Mostrando entradas con la etiqueta Dagoll Dagom. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Dagoll Dagom. Mostrar todas las entradas

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: Ruth Marigot
El director Joan Lluís Bozzo retrata una època gairebé mítica del teatre català a Memòries trobades en una furgoneta (Empúries), on repassa els primers èxits de la companyia, del 1977 al 1985: No hablaré en clase, Antaviana, Nit de Sant Joan i Glups!! Ja té el segon volum escrit i ara rumia quin nou musical posaran en solfa a partir del 2016. “És espectacular les poques coses que s’escriuen sobre el teatre”, diu. 
Començant per l’obra No hablaré en clase, que no està escrita enlloc. 
Allò va ser una badada estratosfèrica. Érem molt joves i no pensàvem que les coses s’havien de guardar. Però sí que teníem la sensació que érem els protagonistes de la història: amb la furgoneta, solcant les carreteres, obrint camí. Estàvem convençuts que el filofeixisme, el conservadorisme i les dretes no tornarien a aparèixer, i que anàvem cap a una vida socialment equilibrada i políticament generosa. Després ens hem adonat que érem il·lusos i que els poders reals soterrats són els que realment escriuen la història, i que la vella societat franquista va rebrotant. I encara estem emmerdats. 
Llavors l’objectiu dels artistes era formar companyia independent.
De tota la vida, l’aspiració d’un artista havia sigut tenir una companyia i que dugués el seu nom. Als 60 i 70 es va consolidar el treball col·lectiu i cooperatiu, i va semblar que s’havia acabat amb el vell sistema jeràrquic. Això anava acompanyat d’uns temps polítics i d’unes influències que ens arribaven dels Estats Units, de França, d’Anglaterra, del moviment beatnik, de l’estètica comunal hippie..., escoltàvem Bob Dylan, Led Zeppelin i música rock i folk anglosaxona, i llegíem Marx, Marta Harnecker i Gramsci. 
Potser lligat al canvi polític actual, últimament han sorgit companyies joves que treballen per vocació i a cost zero , com diu d’aquella època. Hem anat 40 anys enrere?
Pot ser que el moviment indignat hagi fet ressorgir el sistema assembleari, l’autogestió, una manera de fer col·lectiva i avantguardista, i me n’alegro. Però la nostra època no és comparable amb avui: ens sentíem desgraciats en un país desgraciat. La societat era molt precària en tots els nivells, hi havia un gran endarreriment. Ara és precarietat en una societat rica, en una ciutat que és objectiu turístic mundial, amb teatres institucionals que tenen pressupostos generosos. No té res a veure. 
I no és pitjor ara, doncs, per als joves?
Molt pitjor. Per això els artistes emergents han de tenir una idea molt clara. Només tenen una salvació: el públic. Si no, no sobreviuran. Quan arribem nosaltres, el teatre a Catalunya està molt malament, agònic, i la feina que s’ha de fer és recaptar públic. Encara hi estem compromesos. Si hem anat bé durant 40 anys és perquè tenim públic.
Per aquesta obsessió diu que se’ls ha acusat de comercials. 
És que nosaltres vam ser una miqueta provocatius. Per a Glups!! o Nit de Sant Joan em vaig inventar l’etiqueta “el nou teatre comercial”, amb ganes de provocar. A tota la vella escola progressista polititzada els posava histèrics, i això a mi m’encantava. I ho hem pagat força car. L’etiqueta de teatre comercial ens ha donat molts disgustos, perquè està connotada negativament. L’hem substituït per popular. 
Què va significar Antaviana? 
Va donar per tancada l’etapa antifranquista, polititzada, en què tot espectacle havia de respondre a l’obligació no escrita de posicionar-se ideològicament. Si no, es considerava frívol i, en una paraula molt de l’època, alienant. No podies fer teatre alienador perquè servia per a l’evasió de les masses proletàries, les distreies de la seva missió històrica, que era la revolució de classe, i feies el joc al sistema. Amb Antaviana diem: “A prendre pel cul! Volem fer teatre alegre, divertit, colorista, màgic”. I tothom diu: “Per fi! Ja era hora!” Ningú salta dient: “I la lluita, companys?” Ningú. 
Q uin creu que ha sigut el secret de Dagoll Dagom?
Una suma de criteri en la producció, pensar en el públic i una part de talent artístic. Hem tingut molts llocs on agafar-nos: primer el públic, segon la tele i, a part, les subvencions, les escoles, el màrqueting. Però hem sigut molt cauts econòmicament, molt pagesos, cosa de l’Anna Rosa Cisquella, que aquí ha creat el concepte modern de producció implicada en el fet artístic. Hi havia una idea romàntica i despectiva del diner. S’ha valorat el talent artístic i la llibertat personal i s’han menyspreat els aspectes econòmics. Això ha sigut la base del fracàs de moltes iniciatives, perquè ningú s’havia pres la molèstia de fer quatre sumes, i n’estan orgullosos. 
