MARBURG

TEXT: GUILLEM CLUA

DIRECCIÓ: RAFEL DURAN

INTÈRPRETS: IVAN BENET, VICTÒRIA PAGÈS, VICKY PEÑA, ORIOL GENÍS, FINA RIUS, MIQUEL BORDOY, SANTI PONS, CAROL MUAKUKU, EDUARD FARELO i FERRAN VILAJOSANA

PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

SALA PETITA (TNC)

L'ambició feta representació teatral ha aterrat a la cartellera barcelonina. Guillem Clua signa aquest espectacle que intenta recrear els últims quaranta anys de la història mundial de la por a la malaltia, a viure fora dels convencionalismes socials establerts i que pateix una forta crisi de creences.

Quatre escenaris en un. Quatre Marburgs diferents. El primer el trobem en Alemanya on dos científics (fantàstics Ivan Benet i Victòria Pagès), s'han d'enfrontar amb la por d'haver estat contagiats amb un virus letal i desconegut. Poc a poc anirem descobrim que no només és això el que els hi fa por, hi ha altres símptomes que els angoixen més.

A Marburg, Pennsilvània, Nancy (Vicky Peña) i Claire (genial Fina Rius) viuen aterrades pels canvis socials de principis dels vuitanta. El fill de Nancy va morir en estranyes circumstàncies en la primera part, mentres que en la segona, l'Alzhèimer ataca a una de les dues germanes en l'etapa final de les seves vides.

La crisi de la creencia religiosa arriba fins a Marburg, Sud-àfrica en forma de fals miracle. La crisi moral porta també una altra econòmica i Acanit (Carol Muakuku) 'inventa' un miracle fent creure a la gent que el crist de fusta de la seva església plora sang. Gabriel (Santi Pons) es enviat pel Vaticà per a comprovar la veritat d'un miracle del qual destil·len aires addictius.

Per últim, a Marburg, Austràlia ens trobem a una parella homosexual, Dundy (Eduard Farelo) i Buck (Ferran Vilajosana), davant la seva primera trobada i com la malaltia de Dundy (VIH) pot desencadenar certs comportament inaudits i inesperats per part d'un adolescent massa deshinibit.

Malgrat que en la segona part de la representació el text fa trontollar una miqueta els esquemes establerts durant tota la primera i deixa al final una sensació de no haver tancat i barrat l'obra, Guillem Clua s'escuda en el simbolisme i la irrealitat amb un final de bogeria, la mateixa que regna els nostres dies.

Rafel Lladó signa una excel·lent i impotent posada en escena dels quatre escenaris al mateix temps. El ritme de la peça, que mai perd el sentit de final d'angoixa i d'intriga durant les dues hores i mitja llargues de representació i la correcta i en tot moment encertada direcció de Rafel Duran fan augmentar la creença general de que estem al davant d'una de les millors propostes del Teatre Nacional de Catalunya d'aquesta temporada.