Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Boixaderas. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Boixaderas. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS
DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES
TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT
INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT, MERCÈ PONS, ROSA RENOM, SÍLVIA BEL, ALEIX ALBAREDA, ÀLEX CASANOVAS, JOEL JOAN, JORDI BOIXADERAS
DURACIÓN: 90min
FOTO: JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y ANEXA
AMFITEATRE GREC (GREC 2015)

Welcome to The Globe... ay, no perdón que estamos en el Anfiteatro del Grec, con tanta madera me he equivocado. Fuera de bromas el gran acierto del montaje es su puesta en escena. El intento fructífero de imitar una escenografía al más estilo Globe o del Shakespeare puro le va como anillo al dedo a la dramaturgia y funde perfectamente con el cuadro del anfiteatro del Grec.

Un repaso por tres de las comedias de enredos amorosos de Shakespeare (Molt soroll per no res, Treballs d'amor perduts i Els dos cavallers de Verona), cuatro historias de amor, cuatro hombres y cuatro mujeres y, como no, un bufón. Bajo la atenta mirada de la montaña y bajo un calor húmedo asfixiante comienzan los dimes y diretes con el acompañamiento musical de Núria Andorrà que nos devuelve al Globe.

El montaje se nos ha vendido como la vuelta de la hija pródiga Ariadna Gil a casa. De acuerdo, pero encuentro que su interpretación no está a la altura de las circunstancias. Me chirría su pose en el escenario, además de su locución y entonación. No me la creo. Mercè Pons y Sílvia Bel la superan, quizás porque ya están más acostumbradas a liar con los versos del Bardo. Pero, quien se lleva el pulso del montaje es una genial Rosa Renom que despierta la sonrisa y se lleva el público de calle. Lástima que el calor la jugó una mala pasada y no pudimos aplaudirla como se merece.

En el bando masculino hay más penas que glorias, mientras que Àlex Casanovas y Jordi Boixaderas aprueban, Joel Joan se convierte, una vez más, en una simple caricatura de sí mismo.  Sabemos que la vis cómica de Laura Aubert es sobresaliente por lo que no nos descubre nada en el papel de bufón. Me permito pedir un papel dramático para la actriz, necesito sinceramente verla en un cambio de registro, sin sonrisas ni violines.

No es Londres, pero el montaje ayuda a pensar que el anfiteatro Grec sirve para algo más que para los conciertos. Un sueño elegante y popular que pasa agradablemente en una calurosa noche de verano. En otoño lo veremos encerrado en uno de los teatros de la ciudad. No será lo mismo. Hasta mañana se puede disfrutar al "aire" libre. 

AMOR & SHAKESPEARE

by on 17:28
DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Ruth Marigot
El director del Grec, Ramon Simó, ha deixat clar reiteradament -al Play sense anar més lluny- que vol un festival centrat en la contemporaneïtat. Però també que Shakespeare no grinyola entre els autors més vius d’avui. En aquesta edició el festival estrenarà Amor & Shakespeare, una peça amb dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells a partir d’escenes d’amor de diferents obres de l’autor, principalment Treballs d’amor perdut, Els dos cavallers de Verona i Molt soroll per no res. La peça, des de dijous vinent al Teatre Grec, i al Poliorama a partir del setembre, ha fet d’Ariadna Gil i Àlex Casanovas una de les quatre parelles de la història, “un divertimento d’estiu, molt coral, però on tothom és protagonista”, segons explica Casanovas. Joel Joan, Sílvia Bel, Rosa Renom, Mercè Pons, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda i Laura Aubert completen el repartiment.
Per a Gil, el muntatge ha suposat un repte en molts aspectes. Fer el seu primer Shakespeare. Fer el seu primer paper en vers. Tornar al teatre en català després de 17 anys. I debutar a l’escenari del Grec. “Vaig acceptar de seguida el projecte perquè vaig pensar que seria un aprenentatge importantíssim. Estic patint, perquè en un procés de creació sempre pateixes. Però també estic disfrutant molt, sobretot de veure com treballen els meus companys. Amb molts d’ells no hi havia treballat mai”, diu l’actriu, establerta a Madrid, amb una llarga carrera cinematogràfica ( Vivir es fácil con los ojos cerrados, Alatriste, Soldados de Salamina ) però que últimament s’ha prodigat força al teatre ( Los hijos de Kennedy, Viejos tiempos, Un tranvía llamado deseo ).
En aquesta última obra, Gil i Casanovas van coincidir per primer cop sobre l’escenari. La complicitat que mostren, però, sembla que s’ha anat construint des de fa molts anys, tot i que és cert que una feina tan lligada a les emocions com la de l’actor potencia els vincles ràpids. I més quan, com aquesta vegada, cal donar el màxim d’un mateix en un temps rècord. “Aquesta obra l’haurem assajat exactament en 31 dies”, diu Casanovas. “Jo no els penso comptar. Però és una barbaritat, és molt poc temps”, respon Gil. “Estem fent una obra molt complexa, amb molts actors, música en directe i canvis continus. El temps de creació és sagrat. Has de tenir marge per provar coses, per equivocar-te”, lamenta l’actriu. I ho resol amb un punt de pragmatisme: “La responsabilitat de tots és venir a l’assaig amb la màxima concentració possible. Al final sempre te n’acabes sortint. Però ho fas millor si no has de córrer tant”. Casanovas afegeix que el fet de tenir tan poc temps “crea una pressió, i no principalment en els actors”. “Crea una pressió a l’equip d’escenografia, al de figurinisme, al d’atrezzo, al de llums, al de so... I sobretot afegeix pressió al director”, diu l’actor.
Aquesta parella per exigències de la dramatúrgia sap que no són bons temps per a la creació artística. “L’ofici està fotut”, coincideixen tots dos. No és que jo digui “¿ Qué hay de lo mío?” perquè em dedico a la cultura. Si em dediqués a plantar enciams pensaria el mateix: em sembla terrible com s’està tractant la cultura, l’educació i la sanitat”, opina Gil. “Els actors sempre hem tingut contractes en precari, de tres o quatre mesos quan les coses anaven molt bé. No hem tingut mai un any sencer de contracte. Però abans hi havia més feina, enllaçaves coses, feies gires per Catalunya, anaves a Madrid -descriu Casanovas-. Ara hi ha molt poca producció, les gires han baixat molt, i si una obra funciona a Catalunya surt més a compte tornar-la a fer a Madrid amb una nova companyia que haver de pagar desplaçaments, hotels, dietes…”
Obligats a córrer per aconseguir “treure or de la feina”, com diu Gil, els actors d’ Amor & Shakespeare s’han d’afanyar, entre altres coses, per aconseguir impregnar d’organicitat els seus textos. “El vers quan està tan ben traduït com aquest surt sol. El vers s’ha de respectar, però a la vegada el que has de fer és que soni natural, has d’arribar al que vols dir, i ha d’arribar el que sents quan ho dius, com faries amb qualsevol obra”, resumeix Gil. A diferència de l’actriu, Casanovas ja havia treballat en vers, “però no deixa de ser un repte”. “El vers té una musicalitat i té unes regles del joc. El que no es pot fer és dir-lo com si fos prosa. El vers té un ritme, una musicalitat. La màgia és que la gent no se n’adoni”, afegeix. |
Grec 2015: ‘Amor & Shakespeare’, de William Shakespeare i Guillem-Jordi Graells
Traducció de Joan Sallent. Dir: Josep Maria Mestres. Amb Ariadna Gil, Àlex Casanovas, Mercè Pons... Teatre Grec
Del 16 al 19 de juliol
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,
Fuente: José Luis Romo (metropoli.com)

