Mostrando entradas con la etiqueta Grec2013. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Grec2013. Mostrar todas las entradas

TEXTO: MARGUERITE YOURCENAR
DRAMATURGIA: MARC ROSICH
DIRECCIÓN: JOSEP MARIA POU
INTÉRPRETES: CARMEN MACHI, CAYETANA GUILLÉN CUERVO, NATHALIE POZA y ANA TORRENT
DURACIÓN: 90min
PRODUCCIÓN: TEATRE ROMEA i FESTIVAL INTERNACIONAL DE TEATRO CLÁSICO DE MÉRIDA
TEATRE GREC (GREC 2013)

Era el estreno en Barcelona, una plaza difícil y a pesar de las buenas críticas recibidas en el Festival de Mérida el público barcelonés es más complicado de convencer que otros. Aunque en el Anfiteatro estuviera bastante lleno de amigos, familiares y seguidores. En medio de la naturaleza, se apagan las luces, fundimos a negro y comienza el espectáculo que este año cierra el Grec y las agendas teatrales de muchos.

Carmen Machi es Marguerite Yourcenar, la narradora que da paso a los monólogos de las otras tres actrices. No es su mejor papel. Esta temporada hemos tenido saturación de ella (Juicio a una zorra, Dispara/Agafa el tresor/Repeteix y Fuegos), y quizás esta última sea la vez en que nos la hemos creído menos, pese que a ella no sea la protagonista, simplemente reparta juego y ponga un poco de tranquilidad entre tanta voz trágica.

El primer monólogo lo protagoniza María Magdalena (Cayetana Guillén Cuervo) con demasiada pose sobre el escenario. Nada natural ni en presencia, ni en cuerpo ni en voz. Como algunos apuntaban una Maria Magdalena rubia, demasiado terrenal y que se olvida del plano espiritual para sacar todas sus vísceras en escena. No hay credibilidad, Cayetana pasa por el personaje sin creérselo, es María Magdalena como puede ser otra mujer. Faltan rasgos, matices tanto en presencia como vocales. No convence y sólo deseas que pase rápido.

Le toca el turno a Clitemnestra (Nathalie Poza), el gran monòlogo de la noche. Sorpresa para algunos, esperada interpretación para otros. Es sin duda la mejor que pisa el escenario del Grec sin miedos. Natural, impetuosa, intimista, llena de matices en gestos, voz y movimientos. Su monólogo es igual de desgarrador que los otros tres, pero sus ojos están llenos de paz, de una tranquilidad que inunda toda su interpretación. Brillante, incisiva, en definitiva enamora.

Y finaliza una peculiar Safo (Ana Torrent) equilibrista, pero que en la puesta en escena le sobra movimientos y le falta alma. Si el monólogo de María Magdalena es demasiado visceral, este es demasiado introspectivo, des de la fila 4 ya se hace lejano, no me puedo imaginar cómo lo sienten los espectadores que moran más arriba. Safo se hace pequeña en un teatro demasiado grande para un interpretación excesivamente intimista. 

El espectáculo sólo tiene un par de fallos: la interpretación de dos de sus actrices (Cayetana Guillén Cuervo y Ana Torrent) y la iluminación de la primera hora. Obviamente dependerá desde donde veas el montaje, pero como siempre se tiene que pensar en todas las opciones. Miguel Ángel Camacho juega demasiado con las sombras (desde la fila 4 centrada) en un espectáculo donde ver la expresividad de las actrices es una pieza fundamental. Por contra el monólogo de Safo está perfectamente iluminado. A pesar de ello, la puesta en escena conservando el espíritu del Teatro Grec es acertadísima, estilo japonés, responde al juego que establecen las actrices.

Sin duda lo mejor de la obra es el texto. Algunos echen de menos algunos de los monólogos y personajes que completan el libro original de Marguerite Yourcenar, pero los elegidos están sabiamente bien tramados en un dramatúrgia perfecta y precisa (nada fácil) de Marc Rosich. A pesar de la verborrea de alguno de ellos, el espectáculo tiene un ritmo que funciona. Sólo voces y algún momento musical concreto (Ne me quitte pas de Jacques Brel) completan un espectáculo que cierra un Grec 2013 que mejora notablemente el del año pasado y que deja buen sabor de boca en general y ganas de saber qué nos espera en el 2014.

FUEGOS

by on 19:54
TEXTO: MARGUERITE YOURCENAR DRAMATURGIA: MARC ROSICH DIRECCIÓN: JOSEP MARIA POU INTÉRPRETES: CARMEN MACHI, CAYETANA GUILLÉN CUERVO...
Publicado por en 2 comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: CLAUDIO TOLCACHIR
INTÉRPRETES: INDA LAVALLE, TAMARA KIPER, MÍRIAM ODORICO, ARACELI DVOSKIN, CLAUDIO TOLCACHIR y GONZALO RUIZ
DURACIÓN: 1h 30min
PRODUCCIÓN: TEATRO TIMBRE 4 con el FESTIVAL INTERNACIONAL SANTIAGO A MIL, EL TEMPO_FESTIVAL DAS ARTES, EL FESTIVAL D'AUTOMNE DE PARIS y LA MAISON DES ARTS ET LA CULTURE DE CRÉTEIL
TEATRE ROMEA (GREC 2013)

No sé, así de entrada y después de ser uno de los espectáculos que más esperaba (por las críticas recibidas tras su paso por Madrid) me choca la elección de un espacio como el Teatro Romea para su representación. Nos encanta el teatro argentino. Desde hace un tiempo suspiramos por tener un sector teatral tan fuerte como ellos. Nos encanta su cercanía. Pero luego programamos sus obras en espacios nada adecuados, en este caso el Romea. 

Al principio pensé que hubiera sido ideal para representarlo a dos bandas. La platea a la italiana le juega un flaco favor y aún más la del Romea que tiene el escenario demasiado alto y con la profundidad suficiente para que a para que incluso desde las primeras filas las voces se pierdan y el mensaje no llegue. Ya no es culpa como apuntaban algunos, del acento o sonoridad argentina, sino de que El viento de un violín no está concebido para un tipo de teatro a la italiana donde la distancia entre intérpretes y público sea una pared para seguir el desarrollo de la trama.

El viento en un violín continua con la poética Tolcachir pero la lleva hasta los extremos. La búsqueda desesperada de una pareja de mujeres de un hijo (en el mundo del siglo XXI) las lleva a secuestrar y a "violar" a un hombre. Ellas son de clase baja y él de clase acomodada. Ahora tendrán qué decidir con quién vive el niño que esperan. La historia peca de irrealidad, surrealismo, histerismo y de personajes neuróticos a partes iguales. 

