Mostrando entradas con la etiqueta La Calòrica. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta La Calòrica. Mostrar todas las entradas


DRAMATURGIA: JOAN YAGO
DIRECCIÓN: ISRAEL SOLÀ
INTÈRPRETES: QUERALT CASASAYAS, XAVI FRANCÉS, AITOR GALISTEO-ROCHER y VANESSA SEGURA
DURACIÓN: 80min
FOTOGRAFIA: ANNA FÀBREGA
PRODUCCIÓN: TEATRE TANTARANTANA
TEATRE TANTARANTANA

Personalmente con La Calórica tengo una historia de encuentros y desencuentros, pero la promoción de Fairfly me despertó el interés en seguida, más aún sabiendo que habían abandonado su particular formato de esqueches para dar forma a una historia "convencional" (presentación, nudo y desenlace). Cuatro amigos buscan una idea revolucionaria para cambiar el mundo o, simplemente, para entretenerse después de que la empresa en la que trabajan acabe de anunciar un ERO. La idea, mejor no explicarla. El consejo ir con el estómago vacío.

Estilo made in La Calòrica, esta dramaturgia busca entretener, los 80 minutos te los pasas riendo, pero también al mismo tiempo reflexionando sobre cómo, sin ser conscientes, somos partícipes de un mundo en el que todo vale, y se dan por buenas muchas ideas que si nos paráramos a pensar un rato nos parecerían auténticas barbaridades. 

Los cuatro protagonistas de Fairfly representan cuatro perfiles que nos podemos encontrar hoy en día en cualquier empresa. La idealista, naïf y soñadora que quiere cambiar el mundo, la que tiene los pies en la tierra y que necesita hechos probados para dar el siguiente paso, el que tiene una idea en su vida y vive de las rentas para siempre y por último, el currante que sueña con que algún día será rico.

Con una dramatúrgia muy bien construïda y con una dirección que aporta un ritmo vertiginoso a la acción, las interpretaciones alcanzan un nivel de naturalidad impresionante. El hecho de, como espectador, estar dentro de la escena, ayuda a vivir de primera mano sus miedos, sus anhelos y sus victorias. 

Fairfly es una comedia que no te dejará parar de reír, una auténtica terapia de risas, pero con un regusto un tanto complicado de digerir, ya que esta vez lo que pasa en escena no se queda en escena, te acompañará mucho más allá de la salida.

FAIRFLY

by on 20:59
DRAMATURGIA: JOAN YAGO DIRECCIÓN: ISRAEL SOLÀ INTÈRPRETES: QUERALT CASASAYAS, XAVI FRANCÉS, AITOR GALISTEO-ROCHER y VANESSA ...

DRAMATURGIA: JOAN YAGO
DIRECCIÓN: ISRAEL SOLÀ
INTÉRPRETES: XAVI FRANCÉS, AITOR GALISTEO ROCHER, JÚLIA TRUYOL, ESTHER LÓPEZ, MARC RIUS
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: ALBA LAJARÍN
PRODUCCIÓN: LA CALÒRICA y GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA con la colaboración del AJUNTAMENT DE VILADECANS
SALA BECKETT

La Calòrica vuelve ha hacer una radiografía de situaciones habituales en la sociedad actual. Cuando lo tenemos todo y seguimos insatisfechos, cuando nuestros sueños no se han cumplido y queremos cambiar la realidad para intentar aspirar a que se cumplan o simplemente cuando alcanzamos una determina edad sin haber conseguido algo de lo que nos proponíamos. Vivimos en una sociedad donde la insatisfacción es nuestro pan de cada día, y a la que la joven compañía barcelonesa quiere aportar su granito de arena cómico.

Yoan Yago vuelve a tirar del humor, la imaginación, el surrealismo presentados en bloques cortos pero directos y que nos llenan de reflexión y carcajada a partes iguales, Bluf tiene historia, no seria de aquellas con principio, nudo y desenlace pero si observamos un desarrollo de los personajes, lo cual se agradece. Excelente puesta en escena y dirección de Israel Solà que ha sabido sacarle todo el jugo a la hilaridad de los personajes, midiendo al milímetro los tiempos.

