Mostrando entradas con la etiqueta Carlota Subirós. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Carlota Subirós. Mostrar todas las entradas

de ÀNGEL GUIMERÀ
versión y dirección CARLOTA SUBIRÓS
dramaturgista FERRAN DORDAL 
intérpretes MERCÈ ARÀNEGA, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, ROGER CASAMAJOR, LAIA DURAN, ORIOL GENÍS, ALBA PUJOL / NIES JAUME y RAMON PUJOL
duración 1h 20min
fotografías DAVID RUANO
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y TEATRE EN XARXA
SALA PETITA (TNC)

Desde la entrada a la sala ya se intuye la tragedia. Un pianista y un violinista tapan el silencio de los futuros llantos. Sol Solet es la obra más feminista de uno de los mejores dramaturgos de la literatura catalana, Àngel Guimerà. Y otra mujer, Carlota Subirós la ha sacado del olvido y de paso le ha quitado el polvo acumulado durante años.

En una escenografía minimalista pero de aspecto decadente se reúnen los personajes. Munda, Laura Aubert, eterna enamorada de Hipòlit, Roger Casamajor, espera la vuelta de su primo Bernabé, Ramon Pujol, y de su salvador, Jon, Javier Beltran, junto a su tía Gaetana, Mercè Arànega.



La puesta en escena es hipnótica. El foco central que se desliza a lo largo y ancho de la escenografía de Max Granezel es el encargado de enfatizar las luces y las sombras propuestas en los diálogos de Guimerà. La iluminación de Carlos Marquerie es simplemente exquisita y alcanza su punto máximo en la última escena, de aquellas que te atrapan y no te dejan ir.

Aunque durante los primeros momentos el montaje peca de un estatismo excesivo, éste se acaba rompiendo y el ritmo del montaje acaba por vencerle. Carlota Subirós consigue romper con la narración de esos primeros instantes y transformar el montaje en una especie de "thriller", donde los hechos/acontecimientos toman tanto protagonismo como la psicología de los personajes.



Laura Aubert vuelve al drama y nos traslada el dolor, la culpa y las dudas de una mujer doblemente abandonada, traicionada y que paga con la misma moneda a quien la ama. Aún así, quien se lleva la función de calle es Roger Casamajor, que le tiene pillado el truco a este tipo de personajes. Su Hipòlit es un arma de doble filo que intenta jugar con el espectador pero que acaba ganando la versión menos alentadora de este jugador posesivo y maltratador, que como tantos otros ama "sin medida". 



Uno de los grandes aciertos de la producción es el tratamiento de la figura de la Ombra, en mi caso interpretada por Alba Pujol, una especie de voz de la conciencia de los personajes, un eco que ayuda a situarse al espectador y que a veces, convierte a las escenas en espejismos. La Ombra se fusiona perfectamente en el espacio sonoro creado por Damien Bazin y que en este montaje tiene una importancia crucial a la hora de crear y amplificar las escenas más dramáticas.

Sol Solet es un montaje sugerente, provocador, lleno de simbolismos, una bomba ideológica brutal. Descender al infierno, a veces, tiene su recompensa. Sin duda, el mejor montaje de lo que llevamos de temporada del TNC.

SOL SOLET

by on 19:03
de ÀNGEL GUIMERÀ versión y dirección CARLOTA SUBIRÓS dramaturgista FERRAN DORDAL  intérpretes MERCÈ ARÀNEGA, LAURA AUBERT, JAVIER ...

TEXT: ANTON TXÉKHOV
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: PEPO BLASCO, ROSER CAMÍ, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, EDUARD FARELO, VICTOR PI, ALBA PUJOL, BERNAT QUINTANA, XAVIER RUANO, ANNA SAHUN i ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE MONTJUÏC


Carlota Subirós culmina la seva estada en el Lliure amb un Txékhov sense floritures. Ens trobem amb una escenografia molt nua, amb els mobles imprescindibles que requereix l'acció. Res de vestits d'època, tampoc moderns, els personatges vesteixen de manera simple perquè aquí ho més important és la paraula.

Subirós condensa en dues hores tota l'acció, lluny d'altres versions i el·liminant totes les parts i personatges superfluos. Tot el que hi ha és perquè ha d'estar, sense més. Una versió molt clàssica, amb els actes perfectamente delimitats amb la "caiguda" de teló inclosa però que malgrat tot agafa un ritme massa lent en algunes escenes.

Repartiment de luxe encapçalat per Mia Esteve, Roser Camí i Alba Pujol com les tres germanes, i amb uns secundaris excepcionals com Pepo Blasco, Eduard Farelo o Victor Pi. Petites però significatives actuacions de Bernat Quintana, Jordi Collet i Anna Sahun.

I entre ells, la música que acentua el desig de totes les germanes, però sobre tot la Irina (Alba Pujol), la més petita, de marxar cap a Moscou, el seu paradís, cap a una vida millor. Un text ple d'actualitat que per sort o per desgràcia s'ha complert, nosaltres som aquells que Txékhov veia com a esperança d'una vida millor i estem més o menys com fa 100 anys.