Tolcachir sabe jugar perfectamente la frontera del drama y la comedia. Eso sí, los pocos momentos dramàticos hacen descender el ritmo de acción y son los más flojos de toda la obra, que consigue su máximo esplendor cuanto más descerebrada es la escena.

Si alguna cosa podemos envidiar a los actores argentinos es de su naturalidad interpretativa. Aunque se nota el rodaje del montaje, las interpretaciones son brillantes, con la sorpresa mayúscula del propio Tolcachir como protagonista. Todos destacan, todos están perfectos,, ninguno va a remolque de los demás y la obra fluye, mientras el público disfruta durante 90 minutos.

Dramatúrgicamente le falta algo, demasiadas idas y venidas de personajes, algunas repeticiones innecesarias y un final demasiado abrupto. A Tolcachir le ha faltado dar la puntada final para que El viento de un violín no quedara en algo difuso y demasiado desquiciado. Espero que la próxima neurosis venga en un frasco más pequeño.

EL VIENTO EN UN VIOLÍN

by on 17:55
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: CLAUDIO TOLCACHIR INTÉRPRETES: INDA LAVALLE, TAMARA KIPER, MÍRIAM ODORICO, ARACELI DVOSKIN, CLAUDIO TOLCACHIR...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Va forjar-se teatralment com a actor a la companyia de Daniel Veronese. En la primera gira va començar a pensar una història teatral amb el repte que el sorprengués contínuament. La omisión de la familia Coleman va ser aquella obra iniciàtica de presentació. Ara, i fins diumenge, porta El viento en un violín al Romea, dins del Festival Grec, dos anys després d'estrenar-se al Temporada Alta. Aquest cop es presenta amb l'atractiu que el mateix Tolcachir interpreta per primer cop un personatge que ell ha escrit que, per cert, és el seu primer pare de família.
És perillós evocar una imatge poètica (el so que extreu el violí) per a una comèdia. No es pot caure en el ridícul?
Escric tragèdies i li dono els codis de la comèdia. En aquest cas, explico el cas de dues noies que s'estimen i que volen tenir un fill. La seva solució és buscar un home amb qui concebre'l. La situació es va complicant fins que el forcen. Però més enllà de parlar sobre la situació traumàtica (aquesta mena de violació) el que m'interessa és la possibilitat de tenir un fill. Per a ell, a més, la paternitat serà una novetat.
Al personatge, a més, això el centra i li dóna una raó per viure i treballar.
Fins llavors estava perdut, sí.
Ara troba el desig per créixer amb el seu futur fill. També la mare d'ell és capaç de fer de tot perquè el seu fill sigui feliç. A l'obra, hi ha molt d'amor mare-fill, pel qual s'arriba a extrems impensables. M'interessa molt quan la parella de dones, per fi, queda embarassada del noi i es produeix una escena de negociació: qui té més dret a quedar-se'l, elles que són les impulsores del nen i que el guarden al ventre o Darío i la mare, que també és pare biològic, i a més, gaudeixen d'una situació acomodada, li podran garantir millor educació i alimentació.
Com es fa perquè no decaigui la intensitat, després del clímax d'aquesta discussió?
Està tot explicat cronològicament. Hi ha una presentació dels personatges; la violació, que és el nus, i el desenllaç amb la discussió social. La conclusió és que es poden formar nous models de famílies. Es pot construir una felicitat des de la diferència.
Quan va estrenar l'obra a l'Argentina, s'havia acabat d'aprovar la llei igualitària per a parelles homosexuals.
No ho vaig planificar gens. Feia temps que hi treballava. Jo explico les històries que m'interessen. Un cop fetes, m'encanta representar-les.
En tot cas, El viento en un violín no és cap bandera de l'homosexualitat, tot i la coincidència.
Sempre escric personatges heroics, que tenen molta necessitat d'una cosa que els mana. Generalment són maldestres, equivocats, però no pel fet de ser homosexuals o heterosexuals sinó perquè són humans i passen la vida intentant aconseguir el seu objectiu.
Fa dos anys d'El viento... Ja deu tenir un projecte nou?
A l'abril vam estrenar a Buenos Aires Emilia. Ara començarem assajos a Madrid amb un repartiment d'actors espanyols i estrenarem a la tardor.
Veronese, Spregelburd i ara vostè promouen produccions de textos propis amb actors autòctons d'arreu. Però la tradició d'interpretació argentina és diferent de l'espanyola i la catalana. No és un risc?
La meva experiència personal és que tant els actors de Barcelona com els de Madrid són extraordinaris: amb gran sensibilitat i molta intel·ligència i talent. Dirigir el drama Todos eran mis hijos [d'Arthur Miller] va ser una experiència que recordo molt feliç, vaig quedar molt content del resultat. També passa que tothom entén que els intèrprets argentins són com els que giren. I no tots són iguals. Puc dir que he treballat amb molts actors i no n'he trobat dos que facin el mateix recorregut. Perquè una producció sigui un èxit cal que el director tingui una idea clara; que els actors hi confiïn i que la seva representació generi vida a l'escenari. No hi ha l'èxit segur. Aixecar una obra de teatre sempre implica risc.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JOAQUIM ORISTRELL
MÚSICA I LLETRES: JOAN VIVES
INTERPRETACIÓ: JORDI BOSCH, FERRAN RAÑÉ, NAUSICAA BONNÍN, PETER VIVES i JOAN VIVES
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: ANEXA i GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE POLIORAMA

Arriba un moment a la temporada que ja no serveix tot, has vist obres dolentes i molt dolentes, i de tant en tan una petita joia. Alguns hem vist més de cent i els nostres ulls, les nostres orelles necessiten experiències noves i no el mateix teatre de sempre. Som al juliol portem tota la temporada al darrera, portem un Grec 2013 força interessant, però acabem d'encallar-nos.

Puc entendre que s'hagi de fer teatre comercial, però si ben no recordo de la sessió d'ahir amb el Simó vol un teatre comercial que faci pensar que plantegi preguntes a la gent. Aquí l'única pregunta que se'm passa pel cap és: "Quan dius què falta?"

D'entrada Tots fem comèdia és la típica comèdia (musical) d'Oristrell cinematogràfica traslladada al teatre. Res més. Un homenatge als còmics i al cinema amb un "guió" ple de tòpics humans i cinematogràfics. Oristrell, però s'ha sabut rodejar de experts en aquestes lindes com el Jordi Bosch i el Ferran Rañé, que tiren de recursos de sempre. No sé sap si estan interpretant en Tots fem comèdia o en la popular teleserie Majoria Absoluta (també d'Oristrell).

Pel que fa als actors més joves, el Peter Vives millora damunt de l'escenari en comparació a altres muntatges que ha interpretat recentment, encara que segueix sobreinterpretant algunes escenes. Per contra, les tables li juguen a favor a la Nausicaa Bonín, la més natural dels quatre, amb papers desdoblats i que protagonitza el millor moment del muntatge en l'escena de recollida del Goya a millor actriu de repartiment.

