Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Bosch. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Bosch. Mostrar todas las entradas

autor RAMON MADAULA
dirección JORDI CASANOVAS
intérpretes ROSA RENOM, JORDI BOSCH, RAMON MADAULA, MARIETA SÁNCHEZ, CARLES CANUT y GUILLEM BALART
duración 1h 35min
fotografías DAVID RUANO
producción FOCUS y MOLA PRODUCCIONS
TEATRE ROMEA

Afirma Ramon Madaula que tenía ganas de escribir una obra sobre una familia normal, en la que no hubiera personajes extraños y que no estuviera desestructurada. La respuesta más obvia es que en todas partes cuecen habas. La familia de Adossats normal, normal no sería, eso sí encontramos pequeñas pinceladas de lo que cada uno tenemos en casa.

Los problemas a los que se enfronta esta familia son claramente reconocibles: la incomunicación entre hermanos y también con el padre, la falta de comprensión entre todos, la soledad, la insatisfacción vital y profesional, etc. La obra pasa en 24h, más concretamente durante el día de Sant Jordi (23 de abril) y casualidad tres de los protagonistas se llaman así (Jordi Bosch es Jordi, Carles Canut es Jordi avi y Guillem Balart es Jordi petit).




La Carme (Rosa Renom) y el Jordi viven en una casa adosada a las afueras de una ciudad del cinturón de Barcelona y reciben a comer a Joan (Ramon Madaula), hermano de Jordi y renombrado escultor; Jordi avi y Deisy (Marieta Sánchez), la cuidadora de Jordi avi. Y como si fuera la comida de Navidad todo estalla. Eso tan catalán de amagar la merda sota la catifa (esconder la mierda debajo de la alfombra) deja de funcionar desde el minuto uno y los platos se pondrán encima la mesa.

Ramon Madaula y la dirección de Jordi Casanovas han optado por forzar los mecanismos de la comedia, y a veces se le va el tiro. Adossats es una de esas comedias de tinte comercial que juega con alargar las anécdotas, por sacar punta al lápiz y aunque en determinados momentos no acaban de cuajar, el conjunto resulta divertido.




El gran acierto de la función está en la elección de sus intérpretes. La aclamada vis cómica de Jordi Bosch, el que dicen que es el mejor actor de comedia de Catalunya. En Adossats vuelve a demostrar el porqué del título. Pero para los que ya llevamos muchas de sus comedias a las espaldas no resulta más que un refuerzo de los ya aprendido. La zona de confort le funciona y su personaje en Adossats parece escrito para él. El traje le sienta de maravilla.

Del resto de intérpretes destaca una sensacional Rosa Renom que funciona estupendamente como el contrapunto ideal a las embestidas léxicas del personaje del Jordi Bosch. Por su parte, Marieta Sánchez, pese a tener un personaje bastante estereotipado consigue sacarle algo de jugo.




La escenografía de Joan Sabaté es funcional y consigue reproducir fielmente el jardín y el living de la casa adosada. También cabe destacar un más que significativo espacio sonoro de Jordi Agut, elemento muy destacado y con cierta importancia durante toda la obra. Se deja notar.

Adossats es una comedia fácil, que entra, que hace reír y de las que tiene un público muy específico, esa burguesía catalana de urbana que busca pasar un buen rato sin darle demasiadas vueltas a la cabeza. En plena Navidad es una buena opción para deleitar después de un abundante ágape navideño ya que dejará la sensación que tu familia tampoco está tan mal. Hay que mirar la vida con optimismo dicen. ¡Sed felices!

ADOSSATS

by on 11:39
autor RAMON MADAULA dirección JORDI CASANOVAS intérpretes ROSA RENOM, JORDI BOSCH, RAMON MADAULA, MARIETA SÁNCHEZ, CARLES CANUT y GU...




TEXTO: HENRIK IBSEN
ADAPTACIÓN: MARC ARTIGAU, CRISTINA GENEBAT y JULIO MANRIQUE
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, IVÁN BENET, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, PABLO DERQUI, MIRANDA GAS, JORDI LLOVET, LLUÍS MARCO, CARLES PEDRAGOSA y ELENA TARRATS
DURACIÓN: 1h 30 min + 15min entreacto + 1h
FOTOGRAFIA: ROS RIBAS
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
SALA FABIÀ PUIGSERVER (LLIURE MONTJUÏC)


El sector teatral es un animal de costumbres, se encapricha de un autor y se representan sus obras más conocidas, pero se olvidan otras que sin tanto renombre, son igual de excelentes. Es lo que le pasaba, qué bien poder hablar en pasado, a Ibsen con L'ànec salvatge. Su última representación en España data de 1982, una servidora no había nacido, en Catalunya es la primera vez que se representa. 

Quizás haya sido que no es una obra realista, sino más bien simbólica, llena de metáforas y que requiere que su puesta en escena sea mitad y mitad. Un juego donde el director, los actores y los espectadores se dejen guiar por el texto, sin peros, simplemente con las ganas de descubrir la historia, mirando más allá de las acciones, los personajes esconden más palabras que las que son pronunciadas.

Una familia (pobre) vive feliz hasta que un antiguo amigo de la infancia aparece en sus vidas. Hasta el momento el secreto mejor guardado era tener un pato salvaje encerrado en el sótano, acompañado por gallinas y conejos. Pero entonces empieza el dilema, ¿es mejor vivir "un poco" engañado o descubrir toda la verdad? Evidentemente la caja de los truenos se abrirá, porque sino no habría obra.

L'ànec salvatge és un montaje 100% factoria Julio Manrique. Manteniendo la esencia del texto original, la adaptación ha conseguido quitarle el leve olor a naftalina del siglo XIX y ubicarlo en un espacio atemporal y sin referencias concertas a dónde. La magnífica escenografía de Lluc Castells nos evoca en cierta manera a Suecia (colores neutrons y esa madera clara predominante), pero sin que sea demasiado evidente. La puesta en escena sigue patrones anglosajones, como ya es habitual: texto que se funde con una espectacular música de Carles Pedragosa, que juntamente con Damien Bazin firman un espacio sonora que pone los pelos de punta y la dulce voz de Miranda Gas vuelve a deleitar a los presentes en sus momentos de "cabaret". 

