Mostrando entradas con la etiqueta Clàudia Benito. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Clàudia Benito. Mostrar todas las entradas

compañía LA KOMPANYIA LLIURE
dramaturgia y dirección PABLO MESSIEZ
traducción al catalán MARC ARTIGAU
intérpretes JOAN AMARGÓS, QUIM ÁVILA, CLÀUDIA BENITO, RAQUEL FERRI, EDUARDO LLOVERAS, ANDREA ROS, JOAN SOLÉ y JÚLIA TRUYOL
duración 1h 45min
fotografías ROS RIBAS
producción TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Siempre es una buena noticia leer "dramaturgia y dirección" de Pablo Messiez. Este dramaturgo argentino afincado en Madrid consiguió cautivarme con su montaje Los ojos y que desde entonces es de obligada asistencia a cada uno de los montajes de los que hemos podido disfrutar en Barcelona.

Messiez conjuga sus dramaturgias el realismo mágico, con un toque bastante costumbrista. El temps que estiguem junts es uno de sus ejemplos más evidentes de este género. Con una narrativa más típica del cine que del teatro, donde las acciones se superponen unas a otras, y el espectador ha de reconstruir el puzzle entre tanta diversidad temporal y espacial.



Si hay una cosa que domina Messiez es captar la atención del público desde el inicio y aquí nos vuelve a sorprender con una entrada de personajes excelsa. Y desde el inicio dos historias paralelas, los inicios de convivencia de una pareja y la reunión de amigos tras varias pérdidas. 

El temps que estiguem junts es la primera vez que todos los miembros de la compañía están juntos y solos en el mismo montaje. Es el primer pulso con el público. Y aquí es donde el montaje empieza a tambalearse. En esta generación de Kompanyia las diferencias son más notables que en la pasada. Hay una clara descompensación de interpretaciones, y este montaje lo pone de manifiesto.



Hay actores de la Kompanyia que traían una maleta de tablas impresionante antes de entrar y en este montaje se pone de manifiesto. Es el caso de Júlia Truyol y Clàudia Benito que brillan por encima del resto de sus compañeros. Pero, sin duda, el gran descubrimiento de esta Kompanyia ha sido Raquel Ferri. Nit de Reis (o el que vulguis) supuso su lanzamiento y sigue la estela con uno de los personajes más complejos de El temps que estiguem junts.   

Impresionante la escenografía de Elisa Sanz que recrea a la perfección la sala de estar de esas casas de los años 60 y 70 en la intimidad del Espai Lliure. Cuidada la selección de los elementos que la componen y que otorga un áurea perfecta para subrayar el realismo mágico y el costumbrismo de la dramaturgia de Messiez. 



El ritmo de la obra es una de las contraindicaciones del montaje. En este aspecto El temps que estiguem junts recuerda algunos dramas de Chéjov donde el devenir de la existencia no tiene fin y los personajes ven, sobre todo, la vida pasar.

Y quizás a causa de este ritmo se acaba cayendo en un melodrama exagerado en algunos personajes que convierten la afectación en la característica principal de su interpretación. Se agradece, pero, el pequeño homenaje a Sarah Kane. Sin duda, El temps que estiguem junts no será lo mejor de Pablo Messiez pero es suficiente para una primera inmersión en su  particular universo.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


de WILLIAM SHAKESPEARE
versión y dirección PAU CARRIÓ
intérpretes JOAN AMARGÓS, ENRIC AUQUER, QUIM ÀVILA, CLÀUDIA BENITO, RAQUEL FERRI, EDUARDO LLOVERAS, JAUME MADAULA, LLUÍS MARQUÈS, JOAN SOLÉ, JÚLIA TRUYOL
músicos ARNAU VALLVÉ y PAU CARRIÓ
DURACIÓN 2h 15min (sin entreacto)
fotografías: ROS RIBAS
coproducción: TEATRE LLIURE y GREC 2017 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

He perdido la cuenta de las versiones de The Twelfth Night que he visto en la última década, creo que es uno de las obras más versionadas en los últimos años del bardo inglés. Por eso, cada nueva propuesta ha de aportar alguna cosa para que la historia ya conocida no caiga en el aburrimiento del espectador. 

Pau Carrió ha vuelto ha hacer brillar a la nueva Kompanyia Lliure. Los elementos made in Carrió están presentes, el ritmo trepidante de la acción, el público situado fuera y dentro de la escena y sobre todo el componente musical, esta vez semi escondido de la vista, y que nos traslada a una Europa de entreguerra, a una de esas fiestas de celebración de todo, sin pensar en lo que está a punto de ocurrir.



Si hay una cosa por la que destaca el montaje es por darle protagonismo a actores que quizás en otras obras lo han tenido menos. Gracias a ello descubrimos a una flamante Raquel Ferri, a la que el físico y la manera de moverse en el escenario nos recuerda alguna que otra 'diva' anglosajona. Ella construye una flamante Olivia que se mueve a la perfección entre las aguas del juego de seducción entre la inocencia y la maldad y las del sueño amoroso.

El vestuario de Sílvia Delagneau es magnífico, y le sienta como un guante tanto a los intérpretes como su combinación con una imponente puesta en escena diseñada por Sebastià Brosa y el mismo Pau Carrió. Un sala de cabaret que fácilmente se convierte en salón de estar o en otro tipo de espacios con el quita y pon de sillas. Otra de las sorpresas de la noche es el movimiento obra de Anna Rubirola.



Nit de Reis (o el que vulguis) también nos devela la infinita vis cómica de Joan Amargós, un extraordinario Malvolio. Suyas son las mejores escenas cómicas de la noche. Destacan también los momentos de la noche más perra, más oscura y más gamberra protagonizados por un deslumbrante y andrógino Quim Àvila (Feste), y los divertidísimos caraduras Enric Auquer (Sr. Andrew) y Joan Solé (Tobias).



