Font: Carles Capdevilla (www.ara.cat)
Rosa Maria Sardà farà 71 anys el 30 de juliol, i fins al dia abans la podem veure al Teatre Poliorama, dins el marc del Festival Grec, com a esplèndida protagonista de Dubte. Ella és la monja que va interpretar Meryl Streep al cinema en aquesta obra sobre un presumpte cas de pederàstia, a les ordres de Sílvia Munt i al costat de Ramon Madaula, Mar Ulldemolins i Nora Navas. L’excusa de la promoció em regala el privilegi (incòmode, això sí) de compartir una horeta amb una actriu a qui no agraden les entrevistes i a qui li costa encara més parlar d’ella sense fumar, de manera que la conversa serà interrompuda per una cigarreta d’emergència amb efectes inspiradors i tranquil·litzadors, si exceptuem que, intentant ajudar-la a trobar la finestra, em carrego una cortina. Cinquanta anys després del seu debut en el teatre professional, i un cop ha rebut tots els premis i reconeixements dels companys, Rosa Maria Sardà es mostra entre enfadada i trista per la situació actual i per la falta de reacció que observa. La manera de vegades brusca de respondre i el neguit perquè s’acabi el tràmit de la gravació i les fotos em fa deduir que potser aquesta dona enrabiada i nerviosa, amagada darrere les ulleres de sol, és el seu personatge públic en les entrevistes. L’hi dic així mateix, buscant la complicitat, i em respon que ella no és cap personatge, que és una persona. I s’abaixa el teló.
T'atabala la promoció, que et portin, que et diguin què has de fer?
Sempre he fet el que m'han dit que he de fer, en el meu ofici sempre fas el que et manen.
Però algun cop t'he sentit dir que la teva màxima aspiració és ser lliure...
És l'aspiració de qualsevol ésser humà. Ho intento en la mesura que es pot, però ja veus en quin país vivim.
En quin país vivim?
Un país on les llibertats estan qüestionades per a tothom. Si et volies casar amb un noi aviat ja no podràs. No ho entenen, això.
Tens la sensació que anem enrere?
I tant! Ja hi hem anat. No és una sensació, és una certesa. Econòmicament i en tot. Reculem en drets socials, el dret a l'educació, el dret a l'assistència mèdica... O només m'ho sembla a mi?
I, ara, les retallades per la intervenció.
Però això ja se sabia. Jo no tinc una bola de vidre ni res d'això, però què es pensaven, que els regalarien uns diners perquè són molt simpàtics i toquen la pandereta i ballen sevillanes? No!
Ho dius perquè el govern Rajoy ho ha volgut vendre com una bona notícia?
Hi ha coses que es poden fer veure: jo a vegades intento fer veure coses que tampoc se les creuen, i mira que és el meu ofici. L'ofici dels que manen no és fer veure coses sinó realitzar-les i servir el poble.
Parlem de l'obra de teatre que fas, Dubte . És el primer cop que fas de monja?
Sí, em sembla que sí. Afortunadament no hi ha tants papers de monja, no són prou interessants.
I com ho vius?
Bé, perquè vaig abrigada. Hi ha molta refrigeració i em poso l'hàbit més contenta que un gínjol.
Però no sembla que sigui un col·lectiu que t'inspiri simpatia.
No gens, en absolut. Les monges són com les minyones a l'Església, són com les dones de fer feines que no tenen cap dret. Vaig llegir al diari que les monges dels Estats Units, les catòliques, estan fent una revolta contra la dictadura, la cosa dictatorial i piramidal de l'Església, que també es toca en aquesta obra. No són lliures de fer res, han d'obeir, sota l'obediència del Papa, del bisbe, del monsenyor que els toqui. No tenen dret a fer un ofici sagrat, no tenen dret a res, ni a opinar. Ara, això és voluntari! És com si jo em queixés dels inconvenients de ser actriu en aquest país, doncs mira, t'haguessis dedicat a una altra cosa.
Havies vist la pel·lícula quan et van oferir el paper?
