Mostrando entradas con la etiqueta Pep Cruz. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pep Cruz. Mostrar todas las entradas


de EUGENE O'NEILL
versión IBAN BELTRAN y JOAN OLLÉ
adaptación lingüística PERE NAVARRO
dirección JOAN OLLÉ
intérpretes PEP CRUZ, LAURA CONEJERO, IVAN BENET, PEPO BLASCO, SANTI RICART, ÀNGELA JOVE, CARLES ARQUIMBAU, EDUARD MUNTADA, LAURA PUJOLÀS, GAL·LA SABATÉ y NÖEL OLIVÉ. 
músicos ÀNGEL CERDANYA "EL SUECO", IBAN BELTRAN/CAROL DURAN y LLUÍS GÓMEZ.
duración 2h y 15min
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Se preguntaba Joan Ollé en la rueda de prensa de presentación de la obra porqué O'Neill no se representaba más a Catalunya y creo que después de volverme a dar de bruces contra él la respuesta es que el 'creador' del teatro americano moderno se ha quedado obsoleto. 

La obra estrenada en 1924, unos años antes del famoso crack'29 nos traslada a Nueva Inglaterra en plena fiebre del oro. Sus personajes viven y mueren por conseguir el precioso metal en sus múltiples fórmulas, unos se van a la soñada California en su búsqueda mientras otros se quedan soñando con su bien más preciado, poseer una casa, la misma que se erige como la gran protagonista de una imponente escenografía de Sebastià Brosa. 



Hay dos señas características de esta versión de Iban Beltran y Joan Ollé la excesiva y descomunal escenografía que va girando atrapando la atención del espectador y a sus protagonistas como si fuera una jaula de la que no pueden ni quieren escapar. Y un lenguaje que sirve de excusa para dejar el catalán central aparcado y pasarse a una especie de 'parla' de la Garrotxa. Al minuto dos este hecho pasa totalmente desapercibido y no deja de ser una mera anécdota que está como no podía estar. 

Desig sota els oms es un melodrama lleno de codicia, mentiras, pasión, amor donde cuyas bases se fundamentan en un mito de la Grecia clásica, Eurípides. Se abusa de la tragedia hasta límites inimaginables y la dirección ha optado por imprimir un ritmo donde la tensión de algunas escenas acaba desapareciendo e incluso se podría llegar a afirmar que cae en una comedia forzada.

La obsolescencia se deja notar en el trato que se da a los roles masculino/femenino y en frases como "a una casa li cal una dona i a una dona li cal una casa" ("a una casa le hace falta un mujer y a una mujer le hace falta una casa"), para echarse las manos a la cabeza. La cosificación del la mujer no se queda ahí sigue en amenazas de violación o en el uso de la seducción como arma para conseguir su voluntad.



Con una primera parte aceptable dentro de lo que cabe, la segunda se ha dejado en libre albedrío. Con un ausencia más que notable de dirección, el montaje cae en un melodrama que supera los límites máximos que cualquier serial de sobremesa. Con tal situación, y aún teniendo un reparto de primera división, las interpretaciones caen en la afectación y la sobreactuación es tal que nada resulta ya creíble. 

Las mejores escenas interpretativas son las protagonizadas por Abbie (Laura Conejero) y Eben (Ivan Benet) durante el proceso de seducción y de descubrimiento de la pasión. Son los únicos donde el ritmo y la interpretación van a la par, donde la química parece emanar del escenario.

Desempolvar por desempolvar obras sin un claro objetivo es loable pero puede pasar que el polvo estuviera escondiendo una joya de arte o simplemente una de las obras que se merecieran más quedarse como fondo de armario más que como objeto trendy de la temporada. 

DESIG SOTA ELS OMS

by on 18:53
de EUGENE O'NEILL versión IBAN BELTRAN y JOAN OLLÉ adaptación lingüística PERE NAVARRO dirección JOAN OLLÉ intérpretes PEP ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)
Fotos: David Ruano

El segundo estreno de la temporada del TNC viene marcado por la fiebre del oro. Nos trasladamos a la América rural de 1850 con unas características muy marcadas: la propiedad, Dios/religión, la patria, la bandera y la lengua. La obra está escrita en 1924 por "un visionario" como le describe Joan Ollé. 

Mientras la fiebre del oro hace que los jóvenes marchen hacia el Oeste, un viejo granjero del sur se mantiene aferrado a su antigua tierra de piedras que con el esfuerzo de toda una vida ha conseguido convertir en tierra cultivable. Cuando sus tres hijos descubren que se ha vuelto a casar con una mujer mucho más joven que sólo busca recoger la herencia, estallaran todas las tensiones acumuladas al largo de los años en los muros de esa propiedad.

Eugene O'Neill es uno de los autores más desconocidos de Catalunya, "se representa poco, quizás por temas económicos, hasta ahora era imposible representar una obra como Desig sota els oms por el número de actores en escena. A los principales se han incorporado unos 'figurantes' de los que te sonarán los nombres: Eduard Muntada, Laura Pujols, Gal·la Sabaté, Noël Olivé y los músicos: Àngel Cerdanya 'El Sueco', Iban Beltran/ Carol Duran y Lluís Gómez.