A pesar de la potencia actoral exhibida hay alguna pequeña descompensación actoral al inicio de la función, típica en elencos tan grandes que se va compensando a lo largo de la función. Y un dato curioso que, quizás sea cuestión de la versión pero dos de los personajes que en otras adaptaciones  eran protagonistas más absolutos, hablo de Viola (Clàudia Benito) y Sebastian (Lluís Marquès) quedan, en la versión de Pau Carrió, más en un segundo plano.

Con la sala llena, la mitad de la cual por jóvenes (cosa que se agradece ver), la idea de seguir adaptando Shakespeare a los tiempos que corren parece que funciona y Pau Carrió se está convirtiendo en todo un experto en la materia. Next, please!
PS: No sé si existe pero sino habría que crearla porque uno de los puntos fuertes del montaje es la selección musical de Arnau Vallvé y Pau Carrió, y ante la imposibilidad de sacar el móvil y hacer un Shazam, necesito una playlist del montaje. Ahí lo dejo.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,
@Ros Ribas


Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

La temporada del Teatre Lliure comienza como acabó con una fiesta. La que ha montado Pau Carrió en su versión y adaptación de Nit de Reis (o el que vulguis). Un texto de Shakespeare que nos traslada a una especie de noche de carnaval, o la última noche de navidad como se llamaba entonces, donde todo parecía estar permitido.

En escena toda La Kompanyia Lliure, la oficial y 4 añadidos, pero como bien afirma Lluís Pasqual, no hay diferencias, todos ellos son jóvenes "con el mismo nivel de energía y de talento". Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Jaume Madaula, Lluís Marquès, Joan Solé i Júlia Truyol. 

@Ros Ribas


Uno de los elementos más característicos de los montajes de Pau Carrió es la música. Para Nit de Reis se han compuesto música para las letras que ya aparecen en el texto original, juntamente con bases de blues con estructuras primarias, afirma Arnau Vallvé, músico y compositor de la banda sonora juntamente con el mismo Carrió.

Nit de Reis nos translada a una isla inventada en el Mediterráneo, que acaba de pasar una guerra, por lo que sus habitantes están todavía en proceso de duelo cuando comienza la fiesta. Hombres, gemelos, travestismo, alcohol, música y amor. Una noche de juerga donde todo puede pasar.


La puesta en escena a tres bandas diseñada por Sebastià Brosa y el mismo Pau Carrió permite que los actores entren y salgan de cualquier sitio. Mientras que el diseño de vestuario, de Sílvia Delagneau, nos transportará a la Europa de posguerra, la cual remarca la ambigüedad sexual que desprende el texto.

Nit de Reis fue estrenada durante el pasado Festival Grec 2017. El espectáculo, sólo se pudo ver durante tres días, "tendría que ser siempre así, hacerlo 2 o 3 días y después dejarlo reposar", afirma Enric Auquer. Las entradas de la primera semana han volado y es que comienza a oler a éxito. Habrá que darse prisa porque la fiesta sólo dura hasta el 8 de octubre en el Lliure de Gràcia.

+INFO AQUÍ
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , ,


TEXTO: JOSEP MARIA BENET i JORNET
DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOD
CIA LA KOMPANYIA LLIURE
INTÉRPRETES: CHANTAL AIMÉE, CLÀUDIA BENITO, RAQUEL FERRI, ÀUREA MÀRQUEZ, XICU MASÓ, ANDREA ROS, JÚLIA TRUYOL
DURACIÓN: 1h 15min
FOTOGRAFIA: ROS RIBAS
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (ESPAI LLIURE)

Esta temporada será del 'Papitu' Benet i Jornet o no será. Si el Almeria Teatre abrió fuego con L'habitació del nen, ahora es el Teatre Lliure quien recupera Revolta de Bruixes con una disfuncional puesta es escena. La historia de estas seis mujeres de la limpieza y su vigilante en una noche donde decidien rebelarse contra sus condiciones laborales, la media hora de más que trabajan para dejar la oficina que limpian lista y que no les es remunerada.

Una puesta en escena que ha querido imitar a los años 70, no sólo el mobiliario de oficina, las pelucas que gastan sus protagonistas son fiel reflejo de la época. La imperiosa necesidad de explicar la historia saliendo de los límites establecidos y convirtiendo la pieza en una especie de experimento que no sabemos muy bien a dónde nos lleva.

Juan Carlos Martel ha opta do por enfatizar, quizás en exceso, el punto cómico. La mezcla de acentos y lenguas, castellano-catalán, dan un aire de definir el status social al que cada una de las protagonistas pertenecen. Este gusto por la comicidad alcanza su culmen con las escenas del ascensor y el momento micrófono, ambas excesivamente largas y que pecan de una excesiva sobreactuación.

Los mejores momentos dramáticos los protagoniza, Sofia, una deliciosa Àurea Márquez, que tira de tablas para combatir un personaje que, de primeras, puede parecer un cuchillo mal afilado. En la parte cómica destaca la interpretación de Andrea Ros, que parece haber nacido para interpretar a Filomena, esta "inocente" immigrante al que su marido le está enseñando a hablar catalán. 

Revolta de bruixes es una de las obras menores de Benet i Jornet, se nota en la dramaturgia, muy alejada de otras obras donde el costumbrismo todo lo atrapa y donde los personajes están mucho mejor dibujados que aquí. Próxima estación: la Sala Beckett.

