Mostrando entradas con la etiqueta Josep Julien. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Josep Julien. Mostrar todas las entradas


TEXTO: CONOR MCPHERSON
DIRECCIÓN: XICU MASÓ
AYUDANTÍA DE DIRECCIÓN: ANNA MARIA RICART
INTÉRPRETE: JOSEP JULIEN
DURACIÓN: 75min
PRODUCCIÓN: IRIA PRODUCCIONES S.L.
ESPAI LLIURE (GREC 2014) | LA SECA ESPAI BROSSA (2015)

Hace dos años escribí una crítica sobre este espectáculo, hace un mes por motivos de trabajo he vuelto a ver un espectáculo que si no me lo juran en nada tiene que ver con el que había visto anteriormente. Por eso, como no siempre se tiene la oportunidad de rectificar, porque pocas veces vemos más de una vez los montajes, y cuando lo hacemos, es porque frikis de nosotros nos ha encantado. Dos críticas, para que veáis la diferencia. Hoy se despide de La Seca, pero espero que la gira sea larga, lladre!

Noviembre 2015: "A veces el trabajo te lleva a situaciones incómodas, pero es de agradecer que algunas de esas sean placenteras. Josep Julien ha conseguido hacerse suyo al personaje, dominarlo, dejarle su cuerpo, su voz y regalarnos un montaje delicioso. De esos que dan igual lo que duren porque cada segundo es oro, un regalo para los oídos, para la vista. Un pobre perdedor, lleno de matices, que poco a poco, minuto a minuto nos va robando el corazón.

Una atmósfera íntima, destartalada, llena de trastos inútiles, un vertedero de recuerdos, de emociones, entre las cajas aparece él, vestido de una manera desastrosa, un chandal y una chupa de cuero. Se sienta en un sofá tan destartalado como incómodo y empieza la narración de una vida rota, un puzzle de situaciones, un círculo vicioso del que nuestros protagonista parece no encontrar la salida.

El bon lladre combina con una gran sabiduría un thriller preciso, milimétrico, con la mejor comedia, no aquella que busca la carcajada, pero sí aquella que tras una narración de la tragedia te invita a reír de la mala suerte del protagonista. Además las tablas de tener a un personaje sabido y requetesabido, permite a Josep Julien unas licencias que en otro caso le estarían prohibidas.

Josep Julien es el bon lladre o el bon lladre es Josep Julien no sé diferenciar bien bien porque la maestría, la lección de interpretación es digna de admirar y aplaudir con las manos bien abiertas y sin parar de gritar Bravo de pie."


Julio de 2014: "Malditas expectativas aquellas que te ponen el caramelo en la boca pero después no tiene el sabor deseado. Conor McPherson son palabras mayores, dramatúrgicamente hablando. Y lejos de que su texto resulte banal o carente de interés quizás el problema, a mi entender se halle dado más en el montaje en sí que en lo previamente escrito. No nos especifican quien es el traductor, pero sin duda lejos de ser un texto fácil,  ha dejado ver alguna literalidad de un lenguaje cercano pero que de manera repetitiva llega a desenganchar al espectador de su atención. Bien explicada la historia, tienes la sensación de que si una persona cercana te la estuviera explicando no utilizaría esas palabras.

Más allá del texto, y aunque a la salida del estreno, algunas voces han señalado que hayan percibido un cierto toque de spin-off de la anterior dirección de Xicu Masó, L'encarregat, el hecho de que estemos delante de un monólogo le hace alejarse de tal premisa. Un estreno difícil, con algunos problemas técnicos que no sólo han fundido a negro la sala antes de lo esperado sino han producido que Josep Julien haya tenido que salvar la situación como sólo alguien con muchas tablas sabe hacer, siguiendo con el espectáculo contra viento y marea.

Una vez recuperada la visión de los hechos, el ritmo siguió su curso, pero quizás aquí, en ese ritmo se encuentre mi problema de conexión con la historia, mis idas y venidas. El estilo road-movie sin ningún apoyo audiovisual, ni tecnológico, simplemente la palabra del actor y la imaginación del espectador no ha servido para que el monólogo, que al final puede verse como una simple anécdota, discurra en unos tempos adecuados que permitan mantener la atención, enterarte de todos los derroteros y no acabar extenuada en el asiento como si hubieras presenciado una carrera de fondo.

