Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Martínez. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Martínez. Mostrar todas las entradas

CREACIÓN: JOAN MONTANYÈS "MONTI", MARTÍ TORRAS MAYNERIS y JORDI MARTÍNEZ
DIRECCIÓN: MARTÍ TORRAS MAYNERIS
INTÉRPRETES: GUILLEM ALBÀ, JOAN ARQUÉ, ROGER JULIÀ, JORDI MARTÍNEZ, PEP PASCUAL i la voz de la inconsciencia en off JOAN MONTANYÈS MARTÍNEZ "MONTI"
DURACIÓN: 1h 25min
FOTO: JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: VELVET EVENTS y GREC 2014 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Puedo comenzar diciendo que tengo fobia a los payasos, a aquellos de cara blanca. Ejem, cinco por uno que dicen. Protegida por una sala dispuesta a reírse sin parar, entre la oscuridad las luces se abren, empieza el espectáculo. Sin fobia a reírme, con sigilo empiezo a entrar en el juego. En menos de diez minutos me tienen ganada, dejo de ver caras blancas para dejarme entretener sin miedo, no hace falta protección porque estoy enganchada.

La sala llena de un público familiar deseoso que le hagan soñar, olvidar los problemas que dejaron en la puerta y durante noventa minutos olvidar quiénes son para convertirse quién les gustaría ser. Un mundo lleno de posibilidades, de personajes inventados, de sonidos, de gestos y de movimientos imposibles. Mil y un sueños encima del escenario, no parpadees que te lo pierdes.

Guillem Albà, Joan Arqué, Roger Julià, Pep Pascual y Jordi Martínez son los hacedores de un inconmensurable trabajo. El rodaje del último año de bolo en bolo hacen que el espectáculo funcione con precisión milimétrica y que el público vaya de sorpresa en sorpresa. Nos quedamos maravillados como es posible con muy poco, se consiga tanto.

No entiendo de circo, ni de payasos, sólo de sonrisas, y la sala a la par reímos con ganas de cada una de las situaciones surrealistas que se nos presentan ante nuestros ojos. Volvimos a ser niños, volvimos a tener ilusión, de aquella que hacía tiempo que no sentíamos. Fuimos el payaso bueno y he destapado la caja de los truenos y aunque una sesión no es suficiente para conseguir que mi fobia desaparezca. Hoy he sido payaso, mañana ya veremos con qué cara me levanto. 

RHUM

by on 18:33
CREACIÓN: JOAN MONTANYÈS "MONTI", MARTÍ TORRAS MAYNERIS y JORDI MARTÍNEZ DIRECCIÓN: MARTÍ TORRAS MAYNERIS INTÉRPRETES: GUI...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

TEXT: RAMON VINYES
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ
INTÈRPRETS: MERCÈ PONS, ROSA CADAFALCH, FERRAN VILAJOSANA, DANIELA FREIXAS, NAO ALBET, PEP JOVÉ, ESTHER BOVÉ, JORDI MARTÍNEZ, PEP FERRER, CARME POLL, JORDI BANACOLOCHA, BERTA JUNYENT, ITZÍAR CASTRO, SANTI RICART, ALINE VINCENT, FRANCESCA PIÑÓN i ÒSCAR RABADAN
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

No discutiré pas que ha de ser el teatre públic qui rescati textos com aquest, però s'hauria de reflexionar si s'han de portar tal i com el dramaturg el va concebre el seu dia o s'ha de fer un treball dramatúrgic important abans. Reflexiono sobre tot això, pensant que a principis del segle XX seria tot un escàndol situar l'obra en un bordell però a dia d'avui ja no resulta ni tan sols graciós.

El text ens arriba en la versió de Ramon Vinyes sense polir, massa mastegat, tot és molt explícit des del principi. L'espectador des dels primers instants de l'obra sap què passarà, no hi ha cap emoció. A estones es entretinguda pels diferents embolics que perpetren els personatges, d'altres es fa pesada. Gairebé dues hores on passa més ben poc a escena i el subtext de l'obra queda explicat amb els primers minuts.

Interpretativament irregular. Massa noms que auguren més del que després demostren. El més encertat és el Nao Albet, força convincent en el seu paper d'àngel innocent al que la vida li passa per damunt i el destrueix. La resta de personatges es mouen entre les ganes de viure, la falsa moral, la cobdícia, el què diran...