REVOLTA DE BRUIXES

by on 21:41
TEXTO: JOSEP MARIA BENET i JORNET DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOD CIA LA KOMPANYIA LLIURE INTÉRPRETES: CHANTAL AIMÉE, CL...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


AUTORA: MARIE CLEMENTS
TRADUCCIÓN: ELISABET RÀFOLS
DRAMATURGIA: TOM BENTLEY-FISHER y ELISABET RÀFOLS
DIRECCIÓN: TOM BENTLEY-FISHER
INTÉRPRETES: CLÀUDIA BENITO, ANDY FUKUTOME, ANNA GÜELL, JORDI LLOVET y DAVID SANTALICES (CATALUNYA); MIRANDA BENTLEY, MARGO KANE, JULIE TAMIKO MANNING y DENEH'CHO THOMPSON (CANADÁ)
COMPOSICIÓN e INTERPRETACIÓN MUSICAL: EDUARD INIESTA
DURACIÓN: 2h 15min + 15min (entreacto)
FOTOGRAFIA: XAVI VALLS
PRODUCCIÓN: GREC 2016 FESTIVAL DE BARCELONA, TANT PER TANT y Q-ARS TEATRE
MERCAT (GREC 2016)

De destrucciones planetarias se ha hablado mucho en la literatura, Visió Ardent pone el centro de atención en el uranio, desde la mina hasta la bomba. Según el programa de mano todas las historias que lo conforman giran a su alrededor. Si bien es cierto que sólo asistí a la primera parte de la historia. Por primera vez fui incapaz de ver la segunda parte. Después de 1h y 15 min de obra donde no veía más que historias inconexas, sin ningún fin conductor, decidí abandonar la sala sin la más absoluta idea de lo que mis ojos habían presenciado. 

Me gustaba la idea de un espectáculo mitad inglés-mitad catalán y que el lenguaje no fuera un problema para nadie, porque todos en menor o mayor medida entendíamos de que iba la pesca. Pero el problema de la pieza no está en el lenguaje utilizado sino más bien en la dramatúrgia, en la absoluta falta de esta, aunque en la ficha artística haya dos personas que se hayan encargado de elaborarla. No es normal que durante más de una hora nada me pareciera coherente, no encontrara el porqué de todo junto. ¿Qué pretendía el autor/dramaturgo con lo que estaba presenciando? Lo siento, pero aún hoy no he encontrado la respuesta. Y no dudo que quizás la cosa mejorara en la segunda parte y que la respuesta hubiera estado en ella. 

Pero, Visió Ardent me pareció otro espectáculo más que en el espectador se piensa en la "obra de arte" que se está construyendo. Cosa que como espectadora detesto. La falta de empatía del creador con el público. Nada que objetar de las interpretaciones, poco podían hacer con un texto tan inconexo y tan falta de agarre. Anna Güell transvestida como hombre con un personaje excesivamente parecido a Donald Trump, una caricatura del tópico discurso americano lleno de banderas, racismo... Claudia Benito, que aún conserva la luz que aporta a los personajes, esta vez le sirve de poco, porque y aunque tiene un personaje al que le falta recorrido es el mejor escrito de todos. Pobre niña pobre.

No sé si este Grec 2016 estoy jugando en una liga donde las dramaturgias están por encima del riesgo que asumen, pero empiezo a pensar que los experimentos mejor en la cocina y con la puerta cerrada. Ya nos caerá la bomba si hace falta.