LES TRES GERMANES

by on 18:08
TEXT: ANTON TXÉKHOV ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS INTÈRPRETS: PEPO BLASCO, ROSER CAMÍ, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, EDUARD FARELO...

TEXTO: LLUÏSA CUNILLÉ
DIRECCIÓN: CARLOTA SUBIRÓS
INTÉRPRETES: JORDI DAUDER y VICKY PEÑA
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE y CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
ESPAI LLIURE (TEATRE LLIURE)


Después de casi tres años de andadura, el Teatre Lliure vuelve a programar esta obra, una de las más aclamadas de la dramaturga Lluïsa Cunillé. Dos actores de renombre y que formaron parte del primer reparto de la obra, Jordi Dauder y Vicky Peña, se vuelven a subir al escenario.

En un ambiente de crisis mundial, África vuelve a recordarnos que ella siempre ha sido la protagonista de las peores crisis. Allí no se hunde ninguna bolsa, ni los datos de paro les preocupan, allí decenas de miles de niños se mueren de hambre cada día. Pero tranquilos, Cunillé utiliza esta imagen, presente en miles de informativos, para jugar con ella usando la inteligencia y el pudor, sin mostrársela en ningún momento al espectador.

El público se entretiene durante ochenta minutos, dos personas 'encerradas' en la habitación de un hotel. Hablan, beben, se ríen. De repente entra un tercer sujeto (imaginario) que por boca de la intérprete, Vicky Peña, intenta convencer al hombre de que se lleve a su hijo con él. A través de este tercer sujeto, viajarán sin darse cuenta y pasito a pasito por la realidad africana. En el minuto ochenta del viaje, todo será desvelado.

Magnífico ejercicio de conciencia social el que propone Lluïsa Cunillé, donde nada se ve, pero todo es mostrado. Magníficas interpretaciones de dos 'bestias' escénicas, Jordi Dauder y Vicky Peña. Esta última con personaje doble, mantiene en vilo a los espectadores, que se quedan atónitos al descubrir el desenlace.

No estamos ante la típica obra denuncia de los abusos de los blancos a los negros. Toda la obra es un sueño, un ataque contra la propia consciencia, pero al bajar el telón la realidad resulta todavía más monstruosa.

APRÈS MOI, LE DÉLUGE

by on 17:49
TEXTO: LLUÏSA CUNILLÉ DIRECCIÓN: CARLOTA SUBIRÓS INTÉRPRETES: JORDI DAUDER y VICKY PEÑA PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE y CENTRO DRAMÁTICO...

TEXT: LEWIS CARROLL
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: FERRAN CARVAJAL, CRISTINA CERVIÀ, BABOU CHAM, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, GUSTAVO LESGART, JORDI ORIOL, ALBA PUJOL, XAVIER RIPOLL, ANNA ROBLAS, LLUÍS SOLER, ÀLVAR TRIAY i amb la col·laboració especial de JANA CAMPS, LUARA MATEU, CARLA VIVES LLEIXA.
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE


El món d'Alícia no és fàcil d'entendre, és un llibre que llegim en la infantesa, però que té moltes lectures en diferents nivells. I mostra d'això era el pati de butaques, nens, joves i no tan joves es disposaven a veure l'espectacle. Molts d'ells puc assegurar que vam tenir un trauma al llegir Alícia, potser perquè no van entendre els seus mons, els resultava massa complicat d'imaginar, però he de dir que per a molts el muntatge de Carlota Subirós ens ha reconciliat amb l'Alícia i del trauma hem passat a tenir una espècie de saber més coses d'aquesta fantàstica nena.

Alícia (un viatge al país de les meravelles) era una aventura complicada que s'ha convertit en unespectacle bestialment meravellós. Carlota Subirós ens mostra un espectacle concebut des d'una òptica minimalista però que visualment resulta encertat a l'hora de crear una atmosfera propícia per a somiar i deixar-se transportar a un món imaginari.

Amb una escenografia plena de misteris, tants o més que els quals ens revela l'obra de Lewis Carroll, l'espectador se sent des del primer minut que s'eleva de la seva butaca i sense poder fer res per a impedir-lo és transportat a una altra dimensió.

Encara que el que més sorprengui d'aquest muntatge és la seva escenografia, no està de més destacar un excel·lent feina actoral, sobretot del seu protagonista, Alícia és Alba Pujol, que en el qual és fins ara el seu millor paper, ens fa que ens oblidem d'Alba i vegem tota l'estona a una meravellosa Alícia, que sense dubte serà difícil d'oblidar.

Teatre barrejat amb dansa per a representar el món dels somnis d'una nena que ni podia ni volia deixar de somiar. Un muntatge amb una clara petjada de la seva directora, Carlota Subirós, que és el més sorprenent i excitant que s'ha vist en la cartellera barcelonina del que duem de temporada. Alícia ha començat un viatge iniciàtic en les taules, ara una vegada baixat el teló per a sempre, ho seguirà fent en cadascun dels quals vam ser capaços de somiar amb ella.


