Mostrando entradas con la etiqueta Almeria Teatre. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Almeria Teatre. Mostrar todas las entradas

texto PAUL BERRONDO y LES COT
dramaturgia y dirección PAUL BERRONDO
música, dirección musical y piano ÓSCAR PEÑARROYA
letras CÈSAR APARÍCIO y MARIA VIÑAS
intérpretes MAR MAESTU, MARIA VIÑAS y ELIA CORRAL
duración 1h 30min
fotografías JOSE NOVOA y SENÉN ESCODA
producción LES COT
ALMERIA TEATRE

Tres amigas se van a París a hacer realidad el sueño de una de ellas, ser madre. Pero entre Barcelona y París hay un montón de kilómetros en coche, tiempo que se puede aprovechar para muchas cosas y que ellas repasan sus vidas presentes, pasadas y futuras. 

Los niños vienen de París, y a la capital francesa la gente también busca el amor. Dos puntos de partida que son dos de los tópicos más conocidos de la historia universal. Pero que el montaje explota, por si no estuvieran poco manidos ya de entrada. Es verdad que no todo es color de rosa en la obra, ya que el happy flower es muy aburrido, y después de una somera presentación de caracteres, el montaje se vuelve negro, muy negro.



Pero pese a la oscuridad, se observan la repetición de algunos parámetros ya utilizados en otras obras protagonizadas por mujeres con los que no me puedo sentir representada y que además me ponen de mal humor. No consigo entender porqué siguen intentando que nos tenga que hacer gracia que cuando se juntas tres mujeres todas quieran/pretendan hablar al mismo tiempo o que nos pasamos la vida discutiendo. Y por supuesto me cansa de sobremanera que todas en algún punto de nuestra vida acabemos locas perdidas buscando el "hombre perfecto" o la media naranja. Me he debido de perder algún capítulo de la última década larga.





Quizás tanto tópico venga porque los personajes también son estereotipos. Carme, Maria Viñas, es una peluquera que aspiraba a todo en la vida y se tuvo que conformar con aparejarse con el primero que le tiró una flor y ahora vienen los arrepentimientos. Olga, Mar Maestu representa la pija que estudió una carrera y que tiene una vida que al menos de puertas para afuera parece idílica. Y Tere, Elia Corral, es maestra pero quiere ser madre cueste lo que cueste.

La puesta en escena de Jose Novoa funciona, simplicidad absoluta con tres paneles de madera y cuatro cajas pero deja fluir el espectáculo para que el público se concentre en la interpretación textual y vocal. Más cuestionable sería el diseño de iluminación de Roc Lain que se ha quedado excesivamente centrado en los años 80 y aporta poca naturalidad al montaje. Choca ver tanto colorín decorando las escenas.



París le falta un punto gamberro como comedia musical negra. Y un aire más feminista que no se quede en los tópicos tan conocidos que ya cansan. La ciudad de París es más que una postal que colgar en Instagram, siempre ha sido un cóctel bastante más revolucionario que un simple chiste cargado de buenas intenciones. Esta vez presiento que debo acabar diciendo "ya no nos queda ni París".

PARÍS

by on 20:05
texto PAUL BERRONDO y LES COT dramaturgia y dirección PAUL BERRONDO música, dirección musical y piano ÓSCAR PEÑARROYA letras CÈSAR...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,


TEXTO: NICK PAYNE
DIRECTOR: SOPHIE HEYDEL
INTÉRPRETES: REBECCA RONAYNE y JOSHUA ZAMRYCKI
DURACIÓN: 75min
ALMERIA TEATRE

He de reconocer que no soy muy dada a ver teatro semi-professional, pero la propuesta estaba relacionada con mi clase de inglés de la Escuela de Idiomas, así que más que un ejercicio teatral era uno lingüístico. Un viaje a la Gran Bretaña estricta. He visto Constellations en un par de ocasiones, la primera en castellano, en Madrid, un año más tarde en Barcelona, en catalán. Ambos montajes profesionales más que decentes.

Constellations es un texto que mezcla tiempos escénicos, una especie de universos paralelos, sin un esquema de tiempo cronológico que se entremezclan en multitud de micro escenas donde es el espectador el que tiene que ir desentrallando, para aclarar la maraña de sentimientos y acciones que en ella se describen. 

La compañía Jocular Theatre ha decidido dejar la escena desnuda y que el cambio de universo se produzca simplemente por una atenuación de las luces y un giro de sus personajes. En un primer momento parece ser una buena solución pero el conjunto de micro escenas es tan grande que se acaba haciendo pesado. Además tampoco ayuda que el texto base su contenido en una repetición de frases que con una entonación diferente sirve para situarnos en un universo u otro. En otros montajes se había opta do por una transició musical, que acompañada de una escenografía, ayuda a a los intérpretes a cambiar de "localización".

El ejercicio lingüístico por el que ha optado la compañía es no tocar ni una coma del texto original, lo cual no ayuda ni al ritmo del montaje ni a la naturalidad. La estricta lingüística británica juega muy a la contra. Por poner un ejemplo, durante una discursión de los protagonistas, ella le dice:"I beg your pardon". En una discusión de pareja, queda "too polite" escuchar una expresión como ésta. Por otra parte, el texto está masticado hasta la saciedad. Reconozco que toda la platea y el anfiteatro eran alumnos de inglés, pero un poco de naturalidad no hubiera estado de más. Cuando estás acostumbrados a ver teatro en inglés, ya sea británico o de otra parte de Europa, suena demasiado imposado que te mastiquen las palabras para que lo entiendas todo, todo. No hace falta, Payne, por desgracia no es Shakespeare.

Interpretativamente, y partiendo de la base de que el montaje es semi professional hay un importante diferencia entre la interpretación de Rebecca Ronayne que construye una más que notable Marianne, en la que se diferencia con más claridad los universos, que en el caso de Josgua Zamrycki que convierte los de Roland en interpretaciones planas y con escasos momentos de contraposición.

Aparecen algunos momentos divertidos entre tanta repetición, de un montaje al que le falta una recomposición de lugar y tiempo. Pulir las aristas para que sin salirse de la desnudez que desprende el escenario, el espectador don't call it a day antes de tiempo.

CONSTELLATIONS

by on 21:27
TEXTO: NICK PAYNE DIRECTOR: SOPHIE HEYDEL INTÉRPRETES: REBECCA RONAYNE y JOSHUA ZAMRYCKI DURACIÓN: 75min ALMERIA TEATR...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

AUTOR: BERTOLT BRECHT
DIRECCIÓN: DANIEL J. MEYER
INTÉRPRETES: CRISTINA ARENAS, QUIM ÀVILA, JAUME MADAULA, JORDI LLOVET y GEORGINA LATRE
DURACIÓN: 60min
PRODUCCIÓN: DESCARTABLE TEATRE
ALMERIA TEATRE

Dice el refrán que quien siembra vientos recoge tempestades. Y en cierta manera la matriarca de esta obra, la Teresa Carrar al negarse a posicionarse, a permitir que sus dos hermanos pequeños se alcen en armas y vayan a luchar al frente, al sobre protegerles bajo la afirmación de que los pobres no pueden hacer la guerra, está sembrando las tempestades que se desarrollarán durante toda la obra.

