Mostrando entradas con la etiqueta Lluís Marco. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Lluís Marco. Mostrar todas las entradas


de GUILLEM MORALES basado en la novela de MARY SHELLEY
dirección CARME PORTACELI
intérpretes JOEL JOAN, ÀNGEL LLÀCER, LLUÍS MARCO, MAGDA PUIG, ALBERT TRIOLA, PERE VALLRIBERA, ALBA DE LA CRUZ
duración 2h 20min
fotografías DAVID RUANO
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y FACTORIA ESCENICA INTERNACIONAL
SALA GRAN (TNC)

No soy muy de monstruos yo, así que acudí a la magnánima sala del TNC con cierta cautela. Nunca me he leído la novela de Mary Shelley, sí algunas partes en castellano y otras de inglés. Pero a pesar de todo, lo que más me atraía era la puesta en escena, como con los "infinitos" recursos del TNC me iban a hacer creíble la historia. Pero, los recursos no siempre lo son todo.

Sobriedad absoluta presenciada nada más entrar en la sala, hacía mucho que no veía tan despejado el escenario de la sala grande. En un principio podemos pensar que ya de por sí da miedo de lo que nos puede venir encima, pero que equivocados que estaríamos.

La escenografía diseñada por Anna Alcubierre, acompañada por una parte audiovisual de Miquel Àngel Raió, le va como anillo al dedo al montaje, incluso me atrevería a decir que lo eleva, hace que el espectador fije su atención en la escena, te atrapa



La poda dramatúrgica es espectacular. Guillem Morales consigue lo que no consiguió la versión londinense, otorgar el mismo peso al doctor Frankenstein que a su creación. Aunque sigue siendo bastante fiel a la versión original, el intento por acercar la novela hasta nuestros días a través del acento en los conflictos morales del protagonista resulta de lo más acertado.

El mayor problema del montaje es la interpretación. La elección de sus dos protagonistas no ha estado la más adecuada. Si bien Joel Joan se transforma en un monstruo bastante óptimo y sólo desentona en algunos momentos donde el personaje se le va de las manos el movimiento físico, su compañero Àngel Llàcer está demasiado ausente. Llàcer pasa por el doctor Frankenstein sin tocarlo, ni en los momentos de relax ni en su camino hacía la locura, siempre nos regala las mismas expresiones, la misma cara, no hay verdad.



Y aunque los mayores aplausos fueron para sus protagonistas, la mejor interpretación (y de lejos) nos la regala un incombustible Lluís Marco. Es un auténtico mestre, dentro y fuera del personaje. Una lección de interpretación. Y dentro de los actores de reparto, una luz, Magda Puig, que ciega como Agatha y deslumbra como Elisabeth.



Frankenstein vuelve a poner sobre la mesa el eterno debate, a veces reñido, entre si vale todo para vender entradas. El marketing de la obra confundía al espectador sin dejar claro quien era el doctor y quien era el monstruo, imitando a la versión inglesa (donde los actores se intercambiaban los papeles). Polémicas a parte, a esta versión le hubiera hecho falta una pasarela mayor de posibles doctores Frankenstein. 

FRANKENSTEIN

by on 20:01
de GUILLEM MORALES basado en la novela de MARY SHELLEY dirección CARME PORTACELI intérpretes JOEL JOAN, ÀNGEL LLÀCER, LLUÍS MARCO...




TEXTO: HENRIK IBSEN
ADAPTACIÓN: MARC ARTIGAU, CRISTINA GENEBAT y JULIO MANRIQUE
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, IVÁN BENET, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, PABLO DERQUI, MIRANDA GAS, JORDI LLOVET, LLUÍS MARCO, CARLES PEDRAGOSA y ELENA TARRATS
DURACIÓN: 1h 30 min + 15min entreacto + 1h
FOTOGRAFIA: ROS RIBAS
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
SALA FABIÀ PUIGSERVER (LLIURE MONTJUÏC)


El sector teatral es un animal de costumbres, se encapricha de un autor y se representan sus obras más conocidas, pero se olvidan otras que sin tanto renombre, son igual de excelentes. Es lo que le pasaba, qué bien poder hablar en pasado, a Ibsen con L'ànec salvatge. Su última representación en España data de 1982, una servidora no había nacido, en Catalunya es la primera vez que se representa. 

Quizás haya sido que no es una obra realista, sino más bien simbólica, llena de metáforas y que requiere que su puesta en escena sea mitad y mitad. Un juego donde el director, los actores y los espectadores se dejen guiar por el texto, sin peros, simplemente con las ganas de descubrir la historia, mirando más allá de las acciones, los personajes esconden más palabras que las que son pronunciadas.

Una familia (pobre) vive feliz hasta que un antiguo amigo de la infancia aparece en sus vidas. Hasta el momento el secreto mejor guardado era tener un pato salvaje encerrado en el sótano, acompañado por gallinas y conejos. Pero entonces empieza el dilema, ¿es mejor vivir "un poco" engañado o descubrir toda la verdad? Evidentemente la caja de los truenos se abrirá, porque sino no habría obra.

L'ànec salvatge és un montaje 100% factoria Julio Manrique. Manteniendo la esencia del texto original, la adaptación ha conseguido quitarle el leve olor a naftalina del siglo XIX y ubicarlo en un espacio atemporal y sin referencias concertas a dónde. La magnífica escenografía de Lluc Castells nos evoca en cierta manera a Suecia (colores neutrons y esa madera clara predominante), pero sin que sea demasiado evidente. La puesta en escena sigue patrones anglosajones, como ya es habitual: texto que se funde con una espectacular música de Carles Pedragosa, que juntamente con Damien Bazin firman un espacio sonora que pone los pelos de punta y la dulce voz de Miranda Gas vuelve a deleitar a los presentes en sus momentos de "cabaret". 