Sí. La vaig veure a la tele a casa i, francament, no em va cridar gaire l'atenció. Però em va convèncer l'entusiasme de la Sílvia Munt -som amigues des de fa un munt d'anys-, perquè la Sílvia treballa des del cor, des de la intel·ligència i té una gran sensibilitat, ho ha demostrat a bastament. No havíem treballat mai, ella dirigint i jo fent d'actriu, i em va semblar que era ara o mai perquè una, que sóc jo, ja té una edat. La vaig veure tan convençuda i ho tenia tan assumit que li vaig dir que endavant.
Alguna descoberta al repertori?
Amb la Nora Navas hi havia treballat, amb la Mar Ulldemolins i amb el Ramon Madaula no havíem coincidit mai. Un bon director el millor que pot fer és un bon repartiment, sabent que aquella simfonia ha de sonar d'una manera determinada i triant quins instruments hi posa. Quan la Sílvia ha reunit aquest grup humà ho ha fet a consciència.
L'obra t'ha aclarit dubtes sobre el que penses?
No, a mi no. El que passa és que jo sóc una mica radical, amb els anys t'hi vas tornant una mica més. L'obra es diu Dubte, una paràbola, i una paràbola explica un fet volent-ne explicar un altre, i jo crec que cadascú en pot treure la seva conclusió. No es tracta de saber qui és l'assassí. No es tracta només de la pederàstia o de la possible pederàstia, o de la possible intransigència.
És un gran tema.
L'autor posa a la palestra un capellà i una monja. Nosaltres sabem de la intransigència i de la Inquisició de l'Església al costat del poder i sempre al costat del diner. El poder fàctic, vull dir; després hi ha gent que se'n va a les missions, però fixa't que de seguida els renyen si volen fer canvis de veritat.
Fer el paper que al cinema feia Meryl Streep condiciona?
No. Sempre m'agrada més fer coses que no hagi fet ningú, i així ho he fet. Les comparacions em semblen absurdes. A part, el teatre és una mitjà molt diferent del cinema. Jo tinc la fortuna de poder fer teatre i cinema i tot el que et serveix al teatre no et serveix al cinema i al revés. En teatre és un pla general tot seguit, has de treballar d'una manera diferent, amb tot el cos i amb els peus, si convé.
No t'impressiona que t'hi comparin?
M'impressionen altres coses, per exemple això de l'accelerador de partícules, això sí que em té subjugada de debò.
Ho has entès?
Entendre-ho crec que no ho entendré mai, però em fa molta il·lusió saber que algú ho entendrà i que d'aquí molts anys -jo ja no hi seré- sabran coses molt interessants. Penso que estem a les beceroles d'un fet molt important, que és saber on som i per què.
També fa il·lusió pel senyor Higgs, que trobin el bosó.
Jo el senyor Higgs no tinc el gust de coneixe'l però és una de les poques coses gratificants que he llegit últimament als diaris. Més que quan parlem de nosaltres. És que som molt poc interessants aquests quatre cucs que poblem el planeta. Som una espècie molt estranya, molt depredadora i molt poc interessant.
Professionalment en quina fase estàs?
La jubilació. No puc estar en una altra fase. Ara, quan em surt una ocasió com aquesta, no puc dir que no.
Costarà cada vegada més que et veiem fent coses?
És probable. Primer, perquè sóc gran. Fixa't que les actrius a partir d'una certa edat es queixen que no hi ha papers, doncs imagina't si, a sobre que no hi ha papers, vivim en un país on la cultura importa un rave als que se n'han de cuidar. I a sobre estem en una època de crisi, no és muy halagüeño, que diuen els espanyols.
Creus que també el veurem anar enrere el teatre per la crisi?
El teatre és difícil que vagi més enrere. Jo crec que el teatre sempre ha estat una cosa d'esforçats, de gent vocacional, en això som com les monges. De vegades el talent no necessita grans dinerals, vés fixant-t'hi i repassa els últims anys i mira les coses brillants que han sortit, gent amb molt talent, gent amb... Ara no em surten altres adjectius perquè aquí no puc fumar.
Fumar t'ajuda a pensar?