Fusells es un montaje pequeño pero lo suficientemente cuidado para que toda la épica caiga sobre nosotros de una manera aplastante. Son jóvenes, pero la fuerza de sus interpretaciones acalla a quienes a simple vista puedan negar el gesto. Nada más hay que acercarse a la recreación que Cristina Arenas dibuja de esta hermana abnegada a sacar a su familia adelante con lo poco que les queda y sobre la atenta mirada de las bombas. No hay lugar para claudicar, la fuerza es su mayor aliado.

La ternura llega de la mano de Josep, el hermano pequeño de Teresa, y al que Quim Àvila aporta una delicadeza que te provoca un sufrimiento continuo. Su estado de sobre protección le juega malas pasadas y nos deja ver lo que esconde detrás de la coraza de gran valentía e inocencia. Palabras mayores cuando nos asomamos a la vida de Pedro, el sobrino, que viene a acabar con quien sea para volver al frente bien cargado de provisiones pero se encontrará con más problemas de los esperados. A Jaume Madaula le hemos visto crecer de la televisión a las tablas, pero es la primera vez que descubrimos en él una fuerza arrolladora, una personalidad muy marcada al personaje, que gracias a poder disfrutarlo a pocos metros, vemos que la naturalidad no es simple fachada.

La puesta en escena a tres bandas de Alba Macfarlane, al igual que la iluminación de Natalia Ramos es otro de los aciertos del montaje. Con bien poco se recrea una cocina, un ambiente marinero y una situación donde la guerra lo ha destruido todo y sólo quedan algunas paredes en pie. Sin desvelar el final, una de las partes donde la presencia visual gana por goleada, tengo que admitir que la banda sonora creada para la ocasión, la mítica Blackbird de The Beatles, interpretada en exclusiva por Manu Guix y Elena Gadel. Todo un lujo para esta pequeña joya de orfebrería que nadie debería perderse. Yo ya no soy neutral, ¿y tu?

FUSELLS

by on 19:50
AUTOR: BERTOLT BRECHT DIRECCIÓN: DANIEL J. MEYER INTÉRPRETES: CRISTINA ARENAS, QUIM ÀVILA, JAUME MADAULA, JORDI LLOVET y GEORGINA L...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORGE-YAMAM SERRANO
INTÉRPRETES: CRISTINA GÁMIZ, ANNA SABATÉ y PEP DURAN
DURADA: 75min
PRODUCCIÓN: TeatrodeCERCA (Cia La Rueda)
ALMERIA TEATRE

Aunque esta tarde se celebre la última función y esta crítica llegue tarde, no me la quería dejar en el tintero. Camargate 1.1 es el teatro de aquel que hace falta. Documental y crítico con una sociedad que se ha acostumbrado a desayunar con un nuevo caso de corrupción todos los días. He de confesar que después de tanta corrupta me es imposible completar el árbol genealógico y poner en la rama que corresponde los innumerables nombres que como si fuera una avalancha pueblan las portadas de los últimos años. Muchos de los cuales son nombrados en Camargate 1.1.

Lejos del aburrimiento, la obra nos sumerge en la política de la risa, las maravillosas interpretaciones de Cristina Gámiz como Antonia Sanchís Cemacha, más que notable retrato en modos, actitudes y manera de hablar que te hace olvidar el original, si esta vez la copia superada (de lejos) al original; Anna Sabaté como Bibi Alves nos muestra los estereotipos de un personaje que esconde muchos puntos oscuros.

Poder, aspiraciones, frustraciones, y los trapos sucios de una sociedad política que tiene mucho que lavar todavía. El espacio escénico a platea italiana con una gran mesa encima del escenario, simplicidad y unas más que efectivas proyecciones, harán que el público ponga cara a los susodichos corruptos que también se han dado cita en la velada.

En poco más de una hora, todo queda expuesto, el ritmo ha sido un no parar y los espectadores salen informados pero con una sonrisa entre los dientes, porque aunque llevan mucho tiempo robándonos, al menos seamos felices que sólo es una obra de teatro, ¿o no?

CAMARGATE 1.1

by on 16:47
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORGE-YAMAM SERRANO INTÉRPRETES: CRISTINA GÁMIZ, ANNA SABATÉ y PEP DURAN DURADA: 75min PRODUCCIÓN: Teatro...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Font: Belén Ginart (ara.cat)
De què va Copi i Ocaña, al Purgatori?
És un combat entre dues reines de la màscara, el fregolisme i l’excés. Copi [dibuixant, dramaturg i actor francoargentí] i Ocaña [artista contracultural andalús arrelat a Barcelona] van morir als anys 80, amb quatre anys de diferència. Copi va morir de sida i Ocaña per un accident provocat per ell mateix quan una bengala va incendiar la disfressa de rei sol que portava.
I es troben després de la seva mort.
Sí, fem veure que acaben de morir i coincideixen en un espai tancat on s’expliquen la vida l’un a l’altre. Es vanten del que han fet, s’ensenyen les plomes i ens donen una lliçó de vida des de la mort.
Quina és l’estructura de l’espectacle?
L’obra està construïda principalment a base de monòlegs, es fan de mirall, es reconeixen, perquè van haver de superar murs similars. Cadascun dels personatges té els seus moments de vedet.
L’obra es va estrenar fa 10 anys; per què la repreneu ara?
És una de les obres que més m’estimo, entre altres coses perquè és un dels primers textos que vaig escriure. Va funcionar molt bé i al cap i a la fi el teatre està fet per poder-lo reviure tantes vegades com sigui possible.
L’obra va néixer d’una proposta del director artístic del Tantarantana, Julio Álvarez, que la va dirigir. ¿Ara que la dirigeixes tu serà molt diferent?
Hem tocat molt poques coses del text, però hem fet una nova proposta de joc. He plantejat un muntatge a quatre bandes, un ring sense portes amb els personatges tancats a dins. La intenció és que tingui un punt més lúdic. Li estem donant una nova vida.
En quin sentit?
Mentre l’hem anat treballant, han sortit nous colors. I el concepte de vestuari també és completament diferent, amb més plomes i tonalitats més vives, propi de l’època dels 80.
Els dos actors centrals repeteixen.
Sí, el Víctor Álvaro i l’Oriol Guinart, que en el seu moment van viure una mena de possessió infernal, es van imbuir totalment dels personatges. Però ells no són els mateixos que eren aleshores, i això fa que l’obra també canviï. A més hem incorporat el Jaume Madaula en el personatge de Pier Paolo Pasolini, una mena de mestre de cerimònies.
Com és la mirada als personatges?
Malgrat l’element canallesc, és molt tendra.
I quina relació s’estableix entre ells?
Té molt de National Geographic. Primer estan recelosos l’un de l’altre i després comença l’efecte mirall. No hi ha un final romàntic, però entre ells brota la guspira de la complicitat.
Quin tipus de director ets?
He treballat molt al costat de Calixto Bieito, i ell pren decisions molt ràpides i completa els muntatges en quatre setmanes. No m’agrada fer ballar el cap.
Dónes molta llibertat als actors?
Només obro la boca quan no compro les seves propostes. Al costat de Bieito he vist que dirigeix els seus espectacles sense gaires paraules, la seva presència provoca coses màgicament. Jo també sóc de deixar fer i anar tallant focs.
Com vius la dualitat autor-director?
Quan això passa saps perfectament d’on ha sortit cada frase, el perquè de cada escena i cada personatge. En alguns casos, el fet de conèixer íntimament un text ajuda molt a l’hora de muntar-lo. Però també m’agrada que els meus textos els muntin altres directors, perquè així em donen punts de vista diferents.
Com han canviat els temps per als autors catalans des de fa 10 anys?
Sóc d’una generació de dramaturgs que llavors començava a treure el cap, i des d’aleshores hi ha hagut un creixement exponencial d’autors. Després de la meva han vingut dues generacions més amb molt talent, i s’escriu molt bé. Però tot aquest talent corre el risc de quedar-se orfe perquè es troba amb un desert.
Ho vius amb molt pessimisme?
Bé, queda clar que no ens aturaran, però la situació actual no està a l’altura del talent dels joves dramaturgs. És una llàstima que el món no estigui a l’altura del talent i la creativitat que hi ha avui.
Com veus el futur?
No deixarem de fer teatre perquè portem el verí a dins, s’ha produït un creixement exponencial de companyies, però la situació és insultant i es treballa en condicions suïcides. Qui hauria d’estar responent no ho fa. 
‘Copi i Ocaña, al Purgatori’, de Marc Rosich Director: Marc Rosich. Amb Oriol Guinart, Víctor Álvaro i Jaume Madaula. Almeria Teatre (Sant Lluís 64, Barcelona). A partir del 20 de febrer
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,