Con un inicio que crea deseos de ver avanzar la historia, pero sobre todo con unos quince minutos finales que te reconcilian con el montaje, Josep Julien construye un personaje lleno de desgracias, un pringado que no se sabe atener a las consecuencias de unos actos que no controla y vive la vida (o al menos la que nos explica) dando tumbos. En ciertos momentos, los más irónicos, aunque vigilen la ironía que esconde un profundo sentimiento de tristeza, el espectador se siente cómplice de la historia, hay empatía. Hay otros, que quizás por la lejanía del texto o que quizás Josep Julien no ha conseguido que me los crea. He visto la trampa y me he quedado con el cartón.

El problema de la mayoría de los festivales es que no permitan que espectáculos como El bon ladre se relajen, tomen cuerpo y el rodaje suficiente para que en unos días la crítica se dé la vuelta y salga entusiasmada de la sala. Permitidme darle una segunda oportunidad. Se la merece."

EL BON LLADRE

by on 19:57
TEXTO: CONOR MCPHERSON DIRECCIÓN: XICU MASÓ AYUDANTÍA DE DIRECCIÓN: ANNA MARIA RICART INTÉRPRETE: JOSEP JULIEN DURACIÓN: 75min ...

DRAMATURGIA: DANIELA FEIXAS
DIRECCIÓN: LURDES BARBA
INTÉRPRETES: ANNA GÜELL, DANIELA FEIXAS, JOSEP JULIEN y CLARA DE RAMON
DURACIÓN: 60min
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y LA SECA ESPAI BROSSA
LA SECA

Nos sumergimos en una celebración familiar. El cumpleaños de Emma (Clara de Ramon) es la excusa para que una familia de los años 80 se vuelva a reunir después de unos cuantos años sin verse. De entrada la tensión entre madre e hijo se palpa, hay muchos secretos que luchan entre sí por salir o no a la luz. Reproches, discusiones, cosas de familia y entre medias una historia dormida, la que lleva a la locura a Àngela (Daniela Feixas) sumida en un pozo y que nos despierta del letargo gracias a una puesta en escena que rompe el ritmo de la dramaturgia y nos invita a soñar, un sueño o una pesadilla.

La escenografía acompaña a la oscuridad que despierta el texto, aterrizamos en un salón-comedor con muebles de madera cobriza y paredes en las que se aprecia el paso del tiempo. La tradición, las formas, el qué dirán, en un barrio de "buena gente" en el que poco a poco se van asentando personas extranjeras que despiertan el odio y las desconfianza justificada o no de los habitantes autóctonos, que se sienten cada vez más arrinconados de su lugar natural. Metáfora perfectamente hilada con el que sufren las tortugas autóctonas en riesgo de extinción tras la aparición de las tortugas de California, trabajo que desarrolla Emma.

Si bien es cierto que la metáfora de las tortugas encaja como anillo al dedo con el resto de la dramaturgia, la razón de la locura de Àngela queda como un pegote. Su justificación dentro de la historia general no está bien explicada, se queda demasiado en el titular, hubiera necesitado de una explicación más amplia, bien a través de texto, bien desde otro ángulo, porque al final resulta más bien una anécdota que en lugar de dar dinamismo al texto, estuviera al servicio de alargarlo para llegar a los 60 minutos de duración.

En la parte interpretativa me quedo con la luminosidad que otorga Clara de Ramon al personaje de Emma. No es un descubrimiento que papel detrás de papel toma las riendas del escenario para hacérselo suyo y se ha convertido en una figura indispensable de la hornada de jóvenes actores. No hay papel pequeño y la presencia de la Daniela Freixas lo corrobora. A pesar que en ciertos momentos su propia dramaturgia no acabe de cuajar, su presencia en el montaje aporta un aire fresco en medio de tanta xafogor. Anna Güell por el contrario añade leña al fuego de la oscuridad y su personaje se vuelve gris, con ciertos toques de histrionismo que sobran, en un papel que necesita más vida y naturalidad.

