Mostrando entradas con la etiqueta Àngels Bassas. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Àngels Bassas. Mostrar todas las entradas

a partir del texto de JAMES JOYCE
versión escénica de JOSÉ SANCHÍS SINISTERRA
adaptación, traducción y dirección ARTUR TRIAS
intérpretes ÀNGELS BASSAS y JEP BARCELÓ
duración 70min
fotografías PABLO FERREIRA
producción JELOUDI y BOHEMIA'S
SALA MUNTANER

Una imponente cama nos espera en la Sala Muntaner, en ella descansa la protagonista de esta obra junto a su marido. Una noche de pensamientos, de desvelos, de confidencias, de secretos, de verdades nunca dichas. Un noche resumida en poco más de una hora. Silencio sepulcral en la sala. Intérpretes en escena. Empieza el monólogo.

La nit de la Molly Bloom adolece de la época en la que está escrito. Quizás estos anhelos, confesiones, recuerdos, fantasías y sueños en su día sorprendieron al público mientras que hoy pasan por nuestros oídos como algo de lo más convencional.



Y es esta convención la que lastra todo el montaje. Arturo Trias ha optado por la sobriedad en escena, un conservadurismo escénico que acaba por pasarle factura. El poder de la palabra no es suficiente para mantener al público en vilo. Se echa de menos un espacio sonoro más allá de la simple presencia del tren que Daniel Seoane no ha conseguido exteriorizar. Y quizás entre tanto sueño, la opción audiovisual de fondo hubiera sido un complemento ideal para cambiar el ritmo monótono en el que acaba cayendo el montaje.

Artur Trias, encargado también de diseñador el espacio, no se ha sabido acoplar a las características técnicas de la sala. Las dimensiones de la cama, sumadas a la alzada del escenario y la disposición de la platea hace que la mayoría de los espectadores se pierdan la función porque no logran ver la cara de la actriz. Grave error no pensar que todos los espectadores tienen el mismo derecho a ver en igualdad de condiciones la obra, independientemente de dónde elijan sentarse. 

La sensación de falta de visibilidad se acrecienta por momentos, con un diseño de iluminación de Ignasi Camprodón que no consigue paliar las deficiencias de la puesta en escena y que añade más sombras a la producción.



Protagonismo absoluto para Àngels Bassas que, sin duda, es lo mejor del montaje. Su interpretación resulta más que notable, teniendo en cuenta que al texto le sobran años y le falta una más que necesaria actualización para quitarle alguna que otra frase que cae en la superficialidad y todos y cada uno de los clichés.

No todas las noches son igualmente afortunadas y en una semana donde la voz femenina se ha acabado imponiendo por encima de la masculina, no es fácil de digerir que un montaje siga cayendo en los mismos tópicos de siempre. Una lástima.

LA NIT DE LA MOLLY BLOOM

by on 17:53
a partir del texto de JAMES JOYCE versión escénica de JOSÉ SANCHÍS SINISTERRA adaptación, traducción y dirección ARTUR TRIAS intér...


TEXTO: DAVID HARROWER
TRADUCCIÓN: YANNICK GARCÍA
DIRECCIÓN: ANDRÉS LIMA y MARTÍ TORRAS MAYNERIS
INTÉRPRETACIÓN: ÀNGELS BASSAS
DURACIÓN: 1h 20min
FOTO: GERARD RANCHAL
PRODUCCIÓN: ÀNGELS BASSAS, BOHÈMIA'S y AJUNTAMENT DE FIGUERES
TEATRE AKADÈMIA

Estamos acostumbrados a dos tipos de monólogos: los stand-up (los del club de la comedia, para entendernos) y los intrínsecos (donde la protagonista te explica su historia pero que explotan para dentro). Sin embargo, Ciara, explota para fuera, es el público el que recibe el interrogante, quién es preguntado, quién es juzgado. 

Ciara es una mujer que vive y ha vivido en un mundo de hombres, los cuales se han creído siempre con derecho a todo, y mucho más fuertes que ella. Pero la situación nos demuestra lo contrario. Aquella flor empieza a desperezarse dentro de su capullo y sale despedida como si de una bala se tratara. Vive en un mundo de gánsters, pero no todos son masculinos.