VERSIÓN DEL ESPECTÁCULO MUSICAL PRODUCIDO POR DAGOLL DAGOM EN 1992
TEXTO: MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN (a partir de una idea de Dagoll Dagom)
LETRAS ADICIONALES: JOAN LLUÍS BOZZO
MÚSICA: ALBERT GUINOVART
DIRECCIÓN ESCÉNICA: VÍCTOR ALVARO
DIRECCIÓN MUSICAL: XAVIER TORRAS
COREOGRAFÍAS: BEALIA GUERRA
INTÉRPRETES: BETH RODERGAS, LLUÍS CANET, JORGE VELASCO, BEALIA GUERRA, FRANK CAPDET, GRACIA FERNÁNDEZ, JOAN VÁZQUEZ, XAVI TORRAS (piano), VICTOR MIRALLAS (saxo), LAURA MARÍN (violín)
DURACIÓN: 2h 30min (entreacto incluido)
PRODUCCIÓN: GATARO
ALMERIA TEATRO

Me he sumado a los musical lovers hace relativamente poco tiempo. Antes asistía a uno o dos, como mucho, por temporada, ahora, aunque sigo prefiriendo el texto, voy con más asiduidad. A pesar de esto, quizás no encuentres una crítica lo suficientemente precisa como si de un experto en musicales la escribiera, pero con Flor de Nit disfruté y mucho.

Recordé que hace un par de años, la revista digital Teatralnet había montado el espectáculo en versión concierto en el Condal al poco que iba reconociendo las letras y la música. Como si fuera magia nos trasladamos al Paral·lel antes de la Guerra Civil, al cabaret Flor de Nit donde las historias traspasan a las canciones. 

El poder de todo musical reside en la música y en hacer de las canciones reconocibles y pegadizas, no hay duda que a la salida, continuas cantando muchas de ellas. No es para menos cuando detrás de ellas se encuentra el maestro Albert Guinovart. La magnífica dirección musical de Xavi Torras y una muestra representativa de los mejores intérpretes actuales de musical hacen el resto. 

Sucumbimos delante de Gracia Fernández que una vez más nos cautiva a golpe de batuta de sonrisas, la más salada. A su lado, entre la sonrisa y la tristeza del Paquitu, Joan Vázquez, nos gana poco a poco, con una voz tímida, al final aparta la timidez y saca un vozarrón. Aunque parezca nueva, no es nueva, y ya se le van notando las tablas a la Beth Rodergas, que deslumbra con voz y porte escaleras arriba, escaleras abajo, ensimismados quedamos ante una interpretación más que notable. Aunque el mago de la noche será Frank Capdet, que de principio a fin nos hechiza y nos dejamos llevar por todo lo que nos dicte.

No hace falta grandes escenarios para que los musicales brillen. Cada vez más los pequeños teatros saben aprovechar todo su potencial para poner en pie espectáculos que pueden mirar con la cabeza bien alta a otros de más presupuesto. Los sentimientos no se compran con dinero, y a veces el esfuerzo por cuidar el conjunto de la producción hace más que mil fuegos artificiales. Estos, sin duda, estallan en la platea del Almería Teatre, cuando cada espectador ríe, disfruta y sale por la puerta gritando, BRAVO! 

FLOR DE NIT

by on 16:33
VERSIÓN DEL ESPECTÁCULO MUSICAL PRODUCIDO POR DAGOLL DAGOM EN 1992 TEXTO: MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN (a partir de una idea de Dagoll D...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

DRAMATURGIA i DIRECCIÓN: PAUL BERRONDO
INTÉRPRETES: MARIA RIBERA, BORJA ESPINOSA i JORDI BUSQUETS
DURACIÓN: 1h 15min
PRODUCCIÓN:+TEATRE
ALMERIA TEATRE

Ha sido un visto y no visto en la cartelera. Tres semanas de representaciones que se acaban hoy pero que esta pieza requiere más. Llegaba al teatro sin saber apenas nada de la obra y el programa de mano tampoco me sacó de la duda. Seis líneas y todo un misterio: Ens Trobem./Ens Estimem. Però no et tinc./ Perquè no et tens. / I sense tu. / Jo no sóc.

A la entrada a la sala nos recibe el escenario en el medio, un rectángulo lleno de arena. Sobre él una serie de palés que representan una cama, una mesa, todo muy casual, como en medio de una playa desierta. Dando vueltas un músico con una guitarra eléctrica,  vestido muy ochentero: pantalones de pitillo de negro charol. Pronto los dos protagonistas entran en escena. El público sale de su pared y aplaude, comienza la obra.

Un continuo de flashfoward i flashbacks, teatro dentro de teatro para narrar la historia de amor de esta pareja, medio realidad, medio ficción, actriz y director que intercalan proyectos y sentimientos a golpe de música de guitarra eléctrica. Aunque algunos saltos puedan confundir al público, una vez que entras en el juego que propone el dramaturgo, quieres saber más de las dos historias. 

Nedant cap a la mar de la Xina está magníficamente interpretada por Maria Ribera, que nos regala un personaje extremadamente sensible pero que pisa con paso firme el escenario. A su altura, un consolidado Borja Espinosa que nos sorprende personaje tras personaje con una brillante polivalencia interpretativa. Los instantes como Shannon me ponen la piel de gallina en la creciente empatía con el sufrimiento del personaje.

