Mostrando entradas con la etiqueta Eduard Farelo. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Eduard Farelo. Mostrar todas las entradas

de JOSEP MARIA MIRÓ
dirección XAVIER ALBERTÍ
intérpretes MANEL BARCELÓ, CARME ELIAS, SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, EDUARD FARELO, MARINA GATELL, ALÍCIA GONZÁLEZ LAÁ, MÍRIAM ISCLA, LAIA MANZANARES, MALCOLM McCARTHY
duración 1h 20 min + 20min de entreacto + 55 min
fotografía MAY ZIRCUS
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

No tendría que ser noticia, pero lo es, que una dramaturgo catalán (en masculino, voy a tirar cohetes cuando lo conjugue en femenino) estrene obra en la Sala Gran del teatro más importante del país. Ya por eso la sala debería estar abarrotada para en vez de ver el clásico de turno, admirar una obra contemporánea sobre un tema con el que desayunamos, comemos y nos vamos a dormir.

El todopoderoso miedo. A romper el orden establecido, a lo extranjero, a lo desconocido. Todo empieza con unas pintadas que amenazan a las mujeres de barrio, "Tornarem per violar a les vostres dones" (Volveremos para violar a vuestras mujeres). Todo al mismo tiempo que llega un (o dos) nuevo miembro a la comunidad, la Tau (Laia Manzanares), nieta de una de las vecinas.



Toda la acción pasa entorno a una comunidad de vecinos, donde unos empiezan a sospechar de los otros hasta el punto de querer cambiar todas y cada una de sus rutinas por culpa de este miedo atroz. Y, como siempre, las víctimas son las mujeres, y sus compañeros querrán decidir qué han de hacer, en una especie de paternalismo demodé, excesivamente cansino pero más actual que nunca. Al que se le une un racismo extremo de culpar los fallos propios siempre a los que vienen de fuera en vez de mirarse más el ombligo.



Temps salvatge es un montaje concebido bajo un suspense de hechos muy peculiar por lo que la parte técnica se iguala en importancia a la parte más artística. Con una escenografía imponente de Lluc Castells, una iluminación de Ignasi Camprodon que resalta aún más el clima de agobio constante al que se ve sometido el espectador y un diseño sonoro de Jordi Bonet que corta el aliento y consigue que no puedas apartar ni un segundo la vista de lo que pasa en escena. Brutal. Una combinación perfecta que hace "sufrir" y disfrutar al público al mismo tiempo.



La parte artística la comanda una encantadora y fascinante Laia Manzanares, de la que es imposible no caer rendida a sus pies. Desde el primer minuto su mirada inocente y sus inquietantes acciones atrapan al espectador que espera con ansia cada nueva aparición en escena. De entre los más veteranos destaca Míriam Iscla, que retrata a la perfección un mujer que se niega a dejarse llevar por el miedo y que opta por salvarse a base de coraje y agallas.

Josep Maria Miró es todo un especialista en desgranar los miedos, la estructura de Temps salvatge nos recuerda a una de sus obras más elogiadas y representadas, El principi d'Arquimedes donde la amenaza era un beso. Sea como fuere, Temps salvatge es una obra para ir a verla por muchos motivos, pero sin miedo. Al fin y al cabo todo es mentira, ¿o no?