No puedo parar de reír al recordar la interpretación de extremos de Aitor Galisteo, geniales son también las interpretaciones tanto en río como separadas de Júlia Truyol y Esther López. Y Xavi Francés entre la ternura y la lástima se sigue coronando como uno de los nuevos grandes cómicos del país.

Admito que desconozco la cultura de las novelas gráficas norteamericanos en las que se basa la puesta en escena, pero el surrealismo de la pieza es digno de mención. Como, a mi entender, resulta tan poco chocante (cosa que puede preocupar) ver al hombre abeja sentado en el sofá. Lejos de la ciencia-ficción estadounidense, Kafka estaría orgulloso.

Y aunque su anterior espectáculo Sobre el fenòmen las feines de merda no me acabó de convencer, firmo donde sea para que el camino que emprenden con Bluf sea muy fructífero. En primavera, el Tantarantana les espera en un proyecto del que no se sabe nada. De momento, hasta el 11 de octubre no te pierdas Bluf en la Sala Beckett.

BLUF

by on 18:32
DRAMATURGIA: JOAN YAGO DIRECCIÓN: ISRAEL SOLÀ INTÉRPRETES: XAVI FRANCÉS, AITOR GALISTEO ROCHER, JÚLIA TRUYOL, ESTHER LÓPEZ, MARC RIU...

Fuente y foto: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Cambio de ciclo y en medio del impas de cambio de sede, la Beckett presenta la que será la última temporada al barrio de Gràcia. Con la vista puesta en las dos salas que formarán parte de su nueva sede de Poblenou, la Beckett inicia la temporada con tres compañías jóvenes pero ya conocidas por el público barcelonés.

Pocas novedades de cara a esta temporada, teatro contemporáneo, compañías conocidas, dramaturgos catalanes y la ilusión de poder llenar la sala de público que respalde sus propuestas. De momento van con pies de plomo y sólo han presentado su primer trimestre, sin tener muy claro si podrán seguir en la sede de Gràcia a partir de enero, ya que su contrato con Nuñez y Navarro finaliza a finales de año, todo son buenas caras para que al menos puedan acabar la temporada y las obras avancen a buen ritmo para trasladarse a su fábrica de creación de Poblenou.

Se notan los nervios, la temporada anterior los números no fueron los esperados, no sólo para la Beckett, sino en general y la búsqueda de nuevos públicos es el leiv motive de la temporada, la programación de tres de las compañías con más tirón de la cartelera nos lo deja claro. Para los que quieran ver los tres espectáculos de las tres compañías, la Beckett se lo pone fácil con una especie de abono para los tres montajes, que se puede adquirir en taquilla o online, y que supone el ahorro de más de 20€.

LA CALÒRICA presenta Bluff del 16 de septiembre al 11 de octubre, después de pasar por el Temporada Alta y el Festival Grec. Una comedia sobre la insatisfacción que surge de la gente que ya ha alcanzado su meta en la vida y que por lo tanto debería ser feliz, pero no lo es. Con una estética cercana a las novelas gráficas americanas, Bluff nos hará reír a principios del otoño.

LA RUTA 40. Recién llegados de Fira Tàrrega donde han presentado La col·leció  de Harold Pinter del 15 de octubre al 8 de noviembre y nos explican las reacciones del público a este texto casi desconocido del dramaturgo contemporáneo inglés. Nadie dijo que Pinter fuera fácil de explicar, como tampoco lo es de representar. Los personajes de La col·leció juegan con la verdad para conseguir lo que quieren. El lenguaje volverá a ser el arma que utilicen los personajes para ganar su batalla y será el espectador el que tenga que averiguar por donde van los tiros.

