Mostrando entradas con la etiqueta David Bagés. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta David Bagés. Mostrar todas las entradas


AUTORIA: JORDI GALCERÁN
DIRECCIÓN: SERGI BELBEL
INTERPRETACIÓN: DAVID BAGÉS y MIMA RIERA
DURACIÓN: 105min
FOTOGRAFIA: IVAN MORENO
PRODUCCIÓN: BITÒ
LA VILLARROEL (GREC 2017)

Hace más o menos una década cuando el boom de la dramaturgia catalana estalló (más de diez años después de que se escribiera Paraules Encadenades) preguntándole a sus protagonista por si escribían sus textos con el afán de que perduraran, la respuesta general era un ‘no’ rotundo. Eran textos para el consumo de hoy, actual, que si cuando pasen veinte años alguien los sacaba del cajón, quizás no entendería nada.

En mayor o menor medida es lo que le pasa a Paraules Encadenades, veintitrés años después hay muchas cosas que chirrían en nuestros oídos, y si eres mujer más. Mientras veía la obra me preguntaba qué sentido tenía haberla recuperado del fondo del cajón, si no hay textos en el mundo para recuperar, de autores catalanes o extranjeros, y no fui capaz de darme respuesta. 

Quizás a mediados de los noventa, cuando fue escrito y estrenado, el discurso machista, misógino y homófobo que desprende el texto no se concibiera como tal, y los oídos de los espectadores de entonces no estuvieran acostumbrados a escuchar las ‘lindezas’ que salen por boca de los protagonistas, sin excepción de género. Pero en el 2017 produce cuanto menos un sentimiento de repulsa y asco.

Lo que sí ha perdurado en el tiempo es el dibujo de la personalidad del psicópata, los libros no engañan y Jordi Galceran siguió en su momento la teoría palabra por palabra: obsesión con la figura de la madre, creerse una persona normal que ha enloquecido momentáneamente a partir de un determinado suceso en la vida… Pero, incluso en este punto el paso del tiempo también ha hecho mella. El paso del tiempo y la cantidad de series de televisión protagonizadas por psicópatas que hemos visto, quien más quien menos, en las últimas dos décadas. 

Gracias a las grandes interpretaciones de Mima Riera, por la que hemos sufrido durante todo el espectáculo y David Bagés, que ya no es la primera vez que borda el personaje de malo malísimo, el espectáculo tiene un bote salvavidas en el que guarecerse del vendaval. La puesta en escena con la escenografía de Max Graenzel, el diseño de iluminación de Kiko Planas nos regala una atmósfera de absoluto thriller. Al igual que el espectacular diseño sonoro de Jordi Bonet, que helará la sangre a más de uno.

Sin haber visto el espectáculo de estreno hace veinte años, tuve la curiosidad de leer el texto hace algunos años y siempre había imaginado que si se volvía a representar habría que modificar algunos aspectos en la dramaturgia. No ha sido el caso, simplemente se ha añadido un par de frases sobre la independencia de Catalunya, de lo más superfluo. Si se hubieran invertido los mismos recursos que se han utilizado en la puesta en escena en la adecuación de la dramaturgia al 2017 estaríamos hablando, probablemente, de uno de los mejores montajes del Grec 2017, pero viendo el resultado final se tendrá que conformar con el aprobado.

PARAULES ENCADENADES

by on 13:16
AUTORIA: JORDI GALCERÁN DIRECCIÓN: SERGI BELBEL INTERPRETACIÓN: DAVID BAGÉS y MIMA RIERA DURACIÓN: 105min FOTOGRAFIA: IVAN MO...

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS
INTÉRPRETES: MARTA ANGELAT, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, LLUÏSA CASTELL, GEORGINA LATRE, VICKY LUENGO, ÀUREA MÁRQUEZ, MARC RIUS, MANUEL VEIGA, DAVID VERT y ANNA YCOBALZETA
DURACIÓN: 2h 10min
FOTO: ALBERT ALEMANY
PRODUCCIÓN: ELS TEATRE AMICS
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De familias tenemos todos, mejores o peores, con las que nos llevamos mejor o peor, de esas que esconden los secretos debajo de la alfombra o de las que se lo gritan a la cara. Hay tantas tipos como familias existen. Jordi Casanovas cierra con Vilafranca su trilogía sobre la identidad catalana volviendo a sus orígenes, a su Vilafranca. 

