Mostrando entradas con la etiqueta Teatre Condal. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Teatre Condal. Mostrar todas las entradas

Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

¡Es la guerra! O al menos lo ha sido durante las últimas tres temporadas para el Grupo Focus: Condal, Goya, Romea y La Villarroel. Y una guerra, que como bien afirmaba su presidente, Daniel Martínez, ha sido muy dura, y que no han acabado de ganar. Al ya consabido 21% de IVA, que no baja y el que le quita el sueño a más de uno, incluido Martínez, que afirma que no sólo afecta al bolsillo sino psicológicamente, hay que unirlo la falta de interés por el teatro (la cultura en general) del público. El Conseller de Cultura Ferran Mascarell cerraba con su parlamento la rueda de prensa afirmando que en los últimos cuatro años el consumo cultural ha bajado un 20%. Tanto desde Focus como desde la consejera afirman que la temporada 15-16 será la temporada del cambio, de la recuperación, pero lo cierto es que llevamos dos temporadas con las misma cantinela, y la temporada del cambio de momento sigue ausente.

Pero bueno mejor mantener el optimismo y entrar en materia, teatro por teatro, nombre tras nombre. Consulta, compara, compra tu entrada, pero sobre todo no te quedes en casa. Ellos (21%) no pierden, perdemos todos. 

TEATRE ROMEA

Como bien comenté hace unas semanas, iniciará temporada con un montaje esperado, El Grito en el Cielo de la compañía andaluza, La Zaranda. Un imperdible que lleva unos cuantos meses de gira recibiendo alabanzas a diestro y siniestro y que todavía no habíamos podido disfrutar en Barcelona. Del 8 al 20 de septiembre.

Después la primera reposición, Sócrates de Mario Gas e interpretado por Josep Maria Pou, que llenó el Romea en julio y que es un éxito seguro del 24 de septiembre al 18 de octubre.

A finales de octubre nos llega El Largo viaje del día hacía la noche de Eugene O'Neill con Mario Gas y Vicky Peña, que llenó la temporada pasada en Madrid, dejando a espectadores en la calle y con buenas críticas.

Otros que llenaron y arrasaron fueron Els Veïns de dalt, la ópera prima teatral del cineasta Cesc Gay, que esta temporada repite escenario y reparto de 11 de noviembre al 24 de enero.

Noticias frescas nos esperan a finales de enero con Panorama des del pont de Arthur Miller, dirigida por Georges Lavaudant y con un reparto de lujo: Eduard Fernández, Jordi Martínez, Mercè Pons, Marina Salas, Marcel Borràs y Pep Ambrós. Del 30 de enero al 10 de abril.

A mediados abril Mérida se instalará un poco más de 15 días en Barcelona, hablo del espectáculo César & Cleopatra protagonizado por Ángela Molina y Emilio Gutiérrez Caba. Del 13 de abril al 1 de mayo.

¡Vuelve Oriol Broggi al Romea! con Els cors purs, basada en el relato Mary de Cork de Joseph Kessel con dramatúrgia del propio Broggi y Marc Artigau en el reparto Pablo Derqui, Miranda Gas y Borja Espinosa. Mes de mayo y junio.

A falta de concretar el espetáculo del Grec 2016, la temporada del Romea, se completa con Teatro Familiar, los Solos (Mario Gas, Juan Echanove, Emma Vilarasau, Lluís Soler, Josep Maria Pou y Vicky Peña) y el OFF SIDE con La revolta dels Àngels de Enzo Corman protagonizada por Xavi Sáez, Guillem Motos y David Menéndez del 25 de septiembre al 18 de octubre y Plató ha mort de Manuel Dueso.

TEATRE GOYA

Como también comenté, la temporada del Goya comienza con Allegro de Paco Mir y el Cor del Teatre del 12 de septiembre al 4 de octubre. Del 6 al 11 de octubre vuelve a Barcelona, Autorretrato de un joven capitalista español protagonizado por Alberto San JuanY otra gran vuelta a su teatro, tal y como afirma Josep Maria Pou es la de Concha Velasco con Olivia y Eugenio del 15 de octubre al 15 de noviembre.

Uno de los platos fuertes de la temporada es el musical de pequeño-mediano formato, pero producido cuidando los detalles, según explica el mismo Pou, 73 raons per deixar-te de Guillem Clua y Jordi Cornudella con la dirección de Elisenda Roca y la dirección musical de Andreu Gallén, y un reparto que quita el hipo: Abel Folk, Mercè Martínez, Mone Teruel, Marc Pujol. Del 1 de diciembre al 10 de enero.

En febrero llega la gran sorpresa del Goya, Joan Pera protagonizará L'Avar, la comedia de Molière revisionada por el actor catalán y para lo que Pou anuncia que es un cambio de registro en lo que habitualmente estamos acostumbrados a ver en Joan Pera. ¿Seguirá siendo una comedia, L'avar? Del 7 de febrero al 1 de mayo lo descubriremos.

Y seguimos con los retornos, Lolita Flores se volverá a subir a las tablas del Goya para dejar volar a su Colometa en la versión del Joan Ollé de La Plaza del Diamante que ya pudimos degustar la temporada pasada. Del 4 al 28 de mayo.

Y falta un espectáculo que es del Grec 2016, así que colgaremos el cartel del "To be continued".

LA VILLARROEL

Abre fuego el duo Àlex Rigola- Woody Allen con Marits i Mullers con Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Graenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins (que substituye a Alba Pujol) y Lluís Villanueva. Del 16 de septiembre al 18 de octubre. Durante estos días habrá OFF SIDE con la obra de la compañía mexicana Vaca 35 que se estrenará en Fira Tàrrega, Cuando todos pensábamos que habíamos desaparecido.

En enero llega la joya de la corona, Infamia de Pere Riera, acompañado de su musa Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Anna Moliner y Francesc Ferrer, una obra sobre la vida, los deseos, las elecciones vitales y los caminos de decidimos seguir. Del 16 de enero al 14 de febrero.

El abril se presenta con aires madrileños, con La Estupidez de Rafael Spregelbrud protagonizada por Fran Perea, Toni Acosta, Ainhoa Santamaria, Javi Coll y Javier Márquez. Del 12 de abril al 1 de mayo.