LA VIRGUERIA afirma que dejará el pesimismo que obras anteriores y se meterá de lleno en una comedia de humor negro llamada Snorkel de la que poco se puede contar porque de momento se acaba de empezar a ensayar y es un work in progress de su autor Albert Boronat. Personajes que se encuentran y que tendrán en común el punto de vista desde el que miran la realidad.Del 12 de diciembre al 6 de enero lo descubriremos.

Actividades paralelas

Además de los tres espectáculos, las compañías en colaboración con la Beckett está desarrollando actividades paralelas. Después de las funciones del 24 y el 25 de septiembre, La Calòrica recuperará Ekstraordinarnyy de Joan Yago, una comedia rusa alocada que se pudo ver en el Aixopluc del Lliure. Además el mismo 25 de septiembre a las 20h se ha organizado una mesa redonda con miembros de las tres compañías que debatirán sobre sus procesos de creación. El 23 de octubre a las 20h, las tres compañías en otra mesa redonda debatirán sobre sus procesos de producción. El 29 de octubre a las 19:30h Mireia Aragay nos acercará algunos de los texto cortos de Harold Pinter y nos dará una perspectiva sobre La col·leció.

Spoiler del segundo trimestre

Para acabar un apunte, una de las compañías más vinculadas a la Sala Beckett en los últimos años, Sixto Paz, volverá a llenar la sala de historias durante el segundo trimestre de la temporada, habrá que estar atentos. Esto no ha hecho más que empezar.

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: ACN
Tercer any de la jove companyia Els Pirates Teatre al capdavant del Círcol Maldà i per fi es veuen amb cor de mutilar-li el nom i rebatejar-lo amb un de simple: El Maldà. El teatre del Gòtic va obrir portes a l’agost amb La Calòrica i el seu celebrat Eddito Bulgaro, però ahir van presentar tota la temporada completa i van convidar a brindar els implicats en les 18 produccions que tindran en cartell. Segons va explicar Laura Aubert, els eixos de l’any són “la literatura catalana i europea i els musicals de creació”. L’actriu va dir que seguiran donant “suport a les companyies estables” i lluitaran per “aconseguir ser un teatre intergeneracional”, perquè la realitat és que joves i veterans difícilment troben oportunitats de coincidir en escena. 
Una de les novetats de l’any serà l’aposta pel cabaret la nit dels dilluns. Els integrants d’Els Pirates protagonitzaran un muntatge diferent cada trimestre sota el títol Balneari Maldà que abordarà des de tots els registres i gèneres temes d’actualitat al voltant de la identitat, l’educació i el poder. Seguiran oferint una programació musical centrada en especial en la música del segle XVIII, en honor al palau que ocupen, del Baró de Maldà. I mantindran el cicle de rondalles mallorquines aplegades per Mn. Alcover. 
De Núria Feliu a Pere Calders 
L’oferta de musicals arrencarà el 10 de setembre amb la reposició de The Feliuettes, el thriller boig i surrealista basat -amb rigor musical i vocal- en les cançons de Núria Feliu. Moisès Maicas dirigirà el divertimento Shaking Shakespeare, un repàs de tots els gèneres amb els quals s’han adaptat els textos del Bard, des de l’època renaixentista fins al musical americà, amb deu cantants i músics a l’escenari. La companyia Bratislava, artífex de La gran duquessa de Gerolstein, s’enfrontarà aquest cop al repte d’adaptar l’opereta còmica La vie parisienne d’Offenbach. La situaran a Barcelona, serà una crítica al turisme de masses i la titularan Oh, my god Bcn. Finalment, Clara Peya i David Pintó aixecaran Homes foscos, un musical a dues veus que parteix de l’univers de Patricia Highsmith. 
En el capítol d’adaptacions literàries destaca La mel, un text de Tonino Guerra (un poeta i narrador italià que ha fet guions com l’ Amarcord de Fellini o Blow-up d’Antonioni) que Xicu Masó va interpretar ben pocs dies al festival Temporada Alta. També Humor humà, l’espectacle que interpreta Carme Pla i dirigeix Marta Pérez (T de Teatre), fet de retalls de fragments humorístics i absurds de Calders, Rusiñol, Moncada i Carner. L’obra de Calders Ronda naval sota la boira també inspirarà la nova producció d’Els Pirates. I la correspondència de Pessoa, l’obra Estranha forma de vida. Un dels imprescindibles de l’any serà el delicat Llarg dinar de Nadal, un espectacle sobre el pas del temps de La Ruta 40 que va omplir el curs passat i tornarà precisament per festes. El prometedor títol Esperant-ho tot serà l’únic espècimen de teatre de gest. 
El Maldà va atreure la temporada passada 13.000 espectadors i va assolir un 75% d’ocupació. Per seguir creixent, ofereixen abonaments com la T-10, que té un 50% de descompte: cada entrada pot valer només 10 euros.