Magistral dirección de Julio Manrique, que vuelve a contar con un reparto de primera, donde destaca: Ivan Benet, Hialmar, un padre y fotógrafo que ve cómo la tranquilidad de su familia se ve alterada con la llegada de un viejo amigo, Gregor (Pablo Derqui). Pero aunque ellos sean quienes desencadenan la acción, el peso de la misma recae en una extraordinaria, Gina (Laura Conejero) y en todo un descubrimiento, Heda (Elena Tarrats). Sin duda en el plano interpretativo poco a descubrir de los grandes nombres consagrados, pero Elena Tarrats ha conseguido robarnos el alma, con la contrucción de su personaje, inocente, preciosista, delicado y lleno de sensibilidad. Sus escenas son simplemente maravillosas.

Casi tres horas de tensión, a las que no les sobra ni un segundo, de un montaje sobresaliente. Una vez más, Julio Manrique vuelve a hacer diana y esta vez con todo un clásico. Va ser que no hay texto que se le resista. Por lo pronto esperemos que siga abriendo cajones si con ello ganamos experiencias teatrales a la altura y al nivel de L'ànec salvatge. Gracias y bravo!

L'ÀNEC SALVATGE

by on 20:53
TEXTO: HENRIK IBSEN ADAPTACIÓN: MARC ARTIGAU, CRISTINA GENEBAT y JULIO MANRIQUE DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: AND...

AUTOR: DAVID DESOLA
DIRECCIÓN: ISRAEL SOLÀ
INTÉRPRETES: LLUÍS MARCO y PAU VINYALS
DURACIÓN: 1h 30min
PRODUCCIÓN: VELVET EVENTS
SALA MUNTANER

Todo el mundo tiene sueños, unos son capaces de realizarlos y otros se quedan a la espera de algún tren que parece que no va a parar en la estación deseada. Zona Franca es una historia de sueños, poco o nada realizados. Dos personajes, el veterano trabajador que después de toda la vida dedicada a la empresa está a cinco días de la jubilación y el joven brillante, su substituto, que después de formarse se ha pasado más de tres años buscando una oportunidad, que sigue aún lejana.

El mundo laboral es como un animal feroz, las pocas oportunidades que tienes hay que aprovecharlas al máximo, por eso cualquier oportunidad parece un sueño, aunque a la larga se convierta en una pesadilla. Ocho horas de trabajo de 7 a 15h ("media jornada por eso de tener las tardes libres"), con un sueldo de becario 480€ es el mejor trabajo al que pueden aspirar hoy en día mucha gente y el orgullo de mantenerlo que se desprende de las palabras del veterano.

Un almacén, un reloj, unas manías adquiridas por los años y dos personajes que nos harán recordar algunas de nuestras propias historias, las que todos hemos vivido y algunas incluso sufrido. Momentos laborales, que no sólo nos harán estallar en risas, sino que al mismo tiempo estaremos reflexionando sobre la penosa situación de buena parte de la sociedad actual.

Encima del escenario dos brillantes actores, el ya veterano Lluís Marco que tira de oficio y un cada vez más pujante Pau Vinyals que vuelve a interpretar un papel que le viene como anillo al dedo. Divertida comedia que ha pasado como un suspiro por la cartelera barcelonesa, y que tendría que haber llenado de sonrisas la platea.

ZONA FRANCA

by on 17:17
AUTOR: DAVID DESOLA DIRECCIÓN: ISRAEL SOLÀ INTÉRPRETES: LLUÍS MARCO y PAU VINYALS DURACIÓN: 1h 30min PRODUCCIÓN: VELVET EVENTS ...

Font: Belen Ginart (ara.cat)
El somni d’una nit d’estiu és, segons els estudiosos de l’obra de Shakespeare, la millor de les seves comèdies romàntiques. El director escènic Joan Ollé confessa que a ell no li agradava gaire. “Però és que no l’havia llegit bé”, aclareix. Ara s’hi ha capbussat a fons i amb l’ajuda del crític René Girard, el dramaturg Peter Brook i l’assessora literària de l’obra al TNC, Lola Jossa, s’ha enamorat d’una esquitxada d’equívocs, de màgia, de contrastos entre fantasia i realitat. Sovint -en el teatre però també en el cinema i la música- l’obra s’ha representat adornada de flors i violes. Ollé, que hi ha sabut trobar la part més crua, “el malson de l’amor”, ens ajuda a desgranar els personatges clau d’una obra coral.
Oberon (Lluís Marco) És el rei del bosc. Un rei malenconiós que beu xampany francès. Ha viscut tants milions d’anys que ja ho ha vist tot. Ja no el mou cap malignitat ni picaresca, però està enfadat amb la seva dona, Titània, perquè ha adoptat una criatura vinguda de l’Índia que el rei vol per al seu seguici. Potser li fa mal no haver donat un fill a la seva dona.
Titània (Mercè Arànega) Reina del bosc. Té un seguici de fades amb les quals organitza festes harmonioses: és el conclave feminista. Es mouen en un paisatge de flors i bellesa, però al bosc també hi ha molts llimacs, escarabats i salamandres. No són ben bé una parella d’amants en actiu, i han decidit organitzar els cors dels altres. Com que ells no s’avenen, a la Terra les coses no funcionen com ho haurien de fer. La parella de reis té alguna cosa dels protagonistes de Les amistats perilloses, i per això a l’obra tenen un look del segle XVIII. 
Teseu (Pere Eugeni Font) Duc d’Atenes. És el polític de grans discursos, un parauler que no para d’autoproclamar la seva bondat. Representa el teatre de la política. Va capturar Hipòlita, reina de les amazones, però mentre prepara el casament amb ella ja s’està enviant SMS amb Fedra. Es troba atrapat en els excessos de la llei.
Hipòlita (Victòria Pagès) Reina de les amazones, conquerida per Teseu. És una dona del bosc portada a la ciutat. Tant el seu com el de Teseu són papers breus, però comparteixen el moment culminant: aquell en què Teseu diu que no creu ni en l’amor ni en la poesia, perquè els poetes i els enamorats deformen la realitat. Hipòlita li fa notar que la cara de felicitat dels enamorats de l’obra és autènticament real.
Troca (Xicu Masó) Personatge clau de l’obra en tant que principal representant del grup dels artesans, gent del poble que en el casament de Teseu i Hipòlita obsequien els nuvis amb la representació teatral d’una tragèdia terrible on es diu que l’amor és una porqueria. És l’home que es veu capaç de fer tots els papers. Puck el converteix en ase i, per art de la màgia trapella del follet, Titània se n’enamora.
Puck (Pau Vinyals) És un follet “una mica Tim Burton”. És l’energia d’Oberon, però sempre s’equivoca, sovint amb una intenció juganera. És un trapella a qui li agrada provocar confusió a fi de divertir-se. Per això executa amb picaresca les ordres que li dóna el rei, i amb la màgia de les flors fa que els enamorats mudin la diana del seu desig. “Shakespeare va escriure la peça per al casament d’un amic i això el fa contenir-se, però aquesta és una obra sobre la volubilitat de la condició humana, que no necessita flors per canviar l’objecte del seu amor”.
Hèrmia (Claudia Benito), Helena (Laura Pujolàs), Lisandre (Albert Prat) i Demetri (Guillem Motos) Són els quatre personatges joves de l’obra, i formen dues parelles d’enamorats una mica desequilibrades per culpa de la màgia que Puck aplica de manera arbitrària. “Són personatges sense personalitat pròpia, fan una mena de ménage à quatre ”. Fugen al bosc per escapar de les lleis d’Atenes, que obliguen les noies a casar-se amb el que el seu pare vulgui, i en arribar-hi es troben amb les lleis del bosc.  
'El somni d’una nit d’estiu', de William Shakespeare. Dir.: Joan Ollé. Amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Clàudia Benito, Enric Majó, Lluís Marco 
TNC (Barcelona). Del 19 de novembre al 18 de gener