El crédito, la última comedia de Jordi Galcerán, se estrena estos días en Madrid y Barcelona. En la capital lo interpretan Carlos Hipólito y Luis Merlo a las órdenes de Gerardo Vera, mientras que, en la ciudad condal, lo hacen Jordi Bosch y Jordi Boixaderas bajo la batuta de Sergi Belbel. Dos tríos de lujo para un texto con dos montajes diferentes. Ésta ha sido la tónica en los últimos años de las carteleras barcelonesa y madrileña: vivir de espaldas la una a la otra. "Allí son muy suyos. La función ha ido bien en todas partes menos en Barcelona, porque allí sólo funciona lo que se hace en catalán", se quejaba Verónica Forqué hace un par de años, al hilo de la gira de Adulterios, la pieza de Woody Allen en la que dirigía a María Barranco y Miriam Díaz Aroca.
Sin embargo parece que, mientras en lo político Madrid y Barcelona se distancian, en lo escénico el puente aéreo cada vez tiene más vuelos. La efervescencia de ambas carteleras se contagia y retroalimenta. Autores punteros en Cataluña como Carol López han dado el salto a Madrid.
Ella triunfó la pasada temporada en la escena capitalina con Hermanas, pero se muestra cauta con esta tendencia. "Yo estrené Germanes en Barcelona con un éxito enorme en 2008 y a Madrid no llegó hasta 2013. Creo que sí podría haber venido antes pero no ha sido hasta ahora. Lo que ocurre es que no sé si de verdad en estos momentos hay más intercambio, que debería ser lo habitual. Oigo que compañeros van a Madrid y creo que así es como debería ser, pero no lo sé".
Coincidencia o no, Carol López regresará este año a Madrid para estrenar El viaje a ninguna parte en el Centro Dramático Nacional, mientras que el madrileño Miguel del Arco irá al Teatre Lliure a dirigir El enemigo del pueblo, en catalán. A sus órdenes tendrá a Pablo Derqui, actor popular gracias a montajes como Unes veus o Mort d'un viatjant.
"Estoy muy ilusionado con el proyecto. Creo que Lluis Pascual ha abierto mucho la mano y ahora ya no hay cosas sólo en catalán (en estos momentos, el Lliure programa Un trozo invisible de este mundo, un montaje de Juan Diego Botto, que empezó su andadura en el Teatro Español). Yo sí que noto cómo cada vez hay más gente de Madrid aquí y de Barcelona en Madrid. Todos salimos ganando porque lo importante es crear y el intercambio de ideas nos enriquece a todos". Derqui estará hasta el 13 de octubre en el Matadero con Roberto Zucco, una pieza que recibió magníficas críticas en su estreno en el Teatre Romea.

La escena off barcelonesa también llegará a la ciudad del Manzanares. Un ejemplo es El rey tuerto, un gran éxito de crítica y público de Marc Crehuet. Este verano agotó entradas en el madrileño Teatro Lara y se ha hecho un hueco de nuevo en la Sala Mirador que comanda Juan Diego Botto, donde se verá a partir del 17 de octubre.

Otro gran éxito barcelonés de la pasada temporada que se podrá ver en Madrid es la comedia gay Smiley, de Guillem Clua. Él ya sabe lo que es estrenar en Madrid gracias a impresionantes montajes como La piel en Llamas. "Yo también creo que cada vez hay más trasvase teatral entre ambas ciudades. Es una de las pocas consecuencias buenas de la crisis, porque es fruto de la necesidad. Antes hacíamos una producción y a lo mejor nos conformábamos con estar dos meses en Barcelona. Ahora queremos moverla más". Él precisamente se va a mudar a Madrid por un tiempo. "Tiene que ver con esto que estamos hablando. Yo llevo años diciendo que es increíble que no haya más intercmbio, porque nos enriquece a todos".
Como hablamos de interambio, también hay madrileños a los que ir a Barcelona les sienta bien. Es el caso de Ron La lá. La compañía ha estrenado en el Tetre Poliorama su montaje Siglo de Oro, siglo de ahora, donde se podrá ver hasta el 13 de septiembre. Un montaje ganador del MAX que está funcionando muy bien en la ciudad condal.
Carlos Be, curiosamente, nació en Barcelona pero ha crecido como dramaturgo en Madrid con obras en castellano. Ahora, su ciudad natal le está descubriendo. Allí representa ahora Peceras y Elepé en Átic 22 y en Teatre Tarantana se podrá ver Exhumación, del 25 al 29 de septiembre. Todas ellas en castellano. "Yo creo que ahora mismo la cartelera de Barcelona es más permeable. A esto han ayudado mucho las redes sociales. Los aficionados a través de Twitter, por ejemplo, siguen lo que pasa en otros lugares y apoyan para que los montajes se muevan de un lugar a otro. Ocurrió por ejemplo con El rey tuerto de Crehuet". Además, Carlos B quiere dejar claro que la barrera idiomática no debería ser un problema. "Yo he trabajado en Checho. Aquí representamos las obras en castellano porque Cataluña es bilingüe. Lo importante es el boca oreja y que la calidad del texto sea buena".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET
DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS i CLÀUDIA BENITO
DURADA: 70min
PRODUCCIÓ: GATARO
ALMERIA TEATRE

Com Dir-Ho? és la darrera obra estrenada del flamant nou Premi D'Honor de les Lletres Catalanes. Fins aquí el titular, a partir d'ara la crítica. Josep Maria Benet i Jornet té unes característiques comuns que es repeteixen al llarg de les seves obres. Com Dir-Ho? forma part d'una volguda o no trilogia que va començar amb Soterrani (Beckett), després va venir Dues dones que ballen (Lliure de Gràcia) i que acaba amb aquesta (Almeria Teatre). Les tres a teatres de Gràcia, petits i de dos personatges. Si ben és cert que cadascuna d'aquestes peces té un aire menys costumista que d'altres obres del Papitu, encara hi ha restes d'un teatre d'una altra època, ni millor ni pitjor, simplement diferent a l'actual.