VISIÓ ARDENT

by on 18:27
AUTORA: MARIE CLEMENTS TRADUCCIÓN: ELISABET RÀFOLS DRAMATURGIA: TOM BENTLEY-FISHER y ELISABET RÀFOLS DIRECCIÓN: TOM BENTL...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , ,
Font: Laura Serra (ara.cat)
La companyia La Brutal, que codirigeixen David Selvas i Julio Manrique, ha fet un Occupy Espai Lliure. Durant els pròxims tres mesos, tres espectacles de la seva factoria ocuparan la sala petita de Montjuïc. Es tracta d’un projecte insòlit, no només perquè Tot pels diners és un tríptic que aborda una mateixa temàtica des de tres mirades diferents -i això ja implica que s’han produït de cop tres espectacles de nova creació amb textos de dramaturgs catalans-, sinó perquè és una companyia privada la que ha projectat tot el cicle sencer que després acull i coprodueix un teatre públic. Nous temps, noves fórmules. 
La voluntat de trencar inèrcies i connectar amb nous temes i públics són precisament els puntals filosòfics de La Brutal. “Volem parlar del que està passant a la societat, de coses que ens toquen, i donar joc a veus que ens agraden i interessen. Volem teixir complicitats amb els públics que estan mirant les sèries de la HBO i els fa mandra anar al teatre, amb els quals ens sentim identificats”, explicava ahir Selvas. 
A Tot pels diners La Brutal han fet la funció de comissaris d’exposició. Van buscar un tema actual i provocador (els diners en relació amb l’art, amb l’estructura social i les relacions personals), van optar per llenguatges i formats diferents però sempre contemporanis (i d’aquí l’elecció dels tres autors a qui van encarregar les peces) i van imaginar maneres per fer que el públic visqui “una experiència” total: per això hi haurà videoinstal·lacions de Mürfila, activitats paral·leles i fins i tot estudien programar el tríptic sencer, com si fos una temporada sencera de House of cards (el Lliure ha creat un abonament especial de 12 euros per espectacle). 
Les obres són del tot independents en estètiques i arguments, però comparteixen un nexe temàtic, una caixa escenogràfica i un personatge que les creua totes tres, interpretat per l’actor Manel Sans. La resta d’actors són diferents en nombre i noms a cada peça. “Ell és com Batman, que a la història ha tingut diferents dibuixants però al final és el mateix personatge amb els mateixos poders”, deia Marcel Borràs. “Per a mi és un personatge que encarna la cultura del pelotazo però des del punt de vista del perdedor”, afegia Iván Morales. 
Una paràbola de la guerra a Síria
El tàndem creatiu de Marcel Borràs i Nao Albet encetarà el cicle amb Mammón -del 10 al 26 d’abril-, un títol que prové, diuen, d’“un mite fenici que significa riquesa i prosperitat”. En la història que Borràs assegura que li va explicar un arqueòleg quan va visitar Síria el 2011, Mammón és una divinitat que descendeix del cel i acaba portant pel pedregar tot el poble d’una vall que estava plena de riqueses naturals sense explotar i on no hi havia ni rastre d’odis, enveges i mals pensaments entre els habitants. “El mite té forts paral·lelismes amb la situació del país i es pot extrapolar a la condició de l’home en relació amb els diners, amb l’avarícia”, deia Albet. Alhora, a la ficció hi sumen la suposada creació d’una tragèdia teatral que té problemes de finançament. A Albet, Borràs i Sans els acompanyen en escena Javier Beltrán, Paula Blanco i Mima Riera. 
Dominar el món des del Poble-sec
Iván Morales també beu d’un mite antic, Cleòpatra -del 6 al 24 de maig a l’Espai Lliure-, per abordar diverses problemàtiques socials d’actualitat (la prostitució, la transformació de barris com el Poble-sec, el 15-M, la participació política) a través d’una història “de personatges que ens importen, perquè són els nostres veïns”, diu. Els interpreten Sans, Clàudia Benito i Anna Azcona. 
Rates per a un sistema podrit
A L’onzena plaga, de Victoria Szpunberg -del 4 al 21 de juny-, hi ha una veritable plaga de rates a casa d’una parella tan precària que no es poden ni separar per culpa dels diners, però les rates en el fons són símbol “d’una plaga sistèmica, invisible, que ho converteix tot en mercaderia”, diu l’autora. Els sis actors de la Kompanyia Lliure, Selvas i Sans viuran la “decadència de la burgesia, que s’ha d’acostumar a viure sense diners i a deixar activitats diàries com comprar”.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat)
El somni d’una nit d’estiu és, segons els estudiosos de l’obra de Shakespeare, la millor de les seves comèdies romàntiques. El director escènic Joan Ollé confessa que a ell no li agradava gaire. “Però és que no l’havia llegit bé”, aclareix. Ara s’hi ha capbussat a fons i amb l’ajuda del crític René Girard, el dramaturg Peter Brook i l’assessora literària de l’obra al TNC, Lola Jossa, s’ha enamorat d’una esquitxada d’equívocs, de màgia, de contrastos entre fantasia i realitat. Sovint -en el teatre però també en el cinema i la música- l’obra s’ha representat adornada de flors i violes. Ollé, que hi ha sabut trobar la part més crua, “el malson de l’amor”, ens ajuda a desgranar els personatges clau d’una obra coral.
Oberon (Lluís Marco) És el rei del bosc. Un rei malenconiós que beu xampany francès. Ha viscut tants milions d’anys que ja ho ha vist tot. Ja no el mou cap malignitat ni picaresca, però està enfadat amb la seva dona, Titània, perquè ha adoptat una criatura vinguda de l’Índia que el rei vol per al seu seguici. Potser li fa mal no haver donat un fill a la seva dona.
Titània (Mercè Arànega) Reina del bosc. Té un seguici de fades amb les quals organitza festes harmonioses: és el conclave feminista. Es mouen en un paisatge de flors i bellesa, però al bosc també hi ha molts llimacs, escarabats i salamandres. No són ben bé una parella d’amants en actiu, i han decidit organitzar els cors dels altres. Com que ells no s’avenen, a la Terra les coses no funcionen com ho haurien de fer. La parella de reis té alguna cosa dels protagonistes de Les amistats perilloses, i per això a l’obra tenen un look del segle XVIII. 
Teseu (Pere Eugeni Font) Duc d’Atenes. És el polític de grans discursos, un parauler que no para d’autoproclamar la seva bondat. Representa el teatre de la política. Va capturar Hipòlita, reina de les amazones, però mentre prepara el casament amb ella ja s’està enviant SMS amb Fedra. Es troba atrapat en els excessos de la llei.
