Mostrando entradas con la etiqueta Borja Espinosa. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Borja Espinosa. Mostrar todas las entradas

de JOSEP MARIA MIRÓ
dirección XAVIER ALBERTÍ
intérpretes MANEL BARCELÓ, CARME ELIAS, SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, EDUARD FARELO, MARINA GATELL, ALÍCIA GONZÁLEZ LAÁ, MÍRIAM ISCLA, LAIA MANZANARES, MALCOLM McCARTHY
duración 1h 20 min + 20min de entreacto + 55 min
fotografía MAY ZIRCUS
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

No tendría que ser noticia, pero lo es, que una dramaturgo catalán (en masculino, voy a tirar cohetes cuando lo conjugue en femenino) estrene obra en la Sala Gran del teatro más importante del país. Ya por eso la sala debería estar abarrotada para en vez de ver el clásico de turno, admirar una obra contemporánea sobre un tema con el que desayunamos, comemos y nos vamos a dormir.

El todopoderoso miedo. A romper el orden establecido, a lo extranjero, a lo desconocido. Todo empieza con unas pintadas que amenazan a las mujeres de barrio, "Tornarem per violar a les vostres dones" (Volveremos para violar a vuestras mujeres). Todo al mismo tiempo que llega un (o dos) nuevo miembro a la comunidad, la Tau (Laia Manzanares), nieta de una de las vecinas.



Toda la acción pasa entorno a una comunidad de vecinos, donde unos empiezan a sospechar de los otros hasta el punto de querer cambiar todas y cada una de sus rutinas por culpa de este miedo atroz. Y, como siempre, las víctimas son las mujeres, y sus compañeros querrán decidir qué han de hacer, en una especie de paternalismo demodé, excesivamente cansino pero más actual que nunca. Al que se le une un racismo extremo de culpar los fallos propios siempre a los que vienen de fuera en vez de mirarse más el ombligo.



Temps salvatge es un montaje concebido bajo un suspense de hechos muy peculiar por lo que la parte técnica se iguala en importancia a la parte más artística. Con una escenografía imponente de Lluc Castells, una iluminación de Ignasi Camprodon que resalta aún más el clima de agobio constante al que se ve sometido el espectador y un diseño sonoro de Jordi Bonet que corta el aliento y consigue que no puedas apartar ni un segundo la vista de lo que pasa en escena. Brutal. Una combinación perfecta que hace "sufrir" y disfrutar al público al mismo tiempo.



La parte artística la comanda una encantadora y fascinante Laia Manzanares, de la que es imposible no caer rendida a sus pies. Desde el primer minuto su mirada inocente y sus inquietantes acciones atrapan al espectador que espera con ansia cada nueva aparición en escena. De entre los más veteranos destaca Míriam Iscla, que retrata a la perfección un mujer que se niega a dejarse llevar por el miedo y que opta por salvarse a base de coraje y agallas.

Josep Maria Miró es todo un especialista en desgranar los miedos, la estructura de Temps salvatge nos recuerda a una de sus obras más elogiadas y representadas, El principi d'Arquimedes donde la amenaza era un beso. Sea como fuere, Temps salvatge es una obra para ir a verla por muchos motivos, pero sin miedo. Al fin y al cabo todo es mentira, ¿o no?

TEMPS SALVATGE

by on 19:23
de JOSEP MARIA MIRÓ dirección XAVIER ALBERTÍ intérpretes MANEL BARCELÓ, CARME ELIAS, SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, EDUARD FARELO, MA...

AUTOR: MARIO GAS y ALBERTO IGLESIAS
DIRECCIÓN: MARIO GAS
INTÉRPRETES: JOSEP MARIA POU, CARLES CANUT, AMPARO PAMPLONA, PEP MOLINA, BORJA ESPINOSA, RAMON PUJOL y GUILLEM MOTOS
DURACIÓN: 90min
FOTO: JERO MORALES
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA, TEATRE ROMEA y FESTIVAL INTERNACIONAL DE TEATRO CLÁSICO DE MÉRIDA
TEATRE ROMEA

Por poco que sepas, algo sabes de Sócrates, aunque sólo sea por lo que es mundialmente famoso: "Sólo sé que no sé nada". Para los que estudiamos en otras épocas aprendimos su cuidado por la palabra, por la libertad, por la justicia, por la honradez, por el conocimiento. Hoy en día son palabras desgastadas y algunos van a oírlas como parte de su postureo. El individuo, ciudadano o no, que tenía a mi lado soltó antes de empezar: "Somos intelectuales por venir a ver una obra sobre Sócrates". Ahí queda eso, al medio minuto de empezar la función le sonó el móvil, la intelectualidad quedó en entredicho.

Sócrates es Josep Maria Pou o Josep Maria Pou es Sócrates, no me ha quedado muy claro donde empieza el actor y acaba el personaje. Le va como anillo al dedo. Un hombre de palabras, una entonación poderosa, una manera de explicar la historia amigable, sincera. Pou hace que Sócrates sea interesante incluso para aquellos a los que le cueste la filosofía.

El Teatre Romea se queda pequeño, no sólo por las entradas agotadas, sino porque la escenografía de Paco Azorín más bien pensada para la magnanimidad del Teatro de Mérida queda encerrada en el escenario del Romea. Falta visibilidad, no sé como se verá desde platea, desde el segundo anfiteatro se pierden algunas réplicas y se intenta inútilmente presenciar el monólogo a pie de platea de Amparo Pamplona, uno de los momentos más cómicos de la noche. Le hubiera quedado mejor el traje del Anfiteatro del Grec, si hablamos de Atenas que mejor paisaje.

Pero Josep Maria Pou no está solo, aunque lleve el peso de la función, le acompaña un coro de voces de entre los que destaca Pep Molina y Carles Canut, a lo que la experiencia gana a la hora de explicar la tragedia de Sócrates, que se niega a salvarse de la muerte, comprando su libertad. Honestidad hasta el final. Hora y media de alimentación para el intelecto, un tanto adormecido debido al calor excesivo de la sala. Ahora ya sabemos algo más.

