Mostrando entradas con la etiqueta Victòria Pagès. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Victòria Pagès. Mostrar todas las entradas

DE WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA
DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ÀNGEL LLÀCER
MÚSICA: COLE PORTER, IRVING BERLÍN y I. HERB BROWN
ADAPTACIÓN DE LAS CANCIONES: MARC ARTIGAU y MANU GUIX
DIRECCIÓN: ÀNGEL LLÀCER
DIRECCIÓN MUSICAL: MANU GUIX
INTÉRPRETES: JORDI COLL, ALBERT TRIOLA, MARC POCIELLO, DAVID VERDAGUER, VICTÒRIA PAGÈS, ORIOL BURÉS, ENRIC CAMBRAY, ÒSCAR MUÑOZ, AIDA OSET, BEA SEGURA, LLOL BELTRAN, CLARA ALTARRIBA, BERNAT COT, ALBERT MORA, ÀNGEL LLÀCER
DURACIÓN: 1h 25min + 20 min de entreacto + 45 min 
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Según las propias palabras de Àngel Llàcer en el programa de mano, la primera consigna que dio a su equipo desde el primer día fue hacer a la gente feliz. Pues bien, lo han conseguido, al menos durante las poco más de dos horas y media que dura la función y que pasan tan volando que a más de uno, una servidora incluida, no nos hubiera importado quedarnos un poco más cantando y bailando.

Sonrisas a la entrada, sonrisas a la salida y unas ganas de bailar impresionantes como hacía tiempo que no tenía después de ver un musical, y la última vez fue en Londres. Y es que esta ciudad europea está en el pensamiento general después de ver el espectáculo, ya que por una u otra razón aquí (Catalunya) no estamos acostumbrados a ver un musical donde la escenografía sea tan impresionante como en Molt soroll per no res y donde además se combine con una magnífica selección de canciones, brillantemente acompañadas por coreografías.  Es posible que los intérpretes canten y bailen a la vez. No, no estamos acostumbrados a que nos lo den todo, y no sólo una parte.

Sin duda haber escogido la ambientación de los años 50 es otro de los aciertos del montaje. Los colores, los estilos, la música es perfecta para acompañar un texto recortado de Shakespeare, donde sólo queda la esencia, de los líos amorosos, alguna traición por el medio, pero todo queda, como en cualquier buen musical, supeditado a la parte vocal. 

Quizás lo que más shock provoca es ver algún que otro actor, no excesivamente acostumbrado a cantar/bailar, "dándolo todo" en el escenario. Y, sin bien es verdad, que tenemos mejores intérpretes vocales, se les llega a perdonar que alguno de ellos no llegue con suficiente precisión al tono que le tocaría. Maravillosos: Victòria Pagès, Albert Triola, Llol Beltran, Enric Cambray o David Verdaguer, pero reglón a parte necesario para Bea Segura y Aida Oset, dos sirenas que llenan el escenario de una luz muy especial.

Àngel Llàcer, Manu Guix y Marc Artigau firman una excelente comedia musical, y sin temor a equivocarme el que será el mejor espectáculo de la primera mitad de temporada y uno de los mejores musicales de producción y factura catalana (por no cogerme los dedos y decir el mejor) que hayamos visto. 

Impresionante fiesta para una Sala Gran llena hasta la bandera, hacía tiempo que no la veía al completo e impresiona, más aún ver muchas caras jóvenes. Este no es un Shakespeare corriente, y por eso esto es un grito a que llenen la sala, a que no muera en tan sólo un mes y medio. Si en Londres las producciones saltan de lo público a lo privado, quizás... "Fem-ho". Sea como fuere Molt soroll per no res necesita ser visto y disfrutado. La sonrisa y el disfrute te están esperando. Corre! 

MOLT SOROLL PER NO RES

by on 18:41
DE WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ÀNGEL LLÀCER MÚSICA: COLE PORTER, IRVING BERLÍN y I....
Publicado por en 3 comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura de construir un Terra baixa per a un públic popular ha tingut una càlida rebuda aquest Nadal, ara s'aventura amb la direcció –també hi intervé com a actor– de L'art de la comèdia, un teatre pensat per a les grans masses en què no es renuncia a exposar el compromís del teatre (i de l'art) amb la millora de la societat, amb el favor de l'administració o sense. La comèdia es representa del 12 de febrer al 12 d'abril a la Sala Gran.
L'obra s'estrena al TNC, quan fa poc més de 50 anys que es va estrenar aquest espectacle a Itàlia. El director artístic del TNC, Xavier Albertí (que també s'ha encarregat de la traducció i la dramatúrgia de la proposta escènica), reivindica la necessitat de recuperar una tradició teatral a Catalunya, massa maltractada per la història. Als anys seixanta, l'escena catalana estava pràcticament desapareguda, mentre que De Filippo era capaç de fer un artefacte teatral de fort impacte per a totes les capes socials i sense renunciar a un compromís ètic amb l'art. Albertí celebra que Homar hagi bastit la seva direcció a partir de la tradició que es va refundar amb el Teatre Lliure (al qual ell mateix es va afegir quan va arrencar, amb només 19 anys).
D'entrada, teatre buit
La peça proposa un teatre despullat, que s'anirà vestint a mesura que avanci la peça, amb la intervenció dels onze actors del repartiment (integrat per Homar, Pau Vinyals, Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Oscar Valsecchi, Eduard Muntada i Quimet Pla). Joan Carreras és el preceptor rígid amb els artistes i poderós (responsable de gestionar els recursos del veïnat), però mai beneït: “Si fos així, l'obra no tindria interès”, remata Homar. La Sala Gran –el director admet que “és una eina traïdora” i considera un repte fer-hi un muntatge i fer-la pròxima: “Com quan vaig veure Doña Rosita la soltera l'any passat”, diu– apareixerà buida i els actors s'aniran vestint en vista del públic. Així es farà més evident aquest joc de veritat teatral: “La veritat suprema arriba de la suprema ficció.”
Homar interpreta el paper d'un director de companyia que pretén rebre l'ajuda d'un nou prefecte d'una ciutat de províncies. Aspira que l'ajudi per poder finançar la reconstrucció del seu teatre, cremat recentment. Aquest home poderós, amb una particular lectura de la dubtosa aportació de l'art a l'educació de la societat, haurà de suportar altres entrevistes amb els vilatans de la contrada, sense saber si es tracta d'actors de la companyia de pega que el volen enredar o de veïns que reclamen la seva atenció.

