Mostrando entradas con la etiqueta Sala Planeta. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Sala Planeta. Mostrar todas las entradas


autor NIKOLAI GOGOL 
dirección OSKARAS KORSUNOVAS
intérprete EIMANTAS PAKALKA
duración 50min
fotografías TOMAS IVAUNIKAS
producción OKT/VILNIUS CITY THEATRE, LITUANIA ACADEMY OF MUSIC AND THEATRE
SALA LA PLANETA (TEMPORADA ALTA 2017)

Cierro esta edición del Festival Temporada Alta con este clásico de mediados del siglo XIX. Un relato profético de cómo una persona en medio de su delirio acaba por convertirse en un tirano dictador. Un monólogo de lucha contra los diferentes seres que habitan en algunas ánimas humanas que demuestran que todo ser humano tiene maldad dentro de sí.

Diari d'un boig no está concebido para el teatro sino más bien para ser leído. Es un texto narrativo, con un inicio plano y al que le cuesta alzar la voz y conseguir que el espectador se crea la historia explicada mínimamente. Tardamos en ver la locura y cuando aparece lo hace de forma 'cómica', que las palabras que resuenan de fondo no nos enmudecen como deberían.



El montaje se sustenta únicamente en el talento interpretativo de su protagonista, Eimantas Pakalka que realiza un más que notable trabajo, dejando de lado el tópico de frialdad de los actores del norte de Europa y ameniza la velada con un sinfín de gestos, algunos de los cuales, tenemos que admitir que un poco forzados.

A veces forzados, pero sin duda cuestionables son las transiciones entre escenas, acompañadas de una estridente música dance que aunque acompaña la locura del protagonista, la aportación al conjunto de la pieza es más bien escasa.



El montaje que debería mostrar la angustia del personaje delante de la falta de aceptación de sus deseos cae en un inexplicable lacrimógeno melodrama de autocompasión con el que ni siquiera se logra empatizar para soltar un 'pobrecito'.

No es el primer texto que nos muestra lo fácil que es convertir a un hombre en dictador, sin necesidad de caer en brazos de la locura, por eso la crítica al autoritarismo de la pieza me parece simplista. Y basar todo el espectáculo en el poder de la palabra, en un texto que no deja de ser una anécdota alargada no es la mejor opción, por mucho que el intérprete pueda salvar la obra. 


DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: PABLO MESSIEZ
INTÉRPRETES: ESTEFANIA DE LOS SANTOS (LAS PLANTAS) y FERNANDA ORAZI (LOS BICHOS)
DURACIÓN: 50min (Las Plantas) | 30min (Los Bichos) + 10min de entreacto
PRODUCCIÓN: PABLO MESSIEZ
SALA LA PLANETA (TEMPORADA ALTA 2015)

Messiez, Messiez, Messiez... le cuesta llegar a Barcelona, de momento hemos podido disfrutar de sus obras en Girona, gracias a Temporada Alta. Uno de los autores de culto en los teatros off de Madrid por sus dramaturgias y cada vez más en los teatros comerciales por sus adaptaciones y/o direcciones como la de La Piedra Oscura (en febrero, nos vemos en el Lliure de Gràcia).

Primer plato, Las Plantas con una Estefania de los Santos, simpatía y buen humor a raudales en una historia agridulce, llena de soledad, de frustraciones y de búsqueda incesante por la felicidad. Esta mujer se acaba de levantar, y esta sola, con la única compañía de sus plantas, a las que riega y habla sin cesar. Los espectadores mudos en medio de la oscuridad, hasta que la cuarta pared se rompe y se nos permite mirar, se nos da una voz sorda y la mujer deja de hablar con sus plantas y se dirige directamente al público. 

Las Plantas se estrenó en 2010 y lleva un rodaje importante, la cual cosa se nota, el naturalismo impregna toda la pieza. Estefania de los Santos, a la que ya pudimos ver en Urtain, aunque sea una práctica desconocida en Catalunya, lleva el personaje tatuado en la piel. Brutal su interpretación, no hay máscaras, te lo explica con una sencillez que las risas se convierten en llanto y te despierta una sensibilidad, que a pesar, del calor de la sala, la carne se te pone de gallina.

Segundo plato, Los Bichos protagonizada por la gran maga Fernanda Orazi, impresionante la capacidad de esta actriz argentina de impactar, de capturar la atención del público. A mí, me gana desde el primer segundo, pero yo soy fan, fan total.  Una mujer sentada delante de una mesa con un móvil, su cabeza reposa encima de la mesa, no se puede despegar, oye que la madera suena, hay bichos dentro. En tan sólo media hora escasa descubrimos su gran secreto. 

Y, aunque la obra no sea de las mejores de Messiez, le falta algo más de desarrollo dramatúrgico, la capacidad de seducción de Fernanda Orazi hace que no podamos despegar la mirada de su figura, nos lleva por donde quiere y nos dejamos llevar. Los bichos nos los deja Orazi en el estómago interpretación tras interpretación.

Messiez, Messiez, Messiez... de postre, estrenará nueva obra a finales de febrero en los Luchana con Estefania de los Santos y Luz Valdenebro, se me antoja una visita a Madrid. Barcelona de momento le sigue esperando.