Magistral dirección de Julio Manrique, que vuelve a contar con un reparto de primera, donde destaca: Ivan Benet, Hialmar, un padre y fotógrafo que ve cómo la tranquilidad de su familia se ve alterada con la llegada de un viejo amigo, Gregor (Pablo Derqui). Pero aunque ellos sean quienes desencadenan la acción, el peso de la misma recae en una extraordinaria, Gina (Laura Conejero) y en todo un descubrimiento, Heda (Elena Tarrats). Sin duda en el plano interpretativo poco a descubrir de los grandes nombres consagrados, pero Elena Tarrats ha conseguido robarnos el alma, con la contrucción de su personaje, inocente, preciosista, delicado y lleno de sensibilidad. Sus escenas son simplemente maravillosas.

Casi tres horas de tensión, a las que no les sobra ni un segundo, de un montaje sobresaliente. Una vez más, Julio Manrique vuelve a hacer diana y esta vez con todo un clásico. Va ser que no hay texto que se le resista. Por lo pronto esperemos que siga abriendo cajones si con ello ganamos experiencias teatrales a la altura y al nivel de L'ànec salvatge. Gracias y bravo!

L'ÀNEC SALVATGE

by on 20:53
TEXTO: HENRIK IBSEN ADAPTACIÓN: MARC ARTIGAU, CRISTINA GENEBAT y JULIO MANRIQUE DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: AND...
Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

El Teatro Condal empieza su lavado de cara con sorpresas, como la del inicio de temporada. Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez y Anna Barrachina son los intérpretes de Caiguts del cel del francés Sébastian Thiéry y dirigidos por Sergi Belbel que inicia funciones el 4 de septiembre. Pero tranquilidad porque el género de la comedia no forma parte de ese cambio de personalidad del mítico teatro del Paral·lel.

La vida tranquila y feliz de una familia pequeño burguesa de mediana edad se ve trastocada bruscamente cuando un buen día, sin motivo ni explicación aparente, comienzan a aparecer dinero en el comedor de su casa. La situación se complica cuando se ven implicados la señora de la limpieza extrajera de la pareja y un peculiar vecino muy inquietante. Y todo, parar llegar a un final absolutamente sorprendente que ningún espectador tendría que revelar. Caiguts del cel es una comedia para llorar de risa. Y al mismo tiempo es una metáfora del sistema capitalista y un retrato ácido y divertidísimo de uno de los vicios que parece que nunca pase de moda: la codicia.

Sébastian Thiéry es un actor y dramaturgo francés que escribe teatro desde el 2005 cuando debutó con Sense ascensor al Théâtre du Rond-Point, dirigida por Jean-Michel Ribes. En el 2009 ganó el Premio Molière a la Mejor Comedia por Conillets d'Indies, dirigida por Patrick Chesnais. En 2014 repitió premio por Dos homes nus como mejor autor, precisamente subió a recoger el premio completamente desnudo para denunciar la precariedad que viven los autores franceses, los cuales no tienen derecho a recibir la prestación de paro. Durante su discurso hizo referencia a su desnudez de la siguiente manera: "Se puede hacer un teatro sin disfraces para entretener al público, sin vestuario pero nunca sin autores".

Fuente: José Luis Romo (metropoli.com)

El crédito, la última comedia de Jordi Galcerán, se estrena estos días en Madrid y Barcelona. En la capital lo interpretan Carlos Hipólito y Luis Merlo a las órdenes de Gerardo Vera, mientras que, en la ciudad condal, lo hacen Jordi Bosch y Jordi Boixaderas bajo la batuta de Sergi Belbel. Dos tríos de lujo para un texto con dos montajes diferentes. Ésta ha sido la tónica en los últimos años de las carteleras barcelonesa y madrileña: vivir de espaldas la una a la otra. "Allí son muy suyos. La función ha ido bien en todas partes menos en Barcelona, porque allí sólo funciona lo que se hace en catalán", se quejaba Verónica Forqué hace un par de años, al hilo de la gira de Adulterios, la pieza de Woody Allen en la que dirigía a María Barranco y Miriam Díaz Aroca.


Sin embargo parece que, mientras en lo político Madrid y Barcelona se distancian, en lo escénico el puente aéreo cada vez tiene más vuelos. La efervescencia de ambas carteleras se contagia y retroalimenta. Autores punteros en Cataluña como Carol López han dado el salto a Madrid.
Ella triunfó la pasada temporada en la escena capitalina con Hermanas, pero se muestra cauta con esta tendencia. "Yo estrené Germanes en Barcelona con un éxito enorme en 2008 y a Madrid no llegó hasta 2013. Creo que sí podría haber venido antes pero no ha sido hasta ahora. Lo que ocurre es que no sé si de verdad en estos momentos hay más intercambio, que debería ser lo habitual. Oigo que compañeros van a Madrid y creo que así es como debería ser, pero no lo sé".
Coincidencia o no, Carol López regresará este año a Madrid para estrenar El viaje a ninguna parte en el Centro Dramático Nacional, mientras que el madrileño Miguel del Arco irá al Teatre Lliure a dirigir El enemigo del pueblo, en catalán. A sus órdenes tendrá a Pablo Derqui, actor popular gracias a montajes como Unes veus o Mort d'un viatjant.
"Estoy muy ilusionado con el proyecto. Creo que Lluis Pascual ha abierto mucho la mano y ahora ya no hay cosas sólo en catalán (en estos momentos, el Lliure programa Un trozo invisible de este mundo, un montaje de Juan Diego Botto, que empezó su andadura en el Teatro Español). Yo sí que noto cómo cada vez hay más gente de Madrid aquí y de Barcelona en Madrid. Todos salimos ganando porque lo importante es crear y el intercambio de ideas nos enriquece a todos". Derqui estará hasta el 13 de octubre en el Matadero con Roberto Zucco, una pieza que recibió magníficas críticas en su estreno en el Teatre Romea.

La escena off barcelonesa también llegará a la ciudad del Manzanares. Un ejemplo es El rey tuerto, un gran éxito de crítica y público de Marc Crehuet. Este verano agotó entradas en el madrileño Teatro Lara y se ha hecho un hueco de nuevo en la Sala Mirador que comanda Juan Diego Botto, donde se verá a partir del 17 de octubre.

