Mostrando entradas con la etiqueta Mari Pau Pigem. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Mari Pau Pigem. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: CARLES MALLOL
INTÉRPRETES: PEPO BLASCO, MARIA PAU PIGEM y QUIM ÀVILA
DURACIÓN: 70min
FOTO: ROSER BLANCH
PRODUCCIÓN: FLYHARD PRODUCCIONS SL
SALA FLYHARD

En los últimos meses la violencia en las aulas ha ocupado las portadas de numerosos medios. Pero siempre desde el punto de vista del alumno que por una situación u otra coge un arma y ataca a un profesor/alumnos. Lo que no es muy común es que sea el profesor quien ataque al alumno. Eso es lo que plantea Mata el teu alumne. Siguiendo las directrices de una novela bestseller de ficción, un profesor de literatura mata a raquetazos a un alumno. Las causas desconocidas, los protagonistas la familia que intenta esclarecer el porqué y el autor del libro que sufre remordimientos por haberlo escrito.

El punto de partida resulta interesante como una vuelta de tuerca de la situación poco común. Como público te vas preguntando, aquello que la familia del atacante también se va cuestionando. Pero la dramaturgia avanza y las preguntas siguen siendo las mismas, y no recibimos contestación. La acción gira entorno a sí misma durante 70 minutos como una pescadilla que se muerde la cola. No hay más que un planteamiento, me falta llegar a algún lado, que algo tenga sentido. Me sobran todas las repeticiones innecesarias. En definitiva, un buena idea que se pierde al intentar desarrollarla.

Los intérpretes imprimen ese punto de thriller a la historia, pero pecan de no haber sido capaces de adaptar la entonación a la pequeña sala de Sants. ¿Hace falta gritar tanto cuando tienes los espectadores a tocar? No estamos sordos, pero a este paso nos quedaremos, Mata el teu alumne, no es el único ejemplo de este gusto por gritar en los espacios pequeños. La mejor de los tres, Maria Pau Pigem, sus gestos y caras para enfrentarse a la situación de terror, desesperación e incredulidad provocan un especie de "miedo" e inquietud, que a pesar de que el texto la va diluyendo, sus ojos te siguen acompañando.

Al abandonar la sala me doy cuenta de que a veces no hay culpables, que el juego iba de otra cosa, y que quizás tanto giro sin meta alguna venía a decir lo vacíos que estamos por dentro que un día al ver una raqueta podamos utilizarla como arma. De todas maneras, las pelotas del partido no me han llegado a tocar. Setenta minutos tendrían que dar para mucho más que una pérdida del match point.