Josep Pla deia que fumava perquè així pensava els adjectius; no em voldria comparar amb ell però la frase em va quedar.
Parlàvem sobre el futur del teatre.
El teatre existeix quan hi ha algú que té necessitat d'explicar una història i quan hi ha gent que pot pensar que té la necessitat d'escoltar-la. A partir d'aquí, el teatre existirà sempre.
Dius que el teatre és la teva parella i el cinema el teu amant. ¿I la televisió?
La televisió en el seu moment ens va servir moltíssim a mi i a la meva família, era un mitjà a l'abast de tothom, molt nou, en vaig fer quan n'havia de fer i ja està.
Et recordo a Ahí te quiero ver.
Hi havia poques cadenes i no s'havia fet el que se'n diu talk show, i menys una dona, i que pogués entrevistar gent tan fantàstica, perquè encara no estava tot tan cremat, i vaig tenir uns convidats extraordinaris sempre i una música internacional magnífica. I jo em posava a fer el préssec per allà, en aquells esquetxos... Això sí que no estava vist i després ho ha fet molta gent. És trist, perquè quan ets tan pioner vol dir que ja tens una edat.
I quan et donen premis com la Medalla d'Or de l'Acadèmia...?
Jo em quedo parada. Recordo que quan em va trucar el director de l'Acadèmia, Álex de la Iglesia, per dir-me que em donaven la Medalla d'Or. Li vaig dir: "Creia que em trucaves per fer una pel·lícula!" I ara encara riu... També tinc la del mèrit a les belles arts. De llorer en tinc tant com en que vulguis, tinc tot el llorer del món.
Una dada encara més impressionant és que fa 50 anys que vas començar a fer teatre professional.
Sí, amb Cena de matrimonios, amb Dora Santacreu i Carlos Lucena. Vaig anar-hi a fer una substitució, perquè jo feia teatre d'aficionats al meu barri, a Sant Andreu. Allà vam començar a patir. Allà vam començar a haver d'anar a una oficina, haver d'anar a vendre llibres fins que tingués un paper, perquè m'havia de guanyar la vida.
Recordes les primeres vegades? La primera pel·lícula?
Tinc una memòria que em protegeix molt. No sóc gens mítica, sóc molt decebedora perquè no sóc gens interessant. Sóc molt poc artista. Sóc una treballadora artesana, una persona que ha de treballar molt, necessito treballar el triple que els altres. No tinc gaires dots.
L'adjectiu que et posaries és treballadora?
No, a casa meva sóc molt gandula, a mi no m'agrada gaire treballar, el que passa és que quan em donen una feina treballo com un burro.
Una persona que es dirigeix a ella mateixa s'ha de conèixer...
Jo crec que els actors han d'aprendre a dirigir-se a ells mateixos per saber percebre quan el director els està ensenyant una cosa que ells sols no farien i quan els està conduint per uns llocs que ells desconeixen. És com si un músic no sabés llegir la solfa i s'hagués de refiar només del de la batuta. Has de saber la simfonia i l'has de saber entendre, i dirigit d'una manera o una altra sonarà la mateixa simfonia millor o pitjor, però el músic ha de saber tocar el seu instrument.
Et deixes dirigir dòcilment?
I tant! Pregunta-ho als directors, pregunta-ho al Lluís Pascual i a la Sílvia Munt. Sóc una actriu bastant obedient. Sóc discutidora i no callo perquè pot passar que et diguin: "I per què no ho vas dir això l'altre dia?" Jo dic tot el que em passa pel cap, i si em diuen que no, doncs no. Un director es defineix quan sap escoltar. Ells són els que porten la batuta i han d'escoltar tant el primer violí com el que toca el triangle.
T'ho passes bé treballant?
M'ho passava bé. Ara pateixo. Sortir a l'escenari ara m'emmalalteix molt perquè trobo que és una responsabilitat molt gran demanar a les bones persones que surtin i et dediquin temps i es gastin els diners pensant que els oferiràs alguna cosa. A vegades penso: "Què es pensen que faré?" I això a mi em fa tremolar les cames, i molt. I més ara perquè fa 10 o 20 anys tens menys coneixement: els nens petits posen la mà al foc, però tu no l'hi posaràs...