Impresionante interpretación de Àngels Bassas a la que te cuesta mantener la mirada fija, cuando mientras te explica su tragedia se te queda mirando, con los ojos como si te perforaran, mientras la empatía te atrapa y te sientes parte de su drama.

Con una escenografía desnuda, impotente vacío el de las paredes blancas características del Teatro Akadèmia, la voz circula libremente. No hay trabas para un texto que pocas veces te permite respirar. Necesita de tu atención, de aquellos que hasta el final no te desvela sus verdaderas intenciones. 

Habla de cuadros, de arte, de familia, de relaciones, y de una sociedad tan corrupta que ni los pilares más fuertes la sostienen. Ciara es un montaje de cocción lenta, de aquellos que poco a poco van entrando hasta que llegan a un punto donde explotan. No te dejan hecho añicos, porque no hay lecciones, simplemente una historia, la geganta (ens) ha despertat.

CIARA

by on 16:39
TEXTO: DAVID HARROWER TRADUCCIÓN: YANNICK GARCÍA DIRECCIÓN: ANDRÉS LIMA y MARTÍ TORRAS MAYNERIS INTÉRPRETACIÓN: ÀNGELS BASSAS D...
Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis) | Foto: David Ruano

En el último mes, hemos visto una serie de propuestas para la rentrée teatral que se producirá de aquí a unos días con la habitual gala de Aixeca el teló, aunque cada uno lo levantará en su justo momento. Hoy cerramos capítulo con las últimas recomendaciones, antes de volver a la dura realidad y empezar a deshacer las maletas y desenvolver las temporadas de los teatros que aún nos quedan por conocer.

Del 23 de septiembre al 25 de octubre- Terra Baixa- Teatre Borràs

El clásico catalán de Àngel Guimerà que el dúo Pau Miró y Lluís Homar convirtieron en un maravillosos monólogo y que, sin duda, se convirtió en en uno de los montajes de la temporada pasada, vuelve durante un mes, tras agotar entradas, a la cartelera del Teatro Boros  Después de esta versión para una sola voz, Terra Baixa formará parte para siempre de la figura de Lluís Homar. Viajaremos por todos los papeles de la obra concentrados en una misma figura: Manelic, Marta, Sebastià... Por fin puede decir: "He mort el llop, he mort el llop".

+CRÍTICAS

El Lliure abre (Gràcia) con dos monólogos de Stefano Massini sobre los conflictos Checheno y Palestino con dos mujeres de armas tomar: Rosa Maria Sardà y Míriam Iscla. Dirige Lluís Pasqual que se enamoró de ambos textos al instante.

Del 22 de septiembre al 11 de octubre- CrecEnUnSolDeu- Lliure de Gràcia

Como tantas veces, el teatro se plantea preguntas en voz alta sobre un tema que nos afecta, que nos conmueve día tras día y al que la mayoría de las veces no tenemos respuesta. ¿O alguien cree poseer las respuestas a las preguntas que explotan todos los días, en carne viva, en este pedazo de tierra milenaria denominada Franja de Gaza? ¿Alguien sabe qué más decir? O, simplemente, ¿qué decir?



Del 23 de septiembre al 3 de octubre- Dona no reeducable- Lliure de Gràcia

Segundo monólogo del italiano Stefano MassiniDona no reeducable, que trata de la periodista Anna Politkóvskaya, asesinada en el año 2006 por estar en contra del posicionamiento ruso en el conflicto checheno. El autor que ha deslumbrado a los espectadores esta temporada con Lehman Trilogy escribió hace tres años, en homenaje a la periodista rusa Anna Politkóvskaya, asesinada por el denominado terrorismo de estado, un texto: Mujer no reeducable. Teatro de urgencia. Urgentes. Necesarios.


Y más mujeres...

Un día antes de la Mercè levantará la persiana la Sala Atrium con El desvetllament d'una papallona nocturna, un espectáculo de Eles Alavedra a partir de textos de Virginia Woolf y con Anna Sabaté como única protagonista. El montaje recrea fragmentos de la obra literaria de Woolf donde el esfuerzo por mantenerse honesta en el oficio de escritora la lleva a cuestionarse la responsabilidad que tiene que asumir respecto a las cuestiones sociales, desde reclamar el acceso al democrático acceso a la enseñanza hasta una convivencia más poética. El tono del montaje oscila entre la intimidad susceptible al predominio de la violencia en su entorno a un humor que hace de espejo con una elegante ironía.