El sueño americano se convierte en la pesadilla americana en el 1929  (Joan Ollé)

Hay una figura muy presente en la obra, Dios, que en palabras de su director "tiene reminiscencias con Trump". Pero no sólo de Dios vive el hombre, Desig sota els oms también está muy influenciado por la tragedia griega. De hecho según Josep Fontana, autor del prólogo de la versión editada por Arola y el TNC, "es una transcripción de Hipólito de Euripides, eso sí con el cambio de escenario, espacio rural de la América de mediados del siglo XIX.

Y lejos de la Grecia clásica, el texto de O'Neill también nos recordará autores más contemporáneos, ya que tiene numerosas referencias a autores clásicos como Strindberg, Ibsen o Chéjov.



Una de las sorpresas de esta versión es el lenguaje por el que se ha optado, ya que la obra está escrita en un slang anglo-irlandés y a la hora de traducir no 'quedaba bien' optar por un catalán normativo (TV3 style). Por lo que podremos escuchar algo similar al catalán que se habla en la comarca de la Garrotxa.

La puesta en escena también esconde alguna sorpresa, ya que el escenario es giratorio y nos permitirá entrar en cada una de las habitaciones de la casa. A pesar de que estamos en la América rural de 1950, según uno de sus protagonistas, Pep Cruz "es una obra muy catalana, porque se saca pan de las piedras, han conseguido hacer fértiles unas tierras llenas de piedras, éste el espíritu de los catalanes, que han hecho lo mismo con buena parte de las tierras gironinas."



Otra de sus protagonistas, Laura Conejero ha destacado la importancia que para su personaje tiene la propiedad. "Para ella (Abbie) es lo primero, se casa para tener una casa en propiedad. No es la fiebre del oro, es la fiebre de la propiedad. Ella utiliza a su marido (Cabot, Pep Cruz), y su marido la utiliza a ella. Los problemas llegan cuando se enamora y además lo hace de unos de los hijos de su marido (Eben, Ivan Benet)."

Todos los protagonistas coincidem en las palabras de Ivan Benet, "es una obra que para el espectador será como vivir una realidad paralela, ideal para sumergirse en los tiempos que estamos viviendo".



La falta de espectadores en las salas, debido a los recientes acontecimientos político sociales ha estado muy presente en la rueda de prensa de presentación de Desig sota els oms que nos ha dejado dos perlas como éstas:

Si dejamos de ir al teatro es una derrota, pequeña, pero una derrota. (Pep Cruz)

Els catalans si alguna cosa sabem fer és pa amb tomàquet i teatre (Pep Cruz)


+ INFO AQUÍ 

Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


TEXT ORGINAL: ANTON CHÉJOV
VERSIÓN LIBRE Y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
DRAMATURGISTA: FERRAN DORDAL
INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, PEP CRUZ, SARA ESPÍGUL, VICKY LUENGO, SANDRA MONCLÚS, ÀGATA ROCA y PAU ROCA
DURADA: 1h 30min
FOTO: BEIGOTT
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
SALA FABIÀ PUIGSERVER (LLIURE MONTJUÏC)

No, no iba a ver Ivànov, iba a ver un Rigola y me encontré con la esencia de los dos. El pusilánime personaje maravillosamente interpretado por Joan Carreras y la mejor cara de los montajes de Rigola. Cada vez más cercanos al teatro alemán contemporáneo, con una clara influencia de maestros como Ostermaier, el montaje es una pasarela de animales humanos heridos bañada por áurea de naturalismo interpretativo y en el uso del lenguaje que pone los pelos de punta.

Lo que se podría quedar en una gamberrada superflua made in Rigola, en los últimos veinte minutos cuando todo estalla, todo cobra un sentido más allá de lo se muestra. Leer entre líneas es imprescindible para sacarle todo el jugo al montaje. Desde la metáfora de las copias de uno mismo, los gatos dorados de la buena suerte que parece que no le ha acompañado a la gran esperanza blanca, Ivànov, que aparentemente lo tenía todo de cara para ser el triunfador de sus comunidad y que pasa las horas entre lloros por lo que podía haber sido y el "cuidado" de su mujer enferma. 

Pero Rigola no ha dejado toda la carne en el asador de Ivànov sino que ha dibujado con detalles precisos las dos mujeres que más influencia tienen en la vida de nuestros antihéroe. Magistrales su mujer, Sara Espígul y su inocente y eterna enamorada, Vicky Luengo. Rigola se olvida de personajes juega una partida a muerte con el naturalismo, los personajes se llaman igual que sus actores, llevan su ropa y microfonados se hablan en la distancia, no hay roce, parece más bien una pantalla que una sala de teatro, de hecho la técnica se lleva consigo algún actor, cuya interpretación se queda más plana de lo que hubiera sido conveniente. Es lo que tiene tener que actuar sin teatralidad, con un excaso conflicto visible, el sobre esfuerzo actoral es enorme.

Siempre insisto que los clásicos están para ser leídos, que al teatro el espectador ha de llegar con una idea clara, el teatro es más que un texto, si se superan barreras del conservadurismo teatral se podrá uno deleitarse con esta versió extremadamente libre de Ivànov, sino siempre nos quedan las bibliotecas. By the way, una servidora se lo ha pasado bomba. Por cierto, brillante la sinopsis del espectáculo. No tiene pérdida.
  