LAS PLANTAS/LOS BICHOS

by on 17:44
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: PABLO MESSIEZ INTÉRPRETES: ESTEFANIA DE LOS SANTOS (LAS PLANTAS) y FERNANDA ORAZI (LOS BICHOS) DURACIÓN: 50...
Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
Resulta simbòlic que, en la nova temporada teatral de  La Planeta, hi hagi quatre obres sota la influència de Bernard-Marie Koltès (1948-1989), “el pare de tota la nova dramatúrgia contemporània”, com va recordar ahir el director de la sala, Pere Puig, durant la presentació d'una programació que inclou 26 espectacles –cinc estrenes– i més de cinquanta funcions. Hi haurà dues obres d'autoria directa de Koltès: La nit just abans dels boscos, dirigida per Roberto Romei i interpretada per Òscar Muñoz, que començarà al carrer i acabarà a dins de La Planeta, però no al seu escenari, amb el públic –35 persones per funció– fent una cervesa amb l'actor; i Roberto Zucco, que serà l'ambiciós bateig d'una nova companyia de postgraduats d'El Galliner, Petit Chicago, sota la direcció de Sílvia Escuder. L'allargada ombra de Koltès també serà visible a Remenant els boscos de nit, amb Joanot Carbonell i el gambià Kissima Sillah, parella lingüística que posa en escena un assaig de La nit just abans dels boscos. I al monòleg La crida, del gironí Ferran Joanmiquel –seleccionat en el festival internacional de dramatúrgia sobre la crisi–, el personatge interpretat per Jordi Subirà és com “un negatiu” del que va interpretar recentment el mateix actor a Històries de boscos.
L'interès de La Planeta per la dramatúrgia contemporània –amb un paquet o abonament centrat en deu obres d'autors vius– comença pels autors més propers, com ara el banyolí Joan Gómez, de Kafkiana (No ens fa falta tenir por); el gironí Llàtzer Garcia (La pols) –que la tardor vinent presentarà un nou espectacle a Temporada Alta, produït per La Planeta–, i Josep Maria Miró, autor i director d'Estripar la terra, primer espectacle de la companyia La Padrina. Dins la nova creació contemporània també es pot incloure Locus amoenus, d'Atresbandes, entre el teatre de text i la performance; el teatre documental de Nadia, amb l'afganesa Nadia Ghulam interpretant la seva lluita real contra l'integrisme, i l'estrena de Kilòmetres, una obra basada en la història de la família de l'actriu Meritxell Yanes. La Planeta vol un teatre proper i compromès, i altres bons exemples en són El drac d'or –nominat als premis Butaca–, Pulmons i Cançons d'amors i de guerres, un tribut musical i poètic a les víctimes de la guerra civil i els camps de concentració.
Tornaran a La Planeta La farsa de WalworthConfidències a Al·là i El pillo, de Cascai Teatre, que comparteix paquet de teatre d'humor amb La butaca i la preestrena d'Innocents de Pepa Plana.
D'altra banda, Proscenium recuperarà un text de Guimerà per Setmana Santa, i en l'apartat familiar hi haurà les estrenes del concert teatralitzat La Nau Simfosönica i d'Un vampir ben educat, de la companyia La Planeta.
Font: Xavier Castillón (elpuntavui.com)
“L'escena teatral gironina té moltes ganes de fer coses i de resistir”, deia ahir Pere Puig, director de la sala La Planeta, en la presentació de la seva programació pel segon trimestre del 2013. La Planeta ha programat 24 espectacles de teatre i música –quatre propostes del festival Strenes–, gairebé la meitat dels quals són estrenes absolutes.
Dramaturgs i companyies estan responent “d'una manera molt imaginativa i diversa, però també molt directa” a la crisi. Un bon exemple és l'obra d'aquest cap de setmana: es tracta de L'Editto Bulgaro, escrita pel jove dramaturg Joan Yago per a La Calòrica, que parteix d'un cèlebre cas de censura protagonitzat per Berlusconi.
També és plenament actual Pau I, el conqueridor, un text d'Albert Ramos que estrenen els gironins Llàtzer Garcia (director) i David Planas (intèrpret). L'obra narra la peripècia d'un aturat que, com a nou emprenedor, es proposa aconseguir la independència de Catalunya. En aquest cas, la companyia demana la voluntat al públic al final de l'obra, una opció inèdita a La Planeta, que repetirà l'experiència amb Històries de boscos, un “projecte d'investigació teatral” basat en el monòleg La nuit juste avant les forêts, de Koltès, interpretat per Jordi Subirà, amb tutoria i direcció de Cristina Cervià.
Una altra estrena absoluta és Stockmann, una versió lliure d'Un enemic del poble, d'Henrik Ibsen, a càrrec de Les Antonietes Teatre. Oriol Tarrasón dirigeix aquesta història sobre les lluites de poder en un poble noruec arran del descobriment que les aigües del seu balneari provenen d'una claveguera. Com a aperitiu, hi haurà el col·loqui Ibsen, Salvador Albert, Stockmann, que incidirà en la figura d'Albert, poeta, dramaturg i polític empordanès, autor d'El tesoro dramático de Henrik Ibsen (1920).
Alumnes de 4t curs d'El Galliner han creat la companyia Aysikidim Teatre, que estrena el seu primer espectacle professional, Scholastici bufones, basat en L'escola de bufons, de Michel de Ghelderode.
L'Aula de Teatre de la UdG celebrarà el seu 20è aniversari amb l'estrena de dos espectacles, dirigits per Mercè Mas, amb l'assessorament en la dicció de Salvador Oliva: William Shakespeare: els sonets i Tot esperant Godot.
Els Diàlegs a quatre bandes canvien de format en la 4a edició, amb una sola peça teatral, Bellavista, 18, formada per tres peces curtes de Cristina Matas Calvet, Tona Puig i Nene Coca, que tenen lloc en un bloc de pisos d'un raval urbà qualsevol, amb el tema comú de l'addició.
Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
La companyia gironina de teatre familiar La Planeta, vinculada a la sala del mateix nom, celebra el seu desè aniversari amb la recuperació, en una nova versió “revisada i actualitzada”, del que va ser el seu primer espectacle, Un conte de les mil i una nits, amb text i direcció de Pere Puig i els actors M. Àngels Buisac i Jordi Subirà com a protagonistes. Un conte de les mil i una nits es representarà demà a La Planeta, a les 12 del migdia i a les 6 de la tarda. L'entrada costa 5 euros i l'obra està recomanada per a nens i nenes a partir de 4 anys.
“M'han explicat, majestat –va continuar Xahrazad–, que temps era temps hi havia un rei anomenat Xahraman que governava regions molt fèrtils i riques. Dominava grans extensions de terra, pobles i ciutats, i vivia en un palau fabulós a la Ciutat Blanca, a la vora del mar. Però el rei no era feliç, perquè...” Així comença aquesta història plena d'aventures, humor i sorpreses, inspirada en la tradició oral dels contes i llegendes del món que recullen llibres com el clàssic Les mil i una nits.
Mig pallassos, mig nens

Els protagonistes de l'espectacle, mig pallassos i mig nens, viatgen amb la màgia i la imaginació cap a l'imaginari fantàstic d'un conte oriental, però acabaran transitant també per camins inesperats, fins als nostres dies.
La sinopsi d'aquesta nova versió és la mateixa que la de l'espectacle de fa deu anys, quan la companyia La Planeta va decidir inaugurar la seva trajectòria en el teatre infantil i juvenil amb una reivindicació de la imaginació i de la paraula, a través de la riquesa del llenguatge, el vers, el refrany, l'acudit, etc.
La Planeta ha apostat durant aquests deu anys per “un teatre que no fos només engrescador i divertit, sinó que també ens fes ser més conscients, als nens, als pares i a nosaltres, del món en què vivim, del nostre entorn personal i social”. Per això els personatges de totes les seves obres “busquen alguna cosa, s'equivoquen, dialoguen, aprenen a pensar per ells mateixos, somien, canvien d'opinió o d'actitud davant les persones i dels esdeveniments”.
La cabreta sense por (2005), No ploris, Ximplet! (2008) i El nen que riu (2010) són les altres obres que la companyia ha portat als escenaris.