Ciara de David Harrower es el espectáculo escogido para abrir la temporada del Teatre Akadèmia. Muchos nombres aparecen en el cartel, dirigida por Andrés Lima y Martí Torras Mayneris y protagonizada por Àngels Bassas. Un inicio de temporada de altura a tenor de lo que está publicado en su web.
Ciara es todo un reto interpretativo, un verdadero ejercicio de virtuosismo actoral. Un thriller lleno de poética y brutalidad al mismo tiempo. Una mujer fuerte en un mundo de hombres. Hija de un reconocido criminal, una especie de Padrino a la escocesa. Refugiada en el mundo del arte, aislada de la delincuencia y del mundo de los gángsteres de su padre, pero finalmente... la herencia vital y familiar no la podrá evitar.


Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: Joan Tomàs
Tot i la magnitud de la figura de Josep Palau i Fabre, la seva obra encara ha de viure una nova primera vegada. Aquest dimecres entrarà per primera vegada en un teatre públic, amb tots els ets i uts, una obra clau de la seva producció teatral: Mots de ritual per a Electra(1958). Reconegut sobretot com a poeta i expert en l’obra de Picasso, la seva faceta de dramaturg ha quedat relegada a un tercer pla: s’ha estrenat poc i en sales alternatives. Un dels seus grans valedors ha sigut Hermann Bonnín, que des del petit Espai Brossa el 2003 ja va muntar l’ Electra -només s’havia representat una vegada, el 1958- i abans encara La confessió o l’esca del pecat. L’altre gran defensor del teatre de Palau i Fabre és Jordi Coca: “Havia proposat 200 o 300 vegades que es muntés Mots de ritual per a Electra al TNC, però la nòvia d’aleshores em deia que no”, explica. Xavier Albertí, en canvi, s’hi va avenir i el mateix Coca va rebre l’encàrrec d’aixecar un text poètic que parteix del mite clàssic d’Electra per parlar de la justícia, la venjança i la reconciliació en el context de l’Espanya franquista. 
Palau i Fabre, que va viure l’exili a França i després la resistència interior en tornar al país el 1962, pretenia il·lustrar a Mots de ritual per a Electra la “disjuntiva tràgica” de “la Catalunya escindida” -escrivia-, que feia que uns i altres exiliats es giressin l’esquena quan ell defensava que calia “acostar-los, unir-los” per a una mateixa causa. Per això, en la seva tragèdia, Electra i Orestes, que simbolitzen l’exili interior i exterior, acaben perpetrant un incest. “L’obra va més enllà de la Guerra Civil”, defensa Jordi Coca, que ha obviat les referències a Espanya i l’ha traslladat a un context més ampli, el de la Primera Guerra Mundial. “Després d’un conflicte és gairebé impossible tornar les coses a lloc -diu Coca-. Has de fer tantes renúncies que es converteix en un tabú. Les reconciliacions tenen un cost elevat que han de pagar les dues bandes”. Àngels Bassas i Dafnis Balduz protagonitzen l’obra, amb Carme Sansa, Quimet Pla, Carme Callol i Josep Costa. 
Epicentre: recuperar el patrimoni 
L’ Electra de Palau i Fabre -que es veurà només del 6 al 17 de maig- és una de les tres obres que tanquen la temporada del TNC, que s’inscriuen en l’epicentre d’aquesta temporada: la recuperació del teatre del primer franquisme, sense el qual no s’entén l’evolució posterior del teatre català. Els límits temporals van des de la represa del teatre en català (1946) fins al final de l’autarquia (1959): dues dècades de foscor però també d’una vitalitat poc estudiada i en què es va produir el que Xavier Albertí anomena “l’origen de l’oblit”. “El teatre fa l’esforç de reconnectar amb els corrents europeus (l’existencialisme, el teatre brechtià...) però en el viatge s’oblida la maleta del patrimoni cultural català”. 
Aquest epicentre, que inclou les obres L’Hort de les Oliveres, una nova dramatúrgia de Narcís Comadira, i Incerta glòria, de Joan Sales, dirigida per Àlex Rigola, es complementa amb una exposició, amb conferències i amb dos espectacles més (un de Manuel de Pedrolo i l’altre a partir de Josep Maria Muñoz Pujol).
TEXT: MARC CAMOLETTI
VERSIÓ i ADAPTACIÓ: ROGER PEÑA i CARULLA
INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, ÀNGELS BASSAS, JORDI DÍAZ, MÒNICA GRAENZEL, MARTA VALVERDE, OSCAR KAPOYA
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓ: PINKERTON PRODUCCIONS
TEATRE CONDAL

