Mostrando entradas con la etiqueta Daniel Veronese. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Daniel Veronese. Mostrar todas las entradas
AUTOR: MATÍAS DEL FEDERICO
VERSIÓN: ADRIANA ROFFI/ DANIEL VERONESE/ DAVID SERRANO
TRADUCCIÓN AL CATALÁN: EDU PERICAS
DIRECCIÓN: DANIEL VERONESE
INTÉRPRETES: FRANCESC FERRER, MARINA GATELL, CRISTINA PLAZAS, MIQUEL SITJAR, ANDRES HERRERA y MERITXELL HUERTAS
DURACIÓN: 90min
FOTOGRAFIA: DANIEL ESCALÉ/ JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: ANEXA
TEATRE BORRÀS

La tan manida excusa de la dificuldad de escribir una comedia se une a que una vez escrita hay que dirigirla e interpretarla. Sota Teràpia, por primera vez en años, consigue aunar a la perfección los tres requisitos. Si, de entrada, Daniel Veronese ya podía ser síntoma de que el producto resultante iba a ser satisfactorio (a pesar de que no siempre se cumple), el resultado ha superado las expectativas, incluso para una incrédula de las comedias "comerciales", como una servidora lo es.

La mano de Veronese está presente desde el principio, sus señas más características, desde no respectar los turnos de palabra, los personajes se pisan constantemente o su gusto porque los actores den la espalda al público, pero también se nota en el ritmo vertiginoso con el que transcurre la acción. El dia del estreno, tanta velocidad impedía al público reír entre réplica y réplica ya que parecía que no hubieran dejado espacio para las risotadas de los espectadores. Con el tiempo, detalles tan insignificantes como éste se irán puliendo.

A nivel interpretativo destaca un Meritxell Huertas (Carme) que como su personaje modosito se va metiendo al público en el bolsillo, con las pocas réplicas de las que dispone en un principio. Es allí, en los inicios donde Laura, Cristina Plazas, cobra más protagonismo. Una Plazas de la que llevábamos tiempo pidiendo un cambio de registro, después de tanto drama televisivo y en el que el traje le queda como anillo al dedo. De esos papeles que parecen llevar nombre y apellidos desde que fueron escritas.

La escenografía minimalista de Elisa Sanz que representa la consulta de una psicólogo y la iluminación de Ion Aníbal López que hace que el espectador, juntamente con una dramaturgia trepidante, no pueda separar la vista del escenario por temor a perderse algún dato de suma importancia para el desenlace final. Aunque no estemos ni a la mitad de temporada, Sota Teràpia tiene visos de convertirse en una de las comedias de la temporada. Tiempo al tiempo. Y plateas llenas, por favor!

SOTA TERÀPIA

by on 21:25
AUTOR: MATÍAS DEL FEDERICO VERSIÓN: ADRIANA ROFFI/ DANIEL VERONESE/ DAVID SERRANO TRADUCCIÓN AL CATALÁN: EDU PERICAS DIRECC...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,
Font: Belén Ginart (ara.cat)
Com et va arribar la proposta de dirigir aquesta Cena con amigos?
La Gloria [de Gloria Muñoz Producciones] és una persona molt tenaç, em va perseguir durant anys perquè treballéssim junts. I ho vam fer quan vaig trobar un forat per a aquesta producció.
Coneixies la companyia?
Només pel muntatge que havien fet al Teatro Nacional Cervantes de Buenos Aires [ La reina de la belleza de Leenan e, premi al millor espectacle estranger vist al teatre l’any 2011]. Però el que m’anima a acceptar encàrrecs com aquest és el diàleg que puguem establir.
Què et porta a acceptar un encàrrec de gent que pràcticament no coneixes, en comptes de quedar-te en la zona de confort de la teva companyia de sempre, El Periférico de Objetos?
He treballat amb molta gent desconeguda per a mi però que, en canvi, coneixen la meva feina i pensen que s’ajusta al que estan buscant. Per poder acceptar un encàrrec la primera condició és tenir temps per dedicar-m’hi. I després busco alguna cosa que m’indiqui si l’experiència valdrà la pena o no: aquí em deixo portar per l’instint.
Com et sents pel fet que les obres que has dirigit volin pel seu compte, siguin representades a milers de quilòmetres d’on ets tu i no tinguis la possibilitat de reconduir-les si es desvien del camí que has marcat als assajos?
Això és complicat. Quan dirigeixo un muntatge al meu país continuo treballant les obres un cop estrenades, la qual cosa no passa amb aquestes produccions. Però he d’assumir que aquesta circumstància va implícita amb l’encàrrec. L’experiència m’indica que les feines segueixen el seu camí sense mi. I, pels comentaris que rebo, crec que ho fan amb alguna cosa més que dignitat. També confio que qui se m’apropa, amb totes les dificultats que això implica per a qui ho fa, acaba cuidant molt el producte realitzat.
Cena con amigos parteix d’una situació quotidiana: dues parelles amigues es reuneixen per sopar i una explica a l’altra que se separen. Quina és, al teu parer, la grandesa de l’obra?
Té situacions molt entretingudes, reconeixibles, perfectes per a l’escena. És variada, però no complicada.
Tu, com fas sempre, et vas ocupar de l’adaptació del text. Com vas abordar aquesta tasca?
De la mateixa manera que ho faig habitualment: procuro acostar l’obra a la meva possibilitat de comprensió escènica. Així l’acosto als actors i de retruc també als espectadors.
I quines són les apostes de la direcció?
Fer possible que el públic penetri en l’obra i no en surti fins que s’acabi la representació.
En les teves obres les dones acostumen a interpretar els personatges més forts. ¿Això és així també en aquesta Cena con amigos?
Els quatre personatges són interessants, és un treball de duos i quartets que deixa surant la sensació de treball coral. Però és cert que m’interessen molt els personatges femenins. Potser és per la voluntat d’entendre una mica més el seu univers.
Tens molta experiència amb el teatre a Catalunya. Què en destacaries?
Jo no parlaria de territoris, sinó d’actors. En general la tradició teatral que hi ha a Espanya és immensa, cada regió té les seves característiques, però la meva mirada general és molt positiva. M’apassiona l’actor que vol fer un pas més enllà del que coneix, tant se val si aquest actor és català, bolivià o turc. I és molt estrany que un actor, sigui d’on sigui, no vulgui fer aquest pas.
En l’ofici teatral, com en tants altres àmbits, la crisi ha obligat a replantejar models d’organització, producció i exhibició. ¿Creus que l’austeritat és bona companya per al teatre?
És una pregunta difícil perquè et pots trobar amb grans contradiccions. Vaig començar a fer teatre sense res, sense producció, sense cobrar, amb elements escenogràfics que trobava o em regalaven. Això va conformar la meva manera d’entendre el fet escènic. Òbviament aquesta és la meva font, i és on intento tornar sempre. Però no hi ha receptes màgiques: en teatre es poden fer coses meravelloses sense tenir res, però el fet de no tenir res no és una garantia per fer coses meravelloses. Depèn molt de l’artista i del seu moment. 
’Cena con amigos’, de Donald Margulies. Versió i direcció: Daniel Veronese. Amb May Pascual, Gloria López, José Olmo, Orencio Ortega Tantarantana (Barcelona). Del 14 de gener a l’1 de febrer
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