IVÀNOV

by on 20:27
TEXT ORGINAL: ANTON CHÉJOV VERSIÓN LIBRE Y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA DRAMATURGISTA: FERRAN DORDAL INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU B...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Font: Jordi Camps i Linnell (elpuntavui.cat)
Són temps difícils. Per això, més que mai cal reinventar-se o, si més no, buscar sinergies i complicitats. Això segon ha estat precisament l'opció que Pep Cruz ha escollit a l'hora d'endegar una nova gira del seu darrer espectacle, Top model, que ara torna amb dues properes funcions a Figueres (Sala La Cate, divendres 26 d'abril de 2013, a les 21 h) i a Girona (Teatre Municipal, diumenge 28 d'abril, a les 19 h).
Sempre amb l'optimisme per bandera, Pep Cruz al capdavant de la Cia. Per-versions, juntament amb Jordi Coromina i Anna Azcona (en substitució de Noël Olivé), potser no han aconseguit recolzament econòmic però sí promocional amb la col·laboració dels Serveis Territorials de Cultura a Girona i el GEiEG, del qual l'actor fa anys que n'és soci. Potser per això, s'entén que la presentació de la gira es fes a un lloc tan singular com és el gimnàs del complexe esportiu de l'entitat gironina emplaçat a Sant Narcís; bé, i també perquè l'obra gira al voltant del culte al cos...
Escrita per Sergi Pompermayer i dirigida pel mateix Pep Cruz, Top model és una divertida paròdia sobre la obsessió de la nostra societat pel físic, l'aparença exterior, la por a envellir i el predomini de la forma sobre el fons. Narra la davallada als inferns d'en Max, un dels top models masculins més cèlebres, més guapos i més ben pagats del món d ela moda, que segons sembla diu haver trobat el mètode per assolir la felicitat. Els espectadors en seran els testimonis de la revelació dels seus secrets. Bé..., tots potser no.
L'obra es va estrenar ara fa més de tres anys al Festival de Temporada alta (2009) i des d'aleshores se n'han ofert més de 300 bolos arreu de Catalunya i l'Estat.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat Una història catalana, que havia estrenat a la Sala Tallers el 2011 venent pràcticament totes les localitats posades a la venda. Ara ha tingut l'oportunitat de completar aquell experiment ambiciós del T6, que va resultar un èxit. L'obra, de tres hores de durada, il·lustra tres categories de catalans: els autòctons (alguns gelosos de mantenir el territori verge i altres amb ànsies de prosperar), els immigrants del suburbi i els que tornen de les Amèriques. Si en els primers la bruixeria pot modificar un pla urbanístic, a la Mina, la superstició frena atracaments i a les Amèriques, una santera adverteix a un personatge del perill que pateix la seva família a Catalunya. Casanovas, astut, presenta uns herois que, en l'acte final, batallaran entre ells. Si l'un defensa la terra, l'altre, la fe i el tercer, l'amor. Casanovas juga a passar del tall sociològic i realista a un món imaginat on confronta ideals vàlids però que resultaran incompatibles.
Una història catalana és el primer capítol de la trilogia sobre la identitat catalana de què aquesta tardor ja s'ha pogut veure la segona part, Pàtria, al Lliure i, fins i tot, al Poliorama. Casanovas, tot i la pompositat dels títols, no defensa una Catalunya eufòrica, sinó les seves contradiccions. El director artístic del TNC, Sergi Belbel, celebra d'aquesta obra de Casanovas (el referent de la jove dramatúrgia tant per la seva obra com per la capacitat d'agermanar-los) una escriptura en què recupera l'èpica de Brecht per al segle XXI. Si fa unes dècades ja es va apartar aquella escola pel seu to doctrinari, ara Casanovas demostra que és vàlid. Per Pep Cruz, un dels protagonistes del muntatge, en l'obra ningú és el bo, “tots tenen blancs i negres però sí que tots desperten simpaties”.
La presentació de la peça, com ja va ser a la Tallers, és singular. En la primera part es representen, entre narrat i interpretat al prosceni, les tres històries a la vegada durant les diverses etapes, que van del 1979 al 1991: els actors del repartiment passen del català del Pallars al castellà de la Mina o al sud-americà de la guerrilla nicaragüenca (en la versió de la Tallers només es desplegava la història de la Mina i del Pallars) en qüestió de segons. És un artefacte interpretatiu que resulta molt atractiu per a l'espectador. En la segona part, les primeres 9 fileres del públic podran seure dalt de l'escenari en unes grades a tres bandes (mai fins ara havia pujat gent a escena a la Sala Gran del TNC). Els de les últimes fileres podran baixar als primers seients per fer la quarta paret i contemplar de prop l'espai on es concentra el conflicte.
A més de Cruz, Lluïsa Castell, David Marcé, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés i Mariona Ribas completen el repartiment. Molts pocs repeteixen de la versió del 2011. “És una companyia de valents”, diu Casanovas, per afrontar aquesta llarga obra, amb canvis durant els assajos i amb menys de dos mesos de treball.