La dramatúrgia parteix d'una anècdota. Un home arriba a casa d'una noia a dir-li una cosa. 70 minuts després se la diu. No els desvetllaré la cosa, però tanta dilatació en el temps feia presagiar una gran bomba, i sincerament no hi ha per tant. I el camí recorregut fins llavors? És llarg i tediós. Durant els vint primers minuts no es desvetlla res, tot són preguntes: Qui és aquest home? Què ha vingut a fer? Quina relació tenen? Molt poc a poc el text va descobrint les sorpreses, però mentrestant va donant voltes, repetint una i una altra vegada ho difícil que és trobar les paraules. Quan el rellotge arriba fins al temps establert i la presumpta bomba esclata, cau el teló fictici sense cap més explicació.

L'obra està clar que més que el fet és el camí fins a arribar a saber-ho. Hi ha camins més plàcids, no obstant aquest no acaba de ser precís. Els espectadors poden perdre's abans d'arribar a la meta, sinó troben les paraules i comencen a tossir sense motiu. Hi fa falta més que una simple anècdota per mantenir la tensió del públic.

El gran plaer del muntatge és poder gaudir a tres pams l'interpretació del Jordi Boixaderas. Clàudia Benito comença la seva carrera professional amb un gran partenaire al costat. La falta de tablas li traïx alguna vegada, però té caràcter i força escènica que poc a poc de ben segur aconseguirà dominar. 

Això sí és millorable l'il·luminació del muntatge, el 90% de l'obra no veient les cares i els protagonistes romanen entre ombres. No sé si és culpa de tenir l'escenografia al mig que no es pot posar una pinta mòbil o és decisió de la direcció del muntatge, però ho trobo un error garrafal.

L'escenografia al mig, en forma de U, desllueix part del muntatge, dependrà d'on t'asseguis. La falta de il·luminació i l'escenografia et permetrà veure o no les cares o que estiguis d'esquena als actors. Aquest cop una disposició a la italiana hagués beneficiat al muntatge.

Com Dir-Ho? no passarà a la història com una de les gran obres de Papitu. Aquesta vegada els amics dramaturgs li han traït. Això sí, ara ja està en mans del públic donar-li o no la benedicció. Engany o no, la veritat és que Benet i Jornet sempre aconseguirà que m'assegui en una butaca a descobrir noves històries, sense saber el final. Felicitats pel premi!

COM DIR-HO?

by on 17:07
TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS i CLÀUDIA BENITO DURADA: 70min PRODUCCIÓ:...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
"Quina enveja, l'Almeria Teatre, de tenir un projecte com aquest!", confessa, sincer, Toni Casares, director de la Sala Beckett. Poder penjar un cartell en què hi hagi junts Josep Maria Benet i Jornet com a autor, Xavier Albertí com a director i Jordi Boixaderas com a protagonista fa venir salivera a tots els directors dels teatres catalans sense excepció. Així, ¿com han anat a parar tres estrelles del teatre català -primeres espases en el seu àmbit- al cartell d'una sala petita i encara poc coneguda com l'Almeria Teatre? "Per la generositat dels implicats, del Papitu [Benet i Jornet]", respon Víctor Álvaro, director del teatre i de la companyia que el gestiona, Gataro. "És un luxe", admet.
La postura de Benet i Jornet era taxativa: "No volia anar al Teatre Nacional o al Teatre Lliure, perquè s'ha de donar pas a la gent jove. En un moment determinat vaig decidir que ja hi havia treballat molt. He tingut molta sort, jo. Ara hi han d'entrar altres autors". Quan va tenir acabat Com dir-ho? va oferir el projecte directament a Víctor Álvaro, a qui no coneixia. "Sempre ho ha predicat i ho ha practicat, durant tota la carrera. Li ha agradat descobrir nous espais", corrobora Casares.
El caramel de la proximitat
Al marge dels principis morals, les sales alternatives poden competir -com a mínim- amb una cosa: les dimensions. "Quan estàs avesat a treballar en una sala gran, tenir una relació més pròxima amb el públic és un plaer, és un treball més minuciós, destil·lat", diu Xavier Albertí, que a partir del juliol dirigirà un teatre tan enorme com és el Nacional. "És un altre registre totalment diferent -hi coincideix Boixaderas-. A la Sala Gran tens una gamma de recursos limitada. Aquí és molt més gran". S'hi pot xiuxiuejar. S'hi veu la suor i els plors. Es pot jugar només amb gestos facials.
A l'escenari, a més, només hi han col·locat una taula, dues cadires i un moble. Molt assequible. "L'obra dura 70 minuts i es pot resumir en 2 minuts. Perquè no importa el què i el com. Els textos ara estan més preocupats a relatar esdeveniments. Aquí, en canvi, la partitura reclama una maduresa actual poc habitual".
La crisi i la caiguda del nombre de produccions teatrals pot fer que teatres i projectes austers puguin aspirar a tenir primeres espases. El musical The wild party al Teatre Gaudí, per exemple, compta amb Roger Berruezo, Xenia García, Xavi Duch i Maria Santallusia, habituals titulars de grans musicals que van confessar que ara disposaven d'"un parèntesi". "Segur que el context i els moments que estem vivint ajudaran a reformular relacions -accepta Álvaro-. Vivim una sacsejada, i això propiciarà noves combinacions i fórmules. Però nosaltres no som una sala alternativa. No rebem subvencions. Funcionem amb la taquilla". I aquest és el risc que ha pres la companyia de Com dir-ho? .
El paper de les 'alternatives'
Fins fa pocs anys les sales petites o alternatives eren el refugi dels autors catalans. A mesura que el teatre català ha guanyat múscul, cada cop més dramaturgs han fet el salt a grans teatres i espais comercials. "Trobo que és molt sa. El que passava amb els actors, que un que treballava en un culebró podia anar a una alternativa, al Nacional i a una sala comercial, ara passa també amb els autors i directors. I em sembla que és una cosa molt específica del teatre català, que no passa en llocs com Madrid", apunta Casares. De casos n'hi ha a grapats: des de Pere Riera fins a Jordi Casanovas, passant per Guillem Clua o Carol López.
Però també passa just el contrari. "Sempre hem dit que les sales petites no només han de donar a conèixer els autors més joves, sinó que també han de servir perquè els consagrats es puguin posar en dubte, puguin experimentar, treure's vicis", diu Casares. L'exemple paradigmàtic és el Burundanga de Jordi Galceran. Cap teatre li volia estrenar perquè tractava un tema espinós, i se'n va aprofitar la petita Sala FlyHard. Però també li ha passat a Benet i Jornet: "Era l'autor dels culebrons i alhora s'ha mogut sempre en l'estricta modernitat a l'hora de fer teatre", diu Casares. "Tinc la impressió que als teatres privats no els interessa el que escric. En canvi, hi ha els teatres petits que estan treballant com feres i m'obren les portes. Per a mi és tan important l'Almeria com el Liceu", opina Benet.
"¿Aquesta obra es podria haver fet a la Sala Tallers? Sí. Però s'ha donat la conjunció del Papitu i d'una gent a qui els va la vida amb el teatre", diu Albertí, que destaca el compromís de tot l'equip. L'Almeria Teatre, per cert, és al carrer Sant Lluís, 64.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Els tres textos de format íntim de Josep Maria Benet i Jornet, Papitu, s'han estrenat a Gràcia. Cap, però ha estat pensada en aquest barri, tot i que la d'ara és la que s'hi adequa millor. El corpus de tres obres en què intervenen només dos personatges ja té un nom que ho identifiqui: Les tres Gràcies d'en Papitu. Quines altres similituds hi ha? Que sempre hi ha una veu que entra en l'espai íntim de l'altre i el revoluciona i hi ha una evident dosi d'intriga. Com dir-ho? fa funcions prèvies aquest cap de setmana. L'estrena és el 6 de març. La producció de la companyia Gataro, farà la seva estada al Teatre Almeria fins al 28 d'abril.
Aquest treball el torna a dirigir Xavier Albertí. Té un cap de cartell inqüestionable: Jordi Boixaderas. Per Albertí, aquest darrer treball, en què conflueixen un home i una jove (la debutant Clàudia Benito), és un text intel·ligent que “parla de la finalitat de la cultura a la nostra societat, un fet insòlit en la nostra dramatúrgia”. Pel director, és admirable la llibertat, maduresa i valentia d'un dramaturg veterà que segueix volent aprendre (“jo aprenc de la nova fornada d'autors joves”, diu feliç Papitu) i arriscant.
Benet i Jornet va demanar, “humilment”, si podien fer el Com dir-ho? a l'Almeria. El director Víctor Álvaro va acceptar la invitació a ulls clucs. El dramaturg ja havia dit, en exclusiva a aquest diari, feia unes setmanes que no volia ocupar més espai en els teatres públics (ni Lliure ni TNC) per deixar espai als nous autors. Després de comprovar que les productores privades seguien sense estar interessades en els seus textos, va picar la porta de l'Almeria.
Grans petites emocions