DRAMATURGIA: JOAN YAGO
DIRECCIÓN: ISRAEL SOLÀ
INTÈRPRETES: XAVI FRANCÈS, AITOR GALISTEO-ROCHER, ESTHER LÓPEZ, MARC RIUS y JÚLIA TRUYOL
DURACIÓN: 75min
PRODUCCIÓN: LA CALÒRICA y TEATRE TANTARANTANA
TEATRE TANTARANTANA

Quizás sea mucho pedir salir de una sala de una manera diferente a la que entro, pero es lo que busco en el teatro. Aspiro a más,  a que me haga pensar, cuestionarme cosas, divagar,  soñar, pero a veces pasa que no consigo nada. De un tiempo a esta parte,  existe un teatro gamberro, con diferentes niveles de gamberrismo. Acostumbra a ser el de las jóvenes compañías,  que con afán de destacar o no,  lo utilizan. A veces justificado y maravillosamente explotado,  otras no comment

De La Calòrica destaca la utilización del humor para narrar acontecimientos comunes, como es el caso, ¿quién no ha tenido alguna vez en su vida un trabajo de mierda? Quien no lo haya tenido, enhorabuena, pero para el resto de los mortales nos sabemos sus intríngulis de memoria. Por eso quizás me esperaba más de esta obra. Esperaba que aún cayendo en los tópicos reales de las entrevistas de trabajo, y de su posterior contratación y ejecución, me devolviera algo más de lo que sabía o al menos me aportara otro ángulo de visión, uno de esos nuevos lenguajes narrativos con los que tanto nos llenamos la boca.

La dramaturgia juega con el prueba error, desde el simple inicio con un chiste hasta el final. Aunque a primera vista parezca un texto fácil, las bromas están medidas y probadas, nada de lo que se dice está porque sí, porque si no funcionara se eliminaría. Pero para mi gusto, la puesta en escena convencional le hace un flaco favor. Si bien es cierto que hay un momento rompedor que parece un lógico despegue, se queda en un simple instante.

Sobre el fenòmen de les feines de merda tiene un buen reparto, del que sobresalen Xavi Francés, cuya vis cómica nos regala el mejor momento del espectáculo y Júlia Truyol que desde la más absoluta seriedad e incredulidad de sus personajes nos despierta una risa, a medio camino entre la blancura y la negrura de la situación.

Esta vez El Ciclón me ha azotado con menos fuerza de lo esperado. Aún así siempre hay huesos más duros de roer que otros. Sobre el fenòmen de les feines de merda es un montaje que hace reír, y el lenguaje de la risa siempre es el ganador.