La Catalunya màgica

by on 17:05
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat  Una històr...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Fuente: EFE via ara.cat
Una història catalana, de Jordi Casanovas, estrenada fa dues temporades a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, arriba "corregida i modificada" i amb un repartiment pràcticament nou. L'obra es representarà a la Sala Gran del TNC del 27 de febrer al 7 d'abril. 
Sergi Belbel, director del TNC, considera que l'autor construeix una "reflexió àcida" i amb humor sobre la història de la Catalunya preolímpica, de la corrupció urbanística, les traïcions, l'especulació, el poder i les relacions territorials i humanes.
Casanovas, Premi Butaca 2011 al millor text teatral, interpel·la l'espectador per intentar comprendre com són i d'on vénen els seus habitants. En aquest sentit, el director no oblida mai les seves arrels en aquesta població, encara que reconeix que a mesura que passen els anys "cada vegada tinc menys clar què és ser català". "Emigrants, immigrants i autòctons. Tres són tres, les seves identitats", diu Casanovas.
Pensada com un 'western', com una mena de relat fundacional, el dramaturg situa l'acció a cavall entre un poble fantasma dels Pirineus i un barri perifèric de la metròpolis, la Mina, a Sant Adrià de Besòs. Casanovas destaca que la peça és la primera part d'una trilogia, que continua amb Pàtria, que ja s'ha pogut veure al teatre Lliure i al Poliorama, i que acabarà amb Vilafranca.
Davant les dificultats de comptar amb el mateix repartiment que va ocupar la Sala Tallers, s'ha optat per cares noves: David Bagés, Lurdes Barba, Lluïsa Castell, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicky Luengo, David Marcé, Alícia Pérez i Mariona Ribas.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
Les comèdies comercials no hi han deixat mai de ser. Joan Pera, Santi Ibáñez i Mercè Comes, només per citar tres actors de llarg recorregut, sempre somriuen en alguna marquesina de la cartellera.Aquesta temporada, però, es podrien erigir com el gènere que mantingui la gran afluència de públic, vista la deserció dels musicals de gran format de la cartellera. Avui arrenca les funcions de Toc Toc, un treball que, d'entrada, preveu estar fins al gener al Teatre Borràs (hi ha un altre compromís a partir d'aquesta data). Toc Toc és una comèdia que se situa a la sala d'espera del consultori d'un psicòleg. El retard de l'especialista comporta la concentració de pacients amb transtorns obsessius compulsius (TOC) que garanteixen una mirada respectuosa cap a qui en pateix però alhora sarcàstica de la situació. Es va estrenar el 2005 a França i ja ha superat el milió d'espectadors.
Esteve Ferrer, que ha dirigit la peça adaptada al català per Jordi Galceran, fa també de director i d'actor en la versió castellana, a Madrid. Aquest octubre arribaran a la funció 1.000. Feia 30 anys que cap espectacle obria una quarta temporada sense més pausa que l'estiu i sense canviar de sala a la capital espanyola, amb vuit funcions per setmana. A Barcelona, augura Ferrer, “estarem cinc temporades al Borràs!”, com a càlid homenatge al fa poc desaparegut Paco Morán (que amb Joan Pera tenen el rècord d'espectadors gràcies aLa extraña pareja). Ferrer, un actor que fa una quinzena d'anys es va traslladar a Madrid amb T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré, torna ara amb aquesta comèdia que treu importància als problemes psicològics, fent veure que tothom té una mania o altra. Pel director, “l'humor és el gran mecanisme de defensa, el riure és la gran teràpia per a tot”. Tot i que sigui una peça que busca entretenir, per Ferrer l'obra ajuda a ser tolerant i pensar que aquella mania del veí es pot interpretar com un problema puntual, no com una acció amb mala fe. La comèdia és el refugi, a més, per desconnectar dels ambients negatius de la crisi econòmica. L'obra garanteix 100 minuts d'oblidar-se dels problemes, i connecta gràcies a la seva empatia amb el públic, que s'identifica amb els personatges o, millor encara, amb gent del seu entorn: aquesta és la clau de l'èxit de l'espectacle, segons el director, sumat al treball d'actors: interpreten uns personatges que pateixen els seus trastorns majoritàriament. I, a escena, segons Ferrer, com més pateix un personatge en una situació còmica, més riures provoca.
La comèdia atraurà el mig milió aproximat d'espectadors que no podran captar els grans musicals? Per Ferrer, “el més important és que no es perdin, que vagin a les comèdies o a altres espectacles. Han de seguir existint alternatives a no quedar-se a casa”. També aquest tipus de públic perseguirà No et vesteixis per sopar, una comèdia que arrenca temporada a mitjan setembre al Teatre Condal. La tirada pel gran públic tindrà una nova producció paròdica sobre la monarquia de Dagoll Dagom al Victòria (que inclou cançons però es manté com un híbrid d'espectacle), la continuïtat de La Cubana al Tívoli i els reclams d'espectacles acrobaticomusicals com ara Stomp o amb una aura internacional Ennio Marcheto i el cabaret de Crazy horse Paris (que es traslladen a l'Artèria Paral·lel, en procés de canvi).
Sense grans musicals
A espera que l'Associació d'Empresaris de Teatre de Catalunya (Adetca) faci públiques les dades de la temporada 2011/12, previstes per a mitjan setembre, en les últimes temporades els musicals sempre han aplegat milers d'espectadors. El 2010/11, per exemple (20% del total de l'assistència) va ser de mig milió. El sostre cal situar-lo en el 2007/08, que va superar els 821.000 espectadors: un de cada tres espectadors d'aquella temprada sortia d'un musical. Efectivament, no hi ha els reclams de l'any passat com ara Grease,Los miserables i Cop de rock. S'especulava que es recuperés La vampira del Raval però, pel que sembla,no ha trobat sala que li concedeixi una llarga estada, tot i l'èxit de l'any passat. També apareixen com títols que poden desembarcar a Barcelona, a partir de principi del 2013, My fair lady, i fins i tot Grease. La comèdia és el valor refugi del sector enguany.