Albertí, que ha dirigit les tres peces, celebra el mèrit del treball com “una partitura de petites emocions” que impliquen als actors haver de desplegar un catàleg de registres interpretatius extraordinària”. Potser per això Boixaderas intueix que s'ho passaran molt bé, en cada funció. L'actor era la primera aposta per al personatge masculí. La sorpresa de la companyia és que s'hi hagi implicat: actuar a tocar del públic (117 espectadors repartits a dues bandes de l'escena) “permet explorar molts altres recursos que actuar des de, per exemple, la Sala Gran del TNC”, comenta. Clàudia Benito, estudiant de l'Institut del Teatre i filla de l'actor Andreu Benito, va sorgir d'un càsting. Ella celebra una direcció que porta l'escena a uns extrems des d'on s'arriba al plor i a l'emoció, sense dificultat.
Aquesta és la primera producció de la companyia Gataro (que gestiona la sala) que no dirigeix Víctor Álvaro. N'estan encantats. Confien que l'èxit, com ha estat en les altres dues peces de la trilogia, consolidi el cartell amb el musical prorrogat recentment Over the moon.
Un mestre i una alumna
Molt poc es coneix del Com dir-ho? És una voluntat manifesta de l'autor Josep Maria Benet i Jornet (que comparteix Albertí, Boixaderas i Benito): que el públic hagi de corregir la intenció de la trama durant la funció. Només s'ha revelat que és una conversa entre un mestre i una alumna, que els alliberarà d'un malentès i condicionarà el seu futur immediat, i que plou a bots i barrals, fora de l'escena. Descarta cap semblança amb l'Oleanna de Mamet (sobre una lluita d'autoritat). A l'obra, les paraules guareixen, però és perquè abans han ferit.
Benet i Jornet ja prepara una obra per a sis actors

L'autor ha confessat algun cop que va escriure Soterrani per redimir-se del teatre després d'unes crítiques dures de Salamandra (TNC, 2005). Es va sentir còmode fent una peça senzilla, de dos personatges, i va decidir fer una sèrie de tres. Ara, confessa, torna a parlar de Barcelona amb una obra de sis personatges; en té un 30% d'escrita. Tot i que mai se sent satisfet del que ha escrit, per ara no ho llença com ha fet amb dos textos recents: “És que eren molt dolents”, sentencia.Benet i Jornet es desmarca de parlar de trilogia perquè no tenen cap nexe argumental. Sí que ho és de producció íntima: només dos intèrprets, un text i el públic.
L'autor (que avui es considera el pare teatral de la dramatúrgia catalana, des de Sergi Belbel a la generació que habita l'Obrador de la Beckett o la Flyhard) va demanar a Toni Casares presentar el seu Soterrani a la Sala Beckett. Pere Arquillué i Pep Cruz van fer un duel exemplar. Es va estrenar el 2005. Buscava la proximitat. Va ser un èxit. Albertí va fer dues produccions més del text a Madrid i a l'Amèrica Llatina. Després va venir Dues dones que ballen. En aquesta ocasió, la proximitat es va produir al Lliure de Gràcia. Amb Anna Lizaran i Alícia Pérez va fer estada el 2011. Ara, la trilogia es tanca a l'Almeria, la sala més desconeguda, però que ja fa anys que rema perquè el públic la va incorporant al seu mapa teatral. Benet i Jornet està encantat de la cura que tenen en la producció. I també de la generositat del Lliure, que ha cedit les rajoles blaves de Dues dones que ballen per construir l'espai del Com dir-ho?.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,
Font: Belen Guinart (ara.cat)

