Mostrando entradas con la etiqueta Pau Roca. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pau Roca. Mostrar todas las entradas


TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA
DIRECCIÓN y ESPACIO: ORIOL BROGGI
CREACIÓN MUSICAL: JOAN GARRIGA
INTÉRPRETES: IVAN BENET, ANNA CASTELLS, NORA NAVAS, PAU ROCA, CLARA SEGURA, MONTSE VELLVEHÍ y JUGUETÓN
MÚSICS: JOAN GARRIGA, MARIÀ ROCH y MARC SERRA
DURACIÓN: 1h 50min
FOTOGRAFIA: BITO CELS
PRODUCCIÓN: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


Tercero y último Lorca de la temporada. Reparto de lujo y una obra que quien más quien menos pone los pelos de punta. Quizás sea una de las obras que más ha sufrido el paso del tiempo, a nadie le debería escandalizar el adulterio ni las rivalidades entre familias, pero lo que sí escandaliza, o al menos debería, el profundo machismo que destila. Oriol Broggi ha sido muy fiel al texto, lo ha vuelto a llevar a su terreno, a esa Biblioteca de Catalunya, a esa tierra, a esa Andalucía.

Con la platea a cuatro bandas, hay que aprovechar todo el espacio para colocar una silla más, las entradas han volado, mi situación de privilegio, bien aconsejada, en la segunda fila de una de las gradas paralelas. Juguetón camina, trota pero tengo la suficiente distancia para que lo vea como si tuviera delante una pantalla. Una concesión de la obra, más allá del titular, la presencia de una caballo vivo en directo no aporta nada más que la incertidumbre de saber si estará bien domado o no. Una simple proyección, espacio sonoro o incluso realidad aumentada hubieran hecho el mismo efecto.

El cartel encabezado por Clara Segura y Nora Navas ya promete. Dos de las grandes en escena, y la verdad es que es todo un gustazo ver cómo desgranan las frases de Lorca, poesía pura. Lo que no logro entender es el cambio de personajes de la primera escena, quizás en busca de un lucimiento de la Clara Segura, ya desde bien empezada la obra, pero a tenor por la cantidad de escenas de las que es protagonista, no haría faltar despistar al espectador.

Al mano a mano de damas, le acompaña un excepcional Leonardo, interpretado por Ivan Benet, brillante en cada réplica pero que alcanza su culmen con el duelo poético que mantiene con la Novia, Clara Segura. Montse Vellvehí nos regala los momentos con más comicidad de la pieza dramática en su papel de criada.

Uno de los elementos por los que guardaremos estas Bodas de Sangre en la memoria es por el espacio sonoro de Damien Bazin y por la estupenda banda sonora de Joan Garriga. Todo un viaje, sin movernos del asiento (nuevos por cierto, pero igual de incómodos) a esa Andalucía de sueños, de cuentos y de algunos tópicos. No entiendo, pero la inclusión del catalán en una de sus letras, demasiado hermanamiento. 

Pero sin duda el elemento más flojo de la función es la iluminación firmada por Pep Barcons, no es que la Biblioteca de Catalunya sea un lugar fácil de iluminar y menos con una poco acertada disposición del espacio escénico a cuatro bandas, realmente parece que sería más propicio hacerlo a dos, a tenor por la cantidad de sombras con las que se “alumbran” los personajes. Demasiados momentos a oscuras, el ambiente sonoro es importante, pero Bodas de Sangre es una obra de piel, y la piel te la da una mirada, una expresión.

Y mientras la sangre es derramada, me doy cuenta de que no se me han puesto los pelos de punta, de que ha faltado no sé qué que me erizara la piel, ese sentimiento de haber visto una obra maestra, inolvidable. Se agradece el viaje a Andalucía, ver un reparto interpretar con una naturalidad aplastante la difícil poética lorquiana pero esta vez el duende no me ha embrujado.

BODAS DE SANGRE

by on 19:11
TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA DIRECCIÓN y ESPACIO: ORIOL BROGGI CREACIÓN MUSICAL: JOAN GARRIGA INTÉRPRETES: IVAN BENET, ANNA CA...


TEXT ORGINAL: ANTON CHÉJOV
VERSIÓN LIBRE Y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
DRAMATURGISTA: FERRAN DORDAL
INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, PEP CRUZ, SARA ESPÍGUL, VICKY LUENGO, SANDRA MONCLÚS, ÀGATA ROCA y PAU ROCA
DURADA: 1h 30min
FOTO: BEIGOTT
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
SALA FABIÀ PUIGSERVER (LLIURE MONTJUÏC)

No, no iba a ver Ivànov, iba a ver un Rigola y me encontré con la esencia de los dos. El pusilánime personaje maravillosamente interpretado por Joan Carreras y la mejor cara de los montajes de Rigola. Cada vez más cercanos al teatro alemán contemporáneo, con una clara influencia de maestros como Ostermaier, el montaje es una pasarela de animales humanos heridos bañada por áurea de naturalismo interpretativo y en el uso del lenguaje que pone los pelos de punta.