TEMPS SALVATGE

by on 19:23
de JOSEP MARIA MIRÓ dirección XAVIER ALBERTÍ intérpretes MANEL BARCELÓ, CARME ELIAS, SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, EDUARD FARELO, MA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat)
Cels és l’última part de la tetralogia de Wajdi Mouawad La sang de les promeses. Ja heu muntat Litorals i Incendis, però us heu saltat Boscos. Per què?
Perquè Cels és extraordinària, i Boscos és una mica complicada, excessiva. I ara, amb els diners que tenim, el que fem és intentar gastar-los en el millor que ens passa per davant.
Com lliga amb la tetralogia?
N’és l’epíleg, amb una estètica molt diferent de les altres, però amb els mateixos temes: la vida, la mort, l’amistat, les passions, des d’una perspectiva hipermoderna, amb molta tecnologia.
De què parla l’obra?
És un thriller que desperta una curiositat tremenda pel que s’ha d’esdevenir. Parla de com la generació que té entre 20 i 35 anys paeix el món que ha heretat. És una generació desubicada, trista. Volen canviar el món. L’obra se centra en una cèdula hipersecreta d’una organització mundial que té la missió d’impedir un gran atemptat.
Com s’equilibra aquesta presència de les tecnologies amb la importància de la paraula?
Tota l’estona hi ha pantalles immenses, plànols de ciutats que poden ser atacades, zooms, Google Earths, molts missatges que arriben a l’ordinador, però finalment tot això ho sustenten els actors. El treball dels actors i el director és el mateix de sempre.
Dius al programa de mà que Cels és una obra complexa. Per què no ens l’hauríem de perdre?
Perquè Cels, i ara no parlo del nostre muntatge sinó de l’obra en general, és ideal per estimar el teatre. És teatre total, és una obra que t’arrossega. Et fa vibrar d’una manera molt especial.
Com es lliga que sigui una obra complexa i per a tots els públics?
És una obra que entra per la panxa. És molt intel·lectual, però no en fa ostentació i fa que quan la vas escoltant et sentis molt intel·ligent perquè l’entens. Les persones que són menys intel·lectuals o que fan anar menys el coco perquè el seu dia a dia no els ho permet es poden emocionar més perquè van més directes a les emocions. És una obra molt difícil de muntar, però quan la vas fent va esdevenint molt fàcil.
Com evolucionen els personatges en aquesta macrohistòria?
El retrat dels personatges és extraordinari i potentíssim. El que té de bo és que en cap moment es para la història per explicar-te els personatges, sinó que explicant-te la història vas entenent-los. I finalment l’espectador s’hi identifica.
Són unes persones que han de salvar el món, però ells també estan en crisi. ¿La mirada és molt negativa i depriment?
Sí. Però acaba amb un naixement. En aquest sentit, l’obra és extraordinària: et va ficant en la misèria, et va parlant del desastre que està a punt d’haver-hi al món i l’enllaça amb el desastre dels personatges, però hi ha un crit a la vida.
És el quart gran muntatge de La Perla 29 aquesta temporada, i dieu que esteu cansats. ¿Cansats de tanta feina, o de les condicions per fer-la?
Som una empresa grossa, ara molt grossa, que està en primera línia del sistema teatral i en ocasions és la que fa més produccions a Catalunya. Som capaços de fer quatre grans produccions a l’any, amb un pressupost molt gran, del qual el 22% és públic. Quan em reuneixo amb els polítics els dic que hem de trobar la manera de donar-hi una mica més de suport o això s’acabarà. Ja hem arribat al sostre de La Perla petita, podem fer-nos una miqueta més grans o ens cansarem i començarem a tirar una mica enrere, i serà una llàstima.
Quina resposta esteu rebent?
La resposta està sent molt bona, el departament i la regidoria de Cultura fan una bona feina, administren bé els recursos que tenen, el cas és si no haurien de disposar de més recursos.
I quin seria l’horitzó ideal?
Crec que l’horitzó natural de La Perla 29 seria consolidar el seu creixement, convertir-se en el que és, un teatre públic de Barcelona, gros, que en molts aspectes no és comercial, amb una associació d’espectadors... No es tracta d’incrementar el percentatge de diners públics. Si vénen més diners, jo puc fabricar més diners, molta més feina. Però ara els polítics no poden fer un pas endavant gran. I per tant l’horitzó real serà que l’any que ve haurem de recular una mica, amb el perill que això es pugui morir.
‘Cels’, de Wajdi Mouawad Direcció: Oriol Broggi Biblioteca de Catalunya (BCN). Del 18/6 fins al 27/7. Amb Eduard Farelo, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Xavier Ricart i Ernest Villegas
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Fuente: Europa Press

El director de la compañía teatral La Perla29, Oriol Broggi, ha señalado que el grupo ha dado un "salto estético hacia adelante" con 'Cels', basada en un texto de Wajdi Mouawad.

Según ha explicado Broggi este miércoles en rueda de prensa, 'Cels' --que podrá verse en la Biblioteca de Catalunya del 18 de junio al 27 de julio-- es el epílogo de la teatralogía teatral 'La sangre de las promesas', de Mouawad, que contiene 'Litoral', 'Incendis' y 'Boscos', y que se viste con una estética diferente de estas piezas.

"Los temas son los mismos de siempre porque tiene un carácter universal", ha explicado, pero la diferencia radica en que el embalaje es muy moderno, con mucha tecnología de por medio y sin música en directo, por lo que la estética de la compañía se verá renovada.

La obra transcurre en un 'bunker' secreto de una agencia internacional de inteligencia, y donde las personas que allí trabajan intentan descodificar pistas que puedan ayudarles a evitar un ataque terrorista inminente a escala mundial.

"Los terroristas son personas de entre 20 y 35 años que están cansadas de que no se les escuche", ha explicado Broggi, y que quieren cambiar el mundo mediante este ataque.

"Hay una crítica social muy evidente", ha comentado, en la que, como es habitual en el autor, relaciona las dos caras más polarizadas del ser humano, como la brutalidad de un acto terrorista con la belleza del arte, la poesía y las matemáticas, ya que se descubre que la clave para entender los mensajes cifrados de los jóvenes terroristas se encuentra en un cuadro de Tintoretto.

En este thriller de dos horas, los actores --Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduardo Farelo, Xavier Ricart, Ernest Villegas, Carles Martínez y Enric Auter-- darán vida a personajes con profundos problemas emocionales que apenas se hablan entre ellos y que desprenden mucha tristeza, "imagen de la postmodernidad" según Broggi, pero que la acción no avanzará hasta que no aparezca su parte más humana.