A falta de pressupost per escenografia tot passa en una pantalla. Tendència que s'imposa amb força diga-li crisi, diga-li falta d'imaginació. Aquí sembla justificat per l'homenatge al cinema. Això si el que no està justificat són els errors de coordinació del playback del vídeo inicial.

Millor no parlem del moments musicals. La veu no es salva però guanya la partida algunes "coreografies" tretes de muntatges d'una altra època. Tots fem comèdia és un muntatge dels que fa quinze haguessin passat amb nota però que en el 2013 i a finals de temporada no arriba ni a l'aprovat. 

TOTS FEM COMÈDIA

by on 23:30
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JOAQUIM ORISTRELL MÚSICA I LLETRES: JOAN VIVES INTERPRETACIÓ: JORDI BOSCH, FERRAN RAÑÉ, NAUSICAA BONNÍN, PET...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Fuente: Vis Molina (elcultural.es)

Dicen que el deporte preferido de los argentinos es hablar y hablar, sobre todo de las profundidades del alma humana. Y parece que Tolcachir (Buenos Aires, 1975) es un buen ejemplo de ello. Lleva en la piel el veneno del teatro, porque este enamorado hasta los tuétanos de las artes escénicas se siente actor, director y dramaturgo desde siempre y para siempre. Riguroso, entusiasta y comprometido, Claudio Tolcachir se ha convertido en una de las figuras del teatro independiente de su país con mayor reconocimiento internacional. 


Comienza su formación en el Instituto Labardén y en la escuela Andamio 90, fundada por Alejandra Boero, figura clave del teatro independiente argentino desde los años 60 y su primera maestra, para continuar luego su aprendizaje junto a otros directores como Juan Carlos Gené y Verónica Oddó, al tiempo que comienza a trabajar en espectáculos profesionales. Hace algo más de una década, en uno de los momentos más críticos de la crisis política y social argentina, fundó en su casa, en el barrio bonaerense de Boedo, un espacio consagrado al teatro con escuela y una sala para las representaciones en la que apenas cabía una treintena de personas. Para llegar a ese espacio había que llamar al timbre número cuatro, y ése fue el nombre que Tolcachir adjudicó a la compañía que acababa de fundar y con la que pasea sus obras por los escenarios del mundo entero cosechando éxitos. "Creé esa compañía por puro divertimento, porque quería estar todo el día con los amigos pasándolo muy bien -explica- Luego, a esa iniciativa lúdica y festiva, hubo que añadirle toda la organización y gestión. Aún hoy, 11 años después, sigo entrando a diario en Timbre 4 con un cosquilleo en el estómago porque sé que ese proyecto está muy vivo y a todos los que estamos ahí nos emociona igual o más que el primer día". 


Curtido en los escenarios desde muy joven, afirma que ser actor le conmueve y a la vez le agota, "la disciplina de las dos funciones diarias es muy dura -reconoce- y, a la vez, es la mejor de las escuelas. A mí la interpretación me ha ayudado muchísimo en mi posterior trabajo de dirección. Y la docencia es como una tabla de salvación, porque te exige muchísimo y eso hace que te aferres a ella y no puedas pensar en nada más, lo que la convierte en una buenísima terapia para preservar el frágil equilibrio mental de los que nos dedicamos a esta profesión". También ha hecho sus pinitos en el cine, disciplina en la que debutó en 1997 protagonizando la cinta Buenos Aires me mata, dirigida por Beda Docampo, y confiesa que el séptimo arte le gusta pero no así la televisión, un terreno en el que nunca ha puesto los pies. Pero lo suyo es, definitivamente, la dramaturgia en todas sus variantes. "En Argentina tenemos un buen teatro, y un público fiel muy entendido que disfruta viendo y reflexionando sobre todo lo que la profesión le ofrece". 


Ahora llega a Barcelona procedente de Lisboa y Oporto, donde ha triunfado estrepitosamente, para presentar en el marco del Festival Grec El viento en un violín, la tercera parte de una trilogía creada por Timbre 4 que empezó con La omisión de la familia Coleman y siguió con Tercer cuerpo. En la primera obra la compañía abordó la desestructuración de una familia con problemas de marginación; en la segunda, Tolcachir incide en las relaciones humanas llevadas a situaciones límite. Y en la tercera, con la que abre una ventana a la esperanza, ahonda en los vínculos entre madres e hijos, pero en los tres casos se trata de un teatro con los mínimos medios en los que la obra se sustenta sobre los diálogos y el trabajo de los actores. "Son tres obras con personajes que chapotean, pero El viento en un violín ofrece un final con un poco de luz entre tanta amargura", explica el director. "Las protagonistas son Lena y Celeste, una pareja formada por dos mujeres que, envueltas en problemas y pobreza, necesitan culminar su historia de amor con un hijo. Para conseguirlo eligen a un hombre que arrastra otros vínculos familiares y a una madre que busca su felicidad. El punto de partida de esta obra surgió ante la pregunta de qué pasaría si dos mujeres forzaran a un hombre a tener relaciones para concebir un hijo. Y eso tomó otra dimensión mayor cuando se me ocurrió imaginarme cómo reaccionarían esas dos mujeres si el hombre en cuestión les planteara su deseo de criar a ese hijo, lo cual iba a complicar las cosas. Y a partir de ahí fueron gestándose en mi cabeza personajes muy extremos". 



Este polifacético hombre de teatro afirma que para dirigir actores "hay que empezar por tener muy claros los tempos, los ritmos, el lugar del clímax, la potencia de las tensiones y la estructura de la obra. Hay que tener muy transitada esa pieza en soledad, sin ninguna interferencia. Luego paso a analizar lo que quiero conseguir de los actores, entendiendo muy bien el recorrido y la evolución de cada personaje. Y ahí empieza luego el trabajo con los intérpretes, que es apasionante. Hay que radiografiar con ellos la idiosincrasia moral y espiritual de esos individuos que protagonizan la obra. Éste es mi método, y lo disfruto intensamente". 
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