Per la quantitat de personatges i per l'escenografia demostren que aquesta obra només es podia representar en el TNC. L'escenografia és majestuosa, massa ampulosa i li sobren adorns. Però sobretot crec que no calien els àngels secundaris, tot un dispendi de mitjans que podien haver estat millor invertits en fer un bon treball dramatúrgic. El teatre també es pot llegir, i potser hi ha obres que s'haurien de recuperar en format editorial, més que no pas muntar-les. 

BALL DE TITELLES

by on 14:18
TEXT: RAMON VINYES DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ INTÈRPRETS: MERCÈ PONS, ROSA CADAFALCH, FERRAN VILAJOSANA, DANIELA FREIXAS, NA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
Ramon Vinyes és un d'aquells personatges la història del qual ha quedat enterrada per la Història en majúscules. Va néixer a Berga el 1882 però la vida d'aquest escriptor va ser un exili continu, primer per motius professionals i després polítics. El 1913 va viatjar per primer cop a Barranquilla (Colòmbia) fart de les escomeses dels crítics i els companys d'ofici. Allà va fundar una llibreria que es convertiria en centre intel·lectual i de divulgació dels corrents europeus. Els intents de retorn a l'escena catalana topen tant amb un teatre encallat en la comèdia de bulevard com amb una situació política nefasta per a un home avançat als temps, que llegia Brecht i defensava un teatre antiburgès i modern. En canvi, a Colòmbia va formar part del Grup de Barranquilla, on va coincidir, entre d'altres, amb Gabriel García Márquez, que el va homenatjar a Cien años de soledad retratant-lo com el "savi català", "l'home que ho havia llegit tot", "presoner de dues nostàlgies".
Malgrat una trajectòria tan extraordinària com sorprenent, des del 1939 no s'havia representat cap obra seva al teatre professional català. El director del TNC, Sergi Belbel, ha volgut saldar comptes amb la memòria de Vinyes abans d'acabar el mandat. Aquest dijous s'estrena al Nacional Ball de titelles, una de les millors obres de l'autor, escrita el 1930, i la més crítica amb els poders fàctics. Una elecció a consciència per dialogar amb el context actual.
Del teatre popular a l'ideològic
És nit de Nadal en un bordell d'un poblet de muntanya. Les forces vives hi fan cap: polítics, notables, notaris, poetes, periodistes, capellans, científics, representants d'esquerres i de dretes. "Vinyes intenta apropar els gèneres populars, la comèdia, la farsa, a un teatre d'idees antiburgès i anarquitzant: barreja la crítica social amb un teatre popular", explica el director de Ball de titelles , Ramon Simó. Per això aprofita el bordell per fer-hi desfilar un fresc de tota la societat i dedicar-li "una carícia". No queda canya dreta: "Denuncia la demagògia, els abusos del poder, el menyspreu de la cultura, l'oportunisme, la corrupció, la veritat oficial... Aprofundeix en una Catalunya republicana que ens resulta molt propera. Les seves idees i discurs són molt actuals", diu Simó.
A prop de ca la Remei, la madam del bordell, hi cau aquella nit una bomba que distorsionarà la pau del poble: un jove amb ales és caçat pel guardabosc. "És un símbol modernista, com Ícar, l'emblema de la llibertat". Vinyes inaugura "una mena de realisme màgic", perquè els personatges de seguida prenen per possible i real aquell ésser. Tots els parroquians del bordell se'l volen apropiar: "A casa nostra cada cop que apareixen dues ales hi ha deu mil tisores disposades a tallar-les", critica Simó. El noi "representa la nova vida, l'esperança, una nova manera de fer" que, a més, se situa en plena República; la pèrdua de les ales "es pot interpretar com la ideologia, la capacitat de fer el bé, el proïsme...", apunta el director. L'amor és l'únic redemptor de l'ambició, l'individualisme i l'engany. Però mentrestant, Vinyes llança dards a tort i a dret: "Tot és lícit mentre no ho denunciï l'escàndol comprovable", diu. O bé: "La veritat és de dretes".
Dinou intèrprets s'encabiran a l'escenari de la Sala Petita en una "macrofesta" d'estètica burtoniana que Ramon Simó ha inventat a partir del joc estètic que ja proposava Ramon Vinyes. Mercè Pons, Nao Albet, Jordi Banacolochoa, Rosa Cadafalch, Francesc Lucchetti o Jordi Martínez formen un repartiment de luxe d'una obra coral que reivindica en el fons un món més just.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

Fuente: EFE vía lavanguardia.com

El TNC será el escenario a partir del próximo día 13 de la ácida comedia Ball de titelles, de Ramon Vinyes, un autor semidesconocido en Catalunya, pero muy valorado en Colombia, donde residió muchos años, y al que Gabriel García Márquez homenajeó como "el sabio catalán" en Cien años de soledad.