Font: Laura Serra (ara.cat)
El Teatre Lliure ha presentat la temporada 2014-15. Gràcies a les xifres excepcionals de públic (108.573 espectadors, gairebé 27.000 persones més que l'any anterior, i un 80% d'ocupació), el director Lluís Pasqual s'ha vist amb cor d'ampliar el nombre d'espectacles en cartell fins a la quarantena, en una programació que arrencarà a l'octubre i s'allargarà fins el juny. Aquests seran alguns dels titulars de l'any.
- Núria Espert serà el Rei Lear en una versió del clàssic de Shakespeare dirigida per Lluís Pasqual i amb un repartiment d'excepció: Jordi Bosch, Laura Conejero, Míriam iscla, Ramon Madaula, Julio Manrique, David Selvas, etc.
- Torna la 'tropa Manrique' al Lliure. Després de deixar la direcció del Romea, Julio Manrique dirigeix els 'seus' actors amb nou text anglosaxó, 'El curiós incident del gos a mitjanit'. El repartiment: Xavi Ricart, Norbert Martínez, Cristina Genebat, Mireia Aixalà, Pol López, Ivan Benet, Marta Marco i Xavi Boada.  
- La Kompanyia jove s'esprem al màxim. Inauguren temporada amb 'Victòria d'Enric V' de Shakespeare i estrenaran 'Somni americà' tots al complet. També reposen l'infantil 'Moby Dick'. A partir d'aquí, es difuminen en produccions com 'Frank V', al cicle 'Tot pels diners' i a 'El curiós incident...'.
- Una temporada amb moltes no-estrenes absolutes. Entre l'àmplia temporada del Lliure hi ha diverses propostes que ja s'hauran estrenat però que no hauran fet temporada. Entre les produccions que primer es veuran al Grec amb coproducció del Lliure, tornaran al cartell: 'Victòria d'Enric V', 'Krum' de Hanoch Levin que dirigeix Carme Portaceli, l'homenatge a Monti 'Rhum', 'El testamento de María' que uneix Agustí Villaronga, Frederic Amat i Blanca Portillo. Dues obres internacionals han passat per Temporada Alta: 'Le voci de dentro' i 'Manca solo la domenica' amb Licia Maglietta. Hi ha tres propostes que vénen de Madrid: 'Emilia' de Claudio Tolcachir, el 'Misántropo' de Molière que porta Miguel del Arco i 'Ruz-Bárcenas' de Jordi Casanovas amb la direcció d'Alberto San Juan. I també tres reposicions: 'Pulmons' que ve de la Beckett i 'Els dies feliços' i 'Un enemic del poble'.
- La mirada als clàssics contemporanis anglosaxons: Xicu Masó dirigirà 'L'encarregat' de Pinter; hi haurà el 'Misántropo' de Molière; i 'Somni americà' serà una creació d'Oriol Tarrasón que unirà la companyia jove del Lliure i Les Antonietes a partir de textos de Miller, O'Neill, Steinbeck, Tennessee Williams i Saroyan
- Tornen els noms propis internacionals: Destaquen Daniel Veronese i la seva companyia amb 'Sonata de otoño' de Bergman, Toni Servillo amb un De Filippo 'Le voci de dentro', Federico Luppi en la pell d'un militar argentí a 'El reportaje' i Lina Sastri cantant cançons tradicionals de Nàpols. 
- Els Obeses posen música a Dürrenmatt. Serà a 'Frank V. Opereta d'una banca privada', adaptada per Sergi Belbel i dirigida per Josep Maria Mestres, serà interpretada per Eduard Farelo i Mònica López, entre altres. També hi haurà una producció d''òpera, el díptic 'Dido Reloaded' amb 'Go, Aeneas, go!'.
- La dramatúrgia catalana treu el nas. Pasqual continua donant prioritat als actors. La figura de l'autor i el director resident han desaparegut. Però, malgrat això, ha programat dues iniciatives per donar joc a la creació catalana: un tríptic sota l'excusa dels diners (creacions d'Ivan Morales, David Selvas i Nao Albet i Marcel Borràs) i Ones Lliures (Marília Samper, Jordi Oriol, Marc artigau i Manel Dueso escriuen teatre que s'emetrà per ràdio). També s'hi ha d'afegir Jordi Casanovas.
- El Lliure 'on tour' amb 'Cançó de protesta'. El teatre tornarà a sortir de gira després d'anys sense poder-ho fer. Ho faran amb 'Els dies feliços' i 'Victòria d'Enric V' i amb una nova producció dirigida per Pasqual, 'Cançó de protesta' de Tim Rice, la història d'un 'sense sostre' que es veu perjudicat per l'acampada dels '15-M'. 
- Desapareix el cicle Aixopluc perquè l'Espai Lliure passa a ser un espai més de programació oficial gràcies als bons resultats econòmics de l'any. Es manté el cicle El Lliure dels Nens i el Fora d'Hores, el cicle paral·lel que es va construint al llarg de la temporada. 'The circus' de Chaplin i 'Shakespeare a Benicàssim' amb Sergi López són els primers confirmats.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

TEXT: DAVID LINDSAY-ABAIRE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: DANIEL VERONESE
INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, ÀLEX CASANOVAS, NIES JAUME, CAROL MUAKUKU, RUBEN AMETLLÉ i ÀNGELA JOVÉ
DURADA: 1h 45min
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA

He de confessar que m'ha costat apropar-me al Teatre Goya per veure aquesta funció. El motiu principal era que aparegués Daniel Veronese en els crèdits i una altra vegada s'hagués deixat la seva companyia argentina a casa. Deu costar molt creuar l'Atlàntic. A diferència d'altres vegades amb actors castellans, Bona Gent entra, te la creus i és més del que sembla a primera vista. La direcció funciona i per això estic mig reconciliada amb Veronese, però segueixo amb morriña transatlàntica.

