Mostrando entradas con la etiqueta Vicky Luengo. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Vicky Luengo. Mostrar todas las entradas


TEXTO y DIRECCIÓN: MARC ANGELET y ALEJO LEVIS
INTÉRPRETES: BRUNA CUSÍ, VICKY LUENGO y SERGI MATAMALA
BANDA SONORA ORIGINAL: ÀLEX TORÍO
DURACIÓN: 75min
FOTO: ROSER BLANCH
PRODUCCIÓN: FLYHARD PRODUCCIONS
SALA FLYHARD

Parece mentira que todavía no hubiera puesto los pies esta temporada en la FlyHard. Pero la vuelta ha sido sonada y fructífera. #LifeSpoiler es una de las mejores obras que hemos visto en la FlyHard en años. No sólo a nivel dramatúrgico, que también, los actores están de lujo. La premisa es saber qué pasaría si supierámos que todo está pautado, que nuestro futuro no lo escribimos nosotros sino que nos viene dado y cómo esto afectaría a nuestras relaciones, a nuestras creencias, en definitiva a nuestro día a día.

En el minúsculo espacio escenográfico del que dispone la FlyHard esta vez se esconde toda una sorpresa, que no desvelaré, aquí el spoiler estará sólo en el título. Pero realmente el impacto que acompaña a toda la obra comienza una vez uno pone los pies en la sala, y hasta aquí puedo decir. Realmente es un regalo para el espectador ver un espectáculo de una calidad sublime a escasos metros de la acción.

Dramatúrgicamente es de una precisión que pone los pelos de punta. Marc Angelet y Alejo Levis hacen uso de varias técnicas cinematográficas como los típicos flashfowards, flashbacks y la cámara lenta para reproducir imágenes que acostumbramos a ver a través de una pantalla y no en vivo y en directo. La técnica en esta ocasión es el mismo cuerpo del actor y no un aparato tecnológico. Acompaña a la dramaturgia un diseño de luces, obra de Xavi Gardés, como pocos se han visto en esta sala, simple pero tan efectivo que raya la maestría.

El reparto es de lujo. Esta temporada ha sido la gran consolidación de Vicky Luengo, y una vez más vuelve a regalarnos una tremenda interpretación, una naturalidad expresiva dentro del caos de la acción. Si ya nos encandiló en Ivanov al Lliure, en esta ocasión la comunión entre su personaje con el resto del reparto y el público es mágico, esa magia de disfrutar de interpretaciones sensacionales a un palmo de distancia. 

Bruna Cusí, a la que descubrimos en El llarg dinar de Nadal, la protagonista de la celebradísima Estiu 1973 (que se estrena el 30 de junio en los cines), demuestra en #LifeSpoiler que no es flor de un día. Qué control de la escena, de los tonos, una pareja perfecta para Vicky Luengo, con un personaje más oscuro y del que poco a poco iremos descubriendo sus secretos. Completa el reparto, Sergio Matamala, al que le acostumbran a tocar los personajes más extraños y variopintos, como es el caso, el contrapunto “racional” entre la “realidad” y la “ficción”. El personaje de Matamala pone la nota tragicómica a las situaciones descritas. Pero no se puede juzgar al personaje sólo por su envoltura, porque seguro que esconde más de lo que creemos.

Con un metraje de serie de ficción estranjera, un poco más de una hora, un ritmo frenético que no te da ni tiempo ni para respirar, el desenlace vuelve a poner al espectador en una duda, como la vida misma, llena de preguntas para las algunas de las cuáles no hay respuesta. No desvelaré si en este caso la encontaron. La única manera de averiguarlo será disfrutar en vivo y en directo de #LifeSpoiler, sino la duda será eterna. 

#LIFESPOILER

by on 20:29
TEXTO y DIRECCIÓN: MARC ANGELET y ALEJO LEVIS INTÉRPRETES: BRUNA CUSÍ, VICKY LUENGO y SERGI MATAMALA BANDA SONORA ORIGINAL: ÀLEX...


