Totes tres són actrius. I, a més, comparteixen nom amb la copatrona de Barcelona. Mercè Pons, Mercè Arànega i Mercè Sampietro, un trio d’intèrprets amb dècades d’ofici per explicar que també tenen en comú l’amor per una ciutat que està a punt per començar la seva festa major. Cadascuna té les seves raons per estimar-la. Els hem demanat que ens les expliquin, i que ens parlin dels seus racons favorits, sense obviar la cara menys amable de la ciutat.
Les tres Mercès disfruten passejant per la Barcelona dels barris, de la distància curta, de descobrir nous racons amagats en una ciutat que, malgrat tenir unes dimensions humanes, saben capaç de sorprendre fins i tot els que la coneixen millor. Però també deploren la massificació turística, la pèrdua de personalitat que se’n deriva i la retallada en serveis en nom d’una crisi que, denuncien, assola també amb cruesa el món al qual es dediquen. Totes tres, en definitiva, comparteixen igualment la passió per l’ofici i la sort, de vegades esquiva, d’estar treballant en allò que els agrada.
Mercè Arànega: “M’encanten els barris que tenen illes de vianants”
L’actriu Mercè Arànega no s’hi ha de pensar dos cops a l’hora de decantar-se per una de les moltes propostes del programa de la Mercè: el correfoc. Durant molts anys, s’oferia per portar-hi els fills dels amics: els infants i els valents són els que més disfruten del ball enfurismat dels diables. “Quan era jove no me’n perdia cap, ara ja no hi vaig”, diu, malgrat que la seva vitalitat i la brillantor dels seus ulls contradiuen la pressa del calendari. Ja no es veu amb cor de córrer sota la pluja d’espurnes, però cada any es reserva algun dia per viure les festes de la patrona, ja sigui assistint a algun concert, ja sigui fent una volta pel Parc de la Ciutadella, un dels escenaris que més li agraden per l’ambient que s’hi genera.
Des de fa 19 anys casa seva és fora de Barcelona, però la feina, els amics i les aficions, com anar al teatre o a veure una exposició, la porten sovint a uns carrers, unes places i uns equipaments que coneix pam a pam. Arànega va néixer a Buenos Aires el 1957. Als 10 anys va anar a viure a Badalona i es va instal·lar a Barcelona quan va començar els estudis a l’Institut del Teatre, en un edifici del carrer Elisabets que avui acull el Cidob i on ha elegit retratar-se en homenatge als vells temps. El seu domicili a la ciutat va anar canviant d’ubicació (“al carrer Portaferrissa, al de Còrsega, al davant del que ara és el TNC, al carrer Tordera…”) fins que va recalar en un pis gracienc on es va estar 15 anys. Gràcia, que ha vist canviar molt, continua tenint un lloc privilegiat entre els seus racons preferits de Barcelona. Però la seva llista de llocs on està a gust és extensa. “M’encanten els barris amb illes de vianants, com Sants i Sant Andreu”, explica.
Un altre lloc on li agrada escapar-se és la muntanya de Montjuïc. Hi va ser fa pocs dies, per visitar l’exposició del MNAC dedicada a Josep Tapiró, que la va entusiasmar, però també hi puja de tant en tant simplement per gaudir de les vistes sobre la ciutat. “El mirador és un espai meravellós”, diu amb la vehemència amb què defensa els seus personatges, que li ha valgut nombrosos reconeixements, entre ells el Premi Nacional de teatre per la seva Dona Obdúlia a la Mort de dama dirigida per Rafel Duran.
Però també hi ha molts llocs de la ciutat on Mercè Arànega no està còmoda. Són aquells on la proliferació del turisme la fa sentir “com si fos en un parc temàtic”. La Rambla és, segurament, el que més li desagrada. “Em sembla horrorós el que han fet amb les antigues parades d’ocells i flors. Ara són botigues de souvenirs barats”. Per això defensa: “Hem de pensar bé quin model de ciutat volem. Jo no sóc la persona més adequada per dir què s’ha de fer, però sí per queixar-me, perquè sóc una ciutadana”. Un cop obert el pot de la queixa, a la Mercè Arànega se li enfosqueix la mirada pensant en tanta i tanta gent que les passa magres. “Ja ho entenc, que no hi ha diners. Però és que abans n’hi havia i els van robar. No sé d’on han de sortir els recursos, però d’entrada se’ls han d’exigir a la gent que els ha robat, d’aquest país i del país veí, que és Espanya”.
Mercè Arànega està indignada amb les causes i les conseqüències d’una crisi que també afecta de ple la seva professió. Però, per sort, després d’uns mesos en parada forçosa, se li obre una temporada plena de feina: dues obres al TNC ( El somni d’una nit d’estiu, al novembre, que espera amb la il·lusió que a un actor li fa sempre trobar-se amb Shakespeare, i al febrer L’hort de les oliveres, una obra molt contemporània i molt crítica de Narcís Comadira que li permetrà treballar amb el director Xavier Albertí) i The breath of live, de David Hare, al gener a la Sala Muntaner, amb la productora Q-Ars Teatre, que era “el projecte de vida” d’una gran amiga seva, l’actriu Mercè Anglès, morta prematurament aquest estiu, “així que és una obra molt sentida i especial”.
