Millor text original 2008: Germanes de Carol López (Villarroel)

Millor text adaptat 2008: El Rey Lear de Juan Mayorga (CDN i TNC)

Millor direcció 2008: Carol López per Germanes (Villarroel)

Millor actriu 2008: Lluïsa Castell Quan la Nora va deixar al seu home...(TNC)

Millor actor 2008: Jordi Bosch Spamalot (Victoria)

Millor actriu de repartiment 2008: Amparo Fernández per Germanes (Villarroel)

Millor actor de repartiment 2008: Joan Carreras per Rock'n'roll (Lliure)

Millor il·luminació 2008: El Silenci del mar (Sala Muntaner)

Millor escenografia 2008: Com pot ser que t'estimi tant (Poliorama)

Millor vestuari 2008: Yvone, princesa de Borgonya (Lliure)

Millor obra de 2008: Germanes de Carol López (Villarroel)

Resum 2008

by on 14:39
Millor text original 2008: Germanes de Carol López (Villarroel) Millor text adaptat 2008: El Rey Lear de Juan Mayorga (CDN i TNC) Millor ...


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: JORDI FAURA
DIRECCIÓ: ABEL COLL i JORDI FAURA
INTÈRPRETS: GEORGINA LATRE, JORDI MARTÍNEZ, ÀNGELS POCH, MINGO RÀFOLS, ENRIC RODRÍGUEZ i PAU VINYALS.
PRODUCCIÓ: LA TROCA PROMOCIONS ARTÍSTIQUES
VILLARROEL TEATRE

'Hikikomori' és 'aïllament', el dels joves japonesos que un bon dia decideixen tancar-se a la seva habitació i no sortir-ne durant anys. És una mort en vida, o potser no, potser el món de fora ja no els aporta res i troben que l'únic que mereix la pena els arriba mitjançant la televisió, la música o els videojocs.

Però realment l'obra parla de la resta, de qui envolta a un hikikomori. La família, els amics, la societat que està evolucionant sense un camí predeterminat. Per a l'espectador hikikomori és una porta per la que passen la resta dels personatges; una mare (Àngels Poch) i una pare (Mingo Ràfols) abnegats, sense esperança, una germana (Georgina Latre) obsessionada per una operació de pits, dos amics (Enric Rodríguez i Pau Vianyals) que encara confien que parlant-li darrera la porta aconseguiran que surti i un europeu (Jordi Martínez) que no s'arriba a creure el que veuen els seus ulls.

El text és àgil, el ritme en escena és ràpid i els diàlegs són petits dards que es llancen els personatges entre ells. Viuen en una societat on el valor primordial és la competició, arribar a ser el primer costi, el que costi. I els que no arriben la mateixa societat els sacrifiquen i d'altres es suïciden per no veure el món que els espera.

Hikikomori ens mostra que les noves generacions interpretatives una vegada més trepitgen fort l'escenari i estan al nivell dels que ja porten uns anyets a l'ofici. El protagonisme principal en aquesta peça de totes maneres és d'ells. Gran interpretació de Pau Vinyals i Enric Rodriguez, encara que la major sorpresa és la lolita del segle XXI, Georgina Latre broda el seu paper, sobretot en el duel interpretatiu que manté amb el Mingo Ràfols on demostra que és capaç de menjar-se l'escenari pam a pam.
Això sí, els mestres, Mingo Ràfols, una calmada i pausada Àngels Poch i Jordi Martínez tampoc desmereixen als seus respectius papers.

L'espectacle emmalalteix d'escenografia. Plana, asèptica, sense punts de suport per als intèrprets on agafar-se, que els ajudi a no sentir-se en mig d'un no res, a sentir-se en part de tot. El joc de llums de vegades resulta caòtic als ulls de l'espectador que miren atònits en busca d'algun significat ocult que els hi hagi volgut mostrar expressament el director.

Un teatre reflexiu, actual, que convida a l'espectador a plantejar-se si els passos donats cap al progrés no es giraran més d'hora que tard en la nostra contra.
De moment, la gran majoria de hikikomoris estan al Japó, però al ritme amb el qual avança la societat no seria d'estranyar que tothom portéssim un hikikomori dintre.

HIKIKOMORI

by on 21:41
FITXA ARTÍSTICA TEXT: JORDI FAURA DIRECCIÓ: ABEL COLL i JORDI FAURA INTÈRPRETS: GEORGINA LATRE, JORDI MARTÍNEZ, ÀNGELS POCH, MINGO RÀFOLS...