Jo m'imaginava que hi ha d'haver una edat que ja no pateixes.
És quan comences a patir més, perquè aleshores tens lesions i és quan se t'espatlla el carromato ...
No ets una actriu que mitifiqui especialment el teatre, el contacte amb el públic...
A mi em fa molt de respecte el públic, però m'agrada molt desmitificar la meva feina en general, perquè crec que no té sentit la mitificació. No faig res més que un servei públic com pugui fer un altre. Som una gent que ens estem examinant cada dia, i a més no hi ha cum laude .
Per a tu és molt diferent cada vegada?
És diferent cada vegada la feina que faig, intento ser diferent i servir a la peça. M'interessa la globalitat de la peça, no si tinc un bon paper. A mi m'agrada que la simfonia tingui el sentit que ha de tenir, que l'escoltin. Jo donaria el que fos perquè algú que és al pati de butaques, durant uns segons, s'oblidés que és al teatre. Això seria...
Et passa com a espectadora?
A vegades sí, veient segons qui. No gaire, però em passa. Amb el senyor Sean Penn, per exemple. Oblido que és un actor que està interpretant. Aquest senyor es converteix en Harvey Milk, no l'interpreta, i això ho tenen molt pocs en aquest món.
Tu ho has sentit mai?
No, jo sóc una intèrpret. Ja t'he dit que no estic gaire dotada.
T'agrada parlar dels teus germans?
No. I de mi tampoc. No sóc ningú per parlar d'ells. Som persones que no hem treballat juntes, no hem ajuntat mai els baguls, i en canvi som una pinya perquè la vida va fer que així fos. Tot el que ha anat passant al llarg de la nostra vida des que ens coneixem podria haver estat una diàspora i en canvi va ser un aglutinador. A part de germans som grans amics i ens respectem. El Xavier és un periodista meravellós, i el Fede és un home de la nit, i el Santi és un home polivalent que fa moltes coses sempre precioses. Hem pensat que si cadascú ja s'espavilava pel seu compte, per què havíem d'esvalotar el galliner i fer coses junts?
Com veus la relació de Catalunya i Espanya?
Això és una cosa molt complicada perquè fa molts anys que Catalunya, el País Basc, Andalusia i Galícia són països conquerits. La cosa espanyola de la conquesta no se la poden treure, i estem colonitzats fa massa anys. Jo creuria en l'independentisme si algú m'expliqués ben explicat, amb cara i ulls, que això és possible avui en dia davant d'una Europa com la que tenim. És més complicat del que sembla. Em sento molt catalana però tampoc estic d'acord amb tots els catalans. Hi ha una dreta catalana tremenda, no només és la dreta espanyola la que ens ha fotut a tots, per tant ja veurem si un dia es produeix aquest fet i si és possible. Estaria bé, però a mi em sembla que la UE el que vol és que tots els països europeus estiguin unificats però que cadascú conservi la seva idiosincràsia, la seva manera de ser, la seva manera de funcionar i de parlar, i d'entendre l'art i la cultura. Això em sembla molt bé.
Segueixes l'actualitat?
M'agrada llegir els diaris de paper, deu ser l'edat també, però si llegís tots els diaris no faria altra cosa, perquè me'n llegeixo fins i tot el copyright .
Veus esperança al final de la crisi?
Aquesta vegada és una patacada forta, hi ha moltes coses que han de canviar i ja se n'adonaran, si no canvien algú les farà canviar. Aquestes crisis que provoquen les grans fortunes, els especuladors, els grans bancs, les borses i tot això, qui les paga no són mai ells, i ara és obvi que és així. Hi ha més rics dels que et penses, i hi ha molts pobres. En un món devastat com aquest, estem veient cada dia coses sagnants, i la gent encara s'està preocupant del Barça. El poble saharaui està oblidat pel món, en terra de ningú, i és aquí al costat, i era una colònia espanyola, i la gent es queda tan tranquil·la. Ho veig tot molt difícil.
Ets una persona optimista?
Jo diria que sóc una supervivent de la vida.