A través de los diálogos entre los personajes, que "llevan implícita una carga filosófica muy grande", el público viajará con los actores hasta culminar la historia en cuatro o cinco catarsis que se enlazan entre ellas, ha explicado el director.

WAJDI MOUAWAD


Según ha explicado el actor Xavier Ricart, la obra de Mouawad es tan grande que se lleva a los actores por delante; "el argumento está tan bien tramado que deja heladas y pensativas a las personas".

La compañía teatral de Broggi ha interpretado todas las obras de la tetratolgía teatral 'La sangre de las promesas', excepto 'Bosques', una producción que se han saltado porque "sería muy cara de producir y el mundo de la cultura no está en su mejor momento".

En referencia al autor de la tetralogía, Broggi ha explicado que a pesar de que vive relativamente cerca de Barcelona y que visita a menudo la ciudad, no se prevé que se acerque al estreno, ya que "no le gusta ver sus propias obras".

ACTIVIDADES PARALELAS


'Cels' irá acompañada de actividades paralelas gratuitas para reflexionar sobre los conceptos que aparecen en la pieza, como un coloquio entre el economista Arcadi Oliveres, la filósofa Marina Garcés y el propio Broggi --el 4 de julio--, una charla sobre nuevas tecnologías con el diseñador de interactivos Carles Sora, el diseñador de vídeos Francesc Isern --el 14 de julio-- y un coloquio entre actores y espectadores --el 27 de julio--.

Como iniciativa promocional, las entradas para la función podrán adquirirse a 15 euros si se compran antes del estreno de la obra.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Font: ara.cat
El Teatre Lliure prorroga l'obra de teatre 'L'onada' quatre dies més, del 9 al 12 d'abril, al Lliure de Gràcia. 'L'onada', dirigida per Marc Montserrat i basada en l'experiment real d'un professor nord-americà, es va estrenar el 14 de març.
El protagonista és Ron Jones (Eduard Farelo), un professor d'un institut de Califòrnia, als anys 60, que vol ensenyar als seus alumnes com es va poder forjar la societat que va donar peu a l'Alemanya dels anys 30 i 40. Per fer-ho entendre als seus alumnes, fa un experiment: durant unes setmanes hauran de seguir unes normes estrictes que els permetran experimentar en primera persona com arriba a ser de fàcil convertir-se en part d'un aparell totalitari.
L'obra, que és una producció del Teatre Lliure, té com a intèrprets Eduard Farelo (Ron Jones), Boris Cartes (Steve), Malcolm McCarthy (Norman), Marta Ossó (Wendy), Alba Ribas (Sherry), Andrea Ros (Aline), Martí Salvat (Robert) i Joan Sureda (Doug).
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT: IGNACIO GARCÍA MAY
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
IDEA i DIRECCIÓ: MARC MONTSERRAT DRUKKER (Basat en l'experiment real de RON JONES)
INTÈRPRETS: BORIS CARTES, EDUARD FARELO, MALCOM McCARTHY, MARTA OSSÓ, ALBA RIBAS, ANDREA ROS, MARTÍ SALVAT, JOAN SUREDA i veu en off JORDI ROYO
DURADA: 1h 20 min + 15 min pausa + 45 min
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

He de dir d'entrada que no coneixia l'experiment, que fins fa quatre dies no sabia que havia dos pel·lícules, un llibre i fins i tot un musical sobre ell. I també que fa una setmana que estava comentant que em feia mandra veure-la. Hete aquí la meva ignorància. Tot això s'ha esvaït des del divendres, des del primer minut del muntatge.

Marc Montserrat porta a escena els seus cinc anys de feina, de documentació, de recopilació de tota la informació possible per a que el muntatge sigui ho més verídic possible. I ho aconsegueix, no hi ha moments ensucrats ni anècdotes, amb un ritme constant ens presenta com es va desenvolupar l'experiment, des del seus inicis com un simple joc de classe fins a la realitat final.

Eduard Farelo interpreta magistralment al professor Jones, amb un inici de bon rotllisme típic d'un professor jove que vol caure en gràcia als alumnes però que els fets li acabaran convertint en un líder autoritari amb una presència que fa callar i tallar la respiració a a alumnes i públic.

Meravellosa la nova onada de joves intèrprets que ens presenta el muntatge. Grans descobriments com l'Alba Rivas i l'Andrea Rosa i alguns que poc a poc es van consolidant dins de l'escena catalana com són la Marta Ossó, que la van poder veure al darrer muntatge del Pau Miró a la Sala Beckett, Un refugi indie; i el Joan Sureda que en muntatges anteriors no m'havia acabat de convèncer, però en L'onada demostra que ha vingut per quedar-se, i esperem que molt de temps.

Meravellosa escenografia de Joan Berrondo i il·luminació d'Albert Faura que completen un muntatge, que només amb el text ja colpeix però que l'ajuda audiovisual fa augmentar la sensació d'estar veient un moment únic, un espectacle que és molt més que una obra de teatre. El públic es sent part de l'experiment, no per ser exactament partícip sinó per estar observant el que està passant i no poder fer res.