La tortuga de Califòrnia mantiene un discurso un tanto obsoleto y aunque hayan pasado unos años, desde los 80, aún se mantiene eso de primeros los de casa, que se repite en el texto. Reflexión al servicio de la actualidad y una cierta falta de valentía de escribir 2015 en vez de 1980. La realidad no ha cambiado tanto, sigue habiendo muchos fantasmas en las casas propias y ajenas. Reflexionemos.

Font: Xavier Cervantes (ara.cat)
“És una obra per a tots els públics, perquè rep tothom”, diu l’actor Francesc Orella sobre El president de Thomas Bernhard. Carme Portaceli dirigeix Orella i Rosa Renom en un muntatge de l’obra de l’autor austríac que estrenarà al teatre El Canal de Salt els dies 25 i 26 d’octubre, dins de la programació del Festival Temporada Alta, i que després es podrà veure al TNC del 5 de novembre al 28 de novembre. 
Sí, hi rep tothom, però sobretot la socialdemocràcia centreeuropea hegemònica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. “Bernhard va ser un autor reaccionari. Va reaccionar contra un règim socialdemòcrata que ell considerava que no s’havia tret de sobre el nacionalsocialisme”, recorda Bernat Puigtobella, traductor al català d’El president, una de les obres més explícitament polítiques de l’escriptor austríac mort fa 25 anys. Segons el director del TNC, Xavier Albertí, El president funciona com “una al·legoria sobre el comportament d’alguns governs europeus”. 
“És una obra d’utilitat pública”, diu Orella sobre una peça teatral que considera una “vomitada dialèctica”. El president, escrita a la dècada dels 70, en els anys de plom, comença després d’un atemptat contra el president d’una democràcia centreeuropea. Ni ell ni la seva dona pateixen cap ferida. Moren un coronel i el gos de la presidenta. Quan s’alça el teló la parella presidencial, interpretada per Orella i Renom, es preparen per anar al funeral. “Es vesteixen impecablement, com si fossin actors que han d’anar a representar un paper”, explica Portaceli. De fet, “són personatges que sobreactuen”, afegeix Puigtobella. “L’obra també tracta sobre la relació entre el teatre i la política. Els polítics són mals actors, i al teatre podem explicar com de falsos són els polítics”, assegura el traductor. 
Dictadors i “targetes opaques”
Després de l’enterrament, i atemorits davant la possibilitat d’una revolta, el president i la seva dona marxen del país. Ella, afectada per la mort del gos, es refugia a la muntanya. Ell viatja fins a Estoril, al Portugal anterior a la Revolució dels Clavells. “Hi ha un interès antropològic per les dictadures europees”, recorda Albertí, i Bernhard situa l’obra quan Portugal, Espanya i Grècia estaven governades per dictadors. “Aquest president representa una classe política a qui, tot i viure en una democràcia, li agradaria viure en una dictadura”, diu Portaceli. Viure-hi, sí, però sobretot seguir manant. Segons Orella, Bernhard fa “una radiografia descarnada i vitriòlica” del poder, però, com sempre en els textos de l’autor de L’imitador de veus, burxa en les contradiccions de les ideologies. “El discurs dels personatges és aberrant, però de tant en tant diuen coses políticament incorrectes que potser són certes. No són personatges nefastos i prou, sinó que a vegades et fan combregar amb rodes de molí”, assegura Puigtobella, que també hi veu connexions amb el present. “Tot això de les targetes opaques és una mica el que fa el president anant a Estoril amb l’amant”, diu el traductor. 
Tot i que l’obra és bàsicament un diàleg de monòlegs, els del president i els de la dona, també hi ha espai per a personatges secundaris interpretats per Josep Costa, Daniela Feixas, Montse Pérez, Sergi Misas i Josep Julien. “Faig una intervenció al final com a fatxa, que és una constant a la meva carrera”, fa broma Julien.