Lo que se podría quedar en una gamberrada superflua made in Rigola, en los últimos veinte minutos cuando todo estalla, todo cobra un sentido más allá de lo se muestra. Leer entre líneas es imprescindible para sacarle todo el jugo al montaje. Desde la metáfora de las copias de uno mismo, los gatos dorados de la buena suerte que parece que no le ha acompañado a la gran esperanza blanca, Ivànov, que aparentemente lo tenía todo de cara para ser el triunfador de sus comunidad y que pasa las horas entre lloros por lo que podía haber sido y el "cuidado" de su mujer enferma. 

Pero Rigola no ha dejado toda la carne en el asador de Ivànov sino que ha dibujado con detalles precisos las dos mujeres que más influencia tienen en la vida de nuestros antihéroe. Magistrales su mujer, Sara Espígul y su inocente y eterna enamorada, Vicky Luengo. Rigola se olvida de personajes juega una partida a muerte con el naturalismo, los personajes se llaman igual que sus actores, llevan su ropa y microfonados se hablan en la distancia, no hay roce, parece más bien una pantalla que una sala de teatro, de hecho la técnica se lleva consigo algún actor, cuya interpretación se queda más plana de lo que hubiera sido conveniente. Es lo que tiene tener que actuar sin teatralidad, con un excaso conflicto visible, el sobre esfuerzo actoral es enorme.

Siempre insisto que los clásicos están para ser leídos, que al teatro el espectador ha de llegar con una idea clara, el teatro es más que un texto, si se superan barreras del conservadurismo teatral se podrá uno deleitarse con esta versió extremadamente libre de Ivànov, sino siempre nos quedan las bibliotecas. By the way, una servidora se lo ha pasado bomba. Por cierto, brillante la sinopsis del espectáculo. No tiene pérdida.
  

IVÀNOV

by on 20:27
TEXT ORGINAL: ANTON CHÉJOV VERSIÓN LIBRE Y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA DRAMATURGISTA: FERRAN DORDAL INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU B...

AUTOR: JAN VILANOVA CLAUDIN
DIRECCIÓN: PAU ROCA
INTÉRPRETES: MIQUEL GELABERT, VICKY LUENGO y PAU ROCA
DURACIÓN: 75min
FOTO: FRANCESC PIÑOL
PRODUCCIÓN: SIXTO PAZ PRODUCCIONS
SALA BECKETT

Este es el último montaje de la Sala Beckett a Gràcia, fuera de las lecturas dramatizadas que bajaran su telón para siempre. Es una emoción agridulce, entrar en una sala para despedirse. Independientemente del espectáculo en cuestión, la magia se tenía que dar, y la suma de factores conjugó a la perfección el aplaudo final.

Sixto Paz ha escogido una historia de historias, con el contexto de una investigación acerca de la muerte de Marc Bloch a cargo de los nazis el 16 de junio de 1944 se van entretejiendo en la época actual diferentes historias: amistad, amor, admiración, sueños, mientras se reconstruyen de varias maneras los hechos de 1944.

Quizás algunos estén cansados de hablar oír de la Segunda Guerra Mundial y de los nazis. Hay mil historias sobre el tema, mil maneras diferentes de explicarlas, pero la forma de exponer los hechos de la dramaturgia de Jan Vilanova llega, y toca y consigue que mantengas la atención, hasta el último momento, hasta el estallido final. 

La iluminación de Ignasi Bosch y el espacio de Paula Bosch se vuelven imprescindibles en la segunda parte. Quizás fuese cosa mía pero veía una clara influencia de Àlex Rigola, ciertas notas de puesta en escena de Incierta Glòria, donde Pau Roca estuvo presente al final de la temporada pasada en la Sala Petita del TNC. Si no lo es, perdonad el atrevimiento de pensarlo, simplemente con la vuelta de tuerca al guión, una se queda  helada en la silla por la sorpresa.

La puesta en escena ayuda a resaltar las interpretaciones que despliegan una multitud de registros y de situaciones entre la realidad y la inverosimilitud pero que consiguen someter al espectador a un juicio constante entre los que es posible y lo que no. Sixto Paz ha vuelto a hacer diana, y con las entradas prácticamente agotadas, llena sus funciones de un público joven dispuesto a dejarse llevar por lo que sea que les expliquen. Y eso, ya es otro triunfo.