Otro gran éxito barcelonés de la pasada temporada que se podrá ver en Madrid es la comedia gay Smiley, de Guillem Clua. Él ya sabe lo que es estrenar en Madrid gracias a impresionantes montajes como La piel en Llamas. "Yo también creo que cada vez hay más trasvase teatral entre ambas ciudades. Es una de las pocas consecuencias buenas de la crisis, porque es fruto de la necesidad. Antes hacíamos una producción y a lo mejor nos conformábamos con estar dos meses en Barcelona. Ahora queremos moverla más". Él precisamente se va a mudar a Madrid por un tiempo. "Tiene que ver con esto que estamos hablando. Yo llevo años diciendo que es increíble que no haya más intercmbio, porque nos enriquece a todos".
Como hablamos de interambio, también hay madrileños a los que ir a Barcelona les sienta bien. Es el caso de Ron La lá. La compañía ha estrenado en el Tetre Poliorama su montaje Siglo de Oro, siglo de ahora, donde se podrá ver hasta el 13 de septiembre. Un montaje ganador del MAX que está funcionando muy bien en la ciudad condal.
Carlos Be, curiosamente, nació en Barcelona pero ha crecido como dramaturgo en Madrid con obras en castellano. Ahora, su ciudad natal le está descubriendo. Allí representa ahora Peceras y Elepé en Átic 22 y en Teatre Tarantana se podrá ver Exhumación, del 25 al 29 de septiembre. Todas ellas en castellano. "Yo creo que ahora mismo la cartelera de Barcelona es más permeable. A esto han ayudado mucho las redes sociales. Los aficionados a través de Twitter, por ejemplo, siguen lo que pasa en otros lugares y apoyan para que los montajes se muevan de un lugar a otro. Ocurrió por ejemplo con El rey tuerto de Crehuet". Además, Carlos B quiere dejar claro que la barrera idiomática no debería ser un problema. "Yo he trabajado en Checho. Aquí representamos las obras en castellano porque Cataluña es bilingüe. Lo importante es el boca oreja y que la calidad del texto sea buena".

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JOAQUIM ORISTRELL
MÚSICA I LLETRES: JOAN VIVES
INTERPRETACIÓ: JORDI BOSCH, FERRAN RAÑÉ, NAUSICAA BONNÍN, PETER VIVES i JOAN VIVES
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: ANEXA i GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE POLIORAMA

Arriba un moment a la temporada que ja no serveix tot, has vist obres dolentes i molt dolentes, i de tant en tan una petita joia. Alguns hem vist més de cent i els nostres ulls, les nostres orelles necessiten experiències noves i no el mateix teatre de sempre. Som al juliol portem tota la temporada al darrera, portem un Grec 2013 força interessant, però acabem d'encallar-nos.

Puc entendre que s'hagi de fer teatre comercial, però si ben no recordo de la sessió d'ahir amb el Simó vol un teatre comercial que faci pensar que plantegi preguntes a la gent. Aquí l'única pregunta que se'm passa pel cap és: "Quan dius què falta?"

D'entrada Tots fem comèdia és la típica comèdia (musical) d'Oristrell cinematogràfica traslladada al teatre. Res més. Un homenatge als còmics i al cinema amb un "guió" ple de tòpics humans i cinematogràfics. Oristrell, però s'ha sabut rodejar de experts en aquestes lindes com el Jordi Bosch i el Ferran Rañé, que tiren de recursos de sempre. No sé sap si estan interpretant en Tots fem comèdia o en la popular teleserie Majoria Absoluta (també d'Oristrell).

Pel que fa als actors més joves, el Peter Vives millora damunt de l'escenari en comparació a altres muntatges que ha interpretat recentment, encara que segueix sobreinterpretant algunes escenes. Per contra, les tables li juguen a favor a la Nausicaa Bonín, la més natural dels quatre, amb papers desdoblats i que protagonitza el millor moment del muntatge en l'escena de recollida del Goya a millor actriu de repartiment.

A falta de pressupost per escenografia tot passa en una pantalla. Tendència que s'imposa amb força diga-li crisi, diga-li falta d'imaginació. Aquí sembla justificat per l'homenatge al cinema. Això si el que no està justificat són els errors de coordinació del playback del vídeo inicial.

Millor no parlem del moments musicals. La veu no es salva però guanya la partida algunes "coreografies" tretes de muntatges d'una altra època. Tots fem comèdia és un muntatge dels que fa quinze haguessin passat amb nota però que en el 2013 i a finals de temporada no arriba ni a l'aprovat. 

TOTS FEM COMÈDIA

by on 23:30
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JOAQUIM ORISTRELL MÚSICA I LLETRES: JOAN VIVES INTERPRETACIÓ: JORDI BOSCH, FERRAN RAÑÉ, NAUSICAA BONNÍN, PET...

TEXT: CARLO GOLDONI
TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓPEZ, CARLES MARTÍNEZ, XISCU MASÓ, ROSA RENOM, BORIS RUIZ, i ROSA VILA
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Wow! Ha passat dues setmanes i encara cada vegada que ho recordo se'm desperta el somriure i em quedo amb la boca oberta. No vaig viure èpoques passades del Lliure, com molts altres comparen aquest muntatge amb elles. Simplement fa temps que no vivia un experiència semblant.

No seré qui desvetlli els secrets que amaga el muntatge. Però és un tiovivo des de que comença fins que acaba. Mai havia vist la Sala Puigserver així, tant bé aprofitada, nua i a la vegada tan plena. Els Feréstecs és tot un carnaval pels sentits, l'alegria de viure i poder gaudir de noranta minuts on la màgia del teatre està més present que mai.

El text traduït pel mateix Pasqual és la peça clau d'aquesta brillantor. Com també ho són els actors, un repartiment d'alçada, però malgrat els gran noms hi ha un que no sonava gaire abans i que ara està en boca de tothom Laura Aubert. Increïble, magnètica, colpidora, empàtica, majestuosa Llucieta que ens ha robat el cor.

Queda poca temporada 12-13, no sé si algun muntatge dels que queden superaran això, i molt em temo que passarà molt de temps fins que els meus ulls tornin a veure alguna cosa semblant. Només cal dir que després de la funció del dissabte a la tarda, hagués tornat a entrar a la de la nit, sense pensar-m'ho dues vegades. Sense dubte: imprescindible.

ELS FERÉSTECS

by on 18:27
TEXT: CARLO GOLDONI TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓ...