MATA EL TEU ALUMNE

by on 18:54
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: CARLES MALLOL INTÉRPRETES: PEPO BLASCO, MARIA PAU PIGEM y QUIM ÀVILA DURACIÓN: 70min FOTO: ROSER BLANCH ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,
Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Cèlia Atset
Estrenes obre amb títol impactant, Mata el teu alumne.
La vaig escriure fa dos anys. Quan fa un parell de mesos va passar tot allò de l’institut [l’alumne que va matar un professor a Barcelona] l’actriu de l’obra, Maria Pau Pigem, em deia que li havíem de canviar el títol. Però el tema és el mateix i no el vam canviar.
Quin és el tema?
Sempre començo a escriure a partir d’una imatge que em provoqui alguna cosa, en aquest cas un professor obrint el cap d’un alumne amb una raqueta.
¿És una obra sobre el món educatiu?
No, ja n’havia parlat en una altra obra, Primaris. En aquesta em va interessar més indagar d’on venia aquest acte tan bèstia, què podia portar algú a un acte així. M’interessa la violència d’un home normal. Donem moltes voltes a la idea de la culpa, a qui és el culpable que passin coses així.
El professor té una dona obsessiva…
L’obra comença quan la dona del professor que ha comès el crim visita un novel·lista que ha escrit una història semblant. L’acusa del que ha fet el seu home i li diu que ho ha de pagar. De cop, el món es torna boig perquè la dona necessita buscar culpables, i no es planteja quina culpa pot tenir ella. Ni tampoc les conseqüències que la seva actitud pugui tenir sobre els altres. Molts cops no ens adonem que som culpables.
Tu ets autor i també dirigeixes les teves obres. Per què aquesta duplicitat?
M’agrada molt dirigir, i quan escric ja proposo un joc escènic. Però també m’agrada que algú altre agafi un text meu i en faci la seva versió, perquè jo no hi puc aportar res de nou i en canvi algú altre pot proposar una mirada nova.
Quin és el joc escènic d’aquesta obra?
Els dos actors masculins doblen personatge: un fa de professor i d’escriptor, i l’altre interpreta el fill de cadascun d’aquests homes. La idea és que la realitat i la ficció es barregen. Això dóna una volada onírica a la història. I m’agrada crear una mica de confusió en l’espectador.
En les teves obres acostuma a haver-hi humor. En aquesta també?
Hi ha humor, però no és una comèdia. Les situacions més bèsties fan riure, i és el que hem intentat. Si no, hauria sigut una obra molt pesada i molt fosca. L’humor et permet tocar la realitat, però amb distància. Posar-hi humor em permet dir que no estic fent un documental: estic posant-hi la meva mirada. Crec que l’espectador ho agraeix.
Per què?
Per molt trista que sigui una obra, la gent necessita humor. L’espectador necessita riure, encara que sigui des del mal rotllo. L’humor és bàsic per viure.
Amb aquesta obra vas guanyar el premi Born de teatre de Ciutadella fa dos anys. Què t’ha aportat el premi?
Era la tercera vegada que m’hi presentava, i guanyar-lo em va venir molt de nou. És un dels premis més ben dotats i està molt bé que als autors ens paguin per la nostra feina, no és habitual. És un premi amb molt prestigi. Però té poca repercussió mediàtica.
Sovint les obres guanyadores no s’arriben a estrenar.
Sí, m’ho explicaven els responsables del premi. Jo pensava que després d’haver-lo guanyat els grans teatres d’aquí estarien interessats a muntar l’obra, però no va ser així. Ningú em va trucar, tot i que quan vaig trucar jo van ser molt receptius.
Quin balanç fas de la teva carrera?
Per sort no he parat, fa molts anys que no paro. Enguany he estrenat quatre obres. Però és perquè estic remant contínuament. Com molta gent, no puc quedar-me a esperar que em truquin. I també m’agradaria que em truquessin, o que em truquessin més.
Tu vas ser un dels autors participants en el projecte T6, del TNC. Et va servir?
Em va servir per donar-me difusió com a autor, i em va oferir un bon entrenament com a director, perquè mai havia treballat amb una maquinària tan gran. Per als autors és un desastre que hagi desaparegut el T6.
En canvi, ara hi ha molts espais on es poden presentar projectes independents.
Som en un cercle viciós. És guai que això passi perquè significa que la cultura està viva. Però sovint es treballa des d’un lloc molt precari. Si tots anem fent obres tan petites sense que cobri ningú correm el risc que es pensi que el teatre es fa així, sense diners. |
'Mata el teu alumne'. Text i direcció: Carles Mallol. Amb Pepo Blasco, Mari Pau Pigem, Quim Àvila. Sala Flyhard (Alpens 3, Barcelona). Fins a finals de juliol
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Fuente: Mercè Pérez Pons (elpais.com) | Foto: Roser Blanch
Roger, profesor de literatura contemporánea en una universidad de Barcelona, de repente enloquece: un buen día utiliza una raqueta de tenis como arma y pega en la cabeza a uno de sus alumnos. Lo hace con tal violencia que acaba matando a su estudiante, un joven de entre 19 y 20 años. El crimen conmociona a su entorno; todos sus conocidos se preguntan por qué ha actuado así Roger y su mujer empieza a buscar posibles culpables de su comportamiento. Entonces descubre que el profesor, siempre rodeado de libros, ha matado imitando el argumento de una novela. La esposa del asesino, presa de la rabia, decide visitar al autor de la publicación con la esperanza de mitigar sus fantasmas morales. Con este oscuro planteamiento arranca Mata el teu alumne (“Mata a tu alumno”), escrita y dirigida por Carles Mallol. El texto, galardonado con el Premi Born de Teatre de 2013, se estrenó ayer en la Sala Flyhard de Barcelona.
“Normalmente, es el alumno quien ataca (emulando escenas de un videojuego, por ejemplo). Aquí giré la situación. Decidí plantear de qué manera se queda la gente del entorno del agresor, la familia, con todas las incógnitas y preguntas que surgen después de unos hechos como estos”, añadió Mallol.
En la obra tres actores, Mari Pau Pigem, Quim Àvila y Pepo Blasco, se desdoblan en cinco personajes. El montaje es un thriller con dosis de humor iniciado cuando el alumno ya ha fallecido y la mujer del profesor decide emprenderla contra el novelista.
¿De quién es la culpa del suceso? ¿Hay un responsable? Estas preguntas sobrevuelan el montaje, explica Mallol, y sirven para reflexionar sobre la necesidad de la sociedad de buscar culpables para justificar cualquier situación que no sale como se había planeado. “A veces no es tan sencillo. Influyen un cúmulo de situaciones, de factores”, relata el autor de Mata el teu alumne. “Cuesta vivir con la certeza de que a veces la vida es un poco puta porque sí y ya está”.