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: CONOR MCPHERSON
TRADUCCIÓ: LLUÍS MIQUEL BENNÀSSAR
DIRECCIÓ: MANEL DUESO
INTÈRPRETS: MANEL DUESO, ÀUREA MÀRQUEZ i BERNAT QUINTANA
PRODUCCIÓ: SALA BECKETT
SALA BECKETT

La Sala Beckett ens té acostumats, any rere any, a delectar-nos amb cicles d'autors efervescents. Ara li toca el torn a l'irlandès Conor McPherson, del que s'ha estrenat la primera de les quatre obres que podrem veure aquesta temporada en aquest espai.

'Dublin Carol' és un conte de Nadal. La vigília de Nadal, el sexagenari John (magistralment interpretat pel Manel Dueso), encarregat d'una funerària, parla amb el seu jove ajudant, Mark (Bernat Quintana). Malgrat que representen dues generacions força distants, tenen en comú una mateixa realitat plena d'alcohol, desamor i els devastadors efectes que provoca la solitud. El contrapunt a tots dos ho marca l'aparició de Mary (Àurea Màrquez, els seus minuts a l'obra són realment una joia) que obliga a enfrontar-se a John a tot el que ha estat la seva vida.

Manel Dueso dóna una lliçó magistral de teatre tant al públic com als dos actors que li acompanyen. Malgrat que el text, al menys en una gran part no li acompanyi, en alguns moments es fa massa pesat per la verborrea que ha de soltar, Dueso no deixa que el seu personatge se li escapi de les mans ni un sol segon.

Li acompanyen, una Àurea Màrquez que ha baixat una mica el 'llistó' després d'una esplèndida Hedda Gabler amb la que ens va delectar la temporada passada. O tal vegada perquè el seu paper no donava per més. I en Bernat Quintana, al qual tots hem vist créixer en la petita pantalla, que ara demostra la seva 'savoir faire' al damunt d'un escenari.

Amb una escenografia de només una estada, l'oficina de pompes fúnebres i una il·luminació sense gaires pretensions, descobrim com d'un text que podia haver passat sense pena ni glòria es pot arribar a aconseguir un bon muntatge.

DUBLIN CAROL

by on 19:46
FITXA ARTÍSTICA TEXT: CONOR MCPHERSON TRADUCCIÓ: LLUÍS MIQUEL BENNÀSSAR DIRECCIÓ: MANEL DUESO INTÈRPRETS: MANEL DUESO, ÀUREA MÀRQUEZ i BE...



El dramaturg britànic Harold Pinter, autor de més de trenta obres com 'L'habitació', 'The Dumb Waiter' o 'The Caretaker', el seu gran èxit que li va arribar al 1963. El Nobel de Literatura de 2005 va morir a causa d'un càncer de fetge als 78 anys a la seva casa de Londres, segons ha informat la seva segona esposa. Pinter, a més de dramaturg va ser poeta, guionista i actor. Quan se li va otorgar el Nobel, l'Acadèmia sueca li va calificar com ' el representant més destacat del teatre britànic de la segona meitat del segle XX'.

Harold Pinter ha sigut sempre conseiderat com un escriptor políticament compromès. Als darrers anys les seves crítiques estaven dedicades a la guerra d'Irak, per la seva implicació del Regne Unit amb l'Administració nord-americana. Tony Blair va ser la diana principal de les seves protestes, al que va calificar com 'criminal de guerra'.



FITXA ARTÍTICA
TEXT: TOM LANOYE
TRADUCCIÓ: FERRAN BACH
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, LLUÍS VILLANUEVA, CARLES CANUT, VICTORIA PAGÈS, BORIS RUIZ, ÀNGELS BASSAS, JOAN NEGRIÉ, DAFNIS BALDUZ, BORIS CUCALÓN/ALBERT SALAZAR, PAULA MARTÍNEZ/ CLÀUDIA PONS.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

Fa uns mesos, Puyo estrenava en el mateix escenari, ‘Espectres’ i era criticada per haver dilapidat la memòria d’Ibsen. Ara se’ns presenta amb una revisió del mite de ‘Mama Medea’ d’Eurípides, escrit per Tom Lanoye, i la crítica l’ha possat en un altar. Què ha canviat? Doncs res, perquè de la mancaça de l’espectacle d’Ibsen també aquest emmalalteix.
Una direcció caòtica, com he vist poques. L’innovació per l’innovació de vegades es troba amb una paret que no és capaç d’aguantar-la i cau pel seu propi pes, com és el cas. Els personatges que ha dirigit Puyo apareixen i desapareixen en l’escenari sense que hi hagi cap punt d’inflexió per als ulls de l’espectador que ajudi a situar-lo dintre de la història i no fer-lo divagar pel seu propi jo.
La Mama Medea de Puyo, interpretada per Roser Camí, que encara el seu primer protagonista amb més pena que glòria, és increïble, l’espectador està veient Mama Medea però podia veure qualsevol altre personatge.
L’escenografia ja mereix un punt i a part. Un escenari giratori, ambientat en l’antiga Grècia que no aporta res de nou a l’espectacle i que només fa que la revisió del clàssic quedi situat en l’espoca que li correspond. Si que és cert que en la segona part necessita un canvi escenògrafic i que no s’hauria de produïr en el mateix que es desenvolupa la primera.
El temps converteix aquesta obra en insoportable, llarga i tediosa, si ben és cert que la segona part és més agraïda que la primera, no aconsegueix que el públic oblidi la primera.
Ho millor de l’obra sense dubte el Joan Negrié, que durant la segona part interpreta una dona de fer feines antologica. La resta s’ho havien pogut estalviar.