Tots sabem que portem un monstre dins. Que d'alguna manera i amb les circumstàncies adequades podríem ser el Ron Jones de torn. Que el que el Marc Montserrat ens ha volgut mostrar no està tan lluny de nosaltres. Que el que passa és real i podria tornar a passar. Ho sabem i ens aterra. Per això el primer aplaudiment va ser fred perquè l'obra et deixa mut, sense respiració, atònit pel que acabes de veure. Afortunadament segueixes aplaudint perquè acabes de veure un gran muntatge i els actors s'ho mereixen. Però han passat dos dies i jo encara tinc un nus a l'estómac, encara hi penso. Encara tinc els pells de punta. No és normal, és L'onada i s'ha d'experimentar.

L'ONADA

by on 14:03
TEXT: IGNACIO GARCÍA MAY TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT IDEA i DIRECCIÓ: MARC MONTSERRAT DRUKKER (Basat en l'experiment real de RON...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
"Com podien dir els alemanys, després de la guerra, que l'Holocaust no havia passat?" Aquesta és la pregunta que va fer una alumna de 15 anys al seu professor d'història contemporània, un jove i carismàtic Ron Jones que, amb 25 anys, s'estrenava en un institut públic de Palo Alto (Califòrnia) el 1967. El mestre no va contestar amb una resposta de catàleg. "Els llibres d'història no parlen de la vergonya que els alemanys devien sentir per haver format part del nazisme, com devien voler esborrar-lo dels seus pensaments", afirma. Jones va voler fer viure als estudiants l'experiència en carn pròpia; així entendrien per què els alemanys van votar un partit feixista i van tolerar el Tercer Reich.
El professor va proposar a la classe de formar part d'un joc de rol. "Els vaig intentar mostrar com seria viure en una societat disciplinada, en què s'havien de moure a l'uníson; els vaig donar el sentit de comunitat i la sensació d'acció, de com podien canviar la societat si treballaven junts; i això, combinat, va donar una mena de febre per ser part d'un club, amb carnets propis, una salutació, una policia secreta", explica Jones. L'experiment sociològic va anar tan bé, i tan lluny, que se li va estar a punt d'escapar de les mans. Al cap d'una setmana va haver d'aturar-ho. La seva dona el va alertar: fins i tot a ell li agradava el poder absolut.
Avui Ron Jones és un avi que viu a San Francisco i juntament amb el seu exalumne Mark Hancock, de Seattle, ha vingut a Barcelona per acompanyar el director Marc Montserrat durant l'estrena al Teatre Lliure de l'adaptació de L'onada . "És un cas únic. És la primera vegada que s'explica la història tal com va passar. Això no és entreteniment. El Marc hi ha treballat cinc anys. Ha fet servir material original que mai s'ha vist: diaris, reportatges, blocs, plans escolars... Ha tingut accés a material de primera mà. Ha fet més recerca que mai ningú abans", afirmen. "Tenia l'obligació ètica d'explicar una obra que parteix de l'Holocaust però que no posa com a víctima els jueus, sinó que les víctimes són els alumnes", explica el director.
El terror d'anar a la contra
L'escola va acabar expulsant Jones -per la seva militància en causes socials, especialment pacifistes- i mai més va poder exercir en un col·legi públic, tot i els centenars de firmes dels alumnes en contra de la decisió. "Era un professor popular, energètic i divertit. Ens proposava moltes activitats, a la classe. I aquest experiment va començar com un joc divertit i va acabar sent difícil, confús i terrorífic -explica Hancock, una de les víctimes-. Alguns estudiants van començar a ser agressius contra els que dubtàvem. Hi havia alumnes que intimidaven els altres. No podies confiar ni en els teus amics, no podies expressar la teva opinió. Va trencar la comunicació entre nosaltres, i molt ràpid, en 5 o 8 dies. Per mi, va ser una fita en la meva vida".
El context social, als anys 30, va servir de caldo de cultiu per al nazisme. Als anys 60, els Estats Units també passaven per una època complicada. L'experiment de l'onada es va fer just entre l'èxit dels Beatles i elsummer of love dels hippies, el moviment black power i les manifestacions anti-Vietnam. L'impacte de l'experiment va ser tal que durant una dècada no se'n va parlar enlloc. "Un dia, comprant roba a Brooklyn, l'exalumna que m'havia fet la primera pregunta em va veure i em fer la salutació -explica el mestre-. Llavors vaig decidir escriure-ho tot en un article, La tercera onada ".
L'anècdota es va convertir en una història popular a tot el món. Se n'han fet desenes d'adaptacions -novel·les, TV movies , pel·lícules- però mai han reflectit literalment què va passar: "Són entreteniment romàntic. Sempre hi ha una història d'amor i un suïcidi. Quan la història real és més potent que això! L'amor no va aturar el feixisme", diu Jones, taxatiu.
Donar una resposta fàcil
"Part de l'atracció de l'onada va ser que jo els donava una resposta senzilla a situacions complicades", explica Jones. I això serveix per a totes les ideologies totalitàries, populistes o feixistes. "Pot passar a tot arreu, sempre, no només en un país. També en una llar, una església, una feina...", afirma Jones. "La societat actual també busca respostes. I si algú ens donés una clau màgica, la majoria ens hi embarcaríem sense preguntar gaire", opina Eduard Farelo, l'actor que interpreta Jones al Lliure. "És fàcil veure que dolents que eren els nazis, però és més difícil veure el mal si el tens a prop", reflexiona Ignacio García May, dramaturg de l'obra. "Els alumnes es van adonar que tots podríem haver sigut alemanys. No som ni millors, ni pitjors. Donaríem la nostra llibertat per la sensació de ser superiors als que ens envolten", alerta Jones.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,
Font: L.S. (ara.cat)