Bona Gent és irregular, amb escenes potents, sobretot la darrera quan la Margaret (Mercè Arànega) es presenta a casa del Mike (Àlex Casanovas), les escenes entre el conill i els formatges són els millors moments de l'obra. Abans d'això, però, hi ha tota una primera part de presentació dramatúrgica on els personatges es dilaten en el temps amb explicacions sobre la seva vida que es fan una mica llargues, en especial l'escena a la cuina amb la Margaret, la Jean (Nies Jaume) i la Dottie (Àngela Jové).

Escenografia rotatòria al Goya que amaga tres dels cinc espais de l'obra: un consultori mèdic, la cuina i la sala d'estar de casa del Mike. Els dos restant no necessitaran de mobles estàtics: el magatzem d'on és acomiadada la Margaret i el bingo on es reuneixen part dels protagonistes a explicar-se les penes.

Bona Gent contraposa dos mons cada vegada més presents en el nostre dia a dia. La gent que s'ha passat la vida treballant de classe mitja-baixa i que al final la vida sempre els dóna una bufetada. I l'altra cara de la moneda, els que van néixer en aquest món però amb sort i/o amb ajuda han aconseguit sortir-se i ara pertanyen al món burgés, acomodat. 

La irregularitat que esmentava abans es corrobora en el terreny interpretatiu. Tres grans caps interpretativament brillants com són la Mercè Arànega, l'Àngela Jové i l'Àlex Casanovas. Aquest darrer es troba en un moment interpretatiu perfecte, cada paper es un nou repte superat amb tota i les seves interpretacions no només convencen sinó que enlluernen. Es menja Bona Gent i només per ell ja pot valer la pena.

BONA GENT

by on 20:02
TEXT: DAVID LINDSAY-ABAIRE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: DANIEL VERONESE INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, ÀLEX CASANOVAS, NIES JAUME...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
La Margaret viu en un barri pobre als afores de Boston, al Southie. Té una filla de 30 anys que és disminuïda física i mental. Treballa de caixera en una botiga de tot a 100 . Té amigues amb qui anar a jugar al bingo. No es queixa. Un bon dia l'acomiaden i comença la seva davallada als inferns. "Li prenen l'única cosa que la fa digna, que és la feina. Crec que és el que fa digna una persona", diu el director argentí Daniel Veronese, que després de l'experiència de Qui té por de Virginia Woolf? torna a dirigir actors catalans al Teatre Goya. Les coses, però, encara li poden anar pitjor a aquesta dona dels baixos fons que interpreta Mercè Arànega.
Amb el títol -equívoc, irònic, optimista- de Bona gent, el dramaturg nord-americà David Lindsay-Abaire va voler retratar com és la vida al seu barri d'origen, sense pretendre fer un pamflet polític ni una denúncia social explícita. Aquest fill d'un venedor ambulant de fruites i un peó de fàbrica, becat per estudiar en una institució privada i finalment guanyador del premi Pulitzer el 2007, retrata les llums i ombres de l'essència humana a través de sis personatge que giren a l'entorn de la protagonista. "Al capdavall, els fills de puta també són persones", deixa clar Arànega. A ella li giren la cara la gent propera i l'estat, però continua nedant a contracorrent per capgirar la seva sort. "És un text que, amb uns diàlegs àgils propis d'una alta comèdia anglesa, que fa molt riure, tracta un drama social", explica l'actriu, que es manté tota l'obra a escena, durant 105 minuts. "Requereix molta agilitat actoral, per passar d'un estat anímic a l'altre, del drama a la comèdia", diu Arànega. Àngela Jové i Nies Jaume interpreten les seves amigues, Ruben Ametllé el cap que l'acomiada i Àlex Casanovas amb Carol Muakuku són els petitburgesos que han aconseguit escapar del barri.
Malgrat que retrati un lloc degradat, Bona gent no és una comèdia sobre persones tan diferents de les que poden anar al teatre. Els productors l'associen a una Aída teatral, "de més categoria i més mala llet", opina Jordi González, de Focus. "És una obra extrapolable aquí, on la gent es mata perquè perd la casa. Una persona no pot quedar al carrer, és una bogeria que ni Kafka s'hauria imaginat", diu Veronese.
Sovint la solidaritat prové de qui menys té. "La bona gent també té les seves prioritats i necessitats", excusa Jové. "La Margie no suplica, ni que la matin. Però no para mai de lluitar. I no es posa a plorar. Amb la seva actitud, gairebé infantil, demostra esperança", diu l'actriu. "De la mateixa manera que el valent no és el que no té por, sinó el que té por i igualment actua", hi afegeix Veronese. "Aquesta és una obra d'emocions -resumeix Arànega-. Per riure i plorar".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Font: elpuntavui.cat
Tot i el títol de l'espectacle, Bona gent és un cant a la paradoxa. Un clam en contra del maniqueisme: aclareix que la majoria de les accions, per benintencionades que siguin, també tenen la seva part que perjudica un tercer. El director Daniel Veronese repeteix direcció per a la productora Focus, amb una comèdia dramàtica que protagonitza Mercè Arènega i té, entre el repartiment, Àlex Casanovas, Nies Jaume, Carol Muakuku, Ruben Ametllé i Àngela Jové. L'obra s'estrena demà al Teatre Goya Codorniu de Barcelona i no té data de sortida.
Una mare soltera d'una filla discapacitada veu com el seu equilibri de vida vulgar es torça quan l'acomiaden del supermercat: sense sou, no pot pagar el lloguer i viu sota l'amenaça que la facin fora del pis. Veronese va acceptar la direcció d'aquesta obra –que era un èxit a Nova York per aquelles dates– el 2011, quan estava culminant la posada en escena de Qui té por de Virgínia Woolf? Des de llavors, el conflicte amb gent a qui fan fora de casa, no fa res més que augmentar. El director argentí està sorprès de la possibilitat que un veí, que fa anys que paga la seva hipoteca, es pugui quedar sense el pis i encara hagi de continuar pagant quotes. “És una situació obscena”, sentencia. Però Bona gent no es limita a denunciar un cas prou evident, sinó que furga en les contradiccions de la mateixa protagonista. Tothom és bona persona fins que no es demostri el contrari? Veronese no hi està d'acord. Prefereix dir que “tothom és bona i mala persona, fins que no es demostri el contrari”.
Bona gent “està plena d'humanitat” i, segons comenta el recentment premi Max Iberoamericà, juga amb intel·ligència tant la trama com l'humor. Com a bona comèdia, permet que cada espectador se senti interpel·lat.
Veronese és un autor i director molt respectat a Catalunya, des que el va descobrir el festival Temporada Alta. Se sent un privilegiat pel fet que el convidin a Barcelona per poder aixecar produccions, “quan hi ha molts bons directors catalans que no tenen feina”. Admet també que no coneix prou els actors de casa nostra per poder construir el repartiment de cada producció. El director, doncs, felicita Focus pel càsting que li va presentar tant per Qui té por... com per aquesta Bona gent.

