El príncep Felip s’avorreix. La vida ordenada, les situacions esperades, les relacions
d’acord amb les lleis de la natura o amb l’etiqueta dels poders i de les funcions – tot això li fa néixer, al final d’aquesta diada nacional, una lassitud malencònica molt romàntica. Només que pogués passar alguna cosa a la seva vida que no fos “una altra vegada” o “sempre el mateix”. En el seu cavil·lar, Felip topa amb un horòscop providencial des de tots els punts de vista, que li promet una “gran expansió de les forces vitals” i “hores propícies a empreses d’envergadura”; només s’ha d’esperar, una ocasió de posar-se a prova es presentarà ben aviat: Yvonne entra en escena.

Si hi ha espectacles que ens fan tornar millors, d’altres en canvi tenen el do de crisparnosels nervis, d’incitar-nos a l’agressivitat. L’apàtica Yvonne és d’aquests, i els amics de Felip no resistiran les ganes de sacsejar-la. Però el príncep, en canvi, imaginarà una farsa més noble i, responent al desafiament del destí, jugarà la carta de la seva llibertat més absoluta: decideix casar-se amb Yvonne. Però no sabrà tenir paraules vanes ni jocs innocents per a ella, i, sense adonar-se’n, Felip entaularà una partida metafísica els encadenaments catastròfics de la qual acabaran per capgirar tot el palau.


La Sala Puigserver del Lliure obre les portes a aquesta barreja de tragèdia shakespeariana, drama romàntic i vodevil que reinventa per al teatre la tradició de conte filosòfic.

Amb una escenografia majestuosa, més típica dels muntatges del TNC que del Lliure. Seients a dues bandes i escenari al mig amb mobles que pugen i baixen i del mateix material que el terra. Ho més sorprenent, sense cap mena de dubte, el joc de llums que permet aquesta disposició i inclòs l'escenari. Un blanc que canvia de color depenent dels focus. Ombres i foscors ressalten entre la voluptuositat de les tipus de llums amb que s'hi juga.


Dramàticament destaca un formidable i còmic Lluís Marco, en el paper de Rei, que convida a l'espectador a riure davant l'horror que presencien els seus ulls. Absolutament genial, Àngels Poch que omple amb la seva mestratge tota l'amplada de l'escenari. De excel·lent el seu monòleg gairebé al final de la peça.


Una de les princeses més callades de la història, la ballarina Rosa Muñoz, que ens delecta amb les seves cares com si ignorés tot el que va passant al seu voltant i que ens respon amb el seu silenci.


Una obra rematadament boja que ens fa replantejar-nos certes convencionalismes que donem per bons i que encara avui en dia imperen en el nostre món.


Tots estem exposats a la crítica de l'altre que de vegades no s'està en deixar-se la pell per qualificar-nos davant nostre, sense importar-li gens ni mica els nostres sentiments. L'art de criticar per criticar davant d'allò que resulta poc convencional.


"No m'hi penso sotmetre, l'estimaré"


Missatge internacional per Robert Lepage



Hi ha diverses hipòtesis sobre els orígens del teatre, però la que més em fa pensar té la forma de faula:


Una nit, en els temps immemorials, un grup d’homes s’havia ajuntat en un pedregar per a escalfar-se al voltant del foc i explicar-se històries. De cop, un d’ells va tenir la idea d’aixecar-se i d’utilitzar la seva ombra per il·lustrar el que recitava. Ajudant-se de la llum de les flames, va fer aparèixer sobre les parets uns personatges més grans que els de la realitat. Els altres van reconèixer, un darrere l’altre, el fort i el feble, l’opressor i l’oprimit, el déu i el mortal.


Avui en dia, la llum dels projectors ha substituït la foguera original i la maquinària de l’escena, les parets de la pedrera. I amb deferència cap a certs puristes, aquesta faula ens recorda que la tecnologia és a l’origen mateix del teatre i que no ha de ser percebuda com una amenaça, sinó com un element d’unió.


La supervivència de l’art teatral depèn de la seva capacitat d’inventar-se de nou a si mateix integrant noves eines i nous llenguatges. Si no és així, com podria llavors el teatre continuar essent el testimoni dels grans esdeveniments de la seva època i promoure l’entesa entre els pobles sense tenir, ell mateix, un esperit d’obertura? Com podria el teatre sentir-se orgullós d’oferir solucions als problemes d’intolerància, d’exclusió i de racisme, si en la seva pròpia pràctica refusés tot mestissatge i tota integració?


Per representar el món amb tota la seva complexitat, l’artista ha de proposar noves formes i noves idees i confiar en la intel·ligència de l’espectador, que és capaç de distingir la silueta de la humanitat en aquest joc perpetu d’ombres i de llums.


És cert que jugant massa amb el foc, l’home té el risc de cremar-se, però al mateix temps, té la possibilitat de sorprendre i d’il·luminar.


Robert Lepage/Quebec, 17 de febrer de 2008.