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
La dramatúrgia irlandesa té algun paral·lelisme amb el tremendisme culer: ni a punt de guanyar la lliga els personatges patidors estan prou segurs de les seves possibilitats. Des d'avui, i només fins diumenge, l'actor Josep Julien és “el bon lladre”, un gàngster que explica al públic un cas que l'ha traumatitzat: quan era un professional del crim de tercera fila li van encarregar un assumpte que el superava de totes totes. El teatre irlandès, tan amarat d'explicar històries, aconsegueix superar la depressió amb el sarcasme “amb aroma de whisky”, comenta Xicu Masó.
El bon lladre és una peça que, fins ara, mai s'havia estrenat en una llengua que no fos l'anglès. Masó i Julien han dut el personatge i la situació al món més essencial. De fet, per Masó, aquest és el gran mèrit del teatre irlandès: saber explicar històries a persones que escolten. Ells són grans oradors perquè, abans, han sabut aprendre'n escoltant. Des de fa anys la dramatúrgia irlandesa sovinteja en la programació catalana. Sense anar més lluny, enguany s'ha estrenat amb gran èxit Traduccions/Translations, a la Biblioteca de Catalunya, de Brian Friel.
També amb un aire evident de violència irromp la programació de l'Antic Teatre. Agnés Mateus debuta com a creadora amb Hostiando a M. (fins diumenge), una peça que li permet escopir en primera persona totes les violències. Les físiques però també les ambientals (com, per exemple, el turisme que acapara la capital catalana).

TEXT: JEZ BUTTERWORTH
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: JOSEP JULIEN, VICTÒRIA PAGÈS i JOAN NEGRIÉ
PRODUCCIÓ: FOCUS i SALA TRONO
TEATRE GOYA

En una representació pot passar de tot i va passar, però fora dels petits detalls que poden fer trontollar una determinada funció, Parlour Song trontolla perquè al text li falta "chicha". Històries fragmentades sobre els tres personatges, una parella: Ned (Josep Julien), expert en demolicions i Joy (Victòria Pagès) i el seu millor amic Dale (Joan Negrié). Porten una vida aparentment de classe mitjana quan un dia alguna cosa deixa de funcionar i veuran com les seves relacions es veuen compromeses.

El text barreja entre comèdia (amb humor negre molt british) i drama no acaba de convéncer, les situacions que es plategem surten de la vida convencional dels protagonistes, però no tenen cap ganxo que faci a l'espectador despertar del seu letargia i enganxar-se a la història. Segons la Magda Puyo, Parlour Song és una història universal que tracta temes universals i fàcilment identificables, però la sensació amb la que surts després de noranta minuts és que la llunyania i la fredor de text i d'escenografia ha deixat l'universalitat de banda.

Previàment concebuda per La Villarroel, el canvi de teatre no l'afavorit en absolut. Aquest text i posada en escena necessita tenir al públic a prop i a poder ser a tres bandes. La llunyania que té l'escenari del Teatre Goya afavoreix la desconnexió més ràpida del públic.

Davant d'un text que no enganxa, poc poden fer els actors per salvar-lo, però és gràcies a ells que l'espectador no dormita en la seva butaca, amb moments força entretinguts com l'Scrabble de la Joy (Victòria Pagès).

Parloug Song s'acomiada del Goya amb més pena que glòria, però és el que té apostar que pots guanyar la partida o com en aquest cas perdre-la.

PARLOUR SONG

by on 19:36
TEXT: JEZ BUTTERWORTH TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: JOSEP JULIEN, VICTÒRIA PAGÈS i JOAN NEGRIÉ PR...