Una historia de identidad catalana pero sobre todo de herencia, de la obvia monetariamente hablando, pero también de la herencia no tangible que recibimos queramos o no de nuestra familia, a la que no tenemos el derecho de escoger. Esta última conforma cómo somos y las decisiones que tomamos. 

Fotografía de una familia catalana (aunque bien puede ser de otro lugar) que se reúne para comer durante la Fiesta Mayor. Y, con las navidades tan cercanas, todos sabemos cómo puede acabar una reunión como ésta (no spoilers). Pero lo importante no es cómo acaba sino ir descubriendo los entresijos que se nos muestran desde el principio y que luego destapan la caja de los truenos. 

Magistral interpretación de Manel Barceló, el patriarca de la familia, la pieza clave de la reunión familiar, el pegamento para que las demás piezas de la familia sigan juntas. A su lado una brillante Marta Angelat, una madre que le sigue preocupando el que dirán por encima de la felicidad de los suyos. De entre los hijos, nueras, cuñados y demás, la figura de David Vert, cuyo papel de perdedor despierta una cierta ternura y un sorprendentemente divertido Marc Rius que ilumina el retrato con una dosis de naturalidad que despierta la carcajada del público.

Más de dos horas de duración, que pasan como si de un suspiro se tratara. Excepcional puesta en escena a dos bandas con pasarela central que permite vivir la historia casi desde dentro. Vilafranca es sin duda la parte de la trilogía mejor construida, donde historia y ritmo consiguen un equilibrio perfecto.

VILAFRANCA

by on 18:14
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS INTÉRPRETES: MARTA ANGELAT, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, LLUÏSA CASTELL, GEORGINA LATRE, VICKY...

Font: J. Bordes (ElPunt/Avui)
Josep Maria de Sagarra descobreix el teatre psicològic i realista europeu i americà i decideix fer un gir en la seva dramatúrgia. Torna a Barcelona i presenta Ocells i llops. Només aguanta dues funcions. Insisteix, sis mesos més tard, amb Galatea amb un resultat similar. 65 anys després, Xavier Albertí encomana a Lurdes Barba que aixequi Ocells i llops a la Sala Petita. S'estrena avui i estarà en cartell fins al dia 6 d'abril. Amb aquesta peça, amb la qual fa un homenatge a la seva mare (i als ocells amb els quals es devia distreure), té “l'absoluta necessitat de comunicar als seus espectadors el tresor que ha descobert a França”, segons Albertí. La directora reivindica tant l'autor com l'obra i aclareix que serà una fita històrica perquè no caldrà esperar uns altres 65 anys perquè es faci una nova producció.
Carme Conesa interpreta la vídua jove que aspira a mantenir el seu món amable i cordial. És el debut d'aquesta actriu al TNC. L'actriu admet el perill que la prosa poètica i el seu personatge arraconat de la vida sigui distant. Per això advoca per interpretar-lo des de la veritat d'una mare que és una heroïna de l'amor familiar i que ho fa tot pels seus fills. Efectivament, les pulsions dels seus tres fills (amb l'ambició econòmica, l'anunci de l'homosexualitat i la necessitat de practicar un avortament trencaran aquesta) dilapidaran aquest petit racó on pretén protegir les convencions de l'aristocràcia. De fet, a Ocells i llops es reprodueix un tema constant en Sagarra: la fi del seu món, que pot recordar, per exemple, a Mort de dama de Llorenç Villalonga.
Al costat de Conesa, Roser Tàpias (que és el seu primer personatge professional a l'escena), Nausica Bonnín, Llorenç González, Jaume Madaula, Francesc Luchetti, David Bagés i Montse Pérez. Són el contrapunt al desig de la vídua jove de lluitar per un impossible: aconseguir que el seu món sigui com vol i acabar intentant respirar. No és una presència absoluta: “Primer parlen d'ella i al cap de 10 minuts apareix”, quan ja tothom sap què li passarà, el millor recurs per a lluïment d'una primera actriu, recorda Conesa tot citant Amparo Rivelles.
Josep Maria deSagarra havia de ser el continuador de la dramatúrgia d'Àngel Guimerà. Tot un Teatre Romea li feia d'avalador. Va ser així fins a l'esclat de la Guerra Civil. Al 1948, l'obra va passar per la censura, perquè, tot i la convulsió de la trama, no és escabrosa: el que importa són les conseqüències en l'àmbit estrictament familiar. Segons s'ha pogut saber, aquesta peça és la traducció d'una peça escrita per encàrrec de l'actriu madrilenya Caterina Bárcenas: La muñeca sangrienta no va pujar a escena perquè l'actriu va considerar que no seria entesa pel públic. Efectivament, Ocells i llops no va rebre el plàcet del públic. Ara és el moment de revisitar-la i posar-la a lloc, anuncia Albertí.