Per què Dagoll Dagom no ha fet el salt a nivell estatal?
El factor identitari és important. Fa anys que es covava la distància sentimental i emocional entre Espanya i Catalunya, i ara ha quedat palès. Hi ha una reacció molt adversa. 
Vostè ha tingut fills en dècades diferents. Creu que el seu esperit de joc va lligat al fet de ser pare?
Completament. En Víctor té 28 anys, en Dimas en té 17 i treballa a Mar i cel, i en Jaume en té 4 i està fascinat pel món pirata. Això et dóna l’energia, la il·lusió i les ganes de fer coses que puguin veure tots tres.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat)
La companyia de teatre de gest Vol-Ras anuncia el seu comiat dels escenaris després de 35 anys. I no ho fa per voluntat pròpia, ni perquè els toqui la jubilació. “La nostra vida és actuar als escenaris -afirma Joan Segalés, fundador i una de les dues ànimes actuals del grup-. Però hem anat veient penosament i amb neguit com en els últims anys els circuits de tot Espanya s’anaven destrossant i ens costava molt fer gira, a mesura que els ajuntaments i comunitats autònomes retallaven la contractació de bolos. I que ens hagin denegat la subvenció de la Generalitat ha sigut el cop de gràcia”, resumeix. 
Vol-Ras farà al llarg d’aquest any una gira de comiat amb l’espectacle Da Capo. Però el seu adéu va més enllà d’una curiositat històrica: és l’evidència dels efectes de la crisi i l’IVA cultural sobre les companyies i, alhora, posa sobre la taula un canvi d’etapa generacional i artística. Ho diu el director d’una altra companyia històrica, Joan Font, que milita a Comediants des del 1971: “Estem al final d’un cicle. Hi ha un canvi de model evident, no només pel format d’espectacles, també de funcionament de l’engranatge, de relació amb l’administració, de valoració de la cultura, que sembla que molesta”, diu un dels artistes que va viure l’esclat del teatre independent dels 70, dels quals han sobreviscut grans referents com Dagoll Dagom, La Fura dels Baus, La Cubana, Tricicle, etc. “Vam inventar una manera de treballar molt pròpia d’aquí -defensa-. Si se’n va Vol-Ras, se’n va una manera de veure el món”. 
Els estralls de la crisi 
La destrucció dels circuits i la sensació d’anar marxa enrere 
Què ha “empès” Vol-Ras a prendre a contracor la decisió de plegar? “La sensació d’haver de tornar a començar era molt bèstia”, explica Segalés. I una companyia amb aquesta trajectòria tant necessita poder mantenir una estructura (eren 5 persones) com garantir un llistó artístic i unes certes condicions laborals. “Quan tens 20 anys passar la gorra et pot fer fins i tot il·lusió, però amb 60 no”, il·lustra el director de Dagoll Dagom, Joan Lluís Bozzo. “No tens ni l’energia ni la inconsciència, que és la que et porta a fer grans aventures”, reconeix Segalés.
La precarietat ha afectat també els històrics i ha demostrat que “no s’ha solidificat el fet que la cultura estigui a prop de la gent, que sigui un hàbit”, opina Segalés. “Durant els anys de flors i violes s’ha programat perquè hi havia diners, no perquè interessés el teatre. I quan han desaparegut els diners, la cultura popular ha desaparegut -denuncia-. Ara el que sosté les arts escèniques és una burgesia amb una capacitat econòmica mitjana-alta. I la cultura no s’hauria de consumir, s’ha de viure com un fet pròxim. L’aburgesament del teatre ens ha fet mal, a un sector: la majoria de festivals d’avui són cultura per a uns quants”. 
“Nosaltres hem afrontat la crisi amb espectacles, Cop de Rock, La família irreal, la reposició de Mar i cel. Ens hem buscat la vida aliant-nos amb altra gent com Minoria Absoluta i el Club Super3. I ens hem diversificat: participem a l’Escola Eòlia, fem televisió i fa dues dècades vam apostar per cogestionar dos teatres, de manera que tenim un lloc on actuar”, explica Bozzo, que critica la “combinació mortífera” del 21% d’IVA. Aquesta mesura també ha afectat els seus socis al Poliorama i el Victòria, el Tricicle. Fins i tot ells han reduït a dies puntuals les seves gires i sobretot han patit la caiguda de gires de la seva segona companyia, Clownic. Tot i això, “com més potent és la marca, menys et ressents de la crisi”, admet Carles Sans. 