"Tothom ha tingut ganes de matar el seu cap o la veïna del costat. Però la gent, generalment, no ho fa. Tothom es reprimeix. Si ens deixéssim endur per desitjos més animals i ordinaris, el món seria insuportable... o no", reflexiona l'actriu Victòria Pagès. Aquests desitjos ocults i reprimits són el fang que remena el britànic Jez Butterworth a Parlour song. Música de fons . Magda Puyo dirigeix un espectacle en què una tragèdia latent pot acabar explotant a la cara dels protagonistes, còmplices d'un prototípic triangle amorós.
Per primer cop s'estrenarà a Catalunya una obra de Butterworth, en una coproducció de la Sala Trono i el CAER. L'anglès és un deixeble de Harold Pinter -reconegut pel mestre- i ha sigut l'últim fenomen mundial del teatre de text gràcies a la seva aclamada Jerusalem . Parlour Song , que s'estrena demà al Teatre Goya, és "inquietant i ambigua com ha de ser el bon teatre", defensa Josep Maria Pou, director de la sala. L'autor hi volia explicar una idea senzilla, una història que podria ser la tornada d'una cançó: "Com la persona que estimes s'està allunyant de tu", explica Puyo.
"En aquesta societat tan fràgil, necessitem aferrar-nos a coses materials, diners, casa, cotxe, i ens pensem que amb això estem protegits. Però dins nostre hi ha un animal molt proper a la naturalesa que pot sortir en qualsevol moment. Posem capes de pintura a les pors i als desitjos, però si la pintura s'esquerda, poden sortir grans tragèdies", explica la directora. L'originalitat de l'obra és que l'autor inventa uns personatges i una estructura de comèdia mentre per sota, de música de fons, deixa sonar l'engany, la frustració, la destrucció, l'amor, l'amistat, el drama. "En algun moment de l'obra sents que estan parlant de tu, perquè la gent normal passa per grans passions i aventures que volen amagar i acaben emergint", diu Puyo.
Una tragèdia domèstica
L'argument l'explica a l'espectador el Dale (Joan Negrié), propietari d'una empresa de rentat de cotxes i vèrtex d'un triangle en què s'ha de situar també la seva veïna, la insatisfeta Joy (Pagès), i el seu feliç i innocent marit, el Ned (Josep Julien), un expert en demolicions. "Hauria de fer una voladura de la seva vida, perquè és en un cul-de-sac, però es veu incapaç de fer-ho. Al contrari, el que fa és implosionar: viu una ruïna interior", descriu Julien.
La mirada de Butterworth a la relació és asèptica, "no pretén demostrar res", diu l'actor, i la depuració també és formal, al text, amb un joc molt contemporani que salta de narració a diàleg, de comèdia a drama. L'altre joc al qual es repten els personatges és el sexy scrabble , en què els jugadors han de fer el que manen les fitxes, l'excusa per revelar fantasies.
Victòria Pagès, que és qui va descobrir el text original, diu que Parlour songsona a un blues, a tragèdia domèstica. "En les nostres vides hi ha situacions límit, tragèdies que s'acaben produint, o no. Aquí la tragèdia és que no es produeix una catarsi. Mentre que a les obres clàssiques la història acabaria amb sang i fetge, aquí els personatges es carreguen la merda a la motxilla i segueixen caminant", sentencia l'actriu.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Les conseqüències de la contenció de les emocions en una societat complexa i volgudament sorda a les pulsions primàries. Aquest és el marc en què es mouen els tres personatges de Parlour Song (Música de fons), la coproducció que el CAER i la Sala Trono estrenen aquest cap de setmana al Teatre Bartrina de Reus.
L'obra presenta un triangle emocional format pel Ned, especialista en demolicions; la Joy, mestressa de casa, i el veí de la parella, el Dale, empresari d'una cadena de rentat d'automòbils avorrit que fa de narrador de la història. Quaranta anys, habitants d'un adossat i presoners de la necessitat de ser estimats sense sortir-se'n, segons la directora, Magda Puyo. “Són personatges tendres, amb una música de fons de desitjos insatisfets que no veiem en un principi, però que acaben convertits en un crit.” En Ned, interpretat per Josep Julien, està encara enamorat de la seva dona, però ella està avorrida de la relació i fins i tot el troba repugnant. Cap dels dos se'n surt en la gestió de les emocions i fan el que poden per arrossegar una tensió a l'alça enmig de la rutina. En aquest joc de metàfores que és Parlour Song, l'ofici de demolidor del Ned és una de les centrals. “En Ned és una persona incapaç de fer una voladura controlada de la seva vida i és inhàbil per gestionar les emocions del món contemporani, confrontades a les pulsions animals”, explica Julien.
La reacció dels tres personatges davant la destrucció emocional pretén evidenciar “molts moments de la vida en què la tragèdia està a punt d'explotar”, però al final se soterra en un mar d'infelicitat interior, diu Victòria Pagès, la Joy que es refugia en llargs silencis davant la disconformitat amb la seva vida. “La comoditat acaba guanyant al desig. És molt contemporani, però Butterworth té l'encert de no jutjar-ho, sols de presentar-ho.”
Parlour Song està estructurada com una comèdia de clàssic humor anglès, irònica i sovint cruel, amb diàlegs acurats. Estrenada el 2008 a Nova York, és una oportunitat per veure un autor teatral aclamats als escenaris londinencs i inèdit a casa nostra. “Els clàssics estan molt bé, però necessitem explicar el que ens passa a través d'autors contemporanis” com el londinenc, argumenta Puyo. “A aquesta obra, en seguiran altres adaptacions, perquè Butterworth ja ha explotat”, assegura el director general del CAER, Ferran Madico. Actualment, l'anglès està representant amb gran èxit Jesuralem, una producció del Royal Court Theatre de Londres.
La Trono, pendent