HISTÒRIA

by on 19:11
AUTOR: JAN VILANOVA CLAUDIN DIRECCIÓN: PAU ROCA INTÉRPRETES: MIQUEL GELABERT, VICKY LUENGO y PAU ROCA DURACIÓN: 75min FOTO: FRAN...

AUTOR: FEDERICO GARCÍA LORCA
DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: NACHO VERA, PEP TOSAR, NAO ALBET, GUILLERMO WEICKERT, LAIA DURAN, DAVID BOCETA, JESÚS BARRANCO, PAU ROCA, MARÍA HERRANZ, JORGE VARANDELA, JAIME LORENTE, DAVID LUQUE, IRENE ESCOLAR, JUAN CODINA, JOSÉ LUIS TORRIJO
ESPACIO ESCÉNICO: MAX GLAENZEL
ILUMINACIÓN: CARLOS MARQUERIE
DURACIÓN: 1h 20min
FOTOGRAFIA: ROS RIBAS
PRODUCCIÓN: TEATRO NACIONAL DE CATALUNYA y TEATRO DE LA ABADÍA
SALA GRAN (TNC)

Escribo esta crítica pensando que soy incapaz de abarcar con mis palabras el brutal universo que describe Federico García Lorca en El Público. Inconmensurable obra llena de simbolismo, con una imaginación desbordante y que provoca diversas miradas sobre la obra, para los que sean capaces de sumergirse en ese universo y para aquellos, que aún sabiendo que hay cosas que se les escapan, optan por quedarse en una primera lectura, (a la salida de la sala siempre pueden leerse el magnífico programa de mano).

Con una Sala Gran recortada, con una escenografía de vibrante e imponente de Max Graenzel (con una iluminación poderosísima de Carlos Marquerie) que acompaña al espectador desde que éste entra por la puerta y le acompañará mucho tiempo después de la salida. Entre brillos y arena se dan cita los fantasmas del autor, sus miedos, sus frustraciones, sus deseos, la pulsión entre sus deseos más íntimos y lo que la sociedad marca, el teatro y la vida. Un teatro, que se ha aburguesado, ha dejado de interesarse por la vida, está muerto, y que Lorca a través del surrealismo intenta resucitarlo (las hormigas de Dalí o una Elena que no puede irse como si fueran los personajes burgueses de "El ángel exterminador" de Buñuel).

Pero teatro no es sólo texto, con una poesía y un puñal en cada verso, también es catarsis colectiva, brillantemente dibujada en en penúltimo cuadro, cuando Nao Albet canta "La canción del Pastor Lobo" y Laia Duran da luz a los versos a través de una hipnótica danza. Sin hacernos sangre, el último compás está marcado por esa desilusión que parece no tener fin y teñir la escena. Moribundo y sin opción, el teatro deja pasar a sus espectadores, que no han sido lo suficientemente valientes de presenciar la muerte en escena.

Federico García Lorca guardó en un cajón una obra que el pensaba que el público no estaba preparado para verla, después de acabar de escribirla en 1930. Hoy, y después de observar el comportamiento de la sala, no estoy del todo segura de que haya cambiado el signo de la afirmación. Gente abandonando su asiento antes de que acabarán los aplausos, ni el más mínimo bravo a una compañía, a la que una servidora hubiera estado aplaudiendo días, y para un texto, que a día de hoy está más vivo que nunca. El teatro sigue moribundo y sólo depende de nosotros resucitarlo, por lo que diría, y aunque no es de este texto, "tócala otra vez, Sam". Gracias, Rigola! 

EL PÚBLICO

by on 16:44
AUTOR: FEDERICO GARCÍA LORCA DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: NACHO VERA, PEP TOSAR, NAO ALBET, GUILLERMO WEICKERT, LAIA DURAN, D...

TEXTO: JOAN SALES
ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, MARCEL BORRÀS, AINA CALPE, JOAN CARRERAS, LAIA DURAN, TONI MIRA, PAU ROCA y MAR ULLDEMOLINS
DURACIÓN: 3h 15min (con dos entreactos incluidos)
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y HEARTBREAK HOTEL
SALA PETITA (TNC)

Palabras mayores adaptar una obra como Incerta Glòria a la escena, pero si detrás está Àlex Rigola, la cosa da menos miedo. No conocía la obra, no he sido de esas personas que admite haberla devorado, pero de historias de la Guerra Civil aquí o allá conozco. Avisada estaba que durante la primera parte había una amalgama de personajes, pero a los que llevamos muchas series a nuestras espaldas, este hecho no nos debería asustar aunque aquí no haya un rewind posible.