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d'I rusteghi. De fet, el director, que n'ha fet la traducció, s'atreveix a dotar-los de parles dels diversos Països Catalans (ha eliminat l'“avorrit” català central, segons el mateix Pasqual). Carlo Goldoni era un enamorat de la parla de Catalunya. Quan tornava de França a Itàlia, baixava fins a Biarritz per tornar per la Jonquera. Advertia en els catalans els mateixos vicis i virtuts que en els venecians. La proposta se situa en els mesos de llibertat de la II República, perquè “els moments de llibertat provoquen moviments de reacció”. Aquest és el camp en què s'ha situat aquests quatre personatges feréstecs masclistes i involucionistes. Els feréstecs es representa des de demà i fins al 19 de maig a la sala Fabià Puigserver, a Montjuïc, amb un aiguafort que evoca uns follets rondinaires.
Pasqual, efectivament, troba semblances entre la manera de fer veneciana i la catalana. Per exemple, aquell costum de no molestar quan s'és convidat: “Si et diuen què vols berenar, digues que no tens gana”, li deien a Pasqual de petit. Un dels feréstecs també clama: “No vull anar a menjar els estalvis de ningú.”
La trama és ben simple: dos patriarques acorden casar els seus fills i decideixen que no es coneixeran fins al moment de les núpcies. Les colles de carnaval, que passaven a cantar per les cases (“com a les caramelles”, comenta Pasqual), és l'oportunitat perquè el noi es disfressi de dona i, cobert amb una màscara, trenqui aquesta prohibició. L'obra retrata 90 minuts de temps real. Per Pasqual, aquesta peça seria una farsa, però Goldoni (tot i partir d'uns personatges de la commedia dell'arte, molt caricaturitzats) “aconsegueix que siguin persones”. Estrenada el 1760, els personatges parlaven en dialectes diferents, un fet que ha motivat Pasqual a utilitzar variants del català, sense cap ànim d'ofendre: “Espero que tothom tingui prou sentit de l'humor, s'ha fet amb gran estima envers aquestes maneres de parlar.”
Els feréstecs té un repartiment notable: Andreu Benito, Jordi Bosch, Xicu Masó i Boris Ruiz són els quatre reaccionaris. Al seu voltant, Carles Martínez (vingut de la capital espanyola) admira l'escena com a antropòleg de circumstàncies. Laura Conejero, Rosa Renom i Rosa Vila proven de torçar els plans dels homes. Les víctimes les interpreten Laura Aubert i Pol López (el futur matrimoni). Masó adverteix que els personatges no tenen psicologia. No tenen temps de pensar, “tot passa massa de pressa”.
El director treballa ‘per encàrrec'

Divendres, Pasqual deia irònicament que va entendre que havia de dirigir un Goldoni quan ja li havien fet la proposta “com a mínim disset cops”. “En el descans de les obres em venia gent i em deia: «Quan tornaràs a fer un Goldoni?»”
En realitat, Pasqual només n'ha pujat dos a escena: el 1985, amb Jordi Bosch al repartiment i Xicu Masó d'ajudant de direcció, (els únics que repeteixen amb Pasqual)van fer un molt celebrat Un dels últims vespres de carnaval, que va tenir una llarga gira i molt bon record. Ja a Venècia, com a director de la Biennal de Teatre, va fer el segon treball: La famiglia dell'antiquario (2007), que es va veure al Romea, dins del Grec d'aquella temporada. Ho va fer amb un repartiment íntegrament venecià. Pasqual, ja el 1985, entenia que el millor text és el que presenta ara. No el va fer abans perquè no tenia un repartiment d'actors prou madur per bastir Els feréstecs. Tot i que pugui semblar estrany, només Pasqual ha portat Carlo Goldoni al Teatre Lliure. Sí que hi ha moltes més referències de Molière, l'autor amb què el venecià es va inspirar per donar un tomb a la commedia dell'arte hegemònica fins llavors a casa seva.

Follets rondinaires

by on 20:55
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d' I rusteghi . De fet,...


Font: ACN via ara.cat
'I rusteghi' és considerada una de les obres mestres de Carlo Goldoni, estrenada l'any 1760. El director Lluís Pasqual ha decidit portar al Teatre Lliure de Montjuïc aquest "disbarat" i "bogeria" d'obra del 10 d'abril al 19 de maig. El muntatge, que Pasqual ha situat als Països Catalans –els personatges parlen lleidatà, valencià, mallorquí i garrotxí– i a la Primera República, tracta sobre quatre feréstecs conservadors, contraris a la vitalitat dels joves. És "teatre per a nens grans, per adults que encara són nens", ha dit Pasqual.
L'obra tracta sobre uns feréstecs que han acordat el matrimoni dels seus fills i ho volen fer sense que els joves es vegin i es coneguin. Les intencions dels feréstecs hauran de fer front a la intel·ligència i perspicàcia de les dones i dels joves. "És una obra tremendament revolucionaria d'un to estilístic molt difícil perquè és el moment que el Goldoni treu les màscares, però encara els actors recorden a les màscares", ha destacat. 
El director del muntatge ha dit que en moments de llibertat sempre provoquen moviments de reacció: "Com més llibertat, hi ha més fatxes que surten amb moviments d'intolerància forta. Aquests són els que estan caricaturitzats en aquest muntatge", ha assenyalat Pasqual. L'obra compta amb un repartiment de luxe amb Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Masó, Rosa Renom, Boris Ruiz i Rosa Vila.

TEXT: DAVID HARROWER
TRADUCCIÓ: JÚLIA IBARZ
DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: JORDI BOSCH i BEA SEGURA
DURADA: 1h 15min
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLUIRE (GRÀCIA)

Comentava el Lluís Pasqual a la roda de premsa que ningú havia portat aquest text a casa nostra per la dificultat que comporta. Un cop vist el muntatge s'entén perfectament a que es referia. Un combat de boxa, més que un partit de tennis on els púgils mantenen l'atenció del públic en tot moment. Tot és important el que es diu, com es diu, els gestos de qui ho diu. 

Des del primer segon el públic es pregunta que uneix a aquest duo. No hi ha temps per la presentació de la història, aquesta arriba ja en un punt àgil, on els seus protagonistes estan nerviosos pel retrobament, ignorant les respostes, ens disposem a submergir-nos en un viatge cap un passat més fosc del que ens puguem imaginar.

El públic es manté impàvid davant els fets. Representa un paper de voyager ja que les llums de la platea romanen enceses tota l'estona. La violència és verbal i també física, però incomoda més la primera que no pas la segona. En una escenografia buida de mobles però plena de brutícia com la que en tenen els protagonistes a dins.

Jordi Bosch i Bea Segura estan esplèndids, les interpretacions aconsegueixen atrapar als espectadors que caminen entre els intents d'entendre les seves accions i es postulen a un o a l'altre bàndol. Nombroses qüestions damunt la taula, algunes seran resoltes damunt l'escenari. D'altres, més de qüestió moral que teatral, l'autor ha decidit que l'espectador segueixi dubtant a la sortida.