 Primer van ser dos homes reunits per un atzar a Soterrani. Després, Dues dones que ballen, una manera elegant de rendir-se a l'evidència de la mort. Ara, un home i una dona s'encarreguen de tancar la trilogia de peces per a dos personatges escrites pel mestre Josep Maria Benet i Jornet. Com dir-ho?, la baula que tanca el cercle, s'estrena dimecres que ve a l'Almeria Teatre sota la direcció de Xavier Albertí, amb duet d'actors al capdavant, la quasi debutant Clàudia Benito i el més que consagrat Jordi Boixaderas. Un home i una dona d'edats molt diferents amb una relació sobre la qual s'admeten tot tipus d'especulacions: caldrà esperar fins a l'últim minut de l'obra per esbandir el suspens i saber del cert (o gairebé) quin vincle els lliga.
És el primer que acostumem a preguntar sobre un espectacle teatral, però en aquestes obres de Benet i Jornet la resposta no és fàcil. Els engranatges de la peça se sustenten precisament a mantenir la incògnita. Per sort, alguns elements ens ajuden a situar-nos: una noia jove, resident en un pis d'estudiants, rep la visita del seu professor i director de tesi.
No té ni idea de per què l'ha anat a veure. No sap quines intencions amaga, i va especulant amb tot tipus de possibilitats, des de les més escabroses (vol abusar-ne, potser matar-la) fins a les més líriques: es troba sol i necessita deixar de trobar-s'hi, encara que sigui durant una estona.
L'alumna fa un recorregut emocional ple d'incerteses que s'aniran descartant. I el fa de manera simultània al públic, perquè també l'espectador navega en aquest mar de desconcerts que li provoquen una sorpresa rere l'altra. "Quan et penses que ho tens, descobreixes que no va d'allò. Et va portant contínuament d'un lloc a un altre", explica Xavier Albertí.
El director està avesat a aquests camins plens d'afluents, girs i derivades. Ha dirigit totes les obres de la trilogia, fins i tot més d'un cop. La primera, Soterrani , la va estrenar a la Beckett i després la va fer a Madrid i a Buenos Aires, cada cop amb un repartiment diferent, en un muntatge nou. Després va venir Dues dones que ballen , amb l'enyorada Anna Lizaran i Alícia Pérez al Lliure de Gràcia. I ara aquesta peça que tanca el cercle, amb molts elements en comú amb les anteriors.
LLIBERTAT ABSOLUTA
Benet i Jornet ha reivindicat sempre el teatre costumista català, i fins i tot n'ha begut en la seva producció dramàtica. En la trilogia, però, i especialment en aquesta obra, defuig qualsevol obsessió pel realisme. No li interessa resultar versemblant i, com explica Albertí, aquesta actitud és pròpia d'un autor en fecunda maduresa, "que escriu des de la llibertat més absoluta". El fet de ser peces amb dos personatges, un altre dels elements comuns de les tres obres, remet Albertí a una anàlisi sobre els lligams més profunds que les agermanen. "L'identifico amb la tècnica del diàleg platònic: protagonista i antagonista, amb una mena de debat filosòfic on el que es genera és un acostament profund dels dos personatges sobre la tesi ideològica de cada una de les peces". I quina és la tesi de Com dir-ho? "Parla de com la cultura, i específicament la literatura, perquè aquest és el context de l'obra, pot arribar a salvar-nos".
UN MARC GRACIENC
Hi ha un altre element menys evident que vincula les obres de la trilogia. Totes tres s'hauran estrenat en escenaris graciencs, en espais de petit format, allà on el públic pot sentir la respiració dels actors, escrutar l'expressió dels seus rostres. Albertí, que el mes de juliol estrenarà oficialment el càrrec de director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, hauria volgut esperar-se una mica i estrenar-hi l'obra del mestre. Però Benet ho va deixar clar fa un parell d'anys: ni una sola obra seva més als teatres públics catalans. Creu que ja l'han estrenat prou, i no vol ser tap per als joves, per als que vénen darrere. A l'Almeria Teatre l'esperen amb els braços oberts.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT: DAVID HIRSON
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: SERGI BELBEL
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, PEPO BLASCO, JORDI BOSCH, CARLES MARTÍNEZ, MÍRIAM ALAMANY, ABEL FOLK, GEMMA MARTÍNEZ, ANNA BRIANSÓ i QUERALT CASASAYAS
DURADA: 1h (primera part) / 20 minuts (entreacte) / 1h 15min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i BITÒ PRODUCCIONS
SALA GRAN (TNC)

Malauradament, La Bête s'ha fet esperar, però que totes les esperes siguin com aquesta. Sergi Belbel ha aconseguit el que volia, acabar la seva direcció del TNC i sortir per la porta gran. La Bête és un homenatge al teatre, posant en escena les contradiccions que s'amaguen darrera del teatre culte si el comparem amb el teatre popular o comercial.

Si bé és cert que aquesta Bête té un protagonista destacat, el Valere, magistralment interpretat pel Jordi Bosch i més si es pensa que s'ha hagut de fer amb el personatge en poc menys de tres setmanes. Sense restar-li cap mèrit a tan sorprenent feta, el veritable protagonista de La Bête és Joan Sellent, el seu traductor. La sonoritat d'aquests versos alexandrins catalans no deuen distar molt de la seva versió anglesa i són tot un gust a les orelles dels espectadors. No hi ha res impossible pel Sellent, i una vegada més demostra que és el millor traductor de textos anglesos que tenim.

La parella perfecta pel Valere, l'actor de carrer que està acostumat a treballar sol, i que ell mateix fa tot l'espectacle (text, vestuari, escenografia i interpretació) és l'Elomire (anagrama dedicat a Molière, com la resta de l'obra), genialment interpretat pel Jordi Boixaderas, un autor que viu amb la seva companyia al palau del Príncep Conti (Abel Folk) i que s'ha acomodat i les seves obres ja no interessen a ningú. 

Magnífic el primer acte de La Bête, amb protagonisme gairebé absolut pel Jordi Bosch que destil·la mestratge en el seu soliloqui de més de mitja hora que aconsegueix al·lucinar al públic i deixar-li bocadabat. Després de l'entreacte, arriba l'acció, s'explica la història i es deixa una mica de banda els discursos. Es dóna importància als personatges secundaris que durant la primera part actuen de mera comparsa.

Imponent, un cop més l'escenografia del Max Graenzel que converteix aquest "templete" en una mena de vaixell a la deriva, com un a companyia que necessita de sàvia nova per sobreviure. L'escenari de la Sala Gran del TNC s'acaba obrint i ensenyant-nos les seves entranyes mentres observen marxar els intèrprets. Millor final impossible a l'etapa de Bebel. Punt i seguit.