‘Del Paral·lel a Nàpols'


Ester Formosa farà possible un viatge pel temps i l'espai amb el concert Del Paral·lel a Nàpols. El 3 de març convoca l'ombra de La Cañí (que va interpretar durant molt de temps) i la presenta amb una altra tradició: la de la cançó popular napolitana. El director artístic del TNC, Xavier Albertí, valora que la cultura musical del cuplet coincideixi amb la tradició de la música napolitana.
Aquesta és una de les activitats paral·leles que s'organitzen a l'entorn d'aquest muntatge, “una obra de profunda celebració d'amor incondicional a les arts escèniques”. Com ja és habitual, també hi ha una mirada germana a la Filmoteca, on, coincidint amb L'art de la comèdia, fan un cicle de tres films històrics a partir dels textos teatrals de De Filippo. És el cas de Pane, amore e gelosia (dirigit per Luigi Comencini, el 1954), Matrimonio all'italiana (Vittorio da Sica, 1964) i Sabato, domenica e lunedi (Paolo Sorrentino, 2004), un títol que, per cert, és un dels èxits històrics de la Sala Gran del TNC. Finalment, l'escriptor Josep Maria Fonalleras (i col·laborador d'aquest diari) dirigeix un col·loqui el 20 de febrer després de la funció.

Filippo vist per Homar

by on 13:49
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat)
El somni d’una nit d’estiu és, segons els estudiosos de l’obra de Shakespeare, la millor de les seves comèdies romàntiques. El director escènic Joan Ollé confessa que a ell no li agradava gaire. “Però és que no l’havia llegit bé”, aclareix. Ara s’hi ha capbussat a fons i amb l’ajuda del crític René Girard, el dramaturg Peter Brook i l’assessora literària de l’obra al TNC, Lola Jossa, s’ha enamorat d’una esquitxada d’equívocs, de màgia, de contrastos entre fantasia i realitat. Sovint -en el teatre però també en el cinema i la música- l’obra s’ha representat adornada de flors i violes. Ollé, que hi ha sabut trobar la part més crua, “el malson de l’amor”, ens ajuda a desgranar els personatges clau d’una obra coral.
Oberon (Lluís Marco) És el rei del bosc. Un rei malenconiós que beu xampany francès. Ha viscut tants milions d’anys que ja ho ha vist tot. Ja no el mou cap malignitat ni picaresca, però està enfadat amb la seva dona, Titània, perquè ha adoptat una criatura vinguda de l’Índia que el rei vol per al seu seguici. Potser li fa mal no haver donat un fill a la seva dona.
Titània (Mercè Arànega) Reina del bosc. Té un seguici de fades amb les quals organitza festes harmonioses: és el conclave feminista. Es mouen en un paisatge de flors i bellesa, però al bosc també hi ha molts llimacs, escarabats i salamandres. No són ben bé una parella d’amants en actiu, i han decidit organitzar els cors dels altres. Com que ells no s’avenen, a la Terra les coses no funcionen com ho haurien de fer. La parella de reis té alguna cosa dels protagonistes de Les amistats perilloses, i per això a l’obra tenen un look del segle XVIII. 
Teseu (Pere Eugeni Font) Duc d’Atenes. És el polític de grans discursos, un parauler que no para d’autoproclamar la seva bondat. Representa el teatre de la política. Va capturar Hipòlita, reina de les amazones, però mentre prepara el casament amb ella ja s’està enviant SMS amb Fedra. Es troba atrapat en els excessos de la llei.
Hipòlita (Victòria Pagès) Reina de les amazones, conquerida per Teseu. És una dona del bosc portada a la ciutat. Tant el seu com el de Teseu són papers breus, però comparteixen el moment culminant: aquell en què Teseu diu que no creu ni en l’amor ni en la poesia, perquè els poetes i els enamorats deformen la realitat. Hipòlita li fa notar que la cara de felicitat dels enamorats de l’obra és autènticament real.
Troca (Xicu Masó) Personatge clau de l’obra en tant que principal representant del grup dels artesans, gent del poble que en el casament de Teseu i Hipòlita obsequien els nuvis amb la representació teatral d’una tragèdia terrible on es diu que l’amor és una porqueria. És l’home que es veu capaç de fer tots els papers. Puck el converteix en ase i, per art de la màgia trapella del follet, Titània se n’enamora.
Puck (Pau Vinyals) És un follet “una mica Tim Burton”. És l’energia d’Oberon, però sempre s’equivoca, sovint amb una intenció juganera. És un trapella a qui li agrada provocar confusió a fi de divertir-se. Per això executa amb picaresca les ordres que li dóna el rei, i amb la màgia de les flors fa que els enamorats mudin la diana del seu desig. “Shakespeare va escriure la peça per al casament d’un amic i això el fa contenir-se, però aquesta és una obra sobre la volubilitat de la condició humana, que no necessita flors per canviar l’objecte del seu amor”.
Hèrmia (Claudia Benito), Helena (Laura Pujolàs), Lisandre (Albert Prat) i Demetri (Guillem Motos) Són els quatre personatges joves de l’obra, i formen dues parelles d’enamorats una mica desequilibrades per culpa de la màgia que Puck aplica de manera arbitrària. “Són personatges sense personalitat pròpia, fan una mena de ménage à quatre ”. Fugen al bosc per escapar de les lleis d’Atenes, que obliguen les noies a casar-se amb el que el seu pare vulgui, i en arribar-hi es troben amb les lleis del bosc.  
'El somni d’una nit d’estiu', de William Shakespeare. Dir.: Joan Ollé. Amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Clàudia Benito, Enric Majó, Lluís Marco 
TNC (Barcelona). Del 19 de novembre al 18 de gener
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA
DIRECCIÓN: JOAN OLLÉ
INTÉRPRETES: NORA NAVAS, MERCÈ ARÀNEGA, CARME ELIAS, LAURA GUITERAS, MARTA BETRIU, MIREIA LLUNELL, VICTÒRIA PAGÈS, ALBA PUJOL, CANDELA SERRAT, ENRIC MAJO, ALBERT TRIOLA, JOAN ANGERA, ORIOL GENÍS i ENRIC CAMBRAY
DURACIÓN: 1h 40min
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Quizás sí, quizás no entendí Lorca, aunque lleve leyendo sus páginas hace muchos años. Quizás tampoco sea su mejor obra, pero el montaje de Joan Ollé desmonta cualquier signo de alegría que en la lectura del original le pudiera quedar al lector. Este devenir, sacado de las páginas de chejovianas, este aguantar, ver la vida pasar y ni inmutarse es lo que más me entristece, porque Lorca es vida, incluso en obras como La casa de Bernarda Alba o en Yerma y aquí Ollé marchita el capullo.