 Ron Jones és el nom real de professor que, als anys 60, als Estats Units, va intentar respondre als seus alumnes la pregunta de: 'com van poder, els alemanys dels anys 30, permetre l'ascens de Hitler?'. I ho va fer amb un experiment, semblant a un joc de rol, en què va establir normes per als alumnes, que van poder viure en primera persona l'addicció a un règim totalitari.
Marc Montserrat porta al Teatre Lliure, de la mà del dramaturg Ignacio García May, una posada en escena mil·limètricament documental d'aquella experiència. Han rastrejat documentació original durant 5 anys per poder ser el màxim de fidels a l'original, i defugir el "sentimentalisme", diuen, que ha impregnat les adaptacions per a cine i televisió que se n'han fet.
Eduard Farelo interpreta el professor i set alumnes representen la trentena que conformaven aquella classe original. "L'obra parteix de l'Holocaust, però les víctimes no són els jueus sinó els alumnes. Ron Jones va creure que la millor manera d'ensenyar-los la història era emmirallar-los, perquè sui ho vivien, els quedaria per sempre", diu Montserrat.
L'espectacle estarà en cartell al Lliure de Gràcia del 14 de març al 7 d'abril. Ron Jones i un alumne d'aquella classe, Mark Hancock, participaran en una taula rodona el dia 15 al lliure i el diumenge hi haurà col·loqui amb el professor després de la funció.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
Els actors Eduard Farelo i Emilio Gutiérrez Caba fan el cafè al bar de davant de la Nau Ivanow, la fàbrica de la Sagrera on assagen sovint companyies de teatre. Són les 4 de la tarda i comença la seva jornada. A la televisió hi apareix Alícia Sánchez-Camacho i una clienta la critica en veu alta. Ells li responen amb ironia. Després la dona mira a Farelo i li diu: "Em sembla que t'he vist a la tele. Parles igual".
En una sala d'assaig freda i amb una decoració ben bé de tràmit, els dos actors arrenquen Poder absoluto . Queda clar de seguida que el veterà Gutiérrez Caba -que no actuava a Barcelona des del 2005- és un candidat del PP a la presidència, carismàtic, cínic i escèptic, i que Farelo fa d'idealista vassall del partit. La trobada a casa del líder conservador, però, s'ha de situar en un context històric diferent de l'actual: a la Viena del 1996. Després de tres mandats de govern d'esquerres, el Partit Popular Austríac s'endurà el tron gràcies al suport de l'extrema dreta de Jörg Haider. El president Kurt Waldheim és en qui es va inspirar Roger Peña Carulla per escriure Poder absoluto ja fa set o vuit anys. "Volia un polític que hagués tingut connexió amb la Segona Guerra Mundial i un possible passat nazi", dóna com a pista.
L'espectacle funciona com un thriller polític. El candidat demanarà al disciplinat càrrec intermedi un favor compromès. Un secret que ha de quedar entre ells dos. "Que no sóc Gandhi!", clava el personatge de Gutiérrez Caba a Farelo per justificar-se. La clau és que el noi, ambiciós, potser tampoc és tan escrupulós com sembla i l'hi farà pagar car. "Ningú té les mans netes", diu Peña. L'autor vol ensenyar al públic els passadissos de la política, de què parlen els professionals d'aquest ofici quan es tanquen les portes dels despatxos després de la fotografia de torn: "Per a ells el tripijoc és l'essència de la política. Però la política no és dolenta, és l'home a qui, quan és al poder, li surten els ullals de llop. De gent amb voluntat de servei n'hi ha, però n'arriben pocs al govern", opina.
Poder absoluto -una coproducció de Focus amb Pentación i Entresol- començarà les funcions divendres a La Villarroel. De moment, a la Nau Ivanow han treballat just amb cinc cadires i dues taules comptades, però l'obra ocorrerà entre les quatre parets d'un menjador amb un gran finestral que dóna a un hivernacle. Sonarà Tosca de fons en aquest combat dialèctic de 80 minuts a temps real. "És una partida de pòquer: cadascú té la seva mà", diu l'autor. "És interessant que es faci un teatre polític, d'idees, no només nostres, sinó universals. Parlar de la decepció dels ciutadans em sembla important -diu Gutiérrez Caba-. Anar al teatre per passar una estona em sembla una tonteria". Ell recorda que va veure la caiguda del Mur de Berlín com la fi del "perillós" sistema socialista. "Ara veiem la caiguda del capitalisme. És com Saturn devorant els seus fills. Els mercats es carreguen la política. Però els que maneguen els fils són els mateixos d'abans. Hi ha uns poders intocables", diu pensant en la banca. "La gent que està indignada avui vindrà al teatre i no en sortirà menys indignada", apunta Farelo.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Font: Elisenda Roca (www.ara.cat)
Espero l'Eduard davant del Club Nàutic de Cabrera de Mar. Ha marxat a Vilassar a buscar la seva taula i arribarà per mar, naturalment. Hem estat parlant de tele i de les dues obres de teatre que aviat estrenarà a Catalunya. Ell i l'actriu Marta Marco seran els protagonistes de Contra el vent del nord , l'adaptació teatral delbestseller de Daniel Glattauer que s'estrenarà al desembre a Reus i al gener a Barcelona. Curiosament, de fons sona Everytime we say goodbye, un tema que podria ser ben bé la banda sonora de l'obra. "L'adaptació ja s'ha fet a Madrid i a Euskadi i ha anat de collons!"