Cuidada amb la precisió de rellotge suís la direcció de Lluís Pasqual. Tot té el seu perquè, res és superflu. El ritme és ràpid però no et queda la sensació de que està forçat. No li sobra res, ni li manca és. Tot encaixa i quan tot semblava aclarit, el final et deixa amb una sensació de desassossec perdurable durant dies. Blackbird és un dels millor muntatges del que portem de temporada. Imprescindible per aquells que busquin un teatre que els hi faci pensar i qüestionar-se coses dins i fora de la platea.

BLACKBIRD

by on 18:47
TEXT: DAVID HARROWER TRADUCCIÓ: JÚLIA IBARZ DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL INTÈRPRETS: JORDI BOSCH i BEA SEGURA DURADA: 1h 15min PROD...


Font: Laura Serra (ara.cat)
¿Un home de 40 anys es pot enamorar d'una nena de 12? ¿És prou madura una menor per seduir conscientment un senyor de l'edat del seu pare? ¿A quina edat és legítim estimar? ¿A partir de quan té dret a fer el que vulgui una persona? ¿La felicitat ho justifica tot? Les preguntes no pararan de martellejar la ment de l'espectador quan vegi Blackbird, de David Harrower. El públic es converteix en un jurat popular silenciós d'un cas de pederàstia -segons la llei- o d'amor -segons els protagonistes.
L'espectacle, que s'estrena demà al Lliure de Gràcia i hi farà temporada fins al 10 de febrer, arrenca amb el retrobament d'una parella que s'intueix que va tenir una història que va acabar de manera traumàtica en el passat. Ell (Jordi Bosch), que havia sigut arquitecte, ha hagut d'estar quatre anys a la presó i ha refet la seva vida com a peó d'una fàbrica anònima en un polígon gris al costat d'una autopista. Ella (Bea Segura, que torna al teatre català després de 12 anys) és una noia trastornada i encallada en aquell episodi. L'espectador aviat descobreix que van ser veïns, es van enamorar i van decidir fugir junts i començar una nova vida. Per casualitat, el viatge es va estroncar i van separar-se.
"El primer cop que vaig llegir Blackbird em va recordar l'Otel·lo, que després d'assassinar la seva dona Shakespeare li escriu el monòleg d'amor més gran. Per nosaltres i la nostra llei, allò seria un acte de violència de gènere. Però Shakespeare, com Harrower, diu que les coses són complexes", explicava Pasqual en la presentació. L'obra no és "ni una llei ni un manifest", sinó que es passeja per totes les fronteres possibles, com hàbilment sap fer el bon teatre anglès. "És com un match ball . L'espectador té un paper dinàmic. Pensa constantment en les raons de l'un i l'altre. Pren partit en funció del moment de l'obra. Es fan sortir a la superfície qüestions que un tema tabú encara té per resoldre. Esclar que hi ha d'haver una llei, però algú amb 17 anys, 11 mesos i 31 dies no és adult i l'endemà sí?", deia, provocador.
Blackbird s'ha estrenat a les principals capitals teatrals del món, i ara es pot veure per primer cop a l'Estat. De fet, el mateix Pasqual la va dirigir la primavera del 2011 al Piccolo Teatro de Milà. "No té res a veure", assegurava. El decorat està fet de trastos en un lloc buit i deixat, on l'home llença un cubell de deixalles molt simbòlic abans que es desencadeni l'huracà.
I les preguntes no s'aturen: ¿qui provoca a qui? ¿Té dret un pederasta a refer la seva vida? ¿Com es pot comprovar l'enamorament d'algú? ¿Estimar-se no compta davant dels jutges? De fet, ¿qui té el dret moral absolut? Pasqual resol només un dilema: "El públic no tindrà pebrots de dictar sentència".

Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Es pregunta el Lluís Pasqual quan una persona es suficient adulta per estimar. Si no ho és al 17 anys i 364 dies tampoc ho serà als 18. La classe de moral depèn de cada cultura i a Blackbird els espectadors estaran en continua reflexió de si és amor o abús de poder.

El cert és que ningú fins ara havia gosat de muntar aquest espectacle, va haver intents com en una de les darreres temporades del Calixto Bieto al Romea, però van fracassar. Tal i com diu el Lluís Pasqual "és un text amb moltes capes, surten molts temes", a l'escoltar-li el Jordi Bosch assenteix però ell per la seva banda destaca la feina del Pasqual, que ha sabut dirigir "posant l'accent en els moments precisos".

La trama pot ser considerada com la relació entre un pederasta i la seva víctima. Però segons Pasqual va més enllà, el compara amb Koltès, perquè l'autor, David Harrover, no jutja, només relata els fets, els deixa sobre la taula perquè l'espectador s'ho plantegi i comença a debatre. "Hi ha persones que van canviat de bàndol, que culpen a un i després a l'altra. D'altres que sempre culpen al mateix. És una obra molt dinàmica, el públic sempre s'està fent preguntes", diu Pasqual.

La història està explicada 15 anys després dels fets, una vegada el personatge del Jordi Bosch ha sortit de presó i el de la Bea Segura comença a preguntar-se si la història és com se la van explicar, una nena de 12 anys s'enamora d'un home de 40.

Pasqual assegura que Blackbird és teatre polític perquè "posa en qüestió certs esquemes morals irreductibles". I no social, perquè aquest jutja i Blackbird no és cap text doctrinal. A més Pasqual diu que el text li recorda a Otel·lo de Shakespeare perquè no mostra cap tipus de penediment pels fets ni el pederasta ni la seva víctima.

Bea Segura, que no feia teatre a Catalunya des del 2000 (La dona incompleta, Sala Beckett) diu que li aterrava el personatge, però que per això va decidir acceptar el repte. El resultat és podrà veure al Lliure de Gràcia del 16 de gener al 10 de febrer.