Hipòlita (Victòria Pagès) Reina de les amazones, conquerida per Teseu. És una dona del bosc portada a la ciutat. Tant el seu com el de Teseu són papers breus, però comparteixen el moment culminant: aquell en què Teseu diu que no creu ni en l’amor ni en la poesia, perquè els poetes i els enamorats deformen la realitat. Hipòlita li fa notar que la cara de felicitat dels enamorats de l’obra és autènticament real.
Troca (Xicu Masó) Personatge clau de l’obra en tant que principal representant del grup dels artesans, gent del poble que en el casament de Teseu i Hipòlita obsequien els nuvis amb la representació teatral d’una tragèdia terrible on es diu que l’amor és una porqueria. És l’home que es veu capaç de fer tots els papers. Puck el converteix en ase i, per art de la màgia trapella del follet, Titània se n’enamora.
Puck (Pau Vinyals) És un follet “una mica Tim Burton”. És l’energia d’Oberon, però sempre s’equivoca, sovint amb una intenció juganera. És un trapella a qui li agrada provocar confusió a fi de divertir-se. Per això executa amb picaresca les ordres que li dóna el rei, i amb la màgia de les flors fa que els enamorats mudin la diana del seu desig. “Shakespeare va escriure la peça per al casament d’un amic i això el fa contenir-se, però aquesta és una obra sobre la volubilitat de la condició humana, que no necessita flors per canviar l’objecte del seu amor”.
Hèrmia (Claudia Benito), Helena (Laura Pujolàs), Lisandre (Albert Prat) i Demetri (Guillem Motos) Són els quatre personatges joves de l’obra, i formen dues parelles d’enamorats una mica desequilibrades per culpa de la màgia que Puck aplica de manera arbitrària. “Són personatges sense personalitat pròpia, fan una mena de ménage à quatre ”. Fugen al bosc per escapar de les lleis d’Atenes, que obliguen les noies a casar-se amb el que el seu pare vulgui, i en arribar-hi es troben amb les lleis del bosc.  
'El somni d’una nit d’estiu', de William Shakespeare. Dir.: Joan Ollé. Amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Clàudia Benito, Enric Majó, Lluís Marco 
TNC (Barcelona). Del 19 de novembre al 18 de gener
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat) | Foto: Martina Matienzo
Què series capaç de fer per amor? ¿T’atreviries a robar? ¿A trair els altres? ¿A trair-te a tu mateix? Pensa-ho bé. No diguis que no d’entrada. ¿Ets capaç, com a mínim, d’entendre que hi ha gent disposada a gairebé qualsevol cosa per no perdre la persona estimada? L’actor Nao Albet sí. “No m’ha passat mai, però em puc posar en la pell d’algú a qui una relació el porta pel camí de l’amargor”.
El Nao s’ha vist abocat a reflexionar sobre la vulneració dels propis límits per entendre el comportament de l’Ángel Ros, un escriptor fracassat i cineasta aficionat i el personatge que a partir del 13 de març l’abocarà cada dia a l’abisme des de l’escenari del Teatre Tantarantana. El polièdric Albet (també director i dramaturg, a més d’integrant d’un impossible grup de música anomenat Rosa Chillón a l’exitosa sèrie de TVE Cuéntame ) és el coprotagonista de Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce. L’obra que el porta al Tantarantana és l’adaptació escènica de la primera (i conjunta) novel·la de Roberto Bolaño i Antoni García Porta, publicada el 1984 i reeditada l’any 2006 per l’editorial Acantilado.
BAIXADA ALS INFERNS
A l’Ángel Ros, el personatge de Nao Albet a l’obra, l’empenta per emprendre la personal baixada als inferns li dóna l’Ana Ríos Ricardi, una dona sud-americana de 22 anys, ideologitzada i violenta. Algú que frega la bogeria o potser seria més precís dir que hi viu immersa, interpretada per l’actriu Claudia Benito.
L’Ángel i l’Ana podrien ser perfectament uns moderns Bonnie i Clyde. Uns Bonnie i Clyde que, això sí, viuen (o més ben dit s’amaguen) a la plaça Lesseps i han desenvolupat tota la seva violenta carrera delictiva a Barcelona i rodalia.
L’actor i director Fèlix Pons és el responsable de la dramatúrgia i la direcció de la peça, un projecte de la productora barcelonina Arsenic Art Studio, de la qual Pons és director creatiu. Arsenic Art Studio és companyia resident al Tantarantana, on aquesta temporada presentarà cinc espectacles.
La novel·la Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce va tenir una gestació fascinant i desacomplexada. Bolaño, xilè (Santiago, 1953) però arrelat a Catalunya durant la segona meitat de la seva vida (va morir a la capital catalana el 2003), va partir d’un text del seu amic García Porta i el va anar fent, refent, eixamplant i retorçant fins a fer-ne un relat delirant que barreja influències (de l’alta literatura a la cultura pop), gèneres (de la pinzellada negra a la digressió intel·lectual, de la puresa literària al ritme cinematogràfic, amb una banda sonora molt diversa on Morrison i The Doors, per descomptat, hi tenen molt protagonisme) i atmosferes, fins a difuminar les fronteres entre realitat i deliri estupefaent, somni i evocació.
LA BARCELONA DELS 80
L’espiral delictiva dels dos protagonistes resulta de candent actualitat malgrat situar-se a la Barcelona de principis dels 80, amb una joventut famolenca d’experiències després de la llarga nit de la dictadura, i la fragilitat laboral i la lluita armada (ETA, Terra Lliure, grups anarquistes) com a teló de fons.
En la seva adaptació, realitzada amb el suport d’Antoni García Porta i Carolina López, viuda de Roberto Bolaño, Pons ha respectat la diversitat formal i conceptual de la història però n’ha condensat els personatges fins a reduir-los als dos principals, amb un acompanyament audiovisual (signat per Lyona) que serveix tant per introduir altres presències humanes com per situar el context.
“Hem optat per un sol espai, un pis de la plaça Lesseps amb la parella tancada allà durant un cap de setmana de sexe, drogues i música. L’Ángel i l’Ana recorden la seva història, però d’una manera que no permet saber si realment la reviuen o la inventen. Això ho haurà de decidir l’espectador”, convida Pons.
ROBERTO BOLAÑO, COMBUSTIBLE ESCÈNIC
Roberto Bolaño va ser un autor d’una entrega absoluta a la literatura. Prolífic, dotat d’una imaginació exuberant i un talent que va trigar a ser reconegut, però que amb el temps li va valer un seient a la primera fila dels clàssics contemporanis. El teatre català s’ha emmirallat diverses vegades en la seva obra, fonamentalment de la mà d’Àlex Rigola, que el va adaptar en el mític muntatge '2666' (en què actuava Fèlix Pons) i, recentment, a 'El policía de las ratas'.
'CONSEJOS DE UN DISCÍPULO...'
TEATRE TANTARANTANA
DE LES FLORS, 22 (BARCELONA)
Del 13 al 30 de març
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET
DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS i CLÀUDIA BENITO
DURADA: 70min
PRODUCCIÓ: GATARO
ALMERIA TEATRE