Maniàtics de comèdia

by on 15:50
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat) Les comèdies comercials no hi han deixat mai de ser. Joan Pera, Santi Ibáñez i Mercè Comes, no...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXT: JOSEP POUS I PAGÈS
DRAMATÚRGIA: PERE RIERA
DIRECCIÓ: TONI CASARES
INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER, SARA ESPÍGUL, MIQUEL BONET, QUIMET PLA, BORJA ESPINOSA, ENRIC ARQUIMBAU, CARLES ROMERO, PEP CRUZ, JEP BARCELÓ, ROSER CAMÍ, AINA RIPOL, MONTSE SAGUÉS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Toca recuperar clàssics i de vegades sense cap ordre ni classificació possible. Un bon exemple el vam trobar amb aquest Rei i Senyor. La història de una noia, eternament enamorada del seu pretendent a qui el pare de la noia li agafa mania i la obliga a casar-se amb un altre. Història que en paper i muntada dóna per poc més de tres quarts d'hora, i la hora i un quart restant només hi ha palla i més palla sense res important que mostrar.

Molt ben ambientada amb un altra escenografia del genial Max Glaenzel, amb el menjador d'una casa de pagès, que fan que la Sala Petita es faci gran per acollir-la. Pere Riera, adapta el text, però la llarga duració del mateix impedeix degustar la poètica i l'èpica del text. 

Gran interpretació de la majoria del repartiment especialment el Pep Cruz, el Quimet Pla i la Sara Espígul, que torna un cop més a trepitjar la Sala Petita del Nacional on va conquistar a públic i crítica amb la seva interpretació de Una vella, coneguda olor. 

En Toni Casares considera necessari la recuperació d'aquest text com a nova dramatúrgia. Més aviat vella, d'aquelles que es troben en un calaix creant pols i que alguns voldríem que encara romangués allà, perquè de poc ha servit rescatar-la. Amb la gran fornada de dramatúrgia catalans que tenim actualment no cal rescatar velles glòries sinó donar l'oportunitat a les noves.

REI I SENYOR

by on 21:18
TEXT: JOSEP POUS I PAGÈS DRAMATÚRGIA: PERE RIERA DIRECCIÓ: TONI CASARES INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER, SARA ESPÍGUL, MIQUEL BONET, QUIME...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


El 1918 l'obra encarregada d'obrir la temporada del Teatre Romea va ser la "tragèdia domèstica entres actes" de Josep Pous i Pagès Rei i senyor. La història narra un conflicte a tres bandes entre Andreu Reixac, un terratinent d'entre l'Empordà i la Garrotxa autoritari i tradicional; la seva filla Remei, a qui obliga a separar-se del seu enamorat per casar-se amb un altre home, i en Narcís, l'hereu i germà de la Remei, que torna a casa carregat d'idees noves després de passar quatre anys estudiant a l'estranger.
Malgrat que la crítica va destacar tant la qualitat del text com la feina de la companyia d'Enrique Jiménez, al llarg de gairebé un segle no es va fer cap més muntatge professional de l'obra. Fins avui. El Teatre Nacional estrena demà a la sala petita una nova posada en escena de Rei i senyor dirigida per Toni Casares i protagonitzada per Lluís Soler, Pep Cruz, Carles Romero, Roser Camí, Quimet Pla i Sara Espígul. L'estrena coincideix amb el centenari de la publicació de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals , l'obra més coneguda de Pous i Pagès.
"Hem volgut recuperar el batec que Rei i senyor tenia al seu temps, perquè si Pous i Pagès la veiés avui la reconegués", diu el dramaturg de l'obra, Pere Riera. "La meva feina ha consistit a passar inadvertit. L'estructura és molt eficaç, seria una pena sacrificar-la. M'he limitat a posar una mica d'ombra damunt la càrrega didàctica de l'obra en benefici de l'acció dramàtica. Només ha calgut treure-li la pols", afegeix. "És una obra escrita amb molta saviesa. Pous i Pagès va posar un gir a cadascuna de les escenes que fa que no et puguis moure de la butaca", subratlla Casares. Rei i senyor no és el primer clàssic que Casares puja als escenaris del TNC. El 2006 va dirigir Valentina , l'obra de Carles Soldevila en una versió de Jordi Galceran, i el 2007 va dur la batuta de la versió escènica que Josep Maria Benet i Jornet va fer de La plaça del Diamant. En aquesta ocasió es mostra especialment satisfet per la modernitat que ha trobat en Rei i senyor . "Durant els assajos parlàvem dels possibles referents de l'obra i ens venien al cap Shakespeare, Ibsen, Maeterlinck i García Lorca", recorda Casares, que assegura que la sorpresa per la qualitat del text, el respecte i, finalment, la veneració, han guiat el treball de tot l'equip.
Un drama rural universal
"No tinc la sensació d'estar fent un drama rural. Si em diuen que som a Elsinor -fent referència a Hamlet, de Shakespeare-, m'ho crec. Ens falta autoestima a l'hora de posar en valor les nostres obres", afirma l'actor Lluís Soler, encarregat de donar vida al patriarca Andreu Reixac. "És esgarrifós i a la vegada encoratjador que encara puguem trobar aquestes sorpreses en el teatre català", afegeix Pep Cruz. Per Sergi Belbel, el director del TNC "fer una obra com aquesta als anys 80 era impensable", i recorda que la tasca de normalització del repertori del teatre català la va començar Domènec Reixac, el seu predecessor al TNC, quan va dirigir el Teatre Romea els anys 80.
Rei senyor va tenir la sort de topar amb Margarida Casacuberta, professora de literatura catalana contemporània a la Universitat de Girona i membre del comitè assessor del Teatre Nacional. Va ser Casacuberta qui va suggerir a Belbel que la recuperés. "L'estrena de l'obra va coincidir amb un moment de crisi del Noucentisme, que havia bandejat del seu programa cultural la novel·la i el teatre, els gèneres que tocaven la realitat. En aquell moment es va haver de tornar a potenciar aquests gèneres per recuperar el mercat de la cultura catalana i es va encetar una nova etapa en què es volia donar la màxima volada al teatre català", recorda Casacuberta, per qui Josep Pous i Pagès s'ha de reivindicar perquè és l'exponent d'una tradició intel·lectual catalanista d'esquerres que avui dia ha desaparegut.
Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