Falta de reconeixement 
L’obsessió per arribar a nous públics, una necessitat i un retret
Les companyies històriques són filles d’un context polític, social i artístic concret: “Hi havia un teatre molt comercial, de varietats, molt influït per Madrid, i un teatre molt culte i exigent”, explica Sans. I amb la construcció de la democràcia van emergir tant el talent artístic latent que s’emmirallava en Europa i era l’enveja a Espanya -Bozzo diu que era “com si ens haguessin estat collant durant molt temps i de cop ens deixessin anar: va ser un brollador”- com també l’interès institucional i popular pel teatre. Aquesta és una de les característiques que comparteixen les companyies vives: fan teatre pensant en el públic. 
La professionalització dels històrics i els passos cap al gran públic van ser, a vegades, traumàtics. “Quan vam sortir a l’ Un, dos, tres... vam ser atacats pel moviment cultural al qual suposadament pertanyíem. Vam passar de ser una companyia d’humor intel·ligent a una companyia comercial”, recorda Sans. Alguna d’aquelles reticències encara queden, afirma: “Falta una atenció més carinyosa i un reconeixement a companyies que han sigut un pilar de la cultura catalana”. “Representem un ventall artístic molt ampli. I molts vam crear un estil propi, reconegut a nivell internacional. Això s’ha reivindicat poc i se n’ha d’estar orgullós com a país”, diu Font. 
Bozzo va pel mateix camí: “Les companyies dels 70 que han sobreviscut són les que van aprendre a administrar-se. Si només depens d’ajuts, vas de corcoll, perquè les administracions funcionen amb uns patrons i els seus responsables fluctuen. Has de tenir públic”, diu. Joan Font, però, considera que si l’administració “no es fa coresponsable de la cultura i tot ha de ser rendible, és impossible el joc, el risc, un teatre més especial i menys mediàtic”. “Sense el suport institucional no existirien ni el Cirque du Soleil ni Pina Bausch”, diu. 
És possible el relleu?
Un llegat incalculable que és difícil de deixar en herència
Si bé la majoria de companyies supervivents dels 70 segueixen creativament actives, i ho estaran a mitjà termini, sí que moltes es plantegen la recta final de la seva trajectòria. El Tricicle tancarà amb Bits les obres de nova creació i farà un recull de grans èxits. “Si es pot dir així, som una marca i això costa molt d’aconseguir. És veritat que seria una pena que morís quan pleguem. Però de moment segur que continuarem fent moltes coses sota aquest nom”, diu Carles Sans. Dagoll Dagom té corda per dies, tot i que Miquel Periel, un dels tres directors, valora jubilar-se. “Dagoll Dagom està associat als nostres noms, és molt difícil de transmetre aquest patrimoni. Qui el pagaria?”, pregunta Bozzo. “Tenim una d’aquelles herències que són més una putada. Ens agradaria que la nostra experiència servís, però és difícil trobar relleu per a una història que està en un moment de dificultat a tots els nivells -diu Joan Font-. Mantenir tota aquesta infraestructura té un cost, però ho fem perquè és la nostra història. Per voler això has d’estar tan boig com nosaltres!” 
Vol-Ras ha intentat els últims deu anys aliar-se amb gent jove per retroalimentar-se. “No ha funcionat. Sempre han prioritzat l’economia per davant del teatre i han demanat tenir un sou per començar”, explica Segalés. Ells transmetran el seu llegat per via directa, amb classes, xerrades i dirigint altres companyies. L’arxiu i el material pot acabar al Museu de les Arts Escèniques. “I els records no els oblidarem mai”, diu Segalés, amb un discurs que barreja “tristesa, ràbia i sentiments fantàstics”. Tots coincideixen que el canvi de cicle portarà coses noves i bones, però també que les companyies joves d’avui -que, com els va passar a ells amb la Transició, estan naixent en moments polítics convulsos- ho tindran més difícil per poder viure del teatre.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat) | Foto: Elisabeth Magre
Joan Lluís Bozzo ha engegat una feina que el compromet una pila d'anys. Ara ha publicat Memòries trobades en una furgoneta (Empúries), que repassa els primers anys de Dagoll Dagom (1978-1985). Ja està revisant el segon volum, que tractarà sobre l'etapa de grans musicals com Mikado, Mar i cel i Flor de nit. Té al cap el títol del tercer llibre, Me la imaginava més gran, sobre la feina a la televisió. A més, s'ha compromès a repassar l'amistat amb Rubianes a Pepe y yo, un dels actors del primer Dagoll Dagom i un amic inseparable, fins i tot després del trencament del galaicocatalà amb la companyia. Amb tota aquesta literatura, encara li faltarà abordar els últims anys de Dagoll Dagom. Diu que, per ara, li falta perspectiva.
A ‘Memòries...' senten el vertigen de crear una obra de nou després de l'èxit de ‘No hablaré en clase'. Què és el més difícil per arribar a l'estrena?
El més delicat és trobar la idea. Que ens agradi a tots tres [Miquel Periel, Anna Rosa Cisquella i Joan Lluís Bozzo].