Font: EFE via ara.cat
Àlex Monner i Oriol Pla protagonitzen dins el festival Grec l'espectacle 'Jo mai', un muntatge d'inspiració rockera en què "es deixen la pell" tocant guitarra i bateria després d'haver estat assajant a l'espai Adriantic, situat en una nau industrial de l'àrea barcelonina. Els dos actors comparteixen escenari amb Marcel Borràs, Laura Cabello i Xavier Sáez, algunes de les joves promeses de l'escena catalana, en un espectacle d'Iván Morales, l'autor de l'exitosa 'Sé de un lugar', que va néixer com "una improvisació", segons ha explicat a EFE el director teatral, i que apel·la al teatre "en el seu estat més primigeni i més tribal". 'Jo mai' es podrà veure al teatre del CCCB del 25 al 28 de juliol.
'Jo mai' aborda la història d'un grup de joves marginats que troben refugi en un bar abandonat. L'obra arrenca amb una peça molt "punke" en què Monner toca la guitarra elèctrica i Pla la bateria i guitarra acústica, un tema creat especialment per a l'espectacle.
Monner, Pla i Borràs encarnen tres amics de la infància que solien reunir-se al Bar Amparo. Se separen per circumstàncies de la vida, encara que es necessiten mútuament i tornen a retrobar-se en el mateix espai dos anys després. En aquest espai els actors mostren el despertar emocional d'uns nois i una noia que lluiten per trobar el seu lloc en el món i desfer-se d'unes arrels en què es confonen perillosament l'amor i la violència.
Els personatges han passat per moments difícils en la seva vida, ha explicat a Efe Àlex Monner (premi Gaudí per 'Els nens salvatges'), i lluiten per aixecar el bar on es refugiaven. Tots comparteixen el no ser estimats pels seus pares. L'obra parla "de la merda que portem a sobre i dels recursos per netejar-la", però la lectura "és positiva al final perquè tots troben la llum", ha afegit l'actor, conegut especialment pel seu paper de Lleó en la sèrie televisiva 'Polseres vermelles'. Són, afegeix Oriol Pla, "personatges ferits forçats a créixer", que cita un vers de Bob Marley que apareix a l'obra i que diu "tots et faran patir, només has de buscar la persona per qui val la pena el dolor...".
Amb el cigarret a la boca i suant la samarreta, Monner, Pla i la resta d'actors han assajat 'All the gates' i 'Jo mai', dues peces musicals creades per Heli Reguera.
Monner recrea a un personatge de 18 anys, els que té en l'actualitat, i Pla un de 20, també la seva edat real, que va patir un transtorn mental en el passat. Per això, l'actor ha investigant al voltant d'aquest trastorn mental no definit amb un col·lectiu del centre social de Torre Llobeta, a Barcelona.
'Jo mai' neix amb la perspectiva d'un llarg recorregut en l'escena catalana. Després del Grec, es representarà al CAER de Terrassa l 19 d'octubre, el 9 de novembre en el festival Temporada Alta de Girona i Salt, i el 2 de febrer de 2014 tornarà a Barcelona dins la programació del Teatre Lliure. 
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,
Per Elisa Díez

El primer torn de paraula li ha tingut el Michael Billington i ha parlar de la diferenciació entre teatre seriós (Serious Theater), aquell que ara mateix està en crisi, però que entre els seus temes està l'esperança i el teatre popular (Popular Theater) que depende de la taquilla (Box Office). Va quedar clar des del principi que a Billington només li interessa un teatre compromès amb la societat i majoritàriament polític i aquest tipus de teatre només el troba en el Serious Theater, que és aquell que segons les seves paraules "parla com ningú del que està passant, ara al present i posa com exemple algunes obres britàniques que parlen de la participació de UK en la guerra d'Irak. Además afirma: "Audiences are hungry for this kind of theater" (en certa manera té raó mirant la quantitat de teatre polític i compromès que hem tingut en la darrera temporada). Para rematar asegura que "el teatre comercial només pot existir imitant al Serious Theater".

El Teatre Comercial para Billington sólo tiene éxito cuando consigue conectar con el público. I parla en general de les noves vies que té el teatre de connectar amb l'espectador: "Theater has to embrance new tecnology. How tecnology could become theater more available?" Per ell, "the future is Serious Theater, not comercial".

Tornem a casa nostra per una estona. Ramon Simó parla de la crisi del teatre comercial fins i tot després dels "esforços" (Això espero que hagi estat ironia) dels teatres públics cap a programar un teatre mes comercial. Tenint en compte que a casa nostre hi ha teatre públic i teatre subvencionat, però no hi ha cap teatre 100% privat (perquè és inviable).

Simó pretend que el teatre comercial no només sigui entreteniment sinó que plantegi preguntes a l'espectador. I la pregunta que llença és si el teatre públic ha de tendir cap al teatre comercial? (La meva resposta és no, la sala calla). També explica que ell ha programat aquesta edició del Festival Grec buscant experiències no només per passar una estona sinó perquè la gent es pregunti coses, perquè creu que el públic busca alguna cosa més. Tot un clara postura cap a la renovació del teatre comercial.

Parlant de noves tecnologies, aposta més per una renovació estètica que vagui més enllà de posar pantalles al teatre. I per últim recalca que el teatre comercial ha de ser menys complaent. I l'obvietat que fa mal, és que necessitem millorar l'educació teatral perquè és impossible la comparació amb UK.

Xavier Grasset parla de prescriptors de teatre i fica en aquest sac al Michael Billington, qui nega que ho sigui en el sentit de futur de teatre. Billington afirma que ha de ser el teatre qui investigui i descobreixi el que vol la gent. La gent no confia en els mitjans de comunicació o en els polítics per això el teatre és una gran arma per explicar al públic la realitat. El públic ha d'empatitzar d'una nova manera amb l'espectacle i això no vol dir que han d'estar 'texting' durant l'espectacle.

En la seva intervenció Ramon Simó posa l'exemple de Roman Tragedies com a nova interrelació entre els intèrprets i l'espectacle, però jo em pregunto això és un cas aïllat o es pot acabar convertint en el nostre pa de cada dia?

Michael Billington toca el tema PREUS citant a Peter Brooks: "The future of the theater is "CHEAP SEATS" i explica com hi ha gent que paga 500$ per una entrada a Broadway. No arriben a tant aquí però 30€ per una entrada pel Grec també és cara per la nostra economia.

Billington segueix amb les frases "The box office in the theater is the entrance to hell".

Mentres Simó intenta sense èxit dir que el teatre de 30€ no és car comparat amb els preus d'UK, però literalment les passa "putes" per sortir de l'atolladero on li ha ficat Billington i acaba per canviar de tema davant de la impossibilitat de que algú de la sala li cregui.

Michael Billington segueix afirmant que han de ser els dramaturgs qui vagin per davant de la societat i no a l'inrevés. I es tira pedres contra la seva pròpia teulada al afirmar que són els crítics qui van per darrera de la societat, posant l'exemple de Sara Kane (1998, Craved).

Simó: "Ara tot és cultura i no diguem art, no és el mateix Shakespeare que un parell de botes". Billington defineix la cultura com camins per explicar la realitat.

I ens quedem amb una realitat britànica molt diferent a la de Catalunya. Amb l'exemple de les "transfers" del teatre públic britànic cap al teatre comercial. El National Theater de Londres "transfiere" a teatros más comerciales de la capital sus obras más exitosas. Aquí el TNC (tret d'aquesta temporada amb Barcelona, cas únic) les obres neixen i moren al TNC.