El director artístico del TNC, Sergi Belbel, ha reivindicado hoy la figura de Vinyes, a quien también ha tildado como el Valle Inclán catalán, por la vigencia de sus textos, que, en este caso, incide en criticar a la clase política y al estamento religioso.

Estrenada en el año 1936, Ball de titelles narra la aparición en un burdel de una ciudad de montaña, regentado por la señora Remei, de un hombre con alas durante la noche de Navidad, mientras las mujeres devotas se encuentran en misa y los próceres del lugar están encerrados en el prostíbulo en búsqueda de mundanos placeres.

El director de esta propuesta, Ramon Simó, en la misma línea que Belbel, ha alabado la manera de trabajar de Vinyes (Berga, 1882-Barcelona, 1952) y la presentación en esta obra de un friso de la Catalunya republicana, con una fuerte crítica a los políticos, sin obviar ni la corrupción, ni la falta de ideales, ni el oportunismo, aunque tampoco salen bien parados el estamento religioso y los medios de comunicación de la época.

Para Simó, "Vinyes se carga todo lo que le sale al paso, si puede, quedando muy pocos sin recibir una caricia suya".

Para el montaje de la obra, que nunca antes se había representado profesionalmente en Catalunya, ha optado por un elenco de 19 actores, todos de primer nivel, encabezados por Mercè Pons, que dará vida a la señora Remei, propietaria del prostíbulo, y entre los que también se encuentran Nao Albet, Jordi Martínez, Jordi Banacolocha, Francesc Lucchetti, Santi Ricart, Pep Ferrer, Francesca Piñón o Rosa Cadafalch.

Ramon Simó ha recordado que Ramon Vinyes fue siempre un hombre comprometido con el teatro y con el arte, uno de los grandes teóricos del denominado "teatro de orientación", que tenía en mente los parámetros europeos del momento, defendiendo que la Cultura "no puede ser considerada sólo como un entretenimiento".

Asimismo, ha dado a conocer que en los años treinta derivó hacia postulados antiburgueses y anarquizantes, que quedan reflejados en sus textos.

A su juicio, este hecho es, en parte, lo que explica que sus obras hayan sido muy poco representadas en Catalunya, a pesar de que una pieza como Ball de titelles tiene "muchas conexiones con la realidad actual".

Respecto a la utilización de un burdel como lugar en el que se desarrolla la acción, Simó defiende que "como metáfora del mundo da mucho de sí".

En este vodevil con trasfondo dramático, que podrá verse en la Sala Petita del TNC hasta el 20 de enero, también aparece una "curiosa reivindicación del amor" y del humanismo, visto como la posibilidad de cambiar las cosas, aunque en ocasiones esto parezca imposible.
Con muchas escenas en las que aparecen hasta 17 de los 19 actores participantes, lo que remite a El camarote de los Hermanos Marx, también tiene su peso en el espectáculo la música de Joan Alavedra.

Por otra parte, para la obra, en la que asimismo intervienen Daniela Feixas, Esther Bové, Carme Poll, Diana Torné, Itzíar Castro, Òscar Rabadan, Ferran Vilajosana, Pep Jové, Berta Junyent y Aline Vincent, se ha contado con la colaboración de la Central del Circ.

Sergi Belbel, dirigiéndose especialmente a los políticos, ha considerado que textos como Ball de titelles sería "triste" que dejaran de programarse en el futuro en el TNC, mientras que el actor Francesc Lucchetti ha lamentado el incremento del IVA del 8 al 21% en las entradas de los teatros porque, en su opinión, ello comporta "el fin del teatro en el país".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