Per a ‘Antaviana' (inicialment en deien “el Calders” perquè no hi havien trobat títol) van acabar votant una opció entre els membres de tota la companyia...
Però de seguida ens vam engrescar tots i vam veure que tot anava pujant molt bé. Altres vegades prens la decisió i, a mig procés, notes que es desinfla. Llavors un dels tres fa reflexionar: “De debò que ens agrada?” I això implica abandonar-ho tot i començar de zero. La idea ha d'arrelar. És com un hort: quan veus que no hi creix bé la coliflor,
val més arrencar-la.
També es van trobar que no els van donar els drets, com en el cas d'Anna Frank...
Sí, ens vam quedar sense drets. Hi va haver un representant que no ens els va donar i després va muntar un musical.
En aquells anys de Transició, els van interessar Ariane Mnouchkine del Théâtre du Soleil i els de Living Theater?
Als de Living Theater els vam veure a La Paloma, però eren massa anàrquics, viscerals. El que ens va influenciar va ser Mnouchkine. Encara sóc un admirador seu.
Van ser dels primers a trencar amb l'obligatorietat autoim-posada de parlar del pes
del feixisme.
La majoria del teatre independent va estar molts anys amb aquesta càrrega. Com molts de la Nova Cançó. Amb Antaviana vam fer un trencament. També és veritat que grups com Comediants sempre havien estat molt lúdics i no s'entestaven en obres sobre denúncia del franquisme.
I els van titllar de col·laboracionistes per haver abandonat aquella militància?
Aquella voluntat de treure'ns de sobre el pes del franquisme va ser aclamada pel públic. Era una necessitat fisiològica de la societat. Calia donar per tancat el parèntesi. Ens pensàvem que s'oblidaria ràpidament. De seguida vam veure que el franquisme té unes arrels molt més profundes, que segueixen rebrotant ara.
La seva primera sorpresa va ser amb ‘Glups!!'.
Vam patir l'anticatalanisme a València. Ens exigien que l'obra es representés en castellà al Principal de València. I nosaltres vam decidir traslladar-nos al Micalet i mantenir-la en català. Sempre que sortíem a l'Estat espanyol, traduíem l'obra (a No hablaré en clase, però, manteníem les poques cites en català). Només la fèiem en català on el poble el parlava. Fins a mitjan anys vuitanta, hi havia molt bona sintonia amb la producció catalana perquè s'entenia que els catalans havien viscut una doble repressió: a més de la política i la social, també la cultural i la lingüística. Al llarg dels vuitanta, però, es va anar refredant. Amb la Loapa, de González i Guerra, el 1982, es provava de fer una “harmonització del procés autonòmic” quan només feia dos anys que Catalunya havia recuperat l'autonomia. El Constitucional va tombar la Loapa.
Vostè va arribar a Dagoll substituint un actor (Josep Parramon) que va anar a la mili. Periel va rebre l'encàrrec dels comptes quan Joan Ollé i la seva companya van deixar el grup. Li van donar la caixa amb els diners i la llibreta de comptes. No és molt ingenu tot plegat?
És veritat que el Periel era l'últim acabat d'arribar. Però és que des dels 15 anys que era administrador en una empresa d'assegurances. Era qui millor podria dur els comptes. No hi havia infraestructures, ni local d'assaig. Quan vam comprar una furgoneta, al gerent només se li va acudir que el Periel figurés com a transportista! Per poder-ho legalitzar d'alguna manera. Tot era una broma, i sense Seguretat Social. Ara, de mica en mica, s'hi va anar donant forma legal. Aleshores, tampoc s'havia regulat l'activitat d'Els Joglars, per exemple. No estava ni previst treballar d'actor legalment. Tot era molt precari, és cert, però també molt divertit.
Quan va marxar Rubianes de Dagoll Dagom?
Va ajudar en el procés de Nit de Sant Joan. Feia molts anys que estava amb No hablaré en clase i Antaviana. Li va sortir feina amb Els Joglars i L'operació Ubú. Va deambular ben bé durant una dècada, també amb El Brujo, fent companyia a la Villarroel. No se'n sortia. Es va plantejar deixar-ho diverses vegades i tornar a fer de professor. Va viatjar a Sevilla, on tenia una xicota, i amb el director del Teatre Globo va fer un embrió del que després va ser Pay-Pay. Eren petites actuacions en què representava acudits allargats. No va triomfar fins que no va esclatar amb Rubianes, solamente al Capitol. Sempre tenia el cap estudiar l'assassinat de Lorca.
Fins que va escriure, dirigir i produir ‘Lorca eran todos'.
Sí, va ser un capítol trist.
Trist?