Encara queda un darrera conversa del cicle El Teatre Pren la Paraula, divendres 26 a les 12h, Jordi Coca i Claudio Tolcachir parlaran de "El teatre i l'acció política: un compromís ineludible?". 

Com una servidora no podrà anar faig cinc cèntims d'algunes coses a millorar per futurs cicles de converses BIT:

1. El nom INTERNACIONALS no significa només ponents internacionals, sinó tenir la possibilitat de veure-les i sentir-les internacionalment. Això vol dir WIFI a la sala compatible amb les xarxes sociales i obert perquè la gent pugui enviar missatges, tuitear estar connectada amb el món i retransmetre-les en STREAMING per la gent que per horaris no pot desplaçar-se allà on es facin. El coste és molt baix per la difusió tant gran que tenen esdeveniments com aquest.

2. No és possible que la persona que s'encarrega de la DIFUSIÓ digui que ha arribat a poca gent perquè els mitjans no fan cas. Vivim en el món 2.0. El teatre es ven per aquest món, hi ha blocs, webs especialitzades que fan molta més difusió teatral que un mitja tradiccional, s'ha de pensar més en nosaltres i deixar de banda als tradiccionals.

3. És imposible de concebir que unes jornades com aquestes no tinguin hashtags (#) ni Twitter i que tinguin un Facebook amb poc més de 60 seguidors. I encara ens preguntem com no han tingut difusió? Si no ets a les xarxes socials, no existeixes.

Algun dia tot això no caurà en "saco roto", algun dia...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , ,

AUTORIA y PUESTA EN ESCENA: MILO RAU
DRAMATURGIA y GETSIÓN CONCEPTUAL: JENS DIETRICH
INTÉRPRETES: AFAZALI DEWAELE, SÉBASTIEN FOUCAULT, ESTELLE MARION, NANCY NKUSI i DIOGÈNE NTARINDWA (ATOME)
DURACIÓN: 110min
PRODUCCIÓN: IIOM BERLIN/ZÜRICH CON MIGROS-KULTURPROZENT SCHWEIZ, KUNSTHAUS BREGENZ, HEBBEL AM UFER (HAU) BERLIN, SCHLACHTHAUS THEATER BERN, BEURSSCHOUWBURG BRÜSSEL, MIGROS MUSEUM ZÜRICH, KASERNE BASEL, SÜDPOL LUZERN, KIGALI GENOCIDE MEMORIAL CENTER y ISHYO ARTS CENTER KIGALI
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC, GREC 2013)

Sabía que no iba a ser una experiencia teatral normal. Y, cuando eres consciente de eso, ya vas preparada de otra manera para que en el segundo que te sientas en tu butaca puede pasar de todo. El tema era escabroso, duro, de esos que te tocan hasta lo más profundo y que aún hoy sigo sin comprender cómo los seres humanos se convierten en demonios bajo unas batutas determinadas. 

Hate Radio está concebida como si fuera un documental. Público a dos bandas de la enorme pecera de cristal que ocupa el escenario. Cuando entras te dan una radio y unos cascos que serán con los que escuches toda la función. La experiencia ya de por sí pinta aterradora pero una vez que te pones los cascos y la voz empieza a entrar en tu cabeza como si fuera una ametralladora de palabras, soy incapaz de describir pensamientos y sentimientos que en ese momento tuve.

Los primeros veinte minutos permiten poner al espectador en el contexto de la obra. Ruanda 1994, el avión del presidente ha sido derribado y la etnia mayoritaria del país, los hutus (90% de la población) culpan del atentado a los tutsis (10% restante). Comienza la gran masacre, que a los occidentales nos llega a base de píldoras por la televisión, pero que en 100 días mató a más de un millón de personas. Genocidio. Asesinatos y exterminios de las maneras más crueles y cruentas que os podáis imaginar. Todo ello narrado, directo, real y de una manera totalmente verídica que llega al espectador atónito, que hasta incluso cuesta seguir respirando.

La veracidad no sólo se encuentra en los hechos, 100% reales, sino en las interpretaciones de los actores, todos ellos de alguna manera relacionados con el conflicto real, víctimas, que para la ocasión han de vestirse de verdugos y ponerse en la piel del contrario. Brillantes, totalmente creíbles, con una naturalidad que aún hoy me estremece y que te obliga a no dejar de mirar ni de escuchar en ningún momento las consignas que van soltando, y que una detrás de otra te parecen tan irreales, tan sumamente imposibles de aceptar.

Nunca había abandonado una platea tan tocada, petrificada durante buena parte de la noche. Es de aquellas obras que entre que "cae el telón" y que comienzan los aplausos necesitarías una vida para poder aplaudir, y no porque los intérpretes no se lo merezcan, sino porque la brutalidad de la escena ha sido tan fuerte que me he quedado pegada a la butaca, sin poder moverme, totalmente sin palabras.

HATE RADIO

by on 19:26
AUTORIA y PUESTA EN ESCENA: MILO RAU DRAMATURGIA y GETSIÓN CONCEPTUAL: JENS DIETRICH INTÉRPRETES: AFAZALI DEWAELE, SÉBASTIEN FOUCAUL...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


