-2012), el consorci públic que el gestiona ha convocat finalment el concurs per a la selecció del seu nou director artístic. Segons l'edicte publicat el 18 de desembre al  Butlletí Oficial de la Província de Girona (BOP), el termini de presentació de candidatures acaba el 10 de febrer i les sol·licituds presentades seran analitzades per una comissió formada pel gerent del consorci, Jaume Saderra, el seu secretari i “tres experts de reconegut prestigi”, que molt probablement seran el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí; el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, i l'antic director del TNC i actual responsable del Teatre de l'Arxipel de Perpinyà, Domènec Reixach.
El nou director artístic d'El Canal ha de tenir un “grau universitari o equivalent”, experiència en la direcció de projectes escènics professionals i “capacitat de lideratge per tal de desenvolupar el projecte”. Els candidats han de presentar un projecte artístic amb un pressupost aproximat de 300.000 euros anuals. El director artístic d'El Canal tindrà una retribució anual bruta de 67.500 euros. “Aquesta feina és un caramel, no només pel sou, sinó també perquè la persona seleccionada tindrà la possibilitat de fer moltes coses, amb una gran llibertat per marcar la línia de les produccions artístiques d'El Canal”, diu Saderra. En principi, no s'especifica la durada del contracte però, segons el gerent, està previst que duri com a mínim fins que acabi l'actual conveni de finançament del consorci, el desembre del 2016, i que es renovi fins a un màxim de vuit anys, “com al TNC”, perquè el director artístic tingui prou temps per desenvolupar el seu projecte.
La previsió és que el nou director s'incorpori al càrrec cap a finals de març per poder preparar ja la temporada vinent. “En una primera fase treballarà amb personal subcontractat i, si hi ha prou recursos, anirà creant el seu propi equip”, explica Saderra. El pressupost anual d'El Canal va a càrrec de les tres institucions del seu consorci: 100.000 euros de l'Ajuntament de Salt, 160.000 euros de la Diputació i 60.000 euros de l'Ajuntament de Girona. A més, la Generalitat hi fa una aportació anual no determinada.
Buscant la fórmula
El president del consorci i alcalde de Salt, Jaume Torramadé, explica el retard de dos anys en la convocatòria d'aquest concurs per les dificultats que hi ha hagut per trobar “la fórmula més adient” per a la direcció d'El Canal. Finalment s'ha optat per una direcció artística al marge de la gestió econòmica, que serà controlada directament per l'administració pública. Inicialment s'havia parlat de convocar un concurs per triar una empresa que assumís tant la gestió com la direcció artística del centre.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)

El director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, proposa que Girona es converteixi en una “ciutat del teatre” en la qual es faciliti, per exemple, l'establiment de companyies i creadors de diferents disciplines, en una espècie de “Silicon Valley artístic”. Sunyer ho va dir durant una conferència a l'Espai Caixa, dins del cicle Tribuna de Girona, en la qual també va fer altres propostes, com ara la creació d'un “gran premi Europa de teatre, decidit pels crítics dels deu diaris més importants del continent”.
La ciutat del teatre de Sunyer, amb Temporada Alta i El Canal com a eixos vertebradors, és un projecte basat en la racionalització de la despesa –destinada més als continguts que a l'estructura–, amb un equilibri més ajustat entre diners públics i privats, en què els preus de les entrades s'adaptin a la capacitat adquisitiva de l'espectador. El projecte de Sunyer per a Girona com a capital teatral i cultural europea posa en contacte la cultura amb la formació i l'acció social, sense oblidar l'economia, a través del turisme i d'un possible “clúster d'empreses del ram, com ara Bitò, Koobin i Hamlet Store”.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA
VERSIÓ I DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCO, ORIOL GUINART, ALÍCIA PÉREZ, MÍRIAM ISCLA, MARC RODRÍGUEZ
DURADA: 65 min, 20 d'entreacte, 22 min
PRODUCCIÓ: TNC, EL CANAL. CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
SALA PETITA (TNC)

Tot i ser molt fan de l'Àlex Rigola he de conèixer que aquest MCBTH és un despropòsit de principi a fi. La jugada li va sortir bé amb Coriolà l'any passat, però Macbeth, l'original és un drama dels de treure mocador, i a la seva versió el text queda minvat i la posada en escena s'ho menja tot: text i interpretacions. 

Li ha tocat a Shakespeare com li podia haver tocat a un altre clàssic qualsevol, li ha despullat de la seva essència i ha bolcat tota la seva imaginació de sèries i pel·lícules per construir un món que res té a veure amb el que Shakespeare va descriure. Els boscos, amb caseta inclosa, de Twin Peaks, les caretes de Mickey Mouse, les samarretes de Celtic, tot sobra, quan el veritable protagonisme hauria de ser el text i es troba en 'busca i captura'.

La interpretació és freda, plana, sense ritme. No estic segura si reciten, llegeixen d'un autocue imaginari o les paraules les són xiulades a cau d'orella, però no arriben, amb i sense careta. Els actors passen per un text, ferit de mort amb tanta retallada, sense tocar-lo, ni sentir-lo. Sembla més aviat que escupen les paraules. L'única que en els seus dos monòlegs sembla sentir alguna cosa per dins és l'Alícia Pérez.

Estem a la Sala Petita i els micros molesten, no sé si tan o més que parlar darrera d'una careta de Mickey Mouse, però els sons es tornen ininteligibles i passem bona part del muntatge intentant entendre aquests ratolins.