Excelente puesta en escena de Jose Novoa, utilizando a la perfección la disposición de la sala y la enhorabuena a la iluminación de Danuta Beluchtung, que abandona las sombras acostumbradas en esta sala por una luz naturalista. ¿Os habéis quedado con ganas de verla? Espero que la obra gire y se pueda ver en algún otro lugar. Nedant cap a la mar de la Xina se merece seguir nadando.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Shakespeare és una ombra que sembla plàcida en plena tempesta teatral. És habitual que la programació a Catalunya ofereixi algunes versions (més o menys contemporànies) dels drames del gran repertori (Hamlet, Macbeth, El rei Lear, Otel·lo,Ricard III, Romeo i Julieta, El somni d'una nit d'estiu...) Aquesta temporada, tan marcada per la necessitat de construir drames dels creadors però marcats per les dificultats econòmiques, arrenca amb mitja dotzena de muntatges que, quasi tots, escapcen Shakespeare amb la intenció d'oferir els millors hits. Cadascú des de l'honestedat de fer una obra digna i de donar-li un bany (habitualment més fresc) a la pesantor d'aquells personatges carregats de plecs, de versos sonors i vestimenta d'època que un equip reduït d'actors no pot assumir.
A l'Almeria (fins diumenge passat) es va presentar The friki Shakespeare's show, una peça en què tres actrius gosaven atacar amb una clau prou còmica tots els papers de l'auca. Contraposant a la tradició isabelina que els personatges femenins també els fessin els actors. A La Seca, Quim Lecina “es regala” Big will Shakespeare!! (fins diumenge), un viatge per les set obres preferides de l'actor i dramaturg que, altra vegada, les salpebra amb música i cant en directe. L'Atrium ha obert amb Invocació, fins al 27 d'octubre, una mirada molt particular (vegeu crítica) del director Rafel Duran sobre les dones a Ricard III. Temporada Alta proposa (avui i demà a Salt) Els folls de Shakespeare. La visita de Sergi López, aquest any, serà per fer una lectura dramatitzada de Shakespeare a Benicàssim (7 de novembre, a La Planeta). El més convencional, és la sisena visita de la companyia The Propeller, que revesteix l'univers d'El somni d'una nit d'estiu, aquests sí, fent bona la tradició isabelina que els actors facin tant els papers masculins com els femenins (del 4 al 6 de desembre al Municipal). La sèrie d'ara es completa amb una dramatúrgia que beu del teatre clàssic del Segle d'Or espanyol (coetanis de Shakespeare) per fer un joc de paraules traslladades a l'avui: Siglo de oro, siglo de ahora (fins al 13 d'octubre, al Poliorama). Dimarts va transcendir que la Kompanyia del Lliure prepara per al Grec de juliol vinent un muntatge inspirat en Enric IV i Enric V.
La coincidència en les adaptacions ve donada, molt probablement, perquè permet parlar d'uns personatges que interessen el públic (així com l'autor de Stradford-up-on-Avon) amb un format petit. La reescriptura permet rescatar instants clau de la història de la dramatúrgia i retalla allò que no es pot representar per raons de producció o que ja s'interpreta caduc (com les escenes pastorals que, sovint, ja es tallen, de les versions íntegres professionals). Llàtzer Garcia i Marc Rosich, que avui mateix estrenen Els folls de Shakespeare a Salt, dins del Temporada Alta, coincideixen amb la tesi. El seu espectacle arrenca de la voluntat de l'actor i director Xicu Masó de tornar a representar el bufó de Nit de Reis, que ell ja havia interpretat feia anys amb El Talleret de Salt. Llàtzer Garcia adverteix que aquests personatges, que juguen amb una lúcida follia criticant cínicament el rei i el poder aristocràtic, no tenen habitualment grans monòlegs, per la qual cosa la reconstrucció ha estat quasi impossible. S'ha optat per il·lustrar una mena de conferència frustrada entre Hamlet i Yorik (el bufó de la cort que el dissortat príncep trobarà en la seva visita al cementiri del ser o no ser).
No sempre les adaptacions són reduccionistes. Rosich amb Bieito, per exemple, van fer una recerca intensa i compromesa de les escenes i les accions als boscos de Shakespeare. Forest, impulsat per Barcelona Internacional Teatre (BIT), es va poder veure només al Festival Temporada Alta, tot i que va estar programat al Romea però una incompatibilitat amb unes actrius britàniques van desmuntar el projecte.

Refregit de Shakespeare

by on 15:00
Font: elpuntavui.cat Shakespeare és una ombra que sembla plàcida en plena tempesta teatral. És habitual que la programació a Catalunya...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET
DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS i CLÀUDIA BENITO
DURADA: 70min
PRODUCCIÓ: GATARO
ALMERIA TEATRE

Com Dir-Ho? és la darrera obra estrenada del flamant nou Premi D'Honor de les Lletres Catalanes. Fins aquí el titular, a partir d'ara la crítica. Josep Maria Benet i Jornet té unes característiques comuns que es repeteixen al llarg de les seves obres. Com Dir-Ho? forma part d'una volguda o no trilogia que va començar amb Soterrani (Beckett), després va venir Dues dones que ballen (Lliure de Gràcia) i que acaba amb aquesta (Almeria Teatre). Les tres a teatres de Gràcia, petits i de dos personatges. Si ben és cert que cadascuna d'aquestes peces té un aire menys costumista que d'altres obres del Papitu, encara hi ha restes d'un teatre d'una altra època, ni millor ni pitjor, simplement diferent a l'actual.

La dramatúrgia parteix d'una anècdota. Un home arriba a casa d'una noia a dir-li una cosa. 70 minuts després se la diu. No els desvetllaré la cosa, però tanta dilatació en el temps feia presagiar una gran bomba, i sincerament no hi ha per tant. I el camí recorregut fins llavors? És llarg i tediós. Durant els vint primers minuts no es desvetlla res, tot són preguntes: Qui és aquest home? Què ha vingut a fer? Quina relació tenen? Molt poc a poc el text va descobrint les sorpreses, però mentrestant va donant voltes, repetint una i una altra vegada ho difícil que és trobar les paraules. Quan el rellotge arriba fins al temps establert i la presumpta bomba esclata, cau el teló fictici sense cap més explicació.

L'obra està clar que més que el fet és el camí fins a arribar a saber-ho. Hi ha camins més plàcids, no obstant aquest no acaba de ser precís. Els espectadors poden perdre's abans d'arribar a la meta, sinó troben les paraules i comencen a tossir sense motiu. Hi fa falta més que una simple anècdota per mantenir la tensió del públic.

El gran plaer del muntatge és poder gaudir a tres pams l'interpretació del Jordi Boixaderas. Clàudia Benito comença la seva carrera professional amb un gran partenaire al costat. La falta de tablas li traïx alguna vegada, però té caràcter i força escènica que poc a poc de ben segur aconseguirà dominar. 

Això sí és millorable l'il·luminació del muntatge, el 90% de l'obra no veient les cares i els protagonistes romanen entre ombres. No sé si és culpa de tenir l'escenografia al mig que no es pot posar una pinta mòbil o és decisió de la direcció del muntatge, però ho trobo un error garrafal.

L'escenografia al mig, en forma de U, desllueix part del muntatge, dependrà d'on t'asseguis. La falta de il·luminació i l'escenografia et permetrà veure o no les cares o que estiguis d'esquena als actors. Aquest cop una disposició a la italiana hagués beneficiat al muntatge.

Com Dir-Ho? no passarà a la història com una de les gran obres de Papitu. Aquesta vegada els amics dramaturgs li han traït. Això sí, ara ja està en mans del públic donar-li o no la benedicció. Engany o no, la veritat és que Benet i Jornet sempre aconseguirà que m'assegui en una butaca a descobrir noves històries, sense saber el final. Felicitats pel premi!

COM DIR-HO?

by on 17:07
TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS i CLÀUDIA BENITO DURADA: 70min PRODUCCIÓ:...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)

Talent i imaginació, a escena. Si fa set anys el filó de Grease va desencadenar la febre per les grans produccions musicals, la majoria franquícies -Mamma mia!, La bella i la bèstia, Spamalot, Chicago...,- en aquest moment es necessiten altres fórmules per aconseguir fer quadrar els números. El menys és més, amb la proximitat del públic com a principal carta, s'imposa i són les sales alternatives les que en aquest moment porten la veu cantant amb propostes que han captivat els espectadors.