Una vez metidos en harina, de la primera parte impresiona casi más la puesta en escena que la historia en sí. La sala petita desnuda, o más oscura de lo que nos tiene acostumbrados, con un mobiliario que nos produce una sensación de frío, más allá del que nos producirá algunas de las palabras pronunciadas. Sin duda la interpretación clave de esta parte corre a cargo del Pau Roca, y sobre todo en la escena final que es memorable.

En la segunda parte me hubiera quedado toda la vida, pasamos del frío a la ternura, dios mediante un intermedio, con una espectacular Mar Ulldemolins, cuya interpretación pone los pelos de punta y nos deja lágrimas en los ojos. Una escena muy íntima, donde el tiempo pasa volando y al volver a la realidad de la sala sientes un y mil punzadas en el estómago.

La puesta en escena de la tercera parte es espectacular, grandilocuente. Quizás sea el tiro certero final para un cúmulo de sensaciones que vas acumulando durante toda la obra y que estalla definitivamente. 

La dirección magistral de Àlex Rigola rezuma en todo el montaje, desde la dirección de actores a una puesta en escena espectacular (de Max Graenzel, escenografía, y August Viladomat, iluminación). Las palabras y los pensamientos de los personajes de Joan Sales son un cúmulo de vida, muerte, religión, ética, estética, amor o política y, aunque la tijera era necesaria en una obra literaria tan amplia, la esencia está en cada discurso, en cada réplica. La obra explica una historia ardua, pero que se entiende. Siempre nos quedan las estanterías de cualquier biblioteca para profundizar en ella.

Dichosos sean los ojos que me han servido para presenciar la mejor obra del Teatre Nacional de Catalunya esta temporada, con entradas agotadas desde hace días, muchos esperan que la temporada que viene alguien la vuelva a programar. La gloria aunque incierta es un éxito seguro y merecido.

INCERTA GLÒRIA

by on 17:19
TEXTO: JOAN SALES ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, MARCEL BORRÀS, AINA CALPE, JOAN CARRERA...


Font: Laura Serra (ara.cat)
El teatre necessita revulsius constants, sobretot en un context de caiguda en picat dels espectadors. La jove companyia Sixto Paz, liderada per Pau Roca, ha agafat el bou per les banyes: proposen als espectadors que paguin l'entrada al preu que vulguin i després de veure la funció. No només estan convençuts de l'interès de la proposta, sinó que creuen que és possible un nou sistema al marge de l'economia de mercat: "És l'economia empàtica. En comptes de compartir, col·laborar. La taquilla inversa fa que s'estableixi un diàleg amb l'espectador. Si compartim tota la informació, l'espectador entendrà la situació de la companyia i confiem que valori el que hem fet. Apel·lem al consum responsable", explicava ahir David Costa. La Sala Beckett els ha acceptat la jugada.
L'experiment, de fet, té molt a veure amb l'espectacle que ha decidit tirar endavant Sixto Paz, com a coproductors de l'obra juntament amb la Beckett. Si existeix, encara no ho he trobat és un text del jove valor anglès Nick Payne. "Dispara dos temes en paral·lel: el compromís individual amb la pròpia família i la forma de vida i el compromís ideològic i polític amb el món -explica Toni Casares, director de la sala-. Són dues línies que no sempre conflueixen: com vivim de portes endins i com vivim de portes enfora".
Marilia Samper, un altre valor en alça -autora i directora que ha passat pel cicle T6 del Teatre Nacional-, dirigeix una proposta austera en producció però gran en ambició. "És un text que m'ha tocat, m'ha emocionat, perquè parla de mi. Conté petits conflictes humans sota els quals passen les grans coses", explica. Els quatre protagonistes són membres d'una família convencional que viuen aïllats cadascú en el seu drama. El pare (Carles Gilabert) és un professor universitari obsessionat per la seva tesi doctoral ecologista, que tracta la necessitat de reducció global i de comptar amb la comunitat. Mentre l'home intenta salvar el planeta, destrueix la seva família: una filla acomplexada que pateix bullying (interpretada per la debutant Patricia Garcia) i una dona frustrada (Montse Germán). El detonant de l'obra és l'arribada del tiet (Pau Roca). "Ningú és capaç de demanar ajuda i tots estan sols i necessitats", diu Samper.
Nick Payne va estrenar aquesta obra a Broadway al setembre amb Jake Gyllenhaal al cast i acaba d'estrenar l'últim text al Royal Court, Constel·lacions, que serà al febrer al Teatre Akadèmia.