Com Dir-Ho? és la darrera obra estrenada del flamant nou Premi D'Honor de les Lletres Catalanes. Fins aquí el titular, a partir d'ara la crítica. Josep Maria Benet i Jornet té unes característiques comuns que es repeteixen al llarg de les seves obres. Com Dir-Ho? forma part d'una volguda o no trilogia que va començar amb Soterrani (Beckett), després va venir Dues dones que ballen (Lliure de Gràcia) i que acaba amb aquesta (Almeria Teatre). Les tres a teatres de Gràcia, petits i de dos personatges. Si ben és cert que cadascuna d'aquestes peces té un aire menys costumista que d'altres obres del Papitu, encara hi ha restes d'un teatre d'una altra època, ni millor ni pitjor, simplement diferent a l'actual.

La dramatúrgia parteix d'una anècdota. Un home arriba a casa d'una noia a dir-li una cosa. 70 minuts després se la diu. No els desvetllaré la cosa, però tanta dilatació en el temps feia presagiar una gran bomba, i sincerament no hi ha per tant. I el camí recorregut fins llavors? És llarg i tediós. Durant els vint primers minuts no es desvetlla res, tot són preguntes: Qui és aquest home? Què ha vingut a fer? Quina relació tenen? Molt poc a poc el text va descobrint les sorpreses, però mentrestant va donant voltes, repetint una i una altra vegada ho difícil que és trobar les paraules. Quan el rellotge arriba fins al temps establert i la presumpta bomba esclata, cau el teló fictici sense cap més explicació.

L'obra està clar que més que el fet és el camí fins a arribar a saber-ho. Hi ha camins més plàcids, no obstant aquest no acaba de ser precís. Els espectadors poden perdre's abans d'arribar a la meta, sinó troben les paraules i comencen a tossir sense motiu. Hi fa falta més que una simple anècdota per mantenir la tensió del públic.

El gran plaer del muntatge és poder gaudir a tres pams l'interpretació del Jordi Boixaderas. Clàudia Benito comença la seva carrera professional amb un gran partenaire al costat. La falta de tablas li traïx alguna vegada, però té caràcter i força escènica que poc a poc de ben segur aconseguirà dominar. 

Això sí és millorable l'il·luminació del muntatge, el 90% de l'obra no veient les cares i els protagonistes romanen entre ombres. No sé si és culpa de tenir l'escenografia al mig que no es pot posar una pinta mòbil o és decisió de la direcció del muntatge, però ho trobo un error garrafal.

L'escenografia al mig, en forma de U, desllueix part del muntatge, dependrà d'on t'asseguis. La falta de il·luminació i l'escenografia et permetrà veure o no les cares o que estiguis d'esquena als actors. Aquest cop una disposició a la italiana hagués beneficiat al muntatge.

Com Dir-Ho? no passarà a la història com una de les gran obres de Papitu. Aquesta vegada els amics dramaturgs li han traït. Això sí, ara ja està en mans del públic donar-li o no la benedicció. Engany o no, la veritat és que Benet i Jornet sempre aconseguirà que m'assegui en una butaca a descobrir noves històries, sense saber el final. Felicitats pel premi!

COM DIR-HO?