Font: Paloma Arenós (ara.cat)
Aquest juliol, Barcelona té, més que mai, escenaris per a totes les edats. Als molts atractius turístics i culturals que la ciutat ofereix, aquest mes se n'hi ha afegit un. Per primer cop en la seva dilatada història, el festival Grec de Barcelona ha incorporat el MiniGrec, una filial que ofereix 13 espectacles destinats a públic familiar i repartits per diferents teatres: Almeria, Guasch, Jove Teatre Regina, Tantarantana, Àtrium, Mercat de les Flors, Poliorama i La Puntual.
Els organitzadors han apostat per companyies catalanes -ho són totes menys l'anglès Rod Burnett i les marionetes The Punch & Judy Show- i per la varietat dels gèneres, ja que hi ha titelles, dansa, circ, musical i teatre, tant clàssic com més innovador.
Per què neix ara el MiniGrec? El seu codirector Lluís Juanet explica que "és una vella reivindicació del sector del teatre infantil i familiar". "Fa un parell de temporades -afegeix- des de Viu el Teatre i Teatre Obligatori vam impulsar el MiniBarcelona, un festival de teatre infantil que va anar força bé. Donats els resultats, vam proposar al director del Grec, Ramon Simó, incorporar-lo a l'edició d'enguany i ho va acollir amb molta il·lusió i empenta. El MiniGrec s'ha fet sense dotació econòmica, anem a taquillatge, però ja és un èxit que haguem arribat aquí".
Els vuit teatres barcelonins que habitualment ofereixen programació familiar s'han implicat a fons perquè tot rutlli. "Quan parlem de públic infantil -raona Juanet- molts diuen que és el públic del futur. No ho dubto. Però s'ha de treballar amb molta qualitat i exigència per consolidar el públic d'avui. Els nens són un públic sincer. Si no els agrada, donaran la tabarra als pares per marxar. Ara, si queden enganxats és molt gratificant com s'impliquen".
El MiniGrec compta amb tres estrenes, una de les quals és Perduts a la Viquipèdia , d'Anna Manso i Teresa Pombo, que s'ha pogut veure al Mercat de les Flors. L'obra explica l'aventura de dos estudiants d'11 anys, l'Ada i en Jaume (interpretats pels nens Jana Roa i Víctor Ortega), que tenen molt poques ganes de fer el treball que els ha encarregat la mestra sobre un científic que escullin. L'ordinador cau a terra i de dins en surt el mateix Albert Einstein perseguint el Neutrí, una petita partícula elemental que se'ls endú a l'interior de la Viquipèdia. Allà hi coneixeran el matrimoni Curie, Narcís Monturiol, Leonardo Da Vinci, Watt, Faraday i molts altres que els ajuden a tornar a casa aplicant el mètode científic. A més dels nens, l'espectacle està protagonitzat pels actors Ricard Farré i Arnau Puig i compta amb la col·laboració de Lloll Bertran, Santi Ibàñez i Josep Minguell.
Estrena doble
La peça ha estat una estrena al MiniGrec i també una estrena com a autora teatral per a l'escriptora, guionista, articulista i blogaire Anna Manso. Va ser un repte compartit. "El teatre sempre m'ha fet molt respecte i sense l'empenta i l'energia de la Teresa Pombo, la directora, no sé si m'hi hauria atrevit. El projecte parteix d'ella, de les seves ganes de fer un espectacle per a públic familiar que parlés de ciència i de fer-ho amb el màxim de professionalitat. Totes dues compartim escola dels fills i xerrant, xerrant, vam adonar-nos que compartíem moltes més coses. Les més importants: un respecte absolut pel públic menor d'edat i un sentit de l'humor molt pròxim", apunta. Perduts a la Viquipèdia és una bona excusa per apropar la ciència als nens. "És l'excusa i el repte. Generar curiositat, ganes de saber-ne més".
Oferta variada
A Manso la sorprèn per què s'ha trigat tant a muntar el MiniGrec, quan hi ha un públic potencial. "Però gràcies al tarannà del Ramon Simó, el director del festival, s'ha tirat endavant perquè ha cregut en el projecte". És crítica amb el contingut de cert teatre anomenat infantil. "El problema és la qualitat o el to de certs espectacles. Com a mare he viscut emprenyades històriques davant de segons què", lamenta.
Una altra obra sorprenent i amb molt de ritme -que es podrà veure el 27 de juliol al teatre Poliorama- és Zoomwatts , d'Anna Fité i Saki Guillem. Recollint el llegat de les tradicionals rondalles a la vora del foc, quatrecantactors i tres músics desgranen amb cançons una trama protagonitzada pels personatges dels contes clàssics que viuen tots junts dins d'una biblioteca invisible als ulls humans. Anna Fité considera que "és una gran notícia que existeixi el MiniGrec per al teatre en general, perquè vol dir normalització, coherència i bona salut cultural". "S'ha fet una proposta molt atractiva i de gran qualitat", diu. Per l'autora sabadellenca, el MiniGrec és "un bon regal per als espectadors". "Nosaltres ens sentim molt privilegiats de formar-ne part -explica-. Cal felicitar els que ho han aconseguit i desitjar que sigui l'inici d'una llarga trajectòria ben plena d'èxits".
Zoomwatts compta amb la participació de cantants com Txell Sust o Jofre Bardagí, amb poca experiència actoral. Però no ha suposat cap fre.
"Ha estat un regal impagable comptar amb una companyia de cantactors i músics excepcionals que posen tota l'ànima i tot el talent per transmetre la bellesa, l'originalitat, l'emoció i el magnetisme de les cançons deZoomwatts".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: ÀLEX MAÑAS
INTÈRPRETS: ROSA RENOM i LLUÍS MARCO
INTERPRETACIÓ MUSICAL: ORIOL ALGUERÓ i SERGI ALPISTE 
AUDIOVISUAL: BLAI TOMÀS
DURADA: 85min
PRODUCCIÓ: GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA i ESZENA PROJECTES CULTURALS
ESPAI LLIURE

Anar a veure un muntatge i trobar-se un concert de violins més lectura dramatitzada sorprèn. No era l'esperat. Fins i tot a la persona que ha comprat l'entrada pot sentir-se malament (no és que tinguin uns preus gaire assequibles). S'ha d'explicar o s'hauria d'explicar que no van a veure un espectacle muntat. 

Els actors i els músics estan el 98% del seu temps a escena asseguts, llegint la carta. A través d'ella descobrint tota la vida de Béla Bartók i a la vegada serveix com un repàs a la història de la primera meitat del segle XX. 

Per la posada en escena s'ha optat per una gran pantalla de fons on van passant una sèrie d'imatges que ens traslladen a l'època narrada. El so dels violins interpretant 44 duos per dos violins de Béla Bartók completen el quadre.

L'interpretació de la Rosa Renom i del Lluís Marco queda deslluïda per l'estatisme de la posada en escena. Molt bé, ens hem adonat que és una lectura dramatitzada però no cal mantenir els actors durant l'hora i mitja asseguts amb el faristol davant i només llegint. És un text el suficientment interessant i ple de matisos com per poder-se interpretar més enllà d'una cadira.

Pels amants de la música de clàssica gaudiran amb els dos intèrprets musicals. També s'ha de destacar la figura d'un compositor no gaire conegut. Béla Bartók: exili a Nova York s'ha quedat a mig camí entre el que podia haver estat un muntatge audiovisualment brillant i intel·lentualment culte. La posada en escena li fa un flaco favor que no permet a l'espectacle passar del simple aprovat pels pèls.
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , ,

A 'La banqueta', Ricard Borràs i Pep Ferrer són dos músics que comparteixen seient per fer concerts de piano a quatre mans. Els dirigeix Paco Mir i els podeu anar a veure al Poliorama (BCN) fins al 31 de juliol