MAMA MEDEA

by on 17:23
FITXA ARTÍTICA TEXT: TOM LANOYE TRADUCCIÓ: FERRAN BACH DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, LLUÍS VILLANUEVA, CAR...

FITXA ARTÍTICA
TEXT: ERIC ILDE& JOHN DU PREZ
VERSIÓ I DIRECCIÓ: TRICICLE
INTÈRPRETS: JORDI BOSCH, MARTA RIBERA, FERNANDO GIL, SERGI ALBERT, JULIÁN FOLTALVO, JOSEP MARIA GIMENO, JESÚS GARCÍA y XAVI DUCH.
PRODUCCIÓ: JULIO FERNÁNDEZ, CARLOS FERNÁNDEZ y JOAN LLUÍS GOAS
TEATRE VICTORIA

No sóc gaire amant dels musicals, sempre m’ha agradat més el teatre de text. Però les dues hores de ‘Spamalot’ se’n van fer curtes i podia haver estat dues més sense parar de riure i sense avorrir-se ni un sol instant.
‘Spamalot’ caricaturitza la recerca del Santo Grial en la Edad Mitjana per part del Rei Artur i els seus fidels caballers, amb més o menys sort.
Impagable l’actuació de Jordi Bosch, el Rei Artur, que canta, balla i entre mig practica mil i una ganyotes. La Dama del Lago, Marta Ribera, també broda el seu paper, amb la seva meravellosa veu, encara que en alguns moments sembli una miqueta sobreactuada. Sergi Albert, que al gener es incorpora al repartiment de ‘La Bella y las Bestia’, com sir Galahad és sense dubte el personatge més còmic de tots, i el que provoca el somriure només trepitjar l’escenari.
No és un musical normal, dels que estem acostumats a veure, ja que no té un gran cos de ball, però no importa perquè el que importa és riure’ns de totes les tradicions establertes i fer que el públic s’oblidi per complert de les seves preocupacions durant dues hores.
I ja sabeu si la vida et porta problemes, sempre busca el costat bó de la vida i possat a xiular... Always look on the bright side of life...

SPAMALOT

by on 16:45
FITXA ARTÍTICA TEXT: ERIC ILDE& JOHN DU PREZ VERSIÓ I DIRECCIÓ: TRICICLE INTÈRPRETS: JORDI BOSCH, MARTA RIBERA, FERNANDO G...


FITXA ARTÍTICA
TEXT: DORIS LESSING
TRADUCCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
DIRECCIÓ:CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: ANNA AZCONA, JOAN CARRERAS, BELÉN FABRA, ALBA PUJOL, ALBERT RIBALTA, ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ:TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE

Doris Lessing és un regal. I veure l'adapció de la seva única peça teatral és una meravella pels sentits. Només pel text ja mereix la pena pagar l'entrada. Però el que et trobes dins de l'Espai Lliure sobrepassa els euros de la taquilla. Anna i Dave, o el que és el mateix Belen Fabra i Ernest Villegas, són una parella que lluita cos a cos contra els convencionalisme socials que envolten a qualsevol parella. Tot l'estona es produeix un joc, entre els protagonistes, i aquestos i el públic.
Més d'una hora i mitja de concentració absoluta, perquè el text ho requereix, és d'una d'aquelles obres que penses que si perds una miqueta, encara que només hi fossin uns segons, estàs perdent tota una joia.
Belen Fabra, malgrat que en les seves darrers incursions teatrals no hagi estat massa encertada, aqui ens descobre totes les pors i el caos de l'ànima de Anna Freeman que lluita incansablement per no convertir-se en aquelles dones a les que tant destesta. Ernest Villegas sap com imprimir-le al seu David Miller tota la força per plantar-li cara a una Anna Freeman en ple estat catastròfic.
Anna Azcona i Albert Ribalta destaquen als seus papers secundaris d'una soltera amb poques possibilitats de casar-se i un casat infeliç, cínic i tarambana, respectivament.
Un escenari a quatre bandes típic de l'Espai Lluire ens ofereix totes les seves possibilitats de veure com els personatges es desenvolupen en tres habitacions mínimes. Els clarobscurs dels jocs de llums fan la resta per a que els ulls de l'espectador vegin més estàncies de les que poden diferènciar a simple vista.
Una peça de Doris Lessing que malgrat haver-se escrit fa més de cinquanta anys, està en plena vigencia. És possible mantenir la llibertat individual dintre del matrimoni?