La sala La Planeta presenta aquest cap de setmana dues funcions (dissabte, a les 21 h, i diumenge, a les 18 h) de l'adaptació teatral de la novel·la El árbol de la ciencia, de Pío Baroja. El muntatge acosta els espectadors al rerefons de l'Espanya del final del segle XIX, el segle de l'explosió científica. Hi apareixen, passats pel sedàs del pessimisme existencial de l'autor, els grans temes intel·lectuals del moment: la ciència, la filosofia i algunes pinzellades religioses.
L'Andrés Hurtado d'aquesta producció del Teatre de Ponent parla des de la mort estant i, tal com va fer Baroja, analitza el Madrid de principi del segle XX, amb cruesa i morbositat científica, repassant tota la seva vida, fent aparèixer davant dels seus ulls els miratges del seu passat, superposant el record i transformant la realitat del moment.
‘Mgogoro', al Municipal
Per la seva banda, el Teatre Municipal ha programat també per avui (21 h) i demà (19 h) dues funcions de Mgogoro, estrenada en l'última Temporada Alta. Recordem que en la funció de diumenge hi actuarà l'actriu Teresa Sánchez en lloc de l'actriu habitual en la companyia, Cristina Cervià.


Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
La companyia Arcàdia presenta avui a la sala del cafè teatre de La Planeta de Girona (21 h, 12 euros) l'obra La terra oblidada, del dramaturg gironí Llàtzer Garcia, que va guanyar amb aquest text dramàtic el premi de teatre Ciutat de Gandia 2012. El guardó inclou l'edició de l'obra.
La terra oblidada es va estrenar el 23 de febrer de l'any passat a la sala Flyhard de Barcelona, que ha participat en la producció. S'hi va representar quatre setmanes, amb una bona acollida del públic, però la malaltia d'un dels actors va obligar a interrompre les representacions. La terra oblidadatorna la setmana vinent a Barcelona, on es representarà del 27 de febrer al 10 de març a la sala Atrium.
Els actors Marta Aran, Muguet Franc, Guillem Motos, Laura Pujolàs i Gal Soler completen el repartiment d'aquesta obra escrita i dirigida per Llàtzer Garcia. Aquest autor de 31 anys ja havia escrit prèviament per a Arcàdia les obres Esquivel! Una comèdia estereofònicaVent a les velesEns hauríem d'haver quedat a casa –produïda per La Planeta i estrenada a Temporada Alta– i Kafka a la ciutat de les mentides. Garcia va formar la companyia Arcàdia l'estiu del 2009, amb Marta Aran, Laura López i Guillem Motos, amb l'objectiu d'investigar “un llenguatge escènic lligat a gèneres que, habitualment, s'associen més a la narrativa o el cinema que al teatre”. La companyia té la seva residència a la Nau Ivanow.
La terra oblidada és “un drama cru i tens” centrat en les complexes relacions entre tres germans i el seu pare, un home que, després d'haver treballat la terra tota la vida, es troba en una cadira de rodes per una malaltia, i de sobte inicia una vaga de silenci. La filla que té cura del pare se sent indefensa i decideix convocar la resta de germans per trencar el silenci del seu progenitor. A mesura que passen les hores, el silenci es va tornant desesperant i obre antigues ferides que ja semblaven cicatritzades.
Pere Hosta torna amb el seu ‘Pàjaru'
El clown Pere Hosta torna demà (21 h) i diumenge (18 h) a La Planeta amb el seu espectacle Pàjaru, que va estrenar el novembre passat al mateix espai, dins de Temporada Alta. Hosta i el director, Manel Trias, participaran demà, després de l'obra, en un debat amb el públic, dins del cicle Troballes d'El Galliner.
Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
La companyia Escarlata Circus, que des fa 25 anys integren Bet Miralta i Jordi Aspa, instal·larà el seu envelat a l'interior de la sala La Planeta de Girona per representar-hi el seu espectacle Llenties i marabú, en set funcions que tindran lloc els dies 23, 26, 29 i 30 de desembre, a les 12 del migdia, i els dies 22, 27 i 28 de desembre, a les 6 de la tarda. És el primer any que La Planeta programa un espectacle per Nadal.
En aquest espectacle, del qual van oferir un tast també a La Planeta durant l'acte de lliurament de l'últim premi Just Manuel Casero, Escarlata Circus ha tornat a treballar amb Sergi López com a director, després d'haver-ho fet ja a Velcru Prupulsu (1992). De fet, Llenties i marabú es va estrenar abans que Devoris causa i Pugilatus, dos espectacles que es van poder veure a Girona els anys 2008 i 2011, respectivament, dins del festival Temporada Alta. En canvi, Llenties i marabú, estrenat el 2005, no s'havia vist mai fins ara a Girona. “Aquest espectacle recull i tanca tota una època d'Escarlata Circus. És un espectacle de circ concentrat, sense floritures. Són una successió de números molt curtets, amb els quals hem volgut anar a l'essència del nostre circ”, expliquen Miralta i Aspa, els dos únics intèrprets que donen vida als diferents personatges de Llenties i marabú, des dels “estrafolaris” Ludmila i l'Alfonsu fins Campanelli, “el gran trencador de cadenes i proclamador de la llibertat”.
La vela de vellut vermell que Escarlata Circus ha instal·lat prèviament en carrers i sales de mitja Europa –reciclada d'un espectacle anterior, com alguns dels números– reduirà a la meitat l'aforament de La Planeta, amb 80 localitats per funció. “Creiem en els petits formats, on la proximitat del públic amb els actors i entre el públic mateix dóna com a fruit una solidaritat comunitària i es genera una energia màgica, que per uns moments esborra l'egoisme que malaltissament s'apodera de la nostra societat. Creiem en els nostres espectacles com una solució terapèutica i un bon sanejament de l'esperit”, diuen la Bet i en Jordi.
“Aquest espectacle és molt firaire, de xarlatans, i així com a Devoris causa i Pugilatus s'explicava una història, a Llenties i marabú també hi ha una història, però l'eix vertebrador són els números de circ. Aquest és un espectacle sobre la felicitat”, expliquen els membres d'Escarlata, que preparen nou espectacle per al 2014.
Font: Eva Vázquez (elpuntavui.cat)
De la quarantena d'espectacles que La Planeta ha programat per al primer semestre del 2013, “quasi un 70% reflecteixen una clara preocupació per la crisi social i política del món actual”, constata el director de la sala gironina, Pere Puig, per qui aquesta tendència demostra una vegada més el paper de “mirall de la societat” atribuït al teatre. No és estrany, doncs, que entre les propostes de la programació presentada ahir hi hagi revisions de clàssics com Baroja, Ibsen, Beckett o Dario Fo, i que hi apareguin en general la violència, la corrupció, la soledat, la immigració, l'explotació laboral, l'atur o la mateixa mort. “El teatre social, aquell que es fa preguntes sobre l'actualitat, torna a estar vigent”, confirma Puig, que manté l'aposta pels autors contemporanis i els creadors gironins, amb companyies com ara Teatrebrik de Banyoles o els dramaturgs de Platadedrama.
Dels trenta-sis espectacles previstos, als quals s'hi afegiran encara quatre més pendents de confirmació, onze són estrenes absolutes i quatre estan destinats al públic familiar. S'hi manté la col·laboració amb la resta de sales alternatives del país, tot i les dificultats del moment, amb la pujada de l'IVA i l'escanyament econòmic per la supressió, o, en el millor dels casos, la reducció dràstica de les ajudes, i es podran veure a Girona, per exemple,La terra oblidada, de Llàtzer Garcia, un drama familiar d'un autor fins ara més avesat a la comèdia i que acaba de rebre el premi Ciutat de Gandia, oVespres de la beata verge, de l'italià Antonio Tarantino, una peça que planteja amb cruesa l'expiació d'un pare pel suïcidi del fill, a més deL'editto bulgaro, de Joan Yago, una obra d'extraordinària actualitat per l'anunciat retorn de Berlusconi a l'escena política que fa memòria, en clau paròdica, de la represàlia censora del primer ministre italià contra un humorista televisiu.Pacamambo, de Wajdi Mouawad, l'autor d'Incendis, un espectacle destinat al públic juvenil que tracta el tema de la mort a partir del cas verídic d'una nena que va ser trobada al soterrani de casa seva tancada amb el gos i el cadàver de la seva àvia, és un altre dels atractius. Destaca també el concert de Xavi Múrcia dins el nou festival de música de la ciutat Strenes, i la lectura dramatitzada sobre el món de la ràdio dels anys 50 i 60 a Girona, en homenatge a Narcís-Jordi Aragó. Pere Puig va voler agrair el caràcter resistent i solidari de les companyies, sense les quals, va dir, cap programació no seria possible en l'actual situació de precarietat.