Rei i senyor és un drama rural que explota el conflicte generacional que hi ha en una casa pairal entre els pares i els fills, que pretenen trencar amb l'autoritarisme gratuït. L'actor Lluís Soler avisa que, si el conflicte es produís a Elsinor, on es discuteix el futur de Dinamarca, “també hi encaixaria”. L'obra, de Josep Pous i Pagès, data del 1918 i havia quedat arraconada per la història injustament, segons el parer del Teatre Nacional de Catalunya. Es representa des de dimecres fins al 29 d'abril, i és dirigida per Toni Casares. En el repartiment, també destaquen actors com ara Pep Cruz, Roser Camí, Quimet Pla i Enric Arquimbau. Margarita Casacuberta, assessora del TNC, va recomanar repescar aquesta obra, que significa l'intent d'aixecar el teatre català (va obrir la temporada al Romea, fet que il·lustra la seva ambició), després que el noucentisme l'hagués bandejat juntament amb la novel·la. Pous i Pagès, conegut per la novel·la La vida i la mort de Jordi Fraginals (aquest 2012 fa cent anys de la seva edició) repeteix el conflicte entre pares i fills. La dramatúrgia de Pere Riera ha permès que el patriarca, Andreu Reixac, no sigui malèvol com en la novel·la ni tan obtús com en la versió teatral. És una bona persona que es farà estimar, tot i que l'audiència desaprovi les seves decisions. Sara Espígul és la noia que veu com el pare trenca el prometatge que volia com a conseqüència d'una acció heroica d'en Miquel, d'Aiguaviva (Borja Espinosa). Narcís, l'hereu de la casa del Reixac (Carles Romero), torna a casa i pretén portar un món nou en les relacions estàtiques familiars. I no entén que una revenja de poder atempti contra l'estimació vital. La força de l'amo pretén imposar-se a la de l'amor.

Font: Jordis Bordes (www.elpuntavui.cat)

La força de l'amo(r)

by on 16:08
Rei i senyor   és un drama rural que explota el conflicte generacional que hi ha en una casa pairal entre els pares i els fills, que pre...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Actors sobre un escenari, sense escenografia ni el vestuari de l'espectacle, en un espai relativament petit. A l'Ateneu Barcelonès s'ha pogut veure aquest divendres un assaig obert de 'Rei i senyor', de Josep Pous i Pagès, dirigit per Toni Casares, que es representarà del 21 de març al 29 d'abril a la Sala Petita del TNC. Rei i senyor tracta, com ha explicat el seu director, sobre "enfrontaments generacionals, d'un món que s'acaba i la necessitat d'escapar". 

Casares ha recalcat que fer aquests "experiments serveixen per adonar-se de la importància d'un bon espai, d'un bon vestuari i d'una bona il·luminació, que no és una qüestió merament estètica, sinó que veus que una bona escenografia i ben pensada t'ajuda a acabar-la d'explicar". Així mateix, el director teatral ha recalcat que amb aquest assaig s'ha vist a actors que coneixen molt bé els personatges que estan fent i les emocions per les quals passen.

El director de l'espectacle ha remarcat que l'obra tracta sobre "la duresa d'aquest món rural que es tancava en ell mateix i vivia com una contaminació l'arribada l'aire fresc de fora". En aquest sentit, el muntatge parla d'un fills que topen contra els usos i hàbits autoritaris d'un món gairebé feudal que s'ha mantingut segle rere segle i com l'única manera de trencar amb això és amb una actitud rebel de forma individual". En concret, es produeix el conflicte entre Andreu Reixac, un terratinent acostumat a manar, i la seva filla Remei, que desafia l'autoritat paterna quan el seu pare l'obliga a trencar el prometatge amb el seu enamorat. A l'obra hi apareixen Enric Arquimbau, Jep Barceló, Miquel Bonet, Roser Camí, Pep Cruz, Sara Espígul, Borja Espinosa, Montserrat Garcia Sagués, Quimet Pla, Aina Ripol, Carles Romero i Lluís Soler. La dramatúrgia és de Pere Riera.