JUGAR AMB UN TIGRE

by on 13:54
FITXA ARTÍTICA TEXT: DORIS LESSING TRADUCCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS DIRECCIÓ:CARLOTA SUBIRÓS INTÈRPRETS: ANNA AZCONA, JOAN CARR...


FITXA ARTÍSTICA

TEXT: AMBROSI CARRIÓN
DIRECCIÓN: RAMON SIMÓ
INTÈRPRETS: MARIA MOLINS, MANEL BARCELÓ, ARTUR TRIAS, ROSA CADAFALCH, IVAN BENET, PEPO BLACO, JULIÀ BARCELÓ, JORDI PUIG "KAI", JORDI LLOVET i els músics de LISBOA ZENTRAL CAFÈ.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA



Autor desconocido per la gran majoria del públic davant d'un més que conegut argument. Un cap militar, vencedor d'una guerra, proposa a l'esposa d'un rebel, reu de mort, bescanviar la vida del marit per una nit d'amor. Però el que podia ser la mateixa història de sempre, en les mans de Carrión es torna una història d'amor i abandonament.
Una gran Maria Molins dóna vida a l'abnegada esposa que està disposada a tot per salvar la vida del seu marit, fins que una nit de fals amor és converteix en una nit de veritable amor. Per donar-li la réplica, i que es manté a la mateixa alçada interpretativa, Manel Barceló, el Capitel·lo.
La resta del repartiment ajuda a fer que de l'obra una de les millors d'aquesta temporada.

La sala petita acull temporada rere temporada les millors representacions del TNC. I aquesta és una mostra. La força interpretativa dels protagonistas d'aquesta obra deixen molts pocs punts de discusió. Les escenografies del Nacional són sempre magnífiques, per on els personatges es mouen com peixos en l'aigua.

Darrerament la música es un altre dels protagonistes de les obres del TNC i aquesta no anava a ser menys. Els intervals i els silencis queden trencats per la música, del saxo i del piano entre altres.

Un clar encert d'aquesta temporada rescatar aquesta peça de museu.

LA DAMA DE REUS

by on 21:50
FITXA ARTÍSTICA TEXT: AMBROSI CARRIÓN DIRECCIÓN: RAMON SIMÓ INTÈRPRETS: MARIA MOLINS, MANEL BARCELÓ, ARTUR TRIAS, ROSA CADAFALCH, ...


El Govern ha acordat concedir la Medalla o la Placa al treball President Macià 2008 a l'actriu Anna Lizarán, al perruquer Lluís Llongueras, a la dissenyadora Totón Comella, al sindicalista Diosdado Rebollo, a l'empresa Borges i a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), entre d'altres.

Les 22 medalles i les set plaques President Macià volen recompensar tant treballadors com empreses pels seus mèrits laborals i la seva contribució a l'impuls de l'economia catalana. Són un reconeixement als treballadors i als empresaris que s'han distingit per la dedicació, la constància i l'esperit d'iniciativa a la feina.

Es premia les empreses i entitats que han adoptat millores i iniciatives de progrés en l'ordre laboral. La concessió d'aquests guardons, que es van crear el 1938, és oberta a qualsevol persona o entitat.

El Govern ha reconegut amb la Medalla President Macià l'actriu i directora Anna Lizarán, pel seu esforç per impulsar el teatre català, primer a 'Els Comediants' i al Teatre Lliure. També rebrà el guardó Lluís Llongueras, per la seva visió de la perruqueria i la seva voluntat d'innovació en el sector.




FITXA ARTÍSTICA

TEXT: DOUG WRIGHT
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT
INTÈRPRET: JOEL JOAN
PRODUCCIÓ: LA VILLARROEL
TEATRE VILLARROEL



Aquesta obra és un viatge entre els sexes, sense arribar mai ha diferenciar gaire què és masculí i què és femení. Doug Wright ens presenta la vida de Charlotte von Malsdorf, un travestit alemany que ens explica la seva vida i com rerefons tot la història europea des de els anys vint des de els seu petit refugi, el seu museu, ple de magnetòfons.