Font: Belen Ginart (ara.cat)
Tots dos sou al repartiment de L’orfe del clan dels Zhao, a les ordres d’Oriol Broggi. ¿Us van oferir la feina alhora?
M.M. No, l’Oriol m’ho va proposar primer a mi, i després em va demanar si el meu pare estava lliure.
LL.M. El meu personatge és el d’un home gran, però l’Oriol va estar dubtant de si l’havia de fer un jove, com ho són la resta dels actors. Finalment m’ho va proposar i d’entrada ho vaig acceptar perquè ho feia ell, que és un dels creadors més brillants de la seva generació. Ara estic encantat amb l’Oriol, amb el text i amb els companys de viatge.
Suposo que a tots dos us deu fer il·lusió que hi sigui l’altre.
M.M. Aquí no compartim cap escena, com sí que ho fèiem als Sis personatges en busca d’autor, que també vam fer junts. I és una llàstima, en aquella obra quan ens trobàvem era el més fàcil del món, perquè pots llegir als ulls de l’altre tot el que li passa.
LL.M.Treballar junts és molt gratificant, ella és una actriu feta, amb el seu currículum, amb el seu tarannà, ha fet el seu camí. Em dóna molta tranquil·litat treballar amb ella com un company més.
Us doneu consells?
M.M. Sí, jo el dirigeixo a ell i ell a mi.
LL.M. Al principi jo era una mica més feble, com a pare sempre busques oferir protecció, però ella no l’ha volgut mai. Ara ens diem coses però sense incordiar. Abans teníem més una relació pare-filla, ara és més de professional a professional.
¿El fet de compartir ofici i treballar junts té algun inconvenient?
M.M. Potser que pateixes més que amb un altre company.
LL.M. Durant els assajos, els actors sempre tenim un moment de feblesa. I veure que l’altre està en crisi et fa patir a tu també.
I com a espectadors, patiu quan l’altre és a l’escenari?
LL.M. És més dur des de fora que des de dins. Quan la Marta estrena tinc un nus a l’estómac més gran que quan estreno jo.
M.M. A mi em passa el mateix. En aquest cas serà un patiment compartit, i els que ho passaran pitjor seran la meva mare i el meu germà.
Marta, el teu pare deia abans que has anat fent camí sense voler la seva protecció.
M.M. Ha sigut una cosa molt inconscient, no és que jo m’hagués fet el propòsit d’evitar que ens relacionessin. Suposo que una vol fer mèrits propis. Però això m’ha anat passant amb l’edat. Com més gran m’he anat fent, i més segura m’he sentit de mi mateixa, més m’he aprofitat del fet de tenir-lo al meu costat, de poder aprendre’n i escoltar-lo, perquè m’ha ensenyat moltes coses. Ha sigut molt bon mirall perquè m’agrada com fa les coses, l’admiro.
LL.M. He de reconèixer que en això de no voler la meva protecció la Marta ha sigut molt sàvia, perquè ha anat amb els de la seva generació. I jo em vaig obligar a mi mateix a acceptar que havia de tirar amb els seus.
En tot cas, ¿et va fer gràcia que la Marta volgués ser actriu?
LL.M. Crec que hi ha una cosa molt genètica en la seva vocació, perquè de petita ja li agradava fer funcions. Però jo li vaig anar posant traves perquè no s’hi dediqués. Ho feia d’una manera molt sibil·lina, perquè sabia que si ho feia obertament no aconseguiria res.
Quin tipus de traves li posaves i per què?
LL.M. Li feia coses com aconseguir-li una figuració de tres mesos a La filla del mar, al Romea, amb Sergi Belbel. Pensava que tan temps sortint a l’escenari sense paper li faria avorrir el teatre, però s’ho va passar pipa. Aquesta és una professió dolorosa, a ningú li regalen res. I un vol evitar el patiment als fills.
M.M. El meu pare sempre m’ha dit que això és una carrera de fons. Però és que jo mai no he tingut l’ambició d’arribar enlloc, sempre deia: “Sóc tan feliç amb el que em va arribant de mica en mica”. Jo vaig començar fent infantils: tres funcions diàries, muntar i desmuntar... Quan algú jove em ve a demanar consell sobre aquest ofici li dic que l’important és el recorregut, no ser reconegut.
¿Compartiu una mateixa visió del teatre?
LL.M. Sí. Potser ella està en una ona més moderna, hi ha coses que a ella encara li interessen i que a mi potser ja no, perquè amb el temps em continua agradant molt fer teatre, però veure’n em fa certa mandra. Però coincidim molt en l’estètica i en l’ètica, en la manera de fer-lo. Tenim un criteri molt semblant.
¿Hi ha algun projecte més personal que us agradaria compartir?
LL.M. Jo sóc molt autodidacte i mai m’he atrevit gaire a dirigir, tinc criteri però crec que em falta metodologia. Però m’agradaria dirigir una obra de gent jove on pogués emergir el motor artístic que conec de la Marta. Quan em falti la força com a actor, m’agradaria dedicar-la a ajudar-la a ella a ser actriu. M’agradaria abocar la meva energia a aconseguir que aquesta família encara formi part del món cultural català.
M.M.[Rient] Potser ens mataríem...! No, estaria molt bé que em dirigís en una obra, perquè en sap molt.