Trobem, aplaudit per crítica i públic, Over the moon,un musical de butxaca amb quatre cantants-actors -Elena Gadel, Ivan Labanda, Víctor Estévez i Patrícia Paisal-; un pianista i director musical-Xavier Torras- i un director -David Pintó. L'escenografia: una vintena de cadires i una espelma. Res més, talent a part, han necessitat per seduir la petita sala de l'Almeria Teatre amb un gran espectacle concebut a partir de les cançons de Jonathan Larson, l'autor de Rent iTick... tick... boom!
De dijous a diumenge, un centenar d'ànimes, disposades a tres bandes, viuen un «viatge emocional que els remou», afirma Paisal. «Estem tan pròxims a la gent, que l'emoció els toca», subratlla Víctor Estévez. L'ordre de les cançons embasta una dramatúrgia que s'inicia parlant d'un salt al buit que simbolitza el mèrit del muntatge, propiciat per la il·lusió d'uns professionals que es resisteixen a «acabar al Mercadona». «Calarriscar-se. Si no ens movem, la cultura desapareixerà. Nosaltres tenim el nostre art i les ganes de mostrar-lo, aquesta és la nostra millor arma».
Lamenten que els productors no apostin pel petit format. «Fins i tot tenint els diners, s'aboquen al que és més fàcil, busquen l'entreteniment sense anar més enllà», diu un Ivan Labanda crític amb les superproduccions del gènere. «Les franquícies ensopeixen l'art».
Tant ell com Paisal no van dubtar a abandonar el musical Los miserables i fer aquest salt al buit a la recerca de la realització personal. «Volíem fer coses nostres, que ens apassionen», diuen. Els musicals «superficials» no els satisfan. «Over the moon té missatge, tracta qüestions amb les quals ens identifiquem», addueix Labanda. Preguntes com: ¿per què seguim líders que no fan res?; ¿Per què, per no dormir sols, continuem vivint amb una parella que no estimem?... es deixen veure en melodies, adaptades al català, com Seasons of love, La vie boheme, No day but today o Therapy, que interpreten mirant de tu a tu l'espectador. D'aquesta manera «senten com si els cantéssim a cada un d'ells».
La mateixa proximitat es respira en un Teatre Gaudí, habitual defensor del gènere, que ha trencat tots els esquemes amb la celebrada festa salvatge d'Andrew Lippi: The wild party. Una vintena d'artistes envaeixen l'exigu escenari sota l'excel·lent batuta coreogràfica de Lino di Giorgio. La seductora partitura de Lippi, quatre magnífics músics i l'oportunitat de sentir l'alè d'actors habituals de les grans produccions, com Roger Berruezo o Xavier Duch, són prou reclam per a aquesta orgia musical cridada a fer el salt a platees més grans. «La crisi del gran format ens porta a les petites sales, però és molt gratificant actuar tan a prop de la gent», diu Berruezo.
La sala d'Ever Blanchet completa l'oferta amb un altre èxit cantat: els irreverents Cuentos cruentos.Duch, Mariona Ginès i Joan Rigat entonen, al fil del text de Dino Lanti, les vicissituds de protagonistes de conegudes faules: els set nans estan a l'atur; els tres porquets no troben una casa digna; la ventafocs és obesa i l'Alícia es perd, enterbolida per les pastilles, al país de les meravelles.
Altres propostes, amb fugues a altres gèneres, mostren les possibilitats del musical de petit format. A ritme de cabaret s'ha instal·lat a la Sala Muntaner una sàtira sobre els poderosos del món: Bilderberg Club Cabaret. A La Seca Espai Brossa, la companyia Dei Furbi ha versionat l'òpera de Mozart La flauta màgica. Els intèrprets, en un bon exemple d'adaptació a uns temps en els quals l'«enginyeria financera roba el protagonisme a la humanitat», fan els arranjaments musicals a cappella. El missatge de Mozart encaixa com un guant en el present: gràcies al poder de la música (de l'art), els personatges podran travessar alegres la fosca nit de la por.