El director Ramon Simó ha decidit que el festival Grec es concentri com un pinyol a Montjuïc. Hi ha, com en tota bona regla, les excepcions: a part de les programacions estables, tot el mes, en algunes sales del centre de la ciutat, també s'ha fet una expedició als barris. No amb la voluntat de conquerir res, sinó amb l'ànim de persuadir, de demostrar que les banderoles que pengen per les faroles de tota la ciutat conviden a descobrir les accions escèniques a tothom. Aquestes són accions que Simó ja aventura que els resultats sóna mig termini, de caire pedagògic, de gota malaia. En definitiva, una epopeia.
En un festival d'àmplia historia com és el Grec, res és totalment nou perquè , fa quasi una dècada, Borja Sitjà ja va intentar aconseguir que Montjuïc tingués l'ambient de festival que es troba a Tàrrega o a Avinyó. En canvi, Ricardo Szwarcer (i Xavier Albertí, molt abans) van voler donar joc als teatres més enllà dels de referència, s'explorava pels barris. Es buscava teixir complicitats però mai va tenir el resultat esperat. Les actuacions de franc, per facilitar l'accés, són una de les banderes del Dies de dansa. Aquesta activitat continua impertèrrita des de fa un grapat d'anys probablement gràcies a l'èxit inqüestionable de públic (tot i que fent mans i mànigues per intentar que no es noti un programa que es va escurçant irremeiablement). També La Caldera omple els seus programes (de molt curt aforament, també és veritat). En una dècada, ja són companys de viatge de la vida cultural de Gràcia, han deixat de ser artistes importadors de coreografies a les places i ja se'ls considera veïns actius del barri. L'ànima del bus és, probablement, l'expedició més valenta d'aquesta edició. Juguen directament al carrer. La setmana passada el bus número 44 amb destinació a “Enlloc” va provocar molta conversa entre els veïns d'Horta però, encara, poca voluntat de pujar-hi. Els que van asseure-s'hi, cohabitaven amb un centenar de parells de sabates que podien indicar les històries que s'han quedat orfes recolzades en aquelles cadires de fusta, incòmodes. Fora de ciutat, el bus s'atura (els recorreguts varien allà on es faci fins al 28 de juliol). Jordi Martínez, acompanyat del músic Pep Pascual i la ballarina Lola López Luna, narren microhistòries que acaben desgranant en un corpus íntegre, angoixant.
Cap dels tres estalvia energia: la tensió creix i es fa espessa dins del bus. Efectivament, el passatge de l'Odissea en què Ulisses decideix escoltar les sirenes, lligat pels seus propis homes al màstil esdevé un clímax revelador.
IT Dansa és un altre dels bucs insígnia que Simó dirigeix cap als centres cívics. La setmana passada, al Convent de Sant Agustí van posar a prova Kamuyot, una peça d'Ohad Naharin. El públic va agrair la proximitat, la mirada als ulls i el contacte tot participant del quadre. Un nen petit reia amb els moviments de la dansa gaga (rúbrica de Naharin) trencant el silenci. I el glaç d'uns moviments expressivament abstractes. I tothom va implicar-se en allò que demanaven una dotzena de ballarins, aparentment espontanis però amb uns salts, per moments, que semblaven volar, tot jugant.
Els artistes, arrecerats en un centre cívic, troben més fàcil connexió amb el públic, que no pas l'epopeia del bus.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


La concentració del Grec en un mes fa que la densitat d'estrenes sigui més alta que mai. Els espectacles internacionals de She She Pop i Marie Chouinard i els espectacles que fan temporada han sigut els primers a arrencar. Tortell Poltrona inaugura la carpa de circ instal·lada a la Font Màgica. Ara s'obren la resta de gèneres i espais.
Teatre: 'Udol'
Les Q-Ars Teatre reivindiquen el paper essencial de l'art a la vida
"He vist les millors ments de la meva generació destruïdes per la bogeria", arrenca l'Udol del poeta beat Allen Ginsberg. Aquest poema ha sigut la inspiració de la companyia Q-Ars Teatre (Mercè Anglès, Anna Güell) per fer un cant en defensa de qualsevol expressió artística. L'espectacle, que es presenta al Lliure el 3 i 4 de juliol, és una consecució d'escenes suggerents no lineals escrites per Marilia Samper. Parlen de la necessitat de tenir l'art, de les pors dels creadors, del resultat d'una obra, de l'espectador, etc. "És un món que tenim ganes de reivindicar. Ve de l'emprenyamenta de veure que a la balança humana només s'hi posen les coses materials i no les espirituals o artístiques. S'aparta la cultura de la societat i es tanca als museus. I l'art és de tothom, tothom és artista, no s'ha de classificar", defensa Anna Güell.
Dansa: 'Ballant a la sorra'
Trànsit Dansa i Chicuelo reten homenatge a Carmen Amaya
Després de passejar-se pel Somorrostro (el seu darrer espectacle), Maria Rovira s'ha vist capaç d'enfrontar-se a Carmen Amaya. El seu univers, el seubaile i la música de flamenc pur que sonarà en directe de la mà de primeres espases com Chicuelo, el Duende, el Salao i Rosalia Vila, conformen un homenatge a una catalana universal poc coneguda i que es va passejar per Hollywood com si fos Marilyn o Ava Gardner. L'espectacle, amb dramatúrgia de Victoria Szpunberg, passa per la mort de la bailaora a Begur, la joventut al barri de barraques Somorrostro a Barcelona, el seu exili i èxit internacional i l'últim rodatge, Los Tarantos . "Sabia que no veuria la pel·lícula. Estava malalta del ronyó. Explica a les memòries que li van dir de jove que havia de suar molt per la malaltia. Deia que no ballava com ho feia per res intel·lectual. Era ballar o morir", explica Rovira. Una companyia d'onze ballarins barrejaran flamenc i contemporània al Teatre Grec els dies 4 i 5 de juliol.
Música: Santi Balmes
Les cançons que li agraden al líder de Love of Lesbian
Les úniques produccions musicals del Grec són quatre espectacles de petit format, Off the record , on es convida els músics a interpretar el que vulguin. Santi Balmes, el cantant de Love of Lesbian, tornarà a la infantesa i a les cançons que van formar la banda sonora de la seva generació. L'acompanyarà, aquest dimecres a la carpa Hub de la plaça Xirgu el teclista Dani Ferrer.
Infantil: 'Raspall'
Teatre Nu acosta l'univers de Pere Calders als nens i nenes
Raspall és un conte que Pere Calders ja diu que és per a infants. Teatre Nu defensa que el teatre per a nens i nenes ha de ser tan bo com el d'adults. Per això han col·lidit els dos universos en un muntatge de teatre i objectes que converteix el món real en una fantasia caldersiana. Un raspall pren vida per substituir la mascota d'un nen a qui se li ha mort el gos. Els espectacles familiars entren al Grec com una categoria no menor. Teatre Nu serà al Mercat de les Flors del 5 al 7 de juliol.
Itinerant: 'L'ànima del bus'
Un espectacle dins un autocar antic que recorre els barris
Martí Torras dirigeix un dels espectacles itinerants del Grec. L'actor Jordi Martínez, el músic Pep Pascual i la ballarina Lola López actuaran dins d'un autobús dels anys 60 i submergiran els espectadors en les vides inventades dels passatgers. Un joc que té parada durant un mes, de dimecres a dissabte, a Horta, Sant Andreu, Sants i el Poblenou.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,