Sense dubte, Àlex Rigola dirigeix millor obres contemporanis que clàssics. Estem desitjant que aviat torni a Stoppard, Mamet, Dresser... I espero que Shakespeare perdoni a Rigola per aquest MCBTH. If not, fire walk with me. 

MBCTH

by on 13:34
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA VERSIÓ I DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCO, ORIOL ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)
D'aquí a quatre dies la companyia dirigida per Àlex Rigola entrarà a El Canal per fer els darrers assajos de la versió de Macbeth (Shakespeare), que ha ideat el director barceloní, i que farà les funcions d'inauguració doble: la del mateix centre i la de l'edició d'aquest any de Temporada Alta.
El Centre d'Arts Escèniques de Salt, situat a la Factoria Cultural de la Coma Cros, des que es va crear el 2007, ha funcionat sense una seu física. Amb l'entrada en funcionament d'aquest equipament comença una etapa en què El Canal ha d'esdevenir el que el seu director –fins al 30 de desembre–, Salvador Sunyer, va definir com “la casa dels actors i els creadors més que del públic”. Perquè El Canal és un centre, sobretot, de creació, tot i que també s'hi farà exhibició gràcies a la seva sala principal, modulable, versàtil, senzilla i efectiva, que és “germana bessona” d'El Quadrat (Le Carré) del Teatre de l'Arxipèlag de Perpinyà, que ahir va ser representat a Salt pel seu director, Domènec Reixach. A Sunyer també l'acompanyaven ahir el director dels serveis territorials de Cultura a Girona, Antoni Baulida, i el regidor de Cultura de l'Ajuntament de Salt, Robert Fàbregas.
Al Principat la sala que més s'assembla a la d'El Canal és el Teatre Lliure de Gràcia. La superfície construïda és de 1.994 m², en tres plantes sobre rasant i un soterrani. La sala de creació i exhibició té una superfície de fa 447 m² i permet múltiples disposicions: buida d'elements (920 espectadors), amb grada retràctil a una banda i escenari frontal (294 espectadors) o amb escenari central i públic a quatre bandes (250 espectadors), com a més significatives. Aquesta llibertat de disposició s'aconsegueix gràcies a un teler tècnic que cobreix tot el sostre de la sala, que és d'acústica variable en funció del que s'hi faci. Camerinos, magatzems, i una sala d'assaig a mig condicionar encara completen un centre molt funcional.
2,7 milions d'euros

L'equipament tècnic (250.000 euros) l'ha finançat l'Inaem, i els diners per fer aquesta primera fase del centre, la més important, els han posat la Unió Europea a través del programa Interreg (1,61 milions d'Euros), la Diputació de Girona (450.000 euros), la Generalitat de Catalunya (378.000 euros), la Fundació La Caixa (102.000 euros) i l'Ajuntament de Salt (154.000 euros) –el total és de 2,7 milions sense l'aportació de l'Inaem–, que dirigirà el consorci que regirà la gestió del centre, que s'ha de constituir aquest mes. Una vegada constituït, el consorci podrà convocar el concurs per a la direcció artística, al qual Sunyer no va dir si es presentaria o no: “Prendré la decisió en funció de les bases del concurs”, va dir.
Està prevista una segona fase de construcció d'El Canal, que s'executarà en funció de les disponibilitats pressupostàries i en què es preveu la construcció d'un bar restaurant que donarà servei a tot el complex de la Coma Cros, a més d'una sala d'assaig de dansa, entre altres dependències.

L'Arxipèlag de Perpinyà: el teatre germà, el teatre veí


La sintonia entre Salvador Sunyer i Domènec Reixach és notable. La bona entesa va permetre sol·licitar conjuntament (Salt i Perpinyà) els ajuts europeus que van permetre la creació de l'Escena Catalana Transfronterera, i l'existència d'El Canal, facilitant també decisivament l'existència del Teatre de l'Arxipèlag. Ahir, aprofitant la presentació als mitjans d'El Canal, una representació de l'Arxipèlag, encapçalada per Reixach, van presentar la programació 2012/2013 del teatre perpinyanès, que en un sol any ja ha assolit el nivell d'Escena Nacional Francesa, i que en la seva primera temporada va atreure 82.000 espectadors. L'Arxipèlag programa més de 120 espectacles, dels quals n'hi ha un grapat de sobretitulats al català.Noveau Roman (Christophe Honoré), Eyolf (d'Ibsen, dirigit per Hélène Soulié), L'atelier volant (Valère Novarina), Henry VI (de Shakespeare, dirigit per Thomas Jolly), Paroles gelées (de François Rabelais i dirigit per Jean Bellorini) i Lucrèce Borgia (de Victor Hugo, dirigida per Lucie Berelowitsch). A més, Domènec Reixach també ha programat, en català, 30-40 Livingstone, La Bête (amb direcció de Sergi Belbel) i El príncep feliç.