Musicals en la intimitat

by on 15:50
Font: Imma Fernández ( elperiodico.cat ) Talent i imaginació, a escena. Si fa set anys el filó de  Grease  va desencadenar la febre ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
"Quina enveja, l'Almeria Teatre, de tenir un projecte com aquest!", confessa, sincer, Toni Casares, director de la Sala Beckett. Poder penjar un cartell en què hi hagi junts Josep Maria Benet i Jornet com a autor, Xavier Albertí com a director i Jordi Boixaderas com a protagonista fa venir salivera a tots els directors dels teatres catalans sense excepció. Així, ¿com han anat a parar tres estrelles del teatre català -primeres espases en el seu àmbit- al cartell d'una sala petita i encara poc coneguda com l'Almeria Teatre? "Per la generositat dels implicats, del Papitu [Benet i Jornet]", respon Víctor Álvaro, director del teatre i de la companyia que el gestiona, Gataro. "És un luxe", admet.
La postura de Benet i Jornet era taxativa: "No volia anar al Teatre Nacional o al Teatre Lliure, perquè s'ha de donar pas a la gent jove. En un moment determinat vaig decidir que ja hi havia treballat molt. He tingut molta sort, jo. Ara hi han d'entrar altres autors". Quan va tenir acabat Com dir-ho? va oferir el projecte directament a Víctor Álvaro, a qui no coneixia. "Sempre ho ha predicat i ho ha practicat, durant tota la carrera. Li ha agradat descobrir nous espais", corrobora Casares.
El caramel de la proximitat
Al marge dels principis morals, les sales alternatives poden competir -com a mínim- amb una cosa: les dimensions. "Quan estàs avesat a treballar en una sala gran, tenir una relació més pròxima amb el públic és un plaer, és un treball més minuciós, destil·lat", diu Xavier Albertí, que a partir del juliol dirigirà un teatre tan enorme com és el Nacional. "És un altre registre totalment diferent -hi coincideix Boixaderas-. A la Sala Gran tens una gamma de recursos limitada. Aquí és molt més gran". S'hi pot xiuxiuejar. S'hi veu la suor i els plors. Es pot jugar només amb gestos facials.
A l'escenari, a més, només hi han col·locat una taula, dues cadires i un moble. Molt assequible. "L'obra dura 70 minuts i es pot resumir en 2 minuts. Perquè no importa el què i el com. Els textos ara estan més preocupats a relatar esdeveniments. Aquí, en canvi, la partitura reclama una maduresa actual poc habitual".
La crisi i la caiguda del nombre de produccions teatrals pot fer que teatres i projectes austers puguin aspirar a tenir primeres espases. El musical The wild party al Teatre Gaudí, per exemple, compta amb Roger Berruezo, Xenia García, Xavi Duch i Maria Santallusia, habituals titulars de grans musicals que van confessar que ara disposaven d'"un parèntesi". "Segur que el context i els moments que estem vivint ajudaran a reformular relacions -accepta Álvaro-. Vivim una sacsejada, i això propiciarà noves combinacions i fórmules. Però nosaltres no som una sala alternativa. No rebem subvencions. Funcionem amb la taquilla". I aquest és el risc que ha pres la companyia de Com dir-ho? .
El paper de les 'alternatives'
Fins fa pocs anys les sales petites o alternatives eren el refugi dels autors catalans. A mesura que el teatre català ha guanyat múscul, cada cop més dramaturgs han fet el salt a grans teatres i espais comercials. "Trobo que és molt sa. El que passava amb els actors, que un que treballava en un culebró podia anar a una alternativa, al Nacional i a una sala comercial, ara passa també amb els autors i directors. I em sembla que és una cosa molt específica del teatre català, que no passa en llocs com Madrid", apunta Casares. De casos n'hi ha a grapats: des de Pere Riera fins a Jordi Casanovas, passant per Guillem Clua o Carol López.
Però també passa just el contrari. "Sempre hem dit que les sales petites no només han de donar a conèixer els autors més joves, sinó que també han de servir perquè els consagrats es puguin posar en dubte, puguin experimentar, treure's vicis", diu Casares. L'exemple paradigmàtic és el Burundanga de Jordi Galceran. Cap teatre li volia estrenar perquè tractava un tema espinós, i se'n va aprofitar la petita Sala FlyHard. Però també li ha passat a Benet i Jornet: "Era l'autor dels culebrons i alhora s'ha mogut sempre en l'estricta modernitat a l'hora de fer teatre", diu Casares. "Tinc la impressió que als teatres privats no els interessa el que escric. En canvi, hi ha els teatres petits que estan treballant com feres i m'obren les portes. Per a mi és tan important l'Almeria com el Liceu", opina Benet.
"¿Aquesta obra es podria haver fet a la Sala Tallers? Sí. Però s'ha donat la conjunció del Papitu i d'una gent a qui els va la vida amb el teatre", diu Albertí, que destaca el compromís de tot l'equip. L'Almeria Teatre, per cert, és al carrer Sant Lluís, 64.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Els tres textos de format íntim de Josep Maria Benet i Jornet, Papitu, s'han estrenat a Gràcia. Cap, però ha estat pensada en aquest barri, tot i que la d'ara és la que s'hi adequa millor. El corpus de tres obres en què intervenen només dos personatges ja té un nom que ho identifiqui: Les tres Gràcies d'en Papitu. Quines altres similituds hi ha? Que sempre hi ha una veu que entra en l'espai íntim de l'altre i el revoluciona i hi ha una evident dosi d'intriga. Com dir-ho? fa funcions prèvies aquest cap de setmana. L'estrena és el 6 de març. La producció de la companyia Gataro, farà la seva estada al Teatre Almeria fins al 28 d'abril.
Aquest treball el torna a dirigir Xavier Albertí. Té un cap de cartell inqüestionable: Jordi Boixaderas. Per Albertí, aquest darrer treball, en què conflueixen un home i una jove (la debutant Clàudia Benito), és un text intel·ligent que “parla de la finalitat de la cultura a la nostra societat, un fet insòlit en la nostra dramatúrgia”. Pel director, és admirable la llibertat, maduresa i valentia d'un dramaturg veterà que segueix volent aprendre (“jo aprenc de la nova fornada d'autors joves”, diu feliç Papitu) i arriscant.
Benet i Jornet va demanar, “humilment”, si podien fer el Com dir-ho? a l'Almeria. El director Víctor Álvaro va acceptar la invitació a ulls clucs. El dramaturg ja havia dit, en exclusiva a aquest diari, feia unes setmanes que no volia ocupar més espai en els teatres públics (ni Lliure ni TNC) per deixar espai als nous autors. Després de comprovar que les productores privades seguien sense estar interessades en els seus textos, va picar la porta de l'Almeria.
Grans petites emocions

Albertí, que ha dirigit les tres peces, celebra el mèrit del treball com “una partitura de petites emocions” que impliquen als actors haver de desplegar un catàleg de registres interpretatius extraordinària”. Potser per això Boixaderas intueix que s'ho passaran molt bé, en cada funció. L'actor era la primera aposta per al personatge masculí. La sorpresa de la companyia és que s'hi hagi implicat: actuar a tocar del públic (117 espectadors repartits a dues bandes de l'escena) “permet explorar molts altres recursos que actuar des de, per exemple, la Sala Gran del TNC”, comenta. Clàudia Benito, estudiant de l'Institut del Teatre i filla de l'actor Andreu Benito, va sorgir d'un càsting. Ella celebra una direcció que porta l'escena a uns extrems des d'on s'arriba al plor i a l'emoció, sense dificultat.
Aquesta és la primera producció de la companyia Gataro (que gestiona la sala) que no dirigeix Víctor Álvaro. N'estan encantats. Confien que l'èxit, com ha estat en les altres dues peces de la trilogia, consolidi el cartell amb el musical prorrogat recentment Over the moon.
Un mestre i una alumna
Molt poc es coneix del Com dir-ho? És una voluntat manifesta de l'autor Josep Maria Benet i Jornet (que comparteix Albertí, Boixaderas i Benito): que el públic hagi de corregir la intenció de la trama durant la funció. Només s'ha revelat que és una conversa entre un mestre i una alumna, que els alliberarà d'un malentès i condicionarà el seu futur immediat, i que plou a bots i barrals, fora de l'escena. Descarta cap semblança amb l'Oleanna de Mamet (sobre una lluita d'autoritat). A l'obra, les paraules guareixen, però és perquè abans han ferit.
Benet i Jornet ja prepara una obra per a sis actors

L'autor ha confessat algun cop que va escriure Soterrani per redimir-se del teatre després d'unes crítiques dures de Salamandra (TNC, 2005). Es va sentir còmode fent una peça senzilla, de dos personatges, i va decidir fer una sèrie de tres. Ara, confessa, torna a parlar de Barcelona amb una obra de sis personatges; en té un 30% d'escrita. Tot i que mai se sent satisfet del que ha escrit, per ara no ho llença com ha fet amb dos textos recents: “És que eren molt dolents”, sentencia.Benet i Jornet es desmarca de parlar de trilogia perquè no tenen cap nexe argumental. Sí que ho és de producció íntima: només dos intèrprets, un text i el públic.
L'autor (que avui es considera el pare teatral de la dramatúrgia catalana, des de Sergi Belbel a la generació que habita l'Obrador de la Beckett o la Flyhard) va demanar a Toni Casares presentar el seu Soterrani a la Sala Beckett. Pere Arquillué i Pep Cruz van fer un duel exemplar. Es va estrenar el 2005. Buscava la proximitat. Va ser un èxit. Albertí va fer dues produccions més del text a Madrid i a l'Amèrica Llatina. Després va venir Dues dones que ballen. En aquesta ocasió, la proximitat es va produir al Lliure de Gràcia. Amb Anna Lizaran i Alícia Pérez va fer estada el 2011. Ara, la trilogia es tanca a l'Almeria, la sala més desconeguda, però que ja fa anys que rema perquè el públic la va incorporant al seu mapa teatral. Benet i Jornet està encantat de la cura que tenen en la producció. I també de la generositat del Lliure, que ha cedit les rajoles blaves de Dues dones que ballen per construir l'espai del Com dir-ho?.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,
Font: Belen Guinart (ara.cat)