TEXT: MOLIÈRE
ADAPTACIÓ: SERGI BELBEL
DIRECCIÓ: GEORGE LAVAUDANT
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, LLUÍS SOLER, MARTA MARCO, ANNA YCOBALZETA, ROSA NOVELL, CARLES MARTÍNEZ, JORDI MARTÍNEZ, RAMON GIRO i MIQUEL BONET. Criats: ANDREU BANÚS, IGNASI CAMPMANY, ÒSCAR GARCÍA, DAVID ORTEGA, XESCO PINTÓ, IRENEU TRANIS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


Els espectadors que assisteixen a aquesta malaurada versió d' 'El Misantrop' de Molière han de cremar en el 'fuego fatuo'? Perquè jo ja començo a sentir les brases. Molt bones paraules sentides després de l'estrena, em van fer pensar que estàvem davant d'una versió del clàssic que deixaria emprenta. Encara m'hauré de menjar les meves pròpies paraules.

Dues hores d'espectacle concentrant l'obra però que malgrat tot és fa llarg i pesat. T'oblides totalment de que entre escena i escena sona música electrònica, que en una a més s'atreveixen a barrejar la chanson francesa amb aquesta música de fons, tot passa desapercebut per intentar concentrar-se en el text. Sergi Belbel ha optat per la prosa, traient tota la pols d'antiguitat que podia tenir la peça. La situa en una paisatge de ningú i aquí és on el clàssic comença a decaure i deixa pas a una grotesca caricatura del que un dia va ser.

Escasseja l'escenografia, una paret negra pel davant, que amaga un vestidor al darrera, una chaise longue molt francesa i glamourosa i un parell de cadires. Els personatges estan la majoria del temps a peu dret. Això si el pressupost en aquest cas s'ha anat en la passarel·la de llums que acompanyen a cada escena.

Interpretacions per a tots els gustos acompanyen al desnatat text. La majoria d'elles pequen de certs aires forçats i d'altres com el Lluís Soler i el Carles Martínez es mantenen en registres molt coneguts per públic i que repeteixen muntatge darrera muntatge. Jordi Boixaderas i la Marta Marco són els únics que de tant en tant fan mostres d'estar creient en el que fan.

El Teatre Nacional de Catalunya trenca així la bona temporada que havia fet a aquesta sala i els espectadors haurem d'esperar millors propostes per la propera tardor. De moment, encara ens queda una visita a la Sala Tallers, per tancar aquest cicle del T6. Continuarà...