A punt de solfa

by on 17:30
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat) D'aquí a quatre dies la companyia dirigida per Àlex Rigola entrarà a El Canal per fer els d...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


El Centre d'Arts Escèniques El Canal, de Salt i Girona, podria tenir una nova fórmula de gestió el proper mes de juliol –una nova personalitat jurídica–, i abandonar així la provisionalitat en què estava instal·lat des del 2007. Si més no, així ho van anunciar el director del centre, Salvador Sunyer –prorrogat en el càrrec–, Jordi Cabré (director general de Promoció i Cooperació Cultural), Ramon Torramadé (alcalde de Salt i president de la Diputació), Carles Puigdemont (alcalde de Girona) i Xavier Soy (ponent de Cultura de la Diputació). Van anunciar que El Canal es regirà per un consorci que es constituirà en les pròximes setmanes, en què hi seran els dos ajuntaments i la Diputació, i que mantindrà un conveni amb la Generalitat, la qual aportarà el 50% del pressupost i, malgrat no tenir representació en el consorci –“a causa de les circumstàncies econòmiques, no creiem convenient entrar en estructures noves”, va dir ahir Cabré–, s'assegurarà de tenir mecanismes d'intervenció. La Diputació aportarà el 25%; Salt, el 15%, i Girona, el 10%. En aquest consorci, qui portarà la veu cantant serà Salt. La personalitat jurídica és fonamental, tal com va reconèixer Sunyer, per fer possible la petició i assignació dels recursos, tant a escala catalana, com estatal i, sobretot, europea. Ha costat més de quatre anys arribar fins aquí. Aquest retard ha estat degut al fet que s'ha intentat trobar de totes les maneres possibles l'encaix, en un organisme públic, d'una iniciativa privada com és Temporada Alta. Després de tot aquests temps, no s'ha aconseguit aquesta integració, de manera que s'establirà un conveni entre el consorci i els organitzadors del festival, Bitò Produccions, que, lògicament, no estava disposada a renunciar als drets que té sobre el festival, que era el que es demanava. Una vegada constituït el consorci, es podria convocar un concurs per a la gestió del centre –no n'hi ha cap obligació, però– i s'ha d'adjudicar, mitjançant concurs, la direcció artística del centre. Jaume Torramadé ja va afirmar ahir que li agradaria que Sunyer continués, i aquest va respondre que primer havia de conèixer les bases del concurs.
Portes obertes
La seu física d'El Canal, a la Coma Cros, farà jornades de portes obertes durant la festa major de Salt, al juliol, va dir Torramadé, i la inauguració funcional arribarà per Temporada Alta, amb l'estrena d'un Macbethdirigit per Àlex Rigola i produït pel mateix Canal. L'existència d'un òrgan de gestió i d'una seu física fan que neixi un nou centre, malgrat que funciona des de la tardor de l'any 2007.
La presentació de la temporada 2012/2013 va servir a Sunyer per fer balanç de la trajectòria del centre. Ha produït o coproduït 54 espectacles, 32 dels quals d'autoria catalana; s'ha especialitzat en la internacionalització de l'escena catalana, ha dinamitzat l'escena local i, segons Sunyer, s'ha fet una programació “per a un públic ampli”. La xifra total de públic d'aquestes produccions ha estat a la vora dels 327.000 espectadors.
Onze espectacles
De les onze produccions o coproduccions d'El Canal, cinc tenen segell gironí: Pàjaru (Pere Hosta), L'esperança de vida d'una llebre (Mal Pelo), Concert per a nadons (intèrprets gironins) i els projectesRessona (Orquestra Athenea) i Mgogoro (Mentidera Teatre). A més d'això, Rigola hi estrenarà dos espectacles (Macbeth i Bingo, assajats a la seu Coma Cros); Jordi Casanovas estrenarà Pàtria, amb un repartiment estel·lar, i Baró d'Evel Cirk Cie. (Blaï Mateu i Camille Decourtye) tornen a coproduir amb El Canal, després de Le sort du dedans, i presentaran Mazút, un espectacle creat en part en sengles residències al centre de creació l'Animal a l'Esquena, a Celrà.
Ressona és un projecte que pretén “contribuir a crear vida musical als municipis” amb tallers en escoles, xerrades i concerts, mentre que Mgogoro és una proposta que s'estructura en monòlegs o diàlegs breus, que vol fer arribar el teatre a tot arreu.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Neix un altre Canal

by on 16:37
El Centre d'Arts Escèniques El Canal, de Salt i Girona, podria tenir una nova fórmula de gestió el proper mes de juliol –una nova p...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas:

TEXT i DIRECCIÓ: PAU MIRÓ
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH i BORIS RUIZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL-CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Impressionant nou text i muntatge del Pau Miró. Com el fracàs ja no és que resulti proper, sinó que vivint amb ell dia darrere dia. El Pau Miro ha aconseguit donar-te d'una doble vessant a aquests quatre fracassats, primer situant l'acció en Barcelona, ja no només amb al·lusions al text, sinó amb un menjador d'una casa típica de l'Eixample. Però aquests perdedors professionals ens recorden a la ficció nord-americana dels anys 60, cosa que ajuda a reforçar la música de fons.

En Pau Miró s'ha fet gran, ha abandonat la frescor i la ingenuïtat que tenien els seus personatges d'anteriors muntatges com els de la trilogia animal i amb Els Jugadors la descripció i caracterització dels personatges és molt més detallada i precisa. En poc menys de mitja hora ja sabem de quin peu calça cadascú, sense gaires problemes per seguir la trama.

Escenografia estàtica, una cuina i un menjador amb una taula i cadires on passa tot, no és necessita res més, perquè la importància de les interpretacions i del text deixa que tota la resta sigui secundari. Estel·lar repartiment: un dels millors papers del Jordi Bosch dels darrers anys, un fracassat pusil·lànime que es deixa dur segons bufi el vent, l'Andreu Benito que sap com provocar l'empatia a l'instant, el Jordi Boixaderas és un brillant mentider i el Boris Ruiz fa de la tragicomèdia la seva arma predilecta.

Els Jugadors no han acabat la partida, només s'han pres una pausa. El segon combat arriba de nou al Llliure de Gràcia del 6 al 17 de juny amb les entrades que volen, perquè veure't reflectit no té preu i tots un dia o un altre som o serem una colla de desgraciats.