PASSAR DE LA REGIONAL A LA CHAMPIONS
David Marcé Truca un inspector (2011)
David Marcé tot just estava a l'Institut del Teatre quan va assabentar-se dels càstings per a Truca un inspector . Va passar "a la següent fase" tres vegades. "I quan et diuen que treballaràs amb aquest fenomen, flipes. Els càstings són molt agradables: es pren temps i valora la gent, no és mecànic". "És que m'agrada fer càstings -diu Pou-. A vegades em diuen que no els entretingui tant..." És l'estona que necessita per aguditzar el seu olfacte.
"Estava amb un ulls com taronges, perquè dels actors de la vella escola n'aprens a sobre l'escenari i a baix, i sobretot amb en Pou que fa d'actor i director alhora, i veus quines eines s'aplica a ell mateix. N'aprens treballant. És un pou de ciència".
Tot i que Marcé ja havia treballat i treballa en altres produccions, especialment amb la companyia Dei Furbi i al Club Super3 , entrar al Goya va ser "passar de Regional a la Champions". "No hi ha gaire més gent que pugui estar quatre o cinc mesos en cartell a Barcelona. De les obres que aguanten això en sabem els títols: Agost , El mètode Grönholm ... I ell té la virtut d'aconseguir-ho amb cada muntatge que fa. Saps que apostes per un cavall guanyador, que et ve molt de temps amb feina, i això amb teatre no passa gaire! La rutina dels que estem començant és actuar 6 setmanes si estàs de sort, no fer 220 funcions!", somriu. I ni molt menys havia somiat en teatres de 900 localitats com La Latina de Madrid.
"ES DONEN MOLT POQUES  BONÍSSIMES OPORTUNITATS"
Rubén De Eguia La vida por delante (2009)
"Vaig fer 445 funcions de La vida por delante ", deixa anar Rubén de Eguia. Són com a mínim 400 bolos més del que és habitual en teatre. "A la 45 ja ho comences a tenir per la mà!", defensa. El noiet que feia de veritable robaplans a la gran Concha Velasco i que es va endur un grapat de lloances dels crítics, ja llavors es treia mèrits: "Reivindicava que no és que fos ni tan jove, ni tan bo, ni tan sorpresa, és que es donen molt poques boníssimes oportunitats. No és corrent, no s'arrisquen, no es dóna la coresponsabilitat d'un coprotagonista a xavals", exposa. Ell tenia 24 anys quan va estrenar l'obra, però podia aparentar-ne 18 o 20, tot i que a la novel·la de Romain Gary se suposava que el noi, immigrant d'origen àrab, en tenia 16. "Els tres primers nois que vam tenir feina professional de la meva promoció, tots tres aparentàvem ser adolescents. Si tens aspecte de 30 anys quan acabes l'Institut és més difícil, perquè ja hi ha gent coneguda a qui li donen feina. D'adolescents sempre en falten de nous", diu de nou espolsant-se mèrits.
El càsting a De Eguia va durar dues hores i mitja. "A les proves de teatre és un gust estar tu i prou amb el director a l'escenari, és una adrenalina esportiva, molt sana". El gran moment va ser compartir escenari "amb gent que porta tants anys a l'ofici" i poder aportar "il·lusió, energia, ganes". "No hi ha temps per als nervis, veus que t'hi has d'entregar: eren dues bèsties i el principiant. Jo tenia clar que havia de callar, escoltar i aprendre".
UN COMBAT PER QÜESTIÓ DE VANITAT
Pau Roca La cabra o qui és Sylvia? (2005)
Josep Maria Pou recorda el càsting de La cabra o qui és Sílvia? . "Vaig veure més de 60 actors joves de Barcelona, va ser exhaustiu. Jo sabia que aquell nano era important i de risc. I recordo que a la final hi van arribar quatre nois que acabaven de sortir de l'Institut i que ara ja han treballat molt: Jordi Llordella, Ramon Pujol, Jaume Ulled i Pau Roca, que va guanyar". Pou va aprofitar la selecció i va acabar treballant amb tots.
Pau Roca va seguir en aquell espectacle un any i mig, i el va deixar a la recta final per una oferta de televisió. "Va ser el primer muntatge potent en què vaig treballar, una experiència collonuda -recorda l'actor-. Vaig aprendre cada dia d'ell i de tots". "És una escola que la gent jove no té i per a mi és fonamental per la vanitat, en el sentit de pensar que no et poden menjar el terreny. No em considero un actor antiquat, però t'obliga a posar-te les piles. Es produeix un combat entre un nano de 20 anys i un senyor de 60!", assenyala Pou.
"ET DÓNA INDICACIONS MOLT CONCRETES.  ES NOTA L'OFICI"
Jaume Madaula Truca un inspector (2012)