Oneja la bandera groga a la platja pel vent, que bufa fort i arrissa la mar. Els banyistes es diverteixen saltant les onades i una colla de nois i noies busquen l'onada ideal sobre les seves taules de surf. Surten pel canal del club nàutic marcat amb boies i separat de la zona de bany. Veient el grup de joves em ve al cap el que m'ha explicat l'Eduard sobre l'obra que s'estrenarà l'any que ve al Teatre Lliure, L'onada . M'ha recordat la història: "Un profe d'un institut de Palo Alto, Califòrnia, va fer un estudi amb un grup d'estudiants per intentar explicar-los què era l'autocràcia. Aquests adolescents no entenien com era possible que en un moment determinat tot un país, Alemanya, abracés el nacionalsocialisme. El professor, en lloc d'enfocar-ho d'una manera teòrica, va fer una sèrie d'exercicis amb ells que els va dur a comportar-se d'una manera terrible".
Adaptacions
No és una adaptació directa del guió cinematogràfic, sinó del cas real. "La pel·li està molt bé, però el muntatge teatral és més dur i contundent. Em provoca molta trempera perquè he passat a ser l'avi de tota una colla de xavals de quinze anys amb una energia brutal. Espero aprendre moltes coses d'ells". Riu. I després afegeix amb sinceritat: "Espero aprendre moltes coses d'ells".
Fa poc el vam veure protagonitzant Toledo a Antena 3 i acaba d'arribar de Madrid, on roda la sèrie Niños robados . Un altre cas real: "És una minisèrie de Telecinco que parla dels nadons que als anys 70 i 80 eren donats a famílies benestants com a fills propis després de dir a les seves mares biològiques que havien mort. Hi interpreto un senyor que no pot tenir fills".
De ben lluny veig venir l'Eduard remant amb força, contra corrent, mantenint l'equilibri sobre la taula de paddle surf malgrat la ventada. Ha sortit, com cada dia, des de la platja de Vilassar, on viu amb la seva família. "Quan van néixer les petites, les bessones, vam decidir marxar a viure a fora de Barcelona. La nostra vida allà, amb cinc fills, era complicada, per no dir impossible. A Vilassar vam trobar una casa que ens va agradar i aquí em va agafar la fal·lera de córrer. Arribava fins al castell de Burriac! Corria diàriament per treure'm un desfici natural que tinc", m'explica rient. Però va caure i un esquinç de segon grau al turmell el va deixar fora de joc.
"El fisioterapeuta em va recomanar que fes paddle surf , un esport molt complet: exercites tot el cos amb zero impacte per als ossos i treballes la musculatura perquè fas equilibri tota l'estona". Va provar-ho i li va agradar. Molt. "Primer em vaig comprar una taula inflable, que queda tan dura com una zòdiac. Fins que un Nadal, els Reis em van portar aquesta taula. D'aleshores ençà procuro sortir cada dia, a l'hivern amb vestit de neoprè per no passar fred. Aquest esport comença a ser conegut al nostre país i les autoritats, que els agafa això de reglamentar-ho tot, ja hi estan a sobre. Però, fins ara, quan veia la mar calmada davant de casa, baixava la taula, agafava els nanos, sortíem fins a la boia i tornàvem. Ara només podem sortir pel caminet de boies que han instal·lat".
Li agradaria provar-ho a Hawaii. "Amb instructors, esclar. Als meus fills els agrada molt el surf". Amb ironia diu: "És un esport ideal per als quarantons, com jo". I és que si la mar està calmada el pot practicar tothom. "Si està mogut ja n'has de saber una mica," adverteix. La Cristina Calderer comença a fotografiar l'actor, que ja és davant nostre fent servir el rem com a timó, jugant amb les onades. "Aquest és el tercer any que practico paddle surf . Només he fallat la temporada que he estat a Madrid treballant. Evidentment allà no podia perquè, entre altres inconvenients, no hi ha mar".
L'Eduard ha trobat el seu lloc al món al Maresme. "Ara mateix em veuria incapaç de tornar a viure a Barcelona. L'oferta cultural et queda més lluny, però les estones de pau que tinc aquí no les trobaria allà. I els nanos el 23 de juny comencen les vacances de debò. A tots els pobles del voltant hi ha tradició d'esports de mar, hi ha diferents clubs amb molts anys d'història. Aquests pobles han deixat de ser habitatges de cap de setmana per acollir la gent que hi vivim tot l'any. Aquí un dia de descans es multiplica per tres. És la glòria!"
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,
Les retallades pressupostàries han obligat el Teatre Lliure i els Teatros del Canal de Madrid, coproductor de l'obra, a posposar L'onada, del dramaturg i crític teatral Ignacio García May, a la temporada 2012-2013, segons ha informat el mateix Lliure. L'estrena d'aquesta obra dirigida per Marc Montserrat i protagonitzada per Eduard Farelo estava prevista pel 3 de maig i havia de romandre en cartell fins al 3 de juny.