'L’ORFE DEL CLAN DELS ZHAO'
TEATRE ROMEA
HOSPITAL, 51. BARCELONA
Fins a l’11 de maig

DRAMATURGIA y DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MIRÓ
INTÉRPRETES: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCOS, CARME ELÍAS i ANNA SAHUN
DURACIÓN: 1h 45min
PRODUCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i BITÓ PRODUCCIONS
SALA PETITA (TNC)

Gran decepción de este enero. Fum se ha quedado en eso, prometía mucho pero no nos ha regalado nada. Admiradora de la dramaturgia de algunas de las obras de Josep Maria Miró como El principi d'Arquimedes, no me acabo d'explicar el esquema dramatúrgico de esta.

Empecemos, se presenta como un thriller, lo cual ya me hizo la idea de que todo lo que pasara había de tener el ritmo del género. Error, hay escenas cortas, que se van sucediendo, pero una detrás de otra no aportan nada. Sobre la mitad de la obra te preguntas qué está pasando, qué nos viene a explicar el autor con esto. En un thriller los acontecimientos se precipitan, pero aquí no hay nada que precipitarse, porque no pasa nada.

Sí, dos parejas encerradas en un hotel mientras las revueltas en la calle no les permiten salir, cada una está allá por motivos distintos. El personaje de la Carme Elías inicia un juego, todos se verán implicados, pero ya está. Así nos pasamos 1h y 45 minutos, largos muy largos porque falta argumento, porque el ritmo es lento, porque no se nos explica nada.

Carme Elías está magnífica haciendo de mujer manipuladora, como quien mueve marionetas, pero no hay más. El resto deambula por las habitaciones del hotel y por el salón. La puesta es escena es magnífica, es el Nacional no esperábamos menos, el continente genial para un contenido inexistente que se diluye en media hora.

Y para rematar la tarde me fui a ver La dona que perdia tots els avions a la Tallers, actividad complementaria de Fum. Si su lectura hace un par de años, me dejó aburrida en la butaca, su puesta en escena no ha sido para menos. No sé si  el humo no me ha dejado ver los aviones o simplemente fue una tarde de sábado perdida en el Nacional.

FUM

by on 18:18
DRAMATURGIA y DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MIRÓ INTÉRPRETES: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCOS, CARME ELÍAS i ANNA SAHUN DURACIÓN: 1h 45min PRO...

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: ÀLEX MAÑAS
INTÈRPRETS: ROSA RENOM i LLUÍS MARCO
INTERPRETACIÓ MUSICAL: ORIOL ALGUERÓ i SERGI ALPISTE 
AUDIOVISUAL: BLAI TOMÀS
DURADA: 85min
PRODUCCIÓ: GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA i ESZENA PROJECTES CULTURALS
ESPAI LLIURE

Anar a veure un muntatge i trobar-se un concert de violins més lectura dramatitzada sorprèn. No era l'esperat. Fins i tot a la persona que ha comprat l'entrada pot sentir-se malament (no és que tinguin uns preus gaire assequibles). S'ha d'explicar o s'hauria d'explicar que no van a veure un espectacle muntat. 

Els actors i els músics estan el 98% del seu temps a escena asseguts, llegint la carta. A través d'ella descobrint tota la vida de Béla Bartók i a la vegada serveix com un repàs a la història de la primera meitat del segle XX. 

Per la posada en escena s'ha optat per una gran pantalla de fons on van passant una sèrie d'imatges que ens traslladen a l'època narrada. El so dels violins interpretant 44 duos per dos violins de Béla Bartók completen el quadre.

L'interpretació de la Rosa Renom i del Lluís Marco queda deslluïda per l'estatisme de la posada en escena. Molt bé, ens hem adonat que és una lectura dramatitzada però no cal mantenir els actors durant l'hora i mitja asseguts amb el faristol davant i només llegint. És un text el suficientment interessant i ple de matisos com per poder-se interpretar més enllà d'una cadira.

Pels amants de la música de clàssica gaudiran amb els dos intèrprets musicals. També s'ha de destacar la figura d'un compositor no gaire conegut. Béla Bartók: exili a Nova York s'ha quedat a mig camí entre el que podia haver estat un muntatge audiovisualment brillant i intel·lentualment culte. La posada en escena li fa un flaco favor que no permet a l'espectacle passar del simple aprovat pels pèls.

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)

El Teatre Romea confia amb la regla de tres: si va agradar al públic Incendis, també ha de funcionar Litoral, que pertany a la mateixa trilogia sobre la identitat de l'autor libanès i quebequès Wajdi Mouawad. L'obra, dirigida ara per Raimon Molins en la primera producció d'Atrium fora de la seva sala de l'Eixample, coincideix a buscar la veritat dels personatges i donar-los profunditat. L'obra s'estrena aquest dilluns que ve i estarà en cartell fins al 9 de juny.