P.F. |Quant temps fa que et dediques a aquest noble, valent, insegur, incert, inestable ofici?
R.B. |Vaig ingressar a l'Institut del Teatre el 1974 i vaig debutar com a professional al Grec 1976. Ja fa 37 anys i em sembla que va ser ahir.
I quant fa que no treballaves a Barcelona?
L'última cosa que vaig fer va ser El ángel exterminador al Grec 2008. Durant aquests últims 5 anys he treballat a Madrid.
Per què t'embranques a produir espectacles?
Perquè estic torrat, perquè m'agrada i perquè una sèrie de coincidències m'hi van empènyer. Com deia un amic meu: "Només em penedeixo de tot allò que no em vaig atrevir a fer per culpa de la por".
L'ànima d'aquesta producció és la teva dona, Liza.
Sí, absolutament. És el motor, la benzina, les rodes i el que faci falta. Treballa per alguna cosa més que els diners, i sempre amb un somriure als llavis.
¿Sense la direcció d'en Paco Mir també hauries tirat endavant La banqueta ?
La banqueta va començar a caminar el dia que el Paco es va implicar en el projecte. No només n'és el director artístic, també és el capità del vaixell.
¿Creus que després de compartir escenari durant tant de temps no se'ns farà petit?
Crec que no. Portem moltes hores de vol i compartim uns valors semblants: som treballadors, som sensibles i, per què no dir-ho, som bones persones.
¿Creus que les nostres baralles en escena recorden les de qualsevol matrimoni "consolidat i ben avingut"?
Sens dubte. Amb qui ens barallem? Amb les persones que més estimem i més necessitem. Ens barallem amb la dona, els fills, els pares, els amics.
Saps tocar el piano?
Vaig estudiar solfeig, harmonia, etc. al conservatori del carrer Bruc. Vaig intentar-ho també amb el piano, però era molt dolent i vaig deixar-ho córrer. El meu fill Roger sí que té aptituds. Fa poc va tocar a L'Auditori i em queia la bava.
¿Et costa molt desafinar amb el violoncel?
Gens. Crec que en aquesta disciplina sóc un dels millors. Amb el violoncel, desafino molt bé.
Digue'm el millor actor/actriu amb qui has treballat mai.
Com deia Billy Wilder: "Tu ets un dels dos millors actors amb qui he treballat".
¿Al final d'una actuació infles el pit o respires alleugerit?
Inflo el pit. Però no ho diguis a ningú.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

A 'La banqueta', Ricard Borràs i Pep Ferrer són dos músics que comparteixen seient per fer concerts de piano a quatre mans. Els dirigeix Paco Mir i els podeu anar a veure al Poliorama (BCN) fins al 31 de juliol

R.B. |Què creus que li falta al teatre català?
P.F. |No res! Només que vingui més gent i que sigui un fet social quotidià, com anar als museus, als concerts, al cinema, a les exposicions... Però per això potser caldria facilitar-ne l'assistència (i no només per una qüestió de preu), no creus?
Què li sobra?
Egos, capelletes, un pèl d'altivesa i el 21% d'IVA, sobretot!
Ara que no ens sent... què opines del Paco Mir?
Director directe, directíssim! Té un clar sentit del ritme i del gag, i no té pietat si una cosa no li agrada. Ho acabem de patir en pròpia pell. De fet, hem col·laborat en tres muntatges de teatre, una pel·lícula i i algunes sèries i sempre és una satisfacció aprendre amb ell.
Què és el que més t'agrada de La banqueta ?
Que parla de les contradiccions de les relacions personals: l'amistat, l'amor, l'odi, la vanitat en l'art, la necessitat de ser estimats, el terror d'estar sols, el plaer d'estar sols, els fantasmes que tenim al cap... i molt més.
Què és el que menys t'agrada de La banqueta ?
Memoritzar-la (com en totes les obres!), però ara ja està. Canviar d'idioma (al castellà...) també serà divertit .
Quines tres coses t'emportaries a Schlern?
Bé, em sembla que a Schlern no m'hi quedaria, però si m'hi hagués d'endur alguna cosa important per a mi, segur que serien els meus fills. Ni que fos per sentir el silenci amb ells.
Què et va moure a fer-te actor?
Suposo (perquè encara no ho tinc clar) que va ser una manera clara i intuïtiva d'explicar-me a la gent, d'entendre-la i també, sobretot, de coneixe'm a mi mateix. I que m'ho passo de conya!
¿Tens alguna anècdota d'escena sobre canvis ràpids de vestuari, oi?
Fent el Dancing vaig treure un cum laude , perquè tenia 17 canvis de vestuari! Però ara amb La banqueta la cosa no sembla més fàcil: l'altre dia em vaig posar els pantalons a l'inrevés. No entenia què passava amb els botons i vam haver d'aturar l'assaig. Cal dir que el canvi és a les fosques i que la meva vista ja comença a fallar.
De tots els personatges que has fet, amb quin et quedes?
He gaudit i he patit amb molts, però em quedo amb l'últim, l'Andrei d'Afterplay , un personatge tendre a mans d'una directora entranyable.
Amb quin personatge públic t'agradaria tenir una xerrada?
Si pogués, demanaria audiència a Shakespeare perquè m'expliqués el perquè de tot plegat!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El bon teatre es genera a partir d'un conflicte entre dos personatges. I esdevé art quan un tercer se l'escolta i interpreta les raons de cada ànima a l'escena. En aquesta edició del Festival Grec, que ha ajuntat un reguitzell de propostes teatrals de nous dramaturgs de casa (posant-los al costat de direccions contrastades a Catalunya i també propostes internacionals que li donen prestigi i aporten noves mirades transversals a l'escenari), l'engany és un dels ressorts més utilitzats com a motor de la trama. Són peces, generalment, desacomplexades que diuen i insinuen sense manies, desinhibides. Fem-ne un repàs:
Brickman Brando Bubble Boom narra una faula que dóna a conèixer el creador de les hipoteques modernes per a patrimoni (un nen pobre que aconsegueix reunir una gran fortuna al llarg de la seva vida) i el relaciona amb l'actor Marlon Brando (un artista popular, amb molt patrimoni propi però que cap se'l considera la seva llar). L'actor Diego Anido dobla Brando en alguns dels seus passatges de la filmografia, que cusen com si es tractés d'una peça dedicada al mític Brickman. Treball incessant de projecció a pantalla d'elements captats al moment. Minimalista, juganer, amb sensació d'espontaneïtat. Els Serrano no persegueixen el preciosisme, sinó que juguen a fer versemblant un conte. I expressen opinions a partir d'una poesia naïf. Un dubte a veus: és real aquest tal senyor Brickman (l'home totxo) de nom ben sospitós?
Ernesto Collado signa Montaldo. És un encantador de serps. Té la capacitat d'atrapar l'espectador explicant el que sigui. No ho fa només amb l'oralitat, sinó reforçant-se amb aparells i jocs que obliguen el públic a trobar punts de contacte amb l'escenari i el que proposa la companyia. En realitat, Montaldoparteix d'una història tan atractiva com increïble, una road movie singular. Juga a fer de biopic trencant totes les convencions. Tot el que presenta, finalment, és la cerca de l'investigador (ell mateix) i els seus fracassos. Abandona de seguida l'aventura d'aquella societat utòpica en la qual va voler participar aquest català, Ignasi Montaldo, que presenta Collado. L'actor se serveix d'elements màgics, que són els que fan treballar el cervell; de l'humor d'estar per casa; i també de la sorpresa. La seva desimboltura és el que permet mantenir atent el públic. El seu compromís, el que marca la seva voluntat artística. Potser en aquest treball ha triomfat la forma, però, al final, el punt de lluita ha quedat desdibuixat, convertit en una dansa mítica hipnòtica però allunyada del bategar del públic d'avui. I no és perquè no sigui temps de perseguir o creure utopies, sinó perquè el pobre Montaldo queda oblidat en una cuneta d'aquell Scalextric escènic.
La nau dels bojos és l'últim treball de La Calòrica. Aquesta formació, que només té quatre espectacles al seu repertori, ja és una veu que es fa sentir en la nova generació d'autors. L'equip d'Israel Solà i Joan Yago són un conjunt inquiet, juganer, que no es conforma amb una peça cridanera, sinó que també li busquen altres ressons. A Editto bulgaro van participar en format de lectura al Juliol a la Cuina. Després el van transformar en espectacle i els va resultar un treball brillant, de paròdia a Berlusconi sense una mofa massa despietada (que acaba donant un aire de víctima al personatge que es pretén criticar). El treball d'ara es pot veure avui i demà encara i va ser el guanyador del projecte escènic d'exalumnes de l'Institut del Teatre Adrià Gual. Ells situen els personatges del quadre homònim del Bosch en ple segle XXI. Davant l'abisme es pregunten “I ara, què hem de fer?” La resposta, o les reflexions dels joves de La Calòrica, a la Sala Pina Bausch.
Més desolació és la que imprimeix Lluís Danés a Wasteland: construeix com pot ser la vida en un abocador convertit en ciutat de desheretats. Es podrà veure encara avui i demà a la Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors.
Jo, mai és el darrer treball d'Ivan Morales. Es presenta del 25 al 28 de juliol al teatre del CCCB. Una colla d'amics s'apleguen per tirar endavant un bar, mig abandonat, i transformar-lo en la família que no van tenir. És una peça de gènere negre amb tocs de realisme i una notable influència del fatalisme als temes de 3 minuts i 40 segons de rock and roll. Al costat d'aquesta estrena, una nova peça que és fruit de la col·laboració del festival amb els Premis Quim Masó. El text de Sandra Simó situa dos personatges en una tragèdia contemporània que és un cant (i un ball) al risc de viure. El títol és prou explícit Victoria Falls(Victòria cau). Es podrà veure a partir de la setmana vinent, del 25 al 27, a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