Font: Laura Serra (ara.cat)
No existeix un cens de companyies de teatre en actiu, però només cal mirar la cartellera teatral de les últimes temporades per observar que cada any apareixen grups nous i que un gran nombre de propostes són generades per aquestes companyies joves. La majoria són estructures precàries, però el rigor, l’entrega i la professionalitat està fora de dubte. Ho poden avalar les sales petites, el seu hàbitat natural, on han crescut companyies com Arcàdia, Les Antonietes, Sixto Paz, Prisamata, La Solitària, els discursos tan singulars de La Calòrica, Projecte NISU, IndiGest, La Virgueria, les novíssimes La Mandona, Els McGregor, La Peleona o els veterans Els Pirates, que ara fins i tot gestionen una sala, el Círcol Maldà, i un llarg etcètera.
Aquesta efervescència, que ja es palpava en els darrers anys, ha aflorat els últims mesos en reunions assembleàries obertes a tothom que han donat resultats concrets: la creació d’una targeta T-5 que proposa al públic un circuit teatral per diferents sales i una lliga de teatre per competir i jugar a més de veure la funció tradicional. 
La llibertat de ser el teu amo
La “febre de les companyies”, com en diu Sara Espígul, que acaba de constituir La Mandona amb dues actrius més, pot tenir a veure amb “els pocs diners, la poca feina i les poques ofertes” que existeixen. “N’és un símptoma -afegeix Ivan Morales, de Prisamata-. Per fer les coses d’una manera precària amb uns altres amos, serem els nostres caps i més lliures. No esperem que ens ajudin i ens diguin com ho hem de fer. És un virus que s’ha estès”, adverteix. La llibertat creativa i el discurs propi és l’altre gran al·licient per engegar companyia pròpia i mantenir-la, si bé els integrants hi entren i en surten tranquil·lament per a altres feines. “Recuperem la tradició del teatre de companyia catalana, perquè durant una època s’havia potenciat el teatre de signatura, on destacava un talent, fos el director o un actor. Ara vivim un moment en què la supervivència passa per la col·laboració”, exposa Morales. 
Som en l’era de les companyies promíscues. I d’aquí que el contacte entre elles sorgís de manera natural, per la complicitat dels artistes. “Vam adonar-nos que podíem recomanar-nos els uns als altres encara que treballessim en sales diferents”, explica Pau Roca, de Sixto Paz. La idea ha anat més enllà i ja se celebren trobades periòdiques en què, essencialment, les companyies comparteixen “l’experiència acumulada”, diu Morales. “Hi ha companyies que hem tirat per l’autarquia, hem aixecat projectes amb un esclop i una espardenya, i pel camí hem après molt en producció, distribució, màrqueting, i no sempre ho hem compartit”, afegeix. 
Maneres de sacsejar el sistema
Com es gestionen les contractacions? Quant es pot demanar de taquilla? Com es mouen les xarxes socials? Com es pot atreure més públic? Són preguntes pràctiques que s’han plantejat, i una de les conclusions clares és que l’atractiu dels independents és que fan “teatre artesanal, per amor a l’art, molt cuidat -diu Llàtzer Garcia, d’Arcàdia-. No esperem ajut institucional ni que les sales ens portin públic a veure l’obra”. Per treure més suc a aquest “teatre de proximitat” han creat la T-5, una targeta que incentiva que el públic circuli per diferents obres, on les companyies els oferiran un regal, que la majoria de vegades es concreta en una xerrada postfunció, un Trivial sobre l’obra o una copa amb l’equip. “Un postfunció dóna elements perquè el públic tingui una experiència més enriquidora i alhora ajuda a vehicular el boca-orella. Gastem zero en publicitat i les xarxes no ho són tot: necessitem que la gent passi el testimoni”, afirma Roca. 
Amb Sixto Paz ja van trencar esquemes proposant la taquilla inversa. Ara s’han inventat -amb apli inclosa- una lliga de teatre, un joc per equips en quatre jornades teatrals. L’objectiu és tant crear nou públic com que hi hagi un flux d’espectadors entre les obres que comparteixen filosofia. N’hi ha que tenen la intuïció, com Morales, que hi ha “un públic que pot sentir-se identificat amb unes experiències culturals menys aburgesades, que busca un teatre més horitzontal, cooperatiu, i l’està trobant”. “S’ha de fer menys victimisme i canviar els discursos per connectar amb el públic -apunta Roca-, tant en els temes com en la manera de relacionar-nos-hi”. 
El repte: treballar amb dignitat
Les trobades també poden tenir una altra utilitat: marcar uns estàndards de funcionament del sector i fins i tot ajudar a fer pressió per aconseguir unes condicions més justes. “Que et programin és relativament fàcil, però necessitem uns mínims, que no tot el risc sigui de les companyies. De vegades t’emportes només el 40% de la taquilla o et resten un 20% per publicitat i al ticketing ”, critica Garcia. “L’energia que generen aquestes companyies s’ha de canalitzar i fer digna. I hem d’aprendre a fer sostenibles les nostres produccions”, apunta Morales. “Nosaltres hi hem posat diners i anirem a taquilla -exemplifica Espígul-. El que en traguem, ho hem de dividir entre 20 persones. Hem d’aconseguir omplir dues setmanes i esperar el boca-orella. Si surt bé, és un orgull; si no, una patacada”. “Si estàs subvencionat, potser no t’hi va la vida, però si nosaltres no omplim la sala, hem de tancar la paradeta”, conclou Roca.