Set actors es desdoblen en uns 32 personatges. Lluís Marco és el pare mort, que viatja acompanyant el fill (Marc Rodríguez) al costat del cavaller imaginari (Xavier Ruano). El jove protagonista fa un viatge iniciàtic al seu país d'infància per poder enterrar el pare, resoldre els enigmes familiars i, en definitiva, saber qui és ell mateix. David Verdaguer, Mireia Trias, Patrícia Mendoza i Pepo Blasco completen el cartell. Marco s'ha reconciliat amb el teatre comprovant l'energia que posen aquests joves actors en els seus personatges (“mai havia vist plorar tant en uns assajos”). Però no per això la peça té un fort component còmic. I és que la notícia de la mort del pare la rep per telèfon el noi en un moment d'extrema intimitat amb la seva parella. Càustic.

Raimon Molins admet que aquesta obra exigeix ser interpretada des d'un compromís humà, des d'una veritat que fereix i allibera alhora. És la fórmula per aconseguir que s'activin els ressorts emocionals amb què poder desenvolupar la riquesa de temes i de mirades poètiques.

‘Incendis' ‘vs'. ‘Litoral'

Les comparacions són possibles amb Incendis? Té por el director Raimon Molins de presentar Litoraldesprés de l'èxit, durant dues temporades? Ell creu que, al contrari, té tots els avantatges. Marc Rodríguez celebra que s'ampliï l'exposició de la trilogia. Marco opina que “el teatre pot ser fet des de l'honradesa o des de la vanitat, però que mai es pot comparar”. Xavier Ruano (que ha participat en tots dos títols) està orgullós de tots dos treballs, de veure “com dos talents aixequen l'obra: té el mateix traç, el mateix color, però és una peça més de la mateixa sèrie”. I és que el director artístic del Romea, Julio Manrique (que també és protagonista a Incendis) entén que s'ha de mirar tota la trilogia de La sang de les promeses com si fos una retrospectiva d'un pintor.

Poètica, tràgica i còmica

En aquest sentit,Litoral manté la mateixa poètica i inquietud per descobrir-se a un mateix. És la constant de la trilogia La sang de les promeses (que, posteriorment, tancaria amb una quarta peça). Molins opina que és la més autobiogràfica de totes, en ser la primera de la sèrie. Aporta un punt còmic en la primera part (amb temes com ara la burocràcia de la mort a Occident) però excessivament tràgica en la segona (que transcorre al seu Líban natal.

Julio Manrique no amaga el desig de poder presentar el tercer treball, Boscos, la temporada vinent. Entén que és un autor molt ric que ha connectat amb el públic de Barcelona. Però caldrà comprovar la fidelitat de l'audiència en aquests temps d'apatia i de crisi (agreujada amb l'increment de l'IVA, des de setembre).

Per Molins, Litoral és la més utòpica i coincideix amb un públic militant, enèrgic, adolescent. Marco ho relativitza, perquè l'adolescència occidental d'avui va “dels 12 als 35 anys”. És una peça en què hi ha molts emmirallaments amb la joventut. Litoral també fa disfrutar del viatge, que dura tres hores, amb l'entreacte.

Marea d'emocions

by on 16:01
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) El Teatre Romea confia amb la regla de tres: si va agradar al públic Incendis, també ha de fun...


Font: Laura Serra (ara.cat)
El Teatre Romea estrena demà 'Litoral', una obra de Wajdi Mowawad que és la primera peça de la tetralogia 'La sang de les promeses', en la qual s'inscriu 'Incendis' –que va dirigir al mateix teatre Oriol Broggi l'any passat–. La companyia insisteix que no són comparables, però 'Litoral' té una forta connexió amb 'Incendis'. En primer lloc, perquè l'èxit de la primera ha fet que es pogués aixecar aquesta segona amb bones perspectives quant a la recepció del públic. I en segon lloc, perquè formen part d'una mateixa temàtica que vertebra la tetralogia de Mowawad –la recerca dels orígens, la necessitat d'explicar històries, la mirada a la mort–. I en tercer lloc, comparteixen "l'emoció", "la transcendència", diu Raimon Molins, director del muntatge. 
'Litoral' és la primera, "més jove i lluminosa", diu Julio Manrique, director de la sala. L'argument també parteix de la mort del pare, que obliga a un adolescent a mirar enrere, buscar d'on ve "i a partir d'aquí poder reconstruir-se", diu Molins. El protagonista és Marc Rodríguez, però l'acompanyen en l'odissea el pare mort (Lluís Marco) i un heroi imaginari (Xavier Ruano). El viatge del noi va d'occident a orient, del Quebec al Líban, suposa la companyia, resseguint el periple personal de l'autor. "És autobiogràfica", asseguren.
L'equip es completa amb Pepo Blasco, David Verdaguer, Mireia Trias i Patrícia Mendoza. Aquesta és una producció de la Sala Atrium, un petit teatre de l'Eixample que Julio Manrique ha convidat a créixer a l'escenari del Romea. 

TEXT: HENRIK IBSEN
TRADUCCIÓ: CAROLINA MORENO TENA amb la col·laboració de FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: FERRAN MADICO
INTÈRPRETS: LLUÍS MARCO, ESTHER BOVÉ, BERNAT MUÑOZ, ERNEST VILLEGAS, CRISTINA PLAZAS i LINA LAMBERT
DURADA: 1h 35min
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i ELSINOR 
SALA PETITA (TNC)

Quan vas tard a un espectacle que ja ha vist tothom i saps que per norma general no acabar de quallar, tens por de que et puguis trobar a l'escenari. Sincerament, tenia por d'avorrir-me, d'adormir-me però no. Dit sigui per començar que m'encanta el teatre d'Ibsen i que aquest text no el coneixia. Està més que clar si comencem a mirar-lo amb lupa que és un testament dramatúrgic de l'autor en que es desgranen un munt de temes, des de qüestions pròpies de persones amb professions creatives: frustració, vocacions no portades a terme, dubtes sobre com ha estat la pròpia carrera, egos... com de la vida en general: amor, mort, sentiments...