Font: J.B. (elpuntavui.cat)
Cent dones a escena parlen de la Barcelona d'avui. Ho faran aquesta nit, a l'Amfiteatre Grec en el primer capítol del projecte 100 femmes, que ha dissenyat la dramaturga Àngels Aymar. Coincidint amb aquesta estrena ja han començat les accions per preparar la segona estació, a Eindhoven. Aquest projecte de teatre i moviment social és una de les accions bandera que la ciutat disposa per aconseguir ser Capital de la Cultura Europea el 2016.
A Barcelona, les dones de 20 a 84 anys formen un sol equip, des del segon assaig. Esperonades per participar en un projecte que es construïa a partir de les seves cites, dels seus records i, fins i tot, dels seus moviments. Aymar aclareix que la veu resultant de l'espectacle no serà la veu consensuada de les dones de Barcelona, però sí, molt possiblement, una veu prou representativa de les múltiples opinions. Aymar ha disposat d'un equip bastit amb dones de diferents edats (amb mares i filles biològiques actuant braç a braç, com és el cas de la Pilar i l'Anna) i també de procedències molt diverses. Tot i que la majoria són de la ciutat, també hi participen una argentina, una italiana, catalanes de fora de la capital o, també, de l'Estat espanyol, una mostra prou representativa de la multiculturalitat de la ciutat.
Per elaborar el material, es busquen un centenar de dones de cada ciutat i se'ls fa un petit qüestionari per saber, per exemple, quins són els seus racons preferits, o quan i quant temps es dediquen a elles mateixes. La voluntat és que tant el moviment com la part textual (que evita haver de traçar una història concreta) s'hagin de reelaborar cada cop. Però l'estructura es vol mantenir fixa en cada ciutat. Perquè el projecte final és elaborar un documental amb fragments de totes les experiències conviscudes. Aymar es desplaça tres mesos abans de cada estrena per conèixer la ciutat i anar tancant la dramatúrgia.
L'únic que s'exigeix a les dones participants és que estiguin disponibles per a deu dies de sessions maratonianes i que responguin un breu qüestionari. El muntatge fa un viatge conceptual des de l'inici de l'univers fins a la Barcelona d'aquest Grec. Una d'elles es va proposar per tocar el trombó. I executarà una breu partitura. Quasi totes van voler parlar durant l'obra i s'ha trobat la fórmula perquè hi posin veu la majoria, narrant els seus racons preferits de la ciutat i les sensacions que els generen. També hi ha persones que tenen coneixement de ball. I és a partir d'aquestes que es desenvolupa la coreografia “exquisida” (en paraules d'Aymar), que ha dissenyat Montse Colomé. Pilar, la mare i participant, que ahir era a la roda de premsa, va celebrar poder participar d'un viatge fantàstic. Anna, la filla, lamentava que aquella família es desfà demà a la nit.
Dona i memòria
Aymar és una dramaturga defensora de l'autoria femenina. Bona mostra d'això és que va ser una de les impulsores del Projecte Vaca. També molt interessada en els treballs de recerca i de reivindicació de persones concretes, com va ser el cas de La indiana (Tantarantana, 2006), elaborada a partir d'una correspondència localitzada en unes golfes, o Trueta (TNC, 2009), en què feia un repàs elogiós d'aquest metge, que va ser acollit per l'Anglaterra de la II Guerra Mundial.
Ara ha optat per cent dones. Ho ha fet perquè entén l'art com la capacitat d'arriscar-se. Davant de la dificultat actual, no es va voler restringir a un espectacle professional de pocs actors i moltes estretors econòmiques, sinó a tirar pel costat ambiciós, “un revulsiu”. El director del Grec, Ramon Simó, va celebrar tant aquesta valentia que la va integrar al programa d'enguany i, ja l'any passat, li va donar l'oportunitat de trobar còmplices entre programadors internacionals. Després d'Eindhoven s'auguren moltes altres ciutats interessades a participar en el projecte. Simó participarà en la reunió per recomanar la ciutat.

Barcelona femenina

by on 15:20
Font: J.B. ( elpuntavui.cat ) Cent dones a escena parlen de la Barcelona d'avui. Ho faran aquesta nit, a l'Amfiteatre Grec en ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,