Feia molt que no veia un vodevil i com estem en crisi hi ha teatres que s'han d'especialitzar en aquest tipus de muntatge. Sense retreure res al gènere i deixant ben clares les cartes amb les que juguem No et vesteixes per sopar ofereix diversió, riures i entreteniment per a tots els públics durant gairebé dos hores.

La història és ben senzilla una sopar que es converteix en un malson pels constants embolics que protagonitzen els seus comensals. Parelles, amants, cuinares es donen cita en la sala d'estar d'una segona residència i fan que el públic no pari de riure amb les situacions més esperpèntiques.

El text no dóna més de sí, la història tampoc. La resta ho hauran de posar els actors. Els millors, els tres protagonistes, l'Àngels Bassas, el Mingo Ràfols i el Jordi Díaz. A gairebé el mateix nivell es troba la Mònica Graenzel. Molt per sota la Marta Valverde i l'Òscar Kapoya, que en moltes ocasions semblaven que passen per l'escenari sense voler deixar rastre.

Escenografia típica de vodevil amb un munt d'amagatalls que permeten entrar i sortir als seus personatges en innombrables ocasions i que dóna el toc de comicitat que en alguns punts li manca al text. L'únic però de l'obra és la durada excessiva en comparació a la història explicada, amb vint minuts menys hagués estat perfecta.

NO ET VESTEIXIS PER SOPAR

by on 18:38
TEXT: MARC CAMOLETTI VERSIÓ i ADAPTACIÓ: ROGER PEÑA i CARULLA INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, ÀNGELS BASSAS, JORDI DÍAZ, MÒNICA GRAENZEL, M...

TEXT: JOAN MARAGALL
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: HERMANN BONNÍN
MÚSICA ORIGINAL: LLUÍS VIDAL i MARIONA VILA
DIRECCIÓ MUSICAL: LLUÍS VIDAL
INTÈRPRETS: ERNEST VILLEGAS, JOAN CROSAS, ANNA YCOBALZETA, ÀNGELS BASSAS, VICENTA NDONGO, ENRIC ARQUIMBAU, MIRANDA GAS i EL COR DE CAMBRA DEL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


És hora de clàssics i ningú millor que la posada en escena de la Sala Gran del TNC. Aquesta temporada l'ha començada amb un homenatge a Joan Maragall amb El comte Arnau. Hermann Bonnín ens presenta una versió molt carregada de misticisme on el mateix comte Arnau queda en algunes escenes exculpat i es converteix en la víctima del actes de tot heroi romàntic.

Jean-Pierre Vergier signa una escenografia simplista, una gran roca trencada com la mateixa terra/pàtria del Maragall i unes projeccions fantasmagòriques de genet en flames. La mateixa escenografia demanda un important component físic als actors que han de trepitjar-la amb força per fer notar la seva presència escènica. Tots ells perfectes, al seu lloc, tret d'algunes intervencions de l'Anna Ycobalzeta que converteix l'Adalaisa en una dona més dèbil i deixada a la seva sort del que hauria d'haver estat.

El cor de Cambra del Palau de la Música Catalana converteix el muntatge en un mig musical i ofereix un halo mitològic a tota la funció. El Comte Arnau és sobretot un exercici en vers pels actors, i malgrat la dificultat tots superen la prova amb nota.

Ja que al Joan Maragall li agradaba obrir interrogants, cal preguntar-se, fora d'aquest muntatge si és necessària l'excessiva revisió de clàssics que estem patint darrerament. Com sempre, el debat queda obert.

EL COMTE ARNAU

by on 19:20
TEXT: JOAN MARAGALL DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: HERMANN BONNÍN MÚSICA ORIGINAL: LLUÍS VIDAL i MARIONA VILA DIRECCIÓ MUSICAL: LLUÍS VID...