ELS JUGADORS

by on 20:20
TEXT i DIRECCIÓ: PAU MIRÓ INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH i BORIS RUIZ PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL-...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

TEXT: FERRAN JOANMIQUEL
DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA
INTÈRPRETS: ALBERT CARBÓ, NIL CARDONER, CRISTINA CERVIÀ, JASMINA GARCÍA, LAURA PUJOLÀS i PAU VINYALS
PRODUCCIÓ: SALA LA PLANETA, MITHISTÒRIA PRODUCCIONS, EL CANAL- CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT-GIRONA
SALA BECKETT

Cesc, un noi de dinou anys viu obsessionat amb tornar a veure al seu pare que treballava a una agència espacial i va morir en un accident de cotxe. Per això, Cesc vol seguir els passos del seu progenitor i demostrar que és possible viatjar en el temps.

Viure de somnis que s'acostuma a dir, aquest drama de teatre juvenil, juga amb la força d'un text i amb les anades d'olla del Cesc que com tot adolescent somnia amb impossibles i s'acaba per adonar que la vida es viu aquí i ara i que no podem canviar el passat ni tornar a ell.

Amb un repartiment força juvenil, amb noms que ja sonen amb força a diversos escenaris catalans com són l'Albert Carbó (Cesc) i el Pau Vinyals i d'altres més consolidats en el terreny interpretatiu com la Cristina Cervià que interpreta meravellosament a un mare, que ha perdut al seu marit i ha de criar als meus dos fills ella soleta. 

Interessant i necessari el cicle de teatre juvenil que ha proposat aquesta temporada la Sala Beckett com intent de formar part d'un circuit massa petit, però amb un gran potencial, encara sense conèixer.

DINOU

by on 20:34
TEXT: FERRAN JOANMIQUEL DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA INTÈRPRETS: ALBERT CARBÓ, NIL CARDONER, CRISTINA CERVIÀ, JASMINA GARCÍA, LAU...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , , ,

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
ADAPTACIÓ LLIURE i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, AINA CALPE, JOAN CARRERAS, ORIOL GUINART, ALÍCIA PÉREZ, JORDI PUIG "KAI", SANTI RICART i MARC RODRÍGUEZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, EL CANAL-CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Expectació merescuda davant del nou muntatge de l'Àlex Rigola. Ens rep una sala buida, en lletres blanques enormes "democracy", tota una declaració d'intencions. De Shakespeare queda l'essència. Un text totalment actual al que s'han eliminat personatges fins a reduir-lo a només vuit, de dolents i de no tant dolents. 

La no escenografia permet centrar-se en la paraula, Rigola encerta en fer que l'espectador pari tota la seva atenció en ell. I malgrat les retallades de text i de personatges, la seva versió s'entén, cada protagonista té la seva justificació i fa servir les paraules adequades per fer-la veure al públic, fins i tot l'heroi que acaba convertint-se en tirà i que es creu mereixedor de tots els honors per la seva fita.

Joan Carreras encapçala el repartiment juntament amb la Mercè Arànega, amb una paper massa petit però contundent. Destacats també l'Alícia Pérez, l'Oriol Guinart i el Santi Ricart. La paraula s'atura i deixa pas a la violència, no física, sinó representada amb guants de boxa i contra un poder que no es pot combatre, l'impotència que provoca queda reflectida en aquesta escena per emmarcar. Perquè quan un no és capaç de lluitar contra els poderosos, es dedica a fer-lo contra persones similars a ell.

L'Àlex Rigola segueix el seu imparable camí cap un teatre essencial, on la paraula i les interpretacions d'un bon grapat d'actors són el més important fora de necessitar que surten focs artificials de l'escenari. I som molts els que ens sembla el camí correcte.