Realidad llevada al límite

El autor se ha inspirado en los casos de violencia escolar que recurrentemente sacuden los medios de comunicación. El texto sube a escena menos de dos meses después de que un profesor muriese y otras cuatro personas resultaran heridas en un instituto de Barcelona tras ser atacados por un alumno que iba armado con una ballesta y un arma blanca.
Para Carles Mallol, “la obra está muy lejos de ser un relato social. Pero me gusta partir de la realidad y llevarla al límite. Hacer que el espectador se pregunte: ‘¿Cómo es posible que ocurra esto?”.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT: VICTORIA SZPUNBERG
DIRECCIÓ: GLÒRIA BALAÑÀ i ALTIMIRA
INTÈRPRETS: FRANCESC GARRIDO, ARMAND VILLÉN, MARI PAU PIGEM, DAVID ANGUERA
DURADA: 1h 10 min
PRODUCCIÓ: TANTARANTANA TEATRE S.L. i FESTIVAL GREC 2012
TEATRE TANTARANTANA

Anar a veure una obra que no tens ni idea de que va i que resulti ser un puzle de peces que fins a gairebé el final no encaixen passa, i sortir amb totes les peces desencaixades i sense saber encara de què va també. Gairebé 24 hores més tard i havent-te explicat les històries, el puzle s'ha completat.

Boys don't cry és una obra sobre el poder. Dues vells amics, el Jordi (l'Armand Villén), un polític amb èxit i el Walter (el Francesc Garrido), un dramaturg/guionista fracassat protagonitzen una història plena de realitat, somnis, fracassos, guanyadors i perdedors, que es precipiten cap a una caiguda lliure.

La història amaga parts fosques de les personatges i l'escenografia tampoc és el que sembla. Una oficina, on només es seu la persona amb poder també és significatiu. Però el més soprenent de la posada en escena és la petita escena en la que els actors interpreten a les fosques. Desconcertant per al públic i poc útil ja que el valor del teatre és veure les expressions a les cares dels actors.

Les interpretacions comencen agafen més força sobretot en l'univers de somnis, on els tres actors principals es deixen portar per la seva imaginació i els seus personatges canvien completament i es converteixen en éssers sense preocupacions amb l'única premissa d'explicitar la seva bogeria.

A Boys don't cry li manca a estones una embranzida per un text que no s'acaba d'arrodonir i que deixa molt fils que l'espectador haurà d'anar cosint de camí a casa.