by on 17:07
TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS i CLÀUDIA BENITO DURADA: 70min PRODUCCIÓ:...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
"Quina enveja, l'Almeria Teatre, de tenir un projecte com aquest!", confessa, sincer, Toni Casares, director de la Sala Beckett. Poder penjar un cartell en què hi hagi junts Josep Maria Benet i Jornet com a autor, Xavier Albertí com a director i Jordi Boixaderas com a protagonista fa venir salivera a tots els directors dels teatres catalans sense excepció. Així, ¿com han anat a parar tres estrelles del teatre català -primeres espases en el seu àmbit- al cartell d'una sala petita i encara poc coneguda com l'Almeria Teatre? "Per la generositat dels implicats, del Papitu [Benet i Jornet]", respon Víctor Álvaro, director del teatre i de la companyia que el gestiona, Gataro. "És un luxe", admet.
La postura de Benet i Jornet era taxativa: "No volia anar al Teatre Nacional o al Teatre Lliure, perquè s'ha de donar pas a la gent jove. En un moment determinat vaig decidir que ja hi havia treballat molt. He tingut molta sort, jo. Ara hi han d'entrar altres autors". Quan va tenir acabat Com dir-ho? va oferir el projecte directament a Víctor Álvaro, a qui no coneixia. "Sempre ho ha predicat i ho ha practicat, durant tota la carrera. Li ha agradat descobrir nous espais", corrobora Casares.
El caramel de la proximitat
Al marge dels principis morals, les sales alternatives poden competir -com a mínim- amb una cosa: les dimensions. "Quan estàs avesat a treballar en una sala gran, tenir una relació més pròxima amb el públic és un plaer, és un treball més minuciós, destil·lat", diu Xavier Albertí, que a partir del juliol dirigirà un teatre tan enorme com és el Nacional. "És un altre registre totalment diferent -hi coincideix Boixaderas-. A la Sala Gran tens una gamma de recursos limitada. Aquí és molt més gran". S'hi pot xiuxiuejar. S'hi veu la suor i els plors. Es pot jugar només amb gestos facials.
A l'escenari, a més, només hi han col·locat una taula, dues cadires i un moble. Molt assequible. "L'obra dura 70 minuts i es pot resumir en 2 minuts. Perquè no importa el què i el com. Els textos ara estan més preocupats a relatar esdeveniments. Aquí, en canvi, la partitura reclama una maduresa actual poc habitual".
La crisi i la caiguda del nombre de produccions teatrals pot fer que teatres i projectes austers puguin aspirar a tenir primeres espases. El musical The wild party al Teatre Gaudí, per exemple, compta amb Roger Berruezo, Xenia García, Xavi Duch i Maria Santallusia, habituals titulars de grans musicals que van confessar que ara disposaven d'"un parèntesi". "Segur que el context i els moments que estem vivint ajudaran a reformular relacions -accepta Álvaro-. Vivim una sacsejada, i això propiciarà noves combinacions i fórmules. Però nosaltres no som una sala alternativa. No rebem subvencions. Funcionem amb la taquilla". I aquest és el risc que ha pres la companyia de Com dir-ho? .
El paper de les 'alternatives'
Fins fa pocs anys les sales petites o alternatives eren el refugi dels autors catalans. A mesura que el teatre català ha guanyat múscul, cada cop més dramaturgs han fet el salt a grans teatres i espais comercials. "Trobo que és molt sa. El que passava amb els actors, que un que treballava en un culebró podia anar a una alternativa, al Nacional i a una sala comercial, ara passa també amb els autors i directors. I em sembla que és una cosa molt específica del teatre català, que no passa en llocs com Madrid", apunta Casares. De casos n'hi ha a grapats: des de Pere Riera fins a Jordi Casanovas, passant per Guillem Clua o Carol López.
Però també passa just el contrari. "Sempre hem dit que les sales petites no només han de donar a conèixer els autors més joves, sinó que també han de servir perquè els consagrats es puguin posar en dubte, puguin experimentar, treure's vicis", diu Casares. L'exemple paradigmàtic és el Burundanga de Jordi Galceran. Cap teatre li volia estrenar perquè tractava un tema espinós, i se'n va aprofitar la petita Sala FlyHard. Però també li ha passat a Benet i Jornet: "Era l'autor dels culebrons i alhora s'ha mogut sempre en l'estricta modernitat a l'hora de fer teatre", diu Casares. "Tinc la impressió que als teatres privats no els interessa el que escric. En canvi, hi ha els teatres petits que estan treballant com feres i m'obren les portes. Per a mi és tan important l'Almeria com el Liceu", opina Benet.
"¿Aquesta obra es podria haver fet a la Sala Tallers? Sí. Però s'ha donat la conjunció del Papitu i d'una gent a qui els va la vida amb el teatre", diu Albertí, que destaca el compromís de tot l'equip. L'Almeria Teatre, per cert, és al carrer Sant Lluís, 64.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Els tres textos de format íntim de Josep Maria Benet i Jornet, Papitu, s'han estrenat a Gràcia. Cap, però ha estat pensada en aquest barri, tot i que la d'ara és la que s'hi adequa millor. El corpus de tres obres en què intervenen només dos personatges ja té un nom que ho identifiqui: Les tres Gràcies d'en Papitu. Quines altres similituds hi ha? Que sempre hi ha una veu que entra en l'espai íntim de l'altre i el revoluciona i hi ha una evident dosi d'intriga. Com dir-ho? fa funcions prèvies aquest cap de setmana. L'estrena és el 6 de març. La producció de la companyia Gataro, farà la seva estada al Teatre Almeria fins al 28 d'abril.
Aquest treball el torna a dirigir Xavier Albertí. Té un cap de cartell inqüestionable: Jordi Boixaderas. Per Albertí, aquest darrer treball, en què conflueixen un home i una jove (la debutant Clàudia Benito), és un text intel·ligent que “parla de la finalitat de la cultura a la nostra societat, un fet insòlit en la nostra dramatúrgia”. Pel director, és admirable la llibertat, maduresa i valentia d'un dramaturg veterà que segueix volent aprendre (“jo aprenc de la nova fornada d'autors joves”, diu feliç Papitu) i arriscant.
Benet i Jornet va demanar, “humilment”, si podien fer el Com dir-ho? a l'Almeria. El director Víctor Álvaro va acceptar la invitació a ulls clucs. El dramaturg ja havia dit, en exclusiva a aquest diari, feia unes setmanes que no volia ocupar més espai en els teatres públics (ni Lliure ni TNC) per deixar espai als nous autors. Després de comprovar que les productores privades seguien sense estar interessades en els seus textos, va picar la porta de l'Almeria.
Grans petites emocions

Albertí, que ha dirigit les tres peces, celebra el mèrit del treball com “una partitura de petites emocions” que impliquen als actors haver de desplegar un catàleg de registres interpretatius extraordinària”. Potser per això Boixaderas intueix que s'ho passaran molt bé, en cada funció. L'actor era la primera aposta per al personatge masculí. La sorpresa de la companyia és que s'hi hagi implicat: actuar a tocar del públic (117 espectadors repartits a dues bandes de l'escena) “permet explorar molts altres recursos que actuar des de, per exemple, la Sala Gran del TNC”, comenta. Clàudia Benito, estudiant de l'Institut del Teatre i filla de l'actor Andreu Benito, va sorgir d'un càsting. Ella celebra una direcció que porta l'escena a uns extrems des d'on s'arriba al plor i a l'emoció, sense dificultat.
Aquesta és la primera producció de la companyia Gataro (que gestiona la sala) que no dirigeix Víctor Álvaro. N'estan encantats. Confien que l'èxit, com ha estat en les altres dues peces de la trilogia, consolidi el cartell amb el musical prorrogat recentment Over the moon.
Un mestre i una alumna
Molt poc es coneix del Com dir-ho? És una voluntat manifesta de l'autor Josep Maria Benet i Jornet (que comparteix Albertí, Boixaderas i Benito): que el públic hagi de corregir la intenció de la trama durant la funció. Només s'ha revelat que és una conversa entre un mestre i una alumna, que els alliberarà d'un malentès i condicionarà el seu futur immediat, i que plou a bots i barrals, fora de l'escena. Descarta cap semblança amb l'Oleanna de Mamet (sobre una lluita d'autoritat). A l'obra, les paraules guareixen, però és perquè abans han ferit.
Benet i Jornet ja prepara una obra per a sis actors