 Primer van ser dos homes reunits per un atzar a Soterrani. Després, Dues dones que ballen, una manera elegant de rendir-se a l'evidència de la mort. Ara, un home i una dona s'encarreguen de tancar la trilogia de peces per a dos personatges escrites pel mestre Josep Maria Benet i Jornet. Com dir-ho?, la baula que tanca el cercle, s'estrena dimecres que ve a l'Almeria Teatre sota la direcció de Xavier Albertí, amb duet d'actors al capdavant, la quasi debutant Clàudia Benito i el més que consagrat Jordi Boixaderas. Un home i una dona d'edats molt diferents amb una relació sobre la qual s'admeten tot tipus d'especulacions: caldrà esperar fins a l'últim minut de l'obra per esbandir el suspens i saber del cert (o gairebé) quin vincle els lliga.
És el primer que acostumem a preguntar sobre un espectacle teatral, però en aquestes obres de Benet i Jornet la resposta no és fàcil. Els engranatges de la peça se sustenten precisament a mantenir la incògnita. Per sort, alguns elements ens ajuden a situar-nos: una noia jove, resident en un pis d'estudiants, rep la visita del seu professor i director de tesi.
No té ni idea de per què l'ha anat a veure. No sap quines intencions amaga, i va especulant amb tot tipus de possibilitats, des de les més escabroses (vol abusar-ne, potser matar-la) fins a les més líriques: es troba sol i necessita deixar de trobar-s'hi, encara que sigui durant una estona.
L'alumna fa un recorregut emocional ple d'incerteses que s'aniran descartant. I el fa de manera simultània al públic, perquè també l'espectador navega en aquest mar de desconcerts que li provoquen una sorpresa rere l'altra. "Quan et penses que ho tens, descobreixes que no va d'allò. Et va portant contínuament d'un lloc a un altre", explica Xavier Albertí.
El director està avesat a aquests camins plens d'afluents, girs i derivades. Ha dirigit totes les obres de la trilogia, fins i tot més d'un cop. La primera, Soterrani , la va estrenar a la Beckett i després la va fer a Madrid i a Buenos Aires, cada cop amb un repartiment diferent, en un muntatge nou. Després va venir Dues dones que ballen , amb l'enyorada Anna Lizaran i Alícia Pérez al Lliure de Gràcia. I ara aquesta peça que tanca el cercle, amb molts elements en comú amb les anteriors.
LLIBERTAT ABSOLUTA
Benet i Jornet ha reivindicat sempre el teatre costumista català, i fins i tot n'ha begut en la seva producció dramàtica. En la trilogia, però, i especialment en aquesta obra, defuig qualsevol obsessió pel realisme. No li interessa resultar versemblant i, com explica Albertí, aquesta actitud és pròpia d'un autor en fecunda maduresa, "que escriu des de la llibertat més absoluta". El fet de ser peces amb dos personatges, un altre dels elements comuns de les tres obres, remet Albertí a una anàlisi sobre els lligams més profunds que les agermanen. "L'identifico amb la tècnica del diàleg platònic: protagonista i antagonista, amb una mena de debat filosòfic on el que es genera és un acostament profund dels dos personatges sobre la tesi ideològica de cada una de les peces". I quina és la tesi de Com dir-ho? "Parla de com la cultura, i específicament la literatura, perquè aquest és el context de l'obra, pot arribar a salvar-nos".
UN MARC GRACIENC
Hi ha un altre element menys evident que vincula les obres de la trilogia. Totes tres s'hauran estrenat en escenaris graciencs, en espais de petit format, allà on el públic pot sentir la respiració dels actors, escrutar l'expressió dels seus rostres. Albertí, que el mes de juliol estrenarà oficialment el càrrec de director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, hauria volgut esperar-se una mica i estrenar-hi l'obra del mestre. Però Benet ho va deixar clar fa un parell d'anys: ni una sola obra seva més als teatres públics catalans. Creu que ja l'han estrenat prou, i no vol ser tap per als joves, per als que vénen darrere. A l'Almeria Teatre l'esperen amb els braços oberts.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


Font: Begoña Barrena (elpais.com)
Avui mateix s’estrena oficialment la nova versió d’Una història catalana, de Jordi Casanovas, al Teatre Nacional. Després de l’èxit que va tenir la primera versió, quan es va estrenar el 2011 dins del projecte T6 de la Sala Tallers, i a causa de l’abast d’unes trames que recorren dues dècades de la història recent del nostre país, des de la Transició fins a la Barcelona postolímpica, Casanovas l’ha reescrit ampliant-la i millorant-la per tal que no decebi ningú. Amb un repartiment gairebé tot nou (a excepció d’Andrés Herrera, Pep Cruz i Borja Espinosa), una segona part diferent i uns últims 45 minuts trepidants que són la gran traca d’aquest ambiciós western català, la nova història catalana manté l’eslògan d’advertència: “Catalunya, terra d’acollida, vés amb compte”.Una història catalana. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Gran. Fins al 7 d'abril.
Lluïsa Cunillé recupera els mites grecs i les tragèdies clàssiques en una història que, des de la contemporaneïtat, inclou uns quants dels seus protagonistes. Ara Ulisses és un enginyer emigrant que es troba amb quatre dones de la Grècia clàssica: Electra, Fedra, Medea i Antígona. La primera torna de l’enterrament de la seva mare, la segona havia estat enamorada d’ell, la tercera acaba de sortir de la presó per haver matat els seus fills i la quarta és la germana d’un terrorista buscat per la justícia. La nova odissea deixa de ser èpica per limitar-se a la supervivència. Escrita el 2003 per a la companyia Hongaresa de Teatre, el nou muntatge d’Aquel aire infinito compta amb la direcció de Paco Zarzoso, un dels grans aliats de la Premi Nacional del Literatura Dramàtica 2010. Aquel aire infinito. Sala Beckett. Fins al 3 de març.
Pel que fa a la nova història de Josep M. Benet i Jornet, només ens avança que es tracta de la tercera peça de la trilogia iniciada amb Soterrani (Sala Beckett, 2008) i seguida de Dues dones que ballen (Lliure, 2011). Com les anteriors, aquesta és també una obra de cambra, és a dir, amb pocs personatges i màxima tensió dramàtica, i que s’estrena en un teatre de Gràcia sota la direcció de Xavier Albertí. La primera va ser per a dos homes, la segona per a dues dones, i aquesta, per a un home, interpretat per Jordi Boixaderas, i una noia, Clàudia Benito, que coincideixen sota la pluja. Com dir-ho? Teatre Almeria. Des de l’1 de març al 28 d’abril.
La vida es sueño de Calderón de la Barca, en canvi, és d’aquelles peces que, malgrat la seva condició filosòfica, tothom coneix. Ara arriba al Teatre Lliure en versió de Juan Mayorga i direcció d’Helena Pimenta en una producció de la Compañía Nacional de Teatro Clásico que va acaparar tots els titulars quan es va estrenar al Teatro Pavón de Madrid durant la tardor. Blanca Portillo es va endur els millors elogis fent de Segismundo. La vida es sueño. Teatre Lliure de Montjuïc. Del 7 al 17 de març.
I adreçada als més petits, torna una història de geòlegs i éssers diminuts que va tenir molt bona acollida la temporada passada, quan es va programar dins del cicle El Lliure dels Nens. Lava és un espectacle de creació belga que es representa en una carpa situada a la plaça Margarida Xirgu, que és l’espai on els tres geòlegs, interpretats per Pol López, Carla Rovira i Neus Umbert, treballen en la construcció d’un aparcament subterrani. Una recerca arqueològica viva i en directe que demana la participació activa dels espectadors. Lava. Teatre Lliure. Plaça Margarida Xirgu. Del 5 al 24 de març.