Nou piular europeu

by on 14:47
Font: J. Bordes ( ElPunt/Avui ) Josep Maria de Sagarra descobreix el teatre psicològic i realista europeu i americà i decideix fer un ...

Fuente: EFE via lavanguardia.com

A partir de reflexiones de Manuel Vázquez Montalbán, Albert Boronat y Carme Portaceli ponen en escena en el Grec "TV & misèria de la II Transició", una obra teatral en la que se refleja de una manera delirante y en tono de comedia la situación actual de la crisis cotidiana. 

El espectáculo se representará en el Teatre Romea del 18 al 20 de julio y toma como punto de partida el libro de Vázquez Montalbán "La aznaridad", que se publicó de forma póstuma en 2003. Con ese libro como fondo, se dibuja un retrato de la situación actual en el hogar, en el hospital, en la escuela y también en la televisión, influencia constante en la vida cotidiana. 

Portaceli y Boronat han utilizado para su espectáculo la visión que tuvo Vázquez Montalbán en un momento clave de la democracia y el análisis que hizo del personaje de José María Aznar y del momento histórico en el que llegó al poder, así como de los pactos entre partidos que se materializaron entonces. 

Trasladan esa visión a la actualidad en un espectáculo en el que hacen un guiño a la obra de Bertolt Brecht "Terror y miseria del Tercer Reich", según ha explicado Carme Portaceli. David Bagés, Lluïsa Castell, Gabriela Flores y Albert Pérez, actores habituales de la FEI (Factoría Escénica Internacional), interpretan el montaje con música original de Dani Nel.lo y Jordi Prats, que toca el saxo en escena. 

La voz de Rosa Maria Sardá sirve de unión de los textos, y en el escenario aparecen una serie de fantasmas de los que ya hablaba el creador del detective Carvalho, ha explicado Portaceli, directora del montaje. 

En opinión de Portaceli, "los creadores somos cronistas de nuestro tiempo, y en este caso muy directamente", ya que el espectáculo refleja de "una manera delirante y de comedia la situación en la que vivimos". 

En el escenario, cuatro personajes del mundo actual viven una serie de situaciones fácilmente reconocibles, como la de ser despedidos de sus trabajos, y las llevan a extremos inimaginables, como una embarazada de 36 meses que se encuentra en la lista de espera de un hospital o un enfermo crónico que ayuda en operaciones complicadas. 

Aborda también temas sobre religión y educación, búsqueda de trabajo, sanidad, desahucios, colas en Cáritas, antidisturbios y otros, ha explicado Portaceli. Además de "explicar el delirio total de la situación actual", la obra tiene "momentos poéticos, abordados desde dentro del ser humano", y hace referencia a la televisión aludiendo a un programa del corazón, a una retransmisión futbolística especial y a una tertulia. 

Los personajes están mirando la televisión y se van convirtiendo en lo que miran, ha dicho Portaceli, en un intento, según Albert Boronat, "de reflejar la borrachera que es la televisión, un alud de información que te atonta". Albert Boronat ha añadido de que en este espectáculo "queríamos hablar de la crisis" y de cómo genera más pobres, del incremento del índice de suicidios y de la larga cadena de "barros y lodos" que todo ello genera. 

"Es verdad que hay una crisis global en el mundo, pero aquí es especial debido a la burbuja inmobiliaria", ha añadido. 

"TV & misèria de la II Transició" es uno de los 79 espectáculos, 23 de ellos producciones internacionales, que hasta el 31 de julio presenta el Grec Festival de Barcelona, que este año ya ha llegado al ecuador de su programación, con 40.000 espectadores de pago, más de los que contabilizó el pasado año en estas fechas.