L'autor ha confessat algun cop que va escriure Soterrani per redimir-se del teatre després d'unes crítiques dures de Salamandra (TNC, 2005). Es va sentir còmode fent una peça senzilla, de dos personatges, i va decidir fer una sèrie de tres. Ara, confessa, torna a parlar de Barcelona amb una obra de sis personatges; en té un 30% d'escrita. Tot i que mai se sent satisfet del que ha escrit, per ara no ho llença com ha fet amb dos textos recents: “És que eren molt dolents”, sentencia.Benet i Jornet es desmarca de parlar de trilogia perquè no tenen cap nexe argumental. Sí que ho és de producció íntima: només dos intèrprets, un text i el públic.
L'autor (que avui es considera el pare teatral de la dramatúrgia catalana, des de Sergi Belbel a la generació que habita l'Obrador de la Beckett o la Flyhard) va demanar a Toni Casares presentar el seu Soterrani a la Sala Beckett. Pere Arquillué i Pep Cruz van fer un duel exemplar. Es va estrenar el 2005. Buscava la proximitat. Va ser un èxit. Albertí va fer dues produccions més del text a Madrid i a l'Amèrica Llatina. Després va venir Dues dones que ballen. En aquesta ocasió, la proximitat es va produir al Lliure de Gràcia. Amb Anna Lizaran i Alícia Pérez va fer estada el 2011. Ara, la trilogia es tanca a l'Almeria, la sala més desconeguda, però que ja fa anys que rema perquè el públic la va incorporant al seu mapa teatral. Benet i Jornet està encantat de la cura que tenen en la producció. I també de la generositat del Lliure, que ha cedit les rajoles blaves de Dues dones que ballen per construir l'espai del Com dir-ho?.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,
Font: Belen Guinart (ara.cat)

 Primer van ser dos homes reunits per un atzar a Soterrani. Després, Dues dones que ballen, una manera elegant de rendir-se a l'evidència de la mort. Ara, un home i una dona s'encarreguen de tancar la trilogia de peces per a dos personatges escrites pel mestre Josep Maria Benet i Jornet. Com dir-ho?, la baula que tanca el cercle, s'estrena dimecres que ve a l'Almeria Teatre sota la direcció de Xavier Albertí, amb duet d'actors al capdavant, la quasi debutant Clàudia Benito i el més que consagrat Jordi Boixaderas. Un home i una dona d'edats molt diferents amb una relació sobre la qual s'admeten tot tipus d'especulacions: caldrà esperar fins a l'últim minut de l'obra per esbandir el suspens i saber del cert (o gairebé) quin vincle els lliga.
És el primer que acostumem a preguntar sobre un espectacle teatral, però en aquestes obres de Benet i Jornet la resposta no és fàcil. Els engranatges de la peça se sustenten precisament a mantenir la incògnita. Per sort, alguns elements ens ajuden a situar-nos: una noia jove, resident en un pis d'estudiants, rep la visita del seu professor i director de tesi.
No té ni idea de per què l'ha anat a veure. No sap quines intencions amaga, i va especulant amb tot tipus de possibilitats, des de les més escabroses (vol abusar-ne, potser matar-la) fins a les més líriques: es troba sol i necessita deixar de trobar-s'hi, encara que sigui durant una estona.
L'alumna fa un recorregut emocional ple d'incerteses que s'aniran descartant. I el fa de manera simultània al públic, perquè també l'espectador navega en aquest mar de desconcerts que li provoquen una sorpresa rere l'altra. "Quan et penses que ho tens, descobreixes que no va d'allò. Et va portant contínuament d'un lloc a un altre", explica Xavier Albertí.
El director està avesat a aquests camins plens d'afluents, girs i derivades. Ha dirigit totes les obres de la trilogia, fins i tot més d'un cop. La primera, Soterrani , la va estrenar a la Beckett i després la va fer a Madrid i a Buenos Aires, cada cop amb un repartiment diferent, en un muntatge nou. Després va venir Dues dones que ballen , amb l'enyorada Anna Lizaran i Alícia Pérez al Lliure de Gràcia. I ara aquesta peça que tanca el cercle, amb molts elements en comú amb les anteriors.
LLIBERTAT ABSOLUTA
Benet i Jornet ha reivindicat sempre el teatre costumista català, i fins i tot n'ha begut en la seva producció dramàtica. En la trilogia, però, i especialment en aquesta obra, defuig qualsevol obsessió pel realisme. No li interessa resultar versemblant i, com explica Albertí, aquesta actitud és pròpia d'un autor en fecunda maduresa, "que escriu des de la llibertat més absoluta". El fet de ser peces amb dos personatges, un altre dels elements comuns de les tres obres, remet Albertí a una anàlisi sobre els lligams més profunds que les agermanen. "L'identifico amb la tècnica del diàleg platònic: protagonista i antagonista, amb una mena de debat filosòfic on el que es genera és un acostament profund dels dos personatges sobre la tesi ideològica de cada una de les peces". I quina és la tesi de Com dir-ho? "Parla de com la cultura, i específicament la literatura, perquè aquest és el context de l'obra, pot arribar a salvar-nos".
UN MARC GRACIENC
Hi ha un altre element menys evident que vincula les obres de la trilogia. Totes tres s'hauran estrenat en escenaris graciencs, en espais de petit format, allà on el públic pot sentir la respiració dels actors, escrutar l'expressió dels seus rostres. Albertí, que el mes de juliol estrenarà oficialment el càrrec de director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, hauria volgut esperar-se una mica i estrenar-hi l'obra del mestre. Però Benet ho va deixar clar fa un parell d'anys: ni una sola obra seva més als teatres públics catalans. Creu que ja l'han estrenat prou, i no vol ser tap per als joves, per als que vénen darrere. A l'Almeria Teatre l'esperen amb els braços oberts.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,