Parlour Song es representarà al Teatre Goya de Barcelona des del 13 d'abril i durant un mes. Després, anirà a la Sala Trono de Tarragona. Amb el Teatre Metropol tancat, aquesta petita sala ha estat durant tres mesos l'únic escenari de la ciutat de Tarragona. Malgrat aconseguir una ocupació total durant el primer trimestre d'enguany, la seva continuïtat està compromesa la temporada vinent. L'Ajuntament els deu l'ajut de 23.800 euros de l'any passat i enguany l'ha rebaixat un 58% –el doble que la retallada del pressupost municipal de Cultura–, que tampoc han cobrat. Joan Negrié ha reivindicat el paper de la Trono: “Tenim el suport del públic i no volem parar de fer produccions pròpies contemporànies.”

Font: Eva Pomares (www.elpuntavui.cat)

Demolicions vitals

by on 16:27
Les conseqüències de la contenció de les emocions en una societat complexa i volgudament sorda a les pulsions primàries. Aquest és el mar...


El Teatre Goya i La Villarroel van ensenyar ahir les cartes que amagaven per a la recta final de la temporada. I tenen una mà guanyadora basada en quatre noms propis de la dramatúrgia contemporània. El Goya es quedarà amb dos potents autors anglesos, seguint la màxima d'apropar el millor teatre que s'està fent al món a Barcelona, i La Villarroel seguirà apostant pel talent local, amb dos autors catalans d'èxit. Sumats, fan pòquer.
'Parlour song'
Jez Butterworth, nova estrella anglesa, grata en els desitjos ocults
Magda Puyo dirigirà Parlour song. Música de fons , l'obra d'un autor anglès de cognom quasi impronunciable, Jez Butterworth, que ha enlluernat al món amb Jerusalem , una visió desafiant i audaç de la vida a l'Anglaterra del segle XXI. Fill del Royal Court, Butterworth també retratava a Parlour song els anhels insatisfets de la classe mitjana que acaben explotant. "Els desitjos generen petits monstres, i la comèdia àcida es converteix en comèdia negra perquè reprimir-se fa fer disbarats. Comprar cases, cotxes i aparells mòbils no és la solució", explicava ahir Puyo. L'espectacle, una producció del CAER i la Sala Trono, havia d'anar a La Villarroel, però recalarà al final al Goya el 13 d'abril.
'Celobert'
Torna l'èxit de David Hare interpretat per Josep Maria Pou
El 2003 es va estrenar al Romea Celobert , de David Hare, i va ser un èxit tan brutal que l'any següent es va reposar l'obra. Quasi una dècada després Josep Maria Pou té ganes de tornar a posar-se a la pell d'aquell personatge i d'agafar-ne la direcció, que va fer aleshores Ferran Madico. "Com a actor, no sóc el mateix que llavors, he anat creixent, a la vida i a través dels personatge. El millor actor és sempre el més vell -defensa Pou-. A més, en aquests anys s'ha afegit molt públic nou al teatre". Hare és un dels dramaturgs anglesos essencials de les últimes dècades, sobretot perquè s'ha encarregat de posar en qüestió l'estructura política, social i moral del seu país. " Celobert forma part del cos de teatre polític d'Europa. Hare ha esdevingut tan radical i compromès que ja només el representen en teatres més petits, no va al National com abans", explica Pou. Amb Celobert Hare analitzava l'època tatcheriana, "però en rellegir-la quedes esparverat perquè sembla escrita avui", assegura l'actor. Roser Camí li tornarà a donar la rèplica per confrontar les tesis d'esquerres i dretes, al Goya a partir del mes de maig.
'Nit de ràdio 2.0'
Cristina Clemente enceta les hores golfes de La Villarroel
La directora de La Villarroel, Carol López, atenta al pols teatral de la ciutat, ha captat per al seu teatre dues de les obres que van morir d'èxit a la minúscula Sala FlyHard. Una és aquesta Nit de ràdio 2.0 escrita i dirigida per Cristina Clemente amb els actors de la companyia de Jordi Casanovas. L'obra utilitza les xarxes socials com a metàfora per parlar de les coses importants de la vida. Aquesta bomba de rellotgeria radiofònica s'estrena el 12 de març i tindrà uns horaris atípics: diumenge i dilluns al vespre.
'Burundanga'
La comèdia de Jordi Galceran sobre ETA troba una sala gran
El retorn més esperat: el gran públic podrà veure per fi la comèdia sobre la hipotètica fi d'ETA que es va inventar Jordi Galceran. Casanovas la va dirigir al Temporada Alta i va passar fugaçment per la seva sala, però no n'hi va haver per qui en va voler. La solució ha estat saltar a una sala comercial sense tocar pràcticament res, ni un text "brillantíssim", diu el director, ni cap dels cinc actors entre els quals hi ha Carles Canut. Burundanga és l'única obra del gran dramaturg català actual que s'ha estrenat abans a Madrid que a Barcelona. Arribarà a La Villarroel el 6 d'abril.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