De no funcionar la adaptación o el aire que Joan Ollé ha querido impregnar en ella, se podía pensar que las interpretaciones tiraran del carro, pero la cuerda se rompe, y no hace falta esperar mucho para comprobarlo. Interpretaciones planas, incluso en el caso de la Nora Navas, personalmente admirada, que no convence y que en el tercer acto parece levantar el vuelo pero simplemente es un espejismo. Muchos han destacado el papel de Mercè Arànega, quizás porque le va como anillo al dedo, y sí son los mejores momentos de toda la obra, cuando su desparpajo y su maestría invaden el escenario y te animan a pensar "venga, va que ahora vendrá lo mejor".

La blancura escenográfica, como si se quisiera abrazar Andalucía, esa Granada de Lorca en un sólo vistazo. Perfecto, pero falta algo, hay demasiado vacío, demasiados instantes donde sientes que no hay conexión entre textos, actores y puesta en escena.

Las flores están cortadas, han dejado de crecer y se han marchitado demasiado pronto. Joan Ollé ha intentado repetir la jugada que también le salió con A la ville de Barcelona, pero esta vez el veredicto no le ha otorgado ninguna medalla.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Després de La rosa tatuada a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència sigui Doña rosita la soltera. No és cap casualitat. Si Tennesse Williams va desplaçar-se a Barcelona per imbuir-se de la poètica de Lorca (a la ciutat adoptiva, que amb el padrinatge de Margarida Xirgu el va acollir amb els braços oberts), el poeta granadí va trobar en les floristes de la Rambla unes còmplices inesperades. La setmana passada el director de la producció, Joan Ollé, i el director artístic del TNC, Xavier Albertí, ho van voler recordar fent una visita a Carolina Pallés, la néta de la florista que tindria per Lorca un respecte profund. El drama lorquià, el darrer que va poder veure estrenar, arrenca temporada aquest vespre a la Sala Gran del TNC i estarà en cartell fins al 6 d'abril.
Joan Ollé s'ha convertit en un autor expert a traslladar poetes a escena. Ja ho va fer amb Vicent Andrés Estellés (Coral romput) o Salvador Espriu (El jardí dels cinc arbres). Ara té l'oportunitat de presentar el món poètic, però pensat per a l'escena, de Lorca. L'obra, escrita en plena efervescència de la República, es remunta a una època grisa anterior. La Granada més tradicional en les etapes de 1890, 1900 i 1910. És un passatge d'una noia òrfena, que viu amb els oncles i que espera amb confiança (i aquests també hi confien) el retorn del cosí per casar-s'hi; una dona que, cap al final de l'obra, ja s'acosta a la cinquantena i fa anys que té l'aixovar complet, i un oncle que s'ha arruïnat per pagar-li un llit de matrimoni. Lorca retrata, com també feia a La casa de Bernarda Alba (Sala Petita, 2009) o a Yerma(actualment, al Teatre Tívoli amb Sílvia Marsó de protagonista) una societat tancada, empresonada per uns hàbits caducs. Lorca manté fins al final la seva voluntat de fer pedagogia a través del teatre adreçant-se a les classes més populars.De fet, li van respondre.
Doña Rosita la soltera es va estrenar al Teatre Principal el 1935, amb la musa Xirgu de protagonista. Ara és Nora Navas l'actriu que interpreta aquella dona que està esperant el retorn del seu xicot de l'Argentina, davant de la incredulitat del veïnat. Tot i que és poc habitual que una actriu es vulgui influenciar per altres artistes que han interpretat el paper, Navas celebra la generositat de Núria Espert, que li va donar algunes claus per dur Rosita a escena: el seu personatge “és ple de vida”. És una peça coral, insistia la setmana passada la protagonista, que es completa amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat i Albert Triola.
Cada vespre Margarida Xirgu rebia un misteriós ram de flors d'un anònim. L'equip artístic va esbrinar que, en realitat, eren les floristes de la Rambla les que li feien l'homenatge diari. Per aquest motiu, Lorca va decidir fer una funció dedicada a les floristes, d'ara fa quasi 80 anys, tot recitant “con el cariño con que os saludo bajo los árboles como transeúnte desconocido, os saludo esta noche aquí, como poeta, y os ofrezco, con franco ademán andaluz, esta rosa de pena y palabras: es la granadina Rosita la soltera”.