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat Una història catalana, que havia estrenat a la Sala Tallers el 2011 venent pràcticament totes les localitats posades a la venda. Ara ha tingut l'oportunitat de completar aquell experiment ambiciós del T6, que va resultar un èxit. L'obra, de tres hores de durada, il·lustra tres categories de catalans: els autòctons (alguns gelosos de mantenir el territori verge i altres amb ànsies de prosperar), els immigrants del suburbi i els que tornen de les Amèriques. Si en els primers la bruixeria pot modificar un pla urbanístic, a la Mina, la superstició frena atracaments i a les Amèriques, una santera adverteix a un personatge del perill que pateix la seva família a Catalunya. Casanovas, astut, presenta uns herois que, en l'acte final, batallaran entre ells. Si l'un defensa la terra, l'altre, la fe i el tercer, l'amor. Casanovas juga a passar del tall sociològic i realista a un món imaginat on confronta ideals vàlids però que resultaran incompatibles.
Una història catalana és el primer capítol de la trilogia sobre la identitat catalana de què aquesta tardor ja s'ha pogut veure la segona part, Pàtria, al Lliure i, fins i tot, al Poliorama. Casanovas, tot i la pompositat dels títols, no defensa una Catalunya eufòrica, sinó les seves contradiccions. El director artístic del TNC, Sergi Belbel, celebra d'aquesta obra de Casanovas (el referent de la jove dramatúrgia tant per la seva obra com per la capacitat d'agermanar-los) una escriptura en què recupera l'èpica de Brecht per al segle XXI. Si fa unes dècades ja es va apartar aquella escola pel seu to doctrinari, ara Casanovas demostra que és vàlid. Per Pep Cruz, un dels protagonistes del muntatge, en l'obra ningú és el bo, “tots tenen blancs i negres però sí que tots desperten simpaties”.
La presentació de la peça, com ja va ser a la Tallers, és singular. En la primera part es representen, entre narrat i interpretat al prosceni, les tres històries a la vegada durant les diverses etapes, que van del 1979 al 1991: els actors del repartiment passen del català del Pallars al castellà de la Mina o al sud-americà de la guerrilla nicaragüenca (en la versió de la Tallers només es desplegava la història de la Mina i del Pallars) en qüestió de segons. És un artefacte interpretatiu que resulta molt atractiu per a l'espectador. En la segona part, les primeres 9 fileres del públic podran seure dalt de l'escenari en unes grades a tres bandes (mai fins ara havia pujat gent a escena a la Sala Gran del TNC). Els de les últimes fileres podran baixar als primers seients per fer la quarta paret i contemplar de prop l'espai on es concentra el conflicte.
A més de Cruz, Lluïsa Castell, David Marcé, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés i Mariona Ribas completen el repartiment. Molts pocs repeteixen de la versió del 2011. “És una companyia de valents”, diu Casanovas, per afrontar aquesta llarga obra, amb canvis durant els assajos i amb menys de dos mesos de treball.

La Catalunya màgica

by on 17:05
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat  Una històr...


Fuente: EFE via ara.cat
Una història catalana, de Jordi Casanovas, estrenada fa dues temporades a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, arriba "corregida i modificada" i amb un repartiment pràcticament nou. L'obra es representarà a la Sala Gran del TNC del 27 de febrer al 7 d'abril. 
Sergi Belbel, director del TNC, considera que l'autor construeix una "reflexió àcida" i amb humor sobre la història de la Catalunya preolímpica, de la corrupció urbanística, les traïcions, l'especulació, el poder i les relacions territorials i humanes.
Casanovas, Premi Butaca 2011 al millor text teatral, interpel·la l'espectador per intentar comprendre com són i d'on vénen els seus habitants. En aquest sentit, el director no oblida mai les seves arrels en aquesta població, encara que reconeix que a mesura que passen els anys "cada vegada tinc menys clar què és ser català". "Emigrants, immigrants i autòctons. Tres són tres, les seves identitats", diu Casanovas.
Pensada com un 'western', com una mena de relat fundacional, el dramaturg situa l'acció a cavall entre un poble fantasma dels Pirineus i un barri perifèric de la metròpolis, la Mina, a Sant Adrià de Besòs. Casanovas destaca que la peça és la primera part d'una trilogia, que continua amb Pàtria, que ja s'ha pogut veure al teatre Lliure i al Poliorama, i que acabarà amb Vilafranca.
Davant les dificultats de comptar amb el mateix repartiment que va ocupar la Sala Tallers, s'ha optat per cares noves: David Bagés, Lurdes Barba, Lluïsa Castell, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicky Luengo, David Marcé, Alícia Pérez i Mariona Ribas.