SÓCRATES

by on 18:31
AUTOR: MARIO GAS y ALBERTO IGLESIAS DIRECCIÓN: MARIO GAS INTÉRPRETES: JOSEP MARIA POU, CARLES CANUT, AMPARO PAMPLONA, PEP MOLINA, BO...

Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat) | Foto: Jero Morales
Mario Gas i Josep Maria Pou han trigat 22 anys a tornar a treballar junts després de Golfus de Roma, de Stephen Sondheim, el muntatge que van presentar al festival de teatre clàssic de Mèrida el 1993. Aquest any han tornat a Mèrida amb una obra que, en comptes de la comèdia i el musical, reivindica un altre tipus de teatre: Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano. Una setmana després de l’estrena a Extremadura, l’obra arriba aquesta nit al Teatre Romea en el marc del Grec. A més de dirigir l’espectacle, Mario Gas també és l’autor del text, juntament amb l’actor i dramaturg Alberto Iglesias. El resultat és un espectacle molt auster i sobri en què la paraula adquireix tot el pes. “Gairebé té el to d’un oratori”, diu Josep Maria Pou, que interpreta el filòsof. 
Les idees de Sòcrates es remunten al segle V aC però no han perdut vigència en ple segle XXI. “El discurs continu de Sòcrates a l’entorn de la virtut i l’honestedat i el seu mètode de voler esbrinar-ho tot qüestionant les coses una vegada i una altra és un consell per a tothom. Però el que el posa d’actualitat és la visió que Mario Gas i Alberto Iglesias posen de relleu en l’espectacle: no tant la del gran filòsof sinó la d’un ciutadà d’Atenes que emprenya el poder contínuament i que ensenya als joves del seu voltant que no han d’admetre les veritats dels seus pares ni dels governants perquè sí, sinó que ho han de qüestionar tot”, subratlla l’actor.
Un home coherent fins al final
Sòcrates no va deixar les seves idees per escrit i el seu pensament ha perviscut gràcies, sobretot, als diàlegs de Plató, que han servit de material per construir la dramatúrgia de l’espectacle, juntament amb textos de Plató, Xenofont, Diògenes Laerci, Aristòfanes, a més de Gas i Iglesias. “El que em sembla més important de l’espectacle és l’actitud de Sòcrates un cop l’han condemnat a mort, quan els mateixos jutges que l’havien condemnat donaven per fet que s’escaparia i que no arribaria mai a morir, ja que la corrupció estava tan generalitzada que els mateixos jutges i els guardians estaven esperant que Sòcrates els donés uns diners perquè el deixessin escapar. El que va sorprendre tothom i el que segueix sorprenent avui -assegura Pou-és que Sòcrates va dir que si la democràcia l’havia condemnat a mort segons unes lleis que havia jurat respectar i que respectava, havia de morir. Perquè, si no, s’estaria burlant de la democràcia i les lleis i els faria molt mal. Això em sembla la millor conseqüència de l’espectacle”. 
“Aquella jove democràcia no païa la independència, l’agudesa i l’ètica d’un home íntegre, valent, irònic, coherent i enfrontat per la seva actitud a l’obscuritat d’un sistema anomenat democràtic disposat a devorar els seus fills més valuosos. Els sona d’alguna cosa?”, es pregunta Mario Gas al text de presentació de l’espectacle, que està dedicat “al poble grec i al seu govern, esperant que el cas de Grècia serveixi perquè l’Europa dels ciutadans avanci i l’Europa del gran capital retrocedeixi”. 
Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano agafa el relleu de l’espectacle sobre el filòsof que Adolfo Marsillach i Enrique Llovet van muntar el 1970, i del qual Marc Antoni Broggi va fer una versió catalana que no es va arribar a estrenar. A més de Josep Maria Pou, el repartiment de l’obra inclou Carles Canut, Amparo Pamplona, Borja Espinosa, Guillem Motos, Pep Molina i Ramon Pujol. L’obra estarà en cartell fins al 2 d’agost i farà temporada al Teatro Español de Madrid el febrer de l’any que ve després de fer gira per l’Estat.
La necessitat d’un teatre polític
Tot i que Gas i Pou creuen en la càrrega política del teatre, la seva intenció no és fer proselitisme. “Crec molt en l’escenari convertit en tribuna de debat. El Mario i jo pertanyem a una generació que va començar a fer teatre als anys 60 i 70, en una època convulsa en què teníem el concepte d’un teatre de debat, d’un teatre d’oposició -recorda Pou-. Fèiem un teatre en oposició al franquisme i fèiem unes obres per dir damunt l’escenari moltes coses que no es podien dir en altres llocs a causa de la censura. Amb la democràcia aquest teatre més brechtià va perdre força i potser ara és el moment de recuperar-lo. Però això no vol dir que cada espectacle s’hagi de convertir en un míting polític. No hem d’oblidar que, per damunt de tot, el teatre ha de ser un producte artístic i també d’oci, i es pot aconseguir que el públic surti del teatre fent-se preguntes o havent trobat algunes respostes”.
El de Sòcrates s’afegeix dins la trajectòria de Josep Maria Pou a una llarga llista de grans personatges, sovint amb una força i una complexitat molt potents, com Roy Cohn, a Àngels a Amèrica, el rei Lear i el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler de Prendre partit. “No els busco. Són els directors, els productors i els mateixos autors que em veuen o m’imaginen fent aquests personatges i per això me’ls ofereixen. No tinc un interès a fer-los, però un cop els assumeixo els disfruto com un bèstia i em permeten explorar la meva maleta de registres i treure partit de totes les meves capacitats”, diu Pou.
Fuente: Rocío García (elpais.com) | Foto: Gianluca Battista 
"Os vamos a contar lo que Atenas hizo conmigo”. El oráculo dijo de él que era el más sabio de todos los hombres. Sócrates, el maestro de Platón, que combatió como pocos la ignorancia, el primer filósofo que habló de la moral y fue condenado a muerte por la misma democracia que contribuyó a crear y en la que creyó. Un hombre olvidadizo, vago y un tanto desastrado que denunció la corrupción y las libertades pisoteadas por aquellos que ostentan el poder y sus círculos clientelares. Sócrates, acusado de burlarse de los dioses de Atenas y de corromper a la juventud, se dispone a tomar la cicuta que acabará con su vida. “Os vamos a contar lo que Atenas hizo conmigo”. Clara y poderosa, la voz de José María Pou inunda el escenario. “Se han dicho muchas cosas de mí. No soy nadie. La historia me atribuye una frase que no fue cierta: ‘Solo sé que no sé nada’. Soy un minúsculo guijarro pensante al que le invade el placer de hurgar en todo lo que hay que aclarar”. De blanco y con una túnica neutra, austera, casi monacal, Pou advierte al público que van a asistir a una representación del ciudadano Sócrates, de su juicio, de la sentencia y de la muerte por cicuta. Es entonces cuando José María Pou se retira al fondo del escenario, un círculo con dos pequeñas gradas donde aguardan sus fieles amigos y su mujer, pero también sus enemigos, y empieza la función: Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano.
El director Mario Gas y el actor José María Pou han unido sus fuerzas y su talento para llevar por primera vez al Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida la tragedia de este filósofo que se vio obligado a morir en el año 399 antes de Cristo, después de haberlo puesto todo en duda, hablando, razonando, especulando y descubriendo. Este Sócrates, una coproducción del teatro Romea, el Festival de Mérida y el Grec e interpretado, junto a Pou, por Carles Canut, Amparo Pamplona, Borja Espinosa, Guillem Motos, Pep Molina y Ramon Pujol, se vislumbra como uno de los grandes espectáculos del verano, del que ya se anuncia amplia gira para la próxima temporada teatral. En la retina, aquel Sócrates que levantó Adolfo Marsillach, en 1972, en versión de Enrique Llovet. “Es mejor sufrir la injusticia que cometerla”. Marsillach reflexionaba años después de esta puesta en escena tan polémica, todavía bajo la dictadura franquista, cómo la frase de Sócrates le había perseguido de por vida. Algo parecido a lo que está experimentando esta pareja de teatreros que recibieron a Babelia la semana pasada después de un ensayo de la obra en Barcelona.