Tot tipus d’històries

by on 14:40
Font: Begoña Barrena ( elpais.com ) Avui mateix s’estrena oficialment la nova versió d’ Una història catalan a, de Jordi Casanovas, a...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JAUME GIRÓ
INTÈRPRETS: GARA RODA i MARC GÓMEZ
DURADA: 1h 20min
ALMERIA TEATRE

Sota l'aixopluc de l'èxit de Over the moon, l'Almeria Teatre torna apostar per una comèdia romàntica musical. Aquest cop força adreçada a un públic més juvenil ja que la història de Game Over a molts li pot resultar un pèl infantiloide. Noi i noia sobrepassen la línia de l'amistat i s'emboliquen. A partir d'aquí els problemes típics d'una parella de la seva edat i alguns relatius a totes les parelles independent de l'edat.

Almeria Teatre va ser concebut per ser un teatre on s'havia de representar musicals, per això no s'entén les deficiències tècniques de so. Gave Over compta amb música en directe per mi massa alta que perjudica seriosament als actors. Hi ha moments que no se sap si és culpa del volum de la música, de la falta de dicció dels intèrprets o de la fredor de la sala cap a fer musicals, però ni les cançons ni els diàlegs s'entenen, tota una llàstima.

Malgrat això a Game Over li caldria polir algunes coses de direcció i d'interpretació. Totes dues massa poc definides que es perden per moments i d'altres que sembla que no existeixen, i no per una aproximació a la naturalitat precisament.

Game Over pot recordar a la forma d'explicar la història d'una altre musical de gran èxit com Pegados. Si es milloren certs aspectes, pot funcionar de la mateixa manera que molts altres. L'Almeria Teatre s'està convertit en un punt imprescindible pels amants dels musicals, una mica abandonats darrerament per la resta de teatres de Barcelona, cosa que es de celebrar i agrair. Tot un "game on" per l'Almeria. 

GAME OVER

by on 19:41
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JAUME GIRÓ INTÈRPRETS: GARA RODA i MARC GÓMEZ DURADA: 1h 20min ALMERIA TEATRE Sota l'aixopluc de l...
Publicado por en 2 comentarios:
Etiquetas: , ,
Font: Ariadna Trillas (ara.cat)

 "¿Veu com el piano és al costat del públic? És així durant l'obra. No l'hem posat aquí per a l'entrevista", s'afanya a dir Xavier Torras (Barcelona, 1980) tot just veu entrar el fotògraf al petit Teatre Almeria, a Gràcia, on s'acaba de renovar l'espectacle Over the moon, amb direcció de David Pintó. La música de Torras i les veus d'Ivan Labanda, Elena Gadel, Víctor Estévez i Patrícia Paisal sostenen l'espectacle. El pianista va començar a tocar el piano als set anys. Aviat va descobrir que sense no s'expressava igual. Quan era adolescent ja dirigia els seus companys de classe en petites obres musicals que havia compost ell mateix, de les quals ara diu que s'avergonyeix. Ha estat professor a l'escola de teatre musical Memory i director musical d'obres de gran format com Mamma mia! iJesucristo Superstar, i d'espectacles com Live in burlesque a El Molino. Dirigeix OrquestART i ha ensenyat cant a presos al programa El coro de la cárcel.
Com neix Over the moon?
Pensàvem que calia regenerar el teatre musical. No volíem emocionar l'espectador des de l'efectisme d'un gran espectacle, sinó des de la sinceritat.
Fa molta pinta d'identificar-se amb Jonathan Larson.
Totalment! Larson buscava noves maneres de fer teatre amb música, va fugir de les obres d'entreteniment. Rent era una adaptació de La bohème, però Larson va intentar fer-hi una foto de la Nova York de finals dels 80. Va preguntar-se: "Jo sóc un bohemi? Sóc compositor, però he de treballar tot el dia com a cambrer per guanyar-me la vida..." Jo sóc compositor, com ell. I em preocupen coses que a ell el preocupaven.
A Larson el preocupava sentir-se vell perquè arribava als 30. No em deprimeixi…
Però pensi que va escriure una gran obra que no va veure estrenada perquè va morir abans, així que el seu temor va ser profètic. Tenir 30 anys ara no és el mateix que tenir-los llavors. Ara lluitem pels nostres somnis però la vida ens fa lluitar per arribar a final de mes. ¿Podem ser idealistes? Larson deia: "Al final, artista ho pot ser qui s'ho pot permetre". Però tot i això, ell convida a aixecar-se de la cadira i a fer passos.
No tinc clar que es transmeti un missatge optimista.
Amb Larson hi ha un cert desengany amb la vida i amb el món. Però sempre es deixa una porta oberta al canvi. Les coses canvien si tots decidim canviar-les.
Una por que no paralitza.
Exactament. Una por que convida al moviment. A mi m'agrada pensar que les cadires (l'únic element de l'escenografia) signifiquen la comoditat. Tens moltes cadires, i no has de fer que tota la teva vida es basi en una sola cadira on t'asseguis i prou. T'has d'activar!
Realment, es fa estrany. El teatre musical s'identifica amb l'entreteniment.
Se'ns hi ha acostumat. Però és un gènere dramàtic, que permet remoure. Richard Rodgers o els germans Gershwin tenien molta inquietud, feien crítica i denúncia. Però a partir dels anys 20 els productors van apostar per l'evasió. Era el període d'entreguerres. I després només es van reprendre els grans espectacles per passar una bona estona. El gènere permet molt més. De Rentem va emocionar que un personatge digués que, com a músic, li agradaria fer una cançó per la qual ser recordat sempre. Brutal! Però aquest corrent no interessa a gaires productors.
De fet, el productor d' Over the moon és el seu germà [Jordi Torras].
Qualsevol altre només hauria mirat les possibilitats de taquillatge. Ens acaben de prorrogar l'espectacle perquè la gent omple el teatre. Però sobre el paper era un plantejament de risc pur: un espectacle monogràfic d'un autor que va fer una obra i va morir. Hi ha personatges sense nom i cognom que defensen idees, sense escenografia. Però les obres amb compromís acaben interessant el públic.
Forçosament els feia falta una sala petita.
Era clau la proximitat física amb l'espectador. Calia una sala de petit format, i sense grans artificis, ni escenografia, ni una gran orquestra. Si jo aixeco les mans del teclat i deixo de tocar i un actor deixa de cantar, s'ha acabat l'espectacle.
Vostè no ha hagut de fer de cambrer. Viu de la música.
Cert. Compagino la direcció d'OrquestART amb la meva carrera com a compositor i com a pianista. No és fàcil fer que les tres coses convisquin. Totes tres demanen molta dedicació.
Com va ser l'experiència d'ensenyar als presos?
Jo ensenyava conceptes musicals i valors de la vida als presos sense que se n'adonessin. El treball en equip l'entenien ràpid: en un cor, aprens ràpid. Si en una secció un desafina és un desastre. S'han d'unir perquè allò soni bé.
Ja ha escrit la cançó per la qual espera ser recordat?
No. M'agradaria aconseguir-ho, però al mateix temps m'agradaria no tenir mai la sensació d'haver-ho aconseguit.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,