Ignacio García May es va basar en una història curta de Ron Jones, el creador de la Tercera Onada, l'experiment sociològic amb adolescents al voltant del sorgiment del nazisme, per criticar "la prepotència amb què la nostra època jutja el comportament politicosocial d'aquelles generacions a les quals els va tocar viure sota la dictadura franquista, sota el jou nazi, sota les diverses tiranies comunistes", i per preguntar-se "com hauríem actuat nosaltres si ens hagués tocat viure en aquelles circumstàncies".
Font: www.ara.cat
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

TEXT: ANTON TXÉKHOV
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: PEPO BLASCO, ROSER CAMÍ, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, EDUARD FARELO, VICTOR PI, ALBA PUJOL, BERNAT QUINTANA, XAVIER RUANO, ANNA SAHUN i ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE MONTJUÏC


Carlota Subirós culmina la seva estada en el Lliure amb un Txékhov sense floritures. Ens trobem amb una escenografia molt nua, amb els mobles imprescindibles que requereix l'acció. Res de vestits d'època, tampoc moderns, els personatges vesteixen de manera simple perquè aquí ho més important és la paraula.

Subirós condensa en dues hores tota l'acció, lluny d'altres versions i el·liminant totes les parts i personatges superfluos. Tot el que hi ha és perquè ha d'estar, sense més. Una versió molt clàssica, amb els actes perfectamente delimitats amb la "caiguda" de teló inclosa però que malgrat tot agafa un ritme massa lent en algunes escenes.

Repartiment de luxe encapçalat per Mia Esteve, Roser Camí i Alba Pujol com les tres germanes, i amb uns secundaris excepcionals com Pepo Blasco, Eduard Farelo o Victor Pi. Petites però significatives actuacions de Bernat Quintana, Jordi Collet i Anna Sahun.

I entre ells, la música que acentua el desig de totes les germanes, però sobre tot la Irina (Alba Pujol), la més petita, de marxar cap a Moscou, el seu paradís, cap a una vida millor. Un text ple d'actualitat que per sort o per desgràcia s'ha complert, nosaltres som aquells que Txékhov veia com a esperança d'una vida millor i estem més o menys com fa 100 anys.

LES TRES GERMANES

by on 18:08
TEXT: ANTON TXÉKHOV ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS INTÈRPRETS: PEPO BLASCO, ROSER CAMÍ, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, EDUARD FARELO...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

TEXT: GUILLEM CLUA
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: IVAN BENET, VICTÒRIA PAGÈS, VICKY PEÑA, ORIOL GENÍS, FINA RIUS, MIQUEL BORDOY, SANTI PONS, CAROL MUAKUKU, EDUARD FARELO i FERRAN VILAJOSANA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)


L'ambició feta representació teatral ha aterrat a la cartellera barcelonina. Guillem Clua signa aquest espectacle que intenta recrear els últims quaranta anys de la història mundial de la por a la malaltia, a viure fora dels convencionalismes socials establerts i que pateix una forta crisi de creences.

Quatre escenaris en un. Quatre Marburgs diferents. El primer el trobem en Alemanya on dos científics (fantàstics Ivan Benet i Victòria Pagès), s'han d'enfrontar amb la por d'haver estat contagiats amb un virus letal i desconegut. Poc a poc anirem descobrim que no només és això el que els hi fa por, hi ha altres símptomes que els angoixen més.