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El bon teatre es genera a partir d'un conflicte entre dos personatges. I esdevé art quan un tercer se l'escolta i interpreta les raons de cada ànima a l'escena. En aquesta edició del Festival Grec, que ha ajuntat un reguitzell de propostes teatrals de nous dramaturgs de casa (posant-los al costat de direccions contrastades a Catalunya i també propostes internacionals que li donen prestigi i aporten noves mirades transversals a l'escenari), l'engany és un dels ressorts més utilitzats com a motor de la trama. Són peces, generalment, desacomplexades que diuen i insinuen sense manies, desinhibides. Fem-ne un repàs:
Brickman Brando Bubble Boom narra una faula que dóna a conèixer el creador de les hipoteques modernes per a patrimoni (un nen pobre que aconsegueix reunir una gran fortuna al llarg de la seva vida) i el relaciona amb l'actor Marlon Brando (un artista popular, amb molt patrimoni propi però que cap se'l considera la seva llar). L'actor Diego Anido dobla Brando en alguns dels seus passatges de la filmografia, que cusen com si es tractés d'una peça dedicada al mític Brickman. Treball incessant de projecció a pantalla d'elements captats al moment. Minimalista, juganer, amb sensació d'espontaneïtat. Els Serrano no persegueixen el preciosisme, sinó que juguen a fer versemblant un conte. I expressen opinions a partir d'una poesia naïf. Un dubte a veus: és real aquest tal senyor Brickman (l'home totxo) de nom ben sospitós?
Ernesto Collado signa Montaldo. És un encantador de serps. Té la capacitat d'atrapar l'espectador explicant el que sigui. No ho fa només amb l'oralitat, sinó reforçant-se amb aparells i jocs que obliguen el públic a trobar punts de contacte amb l'escenari i el que proposa la companyia. En realitat, Montaldoparteix d'una història tan atractiva com increïble, una road movie singular. Juga a fer de biopic trencant totes les convencions. Tot el que presenta, finalment, és la cerca de l'investigador (ell mateix) i els seus fracassos. Abandona de seguida l'aventura d'aquella societat utòpica en la qual va voler participar aquest català, Ignasi Montaldo, que presenta Collado. L'actor se serveix d'elements màgics, que són els que fan treballar el cervell; de l'humor d'estar per casa; i també de la sorpresa. La seva desimboltura és el que permet mantenir atent el públic. El seu compromís, el que marca la seva voluntat artística. Potser en aquest treball ha triomfat la forma, però, al final, el punt de lluita ha quedat desdibuixat, convertit en una dansa mítica hipnòtica però allunyada del bategar del públic d'avui. I no és perquè no sigui temps de perseguir o creure utopies, sinó perquè el pobre Montaldo queda oblidat en una cuneta d'aquell Scalextric escènic.
La nau dels bojos és l'últim treball de La Calòrica. Aquesta formació, que només té quatre espectacles al seu repertori, ja és una veu que es fa sentir en la nova generació d'autors. L'equip d'Israel Solà i Joan Yago són un conjunt inquiet, juganer, que no es conforma amb una peça cridanera, sinó que també li busquen altres ressons. A Editto bulgaro van participar en format de lectura al Juliol a la Cuina. Després el van transformar en espectacle i els va resultar un treball brillant, de paròdia a Berlusconi sense una mofa massa despietada (que acaba donant un aire de víctima al personatge que es pretén criticar). El treball d'ara es pot veure avui i demà encara i va ser el guanyador del projecte escènic d'exalumnes de l'Institut del Teatre Adrià Gual. Ells situen els personatges del quadre homònim del Bosch en ple segle XXI. Davant l'abisme es pregunten “I ara, què hem de fer?” La resposta, o les reflexions dels joves de La Calòrica, a la Sala Pina Bausch.
Més desolació és la que imprimeix Lluís Danés a Wasteland: construeix com pot ser la vida en un abocador convertit en ciutat de desheretats. Es podrà veure encara avui i demà a la Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors.
Jo, mai és el darrer treball d'Ivan Morales. Es presenta del 25 al 28 de juliol al teatre del CCCB. Una colla d'amics s'apleguen per tirar endavant un bar, mig abandonat, i transformar-lo en la família que no van tenir. És una peça de gènere negre amb tocs de realisme i una notable influència del fatalisme als temes de 3 minuts i 40 segons de rock and roll. Al costat d'aquesta estrena, una nova peça que és fruit de la col·laboració del festival amb els Premis Quim Masó. El text de Sandra Simó situa dos personatges en una tragèdia contemporània que és un cant (i un ball) al risc de viure. El títol és prou explícit Victoria Falls(Victòria cau). Es podrà veure a partir de la setmana vinent, del 25 al 27, a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors.