TEXT: ESTEVE SOLER
DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA
INTÈRPRETS: DANI ARREBOLA, PEP JOVÉ, JOSEP JULIEN i LAIA MARTÍN
PRODUCCIÓ: SALA BECKETT/OBRADOR INTERNACIONAL DE DRAMATÚRGIA i GREC 2011 FESTIVAL DE BARCELONA
SALA BECKETT


Coincidències o no, Contra la democràcia ha arribat en el moment just per triomfar a la cartellera barcelonina. Després del seu èxit local i internacional amb Contra el progrés, Esteve Soler torna a apostar pel nombre 7 i ens presenta set històries relacionades amb els problemes als que s'enfronta el sistema democràtic.

Soler recupera un gènere perdut, el Grand Guignol, d'origen francès que mitjançant muntatges de curta duració, reflectia la monstruositat del seu temps a través de l'horror i la farsa surrealista. Escrita un any abans de l'esclat del moviment 15M, Contra la democràcia recull ja tot aquest malestar per un sistema que no posa en pràctica tot allò que teoritza.

L'escenari s'omple de telons que van obrint i tancant escenes, cada qual més sanguinària que l'anterior però sense necessitat explicitar que aparegui el líquid vermell. Josep Julien, Pep Jové i Dani Arrebola aporten mestratge i credibilitat al muntatge, però és necessari una menció especial per Laia Martí, a la que li ha tocat l'escena més difícil de tot el muntatge quan es fica dintre d'un burka i ens explica la història d'una dona que viu sota les amenaces i les pallisses del seu marit i entre la seva cultura i la nostra. Un monòleg en darí (la llengua que es parla a l'Afganistan) i que no només s'ha après fonèticament de memòria, sinó que ha sabut interpretar-lo i fer-lo totalment real als ulls dels espectadors. Tota una demostració d'excel·lència interpretativa.

Davant d'un Festival Grec a mig gas i amb poques propostes teatrals que valguin la pena i que destaquin per la seva qualitat i per aportar allò que la cartellera de la temporada convencional no ens mostra, Contra la democràcia, s'alça reivindicant un tron que s'ha ben merescut.

CONTRA LA DEMOCRÀCIA

by on 13:45
TEXT: ESTEVE SOLER DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA INTÈRPRETS: DANI ARREBOLA, PEP JOVÉ, JOSEP JULIEN i LAIA MARTÍN PRODUCCIÓ: SALA B...

TEXT: CARLO GOLDONI
TRADUCCIÓ: NARCÍS COMADIRA
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, JOAN ANGUERA, PERE ARQUILLUÉ, JOSEP JULIEN, ÀNGELS BASSAS, MIREIA LLUNELL, PAULA BLANCO, XAVIER CAPDET, DAFNIS BALDUZ i DAVID SEGÚ
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA


Desprès de l'èxit el febrer de l'any passat de la lectura dramatitzada de l'obra, el Teatre Romea s'ha engrescat a fer el muntatge. Si més no molts ens va semblar que la peça ha perdut la frescor que tenia fa un any durant tot el procés. Alguns dels actors han canviat, però no això no és ho més important.