La veu i la planta de Jaume Madaula (23 anys i quasi dos metres) poden fer creure que sigui fill del corpulent Josep Maria Pou a Cel- obert . Quan la van estrenar el 2003, el jove que hi actuava també tenia presència: era David Janer -"Va ser recomanació meva!", es reivindica Pou-, el que avui és "un dels homes més desitjats d'Espanya" per l'èxit de la sèrie Águila Roja de TVE, comenta el director.
En el cas de la nova aposta, Jaume Madaula, el director el va veure a l'obraPlastilina i a La Riera de TV3, i li va trucar per oferir-li directament el paper, això sí, prèvia lectura. "Com que la Roser Camí i ell ja havien fet l'obra, vam començar fent feina de taula ell i jo sols. El segon dia ja ho vam aixecar. Et deixa fer, però et dóna indicacions molt concretes, clares i útils. Es nota l'ofici. Coneix molt les eines de l'actor", diu Madaula. La concreció és la clau: ritme, acció, impuls, moviment...
"Primer els deixo fer, i llavors els vaig corregint. És com ensenyar a caminar a un nano. A les tres primeres passes veus que no saben què fer amb els braços", il·lustra. Es tracta de donar empentetes. "És exigent però d'una manera constructiva, posa tensió però sense pressió excessiva. Ja m'agrada que als assajos es vagi per feina", defensa Madaula. Només han assajat un mes, la meitat del que és habitual, però ha sigut tan intens que Pou patia aquests dies per mantenir la veu a punt per a l'estrena i la temporada. "Tinc ganes de poder fer l'obra tant de temps perquè cada dia ho disfrutes més", diu el jove. De moment, tenen corda fins a l'estiu i podrien plantejar-se tornar la temporada que ve.
El primer espectacle comercial
En cada una de les últimes estrenes que ha dirigit, Pou presenta un talent nou. "Sobretot per donar oportunitats, com me la va donar a mi José Luis Alonso Mañés. Jo sóc actor perquè el dia que vaig fer l'examen final de carrera a l'Escola d'Art Dramàtic de Madrid, en una hora i mitja, em va veure el director més important del país en aquell moment. I em va contractar -recorda-. Em fa il·lusió fer això amb altra gent, donar-los produccions importants". El gran espectacle comercial que Pou practica al Teatre Goya (grans textos, grans actors, grans públics és el seu leitmotiv) no el podran fer en gaires llocs més.
"NO TENS ESCAPATÒRIA: NO DEIXA CAP DETALL A L'ATZAR"
Jaume Ulled Els nois d'història (2008)
Jaume Ulled va debutar amb Josep Maria Pou i ho va fer per partida doble. Va passar els càstings per protagonitzar Els nois d'història i un altre segon càsting més restringit per interpretar just un mes abans el secundari de Su seguro servidor, Orson Welles . L'obra dels nois d'Alan Bennett potser és el més similar que ha fet mai Pou a unes classes de teatre: tenia vuit joves actors, la majoria dels quals novells, per educar . "Jo no tinc cap vocació didàctica. No he donat mai cap lliçó, cap curs, i me n'han ofert moltíssims des de fa 30 anys: que si un stage , un màster... M'hi he negat sempre. Fins i tot he tingut la possibilitat de tenir una càtedra fixa d'interpretació". I la resposta sempre ha sigut no .
"No tinc la sensació que ens fes classes, sinó que era un assaig professional. No tenia una actitud paternalista, ni ens volia donar lliçons de teatre, però és evident que cadascú va aprendre, amb aquell muntatgte", assegura Ulled. L'espectacle va estar dos anys viu: un al Teatre Goya, després a Madrid i va sortir de gira. Amb tant de temps i un repartiment tan extens -eren 12 actors a escena!- és evident que hi va haver canvis, i Ulled va ser un dels que al final se'ls va solapar un altre encàrrec.
"Ho recordo com un treball molt artesanal, cuidava molt els detalls, vigilava cada moment, no feia res pel broc gros, no passava res per alt. Mai pinta amb el pinzell gruixut", recorda Ulled. I el fet que Pou sigui actor i director dels seus últims muntatges encara accentua més aquest control: "Normalment, quan el director ha fet la seva feina i ja no ve a les funcions, els actors fem una mica la nostra, no tenim el pare vigilant-nos... Amb ell no teníem escapatòria, i quan ja dúiem setmanes de funció, ens seguia donant notes constantment, està sempre centrat en la funció".
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