LA BÊTE

by on 18:02
TEXT: DAVID HIRSON TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: SERGI BELBEL INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, PEPO BLASCO, JORDI BOSCH, CARLES M...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
Al teatre els matrimonis també hi són per ajudar-se. El 2004 Sergi Belbel va convertir Jordi Bosch i Anna Lizaran en Peppino i Rosa Priore a Dissabte, diumenge i dilluns ,i ara l'actor substitueix la protagonista d' Agost al capdavant de La bête fins que es recuperi de la malaltia que li va impedir estrenar l'obra el dia 4. Finalment l'estrena serà el 25 d'octubre.
Anna Lizaran, va dir Belbel, pateix una dolorosa malaltia a les artèries que és tractable, i està previst que es pugui incorporar al muntatge quan estigui recuperada. Jordi Bosch la pot substituir perquè el personatge que havia d'interpretar és Valere, un actor de carrer tan maleducat, verborreic i egòlatra com còmic. No és el primer personatge masculí que ha fet Lizaran. També ha interpretat el Vladimir de Tot esperant Godot i el jutge Azdak d' El cercle de guix caucasià.
El comiat de Belbel al TNC
La bête és un debat sobre el teatre culte i el popular en clau de comèdia, però la presentació, ahir al migdia, va estar tenyida d'emoció. Sergi Belbel va començar la seva intervenció donant les gràcies a la mateixa Lizaran per la seva implicació en el projecte fins que la salut l'hi va permetre. També va expressar el seu agraïment a tot el personal del teatre per la feina que han fet durant aquests anys, perquè aquest és l'últim muntatge que dirigeix a la casa com a director artístic del TNC.
Tot seguit, Belbel va fer extensiva la seva gratitud a Joan Sellent per la dificultat que suposava fer la versió catalana d'aquest text del nord-americà David Hirson, escrit en versos decasíl·labs. I quan va arribar el moment de cedir la paraula a Jordi Bosch li va agrair la seva generositat per haver acceptat un paper tan exigent en tan poc temps. Només la primera rèplica del personatge dura 25 minuts (l'obra arriba a les dues hores i vint minuts amb un entreacte). "Estic emocionat, perquè aquest material està lligat a l'Anna, admiro molt la seva manera de fer comèdia. És una obra per a ella i l'ha de fer ella", va dir ahir l'actor, que es va forjar al costat de l'actriu al Teatre Lliure. "Valere és un regal per a qualsevol actor que sigui amant de la comèdia. És un material immens", va dir Bosch.
Entre les idees i les emocions
El conflicte de La bête ,una coproducció del TNC i Bitò, es desencadena quan es troben Valere i el príncep Conti (Abel Folk), un mecenes avorrit de les tragèdies del seu protegit, el dramaturg Elomire (Jordi Boixaderas). El príncep veu en el comediant una porta oberta a la diversió. I com que qui paga mana, obliga el seu autor a treballar amb ell. Ben lluny de les intencions del príncep, Elomire -el nom és un anagrama de Molierè- aspira a triomfar a París com a autor "intel·lectual, pur, d'idees i seriós" a la manera de Corneille i Racine, va comentar Belbel.
La bête representa "un homenatge al teatre i als actors, que són el centre pur i dur de la teatralitat", va explicar Belbel. El director artístic del TNC comparteix amb l'autor de l'obra la necessitat de trobar l'equilibri entre les idees i les emocions. I més enllà del teatre, creu que les reflexions de l'obra es poden traslladar a l'actualitat.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXT i DIRECCIÓ: PAU MIRÓ
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH i BORIS RUIZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL-CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Impressionant nou text i muntatge del Pau Miró. Com el fracàs ja no és que resulti proper, sinó que vivint amb ell dia darrere dia. El Pau Miro ha aconseguit donar-te d'una doble vessant a aquests quatre fracassats, primer situant l'acció en Barcelona, ja no només amb al·lusions al text, sinó amb un menjador d'una casa típica de l'Eixample. Però aquests perdedors professionals ens recorden a la ficció nord-americana dels anys 60, cosa que ajuda a reforçar la música de fons.

En Pau Miró s'ha fet gran, ha abandonat la frescor i la ingenuïtat que tenien els seus personatges d'anteriors muntatges com els de la trilogia animal i amb Els Jugadors la descripció i caracterització dels personatges és molt més detallada i precisa. En poc menys de mitja hora ja sabem de quin peu calça cadascú, sense gaires problemes per seguir la trama.

Escenografia estàtica, una cuina i un menjador amb una taula i cadires on passa tot, no és necessita res més, perquè la importància de les interpretacions i del text deixa que tota la resta sigui secundari. Estel·lar repartiment: un dels millors papers del Jordi Bosch dels darrers anys, un fracassat pusil·lànime que es deixa dur segons bufi el vent, l'Andreu Benito que sap com provocar l'empatia a l'instant, el Jordi Boixaderas és un brillant mentider i el Boris Ruiz fa de la tragicomèdia la seva arma predilecta.

Els Jugadors no han acabat la partida, només s'han pres una pausa. El segon combat arriba de nou al Llliure de Gràcia del 6 al 17 de juny amb les entrades que volen, perquè veure't reflectit no té preu i tots un dia o un altre som o serem una colla de desgraciats.

ELS JUGADORS

by on 20:20
TEXT i DIRECCIÓ: PAU MIRÓ INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH i BORIS RUIZ PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL-...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,


"Brindem?", pregunta el professor. "Per què brindem?", respon el barber. "Perquè encara queda ginebra!", li enclasta amb mala bava. Els personatges d'Els jugadors són perdedors. Perdedors al casino i en tots els aspectes de la vida. Al voltant del tapet hi ha un professor de matemàtiques suspès de sou i feina per apallissar un alumne (Andreu Benito), un enterramorts enamorat patèticament d'una prostituta (Jordi Bosch), un actor addicte a robar als supermercats (Jordi Boixaderas) i un perruquer que acomiaden de la seva barberia (Boris Ruiz). Són quatre tipus normals que han quedat fora de joc: als cinquanta anys ja no són atractius, no tenen èxit personal ni professional. Només troben consol, comprensió i companyia en els seus amics i les seves partides de cartes. La cita és al Teatre Lliure de Gràcia des d'avui i fins al 20 de maig.
Els jugadors ensenyen la cara més íntima i personal de la crisi, la que afecta l'alegria i la seguretat de cada casa. "Aquesta transformació que estem vivint i que no entenem ens obliga a renunciar a coses a les quals ens havíem acostumat, ens obliga a canviar el xip i no ho volem acceptar -diu l'autor i director del muntatge, Pau Miró-. Els quatre personatges se senten acorralats i van cap a un extrem per reaccionar, per sortir del coma".
El director deixa enrere la família -que va abordar en la trilogia Búfals , Lleons i Girafes- i fa un retrat de les petites misèries quotidianes sense perdre el misteri dels seus anteriors muntatges, guanyant profunditat amb uns personatges de novel·la -i uns actors extraordinaris- i amb el punt just d'amargor i humor. "Són personatges solitaris que es fan de la família: homes d'aquesta edat, sense gaire brillantor, es necessiten", explica Miró.
Deixar de ser útil
En la primera trobada dels quatre jugadors després de temps, el professor els reuneix perquè testifiquin en un judici. Més tard, quan els calés per comprar ginebra i pagar l'advocada s'acaben, els necessita per vendre fins i tot l'urna d'or on té les cendres del pare, que se li apareix a les nits. "Aquest fantasma de l'inconscient representa el pes literal d'un pare que t'ha imposat coses de les quals necessites desprendre't, però també simbolitza el fet que cada generació ha de pair que deixa de ser útil. Els quatre personatges no suporten ser menys útils per a la societat que els joves", explica el dramaturg. I l'enterramorts ho aboca així: "El que importa de debò és la violència. Algú ha de dir a les generacions que vénen que no és el seu torn", diu nerviós, amb desfici i ganes de matar el xulo de la seva prostituta.
Quan tanquen la barberia per reformes -"no hi ha feina, la gent es torna calva", justifica l'home- i quan els càstings per fer d'actor escassegen, un missatge del pare mort podria ser la solució dràstica als seus problemes. S'ho han de jugar: negres o vermelles. "Necessiten un estímul fort perquè tot ha deixat de bategar. O van a totes o res. No són herois d'acció, al contrari. Però si no, ¿quant de temps es pot aguantar el desastre? Ens pensem que això s'acabarà i és mentida. Això ha canviat, però nosaltres ens anem explicant històries per no acceptar-ho. Ens costarà".
Font: L. S. (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT: PETER HANDKE
TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, EDUARD FERNÁNDEZ, MÍRIAM ISCLA, LLUÍS MARCO, MARTA MARCO, BORIS RUIZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)