CORIOLÀ

by on 17:40
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT ADAPTACIÓ LLIURE i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, AINA CALPE, ...
Publicado por en 3 comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Que Temporada Alta rebi un premi per innovador, després de 20 anys, no és un contrasentit?
Interpreto que el premi Max Noves Tendències i Innovació ens el donen per dos motius: un d'organitzatiu i un altre d'artístic. Segons el jurat, és un model únic, perquè ens hem avançat als temps, ja que es tracta d'un festival amb una forma de gestió privada, però amb vocació de fer un paper públic, i fet també amb diners públics, les coses clares. Això sí, ens donarà més visibilitat a la resta de l'Estat.
I això, en els temps que corren, per què és innovador?
En la conjuntura econòmica actual les grans estructures públiques, com que baixen els pressupostos, baixa l'activitat, però no el que destinen a l'estructura, perquè no poden. Vol dir que a mesura que baixen els pressupostos, el percentatge dedicat a activitat és menor que el que es dedica a l'estructura. A Temporada Alta, si baixen el pressupost, baixa tot en la mateixa mesura, activitat i estructura. Fem gestió privada d'una cosa pública amb una fórmula que ha donat bons resultats. El 45% del pressupost de Temporada Alta és diner privat, entre patrocinadors i el que es recapta a taquilla, i això en un festival que, a més, té molta creació contemporània. Crec que això és el que han premiat, la forma organitzativa i la forma artística.
I la innovació artística, per on vindria?
Cada any introduïm coses noves. En la darrera edició vam fer el Torneig de Dramatúrgia Catalana, fa uns anys que mantenim relacions amb Perpinyà i hem engegat l'Escena Catalana Transfronterera, la relació amb diversos festivals europeus, que augmentarà en el futur, i la part que destinem a l'ajut a nova creació, amb trobades de programadors estrangers amb creadors que els expliquen el seu projecte. Tot això és nou.
No és una paradoxa que hagin premiat un festival que té un futur més incert que mai?
No. Crec que és normal. Han premiat una fórmula d'adaptar-se a la realitat, que ens permetrà sobreviure, perquè les coses van per aquí. El PP vol fer una llei de mecenatge –això fa 20 anys que ho sento– que reconegui l'esforç de les empreses. Fórmules com la nostra són les que estan més preparades per aprofitar-ho, perquè som els que tenim més empreses privades, que hi posen diners i si, a més, tenen bonificacions, n'augmentarà el nombre.
Parlava del futur. Com serà el proper Temporada Alta?
Serà igual de llarg però més prim, amb menys espectacles. Les grans línies no variaran, però se'n marcaran de noves. Mal m'està dir-ho, però crec que estarà força bé. Tot i això, falta el temps que falta i nosaltres som de darrera hora. A França ja tenen tancada tota la temporada 2012/2013. Allà, a Alemanya o als països nòrdics, això ho poden fer, perquè tenen un sistema cultural solidíssim. Aquí el sistema s'aguanta amb dietes.
Com percep les retallades en cultura?
Si retallem linealment en cultura, corre el perill de desaparèixer en bona part. S'ha instal·lat la idea que la cultura és un ornament, i en una societat com la nostra és l'essència, és l'única cosa que fa que Catalunya sigui un país i Espanya un altre. Les infraestructures escèniques catalanes (TNC, Teatre Lliure, etc.) es troben al límit, si abaixen més el pressupost, les enfonsaran. Cal dibuixar un futur i, o aconsegueixen en poc temps que Cultura dobli el seu pressupost, o el futur d'aquest país pel que fa a aquest àmbit serà miserable. I en això passa el mateix amb Catalunya i Espanya amb el dèficit fiscal, que, malgrat reconèixer els greuges, mai és el moment de resoldre-ho. Estem al límit del que és suportable i en moltes coses ja no semblem un país europeu. Confio que això es podrà regenerar, però caldrà que tothom s'arromangui, i cal exigir als polítics –regidors, alcaldes, diputats, consellers–, que reconeguin i que creguin que sense la cultura aquest país no és res, no té ni cap ni peus, no té sentit. O s'entén que la cultura és un eix vertebrador d'aquest país i el generador de gran part de la seva riquesa, o no serà res, perquè no té més que això.
El Canal havia d'entrar en funcionament al desembre, però està en pròrroga. Què ha d'aportar el centre a Temporada Alta i a les arts escèniques?
Dependrà de qui porti El Canal. Jo acabo ara, tinc el càrrec prorrogat des del desembre, i jo sé què hi podria aportar. Crec que El Canal ha de ser una fàbrica que funcioni a ple rendiment, i que Temporada Alta sense El Canal, i al revés, no formarien part d'un projecte de país que, des del meu punt de vista, pot arribar a convertir la zona en el centre d'arts escèniques més potent del país, i un dels més potents d'Europa. N'estic convençut. Hem de pensar que no hi ha diners, però que s'obrirà un equipament i que s'haurà de gestionar amb fórmules no costoses, o no gaire, i s'haurà de fer, sobretot, de manera que tingui un sentit. Ha costat zero euros al país, a les institucions gironines, res, perquè els diners són d'Europa, i l'equipament tècnic l'ha posat Madrid. El Canal també ha de jugar un paper molt i molt important pel que fa a la creació local i la relació amb agents internacionals. Els propietaris, però, són les institucions, i són les que decidiran qui ha de dirigir el centre.
Però, té interès a continuar?
Les persones no són importants, cal saber dibuixar bé el projecte, i dur-lo a terme. Si creiem que el projecte es pot fer i a les institucions els sembla bé que continuï, sí que continuaria. A vegades, però, va bé canviar persones per regenerar coses.
Les contractacions teatrals han baixat. El conseller ha anunciat un pla. En sap alguna cosa?
No tinc ni idea del pla que presentaran. No n'he parlat mai amb ningú, ni ningú m'ha preguntat, però tinc entès que hi ha tendència a centrar-se en les taquilles. Em sembla bé, però si es pensen que en arts escèniques, i en la cultura en general, solucionaran les coses amb les taquilles, van equivocats. No hi ha cap lloc del món on amb les taquilles solucionin la cultura. Una altra cosa és racionalitzar la despesa, però s'ha de fer per tots costats. Em preocupa que a les comarques gironines hi comenci a haver teatres ben equipats i tancats. Això vol dir que els artistes no treballen, que perds un públic que costa molt de recuperar i que això hipoteca el futur del país, en l'àmbit de la creació i també en l'econòmic. Si només tenim en compte la taquilla, farem un sol tipus d'espectacle. Cal buscar altres fórmules per abaixar el cost d'estructures, com ara que els municipis s'agrupin, facin una sola programació amb diverses seus i amb un sol equip de tècnics itinerant.
Anem cap a una gestió privada dels teatres públics?
L'important no és si és de gestió privada o pública, sinó que el teatre faci la funció que ha de fer, i aquesta funció l'han de dissenyar els polítics. Una vegada decidit això, cal determinar si és de gestió directa, delegada o es fa servir una altra fórmula. Si es fa gestió privada, els polítics han d'exigir a l'empresa gestora que el teatre faci el seu paper social i ho combini amb els resultats legítims d'explotació. Però cal tenir clar, i que ho expliquin, quin tipus de teatre faran, que no pot ser només comercial; quin paper tindrà el teatre en relació amb la societat local i com ho farà per anar formant el públic. La gestió privada no és la panacea, i el sistema funcionarial tampoc no és el més afavoridor per a la creació artística, però bé hi ha teatres públics, amb gestió pública, que són molt bons, i a la inversa. El que no pots fer és despreocupar-te'n, i la millor manera de funcionar és a través de convenis plurianuals que també estableixin mecanismes de valoració contínua.