TEXTO: THOMAS BERNHARD
TRADUCCIÓN: MIGUEL SÁENZ
DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES
INTÉRPRETES: ÀNGELS BASSAS, CARMEN MACHI y MINGO RÀFOLS
PRODUCCIÓN: GREC 2010 FESTIVAL DE BARCELONA y FOCUS
TEATRO ROMEA

Almuezo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss) nos presenta un drama familiar visto bajo una lupa ácida, amarga, pesimista y con toques de un humor sarcástico dirigido a aquellos que saben apreciar los pequeños detalles. Después de Wilde, Bernard Shaw y Shakespeare, Josep Maria Mestres se enfrenta a una obra donde el texto, el subtexto y la predisposición de los actores a enfrentarse a los personajes es más importante que la meta en sí.

Dos hermanas, la mayor, Dene (Carmen Machi), inamovible en sus creencias y eternamente enamorada de su hermano y la menor, Ritter (Àngels Bassas) cansada y frustrada de su situación pero incapaz de moverse y tomar decisiones. El hermano, Voss (Mingo Ràfols), vuelve a la casa familiar después de años de internamiento en un psiquiátrico, enloquecido por la filosofía pero que muestra algún atisbo de lucidez en ciertos discursos de interpretación de la vida.

Pep Duran envuelve toda la historia en una escenografía realista, recalcando la vida burguesa de los protagonistas en maderas, paredes y cuadros conservadores y oscuros. Bernhard sentencia sobre la familia, la tradición, el arte, el teatro y la filosofía, poniendo en boca de los interpretes un profundo hastío de una alta burguesía enferma por su continua evocación la época imperialista.

Carmen Machi siembra en esta obra lo que podría ser un buen inicio para descubrir sus limitaciones interpretativas dramáticas. Aunque la corrección es su norma, en ciertos momentos su personaje necesita un cierto empuje más allá de los estrictamente pautado. Mingo Ràfols, un elemento necesario para romper el espeso incio de la obra, enloquece a un público ávido de momentos de ruptura dramática. Efectivo, pero quizás excesivamente gestual, aunque ¿quién es capaz de medir la locura de un loco? Àngels Bassas consigue mostrar un personaje cínico lleno de matices. Sin duda, la que mejor acierta en la construcción del personaje y en expresar la frustración vital que se desprende de las palabras que Bernhard escribió.

Josep Maria Mestres mejora notablemente en la dirección de esta obra, después de una temporada irregular, en lo artístico, pero su nombre siempre conlleva escrito 'éxito de público'. Si después de aquel maravilloso Duet per una sola veu, de hace un par de meses, afirmábamos que Àngels Bassas y Mingo Ràfols necesitaban más minutos y no quedar relegados a meros papeles secundarios, esta obra ha constatado su enorme capacidad interpretativa. Esperemos que todo esto no sea flor de un día y en la próxima temporada tengan más oportunidades de seguir deleitándonos con su arte.


TEXT: TOM KEMPINSKI
TRADUCCIÓ: ERNEST RIERA
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: ÀNGELS BASSAS, MINGO RÀFOLS i les violinistes CORNELIA LÖRCHER i MARIA ROCA
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA


Una jove cel·lista, Stephanie Abraham, veu com ha d'abandonar la seva vida, la seva passió, allò que li fa viure, la seva carrera musical quan li van diagnosticar una esclerosi múltiple que va minvar irreversiblement les seves genials capacitats. Davant això cau en una depressió i el seu marit la recomana visitar al psiquiatra, Dr. Alfred Feldmann, per sortir-ne del pou.

L'obra explica totes les seves trobades, en les que Stephanie va descobrint part de la seva vida, no només com l'afecta la seva malaltia, sinó el seu passat des de la més tendra infantesa. Ella és la veu d'aquest duet. Les seves pors, les seves mancances d'afecte i comprensió del seu pare quan era petita, la mort de la seva mare. I sobre tot, la seva fortalesa per afrontar-lo tot i seguir vivint.