TEXT: MIKE BARTLETT
TRADUCCIÓ: VIOLETA ROCA i JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT
INTÈRPRETS: PAU ROCA, ALBERT TRIOLA, MAR ULLDEMOLINS i BLAI LLOPIS
PRODUCCIÓ: LA LLUNA NOVA
SALA CAPITOL

Hi ha tants tipus de relacions com persones habiten aquest món. Un món que es dedica a classificar tot, fins i tot l'amor, tan si estàs com no enamorat/ada has de portar una etiqueta. D'aquest absurda creença surt bona part de la història de Cock (polla en anglès). La parella H (l'Albert Triola) i el John (Pau Roca) es trenca i entra en escena un tercer, la D (Mar Ulldemolins) per la que el John es sent atret. A partir d'aquí una sèrie de històries entrellaçades i certament, algunes d'elles massa absurdes, donen joc per muntar una història massa freqüent i gens fictícia.

Text i història contemporània plens d'alts i baixos i amb unes opcions de direcció no sempre encertades, com l'escena sexual entre el John i la D, que sembla sortida més d'un conte infantil que del que seria una relació adulta. El millor element del muntatge són les escenes protagonitzades per l'H. Albert Triola broda el seu paper i fa que el públic no pari de riure tota l'estona. Sense ell, Cock, seria una història més, avorrida i monòtona. Tot el contrari del que ens ofereix en Pau Roca, amb un paper força pusil·lànime, hi ha moments que sembla que passi pel paper i no decideixi quedar-se, molt en la seva línia dels seus últims treballs.

Escenografia minimalista i s'ha optat per donar protagonisme al text i a la interpretació dels actors. Tres seients quadrats de llum, un fons i una catifa de pell de teleñeco. Funciona perquè el text no sembla demanar res més. Simplement, l'espectador ha de decidir si entra o no en el joc, com sempre.

El que més impressiona de Cock és el títol, fora d'ell pot ser una història de tantes. On les promeses de l'inici es compleixen a mitges i caldrien certs retocs en la direcció i en l'adaptació del text. Més enllà del text, fan falta més històries semblants en una lluita per la igualtat i l'excés de prejudicis per tractar segons quins temes.

COCK

by on 17:29
TEXT: MIKE BARTLETT TRADUCCIÓ: VIOLETA ROCA i JOAN SELLENT DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT INTÈRPRETS: PAU ROCA, ALBERT TRIOLA, MAR ULLDEM...