El creador d'El Canal n'és el director en pròrroga i no sap si continuarà

La construcció de la seu del Centre d'Arts Escèniques El Canal, a la Coma Cros, de Salt, ja hauria d'estar enllestida en la seva primera fase, que en permetria la utilització. Perpinyà i Salt, però, que comparteixen els fons europeus del programa Interreg i han construït plegats el projecte Escena Catalana Transfronterera (ECT), van demanar una pròrroga. El desembre era la data límit, i fins al desembre arribava també la vigència del càrrec del promotor del centre i director del mateix, Salvador Sunyer. Des de llavors es manté en període de pròrroga en la direcció del centre per petició de les institucions. Sunyer continuaria, té un projecte clar, però ningú no li ho ha ofert i, a més, encara està per definir la personalitat jurídica del centre –incomprensiblement el procés per definir-ho s'ha allargat més de cinc anys–, que possiblement serà un consorci, qui hi participarà i qui n'ostentarà la presidència, que podria ser rotativa.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

Belén Esteban, Berlusconi, els mercats, Grècia, Al-Qaida, Democràcia Ja, José Luis Sampedro, la victòria del PP... Són exemples a què apel·la Àlex Rigola per parlar de Coriolà, el seu retorn a l'univers de Shakespeare després de la seva versió de Ricard III, fa més de sis anys. Parla d'aquests exemples tan dispars com a paisatge d'un debat sobre l'estat de la democràcia. El diagnòstic de Rigola és pessimista i sentencia: «Parlem de les mateixes coses que fa sis segles». L'exdirector del Lliure presenta el muntatge des d'avui fins diumenge a Salt i del 8 de març al 15 d'abril a la Sala Fabià Puigserver de Montjuïc.


Shakespeare ja va parlar d'aquest debat polític amb la seva tragèdia sobre Caius Marci Coriolà (Joan Carreras), el general romà que s'enfronta als tribuns perquè nega al poble la seva capacitat de decidir. Estima la seva gent però no creu que pugui governar. Desterrat en una revolta, Coriolà prepara amb el poble enemic la invasió de Roma. A les portes de la ciutat, només la intervenció de la seva mare (Mercè Arànega) el frena en el seu propòsit.
Situación perillosa
Rigola recorre a Shakespeare per debatre sobre la democràcia inquiet, per exemple, per una enquesta que deia que Belén Esteban podia treure una acta de diputada. També recorda que Berlusconi només va caure per pressions externes, no per la voluntat dels italians. O que el PP va perdre unes eleccions i amb el mateix nombre de vots va aconseguir majoria absoluta en les següents. Les seves conclusions coincideixen amb les del savi Sampedro: no hi ha democràcia i la gent està cansada del sistema perquè està manipulada i no se l'educa per actuar com a ciutadans reflexius. «És una situació perillosa pel que pugui venir», avisa.
Només vuit actors
Per reforçar el debat, Rigola ha suprimit les escenes d'acció i ha buscat una posada en escena molt sintètica. Vuit intèrprets, unes cadires i una instal·lació inspirada en els cartells de Las Vegas amb la paraula Democracy. Essencialitat en dies de crisi: el Coriolà de Rigola compta amb vuit intèrprets, mentre que el que es va fer al TNC el 2002 comptava amb 24. I com afirma el director, «un espectacle sobre un militar dictador només es podia estrenar un 23-F». Avui, a Salt.
Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)

La democràcia, a examen

by on 14:34
Belén Esteban, Berlusconi, els mercats, Grècia, Al-Qaida, Democràcia Ja, José Luis Sampedro, la victòria del PP... Són exemples a què ap...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