¿Por qué tantos años sin Sócrates? “No entiendo”, comienza Mario Gas, “por qué desde Marsillach no se había vuelto a abordar el tema. Sócrates es siempre un personaje interesante. Un demócrata que es masacrado por la propia democracia, y más en los tiempos que vivimos me parece un tema muy atractivo. Es un texto necesario hoy en día, no el texto en sí mismo, sino el hecho de abordar la verdad de Sócrates. Es una reflexión necesaria que clarifica mucho todo lo que está ocurriendo”. José María Pou se ha calzado (toda la función la realiza con los pies desnudos) y se ha quitado ya la túnica de Sócrates. “A mí me parece importantísimo el subtítulo de esta obra: ‘Juicio y muerte de un ciudadano’. Es el enganche completo con la actualidad. El público va a ser consciente en el espectáculo de estar viendo a un ciudadano, no sé si víctima o mártir, pero en cualquier caso sí una víctima de la democracia. Sócrates es el primer ciudadano condenado a muerte en la democracia. Esto no va a ser una lección de filosofía, sino que vamos a centrarnos en la vida del personaje, que es un señor que lo pone todo en duda, esa es la base de la filosofía socrática. Sócrates fue indiscutiblemente un personaje incómodo, alguien a eliminar. Sus dudas, sus preguntas, su empeño en encontrar respuestas, su continuo cuestionamiento de todo es lo que le hace actual, y más en este momento histórico de este país nuestro”.
Basándose en textos del discípulo Platón (Fedón y Critón) y del historiador Diógenes Laercio —ya se sabe que Sócrates no dejó escrito ningún pensamiento—, Mario Gas y Alberto Iglesias, los autores de la dramaturgia, se han centrado en el juicio que sufrió el filósofo tras haber denunciado la corrupción de Atenas y haber advertido sobre el papel supersticioso y manipulador de la religión oficial. “En Sócrates hay muchos asuntos, pero a mí me parecía que el tema principal estaba en el enfrentamiento con la propia democracia y el porqué le sometieron a ese juicio. Alrededor de ello, van apareciendo fragmentos de su relación con los amigos, sus reflexiones sobre la amistad, la ética y la moral, la vida y la muerte”, advierte Mario Gas, que ha llegado al ensayo alegre cantando “Flor de té, flor de té…”. “¿Estamos todos contentos, tranquilos, concentrados para hacer un ensayo completo?”, les pregunta cantarín el dramaturgo a los actores que ya esperan en el escenario.
Comienza la función, con esa primera advertencia de Pou-Sócrates sobre lo que el público va a ver, en la que no falta un guiño a las molestas toses, los sonidos de los móviles y las lucecitas de los mensajes telefónicos, y el escenario se inunda de palabras sobre la democracia, las leyes, la honestidad y la amistad. “Aparte de los textos sobre los que hemos trabajado, nosotros hemos modificado y añadido otros donde especulamos, pensamos y nos preguntamos”, añade Gas, que ha dirigido el ensayo como si de un director de orquesta se tratara, moviendo una supuesta batuta, señalando los ritmos y las entradas —“es una obra musical y rítmica, en la que hay que marcar las pausas, los tempos…”—. “El texto lanza flechas para que la gente lea y se enganche a cosas que a lo mejor nosotros hemos tocado solo tangencialmente o has dejado ahí para que se expanda. No quiero ser pedante, pero creo que hemos planteado una multiplicidad de visiones”.
José María Pou está disfrutando como actor y como ciudadano. Este Sócrates le ha unido de nuevo en la escena a su gran amigo Mario Gas, con el que trabajó hace ya años, precisamente en Mérida y con Golfus de Roma —“fue una experiencia alucinante”, recuerda el actor—, pero también le abre la posibilidad de proclamar a viva voz este texto tan cercano a la realidad actual y más con lo que está pasando estos días en Grecia. “Poder decir estas cosas ante las 3.000 personas de Mérida o ante las 800 de cualquier otro teatro me hace inmensamente feliz. Tuve la suerte de poder inaugurar Mérida hace tres años con Hélade, que fue todo un homenaje a la Grecia de aquel momento que creíamos se merecía un acto de solidaridad del mundo entero. Entonces no llegamos a vislumbrar lo que se está viviendo ahora. Nos creímos que iba a ser fácil salir de aquello”, se lamenta. “A mí el hecho de que en el teatro de Mérida se estrene un espectáculo que se llama Sócrates es una manera de hacer justicia, de convertir a Sócrates en un gran personaje dramático que tiene su lugar de ser y su razón de ser en esas piedras del teatro romano, aunque él fuera griego. Aunque a algunos les pueda parecer un sacrilegio, es convertir a Sócrates en figura dramática a la altura de Edipo, Agamenón, Orestes”, explica Pou mientras Gas procede a terminar el pensamiento: “Además de todo, la resolución de su vida, su muerte, le convierte en un personaje trágico, un ciudadano frente a su destino. Acepta el destino que le es dado como ciudadano. Que la tragedia de Sócrates aterrice en las piedras de Mérida me parece estupendo y que lo haga corporeizado y personalizado por Pou es doblemente feliz”.
¿Siempre la razón triunfó en Sócrates sobre la emoción?
Mario Gas. Hay todo un mundo que no vemos. Creo que Sócrates es un hombre profundamente emotivo dentro de su razonamiento, como cuando le dice a su amigo: “Nunca me he dejado llevar por las pasiones”. Pero esa razón es muy humanística, llena de bondad y de humanidad. Dentro de este proceso civil de ciudadano, hemos intentado dibujar un personaje con resortes humanos, al modo de reconstrucción exterior. Definimos la humanidad de Sócrates a través de sí mismo, pero también de los otros personajes y de las mismas leyes. Unas leyes a las que el filósofo les lanza, a modo de monólogo, un bellísimo texto de respeto por ellas.
José María Pou. Se lo dice Sócrates en la cárcel a su amigo Critón: “Ir en contra de las leyes es destruir la ciudad, ¿cómo voy a destruir yo la ciudad y la sociedad que he creado?”. Es un razonamiento precioso, de una honestidad por encima de toda duda. Además hay que decir que Sócrates, siendo un filósofo, palabra que puede asustar mucho a un gran público, era un filósofo que caminaba por la calle, andaba a pie, se sentaba en la plaza, hablaba con la gente en los mercados. Ese monólogo final que ha escrito Mario en el que Sócrates se dirige a las leyes me parece bellísimo. Un monólogo en el que el ciudadano Sócrates lanza un alegato de respeto profundo a las leyes, a pesar de que con esas mismas leyes le han condenado a muerte y acepta morir en beneficio de esa coherencia.
Y llega la hora de la muerte. “Un hombre que ha dedicado su vida a la filosofía debe mostrarse animoso ante la muerte”, decía Sócrates. Encadenado con grilletes, sus amigos le visitaban a diario para hablar de la belleza, del alma y de la muerte. Esa mañana, su amigo Critón ha llegado temprano a la cárcel. “¿Por qué vienes tan pronto?”, le pregunta extrañado Sócrates. “Mañana es el día, mañana tienes que poner fin a tu vida”, le contesta Critón desolado, mientras le intenta convencer para que huya, para que escape a ese trágico final. Sócrates se muestra inflexible: “Convenimos que la vida había que vivirla con coherencia, honestidad y justicia. Por eso mismo hay que ser coherente hasta el final”. El ciudadano-filósofo apura de un trago la copa con cicuta. Hasta el guardia llora al despedirse. “He oído que hay que morir en un silencio ritual”. Sócrates lanza el último alegato: “Sé que siempre habrá alguien para pasear a mi lado y denunciar a los corruptos, a aquellos que se llenan los bolsillos… Nunca he dejado de creer en los hombres. Sed felices y respetuosos…”. Le comenzaron a pesar las piernas y, tal y como le habían recomendado, se tumbó boca arriba para esperar la muerte. Se hizo un silencio, que era un grito, un lamento que inundó la ciudad de Atenas.
Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano. Texto: Mario Gas y Alberto Iglesias. Dirección: Mario Gas. Intérpretes: José María Pou, Carles Canut, Amparo Pamplona, Borja Espinosa, Guillem Motos, Pep Molina y Ramon Pujol. Teatro de Mérida, del 8 al 12 de julio. Teatro Romea, Barcelona, del 16 de julio al 2 de agosto.