Les bondats perverses

by on 12:40
Font: elpuntavui.cat Tot i el títol de l'espectacle,  Bona gent  és un cant a la paradoxa. Un clam en contra del maniqueisme: aclarei...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Font: Belen Ginart (ara.cat)
No us deixeu enganyar pel títol. Ni tampoc pel resum argumental. La nova obra del Teatre Goya Codorníu es diu Bona gent, un text del dramaturg i guionista nord-americà David Lindsay-Abaire. Hi transiten un grup de persones disposades a ajudar-se les unes a les altres i a posar a prova el veritable sentit de l'amistat i de la solidaritat individual.
Però no hi ha risc de sobredosi de bonrotllisme. Perquè en aquesta història també hi ha mesquinesa, mala llet, cobdícia, manca d'escrúpols i altres passions ben humanes que conjuren un possible excés de sucre. Això sí, sense renunciar mai a la tendresa, una emoció que embolcalla les sis escenes d'aquesta obra estrenada a Broadway l'any 2011 amb Frances McDormand al paper principal.
També hi trobareu, però, molts elements que us semblaran extrets del diari d'avui, de la conversa amb la veïna, de la manifestació del carrer. Com si l'autor l'hagués escrit pensant en aquesta crisi que ens llepa els peus i no en els habitants d'un barri pobre de Boston, el lloc on va néixer i on vivia abans que l'escriptura, amb premi Pulitzer inclòs, l'encastés en una altra classe social. El tema de com l'origen social condiciona la vida de les persones és un altre element molt present en aquest espectacle, en el qual ressonen elements de la banda sonora dels nostres dies, com les amenaces de desnonament, la desesperança i la pobresa voraç.
DIRECTOR CONEIX ACTORS
L'argentí Daniel Veronese és el director d'aquest espectacle, el segon encàrrec que rep de la productora Focus després d'haver-hi treballat al capdavant de ¿Quién teme a Virginia Woolf? Els encàrrecs són una feina paral·lela a la seva dimensió més creativa, la qual porta a terme amb la seva pròpia companyia. "Són dues facetes que es complementen molt bé", assegura. La decisió de convertir en protagonista del muntatge Mercè Arànega no és seva. Ni la tria de la resta dels intèrprets: Àngela Jové, Àlex Casanovas, Ruben Ametllé, Nies Jaume i Carol Muakuku. "No havia treballat amb cap d'ells, però n'estic encantat, són magnífics", declara.
En aquesta història, Arànega és una mare soltera a càrrec d'una filla discapacitada amb qui s'ha acarnissat el drama. "Pateix una situació social força desesperada. Però no vol almoines, vol feina, perquè això és el que humanitza les persones. Podria fer qualsevol cosa per aconseguir-la, fins i tot acceptaria feines indignes", explica Veronese. L'obra, diu, és una mostra de la capacitat del teatre de plasmar la realitat. "Això és el que el fa fort".
La peça no dóna solucions "perquè és una feina dels governants", però sí que radiografia amb força "fins on estem disposats a arribar en situacions límit". Com diu el director, "no tot és moralment acceptable, però no pots demanar ètica a algú que no té res per menjar". També planteja "què és el que realment ens cal per ser feliços" i ho fa sense renunciar a l'humor.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Fuente: elpais.com
El director teatral argentino Daniel Veronese ha sido galardonado con el Premio Max Iberoamericano por haber establecido un puente entre España y Latinoamérica y por aunar dos facetas, las de autor y director, fundamentales en la concepción de un espectáculo. Estos premios están organizados por la Fundación Autor de la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE).
"Ha sido una sorpresa. Sé del valor que tiene este galardón para las Artes Escénicas de este país. La comunicación entre España y Argentina ha dado sus frutos y eso me hace feliz", ha señalado. El premiado, quien recibirá el galardón en la ceremonia de entrega de la XVI edición de los Premios Max el próximo 13 de mayo en Madrid, es dramaturgo, director de teatro, actor y titiritero y realiza además sus propias producciones musicales y escenográficas.
Veronese (Buenos Aires, 1955) es miembro fundador del grupo de teatro El Periférico de Objetos, creado en 1989 y que basa su experimentación en el trabajo de integración de actores y objetos. Sus textos han sido traducidos al francés, alemán, italiano, inglés y portugués. Entre sus obras destacan Mujeres Soñaron Caballos; Crónica de la caída de uno de los hombres de ella; Los Corderos; La noche devora a sus hijos; Líquido Táctil; Teatro para Pájaros y sus versiones sobre Chejov e Ibsen.
Como director ha llevado a escena más de cuarenta montajes que se han presentado en más de un centenar de ciudades de América, Europa y Asia como Argentina, Uruguay, Brasil, España, Francia, Austria, Bélgica, Portugal, Italia, Alemania o Japón.
Su última producción hasta la fecha es Bona gent, que se representa a partir del próximo 16 de marzo en el Teatre Goya Codorniu de Barcelona, una obra de David Lindsay-Abayre, ganador del Premio Pulitzer, llena de honestidad, humor y sensibilidad, sobre una madre soltera, con una hija discapacitada y que está al límite de la bancarrota.
Esta categoría reconoce a una entidad, compañía, espectáculo o profesional iberoamericano que, por sus aportaciones, haya destacado en el ámbito de las Artes Escénicas a lo largo de su trayectoria. Entre ellos se encuentran, Alicia Alonso, Héctor Alterio, Les Luthiers o Julio Bocca.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