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
A l'ensopegada general de l'increment de l'IVA cal afegir la sotragada de mitja dotzena d'actors que han hagut d'abandonar un muntatge per una lesió temporal. És evident que l'actuació en directe porta intrínsec aquest risc, però també és cert que mai com en aquests mesos s'han multiplicat unes baixes laborals que, d'altra banda, s'han produït majoritàriament fora d'escena. Aquesta és una llista prou representativa d'aquests mesos horribilis de l'escenari català.
La primera baixa sonada va ser la d'Anna Lizaran. Unes molèsties li feien impossible assumir un paper monstruosament gegantí com el de Valère a La Bête. Va agafar la baixa, pocs dies abans de l'estrena, que es va haver d'ajornar tres setmanes perquè Jordi Bosch la substituís. Es va estudiar fer un canvi de papers dins de la companyia per provar de reduir l'endarreriment de les funcions. Es va descartar. Bosch es va presentar aclarint que quan Lizaran es recuperés, recuperaria el seu lloc protagonista. En realitat, el canvi de repartiment va implicar també una reducció de la gira, ja que Bosch no va voler faltar al compromís de l'espectacle, en el qual ja estava contractat. Lizaran té emparaulat, com a mínim, un altre gran projecte, amb dramatúrgia de Pau Miró al Teatre Lliure. Ja quan es va presentar, no tenia data reservada.
Maife Gil lluïa un paper protagonista a la comèdia sentimental Noies de calendari. Quan feia poques setmanes que estava en cartell, es va fer mal al peu i va ser impossible seguir amb la representació. Va cobrir la baixa Carme Balagué. L'obra aspirava a fer estada fins a passar el Nadal al Poliorama. Finalment, tampoc acompanyaven les dades a taquilla i es va haver de retirar a finals de novembre.
Sol Picó tenia una temporada prometedora a Barcelona. Perquè presentava al TNC l'espectacle Memòries d'una peça (estrenat a Temporada Alta aquesta tardor) i repescava El llac de les mosques al Romea. Una lesió al menisc de la mateixa ballarina el mateix dia de l'estrena a Salt ha implicat l'anul·lació de funcions del Romea. Probablement, sí que es pugui mantenir la funció al TNC (del 4 al 14 de juliol).
Pere Arquillué es va trencar el menisc coincidint amb l'estrena de Cyrano al Centro Dramático Nacional. Simplement, es va endarrerir l'estrena un dia. Ara, l'actor haurà de trobar alguna temporada per fer-se una operació abans que la lesió esdevingui crònica. Sí que ha estat definitiva la lesió de Rosa Raluy. En el pont de desembre va caure en plena actuació i es va trencar tíbia i peroné. Debutava en el seu exercici aeri en tela de seda.
També en el camp del circ s'ha produït l'última baixa laboral coneguda. Es tracta de Jeremias Faganel, que es va lesionar a l'esquena mentre practicava a la perxa xinesa, pocs dies abans de l'estrena. La troupe d'El dorado va decidir mantenir totes les funcions, tot i que rebaixant l'exigència física a aquest acròbata, endarrerint l'estrena oficial una setmana. A partir del 21 de desembre ja es representa l'espectacle amb tots els exercicis acrobàtics previstos. La temporada s'acabarà el 13 de gener. També ha causat baixa al Romea Forests, a causa d'una baixa imprevista d'una actriu anglesa. Estrenada a Birmingham, ha fet una única funció a Catalunya. L'entrada al Romea ja va ser in extremis. Ara, s'ha descartat pel cost que significaria repetir assajos amb una nova actriu que la substituís.
L'única alta
L'any passat, l'única baixa va ser la de Francesc Orella. Pocs dies abans de l'estrena d'Hedda Gabler va relliscar a l'estació de Valldoreix i es va trencar el peu. El va substituir el director, David Selvas. Ara Orella està en forma. De fet, aquesta és la seva temporada al Lliure: va encadenant una producció darrere l'altra. De fet, tindrà el privilegi de poder representar el paper d'Hedda Gabler, ja que gràcies a l'èxit de l'any passat, es va decidir reprogramar.

Si un actor es cura, no recupera el seu lloc titular

La tradició marca que si algun actor o actriu en substitueix un altre per qualsevol raó, aquest manté el seu nou paper fins que la producció continuï viva. Per això s'entenen les dèries dels artistes a cuidar-se molt, sobretot quan tenen un repte a escena. Si els intèrprets que tenen papers protagonistes no solen trigar a tenir una nova oportunitat, molt més difícil és recuperar el lideratge en les proves de càsting per als personatges secundaris. Per això, és doblement dolorós haver de deixar una producció per una lesió fortuïta.
En el cas de les actrius, sempre han considerat una raó d'arraconament la seva maternitat. L'excepció són actrius com ara les de T de Teatre, que, empresàries i actrius alhora, van saber donar-se temps i substitucions per poder afrontar els naixements dels seus fills, durant uns quants anys. Les gires no afluixaven; les substitucions no eren gens traumàtiques.
De substituts que han quedat per sempre, n'hi ha un bon grapat. Un dels més sonats és Paco Mir. En els inicis de Tricicle, Joan Gràcia i Carles Sans van necessitar un substitut, perquè el tercer membre del grup els va deixar a l'estacada pocs dies abans d'un festival de mim. Necessitaven un recanvi. Sans coneixia un company. Gràcia proposava Mir. Primer Sans va trucar al seu amic. Comunicava. Van anar a l'altra opció. Mir era a casa. I ara és Tricicle indiscutible.

TEXT: DAVID HIRSON
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: SERGI BELBEL
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, PEPO BLASCO, JORDI BOSCH, CARLES MARTÍNEZ, MÍRIAM ALAMANY, ABEL FOLK, GEMMA MARTÍNEZ, ANNA BRIANSÓ i QUERALT CASASAYAS
DURADA: 1h (primera part) / 20 minuts (entreacte) / 1h 15min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i BITÒ PRODUCCIONS
SALA GRAN (TNC)

Malauradament, La Bête s'ha fet esperar, però que totes les esperes siguin com aquesta. Sergi Belbel ha aconseguit el que volia, acabar la seva direcció del TNC i sortir per la porta gran. La Bête és un homenatge al teatre, posant en escena les contradiccions que s'amaguen darrera del teatre culte si el comparem amb el teatre popular o comercial.

Si bé és cert que aquesta Bête té un protagonista destacat, el Valere, magistralment interpretat pel Jordi Bosch i més si es pensa que s'ha hagut de fer amb el personatge en poc menys de tres setmanes. Sense restar-li cap mèrit a tan sorprenent feta, el veritable protagonista de La Bête és Joan Sellent, el seu traductor. La sonoritat d'aquests versos alexandrins catalans no deuen distar molt de la seva versió anglesa i són tot un gust a les orelles dels espectadors. No hi ha res impossible pel Sellent, i una vegada més demostra que és el millor traductor de textos anglesos que tenim.