EL MISANTROP

by on 13:11
TEXT: MOLIÈRE ADAPTACIÓ: SERGI BELBEL DIRECCIÓ: GEORGE LAVAUDANT INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, LLUÍS SOLER, MARTA ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

TEXTO: EDUARDO DE FILIPPO
TRADUCCIÓN: PAU MIRÓ y ENRICO IANNIELLO
DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI
INTÉRPRETES: TONY LAUDADIO, MARTA DOMINGO, XAVIER BOADA, JORDI MARTÍNEZ, PAU MIRÓ, PILAR PLA, GIAMPIERO SCHIANO y RITXARD GÁLVEZ
PRODUCCIÓN: LA PERLA 29, GREC 2010 FESTIVAL DE BARCELONA y CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


Eduardo De Filippo vuelve a la cartelera de la mano de Oriol Broggi, que ya nos regaló un aperitivo del autor napolitano a principios de este año, Natale in casa Cupiello, y que ahora se nos presenta entre fantasmas. Pasquale Lojacono acepta vivir, junto a su esposa, en una casa llena de misterios acuciado por el hambre. A cambio de no pagar el alquiler deberá desmentir las leyendas que corren de que la casa está habitada por fantasmas saliendo dos veces al día por cada uno de sus 68 balcones. A partir de aquí una extraña serie de acontecimientos se irá produciendo, desde una sorprende aparición de dinero sin que se conozca la procedencia en varios lugares de la casa hasta la desaparición de objetos y comida por las mismas razones.

Si bien Broggi bordó una maravillosa Natale in casa Cupiello, esta vez Questi Fantasmi no corre la misma suerte. La primera era redonda de principio a fin, y en esta le salen grietas nada más presenciar los primeros minutos. Fallan algunos actores, no todos, el protagonista, italiano, Tony Laudadio, en un correctísimo castellano defiende muy honrosamente su papel. Pau Miró, vuelve a dar la cara con un acento argentino que enamora. Mientras que Marta Domingo inicia su papel demasiado floja y le cuesta remontar el vuelo en el transcurso de la función como si alguien le hubiera cortado las alas para evitar que su habitual fuerza destacara por encima del resto. Un nervioso, Jordi Martínez nos confirma que algunos deberían mejorar su dicción castellana antes de subirse de nuevo al carro de Madrid.

Fuera de cuestiones puramente dramáticas, es inexplicable como intentando crear un ambiente fantasmagórico se haya optado por la elección de una luz tan constante, donde los escasos cambios en la iluminación de los ambientes no ayudan a crear esa sensación de temor con la que debería contar la pieza. Por el contrario, la escenografía de Paula Bosch se adapta a la perfección al maravilloso escenario de la Biblioteca de Catalunya.

Está claro que en épocas de crisis, la originalidad va de baja y se opta más por exprimir todo el zumo de la naranja hasta dejarla sin una sola gota. Mientras el Grec da sus últimos coletazos en la cartelera barcelonesa, algunos ya fantasean con que la nueva temporada traiga nuevos aires teatrales y les saque del terrible aburrimiento con el que algunos pretenden entretenerles.

QUESTI FANTASMI

by on 18:12
TEXTO: EDUARDO DE FILIPPO TRADUCCIÓN: PAU MIRÓ y ENRICO IANNIELLO DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI INTÉRPRETES: TONY LAUDADIO, MARTA DOMINGO,...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: HENNING MANKELL
ADAPATACIÓ: FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: JORDI MARTÍNEZ, MUNTSA ALCAÑIZ i FERRAN CARVAJAL
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA
SALA PETITA (TNC)


Diuen que a la tercera va la vençuda, però en aquest cas no. Antílops no és una obra gaire desconcertant, a l'estil Mama Medea, on no hi havia ni ordre ni concert, però aquí les relacions entre els personatges no flueixen, no hi ha connexió, no hi ha feeling. I això als ulls de l'espectador es fa insofrible.

Antílops narra l'últim dia d'un funcionari que porta onze anys vivint a l'Àfrica mentrestant espera a que arribi el seu substitut. Hora i mitja per veure el que els europeus han fet del continent africà. Àfrica es revela contra els seus colonitzadors en forma d'insectes, els cucs ataquen sense gaire èxit.

Un gran text de Mankell, malgrat que l'adaptació de Feliu Formosa deixa molts 'però'. Li manca la decisió d'esborrar certes parts que no aporten gens al conjunt i que només fan perdre el fil a la història principal.