A PARTIR DE LA GAVIOTA DE ANTON CHÉJOV
VERSIÓN i DIRECCIÓN: DANIEL VERONESE
INTÉRPRETES: MALENA ALTERIO, GINÉS GARCÍA MILLÁN, MALENA GUTIÉRREZ, ALFONSO LARA, DIEGO MARTÍN, MIGUEL RELLÁN, PABLO RIVERO, MARINA SALAS, SUSI SÁNCHEZ, ANÍBAL SOTO
PRODUCCIÓN: PRODUCCIONES TEATRALES CONTEMPORÁNEAS, MARCUS TEATRALES S.L. y SEBASTIAN BLUTRACH
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Vuelve Veronese, y la gente llena el teatro Lliure de Montjuïc, con ganas de que nos deleite con sus versiones de clásicos, rompedoras y actuales. Avidos de descubrir en que se han convertido los protagonistas de La Gaviota en pleno siglo XXI. Pero poco tiempo pasa hasta que nos demos cuenta de que no es el Veronese que nos hace disfrutar en la butaca. Aquel que transforma las obras, dejando sólo lo importante y eliminando las impurezas.

Los hijos se han dormido en versión castellana. Uno de los primeros fallos, es el reparto. El Veronese que seduce, que enamora, que convence al espectador y que le deja inmóvil en su asiento es el que es argentino cien por cien: versión y dirección de Veronese, pero también su compañía. Pero Veronese ya se ha convertido en miembro del star system teatral a nivel mundial, ya sale y vuela solo, dirigiéndo aquí y allá (en septiembre lo pudimos comprobar con Teatro para pájaros) y esta vez el reparto son actores de Madrid.

Veronese es conocido por dirigir/practicar un teatro desde la verdad, intentar que sus actores dejen a una lado su vestido de mentira interpretativa y que actúen, sientan y dialoguen como si no estuvieran interpretando, desde la más absoluta naturalidad. Pero esa premisa, en Los hijos se han dormido se queda en una teoría. Los actores salen a escena encorsetados, dialogan (en muchos casos) como máquinas, no hay naturalidad, todo está pautado y hay que seguir la pauta. Algunos sobreactuan, otros consiguen visos de normalidad que duran un abrir y cerrar de ojos para volver a sumirse en la monotonía.

El texto es lo mejor de la obra, aunque los últimos veinte minutos, a mi entender, necesitan pulirse, ya que la obra se convierte en un círculo que da vueltas y siempre acaba en el mismo punto donde parece que no hay salida. Con todo y eso, el texto no es de los más brillantes made in Veronese. Si en sus Ibsen estaba más definida la versión, el toque que el dramaturgo argentino había querido mostrar, en Los hijos se han dormido, su toque queda más diluido, y a veces se pierde.

Los afortunados que asistieron a la misma versión con la compañía argentino salieron una vez más maravillados. Como siempre, el calendario, el presupuesto, entre otros motivos, nos han hecho tener que conformarnos con una versión low cost. Toda una lástima para los que estamos ávidos por ver a Veronese en versión original. Otra vez será.

LOS HIJOS SE HAN DORMIDO

by on 18:35
A PARTIR DE LA GAVIOTA DE ANTON CHÉJOV VERSIÓN i DIRECCIÓN: DANIEL VERONESE INTÉRPRETES: MALENA ALTERIO, GINÉS GARCÍA MILLÁN, MALEN...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,
Font: Laura Serra (ara.cat)

 L'aura del director argentí Daniel Veronese és tan gran que fins i tot una estrena teatral sense la seva companyia argentina, Periférico de Objetos, és un esdeveniment. En els últims anys, Veronese ha sigut convidat com a director estrella a dirigir diverses companyies, tant a Madrid com a Barcelona -on va estrenar l'èxit Qui té por de Virginia Woolf? al Romea i al març capitanejarà Bona gent al Teatre Goya-. Fins i tot ha arribat a dirigir el mateix muntatge amb diferents repartiments. L'últim cas és Los hijos se han dormido. Aquesta versió condensada i actualitzada de La gavina de Txékhov la va estrenar a Buenos Aires el juliol del 2011 -va passar pel festival Temporada Alta aquella tardor- i l'ha remuntat aquesta temporada:s'ha programat dos mesos a Las Naves del Español, amb un repartiment madrileny de primera fila, farcit de cares habituals del cinema i populars gràcies a papers televisius: Malena Alterio (Aquí no hay quién viva), Alfonso Lara (Un paso adelante), Ginés García Millán (Isabel), Pablo Rivero (Cuéntame), Diego Martín (Aquí no hay quién viva) i Miguel Rellán (Fenómenos). L'espectacle farà sis funcions, d'avui a diumenge, al Teatre Lliure de Montjuïc.
El repartiment, precisament, és el primer a reafirmar la talla del director argentí. "No és només una experiència professional forta, és una vivència sublim", assegurava l'actor Ginés García. "Ell va arribar amb una partitura, una base de moviments marcats de la funció original, però vam anar-la adequant, perquè no imposa res. S'adapta a la forma orgànica de cada actor", explicava Susi Sánchez. Fins i tot va deixar que els actors s'ocupessin d'adaptar al castellà els girs argentins del text original. "Fes-ho a la teva manera", recordava Miguel Rellán que els havia demanat. El director només exigeix als seus actors una condició: que no facin teatre. La veritat ha de supurar en totes les interpretacions: "Quan jo deia «el personatge tal cosa» ell em corregia dient que a l'obra no hi ha personatges sinó persones", explicava Rellán.
Els actors van tenir només cinc setmanes d'assajos, la meitat de l'habitual. "A la segona setmana estàvem preocupats perquè l'obra no fluïa -recordava ahir García-. En una nit d'insomni, Veronese ens va fer un text perquè cadascun de nosaltres s'hi veiés reflectit, i deia que som màquines poètiques al servei dels companys. Si treballem per una altra màquina poètica es genera una cosa que el públic nota: desapareix el teatre i apareix la vida". Fins i tot part d'aquest text, que els va commoure, està inclòs en l'obra.
Veronese tracta sense por ni prejudicis clàssics com Txékhov. "Els manipula per enriquir-los i contemporanitzar-los -opinava Lara-. Té la marca que tenen els grans mestres i aconsegueix que t'entreguis sense condicions". De fet, al Lliure ja s'hi han pogut veure obres brillants com Un hombre que se ahoga(versió de Les tres germanes ) i Espía a una mujer que se mata (relectura d'Oncle Vània) en les versions argentines. A Los hijos se han dormido torna a concentrar en hora i mitja "l'essència de les relacions humanes i les seves contradiccions", "amb moltes capes, però totes impregnades de pessimisme", descrivia Rellán. En el fons, és Txékhov.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

TEXTO Y DIRECCIÓN: DANIEL VERONESE
INTÉRPRETES: GEMA MATARRANZ, MANUEL SALAS, ELENA DE CARA, ENRIQUE TORRES, ASUNCIÓN AYLLÓN y PACO INTESTROSA
PRODUCCIÓN: HISTRIÓN TEATRO
DURACIÓN: 75 MIN
LA VILLARROEL

Después de ver Teatro para pájaros echo de menos el Veronese con sus montajes de adaptaciones de Ibsen y con su compañía de Buenos Aires. El teatro de Veronese se tiene que vivir y disfrutar desde su esencia, y eso, por mucho que algunos parece incomodarles, es con su gente, la que vive al cruzar el charco.

Pero esta vez, nos presenta uno de sus textos 100% Veronese, sin partir de otro previamente, representado por una compañía andaluza. Y no es por desmerecer, pero nada comparable al acento y expresiones de sus pibes. El texto parte de una trama de teatro dentro de teatro, que al principio parece una buena idea, pero que se acaba diluyendo en innumerables momentos de idas y venidas de sus protagonistas, que entran y salen de este pequeño salón del que cuenta la escenografía sin aparente ton ni son.

La buena idea del principio se diluye y queda un exceso número de protagonistas que nos cuentan sus vidas, actores de segunda que no encuentran el éxito buscado, una actriz-dramaturga que buscar vender su obra a un productor de vuelta de todo y que sólo busca éxitos comerciales. Y el resto son actores que buscan el papel de sus vidas que les solucione su vida profesional y personal. 

Al salir siempre te queda la duda de que si hubieras visto la misma obra pero con sus intérpretes originales (argentinos), ¿la sensación de decepción sería la misma? Esta claro que nunca lo sabremos. Pero seguro que la sensación sería diferente, a la de "Sálvese quien pueda".

TEATRO PARA PÁJAROS

by on 13:21
TEXTO Y DIRECCIÓN: DANIEL VERONESE INTÉRPRETES: GEMA MATARRANZ, MANUEL SALAS, ELENA DE CARA, ENRIQUE TORRES, ASUNCIÓN AYLLÓN y PACO IN...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)
Les escenografies dels muntatges de Daniel Veronese són com un parell de sabates. Es tornen més còmodes per treballar a mesura que es fan més muntatges. Quan acaba un espectacle i prepara el següent només cal rentar-li la cara i canviar alguns mobles per posar-se a treballar un altre cop. "Va ser com tornar a casa, em va passar l'ansietat, em vaig sentir còmoda", recorda l'actriu Gema Matarranz, de la companyia andalusa Histrión Teatro. L'escenografia de Teatro para pájaros, el segon espectacle que han fet amb Veronese, és la mateixa que van utilitzar el 2009 a Del maravilloso mundo de los animales: los corderos , la seva primera col·laboració amb el director argentí.
Les parets de la casa on es desenvolupa l'acció de Teatro para pájaros tenen una vida encara més llarga. Van acollir Espía a una mujer que se mata iMujeres soñaron caballos , dos dels espectacles més cèlebres del dramaturg i director. Histrión Teatro i Veronese es van trobar quan aquests muntatges van arribar a la sala Cuarta Pared de Madrid i al Teatre Lliure. "La nostra companyia no té director, el busquem en funció del projecte. Els muntatges de Veronese em van emocionar i la seva direcció dels actors és espectacular. Li vam dir que som una companyia andalusa de teatre independent i que volíem treballar amb ell. Veronese va quedar sorprès", recorda Matarranz.
Buenos Aires, epicentre creatiu
A més d'Histrión Teatro, Veronese ha treballat amb companyies brasileres i mexicanes. No sempre pot viatjar, així que Candenmor, la seva sala a Buenos Aires, es converteix sovint en centre de creació per a companyies foranes. "No coneixia Histrión ni sabia què havien fet abans, però de seguida vam tenir bona sintonia", afirma Veronese sobre la col·laboració. El procés de creació deTeatro para pájaros es va perllongar un mes i mig a la capital argentina.
L'estrena a La Villarroel coincideix amb l'estada que Veronese fa a Madrid per preparar Los hijos se han dormido amb actors espanyols a Matadero. I ahir es va estrenar a La Latina la versió castellana del seu muntatge de Qui té por de Virginia Woolf . A Madrid, Carmen Machi substitueix Emma Vilarasau i s'augura un èxit semblant al que va tenir al Romea la temporada passada. El director és conegut per les seves personals adaptacions de clàssics de Txèkhov i Ibsen. Histrión Teatro, però, ha treballat sempre amb els textos propis del director. "La companyia havia triat el text i distribuït els papers, així que només vaig haver-me d'ocupar de la direcció", assenyala Veronese. "Només vam demanar-li l'equip i els tècnics, i ell només ens va demanar confiança i que ens deixéssim portar. Ens va dir que per treballar només necessita bons actors", explica Matarranz.
Quan Histrión Teatro es va trobar amb Veronese, van quedar sorpresos en veure com el text de l'obra canviava durant els assaigs. "És un material que es pot manipular en funció de les necessitats dels actors i del muntatge", diu l'actriu. Els protagonistes de Teatro para pájaros són, precisament, actors, però l'argument no és de cap manera previsible: un productor arriba a una casa on hi ha reunits un grup d'actors. Fa poc que hi han trobat mort el porter, i hi ha una parella que està en crisi. "És una obra sobre la violència, el desig i la desesperació. Durant una hora i quart es veu què són capaços de fer els personatges per resoldre els seus problemes. Veronese parla de com la vida et posa en situacions estranyes en què prens decisions que mai havies pensat que prendries", conclou Matarranz.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