FITXA ARTÍTICA
TEXT: DORIS LESSING
TRADUCCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
DIRECCIÓ:CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: ANNA AZCONA, JOAN CARRERAS, BELÉN FABRA, ALBA PUJOL, ALBERT RIBALTA, ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ:TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE

Doris Lessing és un regal. I veure l'adapció de la seva única peça teatral és una meravella pels sentits. Només pel text ja mereix la pena pagar l'entrada. Però el que et trobes dins de l'Espai Lliure sobrepassa els euros de la taquilla. Anna i Dave, o el que és el mateix Belen Fabra i Ernest Villegas, són una parella que lluita cos a cos contra els convencionalisme socials que envolten a qualsevol parella. Tot l'estona es produeix un joc, entre els protagonistes, i aquestos i el públic.
Més d'una hora i mitja de concentració absoluta, perquè el text ho requereix, és d'una d'aquelles obres que penses que si perds una miqueta, encara que només hi fossin uns segons, estàs perdent tota una joia.
Belen Fabra, malgrat que en les seves darrers incursions teatrals no hagi estat massa encertada, aqui ens descobre totes les pors i el caos de l'ànima de Anna Freeman que lluita incansablement per no convertir-se en aquelles dones a les que tant destesta. Ernest Villegas sap com imprimir-le al seu David Miller tota la força per plantar-li cara a una Anna Freeman en ple estat catastròfic.
Anna Azcona i Albert Ribalta destaquen als seus papers secundaris d'una soltera amb poques possibilitats de casar-se i un casat infeliç, cínic i tarambana, respectivament.
Un escenari a quatre bandes típic de l'Espai Lluire ens ofereix totes les seves possibilitats de veure com els personatges es desenvolupen en tres habitacions mínimes. Els clarobscurs dels jocs de llums fan la resta per a que els ulls de l'espectador vegin més estàncies de les que poden diferènciar a simple vista.
Una peça de Doris Lessing que malgrat haver-se escrit fa més de cinquanta anys, està en plena vigencia. És possible mantenir la llibertat individual dintre del matrimoni?

JUGAR AMB UN TIGRE

by on 13:54
FITXA ARTÍTICA TEXT: DORIS LESSING TRADUCCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS DIRECCIÓ:CARLOTA SUBIRÓS INTÈRPRETS: ANNA AZCONA, JOAN CARR...



FITXA ARTÍTICA
TEXT: LUIGI PIRANDELLO
DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: Lluís Soler, Jordi Oriol i Elena Alonso.
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

“La vida li bategava a la gola, amb els gust de tantes coses, impossible de dir, que l’angoixava i gairebé li feia plorar, per la plenitud de la joia que sentia, i veia que tots els altres gaudien com ell, i s’estimaven només per això... però tenia una estranya aprensió, no de dir-ho, sinó de pensar-ho, com si només pel fet de pensar-ho ja s’hagués d’acabar.”
En l’obra extraordinàriament àmplia i rica que Pirandello va desenvolupar a partir d’aquell moment i al llarg de tota la seva vida, la mort esdevé un motiu central, constant, el contrapès que mesura totes les coses en les balances de l’ànima. En el teatre, en la narrativa i en l’assaig, el pensament de l’autor sicilià, fosc i magmàtic, està sempre il·luminat per una lúcida consciència de la mort, que el connecta directament amb una força vital imparable, amb un desig desbocat de vida, de bellesa, d’intensitat. Aquesta paradoxa es troba al cor de L’home de la flor a la boca, una peça teatral nocturna que va néixer com a conte i que us oferim acompanyada d’una altra narració, Un dia, on el viatge de la vida s’acompleix en el curs d’una jornada.
Un escenari massa ample per on la història es perd vàries vegades, on els ulls dels espectador no arriben. Tot ple de taules i de cadires, gots i vi, un cafè, un bar on els actors es mouen, amb uns moviments i gestos massa assajats que resulten una mica robòtics de vegades e inexplicables d’altres. Dos històries separades per una ballarina que dansa frenèticament per tot l’espai, que el públic ha de fer un seriós exercici mental per imaginar-se que podia estar fent allà, per a que serveixen els seus moviments, que realment no aporten res important a la història.

“L’amor és morir cada dia. L’amor no és memòria, no és pensament. L’amor no és una cosa que duri contínuament en el temps. A través de l’observació, cal morir contínuament entre totes les coses. Llavors té lloc l’amor; i amb l’amor apareix la creació.”

Amb un Lluís Soler brillant que salva l’obra amb la mestria d’un gran actor, l’obra troba el seu punt de deixar-se veure sense gaires pretensions. Tal vegada Jordi Oriol necessiti uns quants anys més de rodatge teatral per fer-nos arribar les seves paraules, que a estones es perden en el gran espai fosc de la Biblioteca i no troben la resposta esperada en l’espectador.
Una obra, potser massa profunda, lluny de les grans comèdies de Pirandello, que es deixa veure per als ulls que no demanin un tot complert.

“La mort! I no saber res més. Sortir d’aquest somni. I tanmateix, és espantós morir.”