Carme Portaceli dirige en el Grec un espectáculo en donde la transcripción de un vídeo de encuestas se convierte en un relato sórdido sobre las verdades que esconden las respuestas banales, con el que la directora abrirá en septiembre la temporada en el Teatro Valle-Inclán del Centro Dramático Nacional.
La obra, basada en un texto del británico Martin Crimp, estará en el escenario del Mercat de les Flors de Barcelona del 20 al 22 de julio con el título El vídeo no el veu ningú, y dará el pistoletazo de salida del 13 de septiembre al 14 de octubre a la temporada del Valle-Inclán de Madrid, donde se representará con el título Nadie verá este vídeo.
El propio Crimp trabajó en una empresa de estudios de mercado transcribiendo cintas de entrevistas realizadas a determinados grupos de personas, ha explicado Portaceli.
En esas encuestas, el autor del texto percibió que cualquier pregunta sobre hábitos de consumo puede abrir "una grieta en nuestro interior y desvelar cosas, incluso sentimientos y realidades, que ignorábamos, y cuyo desconocimiento nos hacía estar más cómodos, pero no más felices".
Carme Portaceli ha considerado que la obra "crea un retrato demencial y cómico de una sociedad de la década de 1990 y habla anecdóticamente de la caída del euro y del comienzo de la vorágine capitalista".
Muestra "una sociedad infeliz que no sabe qué tiene que sentir, y es también una crítica a la sociedad patriarcal", ha señalado la directora, que ha explicado que la trama arranca en el año 1991 y que muestra la evolución de unos personajes a lo largo de un año, en pleno 'thatcherismo'.
La directora teatral ha escogido poner en escena este texto "porque es una comedia hilarante y demencial" que guarda similitudes con la situación actual".
Ocho personajes, interpretados por un elenco de cinco actores, tal y como determina Crimp, se encuentran en la calle por azar, a causa de una encuesta de pizzas congeladas.
Con esa excusa llena de ironía el texto se va adentrando en sus mentes, en sus vidas y en todo lo que no dicen, ha explicado Portaceli.
Francesc Garrido interpreta a Colin, uno de los 'yuppies' que hace entrevistas sobre la importancia de añadir o no queso a la pizza.
Gabriela Flores es Elisabeth, madre de una adolescente tremenda que trabaja para una empresa misteriosa donde unos pederastas contratan niñas.
Albert Pérez interpreta tres personajes, los de John, Roger y Nigel, que dan vida a dos clientes y a un policía.
Diana Torné recrea a Karen y Sally, encuestadora y encuestada, víctima y verdugo, en un elenco que se completa con Martí Salvat en el papel de Paul.
El espacio escénico en el que se puede seguir la proyección del vídeo con las encuestas está firmado por Paco Azorín y la música de Jordi Collet pone una banda sonora inquietante a la trama.
A juicio de Portaceli, Martin Crimp, un autor que se escapa de las normas convencionales de la dramaturgia británica, empieza a ser muy reconocido en Barcelona por su destacado acercamiento a la realidad.
En opinión de la directora teatral, "se trata de una obra excepcional", de un autor "que no es críptico, tal y como se ha dicho en alguna ocasión"
Crimp "es un gran heredero de Harold Pinter y Samuel Beckett, es irónico y tiene muy claro el monólogo interior de sus personajes", ha asegurado Portaceli.
Fuente: EFE vía www.lavanguardia.es

TEXT: TADEUSZ SLOBODZIANEK
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: CARME PORTACELI
INTÈRPRETS: DAVID BAGÉS, ROSA BOLADERAS, JORDI BRUNET, FERRAN CARVAJAL, ROGER CASAMAJOR, LLUÏSA CASTELL, ISAK FERRIZ, GABRIELA FLORES, ALBERT PÉREZ i XAVIER RIPOLL
PRODUCCIÓ: GREC 2011 FESTIVAL DE BARCELONA i FACTORIA ESCÈNICA INTERNACIONAL-FEI-
TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

Un altre muntatge d'aquests que et deixa sense paraules. En un silenci absolut, amb la platea patint cada paraula de cada protagonista i totalment colpit perquè allò que escoltes és real i malgrat que ho has sentit un munt de vegades segueixes sense poder creure el que és capaç de fer l'ésser humà a altres iguals a ell.