No sent un dels seus textos més lúdics i ben tramats, Ferran Madico ha apostat per no tocar-lo i aquest ha estat el seu error principal. No calia només traduir-lo, sinó que un dramaturg li donés forma perquè tingués una entitat suficient per enganxar al públic que si no ets molt fan de l'Ibsen pots dormitar en el teu seient.

Falta dramatúrgia i falta una escenografia i una direcció precisa. Crec que tots dos factors en aquesta peça anirien de la mà. Sense la dramatúrgia abans esmentada i amb una escenografia que més que ajudar destorba, els actors estan ben nus i la direcció no ha sabut com guiar-los, com donar-los les eines correctes perquè puguin connectar amb el públic. Tot queda massa diluït, els primers trenta minuts no hi ha res, són paraules sense sentiment el que els actors llencen per si algú gosa a atrapar-les.

La gran força d'Ibsen són els personatges femenins, aquí massa subtils i desdibuixats ja que el pes de l'obra recau en Arnold, Lluís Marco que tira de mestratge i supera l'aprovat. La Cristina Plazas és la que més brilla de tots, i les seves escenes amb el Marco al damunt de la muntanya són les millors de la peça, els únics moments en el que els espectadors ben desperts s'enganxen a la peça.

Quan despertem entre els morts no sabia representat mai a Catalunya, però esperem que el proper que gosi faci un plantejament que apropi el públic a l'obra i no l'adormi per sempre més.
Font: Sílvia Marimon (ara.cat)

"Dono les gràcies a Henrik Ibsen -afirma convençut l'actor Lluís Marco-. M'ha omplert l'ànima i m'ha donat ganes de viure. Ningú podrà sortir indiferent del teatre", afegeix. A l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional, Marco és, des d'avui, Arnold Rubek, un escultor famós i acabat. Ell és la punta del triangle amorós de l'última obra que va escriure el dramaturg noruec Henrik Ibsen, Quan despertem d'entre els morts.
Dirigida per Ferran Madico, l'obra es representa per primera vegada als escenaris catalans. De fet, s'ha hagut de traduir del noruec al català expressament per poder-se estrenar. Quan despertem d'entre els morts és una història que sacseja: "El procés que viuen els personatges és dolorós i intens, arriben a la conclusió que més val viure intensament que no pas morir sense dolor", afirma Marco.
Després de publicar Quan despertem d'entre els morts, el 1899, Ibsen no va escriure cap altra obra. Un atac de feridura el va tenir postrat i impossibilitat fins al moment de la seva mort, el 1906. És l'últim missatge del pare de la dramatúrgia moderna i hi aboca les seves grans obsessions: l'amor, la passió per l'art, la vida, la solitud, el poder i la moralitat... És el seu testament, i el missatge que deixa és que la vida no ofereix segones oportunitats, l'has de viure tan intensament com puguis, sense por.
Un autor arrauxat i valent
Lluís Marco no és l'únic que està agraït amb Ibsen. Ferran Madico també li dóna les gràcies: "Fan falta autors intel·ligents, arrauxats i valents com Ibsen". En opinió del director del consorci del Teatre Fortuny de Reus, l'obra d'Ibsen és absolutament actual: "La seva mirada és descarnada, però embriaga. Els personatges lluiten per sobresortir de la mediocritat, agafen la vida amb la voluntat de posseir-la -reflexiona Madico-. Necessiten anar més enllà i impulsivament emprenen accions: és més important el que fan que no pas com són. I una vegada han pres la decisió, tiren endavant, no poden fer-se enrere", afegeix Madico.
Les actrius Esther Bové i Cristina Plazas són les dues dones del triangle amorós. Bové és la Maja, l'esposa de Rubek. Plazas és la Irene, una model que guarda un record terrible de quan va treballar amb Rubek. Quan era jove va entregar la seva ànima a l'escultor. Quan ell va acabar l'obra que el va encimbellar a la fama es va desentendre de la model. La Irene no se'n recuperarà mai: "Després de tots els assajos, la sensació que em queda és que ens hem d'afanyar, perquè la vida és molt curta", reflexiona Plazas.
A diferència de la Irene, la Maja, que és molt més jove que el seu marit, només li entrega el cos. I, per tant, les conseqüències no són tan traumàtiques. Quan el matrimoni comença a esquerdar-se, per pur avorriment, apareix un caçador enamorat de la natura (que interpreta Ernest Villegas) que seduirà la Maja. Ell és segurament el personatge més entranyable i més sensible de l'obra.
El dilema irresolt d'Ibsen
Quan Ibsen va començar a escriure Quan despertem d'entre els morts havien passat vint anys des de Casa de nines i tres d'ençà de l'última obra, John Gabriel Borkman. Ja coneixia la fama. "L'obra mostra el dilema irresolt d'Ibsen -reflexiona la traductora de la peça, Carolina Moreno-: trobar l'equilibri entre l'art i la vida, sense renúncies".
De fet, Ibsen parla a través del seu personatge, l'escultor que va sacrificar la seva vida per la creació. "Totes les obres d'Ibsen pivoten o bé sobre un personatge femení o bé sobre un personatge masculí -argumenta el director del TNC, Sergi Belbel-. Les dones l'inquieten i les intenta entendre. En el cas dels seus personatges masculins, hi ha una clara identificació", afegeix Belbel. "Descobrim un Ibsen de 76 anys que s'adona que s'ha deixat perdre moltes coses i ho escriu. Pensava que podia viure sol, amb el seu art i, paradoxalment, les dones li van ensenyant que la vida és més que les obres", conclou el director teatral.
L'obra, que es podrà veure fins al 3 de març al TNC, ha comptat amb l'assessorament de la ballarina Sol Picó. Madico ha volgut fer una obra contemporània: "No volia que es convertís en una peça de museu. L'espai és conceptual i el vestuari és de l'època". Els personatges viuen amb intensitat el seu drama personal en escenaris diferents: el taller de l'artista, un paisatge i un punt de l'alta muntanya. Un drama que, paradoxalment, convida a no deixar escapar cap oportunitat. No hi ha bitllet de tornada.


TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA
VERSIÓ I DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCO, ORIOL GUINART, ALÍCIA PÉREZ, MÍRIAM ISCLA, MARC RODRÍGUEZ
DURADA: 65 min, 20 d'entreacte, 22 min
PRODUCCIÓ: TNC, EL CANAL. CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
SALA PETITA (TNC)

Tot i ser molt fan de l'Àlex Rigola he de conèixer que aquest MCBTH és un despropòsit de principi a fi. La jugada li va sortir bé amb Coriolà l'any passat, però Macbeth, l'original és un drama dels de treure mocador, i a la seva versió el text queda minvat i la posada en escena s'ho menja tot: text i interpretacions. 

Li ha tocat a Shakespeare com li podia haver tocat a un altre clàssic qualsevol, li ha despullat de la seva essència i ha bolcat tota la seva imaginació de sèries i pel·lícules per construir un món que res té a veure amb el que Shakespeare va descriure. Els boscos, amb caseta inclosa, de Twin Peaks, les caretes de Mickey Mouse, les samarretes de Celtic, tot sobra, quan el veritable protagonisme hauria de ser el text i es troba en 'busca i captura'.

La interpretació és freda, plana, sense ritme. No estic segura si reciten, llegeixen d'un autocue imaginari o les paraules les són xiulades a cau d'orella, però no arriben, amb i sense careta. Els actors passen per un text, ferit de mort amb tanta retallada, sense tocar-lo, ni sentir-lo. Sembla més aviat que escupen les paraules. L'única que en els seus dos monòlegs sembla sentir alguna cosa per dins és l'Alícia Pérez.

Estem a la Sala Petita i els micros molesten, no sé si tan o més que parlar darrera d'una careta de Mickey Mouse, però els sons es tornen ininteligibles i passem bona part del muntatge intentant entendre aquests ratolins.

Sense dubte, Àlex Rigola dirigeix millor obres contemporanis que clàssics. Estem desitjant que aviat torni a Stoppard, Mamet, Dresser... I espero que Shakespeare perdoni a Rigola per aquest MCBTH. If not, fire walk with me. 

MBCTH

by on 13:34
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA VERSIÓ I DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCO, ORIOL ...


Font: Laura Serra (ara.cat)
Nit de vestit i corbata, la d'ahir a Salt. No només s'inaugurava el festival Temporada Alta, el certamen que ha posat al mapa teatral Catalunya, sinó que polítics -des del conseller de Cultura, passant pels alcaldes de Girona i Salt, secretaris generals, membres del CoNCA, etcètera- i gent de totes les famílies del teatre -Sílvia Munt, Julio Manrique, Oriol Broggi, Hermann Bonnin, Ramon Simó, Toni Casares- van assistir a l'estrena del nou teatre d'El Canal a l'antiga fàbrica Coma Cros.
Àlex Rigola s'hi deu haver sentit com a casa, tenint en compte el seu últim artefacte, MCBTH , rigolià cent per cent. Mentre Macbeth i Lady Macbeth (Joan Carreras i Alícia Pérez) es petonejaven, sonava pels altaveus un missatge que cridava a la mobilització en contra de l'IVA cultural. Després, dues hores d'un Shakespeare que el director també plantejava com un pols de ressonàncies polítiques: fins on arriba l'ambició per arribar a trair l'ètica, com els fets desencadenen desgràcies -"la sang vol sang"- i com els remordiments es poden menjar fins i tot un rei -"el que està fet no es pot desfer"-. Els Macbeth s'embruten les mans de sang. Rigola no s'ho ha pres a la lleugera.
L'espectacle, que va ser acollit amb aplaudiments tebis, és gairebé una instal·lació plàstica. El vers shakespearià rep tot el protagonisme sobretot a l'inici, amb els personatges estàtics, tots sempre presents a escena interpretats per només sis actors (Lluís Marco és Duncan i Míriam Iscla, Oriol Guinart i Marc Rodríguez es reparteixen la resta de papers). Però el traç del director es va fent gruixut. Les bruixes del bosc aquí s'han convertit en Mickey Mouse, l'exèrcit va vestit del Celtic de Glasgow, els boscos són arbres de plàstic i el castell una caseta de fusta dels tres porquets que Macbeth intenta tirar a terra bufant. La traïció de Macbeth al seu rei tirà, la fúria de l'ambició, la il·lustra amb un Carreras convertit en un impecable Gollum d' El senyor dels anells: "Mi tesoro, mi anillo ". Rigola s'endú Shakespeare al seu terreny sense pudor.
Cada nou mort l'acompanya una nova amenaça. I a cada amenaça li ha de seguir un mort. Quan Macbeth és coronat i és conscient de la seva condemna, sap que ha de seguir el camí marcat. Rigola ha situat aquí un entreacte per fer un canvi radical d'escenari. Dels boscos tenebrosos de Twin Peaks a l'escena plastificada, blanca i tacada de sang d'un quiròfan o una pel·lícula de la màfia. Lady Macbeth és la primera a precipitar-se a la taca de sang, morta de remordiments. Ell accepta seguir-la. Puf.
Font: Laura Serra (ara.cat)