TEXT ORGINAL: ANTON CHÉJOV
VERSIÓN LIBRE Y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
DRAMATURGISTA: FERRAN DORDAL
INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, PEP CRUZ, SARA ESPÍGUL, VICKY LUENGO, SANDRA MONCLÚS, ÀGATA ROCA y PAU ROCA
DURADA: 1h 30min
FOTO: BEIGOTT
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
SALA FABIÀ PUIGSERVER (LLIURE MONTJUÏC)

No, no iba a ver Ivànov, iba a ver un Rigola y me encontré con la esencia de los dos. El pusilánime personaje maravillosamente interpretado por Joan Carreras y la mejor cara de los montajes de Rigola. Cada vez más cercanos al teatro alemán contemporáneo, con una clara influencia de maestros como Ostermaier, el montaje es una pasarela de animales humanos heridos bañada por áurea de naturalismo interpretativo y en el uso del lenguaje que pone los pelos de punta.

Lo que se podría quedar en una gamberrada superflua made in Rigola, en los últimos veinte minutos cuando todo estalla, todo cobra un sentido más allá de lo se muestra. Leer entre líneas es imprescindible para sacarle todo el jugo al montaje. Desde la metáfora de las copias de uno mismo, los gatos dorados de la buena suerte que parece que no le ha acompañado a la gran esperanza blanca, Ivànov, que aparentemente lo tenía todo de cara para ser el triunfador de sus comunidad y que pasa las horas entre lloros por lo que podía haber sido y el "cuidado" de su mujer enferma. 

Pero Rigola no ha dejado toda la carne en el asador de Ivànov sino que ha dibujado con detalles precisos las dos mujeres que más influencia tienen en la vida de nuestros antihéroe. Magistrales su mujer, Sara Espígul y su inocente y eterna enamorada, Vicky Luengo. Rigola se olvida de personajes juega una partida a muerte con el naturalismo, los personajes se llaman igual que sus actores, llevan su ropa y microfonados se hablan en la distancia, no hay roce, parece más bien una pantalla que una sala de teatro, de hecho la técnica se lleva consigo algún actor, cuya interpretación se queda más plana de lo que hubiera sido conveniente. Es lo que tiene tener que actuar sin teatralidad, con un excaso conflicto visible, el sobre esfuerzo actoral es enorme.

Siempre insisto que los clásicos están para ser leídos, que al teatro el espectador ha de llegar con una idea clara, el teatro es más que un texto, si se superan barreras del conservadurismo teatral se podrá uno deleitarse con esta versió extremadamente libre de Ivànov, sino siempre nos quedan las bibliotecas. By the way, una servidora se lo ha pasado bomba. Por cierto, brillante la sinopsis del espectáculo. No tiene pérdida.
  

IVÀNOV

by on 20:27
TEXT ORGINAL: ANTON CHÉJOV VERSIÓN LIBRE Y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA DRAMATURGISTA: FERRAN DORDAL INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU B...

AUTOR: JAN VILANOVA CLAUDIN
DIRECCIÓN: PAU ROCA
INTÉRPRETES: MIQUEL GELABERT, VICKY LUENGO y PAU ROCA
DURACIÓN: 75min
FOTO: FRANCESC PIÑOL
PRODUCCIÓN: SIXTO PAZ PRODUCCIONS
SALA BECKETT

Este es el último montaje de la Sala Beckett a Gràcia, fuera de las lecturas dramatizadas que bajaran su telón para siempre. Es una emoción agridulce, entrar en una sala para despedirse. Independientemente del espectáculo en cuestión, la magia se tenía que dar, y la suma de factores conjugó a la perfección el aplaudo final.

Sixto Paz ha escogido una historia de historias, con el contexto de una investigación acerca de la muerte de Marc Bloch a cargo de los nazis el 16 de junio de 1944 se van entretejiendo en la época actual diferentes historias: amistad, amor, admiración, sueños, mientras se reconstruyen de varias maneras los hechos de 1944.