FITXA ARTÍTICA
TEXT: CAROL LÓPEZ
DIRECCIÓ: CAROL LÓPEZ
INTÈRPRETS: María Lanau, Montse Germán, Aina Clotet, Amparo Fernández, Marcel Borràs i Paul Berrondo.
PRODUCCIÓ: FOCUS
SALA VILLARROEL

“Hi ha una cosa tan inevitable com la mort: la vida”

“Germanes, avui fa un any que el pare va morir” Aquest és l’inici de Les tres germanes de Txékhov, encara que aquesta obra no tingui res a veure amb aquesta obra russa. Aquestes germanes neixen el dia que enterren el pare. I tota la família es reuneix a la casa que tenen al camp. Tres germanes que malgrat no somiar en Moscou tenen ànima russa, sempre a la recerca d’alguna cosa millor. Una mare molt mediterrània, un fill adolescent, un marit que és exmarit i un autèntic príncep blau. Una família que s’amaga sota l’aparença d’una certa normalitat, però on tots els seus membres oculten els seus secrets i, fins i tot, alguna perversitat.
La mort. La vida. Una cuina on es cuina tot. Un pròleg. Dos actes. Un epíleg. La família. Tres germanes: Inés, Irene i Ivonne. La vídua, l’adolescent i el nòvio que arriba. Cal enterrar el pare. Quin...el negre? És sobri. És trist. I el vermell...? Va, sí, total que el pare era una mica comunista, oi? I li fan una festa. La gent demana bacallà al pil-pil i les coques cauen per terra. Les germanes es desfoguen. I per fi marxa tothom. Un any després tornen a reunir-se.

“Aquest caldo és un drama”/ “Todos los días, gazpacho”

És una obra on la mort està present gairebé tota l’estona però que la seva autora, la Carol López ha sabut que l’espectador vegi la mort mitjançant la vida.
Sorpreses en quan a les actuacions. Montse German brillant. María Lanau estupenda, gran sorpresa perquè tenia la percepció de que mai havia canviat el registre i sempre feia el mateix tipus de personatge. Però aquí està genial. Aina Clotet, broda el seu paper de pija, boja i germana petita. Amparo Fernández ha sigut el gran descobriment d’aquesta actriu valenciana poc coneguda al nostre país que canta com els àngels. Paul Berrondo fa creïble el seu paper de príncep blau i Marcel Borràs ens transporta com ningú a la bella innocència dels quinze anys.

“¿Y cómo entró yo ahora en el mercado? No voy a cotizar una mierda”

Un altre protagonista és la música, gran tria de cançons, per a tots els paladars, des de clàssics d’Edit Piaf Je ne regrette de rien, amb interpretació de deu per l’Amparo Fernández, passant per Madonna o la sempre alegre Girls just wanna have fun que invita a ballar i a cantar amb bojeria.

“No me opero, me retoco”

Una estupenda escenografia que recrea una cuina rústica, com les que surten en les revistes de decoració, amb una nevera d’aquelles que recorden a temps passat. Els actors entren i surten d’ella per quatre “portes”. Però realment aquest espai escènic ens permet veure lluir-se als actors, que es mouen per ell com peix en l’aigua.
Una comèdia-dramàtica fresca, imprescindible, que invita constantment al públic a riure, de situacions quotidianes, perquè si una cosa destaca dels personatges en el seu conjunt és la seva naturalitat, que cada espectador pot sentir-se reflectit en cadascuna de les situacions. Perquè la vida passa justament quan sembla que no passa res.

“No mejor un martini. Doble, con dos aceitunas”

GERMANES

by on 3:28
FITXA ARTÍTICA TEXT: CAROL LÓPEZ DIRECCIÓ: CAROL LÓPEZ INTÈRPRETS: María Lanau, Montse Germán, Aina Clotet, Amparo Ferná...



FITXA ARTÍTICA
TEXT: JORDI SILVA
DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO
INTÈRPRET: Jordi Andújar, Pep Ferrer, Cristina Gàmiz, Pep Anton Muñoz i Neus Quimasó.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

“Què fan els morts quan no poden dormir?...comptar ovelles?”

De dites populars en circulen centenars. Sovint són sentències sàvies, però no sempre. Una de les més desafortunades és, sense dubte, aquella que proclama que hom, abans de morir, hauria de tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. Algú, en un temps llunyà, s’empescà la frase i es queda tan ample. Ara, Pep, Maria, Elisabet i Antoni viuen atrapats, de molt diverses maneres, en la rotunda sentència d’aquell il·luminat. Mentrestant, Amadeu, escriptor d’èxit mort fa uns anys, s’ho mira tot plegat des del seu jardí-purgatori particular, tenint cura dels seus bonsais amb la parsimònia de qui ja només li queda viure en el record d’aquells que el van conèixer.
Un fill, un llibre, un arbre és una comèdia sobre la reconsagrada mania que els humans tenim de decidir què necessitem per sentir-nos realitzats; un combat entre els somnis i la vida real, entre les frustracions finals i els finals feliços.
Amadeu té un fill, Pep, que vol ser pare per damunt de tot; Maria sent terror de ser mare; Bet necessita tenir un fill; Antoni, tot i voler-ho, ho té ben complicat; Amadeu és un escriptor d’èxit; Maria anhela ser-ho; Antoni és un escriptor frustrat; Bet es guanya la vida com a editora; a Pep tant li fa el món editorial però té a la mà un best seller inèdit. I a cap d’ells no li importa quants arbrers s’han de talar perquè la indústria literària subsisteix.