Font: Juan Carlos Olivares (ara.cat)
Quan es declari l'hora H del col·lapse del teatre català no hi haurà la temuda extinció completa. Els primers senyals de debilitat induïda dels escenaris sistèmics conviuen amb una oferta alternativa que assimila amb inconscient èxit l'instint de supervivència del teatre de Buenos Aires a partir de la crisi de l'hivern del 2001. Fa molta por quan determinats personatges que compten esmenten amb admiració interessada els efectes de la precarització de l'escena argentina. Estan encantats d'aplicar a la creativitat artística el perfil dels bacteris anaeròbics, sobretot aquells que acceleren el seu creixement amb nivells d'oxigen tensos. Estan convençuts que el talent es multiplica amb l'asfíxia econòmica.
La bohèmia de nou encuny es va instal·lar en sales de dimensions reduïdes, suficients per a espectacles de decorats mínims i repartiments ajustats, però el cicle expansiu s'ha acabat. S'imposa la involució de la maquinària teatral. Una operació com el trasllat del Lliure al Palau de l'Agricultura -després de descartar l'encara més ambiciós projecte de les Arenes- seria ara inconcebible. Fins i tot plantejaments de canvi controlat com la nova seu de la Sala Beckett al Poblenou s'ajusten per força a la nova realitat d'aturada i marxa enrere. La mudança s'acosta: s'emportaran la preciosa maqueta d'un teatre que no serà. Hi ha una acceleració del calendari, empesos per una economia de guerra. Serà a finals de la primavera del 2013, per estalviar als assistents de L'Obrador una triple pneumònia.
L'any del 'petit format'
Enguany hi ha hagut excel·lents exemples d'adaptació a les adverses circumstàncies que s'acosten. El teatre català exhibeix una gran fortalesa del seu software dramàtic. Ha passat amb èxit la prova de l'argentinització. Ha estat l'any del petit format, encara que algun títol entri a la llista amb certa liberalitat en els criteris de selecció, com L'ombra al meu costat, de Marilia Samper, estrena del T6 del Teatre Nacional. Però per autoria, complicitat generacional i trajectòria mereix estar al costat de les destacades obres de Nao Albet & Marcel Borràs, Josep Maria Miró, Joan Yago (representant La Calòrica), Jordi Casanovas (en la versió debutant), Marta Buchaca, Guillem Clua i Iván Morales. Una llista que podria dividir entre rebels i clàssics, sense que pressuposi una separació per mèrits: només és un intent de diferenciar entre els que practiquen la posada al dia dels gèneres dramàtics i els que d'alguna manera introdueixen elements que els subverteixen.
Entre els primers hi ha el thriller amb parella de policies de les Millors ocasions de Casanovas (Sala Flyhard), el sensible equilibri de la comèdia generacional Litus de Marta Buchaca (Flyhard i Espai Lliure) i la comèdia romàntica que Guillem Clua homenatja a Smiley (Flyhard). Al mig d'això hi ha Sé de un lugar, d'Iván Morales (La Caldera, La Seca, vestíbul del Teatre Romea). Integrat en el relat d'una trista història d'amor que evoluciona a lluminós relat d'amistat, però apocalíptic en l'ús de l'el·lipsi i la integració del públic per fer avançar la narració.
La manipulació del temps també és important per a dos exemples d'intencions més pertorbadores. A més de L'ombra al meu costat -un drama sobre l'absència sobtada amb les dimensions espai-temporals creuades-, també destaca en aquest aspecte El principi d'Arquimedes, de J.M. Miró (Sala Beckett) i la seva moviola i canvi de perspectives per desentranyar escena a escena un cas d'histèria col·lectiva davant un suposat cas d'agressió sexual a menors. I entre els radicals, la gamberrada arqueològica de La monja enterrada en vida (La Seca), un títol adscrit al grand-guignol de Jaume Piquet, rescatat com a deliri bastard per Nao Albet i Marcel Borràs i, per descomptat, l'aguda farsa política de L'editto bulgaro (Almeria Teatre) de La Calòrica. Un gènere minoritari. La farsa exigeix il·lusió de canvi. Però només hi ha conformisme a cabassos.