Quizás algunos estén cansados de hablar oír de la Segunda Guerra Mundial y de los nazis. Hay mil historias sobre el tema, mil maneras diferentes de explicarlas, pero la forma de exponer los hechos de la dramaturgia de Jan Vilanova llega, y toca y consigue que mantengas la atención, hasta el último momento, hasta el estallido final. 

La iluminación de Ignasi Bosch y el espacio de Paula Bosch se vuelven imprescindibles en la segunda parte. Quizás fuese cosa mía pero veía una clara influencia de Àlex Rigola, ciertas notas de puesta en escena de Incierta Glòria, donde Pau Roca estuvo presente al final de la temporada pasada en la Sala Petita del TNC. Si no lo es, perdonad el atrevimiento de pensarlo, simplemente con la vuelta de tuerca al guión, una se queda  helada en la silla por la sorpresa.

La puesta en escena ayuda a resaltar las interpretaciones que despliegan una multitud de registros y de situaciones entre la realidad y la inverosimilitud pero que consiguen someter al espectador a un juicio constante entre los que es posible y lo que no. Sixto Paz ha vuelto a hacer diana, y con las entradas prácticamente agotadas, llena sus funciones de un público joven dispuesto a dejarse llevar por lo que sea que les expliquen. Y eso, ya es otro triunfo.

HISTÒRIA

by on 19:11
AUTOR: JAN VILANOVA CLAUDIN DIRECCIÓN: PAU ROCA INTÉRPRETES: MIQUEL GELABERT, VICKY LUENGO y PAU ROCA DURACIÓN: 75min FOTO: FRAN...

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS
INTÉRPRETES: MARTA ANGELAT, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, LLUÏSA CASTELL, GEORGINA LATRE, VICKY LUENGO, ÀUREA MÁRQUEZ, MARC RIUS, MANUEL VEIGA, DAVID VERT y ANNA YCOBALZETA
DURACIÓN: 2h 10min
FOTO: ALBERT ALEMANY
PRODUCCIÓN: ELS TEATRE AMICS
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De familias tenemos todos, mejores o peores, con las que nos llevamos mejor o peor, de esas que esconden los secretos debajo de la alfombra o de las que se lo gritan a la cara. Hay tantas tipos como familias existen. Jordi Casanovas cierra con Vilafranca su trilogía sobre la identidad catalana volviendo a sus orígenes, a su Vilafranca. 

Una historia de identidad catalana pero sobre todo de herencia, de la obvia monetariamente hablando, pero también de la herencia no tangible que recibimos queramos o no de nuestra familia, a la que no tenemos el derecho de escoger. Esta última conforma cómo somos y las decisiones que tomamos. 

Fotografía de una familia catalana (aunque bien puede ser de otro lugar) que se reúne para comer durante la Fiesta Mayor. Y, con las navidades tan cercanas, todos sabemos cómo puede acabar una reunión como ésta (no spoilers). Pero lo importante no es cómo acaba sino ir descubriendo los entresijos que se nos muestran desde el principio y que luego destapan la caja de los truenos. 

Magistral interpretación de Manel Barceló, el patriarca de la familia, la pieza clave de la reunión familiar, el pegamento para que las demás piezas de la familia sigan juntas. A su lado una brillante Marta Angelat, una madre que le sigue preocupando el que dirán por encima de la felicidad de los suyos. De entre los hijos, nueras, cuñados y demás, la figura de David Vert, cuyo papel de perdedor despierta una cierta ternura y un sorprendentemente divertido Marc Rius que ilumina el retrato con una dosis de naturalidad que despierta la carcajada del público.

Más de dos horas de duración, que pasan como si de un suspiro se tratara. Excepcional puesta en escena a dos bandas con pasarela central que permite vivir la historia casi desde dentro. Vilafranca es sin duda la parte de la trilogía mejor construida, donde historia y ritmo consiguen un equilibrio perfecto.

VILAFRANCA

by on 18:14
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS INTÉRPRETES: MARTA ANGELAT, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, LLUÏSA CASTELL, GEORGINA LATRE, VICKY...