Àngels Bassas es troba davant d'un dels reptes més complicats de la seva carrera i es mostra colossal. Simplement brillant, en cadascun dels moments que es manté a escena. Ella és Stephanie de principi a fi. Bassas aporta molts matisos al seu personatge, en un viatge ple de sentiments i d'estats d'ànim, de l'enteresa i la resignació inicial fins a l'enfonsament i desesperació del penúltim diàleg.

Mingo Ràfols, amb una perfecta sobrietat acata cada silenci, cada paraula de la seva interlocutora. El seu és un exercici de paciència, de mantenir-se perfecte i disciplinat a cada segon, mantenint el ritme de la peça i en un tira i afluixa constant amb els diàlegs entre el Dr. Feldmann i Stephanie. Aquesta aparença de contenir-se davant de totes les envestides dialèctiques de la seva companya a l'escenari, fan que brodi notablement el seu personatge.

El tercer personatge, la violinista, Cornelia Lörcher, rememora el passat musical d'Stephanie i li recorda allò que mai més podrà tornar a fer, el seu món, la seva vida, que mai recuperarà.

Duet per una sola veu conjuga un bon text amb dos dels millors actors de la Companyia Teatre Romea, que normalment queden relegats a papers secundaris a d'altres funcions i que per fi han tingut un paper a l'alçada de les seves qualitats interpretatives. La millor obra del que portem de temporada i un imperdible d'aquestos que exigia més temps de vida.

DUET PER UNA SOLA VEU

by on 20:12
TEXT: TOM KEMPINSKI TRADUCCIÓ: ERNEST RIERA DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: ÀNGELS BASSAS, MINGO RÀFOLS i les violinistes CORNELIA ...

TEXT: CARLO GOLDONI
TRADUCCIÓ: NARCÍS COMADIRA
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, JOAN ANGUERA, PERE ARQUILLUÉ, JOSEP JULIEN, ÀNGELS BASSAS, MIREIA LLUNELL, PAULA BLANCO, XAVIER CAPDET, DAFNIS BALDUZ i DAVID SEGÚ
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA


Desprès de l'èxit el febrer de l'any passat de la lectura dramatitzada de l'obra, el Teatre Romea s'ha engrescat a fer el muntatge. Si més no molts ens va semblar que la peça ha perdut la frescor que tenia fa un any durant tot el procés. Alguns dels actors han canviat, però no això no és ho més important.

Només accedir a la sala ja ens trobem el primer element xocant. Una gran cafetera de la marca Lavazza (per allò de començar a patrocinar les obres) ens dóna la benvinguda. Ella és una de les grans protagonistes, sense buscar-lo d'aquesta adaptació. L'obra va ser escrita al segle XVIII, on les màquines de cafè no tenien ni de ben lluny l'aspecte que té aquesta, que representa l'escenografia sencera.

Un altre dels elements xocants són les gran perruques que gasten els personatges masculins, molt acordes amb l'època del segle que representen, però veient l'obra des de la perspectiva de escenografia més vestuari, no deixa de resultar xocant a la vista de qualsevol espectador.

Les interpretacions ben coordinades sota la batuta de Joan Ollé, fan el que s'ha d'esperar d'ells. Joan Anguera, Pere Arquillué, Mingo Ràfols i Àngels Bassas, els més notables, d'un conjunt que fa funcionar notablement la cafetera. Només Mireia Llunell, dista de la qualitat interpretativa dels seus companys de repartiment. Cal ressenyar que la seva primera aparició no tindria el nivell ni per actuar com actriu amateur.

El Cafè ha perdut força frescor i bona part de la seva comèdia de la que alguns privilegiats vam poder gaudir a la seva lectura dramtitzada, però manté l'esperit de l'escriptura teatral del segle XVIII, molt proper a certes obres de Txèkhov on l'ànima humana es troba per davant de qualsevol altre cosa.

EL CAFÈ

by on 17:21
TEXT: CARLO GOLDONI TRADUCCIÓ: NARCÍS COMADIRA DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, JOAN ANGUERA, PERE ARQUILLUÉ, JOSEP JUL...