Font: Laura Serra (ara.cat)
"La Sala FlyHard és la més petita de Barcelona, però no fa un teatre petit. Fa un teatre que apel·la al gran públic", explica Guillem Clua, intentant regatejar l'etiqueta pejorativa de comercial. El dramaturg, que va estrenar l'última obra al Teatre Nacional, ara defensa Smiley en una sala de quaranta localitats al barri de Sants. La sala d'on han sortit èxits com LitusBurundanga i Nit de ràdio 2.0, que després han saltat a altres teatres.
Les sales petites es disputen els autors catalans i, alhora, aquests dramaturgs -amb noms que més que promeses són realitats: Buchaca, Casanovas, Clemente, Riera, Miró- hi troben la complicitat i la cintura per poder-hi estrenar sense gaires problemes ni parafernàlies.
'Smiley': amor homosexual
Guillem Clua dirigeix a la Sala FlyHard una comèdia romàntica

Smiley és una de les obres de la temporada -juntament amb Red Pontiac i La nostra Champions particular- que va sorgir del Torneig de Dramatúrgia del festival Temporada Alta. Les condicions del concurs les fan idònies: són obres senzilles (dos actors i poca escenografia), s'arrelen a l'ara i aquí i, a més, han passat la prova de foc del públic. "És un dels punts en comú que tenim els autors de la meva generació: no parlem de coses abstractes i viatges interiors, sinó del que passa al carrer, del que ens preocupa". Per primera vegada Clua s'atrevia a escriure una comèdia, que, a sobre, és autobiogràfica, i a dirigir per primer cop. "L'amor està deixat de banda al teatre, i jo sóc dels que ploren al cine -confessa-. Volia explorar les relacions del món gai, com s'han pervertit i mecanitzat. S'ha perdut la seducció, tot és molt automàtic. Volia explicar com es viu l'afectivitat, la construcció d'una parella al segle XX. Però sense que sigui sectari ni apte només per a la nit a la sala Metro".
'Red Pontiac': amor matern
Pere Riera confronta dues maneres d'entendre la maternitat

Pere Riera és un altre autor Nacional que estrena en sala petita: dissabte va passar per La Planeta i del 14 al 16 anirà a la Trono de Tarragona. Red Pontiac(una marca de patates) compta amb les actrius que van llegir el text al Temporada Alta, Míriam Iscla i Cristina Cervià, i el dramaturg va fer créixer l'obra per al seu lluïment. "Són dues mares que es troben cada dia en un parc infantil i són dos extrems de la balança: una per massa i l'altra per massa poc", diu Riera. L'autor, que per edat està envoltat d'amics que es reprodueixen, ha agafat "estereotips" i els ha "electrificat" sense recórrer al traç gruixut.
'Navegants': amor virtual
Toni Cabré dubta de les relacions via Facebook al Teatre Gaudí