El Partit Popular va guanyar les últimes eleccions espanyoles per majoria absoluta amb una xifra de vots similar a la que no li havia servit per guanyar el 2008. El 20 de novembre del 2011 un milió de persones d'arreu de l'Estat van votar en blanc o amb un vol nul. Pocs dies abans, a Itàlia, Mario Monti havia substituït un Silvio Berlusconi enfonsat per la crisi i assetjat per la justícia. Si Belén Esteban es presentés a uns comicis a Espanya aconseguiria l'acta de diputada.
"Quina democràcia volem?", es va preguntar ahir Àlex Rigola durant la presentació de Coriolà , el seu nou espectacle, que estrenarà demà al Teatre de Salt. El 8 de març arribarà al Teatre Lliure de Barcelona, coproductor de l'obra amb El Canal, el centre d'arts escèniques de Salt i Girona.
El director de 2666 ha actualitzat aquesta tragèdia de Shakespeare convertint-la en un debat sobre la democràcia i els seus límits. El camp de batalla ara s'ha convertit en despatxos, però el conflicte es manté en tota l'essència. Quan torna de la guerra, el general romà Caius Marci Coriolà -interpretat per Joan Carreras- és nomenat cònsol, en contra de la voluntat dels tribuns i amb la participació dubtosa del poble.
"El militar, però, rebutja tots els seus beneficis, ho dóna tot al poble, però alhora creu que el poble no està capacitat per governar. Aquesta paradoxa -va recordar el director- el converteix en un personatge molt tràgic, que inspira por i llàstima a la vegada". "La integritat és el que defineix més bé Coriolà -va afegir Joan Carreras-. El personatge porta aquesta integritat fins a l'extrem. És políticament incorrecte. Acaba sent molest per a tothom. Ho fa tot per l'imperi, però pensa que rep poc a canvi i això el fa perdre's".
Mercè Arànega interpreta la mare de Coriolà, Volúmnia. El seu paper, tot i que és breu, és decisiu per reconduir la situació del seu fill, que veu qüestionada la seva lleialtat, és víctima d'una revolta i finalment desterrat. Volúmnia és una dona que sí que ha sabut adaptar-se a l'entorn en tot moment. Demana al fill, que s'ha unit amb l'enemic per atacar Roma, que perdoni el poble. L'actriu ho va resumir amb aquestes paraules, que diu la mare al fill: "Si has sigut capaç de mentir durant la guerra, per què no ho fas en la pau?" Finalment, aconsegueix que Coriolà es retiri i, un cop torna a la ciutat, és assassinat. El paper de Volúmnia suposa un repte, però Rigola coneix bé la força d'Arànega, amb qui ja va treballar a Les varacions Goldberg i Largo viaje hacia la noche .
Tot i que el protagonisme recau sobretot en aquests dos personatges, Coriolàés una obra coral. El repartiment el completen Aina Calpe, Oriol Guinart, Alícia Pérez, Jordi Puig Kai , Santi Ricart i Marc Rodríguez. L'adaptació lliure que Rigola ha fet del text és molt concentrada tant en la durada -1 hora i 20 minuts- com en el nombre d'actors. Ha reduït la vintena de personatges de l'original a set.
Una escenografia minimalista
La posada en escena de Coriolà és molt nua. L'escenari està presidit només per un gran rètol amb la paraula democràcia en anglès. "Ens hem inspirat en l'obra de l'artista britànic Martin Creed. Estic passant un moment en què vull integrar les arts plàstiques en l'espai escènic. L'escenografia és com una instal·lació artística", va dir Rigola.
Coriolà és el primer espectacle de Rigola com a director resident d'El Canal. "Sóc feliç de poder dedicar més temps als espectacles -va dir-. Treballar a El Canal no vol dir només que no m'hagi de fer càrrec de la producció [cosa que no va poder fer durant els anys en què va ser al capdavant del Lliure], sinó que em serveix per intentar explorar nous camins". El primer resultat de la nova etapa va ser el laboratori escènic Lab Canal Havanera: Argelès sur Mer , que va presentar al mateix teatre amb una vintena d'actors joves. D'aquella experiència a Coriolà n'ha quedat l'assessorament vocal de la cantant Nina en dos moments musicals.
Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