BOYS DON'T CRY

by on 19:21
TEXT: VICTORIA SZPUNBERG DIRECCIÓ: GLÒRIA BALAÑÀ i ALTIMIRA INTÈRPRETS: FRANCESC GARRIDO, ARMAND VILLÉN, MARI PAU PIGEM, DAVID ANGUE...
Publicado por en 4 comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Font: J.B. (elpuntavui.cat)
Victòria Szpunberg i Glòria Balañà van aconseguir un èxit notable al Tantarantana amb La marca preferida de las hermanas Clausman. Des d'avui hi tornen amb un treball antagònic (el protagonisme és de dos homes madurs, abans eren dues noies) però que també circula per la fulla d'un ganivet.Boys don't cry, que remet al tema musical dels The Cure dels vuitanta (quan els dos amics es volien menjar el món, desinhibits), explica com es retroben els dos protagonistes: l'un no ha deixat de ser artista; l'altre hi ha renunciat i ha consolidat el seu vessant pragmàtic. Però, d'amagat, somnia encara un futur impossible, que beu dels ideals de joventut. Francesc Garrido és l'artista que no ha volgut renunciar al seu compromís irrenunciable. Armand Villén és l'intel·lectual que ha prosperat, ben parapetat amb estructures institucionals i polítiques. Al costat de tots dos hi ha Maria Pau Pigem, que substitueix Alícia González Laá (quan es va estrenar al juliol ja estava embarassada i ara és a punt de ser mare, feliçment) en el paper de la dona del qui ha triomfat socialment. La directora prefereix parlar de nou viatge entre tots tres actors, ja que l'obra ha continuat creixent després de les quatre úniques funcions del Festival Grec.
Szpunberg es qüestiona quin és el paper de l'artista: seguir fidel als ideals, o bé acomodar-se en les institucions i guardar els somnis per a la fantasia. L'obra, que alterna de la situació absurda i còmica a la tràgica, té una escapada a la fantasia. L'acció es desenvolupa en un pis que té una mena d'airbag: quan una persona es vol suïcidar tirant-se des de la finestra, el terra expulsa un coixí que el protegeix. Farts d'aquesta vida, el joc és llançar-se al buit.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXT: KRISTIAN SMEDS
TRADUCCIÓ: RIKKA LAAKSO i MERITXELL LUCINI
DIRECCIÓ: ALÍCIA GORINA
INTÈRPRETS: ANNA ALARCÓN, PEPO BLASCO, MIREIA GUBIANAS, SERGI MISAS i MARI PAU PIGEM
PRODUCCIÓ: INDI GEST i FESTIVAL LOLA D'ESPARRAGUERA
SALA BECKETT

Magnífic univers el que ens proposa Kristian Smeds i que ha sabut interpretar l'Alícia Gorina per traslladar-nos a un univers paral·lel on viuen éssers similars a nosaltres però amb vides molt llunyanes. No és gaire habitual poder veure teatre finlandès a Catalunya, i que la contenció de les interpretacions ens emocioni tant com ho fan aquestes Imatges Gelades.

Un del muntatges revelació d'aquesta temporada, que té tots els ingredients necessaris per ser-lo. Un gran text, precís, punyent, groller, però que toca on ha de tocar, sense artificis, simplement en la justa mesura. Una escenografia poderosa, amb un punt de màgia, i que funciona a la perfecció i ajuda a la història a desenvolupar-se i la fa créixer. Llums i ombres i projeccions completen una de les millors i més suggeridores escenografies que han passat per la Sala Beckett els darrers anys.

Interpretacions molt treballades, contingudes, apropant-se a un caràcter més nòrdic que llatí. Fantàstica la Mari Pau Pigem, que no es prodiga gaire pels escenaris, amb el seu monòleg, la seva crueltat no només es troba en les paraules escrites per Smeds també en la forma que ha optat per explicar-les. Simpàtica, divertida i enigmàtica Mireia Gubianes com la Nena Muda. La cara més dramàtica de la història ens l'ofereix el personatge de l'Anna Alarcón que un altre cop desplega les seves habilitats interpretatives amb una magnífica epifania final.

Només tres setmanes no són suficient per un muntatge que es mereix una mica més de vida. Esperem que aviat rebem notícies de que han trobat un altre lloc a la cartellera perquè aquestes Imatges gelades aconsegueixen tot l'èxit que es mereixen. Si tornen, tornarem a submergir-nos en un univers màgic, on la cruesa de la vida també pot ser poesia.