FICHA ARTÍSTICA
TEXTO: FRIEDRICH von SCHILLER
TRADUCCIÓN: ADAN KOVACSICS
DRAMATURGIA: MARC ROSICH y CALIXTO BIEITO
DIRECCIÓN: CALIXTO BIEITO
INTÉRPRETES: BEGOÑA ALBERDI, JORDI ANDUJAR, ÀNGELS BASSAS, RAFA CASTEJÓN, JOSEP FERRER, CARLOS HIPÓLITO, VIOLETA PÉREZ y MINGO RÀFOLS
PRODUCCIÓN: TEATRE ROMEA, XV INTERNATIONALEN SCHILLERTAGE, CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL i GREC'09 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE GREC


Después de dejarnos helados con una adaptación del clásico Tirant lo Blanc, la temporada pasada, Calixto Bieito ha llevado su último espectáculo al Teatro Grec de Barcelona con gran éxito. Don Carlos une una impresionante e impotente puesta escena, casi operística, a las que normalmente nos tiene acostumbrados Bieito con unas excelentes interpretaciones y una cuidada dirección.

La historia de una España podrida, donde el circo, la Iglesia y las tradiciones lo envuelve todo y a todo aquel que se salga de su papel establecido desde la cuna verá como su placentera vida se convertirá en la más horrible de sus pesadillas.

El fanatismo religioso, la sangre derramada de los muertos en un imperio donde no se pone el sol se une a la sangre de la fiesta nacional, el poder de un Rey que domina sobre su pueblo pero no sobre su corte, los cimientos de una sociedad a punto de derruirse por sí misma es el retrato de la leyenda negra de una España vista por los ojos de un alemán.

Felipe II, un intermitente Carlos Hipólito, nos recibe en su invernadero, donde cuida sus plantas y donde la vegetación crece gracias a los nutrientes de los cadáveres que se esconden enterrados. Pobre Don Carlos, un brillante Jordi Andújar, que enamorado de su madre, Isabel de Valois, Violeta Pérez, a la que le falta voz y fuerza en la mayoría de las escenas, acaba en un deliro absurdo por unas normas y leyes que coartan su libertad y la del resto de personajes. Don Carlos se tiene que enfrentar a las fuerzas humanas y espirituales y vivir en la jaula de su vida. Un gran princesa de Éboli, Àngels Bassas, que supera en fuerza y presencia escénica a casi todos sus compañeros y Mingo Ràfols como Gran Inquisidor, que vuelve a contar con la extraña magia que desprenden sus ojos para que la palabra de Dios se imponga en un mundo sin perdón.

Como viene siendo habitual en los montajes de Calixto Bieto, la música vuelve a ser imprescindible. En este caso Begoña Alberdi, la Duquesa de Alba, y Josep Ferrer, el Duque de Alba nos interpretan un réquiem por la muerte de una sociedad, de un tipo de pensamiento humanista que se enfrenta a un incierto claroscuro al constatar que se hallan en un mundo sin un futuro visible. Pasodobles y demás canciones y actos circenses nos mostraran a una España no tan lejana como debería que mezcla la fiesta y el sacrificio de la sangre en la plaza de toros.

El virtuosismo y la cuidada representación de Don Carlos ha sido el colofón final a un agridulce Grec'09, que prometía más de lo que ha acabado ofreciendo y que a pesar de las cifras, esperemos que el año que viene cumpla con las expectativas.

DON CARLOS

by on 20:12
FICHA ARTÍSTICA TEXTO: FRIEDRICH von SCHILLER TRADUCCIÓN: ADAN KOVACSICS DRAMATURGIA: MARC ROSICH y CALIXTO BIEITO DIRECCIÓN: C...


FITXA ARTÍSTICA
DRAMATÚRGIA: KEKKE SCHIDT
DIRECCIÓ: HASKO WEBER
INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, ÀNGELS BASSAS, DIANA GÓMEZ, SUSANA EGEA, BABOU CHAM, JOEL JOAN, MINGO RÀFOLS i PEPO BLASCO
PRODUCCIÓ: FOCUS i AJUNTAMENT DE VILADECANS
TEATRE ROMEA


A gran part del teatre d'avui no li agraden els clàssics, per això juguen un vegada rere altra a reformar-los, a modernitzar-los (segons les seves pròpies paraules) amb més o menys sort.

Aquesta nova revisió de l'obra de Guimerà canvia el tempo i alguns personatges de l'original. Manelic avui en dia és negre, un immigrant africà sense papers que ha arribat en pastera. Seria impossible apropar-lo més al nostre dia a dia. La història la narra Marta com si fos un record. Marta va ser arrossegada, enamorada i esquinçada però ara ja no ho és, ha aconseguit alliberar-se dels seus opressors.