Precisa i acurada direcció de Carme Portaceli, tres hores i mitja de duració però l'engranatge fa que et quedis pegat a la butaca sense poder moure't. Molt més esfereïdora la primera part que la segona, però malgrat que aquí només funciona l'imaginació, es fa poc ús de la violència en directe, les paraules resulten tant o més convincents alhora de descriure els fets que si estiguéssim veient les imatges.

Excel·lents interpretacions de tot el repartiment, d'entre les millors interpretacions destaca la de Xavier Ripoll i Roger Casamajor i per posar un però l'escena on la Dora (Rosa Boladeras) relata la seva història li manca una mica més d'emotivitat, sense necessitat de caure en la llàgrima fàcil, però està massa continguda.

L'escenografia ens trasllada a una classe d'escola on comença tota la història i que serveix per explicar-la sencera. Però aquí els mobles són secundaris, ho important és el que és diu, com es diu i que allò que es diu causi el terror en les orelles de qui ho rep. Res més colpidor que això.

Amb totes les entrades exhaurides per aquesta segona oportunitat després del Grec 2011, La nostra classe és més que una lliçó de història, és una obligació històrica de recordar-nos que això no hauria de tornar a passar i muntatges com aquest són la perfecta excusa per fer-lo.

LA NOSTRA CLASSE

by on 18:01
TEXT: TADEUSZ SLOBODZIANEK TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: CARME PORTACELI INTÈRPRETS: DAVID BAGÉS, ROSA BOLADERAS, JORDI BRUNET...

TEXT: MAXIM GORKI
DRAMATÚRGIA: ALBERT TOLA i CARME PORTACELI
INTÈRPRETS: NAO ALBET, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, MOHAMED EL BOUHABI, ROGER CASAMAJOR, LLUÏSA CASTELL, JORDI COLLET, DANIELA FREIXAS, GABRIELA FLORES, LINA LAMBERT, ALBERT PÉREZ i XAVIER RIPOLL
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Portaceli ens convida a baixar a l'andana del metro en aquesta adaptació del clàssic de Gorki. En plena crisi, Els baixos fons ens parlem personatges que van veure com d'un dia perdien el seu estatus, la seva vida acomodada i es convertien en captaires i es dediquen a veure la vida passar des del seu lloc fixe de l'andana.

Aquesta adaptació toca la part psicològica de l'espectador, que en un moment o d'altre pot sentir-se identificat amb qualsevol dels 12 personatges. La posada en escena impressiona. La Sala Petita s'ha convertit en una andana de metro, amb escales als dos costats i d'estètica totalment realista. L'ambient queda sobrecarregat des del primer minut, no només per la tensió entre els protagonistes, que a vegades es passen amb els crits, sinó el joc de llums i moments de foscor, impedeix que l'espectador pugui apartar la mirada un sol minut del que passa a escena.

En el pla interpretatiu ens trobem a la companyia d'actors habituals en els muntatges de la Carme Portaceli on destaca el Manel Barceló i la Gabriela Flores, i entre els no habituals meravellosa interpretació de Lina Lambert i encertada de Nao Albet.

A l'adaptació del text li sobren els deu minuts finals, quan tot sembla tancat en la ment dels espectador, alguna cosa quedava per dir, que no aporta res sinó fa avorrir a l'espectador. Sense dubte que és el moment més idoni per retrobar-se amb aquest text i l'adaptació de la Carme Portaceli i l'Albert Tola no brilla, però convé recordar que ningú estem fora de perill. 

ELS BAIXOS FONS

by on 14:24
TEXT: MAXIM GORKI DRAMATÚRGIA: ALBERT TOLA i CARME PORTACELI INTÈRPRETS: NAO ALBET, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, MOHAMED EL BOUHABI,...