Font: ACN via www.ara.cat
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Avui s'estrena el musical La vampira del Raval, una peça que recull el fet històric d'una dona, Enriqueta Martí, que segrestava nens de la Barcelona del 1912 per prostituir-los i sacrificar-los. La premsa va fer bandera del cas de la nena Teresa Guitart. El dramaturg Josep Arias Velasco ha partit d'aquesta història per relatar i denunciar la burgesia d'aquells anys. Diàriament desapareixien trenta nenes a la Barceloneta, comenta l'actor Pep Cruz.
El musical, en clau de cabaret, es representa al Teatre del Raval, amb música d'Albert Guinovart i té un repartiment de luxe: Pep Cruz, Roger Pera, Mingo Ràfols i Jordi Coromina. Roser Batalla i Mercè Martínez alternen el paper protagonista. Si la primera augura una vampira fosca i maquinadora, la segona exhibeix una dona més despreocupada i ambiciosa.
Jaume Villanueva, l'impulsor de l'espectacle, ha ideat que els papers dels nens es representin amb uns tendres i vulnerables titelles, que manipula Valentina Raposo. Per Cruz, aquest espectacle demostra la capacitat d'aixecar un espectacle “amb pocs recursos però molt amor”. En aquest sentit, considera que els teatres públics no poden seguir amb els paràmetres d'abans de la crisi: “els temps estan canviant”, remata.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


La Vampira del carrer Ponent és un personatge que transita entre el mite i la realitat. En realitat era una dona que es deia Enriqueta Martí, que vivia al carrer Joaquín Costa amb els més pobres de principis de segle XX i que es va aprofitar dels baixos fons de Barcelona i de les creences dels personatges de classe alta per lucrar-se de forma fastigosament reprobable. Va enganyar, robar, prostituir nens i nenes i, aquí comença la llegenda, va segrestar menors per assassinar-los i utilitzar les seves despulles per fer beuratges màgics per combatre el mal de pedra o la tisi.
Josep Arias va escriure fa quatre anys una obra de teatre musical sobre aquest personatge La Vampira del Raval perquè la dirigís Jaume Villanueva (El llanto) i finalment l'ha acollit el Teatre del Raval, que està situat en un dels menjadors on aquella pobra dona anava a buscar pa sec. Pep Cruz, Roser Batalla i Mercè Martínez, Roger Pera, Jordi Coromina i Mingo Ràfols són el 'dream team' que ha pujat a l'escenari per interpretar "un musical brut, gamberro i amoral, perquè les úniques mostres d'humanitat les té la Vampira", ha dit Pep Cruz.
"Fora els teatres públics"
L'actor s'ha encès a l'hora de defensar el seu muntatge, que no ha trobat teatre fins aquest Nadal (a partir del 14 de desembre al Teatre del Raval) després d'anys de presentar-lo en teatres més grans. "És un acte d'amor de sis actors que cobraran una merda, i que estan en un teatre petit ple de pols perquè creiem en un text, un director i en nosaltres", ha cridat. "Hi ha molta gent que viu del teatre i cap no és actor", ha dit, denunciant l'elevat sou dels directors del Teatre Nacional i el Lliure, "que són com dues Comédies Françaises quan a França hi ha 70 milions d'habitants i aquí set". Segons Pep Cruz, els els diners s'haurien d'invertir en abonar el talent de companyies joves. "En temps de vaques magres, els diners han de ser per a la creació. Fora els teatres públics. El teatre no pot ser un fet institucional", ha sentenciat, amb l'aplaudiment dels seus companys.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


TEXT i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS
INTÈRPRETS: ROSA BOLADERAS, ÒSCAR CASTELLVÍ, PEP CRUZ, BORJA ESPINOSA, ANDRÉS HERRERA, MÍRIAM ISCLA, ANNA MOLINER, ÀNGELS POCH i DAVID VERT.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


No hi ha repte que se li resisteixi a Jordi Casanovas, no importa que sigui al seu petit espai, la SALAFlyHard o la Sala Tallers del TNC, tot sembla que se li quedi petit davant de la seva gran versatilitat i originalitat. Aquesta vegada li toca reflexionar sobre què significa ser català, partint des de l'època de la postguerra.

Dues històries, una situada al Pallars on els veïns que volen vendre'ns mitja muntanya a un promotor de pistes d'esquí es troben a l'oposició de Maria i Núria Farràs, mare i filla que aconseguiran el seu propòsit, amagant-se darrera de la seva llegenda de bruixes. D'un altra banda, la segona història ens porta a la Mina, el barri més violent de la Barcelona dels setanta on Luis Martínez Calanda, El Cala i Pedro Sánchez "El moro" intenten aconseguir sortir-se de la vida que porten, entre atracaments i narcotràfic, aprofitant el boom immobiliari pre-olímpic.

A l'equip habitual del T-6 aquest cop se li afegix un majestuós i arrollador Andres Herrera (El Cala), que juntament amb Míriam Iscla (Núria Farràs) són els dos pesos pesats de la funció. Pep Cruz deixa la seva faceta irònica i ens sorprèn a la segona part amb un punt de pistoler macarra tendre. Àngels Poch signa una altra brillant actuació fent de mare tradicional, que Maria Farràs, que defensa per damunt de tot a la seva família. L'únic però del repartiment són els crits histèrics dels personatges de la Rosa Boladeras, Marta Verdeny i Mercedes Amat.

Dramatúrgicament impecable gairebé fins al final on entra en una espècie d'absurda màquina del temps, on el ritme es para i els minuts es converteixen en interminables. Malgrat això aconsegueix portar totes dues històries al gènere del western, no massa utilitzat en teatre i el conjunt aprovi amb nota.

Un mes ha estat poc recorregut per Una historia catalana, que fa dies que va penjar el cartell de "entrades esgotades" i que ha demostrat que es mereix un segon assalt a la cartellera barcelonina. Ho estarem esperant.