DRAMATURGIA i DIRECCIÓN: PAUL BERRONDO
INTÉRPRETES: MARIA RIBERA, BORJA ESPINOSA i JORDI BUSQUETS
DURACIÓN: 1h 15min
PRODUCCIÓN:+TEATRE
ALMERIA TEATRE

Ha sido un visto y no visto en la cartelera. Tres semanas de representaciones que se acaban hoy pero que esta pieza requiere más. Llegaba al teatro sin saber apenas nada de la obra y el programa de mano tampoco me sacó de la duda. Seis líneas y todo un misterio: Ens Trobem./Ens Estimem. Però no et tinc./ Perquè no et tens. / I sense tu. / Jo no sóc.

A la entrada a la sala nos recibe el escenario en el medio, un rectángulo lleno de arena. Sobre él una serie de palés que representan una cama, una mesa, todo muy casual, como en medio de una playa desierta. Dando vueltas un músico con una guitarra eléctrica,  vestido muy ochentero: pantalones de pitillo de negro charol. Pronto los dos protagonistas entran en escena. El público sale de su pared y aplaude, comienza la obra.

Un continuo de flashfoward i flashbacks, teatro dentro de teatro para narrar la historia de amor de esta pareja, medio realidad, medio ficción, actriz y director que intercalan proyectos y sentimientos a golpe de música de guitarra eléctrica. Aunque algunos saltos puedan confundir al público, una vez que entras en el juego que propone el dramaturgo, quieres saber más de las dos historias. 

Nedant cap a la mar de la Xina está magníficamente interpretada por Maria Ribera, que nos regala un personaje extremadamente sensible pero que pisa con paso firme el escenario. A su altura, un consolidado Borja Espinosa que nos sorprende personaje tras personaje con una brillante polivalencia interpretativa. Los instantes como Shannon me ponen la piel de gallina en la creciente empatía con el sufrimiento del personaje.

Excelente puesta en escena de Jose Novoa, utilizando a la perfección la disposición de la sala y la enhorabuena a la iluminación de Danuta Beluchtung, que abandona las sombras acostumbradas en esta sala por una luz naturalista. ¿Os habéis quedado con ganas de verla? Espero que la obra gire y se pueda ver en algún otro lugar. Nedant cap a la mar de la Xina se merece seguir nadando.

Font: Laura Serra (ara.cat)
Tres reunions secretes tenen lloc al mateix temps. En una, un grup d'antisistema estudien emprendre accions clandestines per denunciar la deriva dels mitjans de comunicació i la cultura occidental. Volen muntar una campanya perquè artistes de tot el món signin amb el mateix nom. En una altra reunió, un grup selecte de guionistes elabora una ficció, per encàrrec de no se sap qui, que doni respostes a la crisi de valors de la societat. I la tercera reunió la protagonitza una mena de Club Bilderberg ultrasecret que ha de resoldre un conflicte que podria fer trontollar el sistema. Totes tres reunions tenen alguns elements comuns, un dels quals és el nom enigmàtic de George Kaplan. Aquest personatge, que s'inventa la CIA a la pel·lícula Perseguit per la mort de Hitchcock, és un dels esquers de les teories conspiratòries.
L'espectacle analitza "el lloc de la ficció al nostre món", explica el dramaturg francès Frédéric Sonntag (Nancy, 1978). "La ficció és dominant, no només per la indústria de Hollywood i les famoses sèries de televisió, sinó que genera un imaginari col·lectiu, influencia la nostra manera d'entendre el món, els mitjans i els poders i condiciona la nostra actuació", diu l'autor, un dels joves valors de la dramatúrgia europea que apadrina l'Obrador de la Sala Beckett. George Kaplan s'estrena avui a Catalunya, fins i tot abans que ell la dirigeixi a França.
Sonntag tracta "problemes de rabiosa actualitat"- diu Toni Casares- "fa teatre polític però no de tesi moral", destaca el director de l'adaptació -traduïda per Carles Batlle- que farà temporada tot el mes a la Sala Beckett, dins el festival Grec. "És un text interessant, divertit i emocionant i que no té complexos a l'hora de fer servir el gènere per connectar amb el públic", diu. L'estructura fragmentada de l'obra fa que l'espectador es generi preguntes constants: fins a quin punt la ficció és una eina de poder?, pot fer-se servir per donar instruccions morals?, hi ha algú que mou els fils en secret?, podria ser que fins i tot la revolta social estigui planificada? "Fins a quin punt a vegades la teoria de la conspiració és una excusa per no intentar canviar les coses?", apunta Casares.
Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras i Sandra Monclús protagonitzen aquesta comèdia revolucionària amb una narrativa no convencional en què l'autor assegura que hi ha introduït més humor que mai. La coprodueix la Sala Beckett amb el Theater Konstanz alemany, mostra del bon ull de la sala catalana. De fet, fins i tot Frédéric Sonntag assegurava que va ser després de participar com a autor a l'Obrador d'estiu que les seves obres es van començar a traduir a altres llengües. "Hi ha un abans i un després", afirma.
La Beckett no tanca Gràcia
Toni Casares també va confirmar que, malgrat que l'Obrador i les oficines de la Sala Beckett ja s'ha traslladat a la seu del Poblenou, el teatre no tancarà. Va assegurar que, de moment, l'espai d'exhibició té assegurada una temporada més a l'històric espai del carrer Alegre de Dalt, on es va fundar El Teatro Fronterizo el 1989. El teatre va perdre el litigi que mantenia amb el propietari de l'edifici, Núñez y Navarro, però ha arribat a un acord per no haver de marxar d'immediat.


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat Una història catalana, que havia estrenat a la Sala Tallers el 2011 venent pràcticament totes les localitats posades a la venda. Ara ha tingut l'oportunitat de completar aquell experiment ambiciós del T6, que va resultar un èxit. L'obra, de tres hores de durada, il·lustra tres categories de catalans: els autòctons (alguns gelosos de mantenir el territori verge i altres amb ànsies de prosperar), els immigrants del suburbi i els que tornen de les Amèriques. Si en els primers la bruixeria pot modificar un pla urbanístic, a la Mina, la superstició frena atracaments i a les Amèriques, una santera adverteix a un personatge del perill que pateix la seva família a Catalunya. Casanovas, astut, presenta uns herois que, en l'acte final, batallaran entre ells. Si l'un defensa la terra, l'altre, la fe i el tercer, l'amor. Casanovas juga a passar del tall sociològic i realista a un món imaginat on confronta ideals vàlids però que resultaran incompatibles.
Una història catalana és el primer capítol de la trilogia sobre la identitat catalana de què aquesta tardor ja s'ha pogut veure la segona part, Pàtria, al Lliure i, fins i tot, al Poliorama. Casanovas, tot i la pompositat dels títols, no defensa una Catalunya eufòrica, sinó les seves contradiccions. El director artístic del TNC, Sergi Belbel, celebra d'aquesta obra de Casanovas (el referent de la jove dramatúrgia tant per la seva obra com per la capacitat d'agermanar-los) una escriptura en què recupera l'èpica de Brecht per al segle XXI. Si fa unes dècades ja es va apartar aquella escola pel seu to doctrinari, ara Casanovas demostra que és vàlid. Per Pep Cruz, un dels protagonistes del muntatge, en l'obra ningú és el bo, “tots tenen blancs i negres però sí que tots desperten simpaties”.
La presentació de la peça, com ja va ser a la Tallers, és singular. En la primera part es representen, entre narrat i interpretat al prosceni, les tres històries a la vegada durant les diverses etapes, que van del 1979 al 1991: els actors del repartiment passen del català del Pallars al castellà de la Mina o al sud-americà de la guerrilla nicaragüenca (en la versió de la Tallers només es desplegava la història de la Mina i del Pallars) en qüestió de segons. És un artefacte interpretatiu que resulta molt atractiu per a l'espectador. En la segona part, les primeres 9 fileres del públic podran seure dalt de l'escenari en unes grades a tres bandes (mai fins ara havia pujat gent a escena a la Sala Gran del TNC). Els de les últimes fileres podran baixar als primers seients per fer la quarta paret i contemplar de prop l'espai on es concentra el conflicte.
A més de Cruz, Lluïsa Castell, David Marcé, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés i Mariona Ribas completen el repartiment. Molts pocs repeteixen de la versió del 2011. “És una companyia de valents”, diu Casanovas, per afrontar aquesta llarga obra, amb canvis durant els assajos i amb menys de dos mesos de treball.

La Catalunya màgica

by on 17:05
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat  Una històr...


Fuente: EFE via ara.cat
Una història catalana, de Jordi Casanovas, estrenada fa dues temporades a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, arriba "corregida i modificada" i amb un repartiment pràcticament nou. L'obra es representarà a la Sala Gran del TNC del 27 de febrer al 7 d'abril. 
Sergi Belbel, director del TNC, considera que l'autor construeix una "reflexió àcida" i amb humor sobre la història de la Catalunya preolímpica, de la corrupció urbanística, les traïcions, l'especulació, el poder i les relacions territorials i humanes.
Casanovas, Premi Butaca 2011 al millor text teatral, interpel·la l'espectador per intentar comprendre com són i d'on vénen els seus habitants. En aquest sentit, el director no oblida mai les seves arrels en aquesta població, encara que reconeix que a mesura que passen els anys "cada vegada tinc menys clar què és ser català". "Emigrants, immigrants i autòctons. Tres són tres, les seves identitats", diu Casanovas.
Pensada com un 'western', com una mena de relat fundacional, el dramaturg situa l'acció a cavall entre un poble fantasma dels Pirineus i un barri perifèric de la metròpolis, la Mina, a Sant Adrià de Besòs. Casanovas destaca que la peça és la primera part d'una trilogia, que continua amb Pàtria, que ja s'ha pogut veure al teatre Lliure i al Poliorama, i que acabarà amb Vilafranca.
Davant les dificultats de comptar amb el mateix repartiment que va ocupar la Sala Tallers, s'ha optat per cares noves: David Bagés, Lurdes Barba, Lluïsa Castell, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicky Luengo, David Marcé, Alícia Pérez i Mariona Ribas.

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARTA BUCHACA
INTÈRPRETS: SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, JOSEP SOBREVALS, SERGI TORRECILLA i DAVID VERDAGUER
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS S.L.
ESPAI LLIURE

La factoria de la Flyhard no para de fer èxits un darrere un altre. Al juliol passat en plena voràgine del Grec ens trobaven aquesta petita joia que ha tingut una segona oportunitat al recuperat Espai Lliure. Ben és cert que passar d'una sala com la Flyhard de gairebé 40 butaques a l'Espai Lliure amb més de cent, l'obra perd proximitat i el grau d'angoixa es veu minvat. Però Litus segueix funcionant i emocionant als espectadors.

La majoria del públic és jove, fet positiu que al menys un cert tipus de teatre convoqui a part de la nova generació d'espectadors. Ho cert és que és una obra força generacional, ideal pels Peter Pan que s'aproximen als trenta o que ja visquin en aquesta dècada. Segur que hi ha persones majors que l'entenen, però a d'altres que no comparteixen univers els pot xocar.

El germà del Litus reuneix als 5 amics per entregar-les una carta que el seu germà va deixar-li abans de morir. A partir d'aquí l'espectacle serà una muntanya russa emocional que passa del riure al plor en qüestió de segons i que no deixa a cap espectador indiferent. Havent vist les dues versions, a la Flyhard amb l'Anna Alarcon enlloc de la Sara Espígul i el Jacob Torres enlloc del Sergi Torrecilla es poden observar els canvis que ha tingut el muntatge. A la versió Flyhard tot era més intens, també perquè l'Anna Alarcón és més intensa que la Sara Espígul que és més dramàtica però des d'una aparent tranquil·litat. El mateix succeïx amb el Sergi Torrecilla que resulta un personatge més introvertit que el Jacob Torres.

L'escenografia és la mateix, però amb més amplitud que aporta aquest espai. El text ha canviat, perquè a la Flyhard els moments de riure estaven concentrats al principi del muntatge. A l'Espai Lliure el text s'ha destensat i es pot riure ben bé fins a gairebé el final de l'obra. Tots els personatges aporten a l'obra un toc de comicitat però sense dubte el millor és el David Verdaguer, que arrenca les riallades més grans.

Marta Buchaca s'ha posat el llistó molt alt per la seva propera obra i ha entrat amb pas ferm com una de les dramaturges que cal seguir de ben a prop. Ens cal més teatre com aquest: proper, honest, amb un bon text i uns bons actors que el sàpiguen defensar. Ni més ni menys.

LITUS

by on 16:52
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARTA BUCHACA INTÈRPRETS: SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, JOSEP SOBREVALS, SERGI TORRECILLA i DAVID VERDAGUER ...

Rei i senyor és un drama rural que explota el conflicte generacional que hi ha en una casa pairal entre els pares i els fills, que pretenen trencar amb l'autoritarisme gratuït. L'actor Lluís Soler avisa que, si el conflicte es produís a Elsinor, on es discuteix el futur de Dinamarca, “també hi encaixaria”. L'obra, de Josep Pous i Pagès, data del 1918 i havia quedat arraconada per la història injustament, segons el parer del Teatre Nacional de Catalunya. Es representa des de dimecres fins al 29 d'abril, i és dirigida per Toni Casares. En el repartiment, també destaquen actors com ara Pep Cruz, Roser Camí, Quimet Pla i Enric Arquimbau. Margarita Casacuberta, assessora del TNC, va recomanar repescar aquesta obra, que significa l'intent d'aixecar el teatre català (va obrir la temporada al Romea, fet que il·lustra la seva ambició), després que el noucentisme l'hagués bandejat juntament amb la novel·la. Pous i Pagès, conegut per la novel·la La vida i la mort de Jordi Fraginals (aquest 2012 fa cent anys de la seva edició) repeteix el conflicte entre pares i fills. La dramatúrgia de Pere Riera ha permès que el patriarca, Andreu Reixac, no sigui malèvol com en la novel·la ni tan obtús com en la versió teatral. És una bona persona que es farà estimar, tot i que l'audiència desaprovi les seves decisions. Sara Espígul és la noia que veu com el pare trenca el prometatge que volia com a conseqüència d'una acció heroica d'en Miquel, d'Aiguaviva (Borja Espinosa). Narcís, l'hereu de la casa del Reixac (Carles Romero), torna a casa i pretén portar un món nou en les relacions estàtiques familiars. I no entén que una revenja de poder atempti contra l'estimació vital. La força de l'amo pretén imposar-se a la de l'amor.

Font: Jordis Bordes (www.elpuntavui.cat)

La força de l'amo(r)

by on 16:08
Rei i senyor   és un drama rural que explota el conflicte generacional que hi ha en una casa pairal entre els pares i els fills, que pre...
Actors sobre un escenari, sense escenografia ni el vestuari de l'espectacle, en un espai relativament petit. A l'Ateneu Barcelonès s'ha pogut veure aquest divendres un assaig obert de 'Rei i senyor', de Josep Pous i Pagès, dirigit per Toni Casares, que es representarà del 21 de març al 29 d'abril a la Sala Petita del TNC. Rei i senyor tracta, com ha explicat el seu director, sobre "enfrontaments generacionals, d'un món que s'acaba i la necessitat d'escapar". 

Casares ha recalcat que fer aquests "experiments serveixen per adonar-se de la importància d'un bon espai, d'un bon vestuari i d'una bona il·luminació, que no és una qüestió merament estètica, sinó que veus que una bona escenografia i ben pensada t'ajuda a acabar-la d'explicar". Així mateix, el director teatral ha recalcat que amb aquest assaig s'ha vist a actors que coneixen molt bé els personatges que estan fent i les emocions per les quals passen.

El director de l'espectacle ha remarcat que l'obra tracta sobre "la duresa d'aquest món rural que es tancava en ell mateix i vivia com una contaminació l'arribada l'aire fresc de fora". En aquest sentit, el muntatge parla d'un fills que topen contra els usos i hàbits autoritaris d'un món gairebé feudal que s'ha mantingut segle rere segle i com l'única manera de trencar amb això és amb una actitud rebel de forma individual". En concret, es produeix el conflicte entre Andreu Reixac, un terratinent acostumat a manar, i la seva filla Remei, que desafia l'autoritat paterna quan el seu pare l'obliga a trencar el prometatge amb el seu enamorat. A l'obra hi apareixen Enric Arquimbau, Jep Barceló, Miquel Bonet, Roser Camí, Pep Cruz, Sara Espígul, Borja Espinosa, Montserrat Garcia Sagués, Quimet Pla, Aina Ripol, Carles Romero i Lluís Soler. La dramatúrgia és de Pere Riera.

Font: ACN via www.ara.cat


DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARC ANGELET
INTÈRPRETS: BORJA ESPINOSA, CLARA PUERTO, CARLES GOÑI i IÑIGO ARANBURU
PRODUCCIÓ: LA GUAPA TEATRE
SALA BECKETT

En un moment on guanya la immediatesa de qui serà el més ràpid a publicar la biografia de la celebrity de torn quan aquesta mori, La Guapa Teatre ens presenta El biògraf on la realitat i la ficció van agafades de la mà. No es pot negar que aquesta generació begui de fonts diverses però comença haver-hi un nou grup de dramaturgs força influenciats per les sèries de televisió americanes i pel·lícules de ciència ficció, com en aquest cas.

El biògraf agafa elements de la literatura de George Orwell (1984, l'ull que tot ho veu), de l'El show de Truman i els barreja amb el més nou de J. J. Abrams amb Person of Interest per crear una trama on el protagonista és el biògraf que amb qualsevol mitjà disponible i inventat segueix la vida minut a minut de la seva persona fins a que es mor. Això si cap dels dos sap de l'existència de l'altre. I fa reports a un tal Senyor Smith del que només coneixem la seva veu.

Amb una dramatúrgia molt interessant, la posada en escena resta teatralitat al conjunt. Ens trobem en un despatx, on una taula i una cadira estan envoltades per dos enormes pantalles on s'aniran projectant la vida dels individus. En teatre es necessiten veure les cares dels actors, els seus gestos, la seva manera de parlar. Aquí tot això no es ho permet aquest tipus d'escenografia massa estàtica i que converteix a Simon en un ser que viu únicament per la seva feina en la seva bombolla particular. Els altres personatges només apareixen en format videoconferència, per tan es converteix tot en una pantalla sense gaire realitat on agafar-se.

Tot una llàstima per una dramatúrgia ben sòlida i actual que es vegi relegada a un segon pla per culpa d'una deficient i de vegades massa pesada posada en escena que no ajuda gens a parar l'atenció de l'espectador durant gaire temps en el missatge que ens vol transmetre. Com sempre, el més important.

EL BIÒGRAF

by on 18:30
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARC ANGELET INTÈRPRETS: BORJA ESPINOSA, CLARA PUERTO, CARLES GOÑI i IÑIGO ARANBURU PRODUCCIÓ: LA GUAPA TEAT...


TEXT i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS
INTÈRPRETS: ROSA BOLADERAS, ÒSCAR CASTELLVÍ, PEP CRUZ, BORJA ESPINOSA, ANDRÉS HERRERA, MÍRIAM ISCLA, ANNA MOLINER, ÀNGELS POCH i DAVID VERT.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


No hi ha repte que se li resisteixi a Jordi Casanovas, no importa que sigui al seu petit espai, la SALAFlyHard o la Sala Tallers del TNC, tot sembla que se li quedi petit davant de la seva gran versatilitat i originalitat. Aquesta vegada li toca reflexionar sobre què significa ser català, partint des de l'època de la postguerra.

Dues històries, una situada al Pallars on els veïns que volen vendre'ns mitja muntanya a un promotor de pistes d'esquí es troben a l'oposició de Maria i Núria Farràs, mare i filla que aconseguiran el seu propòsit, amagant-se darrera de la seva llegenda de bruixes. D'un altra banda, la segona història ens porta a la Mina, el barri més violent de la Barcelona dels setanta on Luis Martínez Calanda, El Cala i Pedro Sánchez "El moro" intenten aconseguir sortir-se de la vida que porten, entre atracaments i narcotràfic, aprofitant el boom immobiliari pre-olímpic.

A l'equip habitual del T-6 aquest cop se li afegix un majestuós i arrollador Andres Herrera (El Cala), que juntament amb Míriam Iscla (Núria Farràs) són els dos pesos pesats de la funció. Pep Cruz deixa la seva faceta irònica i ens sorprèn a la segona part amb un punt de pistoler macarra tendre. Àngels Poch signa una altra brillant actuació fent de mare tradicional, que Maria Farràs, que defensa per damunt de tot a la seva família. L'únic però del repartiment són els crits histèrics dels personatges de la Rosa Boladeras, Marta Verdeny i Mercedes Amat.

Dramatúrgicament impecable gairebé fins al final on entra en una espècie d'absurda màquina del temps, on el ritme es para i els minuts es converteixen en interminables. Malgrat això aconsegueix portar totes dues històries al gènere del western, no massa utilitzat en teatre i el conjunt aprovi amb nota.

Un mes ha estat poc recorregut per Una historia catalana, que fa dies que va penjar el cartell de "entrades esgotades" i que ha demostrat que es mereix un segon assalt a la cartellera barcelonina. Ho estarem esperant.

UNA HISTÒRIA CATALANA

by on 19:45
TEXT i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS INTÈRPRETS: ROSA BOLADERAS, ÒSCAR CASTELLVÍ, PEP CRUZ, BORJA ESPINOSA, ANDRÉS HERRERA, MÍRIAM ISCL...


TEXT: ALBERTO RAMOS
DIRECCIÓ i ESPAI ESCÈNIC: JORDI CASANOVAS
INTÈRPRETS: SERGI BRITTÁN, BORJA ESPINOSA, LAIA MARTÍ i ALÍCIA PUERTAS
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS
SALAFlyHard


Què passaria si Superman i Clark Kent fossin dues persones diferents? Alberto Ramos ens llença aquesta pregunta en la que és la seva primera obra teatral representada, i intentar contestar-la durant la funció. Els últims dies de Clark K és una comèdia que ratlla la línia entre realitat i ficció. Però aquest Superman del segle XXI no es conforma amb el paper d'heroi de còmic i ens proposa un debat entre el valor de les persones simplement pel que són i no pel que fan veure.

En una societat on s'alça a categoria d'heroi a tota aquella persona que fa alguna cosa fora del normal, resulta que ser l'alter ego de Superman està molt cotitzat i n'hi ha més d'un, això ser heroi també cansa i es necessiten fer vacances. Sergi Brittán i Borja Espinosa s'enfronten per aconseguir conquistar a la dama, que és allò que tot superheroi busca.

Laia Martí és Lois, que a diferencia del còmic es cansa de ser la xicota d'un superheroi i desitja viure més tranquil·la, sense que el seu home hagi d'estar dia i nit pendent de salvar al món. Martí dibuixa un personatge amb alts i baixos, una mica allunyada interpretativament parlant dels dos actors masculins.

Nova i arriscada producció de la SALAFlyHard, després de l'èxit "arrollador" que va aconseguir amb Un home amb les ulleres de pasta. En la seva recerca de noves promeses de la dramturgia catalana contemporània, ara li toca el torn a un desconegut Alberto Ramos, del que desitgem veure més peces perquè combina enginy, valentia i ganes de no deixar a ningú indiferent, cosa que, d'una altra banda, desgraciadament no abunda en el teatre català actual.

Amb la bona notícia de la prorrogació de les funcions fins al 28 de març, ja no hi ha excusa possible per deixar d'anar-hi. La SALAFlyHard torna a apostar per la qualitat, la frescor i l'originalitat que l'estan convertint en una de les sales de referència del circuit teatral independent a Barcelona.


TEXT i DIRECCIÓ: MARTA BUCHACA
INTÉRPRETS: SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA i SUSANNA GARACHANA
PRODUCCIÓ: VERSUS TEATRE
VERSUS TEATRE


Marta Buchaca torna a la cartellera després del seu oblidable T6 amb una proposta que trenca la seva dramatúrgia tradicional. Una obra de poc més d'una hora concebuda com una sola peça, sense la fragmentació que ens té acostumades i que es força visible en altres obres seves com Plastilina o la més recent A mi no em diguis amor.

Si més no aquesta característica juga a favor durant tot el transcurs de la peça i fa que l'espectador es mantingui concentrat i no perdi el fil en cap moment. Màxima tensió de principi a fi amb una història que enganxa, un drama vestit de comèdia sobre la violència de gènere.

Res és el que sembla en un principi on tres personatges es troben en una sala d'espera a l'espera de notícies dels seus familiars després d'un accident de trànsit. Poc a poc tots els àngels acaben convertint-se en dimonis i el que semblava una bassa d'oli, deixarà de ser-ho.

Susanna Garachana es posa a la pel d'una mare que mai ha sabut comprendre a la seva filla però com totes les mares pateix pel que li passi a la seva filla. Sara Espígul representa una de les milers de filles separades que poblen el món i que no s'entén amb la seva mare, comparteix casa amb el seu pare, però res més. Enmig de les dues, un noi, Borja Espinosa, preocupat per l'estat de la seva núvia. Tres personatges misteriosos que lluiten por amagar allò que sempre s'acaba sabent i que a la llum del dia resulta monstruós.

Buchaca posa el dit sobre la nafra fins a fer-la sagnar. No és el que s'explica, sinó allò que roman ocult, el que converteix a aquesta obra en una història especial.