Aquest migdia Lluís Pasqual ja ha desgranat tota la temporada 2012/13 del Teatre Lliure. Els dos conceptes que l'engloben, segons el director, és el "xoc de generacions" –es confessa preocupat pels joves a la vintena– i "fer teatre contra la por". Per això assegura que ha volgut fer una temporada "il·luminista" amb gent que sigui capaç de mirar la realitat "amb certa tendresa i humor". Ha programat 31 espectacles –entre grans coproduccions i petits espectacles de lectures dramatitzades– i  també ha encetat un apartat de concerts. A més, promet reobrir l'Espai Lliure per a què hi actuïn joves que comencen a fer teatre, sense que això signifiqui un sobrecost pel teatre, que té un pressupost per al 2012 de 7,6 milions d'euros. D'entre els noms que destaquen per la temporada que ve en seleccionem 10. 
- Francesc Orella: L'actor protagonitzarà tres espectacles al Lliure. Farà de candidat de president de la Generalitat a Pàtria de Jordi Casanovas. També protagonitzarà L'estranger de Camus dirigit per Carles Alfaro i podrà ser a la reposició de Hedda Gabler on aquesta temporada no va poder actuar perquè es va trencar un peu.
- Pau Miró. Lluís Pasqual ha recuperat la figura de l'autor resident. Serà Pau Miró, autor de l'èxit d'aquesta temporada Els jugadors. S'ocuparà de fer dramatúrgies per encàrrec i, a més, està preparant un text d'Alan Bennett on previsiblement Anna Lizaran farà de sense sostre. 
- Lluís Pasqual. Hi serà per partida doble. Dirigirà una obra que fa temps que acarícia Blackbird de David Harrower (sobre una història d'amor i pederàstia) i dirigirà Els feréstecs, un Goldoni que assegura que li ha demanat el públic. Els feréstecs seran Andreu Benito, Jordi Bosch, Boris Ruiz, Xicu Masó i torna al teatre Laura Conejero.
- Miguel del Arco. És l'últim director-dramaturg de moda a Madrid. Autor de les dues obres que han triomfat als Max, Veraneantes i La función por hacer. Com que 'Veraneantes' no ha pogut arribar a fer estada al Lliure perquè han hagut de tancar la companyia per culpa de la crisi, Pasqual l'ha fitxat amb un altre espectacle: Juicio a la Zorra, on Carmen Machi interpreta l'Helena que dóna una nova visió de la Guerra de Troia. 
- Pau Carrió: El jove director torna a ocupar-se del cicle de lectures dramatitzades. Aquest any giraran al voltant de la memòria europea. Hi haurà nou espectacles dirigits per David Selvas, Juan Carlos Martel, Lluís Pasqual, el mateix Carrió, Carme Portaceli, Pau Miró i els germans Queco i Rosa Novell.  Un d'aquests espectacles, el que dirigeix Pasqual, sorgirà d'un taller per a actors.
- Daniel Veronese. El director argentí que vam descobrir amb Àlex Rigola –absent a la programació– torna al Lliure amb Los hijos se han dormido, una versió de 'La gavina' de Txèkhov.
- Josep Maria Mestres. El director dirigeix un Mark Ravenhill anomenat Dispara. Agafa tresor. Repeteix. amb actors de la seva 'troupe' com Sílvia Bel o Àlex Casanovas o Carmen Machi que no eren habituals del Teatre Lliure.
- David Albet. El nou conseller del CoNCA dirigeix la BCN216, el grup instrumental que serà resident al Teatre Lliure. A més d'inaugurar la temporada el 10 d'octubre amb Songs of wars I have seen, faran un cicle de concerts al foyer i participaran en una ràdionovel·la de L'estranger.
- Tortell Poltrona. La Hedda Gabler de David Selvas i Laia Marull torna per tancar la temporada que ve, després d'assolir ple absolut aquesta temporada. També torna la cuidada programació familiar, amb tres espectacles, dos dels quals ja s'han fet aquesta temporada, Un bosc de cames i Lava. I també tornarà Tortell Poltrona per Nadal però no amb el circ sinó amb Grimègies un solo on reflexiona sobre la mort. 
- Blanca Portillo. És l'altra actriu de l'escena espanyola que farà temporada al Lliure ni més ni menys que amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Interpretarà La vida es sueño de Calderón de la Barca. Ella serà Segismundo. 
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


A PARTIR DE TEXTOS DE DANIEL VERONESE
DIRECCIÓN: JORGE SÁNCHEZ
INTÉRPRETES: MIREIA GUBIANAS, MARIA PAU PIGEM y HANS RICHTER
PRODUCCIÓN: UN LUGAR DONDE LAS COSAS PASAN 
OBRADOR DE LA SALA BECKETT

Una casualidad de tantas, me llevó a fijar la vista en un workshop a partir de textos del Veronese que unas semanas atrás, y en función única, se presentaba en el Obrador de la Sala Beckett. Dos obras de Veronese componen Un lugar donde las cosas pasan, tres personajes que juegan con la realidad y la ficción, incitando a que se el propio espectador que dictamina que es cada cosa.

El público no participa, aunque se le interpela constantemente, no hay pared, se les necesita vivos. Un lugar donde las cosas pasan no sigue la estructura de presentación, nudo y desenlace, por eso necesita que el público, que al principio tendrá un gran número de interrogantes, vaya poco a poco descubriendo la historia y construyendo su propia versión en su cabeza.

A parte de la genialidad de los textos del Veronese, la parte más desconcertante de Un lugar donde las cosas pasan es la falta total y absoluta de escenografía. Son los actores a través de sus interpretaciones, los que conducirán al público al final del montaje, y será éste quien decide si se los cree y decide subirse al tren y comenzar el viaje o abandonarlo en la primera estación.