Rosita s'espera

by on 15:14
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Després de  La rosa tatuada  a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència s...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El director Abel Folk celebra que una de les grans virtuts de la cultura anglesa és que els agrada molt riure's d'ells mateixos, “i a nosaltres també... ens agrada riure'ns d'ells”, ironitzava ahir en la roda de premsa. Aquest dissabte comencen les funcions prèvies de Sí, primer ministre, un èxit teatral a Londres que ha estat tres anys en cartell i del qual ara es veurà una adaptació catalana al Condal amb Joan Pera de primer ministre. L'estrena oficial serà el 28 de gener.
L'adaptació teatral britànica va allunyar-se dels capítols de la sèrie per no allargar les anècdotes de la tele. Amb els personatges, van construir un guió nou a partir de les preocupacions actuals. La versió ha tingut tant ressò que s'ha decidit reprendre la sèrie mítica dels vuitanta amb els actors que van donar vida als personatges en el teatre. La temàtica versa sobre l'escalfament global, la crisi econòmica, la necessitat de trobar matèria primera i les dificultats de relació entre el Regne Unit i la Unió Europea. Folk, que ha fet l'adaptació catalana, va descartar traslladar-ho al Parlament de Catalunya. En part, perquè els temes són prou globals (“ells ja els han resolt”, comenta amb sarcasme el director de continguts de Focus, Jordi González) i, en part, perquè aquesta distància permet riure sense incomoditats. Però Folk considera que es tracta d'una comèdia seriosa perquè, ja des de la primera lectura (còmica per les rèpliques intel·ligents i lúcidament sarcàstiques), els mateixos actors van tenir una conversa política posterior sobre els temes de què tractava la peça. Per Folk, és necessari que el públic rigui de la intel·ligència de la comèdia però que trobi un moment de conversa interessant entre els que l'han vist sobre les conseqüències de la política: “Els anglesos tenen l'estranya habilitat de parlar de coses tremendes amb humor”, sentencia el director, que ja va debutar amb una comèdia típicament britànica (Mentiders, al Borràs, 2005). I no hi ha cap referència a Catalunya, aprofitant aquests moments de debat identitari i de confrontació amb el govern estatal? El director només insinua que “hi ha un moment en què l'obra abandona gairebé la ficció del tot per esdevenir gairebé realitat del tot.”
Sí, primer ministre era en realitat una sèrie que dinamitava els privilegis d'una burocràcia inamovible que constatava els canvis de primers ministres, de partits, de corrents polítics amb l'única esperança de poder refugiar-se a la Borgonya per a una vellesa daurada, que mai podria somniar un polític professional. Pera admet que el ministre, al qual només li interessa l'educació i la sanitat si li donen vots per sobreviure al seu poder provisional, és el més humà d'aquesta maquinària freda, interessada, sense gaire escrúpols. El primer ministre és tecnòcrata, no es decanta ni pel conservadorisme ni pel laborisme. Paradoxalment, tots aquells personatges evocaven una empatia que convidava a dur-los a casa per compartir-hi un esmorzar d'ous amb bacó.
Repartiment contrastat
El protagonista compta amb Carles Canut (el cínic sir Humphrey), Dafnis Balduz (el secretari privat del ministre), Victòria Pagès (la consellera política del govern) i, com a convidats especials, Ferran Rañé (ambaixador del Kumrasnistan) i Marta Angelat (directora de la BBC). És un repartiment consistent que ha treballat perquè els personatges tant siguin reals i seriosos com paròdics. Folk no ha deixat que s'acomodessin en personatges que ja haguessin treballat. El director entén que els codis de l'humor mediterrani no coincideixen amb els del britànic i per això ha treballat en una fusió. Pera, doncs, no té oportunitat per incloure improvisacions. No té temps, diu. Perquè les desgràcies i les crisis de govern s'acumulen i no hi ha opció al descans, diu exhaust.

Pera, primer ministre

by on 19:33
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) El director Abel Folk celebra que una de les grans virtuts de la cultura anglesa és que els agr...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


À la ville de... Barcelona és el títol olímpic de l'homenatge que Joan Ollé i companyia brinden a Barcelona. Animal del ciment declarat, amant crític de la ciutat, el director ha reunit en un cafè-concert tant els personatges singulars com els més quotidians de la història de Barcelona, des dels romans de Barcino alsllauners de les Rambles. "Posarem en escena la dona dolenta , que deia Maragall", deia Ollé. I ho faran a través del que en van escriure autors com Mercè Rodoreda, Jean Genet, George Orwell, Salvat-Papasseit, Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza i el mateix Ollé, que s'estrena com a autor escènic.
"Barcelona ha estat molt escrita, però poques vegades ha sigut teatre", opina Ollé. À la ville de... Barcelona la ciutat és el decorat on es passegen el Floquet de Neu, Millet, la Casita Blanca, Johnson del Molino, Bernardo el cantant de la Barceloneta i Ulisses, tots sense cap fil lògic. Joan Alavedra dirigirà el grup Lisboa Zentral Cafe, que posarà la banda sonora a l'espectacle, un reguitzell de cançons que parlen de Barcelona i temes típics de cada època (el hit de l'espectacle és la Pepeta). "Barcelona no té qui la canti en català", es queixava Ollé. Les cançons més populars deuen ser Princesa de Barcelona de Gaietà Renom i Barcelona i jo de Serrat, però hi han afegit temes de Dean Martin, Tino Rossi i Boris Vian, entre d'altres. "Quan vaig saber que Martin cantava sobre Barcelona i ningú no m'ho havia dit, em vaig sentir estafat!"
Del teatre poètic al gamberro
La companyia que ha seguit a Ollé en els últims espectacles dóna vida a aquesta galeria de personatges (Joan Anguera, Victòria Pagès, Oriol Genís, Ivan Benet, Enric Majó, entre d'altres), que se citaran al Teatre Grec de demà a dissabte. Andrés Corchero n'ha coreografiat el moviment. "És una barreja del que s'ha viscut i del que s'ha imaginat. Invoca moltes generacions diferents. Em recorda l'almanac d'estiu del TBO. Voldria que l'espectacle li agradés a Francisco Ibáñez, i l'hi dedico a l'exregidora de Ciutat Vella Itziar Castro", deia el director. Els referents van del TBO al Cafe Müller de Pina Bausch. "Manolo Escobar pot seguir una emoció de Salvat-Papasseit i no xoca -exemplifica Ollé-. Barcelona té aquesta gràcia, que hi conviu el tortell del diumenge amb la comunitat pakistanesa".
Va ser el director del Grec, Ramon Simó, qui va demanar a Ollé que es deixés del "teatre de gent quieta" -per les posades en escena de textos d'Espriu, Pla o Maragall- i evoqués la seva Barcelona. El resultat és "una gamberrada poètica amb moments de sàtira i moments petarderos , com quan matem Companys o quan Samaranch anuncia: « À la ville de... Barcelona »".
Font: L.S. (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

TEXT: JEZ BUTTERWORTH
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: JOSEP JULIEN, VICTÒRIA PAGÈS i JOAN NEGRIÉ
PRODUCCIÓ: FOCUS i SALA TRONO
TEATRE GOYA

En una representació pot passar de tot i va passar, però fora dels petits detalls que poden fer trontollar una determinada funció, Parlour Song trontolla perquè al text li falta "chicha". Històries fragmentades sobre els tres personatges, una parella: Ned (Josep Julien), expert en demolicions i Joy (Victòria Pagès) i el seu millor amic Dale (Joan Negrié). Porten una vida aparentment de classe mitjana quan un dia alguna cosa deixa de funcionar i veuran com les seves relacions es veuen compromeses.

El text barreja entre comèdia (amb humor negre molt british) i drama no acaba de convéncer, les situacions que es plategem surten de la vida convencional dels protagonistes, però no tenen cap ganxo que faci a l'espectador despertar del seu letargia i enganxar-se a la història. Segons la Magda Puyo, Parlour Song és una història universal que tracta temes universals i fàcilment identificables, però la sensació amb la que surts després de noranta minuts és que la llunyania i la fredor de text i d'escenografia ha deixat l'universalitat de banda.

Previàment concebuda per La Villarroel, el canvi de teatre no l'afavorit en absolut. Aquest text i posada en escena necessita tenir al públic a prop i a poder ser a tres bandes. La llunyania que té l'escenari del Teatre Goya afavoreix la desconnexió més ràpida del públic.

Davant d'un text que no enganxa, poc poden fer els actors per salvar-lo, però és gràcies a ells que l'espectador no dormita en la seva butaca, amb moments força entretinguts com l'Scrabble de la Joy (Victòria Pagès).

Parloug Song s'acomiada del Goya amb més pena que glòria, però és el que té apostar que pots guanyar la partida o com en aquest cas perdre-la.

PARLOUR SONG

by on 19:36
TEXT: JEZ BUTTERWORTH TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: JOSEP JULIEN, VICTÒRIA PAGÈS i JOAN NEGRIÉ PR...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , ,