DRAMATÚRGIA: JOAN YAGO
DIRECCIÓ: ISRAEL SOLÀ
INTÈRPRETS: XAVI FRANCÈS, MARC RIUS, AITOR GALISTEO ROCHER, ARNAU PUIG
DURADA: 75 min
PRODUCCIÓ: LA CALÒRICA i FESTIVAL GREC DE BARCELONA
ALMERIA TEATRE

Està bé riure's del que va passar a Itàlia fa 10 anys. Clar, que si pensem que la caça de bruixes que va perpetrar el Sílvio Berlusconi en la televisió pública durant la seva estada a la presidència de la republicana italiana és similar a la neteja que està fent el Mariano Rajoy amb RTVE, la cosa ja no fa tant riure. Tot i això és una comèdia i de tant en tant rius, dóna igual que siguis periodista i hagis viscut situacions similars.

La Calórica torna a fer servir l'humor per fer-nos reflexionar. I la fórmula funciona, perquè rius encara que després tinguis la sensació de que estiguis rient de la desgràcia aliena. Espectacle musico-teatral, perquè Itàlia dóna molt de joc, la seva música serveix per relaxar les situacions i destensionar la mandibula dels espectadors durant uns minuts de tant riure.

Xavi Francès broda amb gran mestratge el seu Silvio Berlusconi particular. La sàtira i el joc que dóna el personatge (real i fictici) li fan protagonista absolut del muntatge. Marc Rius, AItor Galisteo i Arnau Puig també mantenen un alt nivell interpretatiu.

Un teló de vellut vermell de fons i un sofà molt vintage és l'única escenografia que requereix el muntatge, perquè aquí el protagonista és el text escrit pel Joan Yago, un dramaturg molt a tenir en compte en el futur. La Calórica s'ha consolidat amb L'Editto Bulgaro i ja frissem per descobrir el seu proper muntatge.

L'EDITTO BULGARO

by on 16:45
DRAMATÚRGIA: JOAN YAGO DIRECCIÓ: ISRAEL SOLÀ INTÈRPRETS: XAVI FRANCÈS, MARC RIUS, AITOR GALISTEO ROCHER, ARNAU PUIG DURADA: 75 min...