Marta Angelat ha aconseguit que en determinats moments de l'obra poden veure al Joel Joan interpretar un personatge que surti d'ell i no sigui ell mateix. Joel Joan s'ha entregat tant aquest projecte que porta a sobre Charlotte tot el dia. Perquè aquest meravellós cabell no és perruca com molt ho publicita ell sinó que s'ha tenyit perquè considera que així faria més creïble el seu personatge.

Amb un escenari decorat amb magnetòfons disposats en una prestageria on hi caben la resta de mobles que li calen a l'espectacle.

Un drama però amb humor. Una obra recomanada per a tots els fans de la inconmesurable personalitat del Joel Joan, que impregna cadascú dels minuts que la componen, en que deixa el seu segell personal. No dóna per més, i a aquestes alçades tampoc se li demana.


JO SÓC LA MEVA DONA

by on 17:41
FITXA ARTÍSTICA TEXT: DOUG WRIGHT TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT INTÈRPRET: JOEL JOAN PRODUCCIÓ: LA VILLARRO...



FITXA ARTÍTICA
TEXT: SERGI LÓPEZ y JORGE PICÓ
DIRECCIÓ: JORGE PICÓ
INTÈRPRET: SERGI LÓPEZ
PRODUCCIÓ: SETZEFETGES ASSOCIATS S.L
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA



Va ser tota una llàstima que per culpa d'una afònia, més de la meitat de les persones que podien accedir a aquesta Sala Tallers es van quedar amb les ganes. Per als que van poder gaudir de l'espectacle, van sortit amb l'impressió d'haver vist una de les millors obres que s'havien representat a Barcelona darrerament. Es notava els recursos interpretatius del Sergi López, adobat després d'anys de dedicació exclusiva al cinema. Una gran obra, un text que ajuda al coneixement d'un mateix, per donar a conèixer tots aquestos "jo" que tenim dintre nostre i que en molt poques ocasions els deixem sortir. Era tot un meravella per als sentits, que com totes les meravelles va durar ben poc.

Més informació: www.nonsolum.cat

NON SOLUM

by on 17:20
FITXA ARTÍTICA TEXT: SERGI LÓPEZ y JORGE PICÓ DIRECCIÓ: JORGE PICÓ INTÈRPRET: SERGI LÓPEZ PRODUCCIÓ: SETZEFETGES ASSOCIATS S.L TEATRE NAC...


FITXA ARTÍSTICA
TEXTO: JUAN MAYORGA
DIRECCIÓN: JOSÉ LUIS GÓMEZ
INTERPRETES: José Luis Alcobendas, Julio Cortázar, Israel Elejalde, Susi Sánchez, Fernando Sansegundo.
PRODUCCIÓN: CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL y TEATRO ABADÍA
TEATRO NACIONAL DE CATALUNYA

Y de tortugas a perros, pero en esta ocasión la esencia de la personificación se pierde por el camino. ‘La paz perpetua’ pretende ser una metáfora de un entorno amenazado por la amenaza terrorista desde los ojos de unos perros entrenados para proteger al mundo, una analogía de los cuerpos de seguridad militarizados.

La obra se pierde al querernos explicar cómo se sienten estos perros, lo que padecen para llegar a ser los mejores y poder salvar al mundo de uno de los mayores horrores de la nueva década. A pesar de su corta duración, a penas una hora y cuarto, el espectador mira atónito como entre ladridos y demás sonidos de la especie canina, se ‘entrena’ a estos animales para liberar al mundo de la amenaza sin ningún tipo de piedad.

Gritos, sonidos estridentes, cambios de luces constantes, una escenografía moderna, un ascensor que sube y baja por donde entran y salen los personajes, todo para nada. Porque la obra esta falta de significada, de algo de la englobe y que haga que el espectador no salga de la sala con la sensación de haberse perdido en el bosque de las palabras del autor.

Tal vez la irracionalidad que respira la obra, sea porque el mundo en el que vivimos la padecemos. Pero el argumento se pierde por lugares de los que es imposible salir, el tiempo en el que los personajes perros se disputan formar parte de la unidad antiterrorista es demasiado amplio y la lucha se hace interminable a los ojos del espectador.

A pesar del esfuerzo interpretativo de los actores, la debilidad del texto hace que la obra caiga por su propio peso. Una pena para lo que nos tienen acostumbrados tanto el Centro Dramático Nacional como el Teatro Abadía.

LA PAZ PERPETUA

by on 23:32
FITXA ARTÍSTICA TEXTO: JUAN MAYORGA DIRECCIÓN: JOSÉ LUIS GÓMEZ INTERPRETES: José Luis Alcobendas, Julio Cortázar, Israel Elejalde, Susi S...