Sí. Mentre feia la campanya de promoció, va fer aquelles declaracions a TV3, i la caverna mediàtica del PP se li va tirar a sobre. El va afectar molt. Li van suspendre la temporada al Teatre Español i va aixecar molta polseguera...
En el llibre s'expliquen les pugnes que hi havia entre els artistes anarquistes del Saló Diana i els comunistes de l'Associació d'Actors. Però no hi ha voluntat de reobrir ferides tancades.
Durant els primers anys de la Transició, hi va haver dos corrents. Per una banda, el de Carlos Lucena i Mario Gas al Saló Diana, que eren molt àcrates i ho van deixar tot molt descordat, però van treballar molt. I, per l'altra, el corrent dels del PSUC i l'Associació d'Actors i Directors. Es van crear uns odis personals lamentables. Vivíem en un país difícil amb estructures precàries i, a sobre, enemistats. Quina manera de malbaratar energies! Nosaltres vam ser molt oberts. Vam optar pel teatre i per fer allò que ens interessés a tots.
Tot era molt feble. Les companyies eren molt canviants. Rosa Novell va passar per moltes i no es va quedar en cap.
Vivíem la Transició. L'ideal dels joves era pertànyer a una companyia; veníem del Maig del 68. Les paraules que sonaven amb èxit eren associació col·lectiva, autogestió, cooperativa... No ens interessaven els principis individuals.
Ara ha canviat tangencialment.
Sí, però això encara ho portem a l'ADN. No tindríem un hort al pati del despatx. El tractament amb els nostres actors no és el d'una multinacional que inverteix, és més vital. Seríem patètics si encara seguíssim en règim de cooperativa. Són els actors, que ens demanen sou.
Dagoll Dagom ha resistit a tot. Què l'ha fet perillar més?
Hem resistit molt bé, però ens hem arruïnat bastants cops. El nostre capital és que arribem a un públic popular. Però La perritxola va ser un fracàs, com Flor de nit, i hi vam fer una inversió molt forta, potser emborratxats de l'entusiasme dels Jocs Olímpics. A Boscos endins també hi vam perdre molts diners.
Quan va entrar Stage a Barcelona, el sector deia que el mercat es normalitzaria. S'han millorat els sous?
Ara hi ha molts artistes de musicals disposats a treballar sense un mínim, sense un sou. La crisi i el 21% han estat una combinació fatal i intencionada per fer mal a un sector que el PP considera enemic. Ara no hi ha producció que tingui decorat. Només els nostres i els dels teatres públics. Els altres van fent amb dos mobles d'Ikea.
Dagoll Dagom ha abandonat les sèries?
Fa poc vam presentar el projecte de sèrie 4 mares a TV3. Van dir que els agradava molt, però que no hi ha pressupost. La situació en què es troba la cadena és precària. Nosaltres creiem que podríem combinar funció teatral i sèrie: ens aniria molt bé. Ara preparem per al setembre del 2016 un gran musical. Es pot dir que serà de gran format i de creació.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,



VERSIÓN DEL ESPECTÁCULO MUSICAL PRODUCIDO POR DAGOLL DAGOM EN 1992
TEXTO: MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN (a partir de una idea de Dagoll Dagom)
LETRAS ADICIONALES: JOAN LLUÍS BOZZO
MÚSICA: ALBERT GUINOVART
DIRECCIÓN ESCÉNICA: VÍCTOR ALVARO
DIRECCIÓN MUSICAL: XAVIER TORRAS
COREOGRAFÍAS: BEALIA GUERRA
INTÉRPRETES: BETH RODERGAS, LLUÍS CANET, JORGE VELASCO, BEALIA GUERRA, FRANK CAPDET, GRACIA FERNÁNDEZ, JOAN VÁZQUEZ, XAVI TORRAS (piano), VICTOR MIRALLAS (saxo), LAURA MARÍN (violín)
DURACIÓN: 2h 30min (entreacto incluido)
PRODUCCIÓN: GATARO
ALMERIA TEATRO

Me he sumado a los musical lovers hace relativamente poco tiempo. Antes asistía a uno o dos, como mucho, por temporada, ahora, aunque sigo prefiriendo el texto, voy con más asiduidad. A pesar de esto, quizás no encuentres una crítica lo suficientemente precisa como si de un experto en musicales la escribiera, pero con Flor de Nit disfruté y mucho.

Recordé que hace un par de años, la revista digital Teatralnet había montado el espectáculo en versión concierto en el Condal al poco que iba reconociendo las letras y la música. Como si fuera magia nos trasladamos al Paral·lel antes de la Guerra Civil, al cabaret Flor de Nit donde las historias traspasan a las canciones. 

El poder de todo musical reside en la música y en hacer de las canciones reconocibles y pegadizas, no hay duda que a la salida, continuas cantando muchas de ellas. No es para menos cuando detrás de ellas se encuentra el maestro Albert Guinovart. La magnífica dirección musical de Xavi Torras y una muestra representativa de los mejores intérpretes actuales de musical hacen el resto. 