IMATGES GELADES

by on 19:10
TEXT: KRISTIAN SMEDS TRADUCCIÓ: RIKKA LAAKSO i MERITXELL LUCINI DIRECCIÓ: ALÍCIA GORINA INTÈRPRETS: ANNA ALARCÓN, PEPO BLASCO, MIR...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


A PARTIR DE TEXTOS DE DANIEL VERONESE
DIRECCIÓN: JORGE SÁNCHEZ
INTÉRPRETES: MIREIA GUBIANAS, MARIA PAU PIGEM y HANS RICHTER
PRODUCCIÓN: UN LUGAR DONDE LAS COSAS PASAN 
OBRADOR DE LA SALA BECKETT

Una casualidad de tantas, me llevó a fijar la vista en un workshop a partir de textos del Veronese que unas semanas atrás, y en función única, se presentaba en el Obrador de la Sala Beckett. Dos obras de Veronese componen Un lugar donde las cosas pasan, tres personajes que juegan con la realidad y la ficción, incitando a que se el propio espectador que dictamina que es cada cosa.

El público no participa, aunque se le interpela constantemente, no hay pared, se les necesita vivos. Un lugar donde las cosas pasan no sigue la estructura de presentación, nudo y desenlace, por eso necesita que el público, que al principio tendrá un gran número de interrogantes, vaya poco a poco descubriendo la historia y construyendo su propia versión en su cabeza.

A parte de la genialidad de los textos del Veronese, la parte más desconcertante de Un lugar donde las cosas pasan es la falta total y absoluta de escenografía. Son los actores a través de sus interpretaciones, los que conducirán al público al final del montaje, y será éste quien decide si se los cree y decide subirse al tren y comenzar el viaje o abandonarlo en la primera estación.

Un lugar donde las cosas pasan es uno de estos descubrimientos que no deberían quedarse en una única función porque los pequeños placeres es necesario compartirlos. Espero que algún productor se arriesgue y apueste por la calidad y la diferencia que se pueden encontrar en proyectos como éste y que tan falta está la cartelera barcelonesa de alguna cosa original y diferente.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


Imatges gelades és una obra de teatre de Kristian Smeds però podria ser l'àlbum de fotos d'una família. És com si la filla muda d'una casa -que descobrim víctima d'un accident- passés pàgines i seleccionés deu moments de la seva nissaga familiar. Als retrats hi apareixen una mare soltera, un pare absent, una filla sotmesa als desitjos materns, un predicador que manté l'esperança en la fe i la nena muda. La directora, Alícia Gorina, ha agafat aquests cinc personatges d'una família i els ha col·locat aïllats cadascun en una casa d'un poble de miniatura "per convertir l'anècdota familiar en una denúncia social i política". D'aquest text del dramaturg més innovador de les lletres fineses -Premi de Teatre Europeu per a les Noves Realitats Teatrals, que atorga la UE- li va atreure l'anècdota: "Veure que m'he convertit en la meva mare i que la meva filla és igual que jo a la seva edat és horrorós", lamentava Gorina ahir a la Sala Beckett, que acollirà l'estrena dijous. L'herència i la repetició són dos dels temes que retrata Imatges gelades , que també es pot llegir com "una crítica social a la falta de referents, sobretot espirituals, d'una societat que no sap on agafar-se".
El director de la Beckett, Toni Casares, comparava Smeds amb Heiner Müller pel fet de ser "poètic, estomacal, crític, poc convencional". No és del tot críptic ni és intel·lectual, assegurava Gorina, però sí que acceptava que no es pot seguir com una història amb un fil argumental.
Imatges gelades són 10 escenes pràcticament independents, quasi totes monòlegs durs, salvatges i poètics, amb un tractament plàstic molt potent visualment -en part gràcies a una escenografia de Sílvia Delagneau, juntament amb Gorina i membres de la plataforma IndiGest-. Finlàndia, el seu silenci, la introspecció, els racons foscos de l'ànima, són el paisatge de l'obra. Serà el tercer muntatge finès de Gorina -els altres dos eren de Saara Turunen- i l'estrena a l'estat espanyol d'un text de Smeds. Anna Alarcón, Pepo Blasco, Mireia Gubianas, Sergi Misas i Maria Pau Pigem formen el repartiment.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,