‘El president’ de Bernhard que volia ser dictador


Font: Xavier Cervantes (ara.cat)
“És una obra per a tots els públics, perquè rep tothom”, diu l’actor Francesc Orella sobre El president de Thomas Bernhard. Carme Portaceli dirigeix Orella i Rosa Renom en un muntatge de l’obra de l’autor austríac que estrenarà al teatre El Canal de Salt els dies 25 i 26 d’octubre, dins de la programació del Festival Temporada Alta, i que després es podrà veure al TNC del 5 de novembre al 28 de novembre. 
Sí, hi rep tothom, però sobretot la socialdemocràcia centreeuropea hegemònica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. “Bernhard va ser un autor reaccionari. Va reaccionar contra un règim socialdemòcrata que ell considerava que no s’havia tret de sobre el nacionalsocialisme”, recorda Bernat Puigtobella, traductor al català d’El president, una de les obres més explícitament polítiques de l’escriptor austríac mort fa 25 anys. Segons el director del TNC, Xavier Albertí, El president funciona com “una al·legoria sobre el comportament d’alguns governs europeus”. 
“És una obra d’utilitat pública”, diu Orella sobre una peça teatral que considera una “vomitada dialèctica”. El president, escrita a la dècada dels 70, en els anys de plom, comença després d’un atemptat contra el president d’una democràcia centreeuropea. Ni ell ni la seva dona pateixen cap ferida. Moren un coronel i el gos de la presidenta. Quan s’alça el teló la parella presidencial, interpretada per Orella i Renom, es preparen per anar al funeral. “Es vesteixen impecablement, com si fossin actors que han d’anar a representar un paper”, explica Portaceli. De fet, “són personatges que sobreactuen”, afegeix Puigtobella. “L’obra també tracta sobre la relació entre el teatre i la política. Els polítics són mals actors, i al teatre podem explicar com de falsos són els polítics”, assegura el traductor. 
Dictadors i “targetes opaques”
Després de l’enterrament, i atemorits davant la possibilitat d’una revolta, el president i la seva dona marxen del país. Ella, afectada per la mort del gos, es refugia a la muntanya. Ell viatja fins a Estoril, al Portugal anterior a la Revolució dels Clavells. “Hi ha un interès antropològic per les dictadures europees”, recorda Albertí, i Bernhard situa l’obra quan Portugal, Espanya i Grècia estaven governades per dictadors. “Aquest president representa una classe política a qui, tot i viure en una democràcia, li agradaria viure en una dictadura”, diu Portaceli. Viure-hi, sí, però sobretot seguir manant. Segons Orella, Bernhard fa “una radiografia descarnada i vitriòlica” del poder, però, com sempre en els textos de l’autor de L’imitador de veus, burxa en les contradiccions de les ideologies. “El discurs dels personatges és aberrant, però de tant en tant diuen coses políticament incorrectes que potser són certes. No són personatges nefastos i prou, sinó que a vegades et fan combregar amb rodes de molí”, assegura Puigtobella, que també hi veu connexions amb el present. “Tot això de les targetes opaques és una mica el que fa el president anant a Estoril amb l’amant”, diu el traductor. 
Tot i que l’obra és bàsicament un diàleg de monòlegs, els del president i els de la dona, també hi ha espai per a personatges secundaris interpretats per Josep Costa, Daniela Feixas, Montse Pérez, Sergi Misas i Josep Julien. “Faig una intervenció al final com a fatxa, que és una constant a la meva carrera”, fa broma Julien.

No hay comentarios:

Publicar un comentario