A Marburg, Pennsilvània, Nancy (Vicky Peña) i Claire (genial Fina Rius) viuen aterrades pels canvis socials de principis dels vuitanta. El fill de Nancy va morir en estranyes circumstàncies en la primera part, mentres que en la segona, l'Alzhèimer ataca a una de les dues germanes en l'etapa final de les seves vides.

La crisi de la creencia religiosa arriba fins a Marburg, Sud-àfrica en forma de fals miracle. La crisi moral porta també una altra econòmica i Acanit (Carol Muakuku) 'inventa' un miracle fent creure a la gent que el crist de fusta de la seva església plora sang. Gabriel (Santi Pons) es enviat pel Vaticà per a comprovar la veritat d'un miracle del qual destil·len aires addictius.

Per últim, a Marburg, Austràlia ens trobem a una parella homosexual, Dundy (Eduard Farelo) i Buck (Ferran Vilajosana), davant la seva primera trobada i com la malaltia de Dundy (VIH) pot desencadenar certs comportament inaudits i inesperats per part d'un adolescent massa deshinibit.

Malgrat que en la segona part de la representació el text fa trontollar una miqueta els esquemes establerts durant tota la primera i deixa al final una sensació de no haver tancat i barrat l'obra, Guillem Clua s'escuda en el simbolisme i la irrealitat amb un final de bogeria, la mateixa que regna els nostres dies.

Rafel Lladó signa una excel·lent i impotent posada en escena dels quatre escenaris al mateix temps. El ritme de la peça, que mai perd el sentit de final d'angoixa i d'intriga durant les dues hores i mitja llargues de representació i la correcta i en tot moment encertada direcció de Rafel Duran fan augmentar la creença general de que estem al davant d'una de les millors propostes del Teatre Nacional de Catalunya d'aquesta temporada.

MARBURG

by on 21:40
TEXT: GUILLEM CLUA DIRECCIÓ: RAFEL DURAN INTÈRPRETS: IVAN BENET, VICTÒRIA PAGÈS, VICKY PEÑA, ORIOL GENÍS, FINA RIUS, MIQUEL BORDOY, SA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


FITXA ARTÍTICA
TEXT: LUIGI PIRANDELLO
DIRECCIÓ: PEP PLA
INTÈRPRETS: Jordi Martínez, Eduard Farelo, Teresa Sánchez, Santi Ricart, Enric Serra, Rosa Cadafalch, Oriol Casals, Ernest Ollero, Raimon Cardelús, Nacho Fernández, Teresa Urroz i Dani Claramunt.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA I CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Paolino és un professor respectable que amaga un secret: està enamorat de la senyora Perella, la mare d’un dels seus alumnes, casada amb un marit que duu una doble vida quan no és a la ciutat. Quan la dona descobreix que està encinta de Paolino, aquest, per evitar l’escàndol, es veurà obligat a organitzar una trobada eròtica entre la muller i el marit, un mariner rude com un animal que fa anys que defuig els seus deures conjugals. Paolino, el mariner i la senyora Perella, o el que és el mateix, l’home, la bèstia i la virtut viuran, aquell vespre, un sopar inoblidable.
‘Hypokrités’ en grec antic significava ‘el que interpreta’, això és, l’actor teatral, però que acabà sent ‘aquell que fingeix’, i ja al primer actor documental, el mític Tespis, se li retreia el fet de ‘mentir d’aquella manera davant de tanta gent’ (Plutarc). De l’accepció escènica la paraula va passar a designar el que simula en la vida real per mantenir les aparences i no trencar les convencions morals i socials establertes. Aquesta és el pinyol que suporta tota l’obra.
Una gran peça satírica amb un punt de farsa amb el que Pirandello retracta el valor de la mentida i de les màscares de portes cap en fora. L’exageració dels personatges és una bona mostra d’això, que els converteix en simples caricatures d’ells mateixos amb un ritme trepidant de l’obra que ens acompanya durant tota la representació.

“ La bèstia vesteix la virtut”

Amb un Eduard Farelo i un Jordi Martínez brillants de principi a fi. I un gran paper dels secundaris, sobre tot de les minyones, de la Teresa Urroz, per exemple, donen la força interpretativa a un gran comèdia. Teresa Sánchez, la senyora Perella broda el seu paper de ploramiques.
L’escenografia crida l’atenció amb un escenari que sembla sortir-se del quadre on sembla encaixat. Típic escenari del Teatre Nacional, que es mou per peces i amaga secrets en el seu interior, per acabar tot plegadet i tipus caixa amb teló inclòs. El joc de llums fa la resta amb música i lletra en directe per fer més divertits els canvis d’escena.
Entrada per la porta gran de l’actor Pep Pla que assumeix la batuta de la direcció i aconsegueix que tota l’obra es basi en la feina dels personatges. I tot plegat faci d’aquesta obra una de les imprescindibles de la temporada. Tot un espectacle per riure de valent!

“Senyores, quines pamplines!”

Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,