FITXA ARTÍSTICA
TEXTO: JUAN MAYORGA
DIRECCIÓN: ERNESTO CABALLERO
INTÉRPRETES: Carmen Machi, Vicente Diez, Susana Hernández y Juan Carlos Talavera.
PRODUCCIÓN: TEATRO EL CRUCE y TEATRO ABADÍA
TEATRE ROMEA

Harriet es una totuga, es la tortuga de Darwin. Hasta aquí todo es historia. Pero durante casi dos horas, Harriet es mucho más que una tortuga. Harriet habla y nos explica su historia, porque está a punto de cumplir doscientos años y tiene mucho que contar. Y nos explica todos los hechos históricos que ha presenciado, desde abajo, desde los pies del mundo, el marxismo, el caso Dreyfus, las dos guerras mundiales, la revolución rusa, el nazismo. Lo que se ha explicado y lo que no. La evolución humana de dos siglos vistos desde la perspectiva de una tortuga que evoluciona tomando características propias de los seres humanos.
Si bien es cierto que Juan Mayorga nos presenta una fábula, una historia para que el público pueda reírse de las desgracias ajenas y no tan ajenas. Harriet tiene puntos de Gregorio Samsa pero es la historia al revés, una tortuga que fue evolucionando hasta ponerse erecta, hablar y poder caminar y Gregorio Samsa de la noche a la mañana se convirtió en un bicho, en un escarabajo.
En este cuento, la tortuga, genial, brillante, sublime (y todos los adjetivos que al espectador se le puedan pasar por la cabeza, porque no hay palabras) es Carmen Machi, que con este papel ha demostrado que hay vida después de salir de la caja tonta, y cuánta vida. A su lado grandes actores todos ellos, pero si la obra es brillante es por Carmen Machi, por sus dos horas haciéndonos creer y ver una tortuga en todos sus pausados movimientos, da igual que esté a dos patas que a cuatro, nunca se podría decir que aquello no era una verdadera tortuga.
Cuando hay un gran texto y una gran interpretación, la escenografía pierde ese algo que en otros montajes la hace imprescindible. Aquí, tenemos el gran ejemplo, una escena simple, porque lo que importa es lo que se tiene que decir. Las palabras que, como se afirma en la obra, son las causantes de todas las desgracias humanas. Pero aunque todo parezca mentira, todo, absolutamente todo, es real.

“Y después de todo que nos queda, seguir evolucionando”

LA TORTUGA DE DARWIN

by on 0:25
FITXA ARTÍSTICA TEXTO: JUAN MAYORGA DIRECCIÓN: ERNESTO CABALLERO INTÉRPRETES: Carmen Machi, Vicente Diez, Susana Hernández y ...

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: ALAN BENNETT
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA POU
INTÈRPRETS: Josep Maria Pou, Josep Minguell, Maife Gil, Jordi Andújar, Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaime Ulled i Ferran Vilajosana.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA






“Els millors moments de lectura són aquells en què et trobes alguna cosa –un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva.”



Els nois d’història és un dels millors textos d’Alan Bennett, una comèdia immensament divertida sobre el valor i el sentit de l’educació. Per a què serveix tot allò que ens ensenyen a l’escola? Realment són coneixements profitosos quan surtis i t’enfrontis al món? O només ens serveixen per a aprovar un examen?

Amb un gran Josep Maria Pou que broda el seu paper tan en la direcció com damunt de l’escenari. En Pou representa el cap més visible de la cartellera, però tots i cadascú dels actors es mereixen un deu per la seva interpretació. Els nois, no tan nois, la majoria d’ells, ens demostren la seva capacitat actoral de principi a fi. Canten, ballen, interpreten dintre de la mateixa interpretació i es mouen per l’escenari com peixos a l’aigua.

Per aconseguir un resultat final impecable cal que la resta d’elements estiguin a l’altura. I sense dubte ho estan. Una gran escenografia acompanya als actors. Un passadís i un aula d’institut amb piano inclòs. Taules, cadires i taquilles i l’escenari ple com si estiguéssim al metro en hora punta la majoria del temps.
I el temps, malgrat les dues hores i mitja de durada, passa a la velocitat de la llum. Un entreacte trenca l’estat de màxima atenció amb que la majoria dels espectadors es fiquen a dintre de l’obra. I quan menys t’ho esperes torna a caure el teló i els aplaudiments no es fan esperar. I no un, ni dos, sinó fins a set bisos, d’un públic com poques vegades entregat fins al darrer segon.

No podia obrir d’una altra manera la remodelació del Teatre Goya. Amb un gran muntatge. Un muntatge dels que deixen el cos per voler veure’l un altre cop, per gaudir-lo amb més plenitud. Amb tot el seu engranatge, el Goya obre una nova etapa amb forces renovades i amb ganes de seguir sorprenent-nos.

ELS NOIS D'HISTÒRIA

by on 0:31
FITXA ARTÍSTICA TEXT: ALAN BENNETT TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: JOSEP MARIA POU INTÈRPRETS: Josep Maria Pou, Josep Minguell, ...

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: TOM STOPPARD
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Patrícia Bargalló, Paula Blanco, Joan Carreras, Oriol Guinart , Lluís Marco, Sandra Monclús, Fèlix Pons, Alba Pujol, Rosa Renom, Santi Ricart, Pep Torrents i Mar Ulldemolins.
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE

“Per un cop a la vida, aquest país va trobar el millor de sí mateix. Hem estat putejats durant segles per països grans i poderosos, però aquest cop vam plantar cara al destí”

Ideals, polítiques i rock’n’roll, tres paraules que defineixen a la perfecció l’esperit de l’obra. Si Tom Stoppard ja va sorprendre al públic barceloní fa dues temporades al TNC amb Arcàdia, ara tampoc deixarà a ningú indiferent.
La companyia Lliure presenta aquesta obra de gairebé tres hores de duració. Rock’n’roll transcorre a Txecoslovàquia i Anglaterra entre la Primavera de Praga i la caiguda del mur de Berlin. Stoppard ens explica la perillositat d’aferrar-se a un mite o a una ideologia com una causa vital.
Posar a Lluís Marco al cartell sol ésser garantía d’èxit. I en aquest cas no decebre. Genial Marco en el seu paper de defensar els seus ideals polítiques per damunt de tot. Comunista als anys seixanta i comunista una pila de decepcions a l’esquena després de la caiguda del mur. Genial també en Jan, un noi jove al que li agrada per damunt de tot la música, la seva forma de comunicar-se amb el món. Una repassada pel món polític i musical d’aquelles dècades.
Al costat d’aquestes dues meravelles de l’escena hi tenim a una emotiva Rosa Renom, que aconsegueix ficar-se al públic a la butxaca des del primer minut. L’únic però de l’obra és la Chantal Aimée que porta anys fent-nos creure que els personatges que representa són diferents, encara que tots semblen el mateix.
El gust que han agafat darrerament els teatres per un escenari al mig segueix en aquesta temporada estan de moda. Seients a dues bandes i una escenografia que amaga més d’una sorpresa, barrejada amb un important joc de llum i foscors, completen el que sense dubte serà una de les grans obres de la temporada que només acaba de començar.
Una obra que ens recorda que malgrat que pensem que hem canviat força, encara queden vestigis del passat sense resoldre. De vegades es canvia per seguir igual.
“Estic aqui per ajudar...Doncs que es noti”

ROCK'N'ROLL

by on 14:45
FITXA ARTÍSTICA TEXT: TOM STOPPARD TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Patrícia Bar...


FITXA ARTÍTICA
TEXT: JAVIER DAULTE
DIRECCIÓ: JAVIER DAULTE
INTÈRPRETS: Mamen Duch, Míriam Iscla, Marta Pérez, Carmen Pla i Àgata Roca.
PRODUCCIÓ: T DE TEATRE i TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
TEATRE POLIORAMA

“Un dia em va dir ‘Com pot ser que t’estimi tant?’ Potser, no s’hauria d’estimar tant a algú”

La sorpresa. Sorprendre a l’espectador que s’asseu a les butaques i què espera veure l’obra típica de les T de teatre. Doncs, no. La innovació, l’intent per no caure en convencionalismes, per mostrar-nos que aquesta companyia pot interpretar molt més que la tradicional guerra entre sexes.
És una comèdia, d’això no hi ha cap dubte, el públic riu. Però és la major part de les vegades un humor negre, un humor que es diverteix de les tragèdies humanes, que per altra banda veiem i patim dia rere dia, bé a casa nostra o a un portal molt proper.
Interpretacions a l’alçada del text i de vegades donant-li un aire nou, refrescant el text. Gran Míriam Iscla, que malgrat el seu desdoblament de personatge, és sense dubte ‘l’ànima mater’ de tota l’obra. Gran Àgata Roca i gran Marta Pérez, que per una vegada ha abandonat els seus crits de boja als que ens té acostumades en altres papers.
I una de les principals sorpreses és l’escenografia. De deu o onze. Impressionant tots els petits amagatalls dels que disposa l’escenari. L’atenció és bàsica en aquest muntatge i més si quan no t’esperes entren i surten les actrius dels llocs més inversemblants. Escenografia que es mou, que sembla fixa però que en un vist i no vist amaga tres escenaris diferents.
I de impressionat en impressionant a l’hora de qualificar la il·luminació i els efectes sonors. Bona part de la sorpresa que pugui provocar l’obra en l’espectador radica en ells. La coordinació de tot l’engranatge és fonamental a l’hora de crear un ambient propici per tenir al públic enganxat a la cadira i no deixar-li temps ni per a que pestanyeig.
Una bona proposta de teatre modern sense caure en el tradicionalisme de la no innovació, amb un text que es suporta per si mateix, però amb unes interpretacions que fa que no deixi de brillar.
“Dir, diu poc, línia, fideuà...”