Font: Berta Vilanova (ara.cat)
Dedicar-se professionalment al món de la interpretació ha sigut sempre una aposta arriscada i encara ho és més en l’actual situació econòmica i laboral. Tot i així, aquestes sis joves actrius catalanes tenen molt clar que volen actuar i que, malgrat les dificultats, no tiraran la tovallola. Ha sigut aquesta convicció el que els ha permès començar a obrir-se camí en aquesta professió i convertir-se en actrius emergents de l’escena catalana. Algunes prefereixen els escenaris, d’altres, els platós de cinema o de televisió, i fins i tot n’hi ha que opten per crear el seu propi projecte artístic, però totes tenen en comú que no es conformen a fer papers de personatges superficials, sinó que volen posar-se a la pell de dones profundes, valentes i apassionades, i estan disposades a treballar molt per aconseguir-ho.
Bruna Cusí
A l’actriu Bruna Cusí, de 28 anys, li agraden els personatges amb caràcter. “M’agradaria interpretar Joana la Boja, encara que és un paper maleït perquè a moltes de les actrius que l’han fet després els ha costat tornar a treballar”, diu Cusí, a qui també li agradaria posar-se a la pell d’un dels personatges de la sèrie Girls, en especial el que interpreta l’actriu (i creadora de la sèrie) Lena Dunham. “Són personatges femenins molt interessants, ja que són molt contradictoris, a vegades fins i tot una mica odiosos, però desperten empatia i sentit de l’humor. M’identifico amb elles perquè són de la meva generació”, explica Cusí. L’actriu, que és coneguda sobretot pel seu paper a Polseres vermelles -tot i que també ha treballat en diverses obres al TNC i ha fet cinema-, considera que ara és un moment difícil per a les actrius que comencen. “En moltes ocasions els productors i els directors de càsting busquen cares conegudes perquè amb la crisi no es volen arriscar”, explica, i afegeix: “És important anar-te formant contínuament, estar sempre en actiu. Jo estic picant pedra des de fa anys i ara estic molt agraïda perquè puc dir que visc plenament de la interpretació. Però aquesta professió és sempre molt inestable, i un s’ha d’acostumar a viure amb incertesa. Abans ho havia compaginat treballant de cambrera i treballant en un videoclub de Gràcia”.
Actualment Cusí està rodant el film independent Ardara, en què fa el seu primer paper protagonista, i que s’estrenarà el pròxim hivern. Recentment també ha rodat el curtmetratge It girl, que ha guanyat el premi del públic al Festival de Màlaga. I a més, forma part del repartiment de l’obra El llarg dinar de Nadal, que es podrà veure al desembre al Círcol Maldà.
Vicky Luengo
“Quan li pregunto a la meva mare què volia ser jo de petita, em contesta que, des que tenia sis anys i em va apuntar a teatre, volia ser actriu. Ho he volgut ser sempre”, explica Vicky Luengo, de 25 anys. L’actriu treballa actualment a la sèrie televisiva La Riera i a l’obra de teatre Vilafranca, que es podrà veure al Teatre Lliure la temporada que ve. A més, també acaba de rodar el film Barcelona nit d’hivern, que s’estrenarà per Nadal. “Estic molt contenta i agraïda perquè visc de la interpretació des dels 18 anys”, diu l’actriu, que recorda especialment un film francès que va rodar quan en tenia 19. “Vaig anar al càsting sense saber francès. M’havia après el text de memòria. Setmanes després em van trucar per dir-me que m’havien agafat i jo només sabia dir merci. El director se’n va adonar i em va dir que tenia dos mesos per aprendre francès”, explica. Luengo considera que ser actriu és una professió “preciosa” però també molt inestable. “Encara que vagis enllaçant projectes, sempre tens la inseguretat de si tornaràs a treballar, no se sap mai. Treballo intensament i em prenc la professió amb molta seriositat. Penso que s’ha de treballar molt”, diu. 
Segons Luengo, cal constància i confiança per tirar endavant en aquesta professió. “En aquests anys he après que confiar en tu és el més important, sobretot quan vas a un càsting. Portar una feina feta real i la confiança que aquesta feina està ben feta. El meu objectiu és sempre sortir dels càstings pensant que he fet tot el que era a les meves mans. Malauradament, no tot depèn de l’actor”, conclou.
Aida Oset
“El meu primer paper el vaig aconseguir perquè el director d’ El cor de la ciutat em va veure cantant en un bar de Gràcia i una setmana després em va cridar per al càsting”, explica Aida Oset, una actriu i cantant de 31 anys que ha participat en films com Tres dies amb la famíliaForasters i Frontera, entre d’altres. 
“Em fa gràcia perquè jo ja em vaig sentir emergent fa sis anys i ara, després d’un temps sense treballar a la tele, torno a ser una actriu emergent”, diu Oset. L’actriu ha treballat recentment a la sèrie Cites i ara està assajant el musical Molt soroll per no res, que s’estrenarà al TNC la temporada que ve. Oset explica que és molt “feliç” per tenir l’oportunitat de participar en aquest muntatge. “Fer un Shakespeare, posar-me a la pell d’Hero i treballar amb un equip de gent que en sap molt és increïble”, comenta. Oset també explica que no oblidarà mai el càsting que va fer per a aquest musical. “Hi vaig anar vestida amb texans negres, samarreta i vambes i em van dir que semblava un maqui i que la pròxima vegada anés vestida de noia. Però, mira, suposo que van riure una estona i vaig fer que es recordessin de mi sense voler”, diu l’actriu, que tenia pensat marxar a viure a Berlín aquest any. “Amb molt poc temps m’han sortit aquests dos projectes - Cites i l’obra al TNC- i he decidit quedar-me a Barcelona”, diu Oset. “Ser actriu és una cursa de fons, exigent i intermitent, que t’obliga a improvisar constantment. Has de tenir molt clar que ho vols fer. A mi m’ajuda tenir projectes personals que m’omplin”, assegura. “Això que un cop surts a la tele ja et coneixen no és veritat, les sèries són molt efímeres. Com a molt alguna vegada pel carrer una dona gran despistada et diu que et coneix però que no sap si és del barri o de l’aquagym ”, bromeja Oset. 