Mercè Sampietro: “El Liceu m’agrada molt: jo hauria volgut ser cantant”
La Mercè Sampietro (Barcelona, 1947) treballava de secretària quan el destí la va anar a buscar: una companyia madrilenya de teatre li oferia feina i no s’ho va pensar dos cops. Així començava la sòlida trajectòria professional d’una actriu que, si no ho hagués sigut, s’hauria volgut dedicar al cant. “M’hauria fet molt feliç”, assegura, però també reconeix la sort de no haver-s’hi obsedit: “Canto fatal”. Sampietro té debilitat per l’òpera, i el Teatre del Liceu, que a més li sembla un edifici de gran bellesa, és un dels seus racons favorits en el seu itinerari íntim per la ciutat on va néixer.
I va ser justament un naixement, en aquest cas el de la seva primera néta, el que va empènyer l’actriu cap a un barri que fins aleshores només coneixia de passada, Sant Andreu. “El meu fill i la meva jove hi vivien”, precisa la matriarca de La Riera. “El meu marit i jo vam decidir traslladar-nos-hi per estar a prop de la nena”. No és que Sampietro no conegués el barri, esclar. Però més enllà de la Rambla, la plaça d’Orfila i el carrer Gran hi havia passejat poc, per no dir gens. “O sigui que puc dir que el vaig descobrir fa pocs anys, i m’encanta”, diu la intèrpret, una dona vitalista amb interessos múltiples, entre els quals l’arquitectura (“especialment el racionalisme; el Modernisme no m’entusiasma, tot i que considero Gaudí un geni; i m’encanta la Torre de Collserola”).
A l’hora d’enumerar els encants de Sant Andreu, n’hi surten un reguitzell: “Està molt cuidat i molt rejovenit. M’agraden els carrerons, les cases baixes, l’espai Can Fabra, que ha quedat preciós i encara té molt potencial, i, per descomptat, la plaça d’Orfila”. Per raons de feina, Sampietro s’ha passat tota la vida a cavall entre Madrid i Barcelona, i té casa als dos llocs. Però confessa que a la capital espanyola hi troba a faltar una mica l’ambient proper i càlid d’aquí. “M’agrada molt la vida de barri, el tracte familiar dels botiguers, que la gent es conegui”, diu la intèrpret, molt amiga d’anar al mercat i a comprar a botigues on se sent ben tractada.
Però a la llista de Mercè Sampietro no tot són lloances. Dotada d’un admirable esperit crític, no s’està de dir també les coses que no li agraden. I quan s’hi posa n’hi surten una pila. Una de les que més la indignen és la brutícia i la desatenció de tot el que no sigui el centre, tant del districte on viu com de tot Barcelona. “La ciutat en conjunt està molt descuidada. Es cuida molt el circuit del turisme i prou. Ara tot s’atribueix a la crisi, però l’excusa no serveix”.
També parla amb preocupació dels problemes derivats de la massificació turística, que és “espantosa, carregosa”. “Cal descentralitzar el turisme, però el risc és que la massificació arribi als barris. És un problema difícil de resoldre”. En qualsevol cas, ja fa temps que el centre de la ciutat no forma part del centre vital de Mercè Sampietro. Sí que ho era en els seus anys d’estudiant. “Quan tenia 20 anys vaig viure molt Ciutat Vella, el Born, però ara no hi passejo: sempre penso que amb tant turisme no es pot veure res”. El Liceu, que visita de tant en tant, és una excepció. I una curiositat: podeu estar segurs que, per molt que li vingui de camí, per arribar al Liceu la Sampietro no ha passat mai pel mig de la plaça de Catalunya. “Em fan por els coloms. No he travessat mai la plaça, és un lloc on de ben segur que no m’hi trobaran”. Tampoc li agraden les aglomeracions i aquesta és una raó per la qual ha viscut “poquíssim” la Mercè; a més, sovint les festes l’agafen de viatge, treballant.
Bé, últimament és més difícil que li passi perquè La Riera ocupa el gruix del seu temps. “Quan vam començar ens pensàvem que duraria un any o dos. I ja anem per la sisena temporada. Tots els que la fem no parem de donar gràcies, perquè en temps d’incertesa com aquests tenir feina continuada és un regal”. Quan pot, busca forats per treballar en teatre: el seu pròxim projecte és un paper en el repartiment d’una Fedra que Sergi Belbel dirigirà al Romea a partir del gener. “Em fa molta il·lusió”, reconeix, abans d’acomiadar-se entre presses, i malgrat tot satisfeta, perquè la seva agenda treu fum.