Noi coneix noia. Noia coneix noi. S'agraden i, per tant, es menteixen. Total, és Facebook. "Cometen la imprudència de començar a mentir i, quan es troben, es proposen continuar mentint -explica el dramaturg Toni Cabré-. Arriba un moment que aquesta perversió és una trampa que t'enxampa a tu mateix". Cabré va publicar Navegants el 1999 i va guanyar el premi Serra d'Or el 2000. Ara, amb lleugers retocs per adaptar-la al món de les xarxes socials, la jove companyia Factea, dirigida per Marc Molina ,la porta els dimarts i dimecres al Teatre Gaudí. "Les xarxes són grans avenços de la humanitat, però la humanitat no ha avançat tant!", opina Cabré.
'Victoria Falls': amor rebel
Sandra Simó munta el text guanyador del Premi Quim Masó

Titulada amb el nom d'una de les set meravelles del món, Victoria Falls es va estrenar dijous al festival Temporada Alta, i a l'estiu passarà pel festival Grec. És un text no convencional, perquè descriu l'amistat entre dos homes (un periodista d'èxit i un dramaturg perdedor, i també la seva dona i el seu fill) a través del text i la dansa. Està interpretada pels actors Àurea Màrquez i Xavier Ripoll, i els ballarins Jordi Cortés i Alícia Rodríguez, que hi aporten "la segona veu". "Si a Hamlet el dilema era ser o no ser, en l'obra la qüestió se situa a ser o tenir", diu Simó.

Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)

David Plana (Manlleu, 1969) va guanyar ahir el II Torneig de Dramatúrgia Catalana de Temporada Alta, que el va enfrontar a la final amb Marta Buchaca (Barcelona, 1979). L'enfrontament va ser a la sala La Planeta, com totes les eliminatòries del torneig, iniciades el 8 d'octubre. Plana, cap de guionistes de la sèrie La Riera i amb una llarga experiència en teatre i televisió, va presentar el text La casa del bosc, una confrontació entre un pare descregut i un sanador il·luminat que li tanca l'accés a la seva filla aïllada del món, interpretats per Pep Cruz i David Bagés. Buchaca va competir amb Losers, un enamorament entre noves tecnologies, defensat en el ring per Marta Marco i Sergi López.
Font: Jordi Camps i Linnell (elpuntavui.cat)

El Male Satin Bowerbird és un ocell que viu a Austràlia i que té una particular forma de conducta, sobretot a l'hora de seduir. El seu ball és d'allò més exòtic, un cant seductor i la cura a l'hora de preparar un verdader niu de l'amor el converteixen en un mestre del ritual de l'aparellament ornitològic. Ara, descobert casualment per Pere Hosta (Tal com sóc, Out, Postal Express) en aquest procés constant d'observar el món des de l'humor propi del clown quotidià i contemporani, aquesta espècie de corb es converteix no només en la gènesi d'un nou projecte artístic, sinó en l'autèntic protagonista del seu darrer espectacle, Pàjaru, que es podrà veure en una doble funció demà (21 h) i diumenge (18 h) a la Sala La Planeta dins la programació de Temporada Alta.
Amb un clar leitmotiv, la seducció i la voluntat de trobar una parella, i amb l'objectiu evident de totclown, com és fer riure, Pere Hosta s'emmiralla en el bowerbird i pren el repte de convertir-se en un personatge divertit i desesperant, estrellat i entranyable, que no amagarà el cap sota l'ala perquè té uns quants pardalets al cap i voldrà fer volar coloms. El seu Pàjaru també prepara el terreny, esmola el bec, adoba l'instant i emprèn el vol decidit a mostrar-se desplomat davant dels espectadors per exhibir les seves extraordinàries habilitats i els seus coneixements sobre el món de l'ornitologia. Hosta reprodueix dalt l'escenari el mateix ritual que el bowerbird amb la finalitat de trobar i seduir la seva femella (la busca fins i tot entre el públic). Mentrestant, l'espectador fa d'ornitòleg i, durant una hora –la que dura la representació–, es dedica a observar aquesta espècie tan particular.
“Tot el que fa per atraure la parella és molt teatral, sembla que et vagi marcant ell mateix les escenes”, reconeix Helena Escobar, que és l'ajudant de direcció de l'obra. Aquest aspecte ja va agradar a la companyia, però els va acabar de convèncer el fet que el món dels ocells dóna peu a fer molts jocs de paraules. “Tots diem 'aquell és un pàjaru' o quina munió de ‘buitres' que hi havia l'altre dia a la discotecta”, posa com a exemples el pallasso. Pàjaru, coproduïda pel Canal i la companyia Perehosta Teatredhumor, és una obra més gestual que no pas textual, que té la direcció i l'escenografia de Manel Trias i un suporta a la dramatúrgia a càrrec de Jordi Palet. De l'espectacle també destaca l'aportació audiovisual d'Isaki Lacuesta, el reputat cineasta gironí que ha elaborat la imatge videogràfica i documentalista de l'obra, que també té gravació en directe.


Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
“En el teatre català i a l'Estat espanyol en general no es presta gaire atenció al text teatral, i per a mi és exactament igual que una partitura musical, que s'ha d'interpretar. Aquest és l'únic país d'Europa en què les companyies de teatre no tenen assessors de llengua”, afirma el poeta, filòleg i traductor Salvador Oliva (Banyoles, 1942), que demà debutarà com a director teatral –en una direcció compartida amb els actors– amb Heroïnes i herois de William Shakespeare (18 h i 21 h, amb les entrades gairebé exhaurides per a la segona sessió; 6 euros), un recital construït a partir de monòlegs i diàlegs de diferents obres de Shakespeare en què “s'han cuidat sobretot la dicció i els fonaments de la interpretació”.
L'obra, la primera d'Els Bardòlatres, una companyia creada per a l'ocasió però que vol continuar treballant amb el gran repertori shakespearià, forma part de Temporada Alta i de la Proposta de Poesia del premi Casero.
Els tres actors que han assumit el repte d'Oliva per “donar un toc d'atenció sobre la dicció” són Sergi Mateu, Gemma Reguant i Bernat Quintana. “L'experiència els ha interessat molt perquè mai no havien treballat un text amb tanta profunditat, i ho han fet pràcticament per amor a l'art”, diu Oliva, conegut sobradament com a traductor de tot el teatre i tots els sonets de Shakespeare al català –“Aquesta feina m'ha fet brutalment feliç. Ara estic traduint els poemes narratius, començant per La violació de Lucrècia”–, i que, per tant, és també el traductor dels fragments de les vuit obres del Bard triades per a l'espectacle: Al vostre gustNit de ReisHamletRicard IIEnric IV,MacbethCoriolà i Timó d'Atenes.
“La partitura teatral es pot representar de maneres diferents: com una lectura; com un recital; com una representació de l'obra, i també com una representació sobreactuada, que és el que jo en dic teiatru.” El que es veurà demà a La Planeta serà un recital “amb una mica d'interpretació” i a les antípodes del teiatru. Oliva s'ha encarregat també de la dicció i de seleccionar uns textos majoritàriament en vers –excepte una escena còmica, al principi de l'espectacle– que fossin “difícils de recitar”, per incrementar les dimensions del repte i l'ambició del projecte. No hi ha atrezzo ni decorat, i els actors, sempre en escena, vesteixen de negre i gris. Sí que hi ha un cert fil dramàtic, que comença amb escenes més lleugeres i divertides i es va posant més i més seriós, fins a arribar a Timó d'Atenes.
Durant els quatre mesos d'assajos bisetmanals, la nova companyia ha rebut la visita de professionals del teatre com ara Paco Azorín, Iago Pericot, Mercè Mas i Coralina Colom, històrica professora de dicció a l'Institut del Teatre. “Tots ens han dit que el text arriba”, diu Oliva. “Estic esperant amb candeletes la reacció de la gent”, hi afegeix.
Els Bardòlatres faran un altre recital, titulat Àries de Shakespeare, abans d'escenificar la seva primera obra del Bard. “Si mai fem una obra, jo no vull dirigir-la. M'agradaria que ho fes un director que sintonitzés amb mi com ara Paco Azorín: som ànimes bessones.”


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El dramaturg Guillermo Calderón (1971) és dels que pensa que la primera presidenta socialista després de la dictadura, Michelle Bachelet, no va fer tots els deures que li tocava durant el seu mandat. Aquesta recriminació, a ulls de l'espectador, es converteix en una mena d'homenatge dolorós (“es veu que sóc més Bacheletista del que creia”) que serveix de vacuna per a la “ràbia” del retorn de la dreta després de Bachelet. Al cap de dos anys, representant-la als centres de tortura xilens i a teatres d'arreu de l'Amèrica Llatina i molts països d'Europa, desembarca demà a Catalunya. Villa+discurso es representa a La Planeta dins del Temporada Alta com una de les perles arribades de l'altra banda de l'Atlàntic.
L'autor i director xilè va escriure, el 2009, un discurs en què ell li fa dir a ella tot allò que hauria volgut sentir en el seu discurs de comiat i que ella no va dir, probablement pel seu temperament d'estadista. Aquell Discurso necessitava un díptic que el completés, que ajudés a situar l'espectador Bachelet com a víctima en els centres de tortura. Villa és el que contextualitza: tres noies, que representen diversos corrents de la societat xilena discuteixen què cal fer amb Villa Grimaldi, el que va ser el principal centre de tortura i extermini de Pinochet i que avui és una casa amb jardí, massa bonic tot plegat per poder imaginar quines atrocitats van succeir en aquelles parets. Les tres veus discordants acaben arribant a un consens, tot i que no és clar. A Discurso, les tres veus ja formen part d'un mateix discurs: és una Bachelet triplicada que ajuda a evidenciar les contradiccions d'una socialista que va haver de reprimir una revolta d'indis maputxes o que va haver de combregar amb el liberalisme capitalista.
En la versió original, els dos monòlegs a tres veus es completen amb l'opció de visitar els centres (molts d'ells tancats perquè encara no s'ha resolt encara què fer-ne). Calderón està interessat a comprovar com ressonen les conseqüències de les dictadures a Catalunya, on també continua viva la ferida oberta per culpa d'una Transició (del franquisme a la democràcia actual) pactada. A Europa, on es programen aquestes peces en sales de teatres, el discurs perd en força emotiva, però s'enlaira la vessant més cerebral dels punts de vista d'una societat avui encara fortament dividida.Calderón no accepta la valoració política: el sistema judicial ha de sentenciar contra els autors materials dels crims. Ell exigeix que també es castiguin els autors intel·lectuals de les violacions dels Drets humans. No fer-ho “és un fracàs de la democràcia”, remata.

Bachelet dolorosa

by on 16:16
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat) El dramaturg Guillermo Calderón (1971) és dels que pensa que la primera presidenta socialista des...


Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
Dues produccions gironines s'estrenen demà a Temporada Alta. Mgogoro (Una altra manera d'afrontar la crisi), una coproducció de Mentidera Teatre i El Canal, inicia el seu itinerari al segon pis de la Casa de Cultura de Girona, on es tornarà a representar els dijous 18 i 25 d'octubre (22 h, 16 euros). També s'estrena demà a La PlanetaT emps, el nou projecte de Teatre de Guerrilla, escrit i protagonitzat una altra vegada en solitari per Quim Masferrer, com en El Xarlatan –que ja ha superat les 160 representacions i continua viu–, però dirigit en aquesta ocasió per Ramon Fontserè, membre històric i ara director d'Els Joglars. De Temps hi haurà també funcions divendres i dissabte (21 h, 16 euros).
Un espai diferent
“Tal com està tot, hem de trobar formes d'apropar la gent al teatre, si cal en locals no habituals”, va dir ahir Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, en la presentació de Mgogoro, una obra en què Cristina Cervià, Meritxell Yanes, David Planas i Mercè Pons interpreten quatre monòlegs units puntualment per algun diàleg i escrits per quatre autors: l'argentí Matías Feldman, el valencià Jaume Policarpo i les barcelonines Rosa Maria Sardà i Carol López. Són quatre visions sobre la crisi –l'econòmica i l'anímica– que capgiren el drama amb ironia. L'obra s'escenifica en diferents espais del segon pis de la Casa de Cultura, on el públic –cent espectadors per sessió– estarà molt a prop dels actors i s'haurà de bellugar per seguir les accions. Mentidera vol portar l'obra a tot tipus de localitats, encara que no tinguin teatre, i també oferiran un Mgogoro de prop, on explicaran el procés de creació d'aquesta obra amb títol en suahili.
Quan el temps s'acaba
“Què passaria si un personatge surt a escena i li diuen que li queden 90 minuts de vida?” Aquesta és la pregunta que es va plantejar Quim Masferrer per escriure Temps, en un procés de creació molt obert al qual Ramon Fontserè ha aportat “ingredients nous” a una manera de fer pròpia de Teatre de Guerrilla. “És un espectacle d'humor amb molta ironia i crítica, que parla més de la vida que no pas de la mort, també amb dramatisme i poesia”, explica Masferrer. Un joc “molt teatral”, segons Fontserè, que es va cuinar “a foc lent” a la cúpula d'Els Joglars.