Elena Martín
“TENIA POR D’ARRISCAR-ME PER RES”
Al contrari del personatge que interpreta al film Les amigues de l’Àgata, en què és més aviat una noia reservada, l’Elena Martín, de 23 anys, assegura que ella parla tota l’estona i que amb els anys ha après a dir el que pensa. “Som molt diferents encara que l’entorn social és similar”, diu l’actriu, que comenta que no s’esperava que aquest film tingués tant èxit. “És un projecte de quatre estudiants de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra i ja ha guanyat dos premis, com a millor pel·lícula de cinema independent a l’Abycine i el premi del públic al Festival de Cinema d’Autor de Barcelona”, explica Martín. “Per a mi ha sigut la primera vegada que faig una pel·lícula i també que tinc un paper protagonista”, diu. “El fet de ser un film independent ens ha permès tenir molt temps per rodar. Hem tingut molta llibertat”, recorda. Gràcies a aquest film, ara li ha sortit un nou projecte, Tierras de soledad, una pel·lícula que dirigirà Meritxell Colell i en què l’actriu farà de protagonista. Martín, que a més de formar-se com a actriu ha estudiat comunicació audiovisual, comenta que per ara ha estat més darrere que davant les càmeres. “Ara estic dirigint una pel·lícula amb uns amics i també faig d’ajudant de direcció de la companyia La Virgueria. A més, dirigeixo juntament amb uns companys el grup de teatre jove de la Sala Beckett, Malnascuts, que està tenint molt èxit. Però el que més m’agrada és actuar. Abans que em sortissin aquests projectes, jo ja tenia pensat posar-me a buscar feina d’actriu un cop acabés la carrera, perquè sento que mai hi he dedicat prou temps. Sempre m’ha fet por arriscar-me i no treure’n res. Però ara crec que val la pena aquest risc”, explica Martín.
Júlia Molins
“Tinc amigues que fa molts anys que treballen. I jo pensava: «¿Jo també em podré dedicar al que vull?» Al principi t’angoixa una mica”, diu Júlia Molins, de 22 anys, que en el mateix any l’han agafat per fer d’actriu en dues sèries de televisió, Cites i Seis hermanas. “Ha sigut increïble en tots els sentits. Com que ha arribat tot de cop, crec que encara no ho he assumit. M’he tirat de cap a la piscina i ja està. No havia fet mai una sèrie i al principi el que més em preocupava era no estar a l’altura, però m’he sentit molt acollida”, diu l’actriu, que explica que cal anar a molts càstings abans de poder començar a treballar. “A vegades passa que algú es fixa en tu, confia en tu i et dóna una oportunitat, encara que no siguis una cara coneguda. Però perquè passi això, has de ser a tot arreu”, diu Molins, que anteriorment havia format part de la companyia del Club Super3 i havia participat en diversos projectes de teatre. “Formo part de la companyia La Hydra, amb la qual vam estrenar L’últim dia de febrer a la Nau Ivanow i Utilitat programada al Tantarantana”, explica. L’últim que voldria Molins és que l’encasellessin en papers de “nena bufona i dolça”. “Estic contenta perquè fins ara m’han donat personatges de dones amb una mica de mala llet. A mi m’agraden els personatges amb caràcter i que no són superficials”, assegura l’actriu, a qui li agradaria molt treballar amb el director francès Jean-Pierre Jeunet (Amélie). “M’agrada com són i com pensen els personatges de dones de les seves pel·lícules”, conclou Molins.
Marta Ossó
“Cada vegada que entro al TNC com a espectadora m’acolloneixo i penso: «Estàs boja o què? Com pots estar tranquil·la aquí baix?» Però a l’escenari estàs emparat pel personatge, per la història i els companys, i només sents emoció. Però confesso que la primera vegada que vaig actuar-hi vaig plorar bastant”, diu Marta Ossó, de 26 anys, que assegura que “és molt feliç dalt l’escenari” des dels 7, quan va començar a fer teatre. “M’estimo molt tots els projectes que he fet, però, amb el cor a la mà, em quedo amb La rosa tatuada, pel que va significar per a mi poder estrenar a la Sala Gran del TNC, per les persones que hi vaig conèixer i pel personatge que hi interpretava, que em tenia el cor robat i em donava molta llibertat i vida”, diu l’actriu, que anteriorment ja havia actuat, entre d’altres, a la Sala Beckett i al Teatre Lliure i que confessa que ara té “una mica de ganes de càmera”. 
Ossó començarà al setembre una beca del Goethe Institut per a artistes, amb la qual haurà de passar dos mesos a Alemanya. “És difícil introduir-se al món de la interpretació i també mantenir-s’hi. Requereix esforç, perseverança, paciència i respirar fondo”, diu l’actriu. “Però tinc molts companys valents que han format companyies petites i que estan aconseguint grans coses. Crec que aquesta és la dinàmica actual del teatre aquí a Catalunya i és molt positiva. Que es pugui viure d’aquesta professió amb dignitat ja és un altre tema. Faltaria un canvi en la política i en l’educació”, conclou Ossó.


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat Una història catalana, que havia estrenat a la Sala Tallers el 2011 venent pràcticament totes les localitats posades a la venda. Ara ha tingut l'oportunitat de completar aquell experiment ambiciós del T6, que va resultar un èxit. L'obra, de tres hores de durada, il·lustra tres categories de catalans: els autòctons (alguns gelosos de mantenir el territori verge i altres amb ànsies de prosperar), els immigrants del suburbi i els que tornen de les Amèriques. Si en els primers la bruixeria pot modificar un pla urbanístic, a la Mina, la superstició frena atracaments i a les Amèriques, una santera adverteix a un personatge del perill que pateix la seva família a Catalunya. Casanovas, astut, presenta uns herois que, en l'acte final, batallaran entre ells. Si l'un defensa la terra, l'altre, la fe i el tercer, l'amor. Casanovas juga a passar del tall sociològic i realista a un món imaginat on confronta ideals vàlids però que resultaran incompatibles.
Una història catalana és el primer capítol de la trilogia sobre la identitat catalana de què aquesta tardor ja s'ha pogut veure la segona part, Pàtria, al Lliure i, fins i tot, al Poliorama. Casanovas, tot i la pompositat dels títols, no defensa una Catalunya eufòrica, sinó les seves contradiccions. El director artístic del TNC, Sergi Belbel, celebra d'aquesta obra de Casanovas (el referent de la jove dramatúrgia tant per la seva obra com per la capacitat d'agermanar-los) una escriptura en què recupera l'èpica de Brecht per al segle XXI. Si fa unes dècades ja es va apartar aquella escola pel seu to doctrinari, ara Casanovas demostra que és vàlid. Per Pep Cruz, un dels protagonistes del muntatge, en l'obra ningú és el bo, “tots tenen blancs i negres però sí que tots desperten simpaties”.
La presentació de la peça, com ja va ser a la Tallers, és singular. En la primera part es representen, entre narrat i interpretat al prosceni, les tres històries a la vegada durant les diverses etapes, que van del 1979 al 1991: els actors del repartiment passen del català del Pallars al castellà de la Mina o al sud-americà de la guerrilla nicaragüenca (en la versió de la Tallers només es desplegava la història de la Mina i del Pallars) en qüestió de segons. És un artefacte interpretatiu que resulta molt atractiu per a l'espectador. En la segona part, les primeres 9 fileres del públic podran seure dalt de l'escenari en unes grades a tres bandes (mai fins ara havia pujat gent a escena a la Sala Gran del TNC). Els de les últimes fileres podran baixar als primers seients per fer la quarta paret i contemplar de prop l'espai on es concentra el conflicte.
A més de Cruz, Lluïsa Castell, David Marcé, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés i Mariona Ribas completen el repartiment. Molts pocs repeteixen de la versió del 2011. “És una companyia de valents”, diu Casanovas, per afrontar aquesta llarga obra, amb canvis durant els assajos i amb menys de dos mesos de treball.