Puyo desaprofita la impressionant escenografia de Ramon Simó, i un altre cop més (amb el record de Mama Medea força present) ens ofereix uns personatges plans i l'únic capaç de trencar amb això, en cert moments, és Jordi Martínez, que intenta salvar a Muntsa Alcañiz sense aconseguir-ho en cap moment, ja que no fa del seu personatge creïble en cap moment.

Tot plegat fa que sigui una veritable llàstima que el gran text de Mankell quedi tant desaprofitat com li succeïx a aquesta proposta fallida del TNC. Àfrica haurà de seguir esperant una altra vegada.

ANTÍLOPS

by on 17:15
FITXA ARTÍSTICA TEXT: HENNING MANKELL ADAPATACIÓ: FELIU FORMOSA DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: JORDI MARTÍNEZ, MUNTSA ALCAÑIZ ...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: JORDI FAURA
DIRECCIÓ: ABEL COLL i JORDI FAURA
INTÈRPRETS: GEORGINA LATRE, JORDI MARTÍNEZ, ÀNGELS POCH, MINGO RÀFOLS, ENRIC RODRÍGUEZ i PAU VINYALS.
PRODUCCIÓ: LA TROCA PROMOCIONS ARTÍSTIQUES
VILLARROEL TEATRE

'Hikikomori' és 'aïllament', el dels joves japonesos que un bon dia decideixen tancar-se a la seva habitació i no sortir-ne durant anys. És una mort en vida, o potser no, potser el món de fora ja no els aporta res i troben que l'únic que mereix la pena els arriba mitjançant la televisió, la música o els videojocs.

Però realment l'obra parla de la resta, de qui envolta a un hikikomori. La família, els amics, la societat que està evolucionant sense un camí predeterminat. Per a l'espectador hikikomori és una porta per la que passen la resta dels personatges; una mare (Àngels Poch) i una pare (Mingo Ràfols) abnegats, sense esperança, una germana (Georgina Latre) obsessionada per una operació de pits, dos amics (Enric Rodríguez i Pau Vianyals) que encara confien que parlant-li darrera la porta aconseguiran que surti i un europeu (Jordi Martínez) que no s'arriba a creure el que veuen els seus ulls.

El text és àgil, el ritme en escena és ràpid i els diàlegs són petits dards que es llancen els personatges entre ells. Viuen en una societat on el valor primordial és la competició, arribar a ser el primer costi, el que costi. I els que no arriben la mateixa societat els sacrifiquen i d'altres es suïciden per no veure el món que els espera.

Hikikomori ens mostra que les noves generacions interpretatives una vegada més trepitgen fort l'escenari i estan al nivell dels que ja porten uns anyets a l'ofici. El protagonisme principal en aquesta peça de totes maneres és d'ells. Gran interpretació de Pau Vinyals i Enric Rodriguez, encara que la major sorpresa és la lolita del segle XXI, Georgina Latre broda el seu paper, sobretot en el duel interpretatiu que manté amb el Mingo Ràfols on demostra que és capaç de menjar-se l'escenari pam a pam.
Això sí, els mestres, Mingo Ràfols, una calmada i pausada Àngels Poch i Jordi Martínez tampoc desmereixen als seus respectius papers.

L'espectacle emmalalteix d'escenografia. Plana, asèptica, sense punts de suport per als intèrprets on agafar-se, que els ajudi a no sentir-se en mig d'un no res, a sentir-se en part de tot. El joc de llums de vegades resulta caòtic als ulls de l'espectador que miren atònits en busca d'algun significat ocult que els hi hagi volgut mostrar expressament el director.

Un teatre reflexiu, actual, que convida a l'espectador a plantejar-se si els passos donats cap al progrés no es giraran més d'hora que tard en la nostra contra.
De moment, la gran majoria de hikikomoris estan al Japó, però al ritme amb el qual avança la societat no seria d'estranyar que tothom portéssim un hikikomori dintre.

HIKIKOMORI

by on 21:41
FITXA ARTÍSTICA TEXT: JORDI FAURA DIRECCIÓ: ABEL COLL i JORDI FAURA INTÈRPRETS: GEORGINA LATRE, JORDI MARTÍNEZ, ÀNGELS POCH, MINGO RÀFOLS...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


FITXA ARTÍSTICA


TEXT: MAR MONEGAL

DIRECCIÓ: CARLES CANUT

INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Dafnis Balduz, Jordi Banacolocha, Anna Güell, Norbert Ibero, Jordi Martínez i Alba Pérez.
PRODUCCIÓ: FUNDACIÓ ROMEA
TEATRE ROMEA


Sushi és un rotllet d’emocions, conflictes, pors, incerteses, rialles i experiències vitals. Sushi és la família. Sushi és el rellotge que batega des que naixem. Sushi és la capacitat de somiar i d’imaginar. Sushi és la por a quedar-nos sols. Sushi és l’obsessió per agradar. Sushi és la innocència i la veritat. Sushi és un mirall. Sushi és la fruita del temps. Sushi és la línia que separa el cel del mar. Sushi és el cicle de la vida.