Marta és Roser Camí, que no contenta amb destrossar Mama Medea ha tornar per carregar-se un altre personatge. Marta és un personatge que hauria de tenir fases, ritmes, vides que Roser Camí ens roba i només ens mostra una fase, un ritme, una vida. No es pot negar que està millor que a Mama Medea, però des del novembre fins ara no ha aconseguit encara arribar al nivell un.

La visió de Manelic com immigrant africà funciona la major part del temps gràcies al 'savoir faire' de Babou Cham. I entremig dels dos està Sebastià, Joel Joan, en una de les seves millors interpretacions dels últims anys, ja que ha deixat una mica de banda el seu ego i juga a actuar i a ser un altre damunt de l'escenari.

Això sí, les millors parts de la representació ens les ofereix Àngels Bassas, tant per la seva interpretació de text com per la de veu, les cançons que ens canta. Una nova faceta fins ara desconeguda de l'actriu, que seria agradable potenciar.
I un gran Pepo Blasco com Xeixa, que fa que la platea es rigui, s'emocioni i pateixi amb un gran moment fent de borratxo, que no té preu.

El Romea s'ha tornat a equivocar donant protagonisme a qui no s'ho mereix i deixa als grans actors de la companyia en segon pla per a que ens regalin uns inoblidables secundaris.

TERRA BAIXA

by on 14:43
FITXA ARTÍSTICA DRAMATÚRGIA: KEKKE SCHIDT DIRECCIÓ: HASKO WEBER INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, ÀNGELS BASSAS, DIANA GÓMEZ, SUSANA EGEA, B...


FITXA ARTÍTICA
TEXT: TOM LANOYE
TRADUCCIÓ: FERRAN BACH
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, LLUÍS VILLANUEVA, CARLES CANUT, VICTORIA PAGÈS, BORIS RUIZ, ÀNGELS BASSAS, JOAN NEGRIÉ, DAFNIS BALDUZ, BORIS CUCALÓN/ALBERT SALAZAR, PAULA MARTÍNEZ/ CLÀUDIA PONS.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

Fa uns mesos, Puyo estrenava en el mateix escenari, ‘Espectres’ i era criticada per haver dilapidat la memòria d’Ibsen. Ara se’ns presenta amb una revisió del mite de ‘Mama Medea’ d’Eurípides, escrit per Tom Lanoye, i la crítica l’ha possat en un altar. Què ha canviat? Doncs res, perquè de la mancaça de l’espectacle d’Ibsen també aquest emmalalteix.
Una direcció caòtica, com he vist poques. L’innovació per l’innovació de vegades es troba amb una paret que no és capaç d’aguantar-la i cau pel seu propi pes, com és el cas. Els personatges que ha dirigit Puyo apareixen i desapareixen en l’escenari sense que hi hagi cap punt d’inflexió per als ulls de l’espectador que ajudi a situar-lo dintre de la història i no fer-lo divagar pel seu propi jo.
La Mama Medea de Puyo, interpretada per Roser Camí, que encara el seu primer protagonista amb més pena que glòria, és increïble, l’espectador està veient Mama Medea però podia veure qualsevol altre personatge.
L’escenografia ja mereix un punt i a part. Un escenari giratori, ambientat en l’antiga Grècia que no aporta res de nou a l’espectacle i que només fa que la revisió del clàssic quedi situat en l’espoca que li correspond. Si que és cert que en la segona part necessita un canvi escenògrafic i que no s’hauria de produïr en el mateix que es desenvolupa la primera.
El temps converteix aquesta obra en insoportable, llarga i tediosa, si ben és cert que la segona part és més agraïda que la primera, no aconsegueix que el públic oblidi la primera.
Ho millor de l’obra sense dubte el Joan Negrié, que durant la segona part interpreta una dona de fer feines antologica. La resta s’ho havien pogut estalviar.

MAMA MEDEA

by on 17:23
FITXA ARTÍTICA TEXT: TOM LANOYE TRADUCCIÓ: FERRAN BACH DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, LLUÍS VILLANUEVA, CAR...