"Tothom ha tingut ganes de matar el seu cap o la veïna del costat. Però la gent, generalment, no ho fa. Tothom es reprimeix. Si ens deixéssim endur per desitjos més animals i ordinaris, el món seria insuportable... o no", reflexiona l'actriu Victòria Pagès. Aquests desitjos ocults i reprimits són el fang que remena el britànic Jez Butterworth a Parlour song. Música de fons . Magda Puyo dirigeix un espectacle en què una tragèdia latent pot acabar explotant a la cara dels protagonistes, còmplices d'un prototípic triangle amorós.
Per primer cop s'estrenarà a Catalunya una obra de Butterworth, en una coproducció de la Sala Trono i el CAER. L'anglès és un deixeble de Harold Pinter -reconegut pel mestre- i ha sigut l'últim fenomen mundial del teatre de text gràcies a la seva aclamada Jerusalem . Parlour Song , que s'estrena demà al Teatre Goya, és "inquietant i ambigua com ha de ser el bon teatre", defensa Josep Maria Pou, director de la sala. L'autor hi volia explicar una idea senzilla, una història que podria ser la tornada d'una cançó: "Com la persona que estimes s'està allunyant de tu", explica Puyo.
"En aquesta societat tan fràgil, necessitem aferrar-nos a coses materials, diners, casa, cotxe, i ens pensem que amb això estem protegits. Però dins nostre hi ha un animal molt proper a la naturalesa que pot sortir en qualsevol moment. Posem capes de pintura a les pors i als desitjos, però si la pintura s'esquerda, poden sortir grans tragèdies", explica la directora. L'originalitat de l'obra és que l'autor inventa uns personatges i una estructura de comèdia mentre per sota, de música de fons, deixa sonar l'engany, la frustració, la destrucció, l'amor, l'amistat, el drama. "En algun moment de l'obra sents que estan parlant de tu, perquè la gent normal passa per grans passions i aventures que volen amagar i acaben emergint", diu Puyo.
Una tragèdia domèstica
L'argument l'explica a l'espectador el Dale (Joan Negrié), propietari d'una empresa de rentat de cotxes i vèrtex d'un triangle en què s'ha de situar també la seva veïna, la insatisfeta Joy (Pagès), i el seu feliç i innocent marit, el Ned (Josep Julien), un expert en demolicions. "Hauria de fer una voladura de la seva vida, perquè és en un cul-de-sac, però es veu incapaç de fer-ho. Al contrari, el que fa és implosionar: viu una ruïna interior", descriu Julien.
La mirada de Butterworth a la relació és asèptica, "no pretén demostrar res", diu l'actor, i la depuració també és formal, al text, amb un joc molt contemporani que salta de narració a diàleg, de comèdia a drama. L'altre joc al qual es repten els personatges és el sexy scrabble , en què els jugadors han de fer el que manen les fitxes, l'excusa per revelar fantasies.
Victòria Pagès, que és qui va descobrir el text original, diu que Parlour songsona a un blues, a tragèdia domèstica. "En les nostres vides hi ha situacions límit, tragèdies que s'acaben produint, o no. Aquí la tragèdia és que no es produeix una catarsi. Mentre que a les obres clàssiques la història acabaria amb sang i fetge, aquí els personatges es carreguen la merda a la motxilla i segueixen caminant", sentencia l'actriu.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,
Les conseqüències de la contenció de les emocions en una societat complexa i volgudament sorda a les pulsions primàries. Aquest és el marc en què es mouen els tres personatges de Parlour Song (Música de fons), la coproducció que el CAER i la Sala Trono estrenen aquest cap de setmana al Teatre Bartrina de Reus.
L'obra presenta un triangle emocional format pel Ned, especialista en demolicions; la Joy, mestressa de casa, i el veí de la parella, el Dale, empresari d'una cadena de rentat d'automòbils avorrit que fa de narrador de la història. Quaranta anys, habitants d'un adossat i presoners de la necessitat de ser estimats sense sortir-se'n, segons la directora, Magda Puyo. “Són personatges tendres, amb una música de fons de desitjos insatisfets que no veiem en un principi, però que acaben convertits en un crit.” En Ned, interpretat per Josep Julien, està encara enamorat de la seva dona, però ella està avorrida de la relació i fins i tot el troba repugnant. Cap dels dos se'n surt en la gestió de les emocions i fan el que poden per arrossegar una tensió a l'alça enmig de la rutina. En aquest joc de metàfores que és Parlour Song, l'ofici de demolidor del Ned és una de les centrals. “En Ned és una persona incapaç de fer una voladura controlada de la seva vida i és inhàbil per gestionar les emocions del món contemporani, confrontades a les pulsions animals”, explica Julien.
La reacció dels tres personatges davant la destrucció emocional pretén evidenciar “molts moments de la vida en què la tragèdia està a punt d'explotar”, però al final se soterra en un mar d'infelicitat interior, diu Victòria Pagès, la Joy que es refugia en llargs silencis davant la disconformitat amb la seva vida. “La comoditat acaba guanyant al desig. És molt contemporani, però Butterworth té l'encert de no jutjar-ho, sols de presentar-ho.”
Parlour Song està estructurada com una comèdia de clàssic humor anglès, irònica i sovint cruel, amb diàlegs acurats. Estrenada el 2008 a Nova York, és una oportunitat per veure un autor teatral aclamats als escenaris londinencs i inèdit a casa nostra. “Els clàssics estan molt bé, però necessitem explicar el que ens passa a través d'autors contemporanis” com el londinenc, argumenta Puyo. “A aquesta obra, en seguiran altres adaptacions, perquè Butterworth ja ha explotat”, assegura el director general del CAER, Ferran Madico. Actualment, l'anglès està representant amb gran èxit Jesuralem, una producció del Royal Court Theatre de Londres.
La Trono, pendent


Parlour Song es representarà al Teatre Goya de Barcelona des del 13 d'abril i durant un mes. Després, anirà a la Sala Trono de Tarragona. Amb el Teatre Metropol tancat, aquesta petita sala ha estat durant tres mesos l'únic escenari de la ciutat de Tarragona. Malgrat aconseguir una ocupació total durant el primer trimestre d'enguany, la seva continuïtat està compromesa la temporada vinent. L'Ajuntament els deu l'ajut de 23.800 euros de l'any passat i enguany l'ha rebaixat un 58% –el doble que la retallada del pressupost municipal de Cultura–, que tampoc han cobrat. Joan Negrié ha reivindicat el paper de la Trono: “Tenim el suport del públic i no volem parar de fer produccions pròpies contemporànies.”

Font: Eva Pomares (www.elpuntavui.cat)

Demolicions vitals

by on 16:27
Les conseqüències de la contenció de les emocions en una societat complexa i volgudament sorda a les pulsions primàries. Aquest és el mar...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,


El Teatre Goya i La Villarroel van ensenyar ahir les cartes que amagaven per a la recta final de la temporada. I tenen una mà guanyadora basada en quatre noms propis de la dramatúrgia contemporània. El Goya es quedarà amb dos potents autors anglesos, seguint la màxima d'apropar el millor teatre que s'està fent al món a Barcelona, i La Villarroel seguirà apostant pel talent local, amb dos autors catalans d'èxit. Sumats, fan pòquer.
'Parlour song'
Jez Butterworth, nova estrella anglesa, grata en els desitjos ocults
Magda Puyo dirigirà Parlour song. Música de fons , l'obra d'un autor anglès de cognom quasi impronunciable, Jez Butterworth, que ha enlluernat al món amb Jerusalem , una visió desafiant i audaç de la vida a l'Anglaterra del segle XXI. Fill del Royal Court, Butterworth també retratava a Parlour song els anhels insatisfets de la classe mitjana que acaben explotant. "Els desitjos generen petits monstres, i la comèdia àcida es converteix en comèdia negra perquè reprimir-se fa fer disbarats. Comprar cases, cotxes i aparells mòbils no és la solució", explicava ahir Puyo. L'espectacle, una producció del CAER i la Sala Trono, havia d'anar a La Villarroel, però recalarà al final al Goya el 13 d'abril.
'Celobert'
Torna l'èxit de David Hare interpretat per Josep Maria Pou
El 2003 es va estrenar al Romea Celobert , de David Hare, i va ser un èxit tan brutal que l'any següent es va reposar l'obra. Quasi una dècada després Josep Maria Pou té ganes de tornar a posar-se a la pell d'aquell personatge i d'agafar-ne la direcció, que va fer aleshores Ferran Madico. "Com a actor, no sóc el mateix que llavors, he anat creixent, a la vida i a través dels personatge. El millor actor és sempre el més vell -defensa Pou-. A més, en aquests anys s'ha afegit molt públic nou al teatre". Hare és un dels dramaturgs anglesos essencials de les últimes dècades, sobretot perquè s'ha encarregat de posar en qüestió l'estructura política, social i moral del seu país. " Celobert forma part del cos de teatre polític d'Europa. Hare ha esdevingut tan radical i compromès que ja només el representen en teatres més petits, no va al National com abans", explica Pou. Amb Celobert Hare analitzava l'època tatcheriana, "però en rellegir-la quedes esparverat perquè sembla escrita avui", assegura l'actor. Roser Camí li tornarà a donar la rèplica per confrontar les tesis d'esquerres i dretes, al Goya a partir del mes de maig.
'Nit de ràdio 2.0'
Cristina Clemente enceta les hores golfes de La Villarroel
La directora de La Villarroel, Carol López, atenta al pols teatral de la ciutat, ha captat per al seu teatre dues de les obres que van morir d'èxit a la minúscula Sala FlyHard. Una és aquesta Nit de ràdio 2.0 escrita i dirigida per Cristina Clemente amb els actors de la companyia de Jordi Casanovas. L'obra utilitza les xarxes socials com a metàfora per parlar de les coses importants de la vida. Aquesta bomba de rellotgeria radiofònica s'estrena el 12 de març i tindrà uns horaris atípics: diumenge i dilluns al vespre.
'Burundanga'
La comèdia de Jordi Galceran sobre ETA troba una sala gran
El retorn més esperat: el gran públic podrà veure per fi la comèdia sobre la hipotètica fi d'ETA que es va inventar Jordi Galceran. Casanovas la va dirigir al Temporada Alta i va passar fugaçment per la seva sala, però no n'hi va haver per qui en va voler. La solució ha estat saltar a una sala comercial sense tocar pràcticament res, ni un text "brillantíssim", diu el director, ni cap dels cinc actors entre els quals hi ha Carles Canut. Burundanga és l'única obra del gran dramaturg català actual que s'ha estrenat abans a Madrid que a Barcelona. Arribarà a La Villarroel el 6 d'abril.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,

TEXT: J.B PRIESTLEY
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA POU
INTÈRPRETS: JOSEP MARIA POU, CARLES CANUT, VICTÒRIA PAGÈS, RUBEN AMETLLÉ, PAULA BLANCO i DAVID MARCÉ
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA


Josep Maria Pou torna a la direcció amb una "Time Play", un thriller que durant 90 minuts no para de jugar amb l'espectador i de saltar endavant i endarrera en el temps per oferir-nos una visió ampliada dels fets. Un inspector de policia es presenta a casa de la família Birling, mentres es celebra el sopar de prometatge de la seva filla Sheila per indagar la implicació dels presents en el suïcidi d'una noia.

Al més estil CSI de principis de segle XX, l'inspector Goole, Josep Maria Pou, va desgranant personatge a personatge la seva implicació amb el cas, d'una manera sorprenent. El sopar, aviat es convertirà en un malson i els seus comensals seran caçats d'una manera textualment força tramposa.

Amb una escenografia imponent i majestuosa, s'obre el teló del Teatre Goya, que representa fins a l'últim detall el menjador del domicili dels Birling. Carles Canut i Victòria Pagès mostren les seves habilitats per convèncer a la platea en tot moment, de la mateixa manera que Ruben Atmellé, en una de les seves millors interpretacions fins a la data. Menys encertats es troben Paula Blanco, que peca d'un cert toc d'histrionisme en algunes escenes, i David Marcè al qui se li nota la falta de taules amb un continu nerviosisme escènic.

Pou torna a encertar en la direcció d'una peça i d'una autor força desconegut per al públic català i amb un teatre apte per a tots els paladars. Joan Sellent signa un altre cop una més que excel·lent traducció, convertint a la peça en una petita joia dintre de la descafeïnada cartellera actual.

TRUCA UN INSPECTOR

by on 16:44
TEXT: J.B PRIESTLEY TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: JOSEP MARIA POU INTÈRPRETS: JOSEP MARIA POU, CARLES CANUT, VICTÒRIA PAGÈS, RUB...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


TEXT: JOAN MARAGALL
ADAPTACIÓ: CARLES GUILLÉN i JOAN OLLÉ
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, PAULA BLANCO, MONTSERRAT CARULLA, ROSA MUÑOZ, VICTÒRIA PAGÈS, ALBERT PÉREZ, ÀNGELS POCH i FÈLIX PONS
PRODUCCIÓ: TNC i EL CANAL CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE SALT/GIRONA
SALA GRAN (TNC)


El teatre públic català ha volgut commemorar els 150 anys del naixement i el centenari de la mort de Joan Maragall amb un muntatge commemoratiu. Com ja va fer la temporada passada amb Espriu, Joan Ollé dirigeix un muntatge on les paraules de l'escriptor català són les veritables protagonistes.

Amb una escenografia sòbria, amb cert toc de fredor, els actors reciten els diferents textos de l'autor. No hi ha pausa, entre escena i escena el Cor Lieder Càmera ens transporta pel lirisme tradicional català. Mai els textos de Joan Maragall han sonat amb tanta força damunt d'un escenari.

Durant la primera part, trobem un Maragall jove, centrat més als sentiments, a la descripció de la natura i del amor. La segona, la més sentida, la pàtria és la protagonista. Un retrat d'una Catalunya que hauríem de tenir oblidada, però que malgrat la distància dels anys la trobem massa propera. Just després de l'entreacte, escoltarem una de les seves poesies més famoses, la mítica Oda a Espanya, escrita fa més de cent anys, i més present que mai en l'actualitat política catalana.

Emotiu homenatge a una de les figures literàries més importants i un gran muntatge a ulls del teatre. Dues setmanes de representació a la Sala Gran, després d'haver-se estrenant al Temporada Alta, que ben es mereixen els cinc bisos d'aplaudiments amb el que el públic va obsequiar als actors després d'una hora i mitja de "disfrute" poètic.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

TEXT: GUILLEM CLUA
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: IVAN BENET, VICTÒRIA PAGÈS, VICKY PEÑA, ORIOL GENÍS, FINA RIUS, MIQUEL BORDOY, SANTI PONS, CAROL MUAKUKU, EDUARD FARELO i FERRAN VILAJOSANA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)


L'ambició feta representació teatral ha aterrat a la cartellera barcelonina. Guillem Clua signa aquest espectacle que intenta recrear els últims quaranta anys de la història mundial de la por a la malaltia, a viure fora dels convencionalismes socials establerts i que pateix una forta crisi de creences.

Quatre escenaris en un. Quatre Marburgs diferents. El primer el trobem en Alemanya on dos científics (fantàstics Ivan Benet i Victòria Pagès), s'han d'enfrontar amb la por d'haver estat contagiats amb un virus letal i desconegut. Poc a poc anirem descobrim que no només és això el que els hi fa por, hi ha altres símptomes que els angoixen més.

A Marburg, Pennsilvània, Nancy (Vicky Peña) i Claire (genial Fina Rius) viuen aterrades pels canvis socials de principis dels vuitanta. El fill de Nancy va morir en estranyes circumstàncies en la primera part, mentres que en la segona, l'Alzhèimer ataca a una de les dues germanes en l'etapa final de les seves vides.

La crisi de la creencia religiosa arriba fins a Marburg, Sud-àfrica en forma de fals miracle. La crisi moral porta també una altra econòmica i Acanit (Carol Muakuku) 'inventa' un miracle fent creure a la gent que el crist de fusta de la seva església plora sang. Gabriel (Santi Pons) es enviat pel Vaticà per a comprovar la veritat d'un miracle del qual destil·len aires addictius.

Per últim, a Marburg, Austràlia ens trobem a una parella homosexual, Dundy (Eduard Farelo) i Buck (Ferran Vilajosana), davant la seva primera trobada i com la malaltia de Dundy (VIH) pot desencadenar certs comportament inaudits i inesperats per part d'un adolescent massa deshinibit.

Malgrat que en la segona part de la representació el text fa trontollar una miqueta els esquemes establerts durant tota la primera i deixa al final una sensació de no haver tancat i barrat l'obra, Guillem Clua s'escuda en el simbolisme i la irrealitat amb un final de bogeria, la mateixa que regna els nostres dies.

Rafel Lladó signa una excel·lent i impotent posada en escena dels quatre escenaris al mateix temps. El ritme de la peça, que mai perd el sentit de final d'angoixa i d'intriga durant les dues hores i mitja llargues de representació i la correcta i en tot moment encertada direcció de Rafel Duran fan augmentar la creença general de que estem al davant d'una de les millors propostes del Teatre Nacional de Catalunya d'aquesta temporada.

MARBURG

by on 21:40
TEXT: GUILLEM CLUA DIRECCIÓ: RAFEL DURAN INTÈRPRETS: IVAN BENET, VICTÒRIA PAGÈS, VICKY PEÑA, ORIOL GENÍS, FINA RIUS, MIQUEL BORDOY, SA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

DRAMATÚRGIA: IBAN BELTRAN i JOAN OLLÉ
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, IVAN BENET, PAULA BLANCO, MONTSERRAT CARULLA, DANI ESPASA, GREGORI FERRER, ENRIC MAJÓ, EDUARD MUNTADA, VICTÒRIA PAGÈS, SÍLVIA PÉREZ CRUZ i ÀNGELS POCH
PRODUCCIÓ: EL CANAL CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA, CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES REUS, CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA i TEATRE PRINCIPAL DE PALMA
SALA GRAN (TNC)


Joan Ollé torna als clàssics, després de la seva mà a mà amb Josep Pla al passat Festival Grec, ara ens mostra una part de l'univers de Salvador Espriu. Durant una mica més d'hora i mitjana ens submergim en un collage narratiu i musical on la paraula és l'única protagonista. Sons representats pels principals actors catalans del moment i un sense fi de sentiments entremesclats amb la música que suggereix un viatge místic i meravellosament màgic.

Amb gran encert en la selecció de textos que recitats per un genial Joan Anguera, una vital Montserrat Carulla, quina força desprèn aquesta dona damunt de l'escenari, un imprevisible Enric Majó, unes excepcionals Victòria Pagès i Àngels Poch i la jove promesa ja més que consolidada Paula Blanco. I per completar el pack, Sílvia Pérez Cruz ens deleita amb la seva meravellosa veu amb tocs de jazz i flamenc, el millor acompanyament per les paraules d'Espriu. El jardí dels cinc arbres ha estat un dels muntatges més sorprenents de la temporada.

Tota la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya va acollir durant menys d'una setmana aquest muntatge arriscat amb gran èxit. Un gran treball actoral, però sense dubte el gran encert de l'obra es troba en l'acurada direcció de Joan Ollé, que una vegada més torna a demostrar que és el director el qual s'ha d'adaptar als textos i no els textos al director.

Llàstima que només van poder gaudir d'aquest muntatge una setmana, un clar exemple que es mereixia moltes més representacions. De tota manera sempre ens podem trobar a Syrena.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,