A Àlex Rigola, una de les grans tragèdies de Shakespeare, la famosa Macbeth , el porta a recordar una sèrie de culte dels anys 90, Twin Peaks. Al cap i a la fi, hi ha un cadàver inicial, una tensió constant, molts mòbils i personatges estranys. Però en comptes d'investigar qui va matar Laura Palmer, Rigola se centra a saber per què hi ha hagut el primer mort i quines conseqüències comporta. "Macbeth és un thriller: hi ha la preparació d'un assassinat, el crim, les conseqüències i els passos per sortir-se'n", diu el director. Això, amb la banda sonora i el misteriós bosc aterridor de la sèrie és l'embolcall de MCBTH . Uns avets de plàstic i una caseta de Leroy Merlin ocuparan l'escenari del nou teatre d'El Canal - Centre d'Arts Escèniques de Girona/Salt. L'espectacle inaugura aquesta nova sala i alhora el festival Temporada Alta aquest dijous. Després de tres funcions, es representarà a partir de l'11 d'octubre a la Sala Petita del Teatre Nacional.
Rigola torna a Shakespeare (després de Coriolà , Ricard III , Juli Cèsar i Titus Andrònic) amb un text que ha esporgat dramatúrgicament ell mateix a partir de la impecable traducció de Salvador Oliva. Del vers no n'ha tocat ni una coma, però n'ha retallat fragments per despullar l'essència de l'obra i per reduir els personatges als sis actors de què disposava. "És una obligatorietat del low cost que no era la idea original però de la qual ara m'alegro", diu Rigola. Per això ha titulat l'obra amb el breu MCBTH. "És Macbeth en essència", diu Rigola.
"És convenient que avui es posi en escena aquesta obra, quan veiem la demostració dels governs que l'ètica no els incumbeix, la seva disponibilitat a la mentida i el poc rubor que tenen. No podem mostrar els polítics als nostres fills com a models -afirma Rigola-. Macbeth mostra la relació entre desig i ètica, i quines línies vermelles estem disposats a creuar per aconseguir el que volem". Macbeth arriba a assassinar per respondre a la humiliació i a l'esclavatge -també sexual- a què els sotmet el rei d'Escòcia, però també ho fa per l'ambició d'arribar a tenir el poder del monarca, com li han anunciat les bruixes.
"Tots creuem línies vermelles. La qüestió és que les accions comporten conseqüències, i algunes acaben en tragèdia -diu Rigola-. Hi ha un moment en què ja no pots tornar a ser igual que abans". Per això una història del segle XVII continua sent tan vigent ara i aquí. L'escenografia de Max Glaenzel, conceptual, no situa ni èpoques ni regions, però sí que identifica els personatges: reis, dames, generals, nobles, hereus i bruixes.
La caseta del sexe sense límit
La relació sexual del rei d'Escòcia amb la dona de Macbeth és el gran eix d'aquest MCBTH , que en altres versions sol quedar en segon terme. El director s'imagina la caseta que ha instal·lat al bosc com la casa de Hansel i Gretel, on en comptes de llaminadures il·limitades hi ha sexe dur. Una temptació. "Duncan passa per sobre les línies ètiques pel desig de Lady Macbeth i pel dret a cuixa, però Macbeth també ho permet per mantenir l'estatus", reflexiona Rigola, absolutament absorbit per una obra que considera magistral, i un muntatge que assegura que li "quedarà".
El director ha comptat amb el seu dream team habitual: Joan Carreras, Lluís Marco i Alícia Perez en el triangle amorós protagonista i Marc Rodríguez, Míriam Iscla i Oriol Guinart en els papers secundaris.
Quan no hi ha marxa enrere
Per l'exdirector del Teatre Lliure, els personatges de Macbeth accepten una espècie de "prostitució mental". "Macbeth s'adona que el que ha fet ja no li permetrà ser feliç, que se li ha acabat la il·lusió", explica Rigola. No podrà oblidar-ho mai: Duncan continua a escena fins i tot després de mort, en aquest MCBTH . Un assassinat portarà lligats altres morts per intentar tancar el cas. "D'això Macbeth n'és conscient, però Lady Macbeth l'anima des de la inconsciència del que vindrà després. Per això se sorprèn, i fa el salt a la bogeria", diu Rigola.
El protagonista, Joan Carreras, s'ha encarat a la "contundència del vers" i a la "puresa de les emocions", explica l'actor. "Macbeth és un tio que fa un viatge lisèrgic, obre portes que es pensava que no existien i quan veu que no hi ha marxa enrere, opta per la fugida endavant", resumeix.

TEXT: PETER HANDKE
TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, EDUARD FERNÁNDEZ, MÍRIAM ISCLA, LLUÍS MARCO, MARTA MARCO, BORIS RUIZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)


Que estem en crisi no és cap novetat, fa anys que ho sabem, una altra cosa és pensar si la nostra cartellera s'ha d'omplir d'obres que parlin de la crisi en global: econòmica, personal, d'ideals... De qualsevol manera avui és això el que toca, no hi ha més. Peter Handke va escriure l'obra al 1976, i des de llavors poques coses han canviat. 

Cinc empresaris fan un pacte per repartir-se el mercat, un dels, Hermann Quitt (l'Eduard Fernández) el trenca i es queda amb tot el pastís. Aquest és l'argument a partir d'aquí el text divaga, es dispersa en innombrables monòlegs sobre temes econòmics, socials i personals dels protagonistes. Tot massa dispers, poca concreció.

Handke converteix els actors en personatges i en persones. Es trenca l'odiosa quarta paret i el públic veu personatges que poc a poc es converteixen en persones. Tant com personatges com a persones, l'interpretació és brillantíssima, sense dubte la millor part del muntatge. Tots vuit han sabut esprémer les idees del Handke i fer veure a l'espectador que hi ha història on no hi ha.

Malbaratament escenogràfic. Dues enormes taules de billar ens reben a la primera part i de fons les lletres de Quitt mida XXL, que a la segona part desapareixen fossal avall, sense que hagin fet massa servei. En època de crisi, de retallades culturals per totes bandes, fa mal veure com es construeixen escenografies a les que després no se li dóna l'ús adequat.

Quitt no és un text accessible per tots, necessita concentració per entendre que més enllà de les divagacions constants dels monòlegs dels protagonistes hi ha missatge. I de vegades els muntatges exigents requereixen més temps i veus per digerir-los. Aneu i m'ho expliqueu.