John i la seva parella, un altre home, es donen un respir en la seva relació. És en aquest interval que John coneix la dona dels seus somnis i se li planteja la disjuntiva, ha de decidir-se per una o per l'altre, i vet aquí que ja tenim el conflicte servit en aquesta peça que el dramaturg Mike Bartlett (Oxford, 1980) va escriure el 2009 i va titular de manera molt provocativa Cock (Polla). Va ser precisament aquest títol el que va despertar l'interès de l'actriu i directora Marta Angelat: “Vaig tenir curiositat per saber què hi havia al darrera d'allò –diu Angelat–, i m'hi vaig trobar una comèdia amb diàlegs brillants, àgils, que no donaven treva a l'espectador i d'una temàtica molt contemporània en la manera de plantejar-la, amb personatges molt interessants que em van atrapar.” Angelat, que estrenarà l'obra avui (21 h) i demà (18 h) a la sala La Planeta de Girona, no vol desvetllar gaire coses de la història per no rebaixar l'interès del públic o explicar alguna cosa inconvenient que esguerrés l'expectativa, només explica que la temàtica són “les relacions, la manipulació que es port produir en aquestes i determinats problemes amb la identitat, que a vegades és possible estimar dues persones a l'hora”. Identitat sexual? “No, no es planteja mai, no es teoritza en cap moment si l'homosexualitat és una opció més bona que una altra o al revés, sinó que es consideren igual de vàlides, la tesi no va per aquí, i això em va interessar. Es tracta únicament d'una decisió i l'evolució de com s'arriba a prendre aquesta decisió.” Per a Angelat es tracta d'una comèdia “però entesa d'una manera no convencional, ja que té un final àcid i el plantejament de la qüestió és igualment àcid”.
Bartlett trasllada a Cock la temàtica de la parella heterosexual a la parella homosexual, amb una sèrie de rols que es repeteixen. S'arriba a la conclusió que els problemes que afecten la parella no són massa diferents.
Angelat, que afirma que va descobrir la peça per internet, compta en el repartiment amb Pau Roca i Mar Ulldemolins, amb els quals ja va presentar Londres a Temporada Alta l'any passat, a més d'Albert Triola i Carles Velat. L'element nou és que tots ells han format companyia, La Marroneta, que és la que produeix el muntatge. Aquesta és una mostra de les complicitats que es van teixir a Londres, i Marta Angelat explica que Triola i Velat, els darrers a afegir-se al projecte, han encaixat perfectament.
L'estructura de Cock barreja el present, en una escena final, a temps real, mentre que els passatges anteriors són un passat pròxim indefinit. La qüestió cronològica no hi té massa transcendència, i la directora explica que una de les poques acotacions que fa l'autor és que no hi hagi escenografia, mobles o objectes “de manera que és tot força atemporal, només hi ha escenes que situen l'espectador en una història concreta i en un moment determinat, i a partir d'aquí entrem en l'escena final, a temps real”. Angelat explica que, essent així, el treball interpretatiu és bàsic, com ja ho va ser en el seu moment a Londres: “És bàsic, ho és tot, són ells amb el seu cos i la seva veu, i te n'adones que funciona, perquè quan les situacions són potents així com la interrelació amb els personatges, no cal, t'endús sobretot la història. De fet és el que més m'interessa quan dirigeixo, els actors i la feina d'aquests.”
El procés ha estat laboriós, segons explica Angelat –“hem anat molt endavant i endarrere”, diu–, perquè el text no té acotacions, només hi ha diàleg i les situacions es poden imaginar de moltes maneres, de manera que cal construir-ho amb la dificultat afegida que no hi ha objectes: “La complicació ha estat trobar coherència a tot i que s'expliqués per si sol; això ha estat el que hem treballat i la dificultat ha estat el repte, l'al·licient, perquè has d'inventar i fer que tot lligui, de manera que hi ha una vessant molt creativa.”
La directora afirma que el ritme, un element clau en una comèdia així, amb diàlegs àgils i punyents, sempre l'ha obsessionat: “En qualsevol funció em preocupa, que tingui el ritme que demana el text. Crec que el tenim, ha estat un objectiu, però ara necessitem l'element definitiu i indispensable, que és el públic.”
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Triangle de comèdia

by on 16:43
John i la seva parella, un altre home, es donen un respir en la seva relació. És en aquest interval que John coneix la dona dels seus s...

TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET
DIRECCIÓ: SERGI BELBEL
INTÈRPRETS: SARA ESPÍGUL, MERCÈ ARÁNEGA, IMMA COLOMER, MAIFE GIL, FINA RIUS, GEMMA MARTÍNEZ, PAU ROCA, PEP AMBRÓS i QUIMET PLA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA
SALA PETITA (TNC)


Una de les missions del teatre públic es recuperar vells textos del bagul dels records. És el que ha fet Sergi Belbel, tornant a muntar la primera obra de Josep Maria Benet i Jornet, Una vella, coneguda olor. Benet i Jornet inaugurava així una època de teatre realista en 1962 amb aquest pati on conflueixen diverses cases i  on els veïns es dediquen a tafanejar els uns dels altres. La possibilitat de que siguin expropiats per fer una nova avinguda i els assumptes amorosos centren la història.

Una vella, coneguda olor està plagada dels tòpics de l'època. En menys d'hora i mitja apareixen: el detergent d'Omo, el consultori d'Elena Francis, l'anunci del Cola-Cao, els serials radiofònics, els primers televisors pagats a terminis i fins i tot el casament de Juan Carlos i Sofia de Grècia. Malgrat el pas del temps, hi ha coses de la societat catalana que no han canviat gaire des de llavors, des del paper dels barris fins a l'especulació immobiliària que pateixen els veïns.

La impressionant escenografia de persianes de Max Graenzel que ocupa tota la Sala Petita com gairebé mai s'havia vist és l'element, juntament amb la poderosa il·luminació de Kiko Planas, que més sorprèn del muntatge i per el què val la pena veure l'obra. Una altra sorpresa la trobem al repartiment amb una prometedora Sara Espígul (Maria) que aconsegueix emocionar amb una història simple i tòpica d'amor. 

El Teatre Nacional de Catalunya comença la temporada amb un remembering, molt a l'estil Cuéntame, però en versió catalana. No es pot explicar més, perquè no hi ha res més a explicar.

UNA VELLA, CONEGUDA OLOR

by on 21:20
TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET DIRECCIÓ: SERGI BELBEL INTÈRPRETS: SARA ESPÍGUL, MERCÈ ARÁNEGA, IMMA COLOMER, MAIFE GIL, FINA RIUS,...