Que estem en crisi no és cap novetat, fa anys que ho sabem, una altra cosa és pensar si la nostra cartellera s'ha d'omplir d'obres que parlin de la crisi en global: econòmica, personal, d'ideals... De qualsevol manera avui és això el que toca, no hi ha més. Peter Handke va escriure l'obra al 1976, i des de llavors poques coses han canviat. 

Cinc empresaris fan un pacte per repartir-se el mercat, un dels, Hermann Quitt (l'Eduard Fernández) el trenca i es queda amb tot el pastís. Aquest és l'argument a partir d'aquí el text divaga, es dispersa en innombrables monòlegs sobre temes econòmics, socials i personals dels protagonistes. Tot massa dispers, poca concreció.

Handke converteix els actors en personatges i en persones. Es trenca l'odiosa quarta paret i el públic veu personatges que poc a poc es converteixen en persones. Tant com personatges com a persones, l'interpretació és brillantíssima, sense dubte la millor part del muntatge. Tots vuit han sabut esprémer les idees del Handke i fer veure a l'espectador que hi ha història on no hi ha.

Malbaratament escenogràfic. Dues enormes taules de billar ens reben a la primera part i de fons les lletres de Quitt mida XXL, que a la segona part desapareixen fossal avall, sense que hagin fet massa servei. En època de crisi, de retallades culturals per totes bandes, fa mal veure com es construeixen escenografies a les que després no se li dóna l'ús adequat.

Quitt no és un text accessible per tots, necessita concentració per entendre que més enllà de les divagacions constants dels monòlegs dels protagonistes hi ha missatge. I de vegades els muntatges exigents requereixen més temps i veus per digerir-los. Aneu i m'ho expliqueu.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Així com l'economia ha colonitzat els titulars dels diaris, fins i tot els titulars culturals, l'espectacle que va presentar ahir el director del Lliure, Lluís Pasqual, parla exclusivament d'economia, no de problemes morals. Quitt , una obra de Peter Handke del 1974, és "un poema violent que tracta i maltracta l'espectador", descrivia el director. "No és una metàfora de la bogeria del capitalisme, sinó que n'és una descripció crua i descarnada".
Herman Quitt és el pitjor tauró en l'oceà del mercat. A la primera part de l'obra, situada a finals dels anys setanta (a l'inici de l'era Thatcher, Reagan i de l'Escola d'Economia de Chicago), aquest empresari en crisi existencial pacta amb altres dirigents monopolitzar el mercat i desplaçar la producció a l'Orient. A la segona part, situada en un espai oníric i un temps indefinit però actual, aquesta bèstia egoista, desenfrenada i sense escrúpols entra en una espiral que el porta a la destrucció dels altres i d'ell mateix. Aquesta aparent trama avança en paral·lel a la destrucció de la dramatúrgia i dels personatges teatrals convencionals propi de Handke: els actors no representen la col·lectivitat, sinó que encarnen els personatges.
Pasqual va insistir en una idea: "Qualsevol explicació fa semblar que l'obra sigui figurativa, i no ho és. És un quadre abstracte, un mirall que es trenca i que té trossos de la realitat que produeix ecos a l'espectador -explicava-. Fins i tot així, sembla lògica, i no ho és. És directa i crua, com els diaris". Fet l'avís, afegia: "Handke no ho posa fàcil a ningú, no vol ser amable, ni fa cap esforç. Potser no s'entén tot, però s'entén". L'obra s'estrena demà a Montjuïc i estarà un mes en cartell.
Per sobre de la complexa estructura -en una escena amorosa és capaç d'incloure una diatriba sobre publicitat-, mostra un empresari al màxim del seu poder que embogeix, cau i s'esberla. "Et compadeixes d'un tipus que et semblava un fill de puta", diu Pasqual. Eduard Fernández és el malparit que "encarna el capitalisme, que és conscient de la seva maldat i l'aprofita per treure'n una cosa que al final acaba explotant". Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Lluís Marco, Andreu Benito, Boris Ruiz, Marta Marco i Míriam Iscla són els altres peixos temibles al mar capitalista.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