La mirada de Carme Portaceli i el dramaturg Albert Tola és devastadorament esperançadora. No pot ser d'una altra manera. La directora és una convençuda que, malgrat totes les traves socials, econòmiques i de valors, l'ésser humà sempre busca la felicitat. En l'obra, es comprova que allò que Gorki va escriure a principi del segle XX, individus arraconats de la societat, es reprodueix avui, a les acaballes d'aquell mateix segle XX. Els baixos fons (1902) va ser el presagi d'una revolució, la del 1917, que va intentar retornar el poder al poble. Avui, ni tan sols s'albira un moviment contundent, decidit i radical, constata Portaceli. Tant per la directora com pel director artístic del TNC, Sergi Belbel, és “necessari” recuperar aquest muntatge des del teatre públic: donar veu i posar nom als desheretats. La posada en escena, situada en un passadís d'un metro (del 19 de gener al 26 de febrer a la Sala Petita), intenta evidenciar que tothom es pot trobar en aquest abisme, que la crisi de valors no ha fet més que incrementar-se en aquest segle de progrés i tecnologia.
La mateixa cruel jerarquia de la societat benestant es reprodueix en els baixos fons. Si n'hi ha que tenen la necessitat de refugiar-se en la dignitat de ser un home treballador que, simplement, els deutes l'han dut a dormir entre els indigents, n'hi ha d'altres que disposen d'aquells desgraciats per beneficiar-se. Fins i tot hi ha algun banquer (David Bages) que ha caigut en les trampes dels que han estat més voraços que ell. Es tracta d'“un director d'una sucursal, vaja”, il·lustra l'actor Manel Barceló. Ell, en canvi, interpreta el paper més pervers: el que s'aprofita dels desheretats amb una certa connivència amb el poder establert. Hi ha una corrupció que el protegeix per actuar impunement.
Si d'entrada l'adaptació s'allunyava molt del text de Gorki, cada cop s'hi ha anat acostant més. No calia distanciar-se'n perquè les rèpliques eren vàlides en la Barcelona postolímpica d'avui. Sí que posa un matís Albert Tola: avui els raonaments que han dut molts extreballadors membres de la classe mitjana, a la situació inestable actual són molt més ambigus.
En el text de Gorki, l'únic que tenia esperança era un avi. Portaceli ha volgut que sigui una dona, Sveta (Gabriela Flores), la que provoqui el canvi de paradigma entre aquell grup amorf, reivindicant que no es pot renunciar a l'esperança. La joventut d'Alioixka (Nao Albet) no evoca l'habitual esperança. Aquella és una societat trencada, amb trampes, i els seus membres no la poden fer funcionar. Tola ha incorporat algun text del lúcid Pier Paolo Pasolini, que aporta més buidor i desesperança a l'actitud dels joves.
Dani Nel·lo torna, com en la majoria de les produccions de Carme Portaceli. Companys de la FEI, Factoria Escènica Internacional. De fet, el gros del repartiment inclou els habituals d'aquestes produccions. La música il·lustra el somni, un altre antídot per superar la buidor d'aquells personatges. Aquell món desitjat ha de ser un motiu per viure. Nel·lo explicava ahir en la roda de premsa que tancava un cercle, recordant que el seu pare, Francesc Nel·lo, va dirigir el 1968 al Teatre de l'Aliança del Poble Nou la primera producció d'Els baixos fons a Catalunya, comptant amb la implicació d'un jove Fabià Puigserver.
Gorki era un dramaturg amb un discurs transgressor. Com Bertolt Brecht. no és agradable per a la societat benestant rebre crítiques des de l'escena. El treball de Portaceli amb els actors sempre busca la veritat, però superant els quadres realistes. Un dels al·licients d'Albert Tola per a l'adaptació de l'obra és imaginar-se que ell, en només sis mesos, podria ser un dels personatges que dibuixen l'escena. Efectivament, l'escenògraf Paco Azorín remarca que avui hi ha antiga classe mitjana, ben vestida, que dorm a les terminals dels aeroports, i que ha quedat sense casa.
Els baixos fons no apareixen els culpables de la crisi, que ha causat el daltabaix pel qual ara molts malviuen. Només s'hi expliquen les relacions entre ells, que arriben, viuen i, fins i tot, moren. Portaceli augura que mai no s'anomenen els culpables. Insinua això sí, que ara algun d'aquests és ministre d'Economia de l'estat. Belbel rebla el clau: els culpables seran, en dues setmanes, al pis de dalt: s'interpretaEl mercader de Venècia a la Sala Gran. Una casualitat buscada.
Font: www.elpuntavui.cat

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: CARME PORTACELI
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
INTÈRPRETS: NAO ALBET, DAVID BAGÉS, NEUS BERNAUES, GABRIELA FLORES, ALBERT PÉREZ i MANEL SANS
MÚSICS: DANI NEL·LO i JORDI PRATS
PRODUCCIÓ: FEI-Factoria Escènica Internacional
TEATRE ROMEA


Portaceli torna a Shakespare però aquesta vegada adaptat. Aquest Conte d'Hivern reflecteix la seva fredor des del primer moment amb una atmosfera buida i amb uns personatges molt gèlids. Portaceli a més ha eliminat el final feliç de Shakespeare i deixa als protagonistes lliures i més reals que a la versió original.