UNA HISTÒRIA CATALANA

by on 19:45
TEXT i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS INTÈRPRETS: ROSA BOLADERAS, ÒSCAR CASTELLVÍ, PEP CRUZ, BORJA ESPINOSA, ANDRÉS HERRERA, MÍRIAM ISCL...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

TEXT: EDUARDO DE FILIPPO
TRADUCCIÓ: NÚRIA FURIÓ
DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: PEP CRUZ, MARISSA JOSA, BRUNO ORO, RAMON VILA, MÀRCIA CISTERÓ, CARLES MARTÍNEZ/XAVIER SERRANO, JORDI COROMINA, NOËL OLIVÉ i JOAN ARQUÉ
PRODUCCIÓ: LA PERLA29 i CAER
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


Oriol Broggi torna a la Biblioteca de Catalunya per a fer-nos riure. Amb un ritme trepidant Natale in Casa Cupiello ens trasllada als dies nadalencs d'una tradicional família italiana. Eduardo de Filippo, autor del text, demostra la seva saviesa del món escènic amb la comèdia que li va donar a conèixer. Qualsevol es pot veure reflectit en les situacions quotidianes de la família Cupiello, en les seves discussions, el seu dia a dia.

Pep Cruz és el cap de la família, un home que vol transmetre les tradicions nadalenques al seu fill, Bruno Oro, per intentar que aquest deixi de ser díscol i consentit. La força interpretativa de Pep Cruz torna a regalar-nos aquest pare tossut però a la mateixa vegada un personatge que malgrat que en una primera ullada pugui semblar el típic 'cascarrabias' es deixa estimar. Bruno Oro dibuixa amb alts i baixos un personatge barreja de sí mateix i dels seus alter egos polonencs.

A l'alçada interpretativa del Pep Cruz, es troba Marissa Josa, la seva abnegada dona. La seva força conciliadora intentarà posar ordre entre pare i fill. De la resta del repartiment, Màrcia Cisteró, que per primera vegada es surt de la seva habitual cuirassa i ens descobreix tots els angles del seu personatge.

Amb una escenografia que es surt dels paràmetres de l'austeritat que acostuma a gastar els muntatges de La Perla29 i amb unes transicions difíciles d'explicar, millor experimentar-les en pròpia pell, aquest muntatge arriba fins al histrionisme d'alguns dels personatges que no ha sabut diferenciar la comèdia de la caricatura. Sense dubte, un muntatge necessari per fer un parèntesi entre tant drama.

NATALE IN CASA CUPIELLO

by on 11:00
TEXT: EDUARDO DE FILIPPO TRADUCCIÓ: NÚRIA FURIÓ DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: PEP CRUZ, MARISSA JOSA, BRUNO ORO, RAMON VILA, MÀ...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: BERNARD SHAW
ADAPTACIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: CARME ELÍAS, PEP CRUZ, SÍLVIA BEL, ABEL FOLK, ANNA YCOLBALZETA, CARME FORTUNY, ARTUR TRIAS, PEP ANTÓN MUÑOZ, SANTI RICART i CARLES SALES
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


La casa dels cors trencats és una de les grans obres de Bernard Shaw. Fa dues temporades el mateix Mestres ja ens va sorprendre amb l’adaptació de El ventall de Lady Windermere d’Óscar Wilde. Entre Chejov i Wilde s’emmarca aquest Shaw. Amb reminiscències chejovianes (però amb la ideologia que li faltava als drames de Chejov) de l’aristocràcia decadent que ja perdut bona part de la seva llum i ara es dedica a veure passar el temps i a preguntar-se què serà de la seva vida a partir d’ara.

Els personatges de la casa dels cors trencats són paranoics, fantasiosos, bojos però plenament conscients de la seva bogeria, o simplement com és el cas del Pep Cruz, la bogeria només li representa un escut contra el món que ja fa temps que ha deixat d’aportar-li alguna cosa de profit.

Sensacional direcció de Josep Maria Mestres, que torna a omplir la Sala Gran del TNC, després d’aquell inoblidable El ventall de Lady Windermere. Ningú com ell per a dirigir uns personatges que es riuen de la vida abans de que la vida es rigui d’ells.

La casa dels cors trencats compta amb un cartell d’absolut luxe. Un gran Pep Cruz, immesurable, fent de capità, en un intent infructuós de comandar la família, el seu particular vaixell cap a allò que van ser i ja no són. Una esplèndida Carme Elías, la seva filla gran, la llum que desprenen els seus gestos, les seves mirades de tan alt nivell que només ‘mostres’ d’escena com ella ho poden fer. Sílvia Bel, la filla petita del capità, aborda amb gran mestratge aquest paper i ens regala una de les seves millors interpretacions de la seva carrera. Pep Antón Muñoz i la seva vis còmica que aquí porta fins a l’extrem, capaç de despertar la riallada de tota la platea. Superb de principi a fi.

L’única que es queda fora entre tanta lucidesa escènica és l’Anna Ycolbalzeta. La seva veu resulta una mica estrident sobre tot quan plora i crida, desllueix algunes de les escenes d’aquest meravellós muntatge, que compta amb una impressionant escenografia, sobre tot a les dues primeres parts.

Malgrat que la Sala Gran aquesta temporada no ha aconseguit l’èxit que s’esperava, aquest muntatge pot ser un bon revulsiu per acabar de tancar la temporada amb dignitat.
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , , ,