Butaques i somnis: Abel Coll

Mostrando entradas con la etiqueta Abel Coll. Mostrar todas las entradas

FITXA ARTÍSTICA

TEXT: JORDI FAURA

DIRECCIÓ: ABEL COLL i JORDI FAURA

INTÈRPRETS: MÍRIAM ESCURRIOLA, ANNA SABATÉ, RICARD SERRA i TOÑI VINYALS

PRODUCCIÓ: VATUA PRODUCCIONS, CAET i AJUNTAMENT DE PARETS DEL VALLÈS

TANTARANTANA TEATRE

Un pallasso rep als espectadors del Tantarantana teatre. Val dir que no m'agraden els pallassos des de petita. És una qüestió de pell, però aquest em va despertar un punt de tendresa. La seva mirada trista en certes escenes i el bon 'savoir faire' de l'actor Toni Viñals va fer que al final de la representació fins a tot m'hagi arribat al cor.

La fàbrica de la felicitat tracta d'exposar un tema complicat, la creació d'un ser humà perfecte, la felicitat, les ganes de que el teu nom quedi gravat en la història. El voler canviar l'evolució de les coses, però com sempre la història és la que escull el camí que vol agafar.

L'espai escènic és un hospital, ple de element onírics, on es conjuga la realitat i la ficció. L'aparició del pallasso ens vol representar el món com un gran circ, del que ni tant sols el hospital pot fugir de ser-lo.

Tot l'obra és un experiment de conjugar diferents elements escènics, artístiques, i narratius. El joc de narrar que passaria si, volguéssim crear un ser humà perfecte però de sobte i no sabem ben bé perquè tot se'ns escapa de les mans, perquè mai no tenim tot ben segur. L'experiment resulta igual dintre que fora de l'escenari. Dintre ho marca el guió i fora potser haver-hi assumit massa riscos en el projecte fa que aquest se'ls hagi anat de les mans als seus creadors.

Una proposta que si hagués quedat una miqueta més simplificada, sense tants embolcalls, hagués estat més a prop de la perfecció. De vegades ho simple, ho fàcil es torna difícil i fa que tot no surti com s'espera. Hi haurà més ocasions d'un dels millors duets de la nova dramatúrgia catalana.

LA FÀBRICA DE LA FELICITAT

by Elisa Díez on 18:02

FITXA ARTÍSTICA TEXT: JORDI FAURA DIRECCIÓ: ABEL COLL i JORDI FAURA INTÈRPRETS: MÍRIAM ESCURRIOLA, ANNA SABATÉ, RICARD SERRA i TOÑ...

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: JORDI FAURA
DIRECCIÓ: ABEL COLL i JORDI FAURA
INTÈRPRETS: GEORGINA LATRE, JORDI MARTÍNEZ, ÀNGELS POCH, MINGO RÀFOLS, ENRIC RODRÍGUEZ i PAU VINYALS.
PRODUCCIÓ: LA TROCA PROMOCIONS ARTÍSTIQUES
VILLARROEL TEATRE

'Hikikomori' és 'aïllament', el dels joves japonesos que un bon dia decideixen tancar-se a la seva habitació i no sortir-ne durant anys. És una mort en vida, o potser no, potser el món de fora ja no els aporta res i troben que l'únic que mereix la pena els arriba mitjançant la televisió, la música o els videojocs.

Però realment l'obra parla de la resta, de qui envolta a un hikikomori. La família, els amics, la societat que està evolucionant sense un camí predeterminat. Per a l'espectador hikikomori és una porta per la que passen la resta dels personatges; una mare (Àngels Poch) i una pare (Mingo Ràfols) abnegats, sense esperança, una germana (Georgina Latre) obsessionada per una operació de pits, dos amics (Enric Rodríguez i Pau Vianyals) que encara confien que parlant-li darrera la porta aconseguiran que surti i un europeu (Jordi Martínez) que no s'arriba a creure el que veuen els seus ulls.

El text és àgil, el ritme en escena és ràpid i els diàlegs són petits dards que es llancen els personatges entre ells. Viuen en una societat on el valor primordial és la competició, arribar a ser el primer costi, el que costi. I els que no arriben la mateixa societat els sacrifiquen i d'altres es suïciden per no veure el món que els espera.

Hikikomori ens mostra que les noves generacions interpretatives una vegada més trepitgen fort l'escenari i estan al nivell dels que ja porten uns anyets a l'ofici. El protagonisme principal en aquesta peça de totes maneres és d'ells. Gran interpretació de Pau Vinyals i Enric Rodriguez, encara que la major sorpresa és la lolita del segle XXI, Georgina Latre broda el seu paper, sobretot en el duel interpretatiu que manté amb el Mingo Ràfols on demostra que és capaç de menjar-se l'escenari pam a pam.
Això sí, els mestres, Mingo Ràfols, una calmada i pausada Àngels Poch i Jordi Martínez tampoc desmereixen als seus respectius papers.

L'espectacle emmalalteix d'escenografia. Plana, asèptica, sense punts de suport per als intèrprets on agafar-se, que els ajudi a no sentir-se en mig d'un no res, a sentir-se en part de tot. El joc de llums de vegades resulta caòtic als ulls de l'espectador que miren atònits en busca d'algun significat ocult que els hi hagi volgut mostrar expressament el director.

Un teatre reflexiu, actual, que convida a l'espectador a plantejar-se si els passos donats cap al progrés no es giraran més d'hora que tard en la nostra contra.
De moment, la gran majoria de hikikomoris estan al Japó, però al ritme amb el qual avança la societat no seria d'estranyar que tothom portéssim un hikikomori dintre.