La Catalunya màgica

by on 17:05
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat  Una històr...


Fuente: EFE via ara.cat
Una història catalana, de Jordi Casanovas, estrenada fa dues temporades a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, arriba "corregida i modificada" i amb un repartiment pràcticament nou. L'obra es representarà a la Sala Gran del TNC del 27 de febrer al 7 d'abril. 
Sergi Belbel, director del TNC, considera que l'autor construeix una "reflexió àcida" i amb humor sobre la història de la Catalunya preolímpica, de la corrupció urbanística, les traïcions, l'especulació, el poder i les relacions territorials i humanes.
Casanovas, Premi Butaca 2011 al millor text teatral, interpel·la l'espectador per intentar comprendre com són i d'on vénen els seus habitants. En aquest sentit, el director no oblida mai les seves arrels en aquesta població, encara que reconeix que a mesura que passen els anys "cada vegada tinc menys clar què és ser català". "Emigrants, immigrants i autòctons. Tres són tres, les seves identitats", diu Casanovas.
Pensada com un 'western', com una mena de relat fundacional, el dramaturg situa l'acció a cavall entre un poble fantasma dels Pirineus i un barri perifèric de la metròpolis, la Mina, a Sant Adrià de Besòs. Casanovas destaca que la peça és la primera part d'una trilogia, que continua amb Pàtria, que ja s'ha pogut veure al teatre Lliure i al Poliorama, i que acabarà amb Vilafranca.
Davant les dificultats de comptar amb el mateix repartiment que va ocupar la Sala Tallers, s'ha optat per cares noves: David Bagés, Lurdes Barba, Lluïsa Castell, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicky Luengo, David Marcé, Alícia Pérez i Mariona Ribas.