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: MERCÈ RODOREDA
ADAPTACIÓ: MANEL MOLINS-RICARD SALVAT
DIRECCIÓ: RICARD SALVAT
INTÈRPRETS: Rosa Novell, Enric Majó, Rosa Vila, Anna Sahun, Daniela Freixas, Ivan Benet, Albert Alemany, Araceli Bruch, Ester Bové, Teresa Sánchez, Eugeni Roig, Alma Alonso, Miquel Agell, Manel Bartomeus, Joan Carles Suau, Babeth Ripoll, David Segú, Carlos Aguilar, Martí Malla, Martí Atance, Georgina Avellaneda, Sofía Jiménez, Guillermo Creuheras i Christian Par Wolder.
PRODUCCIÓ: GRUP BALAÑÀ
TEATRE BORRÀS

Quan estem acabant el centenari del naixement de la Mercè Rodoreda, ens arriba uns dels últims exemples de la celebració. Mirall Trencat és la seva gran obra on la seva autora arriba a la plenitud de la seva escriptura. Un llibre carregat de passió i entrega, cosa que per altra part es troba molt a faltar durant tota la representació.
Rodoreda és la gran escriptora de Catalunya, s’ha convertit en tot un emblema. Les seves obres són prou conegudes pel públic, per això tal vegada o també per la gran profunditat del llibre, aquesta adaptació és només un recull d’escenes. S’ha de conèixer i haver llegit la novel·la abans d’assistir-hi, perquè els salts en el temps requereixen de l’habilitat de l’espectador per retrobar-se escena rere escena.
La història de Teresa Valldaura i dels Valldaura, de tota una vida, mirada des dels ulls de vàries generacions. Una vida plena d’amors, de la recerca de la felicitat, d’amor propi, de voler ser allò que mai es serà. Però com eix central, Teresa Valldaura, interpretat per Rosa Novell en l’edat gran i Anna Sahun als seus primers anys, una dóna vitalista, que marca totes les seves accions amb una passió desmesurada, cosa que no es troba en cap de les actrius que l’interpreten, que de vegades més que vitalistes mostren la seva mandra que els produeix viure.
Un altra dels eixos de la família, les minyones, estan una mica aigualides, els seus personatges les manca la fortalesa de la que em compten al llibre. Amanda, és vitalista, però de sobte a la representació té tocs d’histrionisme que més que ajudar al seu personatge li allunyen de la realitat.
Un altre punt d’incredulitat es troba en qui interpreta a Amadeu Riera, Enric Majó, veure com una Teresa Valldaura jove, Anna Sahun s’embolica amb un senyor de la seva edat, no resulta gaire creïble als ulls del públic.
La resta del repartiment salva el paper sense posar-li gaires floritures, uns amb més sort que d’altres com pot ser Daniela Freixes, Sofia o Albert Alemany, l’Eladi.
Ho millor de l’obra és la part escènica, l’escenografia, que entra i surt de tots els raconets possibles, fins i tot de la part de dalt i la seva combinació amb els llums, els moments de claror, els moments de foscors, la il·luminació de les diferents cambres i raconets de la majestuosa casa dels Valldaura, són els únics moments en que els espectadors reconeixen, de debó, la magnitud d’obra que es troben al davant.
Mirall trencat és una obra massa densa, massa profunda, massa peculiar, que requereix davant de tot paciència, i potser les gairebé tres hores que dura l’adaptació no són suficients per voler abraçar-la tot sencera i més si els personatges principals no posen la suficient cura de les seves interpretacions per intentar arrodonir una obra que tot i això es troba una mica coixa.

UN DIA. MIRALL TRENCAT

by on 22:51
FITXA ARTÍSTICA TEXT: MERCÈ RODOREDA ADAPTACIÓ: MANEL MOLINS-RICARD SALVAT DIRECCIÓ: RICARD SALVAT INTÈRPRETS: Rosa Novell, En...