Mercè Pons: “Barcelona sempre té alguna sorpresa amagada”
Els assajos de l’obra que acaba d’estrenar a la Sala Muntaner, Pensaments secrets, han permès que l’actriu Mercè Pons (Arbúcies, 1966) hagi pogut fer un descobriment que la té captivada: les instal·lacions de l’Ateneu Barcelonès, al carrer Canuda, on la companyia ha assajat uns quants dies. Li agrada especialment la magnífica biblioteca, que a més guarda certa relació amb el seu personatge a l’obra, la d’una professora d’escriptura creativa. Però l’estricta normativa de l’ateneu impedeix que li puguem fer allà la fotografia per a aquest reportatge. Pons acaba posant a l’encisador jardí romàntic, un regal d’arbres, plantes, aigua i peixos de colors, a recer del ritme embogit dels carrers del centre de Barcelona. “Una de les coses que m’agraden de la ciutat és que sempre té alguna sorpresa amagada -afirma-. Malgrat que és petita, mai l’acabes de descobrir del tot”.
Mercè Pons va créixer entre Arbúcies i Arenys. Quan era adolescent, les Festes de la Mercè suposaven el final de festa perfecte a l’estiu amb la colla: “Recordo haver passat moltes nits de concert i després, al matí, sense dormir, agafar el tren per tornar a Arenys”.
Reconeix que ha viscut molt la dimensió musical de les festes, però que la seva condició de mare li ha fet valorar el programa d’una altra manera. “Enguany hi portaré per primer cop la petita, que té tres anys”, diu. L’actriu confessa que la notorietat de la seva onomàstica té un valor afegit: cada any rep trucades d’amics i coneguts amb qui fa molt que no es veu. Tothom recorda que és el seu sant i volen felicitar-la i, de passada, reforçar uns llaços que potser les obligacions quotidianes van desfent. “El dia del meu sant me’l passo al telèfon”, confessa, agraïda per aquesta allau de felicitacions-retrobament.
Fent un salt enrere en el temps, Mercè Pons admet que la seva relació amb Barcelona ha anat variant amb el pas dels anys i l’acumulació d’experiències. “Quan no hi vivia em semblava excessiva i incòmoda. Després, quan vaig començar a viatjar i a conèixer altres llocs, em vaig adonar que en realitat és petita i meravellosa, ofereix moltes opcions i té un ambient que m’agrada molt”, explica. També en destaca l’oferta cultural, no només pel que fa al teatre sinó també a “la seva arquitectura meravellosa i els museus”.
Pons va començar a viure a la ciutat quan va debutar professionalment en el món de la interpretació, quan tenia 23 anys. Si es descompten els sis anys que va viure a Madrid, porta gairebé vint anys a Barcelona. La major part del temps, casa seva ha estat a la part de sota del passeig de Sant Joan. “Un dels meus indrets preferits de Barcelona, que he vist canviar molt”, destaca. Encara no fa un any es va instal·lar amb la seva família al barri de Gràcia. N’està enamorada. “I això que l’Eixample m’encanta”, diu. Però als carrerons graciencs hi ha trobat el caliu de la distància curta, la vida de barri que la reconforta. “Suposo que perquè sóc de poble. I aquí l’ambient és molt familiar”, afegeix. Li agrada passejar-hi, anar al mercat, portar els fills al parc, vagarejar-hi amb el seu gos.
Si ha de triar una cosa que no li agrada de la ciutat, destaca “l’excés de turisme en determinades èpoques” i el fet que alguns serveis semblin més orientats als visitants que als ciutadans, tot i que entén que “criticar és molt fàcil” i també que “el turisme és necessari”. I entre les incorporacions recents a la fesomia de la ciutat, n’hi ha una que la disgusta especialment: l’Hotel Vela, que ha transformat el perfil marítim i ha trencat la línia neta de l’horitzó: “Visualment, em molesta”.
Però hi ha una altra cosa que encara molesta més la Mercè Pons: la crisi dins la crisi que viu la seva professió. “Els treballadors de la cultura ho estem passant molt malament. Ara hi ha molt poca feina i s’estan vivint situacions personals molt dramàtiques. I el pitjor és que gairebé ni se’n parla”, es lamenta l’actriu.
De moment, el seu horitzó laboral passa per aquests Pensaments secrets que coprotagonitza a la Sala Muntaner juntament amb Àlex Casanovas. Escrita per David Lodge, és una comèdia romàntica “que no fa riure, sinó més aviat somriure” on es contraposen dues maneres d’entendre el món. L’obra ha arribat als escenaris per la perseverança del seu traductor i productor, Llorenç Rafecas. I suposa el debut en la direcció de l’actor Lluís Soler. “Que et dirigeixi un actor és un privilegi. El Lluís ens ha donat molta llibertat”, diu l’actriu, encantada amb la feina, el personatge i un espectacle al qual desitja llarga vida.