Sucumbimos delante de Gracia Fernández que una vez más nos cautiva a golpe de batuta de sonrisas, la más salada. A su lado, entre la sonrisa y la tristeza del Paquitu, Joan Vázquez, nos gana poco a poco, con una voz tímida, al final aparta la timidez y saca un vozarrón. Aunque parezca nueva, no es nueva, y ya se le van notando las tablas a la Beth Rodergas, que deslumbra con voz y porte escaleras arriba, escaleras abajo, ensimismados quedamos ante una interpretación más que notable. Aunque el mago de la noche será Frank Capdet, que de principio a fin nos hechiza y nos dejamos llevar por todo lo que nos dicte.

No hace falta grandes escenarios para que los musicales brillen. Cada vez más los pequeños teatros saben aprovechar todo su potencial para poner en pie espectáculos que pueden mirar con la cabeza bien alta a otros de más presupuesto. Los sentimientos no se compran con dinero, y a veces el esfuerzo por cuidar el conjunto de la producción hace más que mil fuegos artificiales. Estos, sin duda, estallan en la platea del Almería Teatre, cuando cada espectador ríe, disfruta y sale por la puerta gritando, BRAVO! 

FLOR DE NIT

by on 16:33
VERSIÓN DEL ESPECTÁCULO MUSICAL PRODUCIDO POR DAGOLL DAGOM EN 1992 TEXTO: MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN (a partir de una idea de Dagoll D...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat)
“Recordo nítidament la primera vegada que vaig llegir al diari que el grup Dagoll Dagom presentava una obra. Vaig pensar: «Quin nom! S’han tornat bojos?»”, admet Joan Lluís Bozzo. Al cap de quatre anys era director de la companyia. I ho seguiria sent 40 anys després. Juntament amb Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel han capitanejat la principal companyia de teatre musical de Catalunya. ¿El secret de la longevitat? “Mai hem fet espectacles per a l’elit, no ens ho hem permès. La minoria està sobreofertada. El 80% de la cartellera és per al mateix públic, 15.000 persones. Nosaltres busquem el gran públic: 300.000 persones”, diu Bozzo. Avui celebren a Montjuïc la seva llarga trajectòria, que es pot resumir en deu actes.
El bateig de la companyia
El director Joan Ollé va ser el fundador de la companyia. I com a pare, la va batejar: Dagoll Dagom. “Eren unes paraules que jo deia de petit a tot el que servia per dibuixar i escriure -ha explicat Ollé-. Sonava bé”. El primer espectacle era el recital de poemes de Rafael AlbertiYo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos,del qual no en queda ni rastre, ni una fotografia.
L’entrada dels ‘substituts’
El tercer espectacle, No hablaré en clase, va ser un boom. Però va resultar que cap dels artistes que la van estrenar no pretenia continuar, tret de Pepe Rubianes i Josep Parramón, que havia de fer la mili. Així que van entrar els substituts: Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i Joan Lluís Bozzo. “Ens vam trobar un espectacle que funcionava molt i vam dir: ja que hi som, fem-ne un altre”, explica Bozzo. Llavors Dagoll Dagom s’atipava de fer gires, sempre precàries i allotjant-se en cases particulars. “No érem hippies, teníem un look més arregladet, però sí que érem cooperativa, autogestionats, fèiem creació col·lectiva, tot el que fos co -, ho fèiem”, diu Bozzo.
‘Antaviana’ ho canvia tot
Després de voltes i voltes, perquè els costa decidir, van votar fer un espectacle dels contes de Pere Calders. “ Antaviana ens va canviar la vida -diu Bozzo-. Va ser un èxit que ens va reforçar, que ens va obrir les portes de teatres grans. Mai hem tornat a tenir tant consens crític”. Llavors van començar a treballar amb Sisa i amb els escenògrafs Isidre Prunés i Montse Amenós. Antaviana va demostrar la teoria del “teatre per a majories selectes” que defensa Cisquella: van arribar -amb la reposició set anys després- a les 800 funcions, una xifra avui irrepetible.
La companyia es dispersa
‘NIT DE SANT JOAN’, 1981-2010
“Llavors encara no parlàvem de musical, sinó de revista galàctica”, recorda Periel, però a Nit de Sant Joan els actors van fer el pas d’atrevir-se a cantar. Després d’un part creatiu de nou mesos, Sisa no va poder estrenar perquè va tenir un despreniment de retina i el va rellevar Rocky Muntanyola. La reacció del públic va ser una galleda d’aigua freda -“ Como un toffee, deia una crítica”, recorda Periel-, però els va salvar que Gil de Biedma i Juan Marsé en van fer l’adaptació al castellà. Després de revisar-la, fora de Barcelona i a Madrid va tenir un gran èxit -a Salomó deu pagesos van pagar cada un 25.000 pessetes per fitxar-los- i “va acabar molt bé”. El grup, però, es va dispersar i en va quedar la troica actual.
