Mostrando entradas con la etiqueta Alfonso Lara. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Alfonso Lara. Mostrar todas las entradas

A PARTIR DE LA GAVIOTA DE ANTON CHÉJOV
VERSIÓN i DIRECCIÓN: DANIEL VERONESE
INTÉRPRETES: MALENA ALTERIO, GINÉS GARCÍA MILLÁN, MALENA GUTIÉRREZ, ALFONSO LARA, DIEGO MARTÍN, MIGUEL RELLÁN, PABLO RIVERO, MARINA SALAS, SUSI SÁNCHEZ, ANÍBAL SOTO
PRODUCCIÓN: PRODUCCIONES TEATRALES CONTEMPORÁNEAS, MARCUS TEATRALES S.L. y SEBASTIAN BLUTRACH
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Vuelve Veronese, y la gente llena el teatro Lliure de Montjuïc, con ganas de que nos deleite con sus versiones de clásicos, rompedoras y actuales. Avidos de descubrir en que se han convertido los protagonistas de La Gaviota en pleno siglo XXI. Pero poco tiempo pasa hasta que nos demos cuenta de que no es el Veronese que nos hace disfrutar en la butaca. Aquel que transforma las obras, dejando sólo lo importante y eliminando las impurezas.

Los hijos se han dormido en versión castellana. Uno de los primeros fallos, es el reparto. El Veronese que seduce, que enamora, que convence al espectador y que le deja inmóvil en su asiento es el que es argentino cien por cien: versión y dirección de Veronese, pero también su compañía. Pero Veronese ya se ha convertido en miembro del star system teatral a nivel mundial, ya sale y vuela solo, dirigiéndo aquí y allá (en septiembre lo pudimos comprobar con Teatro para pájaros) y esta vez el reparto son actores de Madrid.

Veronese es conocido por dirigir/practicar un teatro desde la verdad, intentar que sus actores dejen a una lado su vestido de mentira interpretativa y que actúen, sientan y dialoguen como si no estuvieran interpretando, desde la más absoluta naturalidad. Pero esa premisa, en Los hijos se han dormido se queda en una teoría. Los actores salen a escena encorsetados, dialogan (en muchos casos) como máquinas, no hay naturalidad, todo está pautado y hay que seguir la pauta. Algunos sobreactuan, otros consiguen visos de normalidad que duran un abrir y cerrar de ojos para volver a sumirse en la monotonía.

El texto es lo mejor de la obra, aunque los últimos veinte minutos, a mi entender, necesitan pulirse, ya que la obra se convierte en un círculo que da vueltas y siempre acaba en el mismo punto donde parece que no hay salida. Con todo y eso, el texto no es de los más brillantes made in Veronese. Si en sus Ibsen estaba más definida la versión, el toque que el dramaturgo argentino había querido mostrar, en Los hijos se han dormido, su toque queda más diluido, y a veces se pierde.

Los afortunados que asistieron a la misma versión con la compañía argentino salieron una vez más maravillados. Como siempre, el calendario, el presupuesto, entre otros motivos, nos han hecho tener que conformarnos con una versión low cost. Toda una lástima para los que estamos ávidos por ver a Veronese en versión original. Otra vez será.

LOS HIJOS SE HAN DORMIDO

by on 18:35
A PARTIR DE LA GAVIOTA DE ANTON CHÉJOV VERSIÓN i DIRECCIÓN: DANIEL VERONESE INTÉRPRETES: MALENA ALTERIO, GINÉS GARCÍA MILLÁN, MALEN...
Font: Laura Serra (ara.cat)

L'aura del director argentí Daniel Veronese és tan gran que fins i tot una estrena teatral sense la seva companyia argentina, Periférico de Objetos, és un esdeveniment. En els últims anys, Veronese ha sigut convidat com a director estrella a dirigir diverses companyies, tant a Madrid com a Barcelona -on va estrenar l'èxit Qui té por de Virginia Woolf? al Romea i al març capitanejarà Bona gent al Teatre Goya-. Fins i tot ha arribat a dirigir el mateix muntatge amb diferents repartiments. L'últim cas és Los hijos se han dormido. Aquesta versió condensada i actualitzada de La gavina de Txékhov la va estrenar a Buenos Aires el juliol del 2011 -va passar pel festival Temporada Alta aquella tardor- i l'ha remuntat aquesta temporada:s'ha programat dos mesos a Las Naves del Español, amb un repartiment madrileny de primera fila, farcit de cares habituals del cinema i populars gràcies a papers televisius: Malena Alterio (Aquí no hay quién viva), Alfonso Lara (Un paso adelante), Ginés García Millán (Isabel), Pablo Rivero (Cuéntame), Diego Martín (Aquí no hay quién viva) i Miguel Rellán (Fenómenos). L'espectacle farà sis funcions, d'avui a diumenge, al Teatre Lliure de Montjuïc.
El repartiment, precisament, és el primer a reafirmar la talla del director argentí. "No és només una experiència professional forta, és una vivència sublim", assegurava l'actor Ginés García. "Ell va arribar amb una partitura, una base de moviments marcats de la funció original, però vam anar-la adequant, perquè no imposa res. S'adapta a la forma orgànica de cada actor", explicava Susi Sánchez. Fins i tot va deixar que els actors s'ocupessin d'adaptar al castellà els girs argentins del text original. "Fes-ho a la teva manera", recordava Miguel Rellán que els havia demanat. El director només exigeix als seus actors una condició: que no facin teatre. La veritat ha de supurar en totes les interpretacions: "Quan jo deia «el personatge tal cosa» ell em corregia dient que a l'obra no hi ha personatges sinó persones", explicava Rellán.
Els actors van tenir només cinc setmanes d'assajos, la meitat de l'habitual. "A la segona setmana estàvem preocupats perquè l'obra no fluïa -recordava ahir García-. En una nit d'insomni, Veronese ens va fer un text perquè cadascun de nosaltres s'hi veiés reflectit, i deia que som màquines poètiques al servei dels companys. Si treballem per una altra màquina poètica es genera una cosa que el públic nota: desapareix el teatre i apareix la vida". Fins i tot part d'aquest text, que els va commoure, està inclòs en l'obra.
Veronese tracta sense por ni prejudicis clàssics com Txékhov. "Els manipula per enriquir-los i contemporanitzar-los -opinava Lara-. Té la marca que tenen els grans mestres i aconsegueix que t'entreguis sense condicions". De fet, al Lliure ja s'hi han pogut veure obres brillants com Un hombre que se ahoga(versió de Les tres germanes ) i Espía a una mujer que se mata (relectura d'Oncle Vània) en les versions argentines. A Los hijos se han dormido torna a concentrar en hora i mitja "l'essència de les relacions humanes i les seves contradiccions", "amb moltes capes, però totes impregnades de pessimisme", descrivia Rellán. En el fons, és Txékhov.