La parella perfecta pel Valere, l'actor de carrer que està acostumat a treballar sol, i que ell mateix fa tot l'espectacle (text, vestuari, escenografia i interpretació) és l'Elomire (anagrama dedicat a Molière, com la resta de l'obra), genialment interpretat pel Jordi Boixaderas, un autor que viu amb la seva companyia al palau del Príncep Conti (Abel Folk) i que s'ha acomodat i les seves obres ja no interessen a ningú. 

Magnífic el primer acte de La Bête, amb protagonisme gairebé absolut pel Jordi Bosch que destil·la mestratge en el seu soliloqui de més de mitja hora que aconsegueix al·lucinar al públic i deixar-li bocadabat. Després de l'entreacte, arriba l'acció, s'explica la història i es deixa una mica de banda els discursos. Es dóna importància als personatges secundaris que durant la primera part actuen de mera comparsa.

Imponent, un cop més l'escenografia del Max Graenzel que converteix aquest "templete" en una mena de vaixell a la deriva, com un a companyia que necessita de sàvia nova per sobreviure. L'escenari de la Sala Gran del TNC s'acaba obrint i ensenyant-nos les seves entranyes mentres observen marxar els intèrprets. Millor final impossible a l'etapa de Bebel. Punt i seguit.

LA BÊTE

by on 18:02
TEXT: DAVID HIRSON TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: SERGI BELBEL INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, PEPO BLASCO, JORDI BOSCH, CARLES M...


Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
Al teatre els matrimonis també hi són per ajudar-se. El 2004 Sergi Belbel va convertir Jordi Bosch i Anna Lizaran en Peppino i Rosa Priore a Dissabte, diumenge i dilluns ,i ara l'actor substitueix la protagonista d' Agost al capdavant de La bête fins que es recuperi de la malaltia que li va impedir estrenar l'obra el dia 4. Finalment l'estrena serà el 25 d'octubre.
Anna Lizaran, va dir Belbel, pateix una dolorosa malaltia a les artèries que és tractable, i està previst que es pugui incorporar al muntatge quan estigui recuperada. Jordi Bosch la pot substituir perquè el personatge que havia d'interpretar és Valere, un actor de carrer tan maleducat, verborreic i egòlatra com còmic. No és el primer personatge masculí que ha fet Lizaran. També ha interpretat el Vladimir de Tot esperant Godot i el jutge Azdak d' El cercle de guix caucasià.
El comiat de Belbel al TNC
La bête és un debat sobre el teatre culte i el popular en clau de comèdia, però la presentació, ahir al migdia, va estar tenyida d'emoció. Sergi Belbel va començar la seva intervenció donant les gràcies a la mateixa Lizaran per la seva implicació en el projecte fins que la salut l'hi va permetre. També va expressar el seu agraïment a tot el personal del teatre per la feina que han fet durant aquests anys, perquè aquest és l'últim muntatge que dirigeix a la casa com a director artístic del TNC.
Tot seguit, Belbel va fer extensiva la seva gratitud a Joan Sellent per la dificultat que suposava fer la versió catalana d'aquest text del nord-americà David Hirson, escrit en versos decasíl·labs. I quan va arribar el moment de cedir la paraula a Jordi Bosch li va agrair la seva generositat per haver acceptat un paper tan exigent en tan poc temps. Només la primera rèplica del personatge dura 25 minuts (l'obra arriba a les dues hores i vint minuts amb un entreacte). "Estic emocionat, perquè aquest material està lligat a l'Anna, admiro molt la seva manera de fer comèdia. És una obra per a ella i l'ha de fer ella", va dir ahir l'actor, que es va forjar al costat de l'actriu al Teatre Lliure. "Valere és un regal per a qualsevol actor que sigui amant de la comèdia. És un material immens", va dir Bosch.
Entre les idees i les emocions
El conflicte de La bête ,una coproducció del TNC i Bitò, es desencadena quan es troben Valere i el príncep Conti (Abel Folk), un mecenes avorrit de les tragèdies del seu protegit, el dramaturg Elomire (Jordi Boixaderas). El príncep veu en el comediant una porta oberta a la diversió. I com que qui paga mana, obliga el seu autor a treballar amb ell. Ben lluny de les intencions del príncep, Elomire -el nom és un anagrama de Molierè- aspira a triomfar a París com a autor "intel·lectual, pur, d'idees i seriós" a la manera de Corneille i Racine, va comentar Belbel.
La bête representa "un homenatge al teatre i als actors, que són el centre pur i dur de la teatralitat", va explicar Belbel. El director artístic del TNC comparteix amb l'autor de l'obra la necessitat de trobar l'equilibri entre les idees i les emocions. I més enllà del teatre, creu que les reflexions de l'obra es poden traslladar a l'actualitat.


Font: ara.cat
Jordi Bosch substituirà Anna Lizaran al capdavant del repartiment de 'La bête' a causa de la baixa de l'actriu, que es veu obligada a fer repòs per problemes de salut. La nova data d'estrena oficial de l'obra serà el dijous 25 d'octubre a les 20 h a la Sala Gran del TNC, i s'anul·len totes les funcions anteriors a aquesta data. Bosch interpretarà el paper de l'actor de carrer Valere, "un autèntic monstre de la teatralitat"; segons Sergi Belbel, director de La bête.
Tot i que en l'obra de David Hirson el paper de Valere l'interpreten actors masculins, Belbel havia triat Lizaran, una actriu que anteriorment ja havia fet personatges pensats per a homes, com ara 'Hamlet'.
Jordi Boixaderas i Abel Folk són els altres protagonistes principals de 'La bête', una producció del TNC i Bitò Produccions que passarà posteriorment per Girona, Perpinyà, Manacor, Sant Cugat del Vallès i Manresa.

TEXT i DIRECCIÓ: PAU MIRÓ
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH i BORIS RUIZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL-CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Impressionant nou text i muntatge del Pau Miró. Com el fracàs ja no és que resulti proper, sinó que vivint amb ell dia darrere dia. El Pau Miro ha aconseguit donar-te d'una doble vessant a aquests quatre fracassats, primer situant l'acció en Barcelona, ja no només amb al·lusions al text, sinó amb un menjador d'una casa típica de l'Eixample. Però aquests perdedors professionals ens recorden a la ficció nord-americana dels anys 60, cosa que ajuda a reforçar la música de fons.