La “dècada prodigiosa”
“Els 80 va ser la dècada prodigiosa: Nit de Sant Joan, Glups!!, Mikado i la culminació, Mar i cel ”, diu Bozzo. A mitjan dels 80 van deixar de ser una cooperativa -fins llavors Periel duia els números, havia traslladat milions de pessetes en una motxilla- i van passar a ser empresa. “Pero des del principi vam tenir sentit d’empresa. Cobràvem un sou [5.000 pessetes a la setmana] i deixàvem diners per comprar focus, una furgoneta...”, recorda Cisquella, que va anar assumint el rol de productora. Dagoll Dagom van ser els pioners a fer servir micros sense cable.
‘Els miserables’ català
“Quan buscàvem recursos per fer Mar i cel ens miraven com si estiguéssim pirats”, recorda Cisquella. El referent de “gran musical” era Els miserables, que s’havia estrenat un any abans, i van arribar a demanar-ne els drets al productor Cameron Mackintosh. Al final van decidir rescatar una obra que ja havien fet en prosa i que havia fracassat: Mar i cel, d’Àngel Guimerà. “A Londres vam visualitzar que podíem convertir Mar i cel en una altra cosa que no la carrincloneria que semblava. Hi havia la història d’amor, els pirates, l’expulsió dels moriscos, la religió -descriu Cisquella-. El públic va tenir una reacció brutal. Que a la primera prèvia la platea estigui dreta no ha tornat a passar. Ha sigut el nostre cim”.
El salt a la televisió
La televisió va ser una altra revelació: “Com descobrir Amèrica”, diu Bozzo. Als 90 van crearOh, Europa, Oh, Espanya i La memòria dels Cargols, les sèries que més han funcionat, en una època que TV3 arrasava. La companyia va guanyar base financera i sobretot popularitat. I no deixaven la marca Dagoll Dagom: comèdia per a tots els públics amb un toc “casolà”, diu Bozzo. Els pirates, amb Carles Sabater, va ser el musical de la dècada. Llavors allò era una “producció mitjana” i viatjaven amb 26 actors, dos tràilers, un autocar i una furgoneta, recorden.
El fracàs més sonat
“El nostre gran fracàs, en 40 anys, és La perritxola : cinc dies al Grec, dos a Viladecans i un mes al Victòria. L’endemà de l’estrena sabíem que havíem de plegar”, diu Periel. “Vam fer una sàtira política però no era Polònia, ens vam embolicar amb Espanya i les autonomies... Va ser fallit”, resumeix Bozzo. Flor de nit (1992) havia sigut l’entrenament: “Hi vam perdre molts calés. Vam fer un pas endavant, vam gastar molt més, i el públic va fer un pas enrere”.
Nous socis, nous formats
Cop de rock va suposar la regeneració total de la companyia i van aconseguir dur gent jove al teatre. “Pensàvem que es produiria l’efecte nostàlgia, però el públic principal va ser de la mateixa edat dels que van descobrir el rock català anys enrere. Les nenes ploraven!”, afirma Cisquella. “Però li va faltar bufera”, diu Bozzo, que sempre afegeix aigua al vi. Després de l’aliança amb els germans Ten, han treballat amb Minoria Absoluta i el Club Super3.
El futur de la companyia
“Teníem que clar que tornaríem a fer Mar i cel. Perquè cada dècada es renova el públic escolar i perquè si una cosa t’agrada la vols tornar a veure”, raona Cisquella. La reestrena tindrà un nou muntatge escènic amb projeccions i nous actors. Avui n’anunciaran els noms a la festa que celebren a les fonts de Montjuïc, on sonaran els seus hits musicals. Després deMar i cel ja tenen idees. Mentre Periel té sobre la taula la jubilació, Bozzo vol tornar a la televisió i Cisquella aposta per un musical que pugui sortir de gira. Tenen corda. Tocarà votar.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,
Font: Laura Serra (ara.cat)

 El Teatre Victòria acollirà cada nit, a partir d'aquest dilluns, una audiència reial. La família Borbó en pes es reunirà, tot i les desavinences esbombades a tots els mitjans, per posar en escena cada nit el musical La família irreal. Els monarques, esclar, són els del país televisiu de Polònia i el musical, un compendi de fins a 30 temes populars reconvertits en argument d'una comèdia de sàtira política.