Alberola passa a la semifinal

Carles Alberola va guanyar dilluns la primera eliminatòria del II Torneig de Dramatúrgia Catalana de Temporada Alta, en què va derrotar Ferran Joanmiquel. Alberola va passar a la primera semifinal –que tindrà lloc el 12 de novembre a La Planeta, com tot el torneig– amb Començar de nou, un text que explica con afecta les relacions personals iniciar una relació amorosa amb la filla d'un amic. El torneig continuarà dilluns vinent amb la segona eliminatòria, que enfrontarà Carles Batlle i Marc Angelet (20 h). Com sempre, el guanyador el decidirà el públic.


Font: Jordi Camps i Linell (elpuntavui.cat)
Temporada Alta va tenir ahir el tret de sortida amb el potent Macbeth d'Àlex Rigola, i la seva segona proposta teatral, Los talentos, ja porta el segell argentí. Any rere any, el festival ha obert de bat a bat la porta d'entrada a l'escena argentina emergent i en aquesta nova edició es reafirma aquest interès programant una obra que s'ha mantingut tres temporades al Teatre Kafka de Buenos Aires.
La peça, que es pot veure avui a la sala La Planeta (21 h) per primer cop a l'Estat espanyol, és l'opera prima conjunta del tàndem format per Agustín Mendilaharzu i Walter Jakob, considerats autors revelació de la dramatúrgia més recent gràcies a l'èxit de crític i públic d'aquesta peça, que vol ser un estudi corrosiu sobre la intel·lectualitat. Que ja no quedin entrades des de fa dies en l'única sessió programada, també demostra la innegable atracció que desperten a casa nostra els muntatges argentins.
Agustín Mendilaharzu i Walter Jakob, presents en la primera roda de premsa gironina del festival, es van esplaiar explicant de què va l'obra i detallant alguns aspectes de la seva pròpia concepció, tot demostrant, com a bons argentins que són, un gran do de l'eloqüència. Per la parella d'autors, Los talentos és una obra de teatre que parla sobre “nosaltres mateixos”, en la qual hi ha moltes lectures possibles i que, certament, no amaga una crítica a la intel·lectualitat. Els protagonistes “són joves en expansió, cultes i erudits, graciosos i ocurrents, als quals el talent uneix, defineix i distingeix”.
L'acció té lloc en un pis de Buenos Aires, que esdevé un context tancat, regit per normes que ells mateixos han dissenyat a mida per així prescindir del món exterior. Amb tot, no ignoren que arribarà el dia que hauran de sortir al món i sotmetre tot aquest talent. Però a través de pactes tàcits i diferents maniobres, aconseguiran demorar aquesta prova. Alguna cosa canvia, però, quan, inevitablement, “el món” aconsegueix filtra-se -se al seu apartament.
Clàssica però moderna
La proposta, definida com a àcida i corrosiva, es pot inscriure a grans trets en el gènere de la comèdia dramàtica. I, segons van manifestar els autors del text, inclou moltes referències a la literatura espanyola i té una gran influència del cinema. Agustín Mendilaharzu i Walter Jakob van assegurar que l'obra els va costar entre vuit i nou anys d'elaboració, un procés creatiu que van valorar molt positivament per “aprendre a ser dramaturgs” i per polir la dimensió formal d'aquesta obra que tothom qualifica de “clàssica però moderna alhora”. Nosaltres ens hem limitat a revitalitzar les velles formes”, van aclarir.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)
La Proposta de Poesia, organitzada conjuntament per la Sala La Planeta i la Llibreria 22 de Girona, i vinculada al Premi Literari Just Manuel Casero, que convoca la llibreria, arriba enguany a la 20a edició. Ahir se'n va presentar la programació, que s'obrirà el 27 d'octubre (19h), amb l'espectacle Miquel Pairolí, la paraula de viure, en què Lluís Muntada ha fet una selecció de textos de l'escriptor de Quart, que llegiran Gemma Gómez i Roger Costa-Pau, dirigits per Roser Bover. Els dies 28 i 29 d'octubre i 3 de novembre, en tots els casos a les 6 de la tarda, s'han programat sessions dedicades a Agustí Bartra (El gall canta per tots dos, a càrrec de Sam Abrams), Pere Calders (La ciutat cansada, a càrrec de Julià Guillamon) i Avel·lí Artís Gener “Tísner” ( a càrrec de Màrius Serra), respectivament. Els denominadors comuns: escriptors o periodistes catalans, o totes dues coses alhora, coetanis, exiliats a causa de la Guerra Civil i amb una aportació cabdal a la cultura i les lletres catalanes. La proposta es completa amb la presentació i lectura de fragments de l'obraVetlla, de Jordi Llavina, a càrrec del mateix autor (31 d'octubre, 20h); amb la presentació de la revista Poetari (1 de novembre, 18h) i amb l'espectacle T'estim perquè hi eres (De Formentera a Girona), amb textos de Daniel Palomeras i Olga Ortega (3 de novembre, 21h). La proposta conté un únic espectacle de pagament –la resta són gratuïts–, titulat Heroïnes i herois de William Shakespeare, de la Companyia Bardòlatres (2 de novembre, 21h), inclòs en la programació de Temporada Alta,, promogut pel traductor i assagista Salvador Oliva, en què el focus es posa en la dicció, i en què hi actuaran Sergi Mateu, Bernat Quintana i Gemma Reguant. L'acte central de la proposta (30 d'octubre, 20h) és el de lliurament del premi (32è), al qual s'hi han presentat fins a 54 originals, 10 més que l'any passat, i en què es retrà homenatge a Escarlata Circus, que celebra el seu 25è aniversari.
Escarlata per Nadal
La Planeta, a més de la programació de Temporada Alta i de la Proposta de Poesia, acull la 22a Proposta de Teatre Independent, que comença demà mateix, i un concert del Festival de Jazz de Girona. Aquest any, a més, la sala gironina té previst programar per Nadal. Els dies 23, 26, 29 i 30 (12h) de desembre, i 22, 27 i 28 (18h), també de desembre, la companyia Escarlata Circus instal·larà la seva petita vela a l'interior de la sala i hi presentarà l'espectacle familiar de teatre circ Llenties i marabú.