Y acabando la temporada y antes de que empiece el Grec 2016 con la versión teatral de la película Smoking Room de J.D. Wallovits y Roger Gual con Abel Folk, Pau Roca y Joan Carreras... todo bajo el sello de Sixto Paz Teatre durante mayo y junio.

TEATRE CONDAL

Y para acabar seguimos con Emma Vilarasau y el mejor cómico del país, Jordi Bosch, como afirmó Jordi González, director de contenidos de Focus, en Caiguts del Cel dirigidos por Sergi Belbel y acompañados por Anna Barrachina y Carles Martínez. Del 4 de septiembre al 25 de octubre.

El resto de temporada la protagonizará el nuevo show del Mag Lari, OZOM del 1 de diciembre al 31 de enero. Taxi de y con Josema Yuste del 24 de febrero al 24 de abril. Y en mayo Reload 4.0, un coro gospel.
Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

El Teatro Condal empieza su lavado de cara con sorpresas, como la del inicio de temporada. Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez y Anna Barrachina son los intérpretes de Caiguts del cel del francés Sébastian Thiéry y dirigidos por Sergi Belbel que inicia funciones el 4 de septiembre. Pero tranquilidad porque el género de la comedia no forma parte de ese cambio de personalidad del mítico teatro del Paral·lel.

La vida tranquila y feliz de una familia pequeño burguesa de mediana edad se ve trastocada bruscamente cuando un buen día, sin motivo ni explicación aparente, comienzan a aparecer dinero en el comedor de su casa. La situación se complica cuando se ven implicados la señora de la limpieza extrajera de la pareja y un peculiar vecino muy inquietante. Y todo, parar llegar a un final absolutamente sorprendente que ningún espectador tendría que revelar. Caiguts del cel es una comedia para llorar de risa. Y al mismo tiempo es una metáfora del sistema capitalista y un retrato ácido y divertidísimo de uno de los vicios que parece que nunca pase de moda: la codicia.

Sébastian Thiéry es un actor y dramaturgo francés que escribe teatro desde el 2005 cuando debutó con Sense ascensor al Théâtre du Rond-Point, dirigida por Jean-Michel Ribes. En el 2009 ganó el Premio Molière a la Mejor Comedia por Conillets d'Indies, dirigida por Patrick Chesnais. En 2014 repitió premio por Dos homes nus como mejor autor, precisamente subió a recoger el premio completamente desnudo para denunciar la precariedad que viven los autores franceses, los cuales no tienen derecho a recibir la prestación de paro. Durante su discurso hizo referencia a su desnudez de la siguiente manera: "Se puede hacer un teatro sin disfraces para entretener al público, sin vestuario pero nunca sin autores".

Font: Vicky Navarro (ara.cat)

El Grup Focus aposta per una nova línia de monologuistes que s'instal·laran a La Villarroel amb el cicle 'Comedy Hall'. Els dijous, divendres i dissabtes de gener i febrer acolliran els espectacles de Miguel Lago, Dani Pérez i Oswaldo Digón, mentre que al Teatre Condal tornen 'Las noches del Club de la Comedia' amb les actuacions d'alguns dels millors còmics del panorama estatal. Entre ells hi haurà David Broncano, Álvaro Carrero, Toni Moog, Salva Reina 'Chuki', Dani Rovira, Sergio Fernández 'El monaguillo', Txabi Franquesa, Sergio Olalla, Tomás García i Pedro Llamas.
Després de 60 setmanes a Barcelona, Miguel Lago presenta la tercera temporada de 'Soy un miserable' al teatre de l'Eixample, acompanyat del seu humor canalla, directe i polèmic. L'espectacle, assegura Lago, tendeix a "produir la polarització del públic, ja que o agrada molt o no agrada gens" i afirma que se sent afortunat perquè sobre l'escenari pot explicar el que li "vingui de gust", ja que ell és l'únic responsable de les seves paraules. 
Oswaldo Digón actuarà els dissabtes i diumenges amb 'Diálogos en 3D', un espectacle irònic i interactiu, on establirà diàlegs amb el públic a través de les seves piulades i les xarxes socials, de manera que una part del show serà improvisada. El còmic ha explicat que es tracta d'un "humor emocional i molt narratiu" que s'acosta més a la comèdia teatral.
A 'Directo 2.0' Dani Pérez parlarà "sobre la seva vida". I com que la seva vida va canviant, l'espectacle ho fa amb ella. A més, poder actuar a La Villarroel és un retorn al passat per Pérez, qui va veure actuar per primer cop en aquesta sala a Pepe Rubianes. El còmic ha ressaltat que veure actuar a l'actor gallec va ser "l'espurna" que el va impulsar a dedicar-se a això i que en totes les seves actuacions li ret homenatge.
Sota el famós segell d'El Club de la Comédia, actors com Txabi Franquesa i Dani Rovira presentaran els seus monòlegs al Teatre Condal a partir del 26 de gener. Franquesa ha destacat que produir i muntar monòlegs sempre és més econòmic" i que, en un context de crisi, s'ha tingut en compte que els preus siguin més assequibles. A més, amb la crisi, "la gent el que vol és evadir-se", ha afegit. D'altra banda, el fet d'"actuar en un teatre, en comptes de a bars i discoteques com estan acostumats, els ajuda a arribar a un públic molt més ampli", ha destacat Gerard Tarruella, de la productora Comedy Deluxe.