Minoria Absoluta i els seus camaleònics actors i Dagoll Dagom i la seva saviesa escènica són al darrere d'un espectacle que fuig de l'estètica televisiva. S'ha construït des de zero. "L'estructura és molt sòlida, no és un enfilall d'acudits. Tots teníem clar que no volíem fer esquetxos com al programa de televisió, sinó donar-hi un embolcall teatral, parant molta atenció a la part musical", explica Joan Lluís Bozzo, coguionista i codirector del muntatge. Ell i Jordi Ventura van començar a escriure l'esquelet de la dramatúrgia a principis d'any, tot i que després l'han hagut de salpebrar amb els desastres continus que ha patit la família. "Hi ha una tipologia de llegendes en què l'emperador o el rei, per algun avatar, es queda amagat de captaire i veu la realitat del país des d'un altre angle. És una fabulació que ve de gust d'imaginar a tothom", apunta Bozzo. I això és el que els han fet als Borbons: els treuen els privilegis i els fan tastar la vida real, la crisi, les injustícies i l'atur.
Quatre dels actors interpreten els mateixos personatges que al Polònia (Toni Albà, Queco Novell, Mireia Portas i Agnès Busquets) i quatre més es posen a la pell de les infantes i els gendres (Mònica Pérez, David Olivares, Xavier Serrano i Anna Bertran) per interpretar cançons com Material girl de Madonna, Grace Kelly de Mika, un sirtaki , Mamma Mia d'Abba, La tortura de Shakira i L'home que treballa fent de gos d'Els Amics de les Arts. "És una selecció impossible, que només lliga aquí", assegura Bozzo.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
L'expectació era digna d'una audiència reial i gens pròpia d'una presentació de teatre. Una munió de càmeres i periodistes s'aglomeraven a l'entrada noble del Cercle Artístic de Sant Lluc pel morbo de veure i retratar la família del rei al complet, amb gendres pispes i exgendres aristòcrates inclosos. Els altres Borbons van fer aparició des de dalt de l'escalinata, saludant amb aquella tècnica sofienca del braç fix en angle recte i el palmell tancat, i van oferir al públic un número musical a vuit veus. El monarca va entonar Sigo siendo el rey, mentre Sofia li feia de mariachi amb tornades com: " Con Corina y sin Corona, mi mundo se desmorona y me persigue la leeeeey ".
La família polaca va oferir un tast del que serà La família irreal : una comèdia satírica amb números musicals marca de la casa Polònia . La productora Minoria Absoluta i la companyia Dagoll Dagom han unit cervells per parir aquest muntatge, que s'estrenarà al Teatre Victòria el 8 de novembre i que té prèvies a Rubí (13 i 14 d'octubre), Vic (28 d'octubre) i Lleida (3 de novembre).
L'esquelet de l'obra és una ficció -es tracta de treure tots els privilegis a la monarquia espanyola i veure què passaria si fossin una família normal-, però s'utilitzen situacions que es basen en fets reals (i reials). Fins i tot la dramatúrgia, que van escriure a principis d'any, l'han hagut de modificar unes quantes vegades: "Des de llavors el rei ha anat a Botswana, ha matat elefants, li hem descobert amants, cartes en webs, Froilán s'ha disparat al peu... Tot això també hi surt", explicava ahir el guionista Jordi Ventura, coautor del text amb Joan Lluís Bozzo. "No accelereu els processos que vivim, perquè, si no, les bromes estaran passades de moda!", demanava als periodistes el director de Dagoll Dagom. De tota manera, ja compten a introduir canvis en el muntatge si els reis tenen noves ensopegades.
Perill de demanda?
La família irreal recollirà una trentena de cançons -una banda sonora de temes coneguts però amb lletres versionades-. "S'interpretarà en l'idioma que parlem a casa: grec, anglès i, si no, espanyol", deia el príncep Felip. ¿Això farà més fàcil que el muntatge viatgi a Madrid? "Nosaltres encantats!", deia Bozzo.
"Home, si hi ha demanda... deixarem de fer-lo", puntualitzava el fals Joan Carles I, amb segones intencions. Toni Soler, president de Minoria Absoluta, treia ferro a la possible querella de la Zarzuela: "Amb set temporades dePolònia hem après a esquivar demandes", assegurava. Segons Bozzo, "Polòniaha eixamplat el camí de la sàtira fins al punt que ara es pot dir el que es vol".
L'equip d'actors televisius interpreta els vuit protagonistes (Toni Albà, Mireia Portas, Queco Novell, Agnès Busquets, Anna Bertran, Mònica Pérez, David Olivares i Xavier Serrano). "Tenen tan metabolitzats els personatges que jo he tingut la feina mítica d'un director, que és no fer res", deia Bozzo. Ansiosos per engolir les croquetes de la recepció oficial, el rei acomiadava els periodistes: "Ara la casa reial us convida..." "Vostès mateixos es conviden!", el tallava el príncep. "Al papeo !", cridava el rei. I la família reial en pes es tirava de cap a la teca. Ara sí, una família real.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,