Només accedir a la sala ja ens trobem el primer element xocant. Una gran cafetera de la marca Lavazza (per allò de començar a patrocinar les obres) ens dóna la benvinguda. Ella és una de les grans protagonistes, sense buscar-lo d'aquesta adaptació. L'obra va ser escrita al segle XVIII, on les màquines de cafè no tenien ni de ben lluny l'aspecte que té aquesta, que representa l'escenografia sencera.

Un altre dels elements xocants són les gran perruques que gasten els personatges masculins, molt acordes amb l'època del segle que representen, però veient l'obra des de la perspectiva de escenografia més vestuari, no deixa de resultar xocant a la vista de qualsevol espectador.

Les interpretacions ben coordinades sota la batuta de Joan Ollé, fan el que s'ha d'esperar d'ells. Joan Anguera, Pere Arquillué, Mingo Ràfols i Àngels Bassas, els més notables, d'un conjunt que fa funcionar notablement la cafetera. Només Mireia Llunell, dista de la qualitat interpretativa dels seus companys de repartiment. Cal ressenyar que la seva primera aparició no tindria el nivell ni per actuar com actriu amateur.

El Cafè ha perdut força frescor i bona part de la seva comèdia de la que alguns privilegiats vam poder gaudir a la seva lectura dramtitzada, però manté l'esperit de l'escriptura teatral del segle XVIII, molt proper a certes obres de Txèkhov on l'ànima humana es troba per davant de qualsevol altre cosa.

EL CAFÈ

by on 17:21
TEXT: CARLO GOLDONI TRADUCCIÓ: NARCÍS COMADIRA DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, JOAN ANGUERA, PERE ARQUILLUÉ, JOSEP JUL...

FITXA ARTÍSTICA


TEXT: MICHAEL FRAYN

TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT

DIRECCIÓ: MANUEL DUESO

INTÈRPRETS: Josep Julien, Mercè Anglès, Anna Güell, Albert Ribalta.

PRODUCCIÓ: COMPANYIA Q-ARS TEATRE i GREC’08 FESTIVAL DE BARCELONA

SALA MUNTANER



David és un arquitecte londinenc que treballa en la reordenació d’un barri del sud de Londres. Es debat entre la restauració l’enderrocament i posterior reconstrucció de la zona. Alhora que ha de triar entre dues opcions contraposades a la feina, la seva vida personal també demana decisions importants. La seva dona, Jane, i els seus amics Sheila i Colin dubten si restaurar o enderrocar les seves vides. Michael Frayn és també autor de Pel davant i pel darrere. A Benefactors continua apropant- se àcidament a les relacions humanes, fent servir la comèdia per afrontar a la desconstrucció de les nostres vides.

“Si no t’agraden els problemes, renuncia a l’arquitectura; no millor, si no t’agraden els problemes, renuncia a viure”


Una comèdia o un drama, una comèdia dramàtica on la feina i les relaciones afectives es barregen. L’obra ens parla d’arquitectura, tan des d’un punt de vista físic com social i també l’arquitectura que permet o no l’edificació i el manteniment d’una relació afectiva.

Amb una escenografia austera, amb un fons, una taula amb cadires. I amb un potent joc de llums, que marquen les diferents escenes. Els canvis de lloc estan més protagonitzats pels moviments de lloc de les cadires que pel propi moviments dels actors.

La gran estrella de l’obra és sense dubte és la interpretació dels quatre actors que són quin donen tota l’acció a la peça. Fantàstics tots quatre, encara que qui més destaquen són el Josep Julien i una meravellosa Anna Güell.

Manel Dueso torna a la direcció amb una comèdia fresca, amb problemes d’avui en dia, però a la que li sobren quinze minuts de durada. Una recomanació per als que vulguin veure els seus problemes des d’un altre punt de vista.

“Yuhu!”

BENEFACTORS

by on 3:19
FITXA ARTÍSTICA TEXT: MICHAEL FRAYN TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: MANUEL DUESO INTÈRPRETS: Josep Julien, Mercè Ang...