Una gran lectura dramatitzada d’un gran text. Els actors que han llegit l’obra magnífics, tots i cadascú d’ells. Les se ves paraules ens han traslladat durant hora i mitja a un escenari virtual. Els seus gestos, les seves expressions que encara que podien haver-se quedat assegudes en la seva cadira, han volat alt fins arribar a fer que la imaginació del públic volés amb ells.
Gran text teatral, d’una nova autora de la jove dramatúrgia catalana. Fresc, íntim, carregat d’ironia, desbordant de sentit de l’humor per explicar petites vivències. Escenes curtes però denses, sense que li pogués treure cap frase, perquè totes elles estan on haurien d’estar. I gran elecció de la música que separava les diferentes escenes.

Amb més experiència com Jordi Banacolocha, que broda cada text que interpreta i les que gairebé acabem d’arribar aquest món interpretatiu com la jove Alba Pérez, que ha estat genial, tots han merescut la intensitat de l’aplaudiment que el públic, que abarrotava el Romea, els ha acomiadat.

Una obra que, a part de la lectura dramatitzada d’aquesta nit, mereix una oportunitat per a ser representada.

SUSHI

by on 1:12
FITXA ARTÍSTICA TEXT: MAR MONEGAL DIRECCIÓ: CARLES CANUT INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Dafnis Balduz, Jordi Banacolocha, Anna Güell...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


FITXA ARTÍTICA
TEXT: LUIGI PIRANDELLO
DIRECCIÓ: PEP PLA
INTÈRPRETS: Jordi Martínez, Eduard Farelo, Teresa Sánchez, Santi Ricart, Enric Serra, Rosa Cadafalch, Oriol Casals, Ernest Ollero, Raimon Cardelús, Nacho Fernández, Teresa Urroz i Dani Claramunt.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA I CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Paolino és un professor respectable que amaga un secret: està enamorat de la senyora Perella, la mare d’un dels seus alumnes, casada amb un marit que duu una doble vida quan no és a la ciutat. Quan la dona descobreix que està encinta de Paolino, aquest, per evitar l’escàndol, es veurà obligat a organitzar una trobada eròtica entre la muller i el marit, un mariner rude com un animal que fa anys que defuig els seus deures conjugals. Paolino, el mariner i la senyora Perella, o el que és el mateix, l’home, la bèstia i la virtut viuran, aquell vespre, un sopar inoblidable.
‘Hypokrités’ en grec antic significava ‘el que interpreta’, això és, l’actor teatral, però que acabà sent ‘aquell que fingeix’, i ja al primer actor documental, el mític Tespis, se li retreia el fet de ‘mentir d’aquella manera davant de tanta gent’ (Plutarc). De l’accepció escènica la paraula va passar a designar el que simula en la vida real per mantenir les aparences i no trencar les convencions morals i socials establertes. Aquesta és el pinyol que suporta tota l’obra.
Una gran peça satírica amb un punt de farsa amb el que Pirandello retracta el valor de la mentida i de les màscares de portes cap en fora. L’exageració dels personatges és una bona mostra d’això, que els converteix en simples caricatures d’ells mateixos amb un ritme trepidant de l’obra que ens acompanya durant tota la representació.

“ La bèstia vesteix la virtut”

Amb un Eduard Farelo i un Jordi Martínez brillants de principi a fi. I un gran paper dels secundaris, sobre tot de les minyones, de la Teresa Urroz, per exemple, donen la força interpretativa a un gran comèdia. Teresa Sánchez, la senyora Perella broda el seu paper de ploramiques.
L’escenografia crida l’atenció amb un escenari que sembla sortir-se del quadre on sembla encaixat. Típic escenari del Teatre Nacional, que es mou per peces i amaga secrets en el seu interior, per acabar tot plegadet i tipus caixa amb teló inclòs. El joc de llums fa la resta amb música i lletra en directe per fer més divertits els canvis d’escena.
Entrada per la porta gran de l’actor Pep Pla que assumeix la batuta de la direcció i aconsegueix que tota l’obra es basi en la feina dels personatges. I tot plegat faci d’aquesta obra una de les imprescindibles de la temporada. Tot un espectacle per riure de valent!

“Senyores, quines pamplines!”

Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,