En Pau Miró s'ha fet gran, ha abandonat la frescor i la ingenuïtat que tenien els seus personatges d'anteriors muntatges com els de la trilogia animal i amb Els Jugadors la descripció i caracterització dels personatges és molt més detallada i precisa. En poc menys de mitja hora ja sabem de quin peu calça cadascú, sense gaires problemes per seguir la trama.

Escenografia estàtica, una cuina i un menjador amb una taula i cadires on passa tot, no és necessita res més, perquè la importància de les interpretacions i del text deixa que tota la resta sigui secundari. Estel·lar repartiment: un dels millors papers del Jordi Bosch dels darrers anys, un fracassat pusil·lànime que es deixa dur segons bufi el vent, l'Andreu Benito que sap com provocar l'empatia a l'instant, el Jordi Boixaderas és un brillant mentider i el Boris Ruiz fa de la tragicomèdia la seva arma predilecta.

Els Jugadors no han acabat la partida, només s'han pres una pausa. El segon combat arriba de nou al Llliure de Gràcia del 6 al 17 de juny amb les entrades que volen, perquè veure't reflectit no té preu i tots un dia o un altre som o serem una colla de desgraciats.

ELS JUGADORS

by on 20:20
TEXT i DIRECCIÓ: PAU MIRÓ INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH i BORIS RUIZ PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL-...


"Brindem?", pregunta el professor. "Per què brindem?", respon el barber. "Perquè encara queda ginebra!", li enclasta amb mala bava. Els personatges d'Els jugadors són perdedors. Perdedors al casino i en tots els aspectes de la vida. Al voltant del tapet hi ha un professor de matemàtiques suspès de sou i feina per apallissar un alumne (Andreu Benito), un enterramorts enamorat patèticament d'una prostituta (Jordi Bosch), un actor addicte a robar als supermercats (Jordi Boixaderas) i un perruquer que acomiaden de la seva barberia (Boris Ruiz). Són quatre tipus normals que han quedat fora de joc: als cinquanta anys ja no són atractius, no tenen èxit personal ni professional. Només troben consol, comprensió i companyia en els seus amics i les seves partides de cartes. La cita és al Teatre Lliure de Gràcia des d'avui i fins al 20 de maig.
Els jugadors ensenyen la cara més íntima i personal de la crisi, la que afecta l'alegria i la seguretat de cada casa. "Aquesta transformació que estem vivint i que no entenem ens obliga a renunciar a coses a les quals ens havíem acostumat, ens obliga a canviar el xip i no ho volem acceptar -diu l'autor i director del muntatge, Pau Miró-. Els quatre personatges se senten acorralats i van cap a un extrem per reaccionar, per sortir del coma".
El director deixa enrere la família -que va abordar en la trilogia Búfals , Lleons Girafes- i fa un retrat de les petites misèries quotidianes sense perdre el misteri dels seus anteriors muntatges, guanyant profunditat amb uns personatges de novel·la -i uns actors extraordinaris- i amb el punt just d'amargor i humor. "Són personatges solitaris que es fan de la família: homes d'aquesta edat, sense gaire brillantor, es necessiten", explica Miró.
Deixar de ser útil
En la primera trobada dels quatre jugadors després de temps, el professor els reuneix perquè testifiquin en un judici. Més tard, quan els calés per comprar ginebra i pagar l'advocada s'acaben, els necessita per vendre fins i tot l'urna d'or on té les cendres del pare, que se li apareix a les nits. "Aquest fantasma de l'inconscient representa el pes literal d'un pare que t'ha imposat coses de les quals necessites desprendre't, però també simbolitza el fet que cada generació ha de pair que deixa de ser útil. Els quatre personatges no suporten ser menys útils per a la societat que els joves", explica el dramaturg. I l'enterramorts ho aboca així: "El que importa de debò és la violència. Algú ha de dir a les generacions que vénen que no és el seu torn", diu nerviós, amb desfici i ganes de matar el xulo de la seva prostituta.
Quan tanquen la barberia per reformes -"no hi ha feina, la gent es torna calva", justifica l'home- i quan els càstings per fer d'actor escassegen, un missatge del pare mort podria ser la solució dràstica als seus problemes. S'ho han de jugar: negres o vermelles. "Necessiten un estímul fort perquè tot ha deixat de bategar. O van a totes o res. No són herois d'acció, al contrari. Però si no, ¿quant de temps es pot aguantar el desastre? Ens pensem que això s'acabarà i és mentida. Això ha canviat, però nosaltres ens anem explicant històries per no acceptar-ho. Ens costarà".
Font: L. S. (www.ara.cat)

TEXT: PETER HANDKE
TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, EDUARD FERNÁNDEZ, MÍRIAM ISCLA, LLUÍS MARCO, MARTA MARCO, BORIS RUIZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)


Que estem en crisi no és cap novetat, fa anys que ho sabem, una altra cosa és pensar si la nostra cartellera s'ha d'omplir d'obres que parlin de la crisi en global: econòmica, personal, d'ideals... De qualsevol manera avui és això el que toca, no hi ha més. Peter Handke va escriure l'obra al 1976, i des de llavors poques coses han canviat. 

Cinc empresaris fan un pacte per repartir-se el mercat, un dels, Hermann Quitt (l'Eduard Fernández) el trenca i es queda amb tot el pastís. Aquest és l'argument a partir d'aquí el text divaga, es dispersa en innombrables monòlegs sobre temes econòmics, socials i personals dels protagonistes. Tot massa dispers, poca concreció.

Handke converteix els actors en personatges i en persones. Es trenca l'odiosa quarta paret i el públic veu personatges que poc a poc es converteixen en persones. Tant com personatges com a persones, l'interpretació és brillantíssima, sense dubte la millor part del muntatge. Tots vuit han sabut esprémer les idees del Handke i fer veure a l'espectador que hi ha història on no hi ha.

Malbaratament escenogràfic. Dues enormes taules de billar ens reben a la primera part i de fons les lletres de Quitt mida XXL, que a la segona part desapareixen fossal avall, sense que hagin fet massa servei. En època de crisi, de retallades culturals per totes bandes, fa mal veure com es construeixen escenografies a les que després no se li dóna l'ús adequat.

Quitt no és un text accessible per tots, necessita concentració per entendre que més enllà de les divagacions constants dels monòlegs dels protagonistes hi ha missatge. I de vegades els muntatges exigents requereixen més temps i veus per digerir-los. Aneu i m'ho expliqueu.