David Bagués encarna a un genial Leontes al qui la seva gelosia infundada obliga a maltractar i castigar públicament a la seva esposa d'una manera desmesurada. Gabriela Flores, Hermione, accepta el repte i ens regala la millor interpretació de la seva carrera, fent front a la gelosia del seu marit, batalla per demostrar allò que tothom veu menys ell. Els acompanya un diplomàtic Albert Pérez que intenta intervenir entre la parella.

Aquest cop falla l'escenografia, no sabem quin paper volen jugar tantes pantalles televisives, si és per allò que l'adaptació vol semblar moderna. A part d'això i davant l'absència de la famosa passarel·la 'made in Portaceli' ara tenim una taula gegant de negocis amb rodes que serveix d'espectacle en moviment per als canvis d'acte. Però l'escenari segueix mostrant-se massa negre i buit, cosa que els actors han sabut omplert amb les seves interpretacions.

Potser no calia podar tant el text, deixant-lo en un poc més d'hora i mitja, i sense referències en les que agafar-se. L'embolcall és massa petit per a tota una lliçó shakesperiana i les branques es queden sense fulles davant una adaptació que li manca tot un context, que no trobem, al darrera.

CONTE D'HIVERN

by on 18:06
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: CARME PORTACELI TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT INTÈRPRETS: NAO ALBET, DAVID BAGÉS, NEUS B...


TEXT: SANTIAGO RUSIÑOL
DRAMATÚRGIA: PABLO LEY i CARME PORTACELI
DIRECCIÓ: CARME PORTACELI
INTÈRPRETS: BORIS RUIZ, MANEL BARCELÓ, DAVID BAGÉS, LLORENÇ GONZÁLEZ, GABRIELA FLORES, MONTSE PÉREZ, CARME GONZÁLEZ, ALBERT PÉREZ, CRISTINA SIRVENT, NEUS BERNAUS i els músics: DANI NEL·LO, JORDI PRATS, FRANCISCO SUÁREZ, MIQUEL ÀNGEL CORDERO i ANTON JARL
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


Després de dotze anys torna al Teatre Nacional de Catalunya el clàssic de Santiago Rusiñol. En els últims anys hem pogut veure versions de tot tipus, però mai una revisió de l'obra com la que han fet Pablo Ley i Carme Portaceli. De l'obra original publicada en 1907 i ambientada en les costums del segle XIX només en queda la història dels personatges. La nova versió s''ubica al segle XX, des de la dictadura de Primo de Rivera (1923) fins a la mort de Franco (1975).

Amb el canvi de dates, no només deixa de tenir sentit molt dels costums que apareixen en l'obra de Santiago Rusiñol, aquella forma de viure de la nova classe social burgesa, sinó que es perd bona part de la essència dels personatges. A més Pablo Ley i Carme Portaceli han donat excessiu protagonista a la Història, fent a les transicions resums excessivament llargs del que va passar social, política i culturalment durant aquells anys.

Si ens centrem en la història del personatges, la mateixa que a l'original de 1907, trobem a un genial David Bagés fent de Esteve, amb uns tocs magistrals de surrealisme. Miquel Barceló torna a brillar donant vida al Senyor Ramon i Boris Ruiz es regala un exquisit avi. De la resta del repartiment, una moderada Gabriela Flores com Tomaseta i un jove promesa a l'alça Llorenç González com Ramonet.

La Sala Gran s'obre un cop més a allotjar una escenografia majestuosa, que només es pot presenciar en una sala com aquesta. Amb un tractament visual extraordinari, una gran pantalla convertible ens mostra els fets històrics a base de projeccions i els músics compleixen la seva funció per fer més curtes les transicions.

Carme Portaceli signa aquesta renovació del clàssic amb encert i d'aquesta manera el TNC compleix la seva tasca de modernitzar els clàssics catalans i fer-los propers al públic.