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El director Abel Folk celebra que una de les grans virtuts de la cultura anglesa és que els agrada molt riure's d'ells mateixos, “i a nosaltres també... ens agrada riure'ns d'ells”, ironitzava ahir en la roda de premsa. Aquest dissabte comencen les funcions prèvies de Sí, primer ministre, un èxit teatral a Londres que ha estat tres anys en cartell i del qual ara es veurà una adaptació catalana al Condal amb Joan Pera de primer ministre. L'estrena oficial serà el 28 de gener.
L'adaptació teatral britànica va allunyar-se dels capítols de la sèrie per no allargar les anècdotes de la tele. Amb els personatges, van construir un guió nou a partir de les preocupacions actuals. La versió ha tingut tant ressò que s'ha decidit reprendre la sèrie mítica dels vuitanta amb els actors que van donar vida als personatges en el teatre. La temàtica versa sobre l'escalfament global, la crisi econòmica, la necessitat de trobar matèria primera i les dificultats de relació entre el Regne Unit i la Unió Europea. Folk, que ha fet l'adaptació catalana, va descartar traslladar-ho al Parlament de Catalunya. En part, perquè els temes són prou globals (“ells ja els han resolt”, comenta amb sarcasme el director de continguts de Focus, Jordi González) i, en part, perquè aquesta distància permet riure sense incomoditats. Però Folk considera que es tracta d'una comèdia seriosa perquè, ja des de la primera lectura (còmica per les rèpliques intel·ligents i lúcidament sarcàstiques), els mateixos actors van tenir una conversa política posterior sobre els temes de què tractava la peça. Per Folk, és necessari que el públic rigui de la intel·ligència de la comèdia però que trobi un moment de conversa interessant entre els que l'han vist sobre les conseqüències de la política: “Els anglesos tenen l'estranya habilitat de parlar de coses tremendes amb humor”, sentencia el director, que ja va debutar amb una comèdia típicament britànica (Mentiders, al Borràs, 2005). I no hi ha cap referència a Catalunya, aprofitant aquests moments de debat identitari i de confrontació amb el govern estatal? El director només insinua que “hi ha un moment en què l'obra abandona gairebé la ficció del tot per esdevenir gairebé realitat del tot.”
Sí, primer ministre era en realitat una sèrie que dinamitava els privilegis d'una burocràcia inamovible que constatava els canvis de primers ministres, de partits, de corrents polítics amb l'única esperança de poder refugiar-se a la Borgonya per a una vellesa daurada, que mai podria somniar un polític professional. Pera admet que el ministre, al qual només li interessa l'educació i la sanitat si li donen vots per sobreviure al seu poder provisional, és el més humà d'aquesta maquinària freda, interessada, sense gaire escrúpols. El primer ministre és tecnòcrata, no es decanta ni pel conservadorisme ni pel laborisme. Paradoxalment, tots aquells personatges evocaven una empatia que convidava a dur-los a casa per compartir-hi un esmorzar d'ous amb bacó.
Repartiment contrastat
El protagonista compta amb Carles Canut (el cínic sir Humphrey), Dafnis Balduz (el secretari privat del ministre), Victòria Pagès (la consellera política del govern) i, com a convidats especials, Ferran Rañé (ambaixador del Kumrasnistan) i Marta Angelat (directora de la BBC). És un repartiment consistent que ha treballat perquè els personatges tant siguin reals i seriosos com paròdics. Folk no ha deixat que s'acomodessin en personatges que ja haguessin treballat. El director entén que els codis de l'humor mediterrani no coincideixen amb els del britànic i per això ha treballat en una fusió. Pera, doncs, no té oportunitat per incloure improvisacions. No té temps, diu. Perquè les desgràcies i les crisis de govern s'acumulen i no hi ha opció al descans, diu exhaust.

Pera, primer ministre

by on 19:33
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) El director Abel Folk celebra que una de les grans virtuts de la cultura anglesa és que els agr...


Font: Laura Serra (ara.cat)
El teatre ha sigut l'últim sector que ha notat la crisi, però finalment no se n'ha pogut escapar. Tot i que al setembre la patronal Adetca anunciava un nou rècord d'espectadors -la temporada passada van fregar els 2,9 milions-, la patacada dels últims quatre mesos del 2012 és escandalosa. Falten pocs dies perquè es faci públic el balanç oficial de tots els teatres de Barcelona, però ahir la principal empresa privada del sector, Focus, va avançar les seves xifres i va confirmar els pitjors pronòstics. La productora, però, va assegurar que la davallada no servirà d'excusa per trair el seu ideari i va detallar les línies previstes per capejar la crisi "amb la màxima dignitat i les mínimes pèrdues".
Combatre les males xifres
El públic cau un 25% i les gires baixen al 50%
El punt de partida del 2013 són uns números indiscutiblement dolents. El públic de Focus -que el 2012 han xifrat en 488.000 espectadors- ha caigut un 20-25% respecte a l'any anterior, una davallada que s'ha centrat en els últims quatre mesos de l'any. L'empresa ho atribueix a la crisi, però també a l'augment del preu de les entrades per culpa d'un IVA al 21%. El sector continuarà reivindicant que govern espanyol faci marxa enrere: "La batalla de l'IVA no s'ha acabat", avisava Daniel Martínez, president de Focus i també de la patronal catalana Adetca i de la federació estatal Faeteda.
En el capítol de mals resultats, s'hi ha d'afegir la davallada de les gires a la meitat -una situació que és encara més greu a Espanya que a Catalunya- i els impagaments de les administracions. La Generalitat no ha abonat les subvencions del 2012 (que ja estaven retallades un 10% i que calculen que el 2013 ho estaran al 20%) però, a més, les altres administracions tampoc no han abonat la majoria de bolos i serveis realitzats. "Gairebé totes les factures que hem emès durant el 2012 a l'administració estan sense pagar", ha dit Martínez. "La morositat és un problema encara més greu perquè les entitats bancàries no concedeixen crèdits a les empreses amb deutes amb l'administració", ha afegit.
Mantenir la inversió
Focus invertirà 1,8 milions d'euros a produir obres
L'anunci de les males xifres d'ahir, però, va anar acompanyat d'un missatge netament positiu: "No estem desmoralitzats, estem cabrejats. Les passem putes, però volem donar una nota optimista: ens hem preparat per al 2013", deia Martínez. L'empresa s'ha conjurat per resistir el 2013 i "mantenir totes les línies de producció i exhibició, per assegurar la personalitat i esperit dels teatres". A més, aposten per "reforçar els criteris de qualitat i no caure en la banalització", que donaria "més rendiment econòmic però destruiria l'essència del projecte", segons Martínez. Per això ajustaran costos estructurals amb el compromís doble de "mantenir el capital humà" -hi haurà rebaixes de salaris però no acomiadaments- i "salvaguardar la producció teatral".
Això vol dir que Focus mantindrà la inversió d'1,8 milions d'euros per al 2013 destinats a produccions pròpies dels seus teatres: el Romea, el Goya Condorniu, La Villarroel i el Condal. Només hi haurà retallada de pressupost en les activitats de la Fundació Romea. L'objectiu és "recuperar el públic", segons el president de Focus, que destacava que els teatres amb més bons resultats han sigut els que tenen un compromís artístic més exigent. "No malmetrem nosaltres un públic tradicionalment més exigent que a Madrid fent un teatre més fàcil", afirmava.
Relleus en les direccions
Carol López deixa La Villarroel i Calixto Bieito abandona el BIT
Els canvis més visibles externament del 2013, que ja són efectius, són el relleu de Carol López al capdavant de La Villarroel i de Calixto Bieito en la direcció artística del BIT (el Barcelona Internacional Teatre, el projecte internacional de Focus). López tanca una etapa de tres anys en la direcció de La Villarroel de mutu acord amb Focus, amb qui seguirà col·laborant. Bieito deixa el BIT perquè no ho pot compaginar amb la seva intensa agenda. Borja Sitjà, que s'ocupa dels projectes internacionals de la productora, assumirà els dos projectes: de director artístic de La Villarroel i de director del BIT.
Projectes internacionals
Exportar produccions pròpies i buscar coproductors
La internacionalització, de fet, és un dels balons d'oxigen en què confia Focus. Les converses amb teatres estrangers són, en un context de crisi general, molt fàcils. D'una banda, el BIT seguirà coproduint una obra internacional per any: el 2013 serà Llull , un espectacle basat en El llibre del gentil i els tres savis, de Ramon Llull, que faran amb el National Theatre of Scotland. El director, que serà diferent en cada muntatge, encara no està tancat. També s'organitzaran unes jornades europees i interdisciplinàries de debat biennals.
A més, Focus ja té emparaulada l'exportació de tres obres a Mèxic, París i a l'Extrem Orient. Això, a banda de les set produccions que es faran a Madrid, tant al seu teatre, La Latina, com en d'altres. Les coproduccions seran a l'ordre del dia: Focus passarà d'11 produccions pròpies a 9 i, en canvi, de 2 coproduccions a 7. "No podem evitar un cert replegament", deia Martínez.
TEXT: MARC CAMOLETTI
VERSIÓ i ADAPTACIÓ: ROGER PEÑA i CARULLA
INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, ÀNGELS BASSAS, JORDI DÍAZ, MÒNICA GRAENZEL, MARTA VALVERDE, OSCAR KAPOYA
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓ: PINKERTON PRODUCCIONS
TEATRE CONDAL

Feia molt que no veia un vodevil i com estem en crisi hi ha teatres que s'han d'especialitzar en aquest tipus de muntatge. Sense retreure res al gènere i deixant ben clares les cartes amb les que juguem No et vesteixes per sopar ofereix diversió, riures i entreteniment per a tots els públics durant gairebé dos hores.

La història és ben senzilla una sopar que es converteix en un malson pels constants embolics que protagonitzen els seus comensals. Parelles, amants, cuinares es donen cita en la sala d'estar d'una segona residència i fan que el públic no pari de riure amb les situacions més esperpèntiques.

El text no dóna més de sí, la història tampoc. La resta ho hauran de posar els actors. Els millors, els tres protagonistes, l'Àngels Bassas, el Mingo Ràfols i el Jordi Díaz. A gairebé el mateix nivell es troba la Mònica Graenzel. Molt per sota la Marta Valverde i l'Òscar Kapoya, que en moltes ocasions semblaven que passen per l'escenari sense voler deixar rastre.

Escenografia típica de vodevil amb un munt d'amagatalls que permeten entrar i sortir als seus personatges en innombrables ocasions i que dóna el toc de comicitat que en alguns punts li manca al text. L'únic però de l'obra és la durada excessiva en comparació a la història explicada, amb vint minuts menys hagués estat perfecta.

NO ET VESTEIXIS PER SOPAR

by on 18:38
TEXT: MARC CAMOLETTI VERSIÓ i ADAPTACIÓ: ROGER PEÑA i CARULLA INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, ÀNGELS BASSAS, JORDI DÍAZ, MÒNICA GRAENZEL, M...

Fuente: Justo Barranco (www.lavanguardia.es)

El otoño teatral llega caliente. Los meses previos al verano fueron duros para las salas, que experimentaron una sensible caída de espectadores. A lo que se suma que los teatros públicos han visto considerablemente menguado su presupuesto. Por si algo faltara, la desmesurada subida del IVA para las entradas de las artes escénicas amenaza con dar la puntilla al sector. Pero la cartelera teatral de otoño, en vez de apostar sobre seguro y programar sólo comedias de éxito más o menos ya comprobado, presenta un buen ramillete de propuestas sólidas y arriesgadas. Un Macbeth dirigido por Rigola. Anna Lizaran dando vida a La bête (La bestia), todo un canto de amor al teatro. David Selvas dirigiendo a Ramon Madaula y Carlota Olcina en la controvertida Oleanna de David Mamet. Carmen Machi bebiéndose media licorería en Juicio a una zorra, una rehabilitación sin medias tintas de la figura de Helena de Troya. Jordi Casanovas reflexionando sobre la Pàtria. Animalario atreviéndose con un Pinter. Las T de Teatre volviendo a ponerse a las órdenes del refrescante Alfredo Sanzol con Aventura!. O, para acabar de poner literalmente toda la carne en el asador, Maife Gil, Imma Colomer y Teresa Vallicrosa desnudándose para convertirse en Noies de calendari.

TEATRE LLIURE
La independencia catalana

Francesc Orella dará vida en el Lliure de Gràcia (del 18 de octubre al 11 de noviembre) al primer candidato independentista con posibilidades de conseguir la mayoría en las elecciones catalanas. Pero tres días antes de la jornada electoral desaparece. Es el argumento de Pàtria, de Jordi Casanovas, una obra que cuenta con un reparto de lujo con Rosa Renom, Àlex Casanovas o Marcel Borràs y que se sitúa en una Catalunya intervenida. En la misma sala, del 28 de noviembre al 16 de diciembre, Carmen Machi dará vida a Helena de Troya en Juicio a una zorra, una obra escrita y dirigida por Miguel del Arco que reivindica a la verdadera Helena frente a los hombres que la pusieron como excusa para sus guerras. Por su parte, el Lliure de Montjuïc contará del 23 al 28 de octubre con Alberto San Juan y Guillermo Toledo para encarnar a dos asesinos a sueldo encerrados en un subterráneo. Es El montaplatos de Harold Pinter dirigido ahora por Andrés Lima para hablar de la "estúpida servidumbre que se genera en las relaciones humanas". En la misma sala, del 31 de octubre al 18 de noviembre, estarán Sergi López y Jorge Picó con la comedia 30/40 Livingstone, y les seguirá una obra sobre el miedo y la valentía, Aventura!, de Alfredo Sanzol, para quien la aventura es el lugar donde superar el miedo.

TNC
Bestias teatrales

Apertura de temporada por todo lo alto: Anna Lizaran, Jordi Boixaderas y Abel Folk protagonizan desde el 4 de octubre en la Sala Gran y bajo la dirección de Sergi Belbel La bête, una hilarante comedia de David Hirson que, ambientada en una corte del siglo XVII, enfrenta a un autor intelectual, Elomire -el nombre es un anagrama de Molière- y un cómico callejero, vividor y magnético. Un canto de amor y una reflexión sobre el teatro que, escrita en verso a la manera de la época, cuenta con traducción de Joan Sellent. La Sala Petita del TNC abrirá su programación el día 11 de octubre con otro plato fuerte, un Macbeth dirigido por Àlex Rigola y con Joan Carreras, Alícia Pérez, Míriam Iscla y Lluís Marco. Y la Sala Tallers tendrá del 17 al 21 de octubre uno de esos espectáculos internacionales que escasean en Barcelona: el mágico circo de Donka (Una carta a Txèkhov), en el que Daniele Finzi Pasca, creador de Corteo para Cirque du Soleil, bucea en los diarios y escritos de Chejov para crear un poema visual con cuerpos y objetos suspendidos en el aire. Ya en diciembre, Ramon Simó recuperará una obra de Ramon Vinyes escrita en los años veinte, Ball de titelles, en la que un ángel cae en un prostíbulo en Navidad. Y Albert Espinosa estrenará Els nostres tigres beuen llet, con una familia que ha vivido situaciones difíciles y esconde muchos secretos.

Romea, La Villarroel
Mamet y Veronese

Al Romea regresará en diciembre el gran éxito de la temporada pasada, Incendis, dirigido por Oriol Broggi, pero antes, en octubre, se estrenará la Oleanna de David Mamet dirigida por David Selvas y protagonizada por Ramon Madaula y Carlota Olcina para dar vida a esta complicada relación de poder entre profesor y alumna. Y a La Villarroel llegará el 13 de septiembre una obra escrita y dirigida por el argentino Daniel Veronese pero protagonizada por la compañía andaluza Histrión, y ensayada, como corresponde, a camino entre Buenos Aires y Granada: Teatro para pájaros, una obra de teatro dentro del teatro, con dos hermanos y sus parejas, todos actores del llamado teatro alternativo, con aspiraciones muy diferentes. Además, a la Biblioteca de Catalunya regresa el 19 de septiembre Luces de bohemia, también dirigida por Broggi.

Poliorama, Victòria, Borràs
Mujeres de calendario y obsesiones

Al Poliorama llegará el 8 de septiembre Noies de calendari, la adaptación teatral de la obra que Helen Mirren y Julie Walters protagonizaron en cine hace nueve años: en un pueblo inglés de postal un grupo de mujeres se lo quitará todo para recaudar fondos para la lucha contra la leucemia, de la que un amigo ha muerto. Teresa Vallicrosa, Imma Colomer, Maife Gil o Isabel Rocatti encabezan el numeroso reparto dirigido por Antonio Calvo. El Victòria tendrá la visita de María Pagés con Utopía del 19 al 30 de septiembre y el regreso de la exitosa Operetta en octubre, con los 26 cantantes-actores de Cor de Teatre abordando algunos de los más conocidos pasajes operísticos. Ya en el Borràs, se presenta a partir de hoy Toc Toc, con Pep Cruz y Mercè Comes en el reparto dirigido por Esteve Ferrer: siete personajes con Trastorno Obsesivo Compulsivo coinciden en la consulta del psiquiatra, y como éste no llega, se analizarán mutuamente sus diversas obsesiones. En el Tívoli continuará Campanades de boda, de La Cubana, y al Club Capitol regresarán Cock y Confessions de dones de 30.

Goya, Condal, Arteria
Comedia y Crazy Horse

El teatro Goya dirigido por Josep Maria Pou abrirá temporada con la visita de Lola Herrera a partir del 6 de septiembre con Querida Matilde, una obra de Israel Horovitz dirigida por Juan Luis Iborra en la que poco a poco conoceremos la historia de la protagonista, una mujer que ya lo ha vivido todo. Y tras Herrera llegará en octubre Joel Joan como actor y director con El nom, una comedia ácida de Matthieu Delaporte y Alexandre de la Patellière en la que una cena de amigos acaba revelando sus raíces más profundas a partir de la discusión sobre el nombre de un hijo. Y al teatro Condal llegará de nuevo, años después, el vodevil No et vesteixis per sopar el 19 de septiembre, esta vez con Mingo Ràfols, Àngels Bassas y Mònica Glaenzel dirigidos por Roger Peña. Al Arteria Paral·lel, antes de que lo gestionen The Project y Bitó, llega en septiembre el transformista Ennio Marchetto y en octubre el cabaret parisino Crazy Horse presenta Forever crazy.


Font: Laura Serra (www.ara.cat)
L'antic desert teatral que tradicionalment s'instal·lava a Barcelona durant el mes d'agost comença a tenir alguns cactus i palmeres. Onze teatres obriran les portes aquest mes. Tots són sales privades que proposen una cartellera farcida de comèdies o espectacles de dansa -algunes dins el cicle Dansalona, que es presentarà demà-. Les xifres ratifiquen que és rendible: l'any passat 28.500 persones van anar al teatre durant l'agost. Amb només un 1,6% de l'aforament que hi ha disponible durant l'any, es recapta el 0,7% de la facturació anual, al llindar dels 500.000 euros.
1. Casament a La Cubana
'Campanades de boda' al Tívoli
La Cubana va ser pionera a fer l'agost. L'any en què van estrenar Cegada de amo r (1994) van estar ininterrompudament 18 mesos en cartell a Barcelona. I van repetir l'estratègia a Madrid i amb altres obres, com Nit d'òpera . No es tanca a l'estiu. "Pel tipus d'espectacle que fem, ens va bé. Hem allargat perquè seguim tenint el teatre ple al 80%", explica el director, Jordi Milán.
2. Dones tarantinianes
'Perras callejeras' al Versus
El Versus és un altre dels teatres que es van apuntar ja fa anys a obrir a l'estiu. El 2000, el director Ever Blanchet pràcticament estava sol en la croada per mantenir l'activitat escènica. Ara el cicle d'estiu està consolidat. Aquest any compartiran cartellera Absent , de Fermí Casado (fins al 12); Records de Broadway (a partir del 21), i Perras callejeras (a partir de demà). "És una comèdia tarantiniana de quatre hostesses de vol que són lladres professionals", expliquen les actrius. Per a una companyia debutant, l'agost és una esquerda per entrar al circuit. Estaran dos mesos en cartell amb "una proposta molt fresca que t'enganxa en 5 minuts".
3. El clàssic: Joan Capri
'Joan Pera, Capri' al Condal
"Vaig debutar l'estiu del 1972 al Romea i ja era especial treballar a l'agost", recorda Joan Pera. Des de llavors ha passat molts estius a l'escenari. "Fa un temps magnífic i el públic hi està més predisposat. Hi ha gent que aprofita per baixar a Barcelona. Amb la meva dona somiem fer vacances un estiu, i no ha passat mai, però a mi ja m'agrada, tot i que no l'hi dic, a ella", bromeja. Pera interpretarà el seu alter ego Joan Capri fins al 19 d'agost al Condal i llavors el traurà de gira, cada dia en un poble diferent.
4. L'experiència Llantiol
Tastets teatrals a bon preu
Visitar el Cafè Teatre Llantiol ja és en si mateixa una experiència digna de turista. Fins al 13 d'agost el teatre manté la seva activitat, nodrida d'espectacles de llarg recorregut i eficàcia provada davant d'un públic molt eclèctic, que va des d'un comiat de solteres fins a una parella que vol copa i espectacle.
5. Dansa celestial
'Dios menguante' a La Villarroel
Primer la companyia Thomas Noone Dance (del 13 al 26) i després la de Mar Gómez (a partir del 27) es colaran a la cartellera de La Villarroel. "L'estiu obre nous públics: els que ja ens coneixen, els curiosos i els que vénen perquè s'hi està fresquet -afirma-. I els teatres s'arrisquen a programar dansa, cosa que passa poques vegades si no és una companyia molt popular o de fora". Ella hi presentarà de nou Dios menguante , premi Ciutat de Barcelona.
6. Baralles de galls
'Hermanos de baile' a l'Alexandra
Danses urbanes i un toc d'humor es combinen en aquest muntatge que ha aconseguit 50.000 espectadors i encara la cinquena temporada en cartell. Ballarins de flamenc, hip-hop i claqué s'uneixen en un muntatge energètic que pot acostar el públic jove a la dansa.
7. Embolics de faldilles
'Tu digues que m'estimes' al Gaudí
El TGB va obrir les portes el 2008 i sempre ha programat a l'estiu. La seva fórmula es diu Ivan Campillo, un autor i actor de comèdies de parella que té un remei per a tots els mals, fins i tot les banyes: Tu digues que m'estimes (del 3 d'agost al 30 de setembre). A partir del 7 d'agost faran David i Sara a la sala petita, i Lulú en sessisó golfa a partir del 10.
8. Petons des de Cuba
'Bésame mucho' al Victòria
L'energia de l'Havana desborda l'escenari del Victòria. S'encomana a la platea el ritme caribeny d'una companyia que interpreta, amb música i ball, boleros clàssics i música llatina actual. Una història d'amor -amb temes com Perfidia ,Quizás Quizás , Toda una vida , Solamente una vez Contigo aprendí amb arranjaments moderns- és l'excusa argumental. Trenta intèrprets cubans han tornat a Barcelona per passar l'estiu, fins al 2 de setembre.
9. Improvisacions letals
Màgia i 'Impro-fighters'
El Teatreneu continuarà la programació infal·lible de màgia, humor i improvisacions a l'agost. La companyia Planeta Impro proposa un concurs d'asos d' Impro-fighters cada divendres i Impro-shows els dissabtes i diumenges. Els seus fans es compten per legions.
10. L'esperit d'Amaya
Goya i 'Carmen (Ballant a la sorra)'
La companyia de Maria Rovira és per quart any un altre clàssic estiuenc. Porten al Goya (del 3 d'agost al 2 de setembre) l'espectacle que han estrenat al Grec, un homenatge a Carmen Amaya. "És una aposta de la companyia d'anar a taquilla, però és que una companyia en part subvencionada té drets i obligacions", apunta Rovira, i una és mantenir el ritme cultural de la ciutat. La dansa, i sobretot l'aroma flamenca de Carmen , segurament portarà turistes al Goya. "A l'estiu i sempre s'ha de treballar per al públic, que és qui paga l'entrada i subvenciona directament la cultura", raona.
11. Selecció forana
Complicitats al Tantarantana
El Tantarantana combat la crisi fent amics i compartint produccions amb teatres alternatius d'Espanya. A partir del 15 hi passaran els muntatges Pareja abierta (Andalusia), El desencanto (València) i El río de las palabras(Extremadura).


Joan Pera (1948) s'acosta a l'edat de jubilació i, en canvi, la seva carrera està més viva que mai. El seu últim espectacle ha durat quatre mesos en cartell. En el pròxim, que estrena demà al Teatre Condal, es posa a la pell del mític humorista Joan Capri -amb qui va treballar a la sèrie Doctor Caparrós - per interpretar alguns dels seus monòlegs més populars: El pobre GonzálezNàufragsEl maniàtic , etc., amb frases tan cèlebres com "L'amor se'n va, però ella es queda".
Diumenge acaba les funcions de Violines y trompetas i demà arrenca Joan Pera Capri .
És que no m'ho he hagut d'estudiar! Els monòlegs del Capri ens els sabem de tota la vida, vam créixer amb ells. Són a la memòria històrica de la gent. Hem fet una selecció dels monòlegs més del moment o dels més significatius, d'entre una quarantena. És una aventura entranyable.
¿Al final de la funció l'identificaran a vostè amb Capri?
És que perquè siguin caprians, els monòlegs han de tenir la seva actitud. Era un home seriós, molt preocupat, molt enfadat, emprenyat, i he agafat aquest aire per explicar El matrimoni El nàufrag o que es troba com un vell repatani. Jo no sóc un imitador, no en sé, però no puc deixar de dir-los amb el seu estil. Però també hi he posat pinzellades Pera, amb el seu permís.
Una cosa singular de Joan Pera i de Capri és la veu.
Però no teníem la mateixa veu, per constitució. No és tant el timbre de veu com la manera de parlar. Amb Woody Allen també em passa: no té la mateixa veu que jo, però en agafar-li l'actitud fa que sembli que sigui ell. Jo crec que en l'humor bo, i evidentment el del Capri ho era, el més important és que hi hagi un personatge al darrere, si no es queda tot en una colla d'acudits.
Capri no feia gags, feia teatre. Josep Pla deia a l' Homenot que li va dedicar que "és l'únic actor real i autèntic que ha aparegut en el nostre país en els últims 50 anys".
En aquella època el teatre que hi havia a Barcelona era de patacada. I sortia aquell home i transmetia realitat. Això és el que jo he buscat tota la vida, també. Tothom reia, i no feia acudits. Era un gran actor. Això ho sap poca gent: però jo l'he vist a escena plorar, però plorar, quan tocava.
¿L'empremta de Capri ha quedat en humoristes posteriors?
Tots. L'Eugenio va agafar la manera de dir del Capri, i les pauses, que n'era el mestre. L'Eugenio bevia en les pauses, el Capri no, per no gastar. Tots els xòumans de després n'han agafat coses. El Capri és el paradigma de l'humor català. Catalunya és un país de grans actors, però còmics de categoria no n'havíem tingut mai. Surt ell i les generacions posteriors en bevem. El gran humor és el que d'una cosa quotidiana en fa categoria, l'humor que rebaixa el rei... el fa tothom. Imagina't si ha deixat petja que hi ha un polític que parla com ell.
Pujoleja, vol dir?
O Pujol caprieja! No és ben clar si la gent imitava el Capri o el Capri imitava la gent. Perquè era un home que es fixava moltíssim en la vida quotidiana. Vivia al centre, anava a la Boqueria i al Romea, que era un teatre purament popular.
Els monòlegs són dels anys 60.
En va anar traient fins als 80, perquè tenien èxit. Per seleccionar 40 monòlegs els vaig haver d'anar copiant d'oïda, perquè no estaven escrits. M'interessava molt sentir com els interpretava, amb un domini del llenguatge extraordinari.
Com era Capri quan vostè era jovenet i va començar a treballar amb ell?
Ell anava a la seva i et deixava fer. No tenia por que ningú li robés protagonisme ni et demanava un acudit per lluir-se. Estava content de fer riure la gent i que la gent fos feliç amb ell. No reia mai i considerava que no era feliç, però el seu eslògan de vida era fer riure els altres. Tampoc no era un home expressiu ni simpàtic, era un home preocupat i depressiu. No era un home de grans amors però tampoc feia mai cap maldat de res, i això en teatre ja és molt!
Quin remei donaria per a la societat d'avui el doctor Caparrós?
Hi ha un monòleg que he inclòs que diu: "Hem de protestar, hem de cridar, que avui en dia no passa res, no et fiquen a la presó. Avui pots protestar contra el polític, que no et posen a la presó. A ell tampoc, per això".
Va inventar el concepte de català emprenyat .
Li podrien fer un monument com el primer català emprenyat! A més, ell era molt matemàtic, molt garrepa. Les caixes i bancs no haurien tingut res a fer amb el Capri, perquè els perseguia perquè li diguessin on eren 30 cèntims. Ho he vist! No començava la funció fins que el del Central no li deia on els tenia. Jo l'anava a buscar en cotxe al carrer Ferran i em feia passar per la Rambla per assegurar-se que el Central encara era a plaça Catalunya.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)


L'any que ve serà millor, una comèdia 'patchwork' amb textos còmics sobre la quotidianitat de la crisi, es va estrenar el setembre passat a la Villarroel i ja la van prorrogar fins al 8 de gener. L'obra, dirigida per Mercè Vila Godoy, va acabar sent representada a Madrid de nou amb èxit i ara la tornaran a recuperar a Barcelona. El Teatre Condal l'estrenarà a partir del pròxim dissabte 26 de maig. 
La comèdia L'any que ve serà millor va ser escrita per quatre dramaturgues catalanes –Carol López, Marta Buchaca, Mercè Sàrrias i Victòria Szpunberg– i interpretat per quatre joves actrius, Neus Bernaus, Alba Florejachs, Mireia Pàmies i Vanessa Segura. La directora explicava que amb el rerefons de la crisi, la precarietat i la insatisfacció "es tracta d'un espectacle d'humor; no una obra de teatre, sinó un collage d'escenes, monòlegs i números musicals".
Font: ACN via www.ara.cat


Sobre la veracitat dels efectes terapèutics de riure que en parlin d'altres. Com a mínim és una manera d'augmentar el flux d'oxigen als pulmons, i omplir-se de vida no deu ser del tot perniciós. Una cosa certa és que hi ha demanda i, per tant, un mercat atent a la necessitat del riure. Ara mateix a Barcelona hi deu haver al voltant de quinze sales de teatre que ofereixen o anuncien aquest producte placebo per atreure el públic. Més del que és habitual? ¿S'ha convertit la comèdia en un gènere de primera necessitat, una oferta refugi en un context depressiu?
Aquesta setmana s'estrenen Políticament incorrecte (Condal), el vodevil de Ray Cooney amb el qual Paco Mir va debutar fa quinze anys com a director en solitari, i Res tornarà a ser com abans (Villarroel), el nou text de l'autora directora Carol López. Les diferencia, sobre altres consideracions, el nivell de risc que assumeixen. El muntatge de Mir va ser al seu dia un èxit de públic i seria estrany que ara no funcionés, com funcionen Pel davant... i pel darrera(Borràs) o Els 39 esglaons (Club Capitol). En canvi López s'enfronta de nou al judici de públic i crítica amb una estrena que podria descol·locar el públic que busca una nova entrega de Germanes .
Al voltant del teatre de Carol López s'ha generat un debat involuntari sobre les llibertats lingüístiques que es permeten els seus personatges. I no està sola. Pel que sembla, la comèdia catalana no s'entén sense pertorbar la puresa de la llengua. En realitat és un debat més que centenari. Serafí Pitarra ja va haver de sortejar al seu dia les diatribes dels àrbitres de la correcció per portar a l'escenari el xavisme imperant als carrers barcelonins. ¿Què més podia fer si la comèdia catalana és un gènere eminentment urbà enfront del to rural dominant del drama? Els sainets barcelonins d'Emili Vilanova tampoc obviaven la contaminació idiomàtica.
Petites crisis quotidianes
La millor tradició de la comèdia catalana sorteja com pot els perills del tipisme, com els vodevils tirolesos o les peces de bulevard que sol emetre IB3, i prefereix l'autoparòdia, l'absurd o les petites crisis quotidianes tractades amb humor. És un gènere que es basa en les contradiccions de la vida, i l'ús de la llengua és un dels elements més rics i, per tant, més vius de la realitat catalana. Un sentit liberal de la literatura dramàtica que també defensen -sense sentir-se traïdors de res- altres comediants contemporanis, com Jordi Casanovas o Cristina Genebat, amb les traduccions de LaBute que prepara per a Julio Manrique.
Ara que apareix Casanovas... ¿No és curiós que el quartet de comediògrafs catalans responguin al nom de Jordi? Jordi Casanovas, Jordi Oriol, Jordi Galceran i Jordi Sánchez. És obvi que Jordi és un nom bastant comú en els llibres de família catalans, però entre els quatre homònims -amb permís de Marc Rosich, entre d'altres- es podria fer un retrat bastant complet de la comèdia catalana. Oriol, que acaba d'estrenar la irregular t-ERROR al Nacional, encara està a la recerca del text que el consolidi. Tot el contrari que Galceran, recent guanyador del primer torneig de dramaturgs catalans a votació del públic, encantat que el facin riure. És l'autor amb el domini més ferm dels mecanismes clàssics de la comèdia i amb més consciència de la presència de l'espectador. Però també és algú que fa servir aquesta ortodòxia per trencar tabús col·lectius, com relacionar ETA amb el vodevil, com fa a Burundanga (Sala FlyHard). Encara que per ser honestos els avançats en el gag amb encaputxats sempre han sigut els guionistes de Vaya semanita,d'ETB.
Casanovas representa un tipus de comèdia que se sustenta més en la cultura híbrida i transversal i, possiblement, encara molt generacional. Textos comUna història catalana representen, per ambició i complexitat, un altre grau de maduresa en la seva trajectòria com a autor. I trobem a faltar Sánchez, abduït pel sainet televisiu castís. Durant un temps va representar la gran esperança blanca de la comèdia catalana. L'estrena de Kràmpack al Festival de Sitges el 1998 va generar moltes expectatives, després alimentades amb Excuses i Fum, fum, fum. La complicitat amb Joel Joan semblava un motor sense friccions.Plats bruts havia de ser només un divertit interludi audiovisual. Però encara n'estem esperant el retorn al teatre. Quan serà? Segur que té una comèdia guardada al calaix.
Font: Juan Carlos Olivares (www.ara.cat)


Políticament incorrecte (Noise off), de Ray Cooney, és una nova comèdia anglesa clàssica. La cartellera de Barcelona manté El sopar dels idiotes,Pel davant i pel darrere i Els 39 esglaons i fa poc va presentar per primer cop Un fantasma a casa. L'obra que torna al Teatre Condal, quinze anys després que debutés a Catalunya, juntament amb El sopar... i Pel davant..., és un dels èxits que es repeteixen. Un fons d'armari de luxe que, com a mínim, té la garantia d'espectacle contrastat que, habitualment, aconsegueix recollir bones recaptacions. Gairebé tot l'equip artístic és nou. Només Pep Ferrer continua del repartiment original. Ha prosperat: de secretari ha passat a ministre. Ara, aquell paper que fa la rèplica còmica l'interpreta Lluís Villanueva. El repartiment es completa amb Josep M. Gimeno, Montse Puga, Noèlia Pérez, Pere Ventura, Pep Miràs, Eli Iranzo i Marta Vila. L'obra s'estrena dilluns vinent. Aquesta setmana, però, ja es pot veure, en període de prèvies, per ajustar ritmes, i assegurar els riures en cada gag. Paco Mir garanteix que la peça passa més àgilment i que, de fet, és previsible que sigui més curta que la del seu debut “en la direcció de primera divisió”, comenta. Els anys aporten fluïdesa a l'execució de les accions per fer més cronometrada aquesta obra, en què les entrades i sortides per portes i finestres són clau per mantenir el tremp.
Políticament incorrecte imagina un embolic de faldilles entre un ministre del Partit Popular i una diputada del PSOE. No ha calgut variar gaire la lletra. Només s'ha incorporat una rèplica que es repeteix advertint que la possible caiguda de govern abocarà a un increment de la prima de risc i a la necessària sortida de l'euro. Mir descarta que sigui una crítica a la política. Sí que posa en qüestió el poder. Els protagonistes podrien ser banquers. Casualitat o no, però la decoració de l'escenografia està inspirada en l'hotel Villa Real, que és al davant mateix del Congrés i on s'allotgen alguns polítics.Des de Vania Produccions, que també celebren els 15 anys invertint en teatre, calculen que només calen 3 minuts per anar de l'hotel a l'hemicicle.
Font: www.elpuntavui.cat

Comèdia de fons d'armari

by on 14:41
Políticament incorrecte  ( Noise off ), de Ray Cooney, és una nova comèdia anglesa clàssica. La cartellera de Barcelona manté  El sopar...