“Dedica cinc minuts a pensar en el teu present i no en el teu futur”

Un gran text per a uns grans actors, des del primer fins a l’últim i encara que pugui semblar que el Pep Anton Muñoz tingui un paper protagonista, és una obra molt coral. Pep Anton broda el seu paper, amb moments autèntics hilarants, però tots a la seva manera i dintre del seu personatge tenen moments brillants com un en que la Bet, la Neus Quimasó, ens recorda que no només Meg Ryan podia fingir un orgasme a la ficció o l’Antoni, Pep Ferrer, en un àtac de ràbia o de bogeria davant de tot plegat.
L’escenari situat en mig de la sala amb seients a tres bandes és un cúmul de sorpreses, ja que en un moment de l’obra canvia i ens sopren tot el que pot albergar. Genial l’escenografia modernista, amb caixes de begudes que es fan servir com escales i els mobles de colors molt vius que s’accentuen amb un gran joc de llums, mòbils de colors que juguem amb l’espectador per donar protagonisme a uns actors o d’altres i fer un canvi d’escena ràpida, pel que l’espectador ha d’estar molt pendent.
S’està posant de moda al TNC portar micròfons, sempre he sigut contrària a això, i no sé ben bé perquè el Pep Anton Muñoz en porta d’un, ja que en té de sobres una veu suficientment potent per omplir la sala Tallers, que no es massa gran.
Un fill, un llibre i un arbre és una comèdia que ens fa replantejar-nos que cadascú té molt clar que ha de fer per ser feliç. Una bona estona de riures, perquè de vegades ja n’hi ha prou de riure’ns de la vida per una estona. Ja tindrem temps de patir. Deixem els fantasmes en el passat i posant-nos a viure el present, que de moment és l’únic que tenim.

“Què difícil és matar a un mort!”




FITXA ARTÍTICA
TEXT: JOAN BROSSA
DIRECCIÓ: ROSA NOVELL
INTÈRPRET: Issac Alcayde, Norma Cano, Roser Carbonell, Pep Cortès, Manuel Dueso, Mònica Graenzel, Amàlia Medina, Sergi Misas, Pilar Rebollar, Rosa Renom, Eugeni Roig i Oriol Tramvia.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

“He anat descobrint que no hi ha diferència entre un joc de mans i un poema: tots dos són una metamorfosi de la realitat, una sorpresa per una persona intel·ligent”

Joan Brossa, a El dia del profeta, posa sobre l’escena tot un seguit de conflictes generats pel poder i l’opressió. Un text profundament antiautoritari que reflexiona sobre el paper de l’intel·lectual. Amb l’humor característic de l’obra de Joan Brossa, sintetitzant tradicions culturals i literàries molt diverses fent servir una altíssima varietat de registres lingüístics.
Som davant d’un text profundament anticlerical i antiautoritari que recull i sintetitza alguns dels temes més recurrents del seu teatre, especialment el món esotèric i misteriós dels profetes de l’antic testament. En definitiva, una obra de maduresa amanida amb l’humor particular i intel·ligent que caracteritza l’obra broissiana.
Molts actors, molts efectes d’entrada i sortida d’escenaris, molts fons que canvien tantes vegades com escenes hi ha, però de suc se’n treu poc. No és de les obres que et permeti endinsar-te en un altre món i deixar el teu per una estona. Petites escenes, a les que trobar-li significat seria una gran enfeinada que suposa com la rebel·lia d l’autor contra un món ja preestablert.

“No és correcte d’insensibilitzar a l’espectador amb massa explicacions programàtiques. Les arrels d’una obra teatral van destinades a un altre fons al qual no arriben enfilant consideracions passives més o menys estimables. El teatre va a la seva i no admet cap més finestra activa que l’escenari amb la veu dels seus boscos dellà de les paraules”

Brossa destil·la intel·lectualitat per totes bandes, potser sigui això el que faci que l’espectador quedi molt lluny, que hagi d’estar molt posat en la seva obra per comprendre tot el que està passant a l’escenari. Una barreja d’absurditats, però això ja ho tenien els obres broissianes, hem de llegir-les a un cert toc d’humor.
Les interpretacions correctes, sense gaires floritures ni excel·lències que l’obra tampoc permet lluir-se massa. Les millors escenes sense text, perquè hi ha coses per les que no calen les paraules.

“Els fets prenent la paraula”

EL DIA DEL PROFETA

by on 3:39
FITXA ARTÍTICA TEXT: JOAN BROSSA DIRECCIÓ: ROSA NOVELL INTÈRPRET: Issac Alcayde, Norma Cano, Roser Carbonell, Pep Cortès, Manuel...