Ja han passat alguns mesos des que Àlex Rigola ha deixat la direcció del Teatre Lliure, un repte que va assumir amb 33 anys. Ara diu que es dedica de ple a la seva carrera artística i el cap de setmana vinent estrenarà Coriolà al Teatre de Salt, el seu primer muntatge com a director resident del Centre d'Arts Escèniques de Salt i Girona, El Canal, amb el qual ja va fer un laboratori, amb resultats excel·lents.
Com recorda l'etapa al Lliure, ara que hi ha una certa distància?
A tot el que em dedico hi poso força intensitat. Vaig començar telecomunicacions. M'agradava, però hi havia de posar intensitat, i no hi estava disposat, en canvi sí que ho estava en el camp de les arts escèniques. Si no poses intensitat en tot el que sigui a l'entorn de la cultura i l'art, difícilment aconseguiràs sobreviure. Aquesta intensitat fa que em dediqui al que faig actualment, i això evita que visqui de la nostàlgia, perquè tinc la Biennal de Venècia i els meus espectacles. Només sóc nostàlgic d'una cosa, la contínua pèrdua d'innocència que observo en el jovent.
Quina valoració fa de la primera experiència a la Biennal de Venècia?
La Biennal és un festival molt petit, amb un pressupost per sota del de Temporada Alta o el Grec, però amb molt de nom. Venècia, tot i tenir només 50.000 habitants, té dues universitats i és un lloc ideal per a la formació, que és cap on ens encaminem. Jo no volia fer un festival només perquè el venecià veiés teatre, sinó perquè pogués fer alguna cosa més. Vull que es converteixi en un referent en el món de la formació teatral, perquè no hi ha cap lloc al món especialitzat en això. L'experiència de Venècia el primer any ha barrejat formació amb exhibició.
Com ho articula això?
Per a mi és com una àgora, un lloc de debat al voltant de les arts escèniques. Això es fa creant laboratoris, experimentant, provant i fent possible que els participants en laboratoris puguin veure grans espectacles. Això provoca un debat continu sobre allò que veus, parles amb figures internacionals, debats sobre estètica, sobre posicions artístics, com ara la condició dels teatres com a cases d'art. Han de ser un espai d'art o d'idees? Això condiciona la programació, i aquesta, la relació amb la ciutat que l'acull, i et marca el tipus de públic. M'agradaria, i és el meu projecte, aconseguir implicar la Biennal de dansa i música en la consecució de l'objectiu.
No s'hi posa pas per poc...
S'ha d'anar pas a pas; Itàlia és a Itàlia. Els creixements els farem a curt termini, de manera gradual, però jo, com a creador, haig d'apuntar cap a la lluna. Ja veurem després quin serà el camí que em deixin recórrer, però el primer pas, la primera edició, ja és un fet. L'ambició és que les residències i la formació durin tot l'any, no només mentre duri la Biennal.
És un regal poder fer residència en un centre?
En aquests moments estic abocat a la meva carrera artística. Si un centre d'arts escèniques, en aquest cas El Canal, t'acull com a artista, no pots demanar més. He desconnectat molt a gust d'anteriors responsabilitats, i ara puc dedicar tot el temps a pensar en els projectes que faig. Ja no és només una qüestió de seguretat econòmica, sinó que hi ha una gent que creu en tu, amb qui per la seva manera de fer estàs a gust, que et donen espai i no has de pensar en res més que en el fet artístic. Tothom ho voldria, això, i crec que com a mínim tots els centres d'arts escèniques haurien de tenir un resident.
Parlem una mica de Coriolà. Què és el que l'atrau de la peça?
Acostumen a situar-la dins la trilogia romana, en què també hi ha Titus Andrònic i Juli Cèsar [ja les ha posat en escena], i les peces comencen igual: un general arriba de la batalla i, en un tres i no res, es posa el poble en contra. Això explica com en són de perillosos l'èxit i el poder, que et duen a acabar pensant que les teves idees són les idees i que els teus pensament són els bons. Com si l'èxit comportés falta de reflexió, i sembla que és veritat! Els obstacles o les equivocacions provoquen la reflexió i el debat, que s'anul·la en cas d'èxit. El cas de Coriolà, en aquest sentit, és el més extrem.
Quins són els pròxims projectes amb El Canal?
No em pertoca detallar-los. En tot cas, amb en Salvador Sunyer tenim molts camps oberts i ho estem debatent. Hi ha projectes que, a causa de la conjuntura, hauran de ser aparcats, i n'hi ha d'altres que no. El laboratori que vam fer d'Argelers és una mostra del que pot fer El Canal per mi i jo per El Canal i el territori. És un lloc d'experimentació en què joves artistes en fase de desenvolupament treballen amb algú amb experiència, i aquest pot experimentar amb vista a altres posades en escena. Voldria seguir en aquesta línia.
Quin tipus de teatre li agrada?
El teatre, per mi, ha de servir per conèixer una mica més l'ésser humà, per fer-te preguntes sobre ell, però no per voler saber moltes coses, sinó per conèixer-nos a nosaltres mateixos i acabar mirant de ser una mica millors. M'agrada el teatre que acciona en el nostre cap aquells mecanismes que tenen relació amb el bagatge vital, amb l'experiència, que provoquen rebots i paral·lelismes i inciten a la reflexió. Però no només sobre el camí del racionalisme ni només amb el text. També un moviment d'un ballarí pot activar aquests mecanismes. Dependrà de la teva capacitat d'acceptació que frueixis més d'una cosa o d'una altra.
Què és per a vostè el fracàs a l'hora de dirigir?
Començo a acumular un bagatge, no d'èxit, sinó de fracassos. De coses que han pogut ser èxits de crítica i públic, però per a mi, autèntics fracassos perquè no m'han aportat res. La dedicació a una obra no són només els dos mesos que assages. La feina te l'emportes a casa, hi convius, i un espectacle et deixa esgotat. Quan veus que no has evolucionat, que t'has estancat, és un fracàs. El més important en aquesta feina és com jugar amb la tensió contínua entre el que el públic demana i l'intent d'anar una mica més enllà. No pots prescindir del públic, no vull fer un espectacle per al teatre buit ni tampoc elaborar-lo pensant en l'esclavatge de l'èxit de la sala. És pervers!
Quina és la seva posició quant a les retallades en cultura?
No hi ha una posició comuna sobre com s'han de fer les coses; per tant, faré afirmacions només meves. És un error treure un cartell contra les retallades. Aquí tothom retalla de totes bandes. No som diferents. El missatge que es dóna és erroni, perquè l'arrel del problema és decidir quin percentatge del pressupost volem dedicar a Cultura, no quina quantitat. Si no entenem que la cultura forma part de la nostra formació, juntament amb l'escola, la universitat i el bagatge vital, no anem bé. Hem d'aprendre a funcionar d'una altra manera i és important decidir quant volem dedicar a la cultura, perquè cal saber què volem com a país i, si no ho fem, es retallarà cada vegada més. Al Lliure es va obrir un debat, i no me'n vaig acabar de sortir, sobre el continent i el contingut. Sempre he sentit que d'estructura no en puc retallar més, i es treu contingut. Al final tindrem una olla de 100 litres per a només 1 litre de combustible. Cal que hi hagi correspondència, i quan es redueix s'ha d'abaixar tot; no pot ser que sempre ho pagui la creació, la proporció ha de ser correcta.
Ha detectat un cert creixement en la dramatúrgia catalana?
Benvingut sigui! Perquè no és que ara estigui bé, és que abans estava molt fotuda, arraconada i, en aquest sentit, sobretot la Sala Beckett i el Teatre Nacional de Catalunya han fet força feina. És magnífic quan veus, per exemple, que un text de Guillem Clua s'estrena fora del país i ho fa de manera orgànica, per mèrits artístics, no de manera artificial, amb tot el suport econòmic del món perquè hi ha una comunitat autònoma al darrere com ha passat en ocasions, en què ha pagat molts diners per ocupar sales emblemàtiques.
És al nivell del que es fa en altres països?
Per proporció de nombre d'habitants no està gens malament. El nostre país té un nivell d'autoria important i si coneixes els textos que seleccionen agents com ara la Schaubühne i el Royal Court, que són els millors en aquest àmbit de descobrir nous dramaturgs, veus que hi ha textos catalans que no tenen res a envejar. Ara bé, això no és Catalunya contra el món.
Fuente: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,