Un lugar donde las cosas pasan es uno de estos descubrimientos que no deberían quedarse en una única función porque los pequeños placeres es necesario compartirlos. Espero que algún productor se arriesgue y apueste por la calidad y la diferencia que se pueden encontrar en proyectos como éste y que tan falta está la cartelera barcelonesa de alguna cosa original y diferente.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Daniel Versonese fa la seva quarta irrupció en el programa de Temporada Alta en els darrers anys. En dues de les tres ocasions anteriors va portar dues versions de peces cabdals de la història del teatre, dues obres de Txèkhov, a les quals va dotar de títols, com a mínim, peculiars: Un hombre que se ahoga (Les tres germanes) i Espía a una mujer que se mata (Oncle Vània). Avui (18h i 21h) i demà (18h) Veronese presenta a La Planeta una versió encara més lliure de La gavina, que ha passat pel seu sedàs i a la qual ha titulat Los hijos se han dormido. Explica Veronese que l'obra es relaciona més amb el vodevil que amb el drama. El director argentí, que diu que els personatges pateixen per la incapacitat de comunicar-se, de comprendre i relacionar-se amb qui tenen al costat, assegura que Txèkhov és totalment humà i recognoscible, encara que la seva obra transcorri en un altre temps i realitat, de manera que l'adapta a la seva forma de treballar, retallant text, agilitzant escenes i, si convé, incloent cites d'altres autors. L'espai és absolutament despullat i, com en les altres dues ocasions, Veronese es basa en un nucli interpretatiu d'una consistència sense escletxes. Veronese diu que les adaptacions de Txèkhov que ha fet no les veu “com una trilogia, sinó com diferents maneres d'acostar-me a Txèkhov. M'oblido de l'autor i faig teatre, per això no penso en un cicle”.

Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

El sedàs de Veronese

by on 16:36
Daniel Versonese fa la seva quarta irrupció en el programa de Temporada Alta en els darrers anys. En dues de les tres ocasions anteriors...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,


CREACIÓN Y DIRECCIÓN: DANIEL VERONESE
INTÉRPRETES: MARA BESTELLI-ELVIRA (PIPI) ONETTO, CLAUDIO DA PASSANO, OSMAR NUÑES, SILVINA SABATER, MARCELO SUBIOTO
PRODUCCIÓN: COMPAÑÍA DANIEL VERONESE y IBERESCENA
ESPAI LLIURE (TEATRE LLIURE)


Para todos aquellos que vieron la primera parte del homenaje de Daniel Veronese a Henrik Ibsen, Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo, les habrá sabido a poco. Volviendo a retomar las características principales del teatro del creador y director argentino, esta pieza pierde la frescura y la potencia teatral que se pudieron ver en El desarrollo de la civilización venidera. Entonces era Nora la protagonista, ahora es Hedda.

Si bien el personaje de Ibsen es una mujer fuerte, con las ideas muy claras desde el principio y que necesita un cambio vital importante, para Veronese, Hedda se convierte en una duda constante, necesita cambiar pero es demasiado inestable en sus emociones. Permanece durante toda la función jugando con el espectador, haciéndole creer que el final esperado y ya escrito no se producirá.

Los personajes está vez viven dentro de un teatro, son carne de función, piensan, actúan, respiran a tenor de lo que el público podía esperar de ellos. Algunos repiten, como Mara Bestelli, en un papel con ciertas similitudes al anterior, pero que la actriz sabe perfectamente cómo hacerlo diferente. Hedda es Silvina Sabater, que con luces y sombras dibuja un perfecto guión.

Todos los gobiernos han evitado el teatro íntimo batalla con la diatriba de las relaciones personales, sociales, los deseos individuales, lo que la sociedad espera de cada uno y lo que cada uno desea para sí. Todo ello sobre una pátina de lo que podría ser un inicio de crítica al uso del teatro actual como mero entretenimiento de masas.

Veronese vuelve a mostrar que detrás de cada clásico aún hay vida, y que entre el principio y el desenlace de cualquier obra, se encuentra lo más suculento de la función. Aunque segundas partes nunca fueron buenas, ésta sería la excepción que confirma la regla.
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: ,

CREACIÓN y DIRECCIÓN: DANIEL VERONESE
INTÉRPRETES: MARA BESTELLI, MARÍA FIGUERAS, ANA GARIBALDI, CARLOS PORTALUPPI y JORGE SUÁREZ
PRODUCCIÓN: COMPAÑÍA DANIEL VERONESE con la colaboración de IBERESCENA
TEATRE LLIURE


Un brutal Veronese vuelve a sorprender versionando de manera brillante Casa de muñecas de Henrik Ibsen. El título de la función poco tiene que ver con el contenido de la misma. Veronese se aleja de Jelinek que proponía una continuación de la obra de Ibsen viendo a una burguesía belicosa ganarse el pan. Veronese va más allá, monstrando la impotencia de Nora cuando al querer coger las llaves para abrir la puerta de su casa, la puerta hacía la libertad, se ve impedida por la fuerza brutal que su marido, Helmer, ejerce física y psíquicamente sobre ella.

La Nora del primer portazo carácter feminista de la historia, una decisión totalmente heroica, aparece aquí convertida en inestable, poco equilibrada y totalmente sumisa a la actitud machista de su marido. Una Nora demasiado alocada, que en más de una ocasión parece vivir en un mundo paralelo. Preocupada en un primer plano, de los aspectos estéticos, para destapar en contadas ocasiones, sobre todo en las que aparece acompañada de su aliada doctora Rank, de una seguridad, entereza y preocupación por otros problemas menos banales.

Veronese denuncia así la brutalidad en la relación de algunas parejas, parece que Nora no va conseguir esta vez su tan deseada libertad, sino que seguirá viviendo bajo de yugo machista, donde la violencia física y psíquica dominará el resto de su vida. Y no, no dará un portazo, no conseguirá ni tan sólo atravesarla, quizás la próxima vez que la cruce sea para acabar en el hospital o peor aún, en el cementerio.

María Figueras y Carlos Portaluppi dibujan magistralmente la pareja Nora/Helmer y les acompañan magistralmente Ana Garibaldi, Mara Bestelli y Jorge Suárez. Veronese, admirador de Bergman, pone en boca de sus protagonistas alusiones directas de su película Secretos de un matrimonio mientras relatan su propia historia. La maestría de un genio al servicio de otro.

La complicidad con el público es claramente visible desde el primer minuto, los silencios, los guiños, la tensión, la intensidad creciente y el maravilloso reparto que compone la obra permite que en un ambiente de tensión constante se resuelva maravillosamente en un negro final.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,