La crisis sacude a otra institución cultural emblemática de Cataluña. Por problemas presupuestarios, el Teatre Lliure de Barcelona acabará la temporada a finales de mayo y no volverá a alzar el telón de su programación habitual hasta mediados de octubre, aunque en julio la sede de Montjuïc ofrecerá algunos espectáculos correspondientes al festival Grec. Asimismo, también a causa de las penurias económicas, el Lliure ha decidido eliminar tres de los espectáculos anunciados a inicios de la temporada L’onada, de Ignacio García May (programada del 2 de mayo al 3 de junio), Amadeu, montaje de Albert Boadella sobre las zarzuelas de Amadeo Vives (12 al 22 de junio) y Bombollavà, con Pep Bou y Lluís Pasqual, coproducción en la que intervenía el Piccolo Teatro de Milán y que iba a formar parte del Grec. Así lo ha explicado hoy martes el director del Lliure Lluís Pasqual en una conferencia de prensa convocada para presentar el nuevo espectáculo del colectivo,Quitt, de Peter Handke, dirigido por el propio Pasqual.
El director del Lliure justificó las medidas por los “recortes brutales”. Explicó que en el Lliure los efectos recaen sobre la parte artística pues la estructura está ya tan debilitada, dijo, que no puede adelgazarse más. “Somos cuatro y el cabo”, ilustró. “No es el caso del Liceo, aquí no podemos hacer un ERE”. Según Pasqual las medidas han sido comunicadas ya a las administraciones de que depende económicamente el teatro (Generalitat, Ayuntamiento, Diputación de Barcelona y ministerio de Cultura). Pasqual matizó que aunque no se abra al público durante el periodo señalado, la actividad laboral continuará.
En cuanto a Quitt, la obra de Peter Handke que lleva a escena el Teatre Lliure en Montjuïc se subtitula Els irresponsables són en vies d’extinció(en realidad ese es su título original, Die Unvernünftigensterben aus) y viene como anillo al dedo, visto la que está cayendo. El personaje del título catalán, el protagonista, es un empresario que pretende ejercer de demiurgo del mercado en una atmósfera que recuerda poderosamente el desastre actual.
“La pieza es un objeto raro”, reflexiona Lluís Pasqual,que dirige el montaje, cuyo estreno tendrá lugar el jueves. “La obra de Handke se ha convertido con el tiempo en un poema. Es entrar en un mundo de astillas, violento, feo y duro,inarmónico. Nunca es amable”. Pasqual señala que Quitt es una “falsa obra de teatro”, hay en ella un hilo, “la historia de un empresario, Herman Quitt (Eduard Fernández), y su fin”. Quitt tiene planes, suelta sentencias, habla de los mercados, los precios, los salarios. Dice que habrá que pagar salarios más bajos. Es el propio capitalismo. Y acaba al final consigo mismo”. La obra es de 1974. Pero resulta escalofriantemente actual. “El personaje de Quitt propone deslocalizaciones y que se fabrique en Oriente. Venimos de unos que decidieron eso ya hace tiempo”.
Pasqual compara la pieza, por lo perturbador y lo que tiene de sugerente sobre nuestra contemporaneidad con“otro poema”, este cinematográfico, EyesWide Shut, la película de Kubrick. “Handke es un poeta muy mental, muy poco carnal, sus personajes son en realidad actores encarnando palabras. En Quitthay palabras, palabras, palabras. Y una metateatralidad constante. Habla del fin de un empresario y del fin del personaje teatral como entidad y concepto. Como algo que ya no representa al espectador. El personaje, nos dice Handke, ha muerto”.
El director considera que decir que Quitt habla de hoy “es una obviedad”. No se trata de una metáfora,“no es como Fuenteovejuna, es algo crudo, que tenemos delante, de lo que hablan cada día los diarios”. La primera parte es más realista, dice, “la segunda más onírica, aunque esta es una palabra que odio, como “mágico”. En pasajes habla de economía, de consumidores, de publicidad, de estrategias publicitarias, de empresarios”. Pasqual insiste en que es un espectáculo duro. “Formalmente tiene que doler. Hemos de ver ahí la locura inexplicable en la que hemos desembocado y que ha sido fabricada por gente concreta”. ¿Tiene algo de conspirativa la historia? “En Handke estamos en un contexto no realista. No le da forma a esa trama”, Pero ¿se ve la relación con la crisis actual? “Si quieres agarrarte a algo,puedes decir: ‘oh, venimos de ahí’ De ese momento en que a alguien se le ocurrió la idea, la deslocalización. Pero Handke no lo explica como si fuera Benavente. Es algo abstracto y tratar de definirlo es como intentar hablar con lenguaje figurativo de un cuadro que no lo es”. 
Quitt, con traducción al catalán de Feliu Formosa, cuenta con un gran reparto. Además de Fernández están Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Míriam Iscla, Lluís Marco, Marta Marco y Boris Ruiz. El espectáculo es una coproducción con el Centro Dramático Nacional y se verá en Madrid (Teatro Valle-Inclán) del 7 de marzo al 1 de abril.
Fuente: Jacinto Antón (www.elpais.com)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


TEXT: MOLIÈRE
ADAPTACIÓ: SERGI BELBEL
DIRECCIÓ: GEORGE LAVAUDANT
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, LLUÍS SOLER, MARTA MARCO, ANNA YCOBALZETA, ROSA NOVELL, CARLES MARTÍNEZ, JORDI MARTÍNEZ, RAMON GIRO i MIQUEL BONET. Criats: ANDREU BANÚS, IGNASI CAMPMANY, ÒSCAR GARCÍA, DAVID ORTEGA, XESCO PINTÓ, IRENEU TRANIS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


Els espectadors que assisteixen a aquesta malaurada versió d' 'El Misantrop' de Molière han de cremar en el 'fuego fatuo'? Perquè jo ja començo a sentir les brases. Molt bones paraules sentides després de l'estrena, em van fer pensar que estàvem davant d'una versió del clàssic que deixaria emprenta. Encara m'hauré de menjar les meves pròpies paraules.

Dues hores d'espectacle concentrant l'obra però que malgrat tot és fa llarg i pesat. T'oblides totalment de que entre escena i escena sona música electrònica, que en una a més s'atreveixen a barrejar la chanson francesa amb aquesta música de fons, tot passa desapercebut per intentar concentrar-se en el text. Sergi Belbel ha optat per la prosa, traient tota la pols d'antiguitat que podia tenir la peça. La situa en una paisatge de ningú i aquí és on el clàssic comença a decaure i deixa pas a una grotesca caricatura del que un dia va ser.

Escasseja l'escenografia, una paret negra pel davant, que amaga un vestidor al darrera, una chaise longue molt francesa i glamourosa i un parell de cadires. Els personatges estan la majoria del temps a peu dret. Això si el pressupost en aquest cas s'ha anat en la passarel·la de llums que acompanyen a cada escena.

Interpretacions per a tots els gustos acompanyen al desnatat text. La majoria d'elles pequen de certs aires forçats i d'altres com el Lluís Soler i el Carles Martínez es mantenen en registres molt coneguts per públic i que repeteixen muntatge darrera muntatge. Jordi Boixaderas i la Marta Marco són els únics que de tant en tant fan mostres d'estar creient en el que fan.

El Teatre Nacional de Catalunya trenca així la bona temporada que havia fet a aquesta sala i els espectadors haurem d'esperar millors propostes per la propera tardor. De moment, encara ens queda una visita a la Sala Tallers, per tancar aquest cicle del T6. Continuarà...

EL MISANTROP

by on 13:11
TEXT: MOLIÈRE ADAPTACIÓ: SERGI BELBEL DIRECCIÓ: GEORGE LAVAUDANT INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, LLUÍS SOLER, MARTA ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,