Inici de temporada amb un musical dels ITTeatre


La Coordinadora de Teatres Independents de Catalunya (CTIC: la Planeta, Sala Trono, Teatre de l'Aurora i Teatre de Ponent), i l'Institut del Teatre, han organitzat el cicle Institut del Teatre en Gira, que fa possible que espectacles d'alumnes llicenciats en el darrer curs –tallers de final de carrera– tinguin un circuït. Així, des de demà al 7 d'octubre, en els quatre teatres de la CTIC s'hi faran 16 funcions dels espectaclesLandrys, laundry de ladies, i Polièdrica, ambdós de la companyia ITTeatre, creada expressament per a l'ocasió, com en el seu moment es va crear la d'ITDansa. A La Planeta, demà (21h) i demà passat (18h) es podrà veure Landrys, un musical que tracta sobre la condició de la dona, a partir de textos de Virginia Woolf, María Zambrano, Lorca, Heiner Müller, Silvya Plath, Marta Galán o Alejandra Pizarnik, a més de materials propis. L'espectacle transcorre a ritme d'estàndards força populars (Blue moonMoon river,VolareMy funnie Valentine...) i és una creació col·lectiva dels alumnes de quart d'Interpretació Musical i quart d'Escenografia. Landrys presenta una bugaderia com a espai simbòlic, en què s'hi representen moments iniciàtics d'esdevenir una dona i sentiments relacionats amb aquests processos: naixement, aprenentatge, sexe, rebel·lia, por, somni, bogeria, temptació de suïcidi i mort. La direcció és de Xavier Martínez, ajudat per Marc Chornet, director d'una joia com Carmela, Lilí, Amanda, un musical deliciós també sobre la condició de la dona al llarg del segle XX.

TEXT i DIRECCIÓ: LLÀTZER GARCÍA
INTÈRPRETS: MARTA ARAN, LAURA LÓPEZ, GUILLEM MOTOS, DAVID ORTEGA i MIMA RIERA
PRODUCCIÓ: SALA LA PLANETA
SALA MUNTANER


Una companyia arriba a un café teatre a muntar el seu espectacle i comencen els problemes que pateix qualsevol companyia que hagi fet bolos per teatres alternatius: els focus no funcionen, l'escenari és massa petit, no tenen temps ni espai per muntar l'escenografia, durant els assajos han de compartir l'escenari amb un altre actor que actua darrere d'ells.

Llàtzer García torna a la comèdia, on es mou com peix a l'aigua, per fer-nos un retrat força precís del que pateixen moltes companyies en la majoria de teatres alternatius. Malgrat la realitat, hi ha un punt d'exageració en algunes accions que provoquen el riure fàcil en l'espectador. Tot i així el ritme de l'obra no decau i l'hora i vint minuts que tan a escena com des de platea passa sense necessitat de mirar el rellotge.

Grans interpretacions de la companyia Arcadia, però cal destacar al personatge de la Marta Aran, una directora que acaba sense saber què fer per aixecar el seu espectacle i la Mima Riera, que interpreta a una actriu tan insegura que es incapaç de rebre les ordres directes de la seva directora i que ha de buscar-se tota mena d'intermediaris.

Amb una de les escenografies més completes que hem pogut observar darrerament a la Sala Muntaner, Ens hauríem d'haver quedat a casa és una comèdia fresca i original, amb un bon ritme, que serveix com contrapunt perfecte al drama diari que ens toca patir.


El conte, inquietant, La intrusa, de Jorge Luis Borges, és el punt de partida de Fa una mica de soroll, un text de la jove dramaturga argentina Romina Paula (31 anys), que va fascinar el públic –ella i els seus intèrprets– en la darrera edició de Temporada Alta com a autora i directora de la peça El tiempo todo entero. La també jove companyia La Ruta 40 –pren el nom de la mítica carretera que travessa l'Argentina d'una punta a l'altra, paral·lela als Andes– debuta aquest cap de setmana (demà i dissabte, a les nou del vespre) amb Fa una mica de soroll –Algo de ruido hace, en la versió en castellà–, a la sala La Planeta, que n'és coproductora.
L'actor celranenc Albert Prat (1983) va formar part del repartiment de Tot, de Rafael Spregelburd, que la companyia Mentidera Teatre va assajar a Buenos Aires. Allà, Prat, que havia viscut recentment el procés de separació del grup Elnacionalnoensvol, va conèixer Paula i li va demanar si tenia un text, i aquesta li va oferir el que s'estrena demà a Girona. Prat, juntament amb la també celranenca Rita Peré, amb qui havia coincidit en el grup independent 2x2 Teatre, va traduir el text al català, i el pas següent va ser trucar portes per aconseguir aliats que permetessin produir l'espectacle. La sala Atrium, de Barcelona, va ser la primera que va fer confiança al projecte, i va assegurar una estada de l'espectacle al seu teatre del 6 al 17 de juny. Els paràmetres de la producció s'ajusten perfectament al projecte de La Planeta: teatre de text contemporani en català, amb gent de casa que col·labora amb gent de fora. La sala va entrar en la producció i va donar l'empenta definitiva per aixecar-la.
Prat explica que la disjuntiva següent era fer un encàrrec per a la direcció o controlar aquest aspecte des de dins mateix de la companyia. L'actor va renunciar al seu rol per assumir-la, un àmbit en el qual també debuta. Com a companys de viatge hi té dos bons amics, Alberto Díaz i Sergi Torrecilla, a més de l'actriu tossenca Paula Blanco. Ells són Salva, Nano i Marina, els protagonistes.
Obra de conseqüències
“En aquesta obra no passen gaire coses –diu Prat–, les coses grosses ja han passat i el que veiem són les conseqüències de tot el que va passar. De fet, és una obra de conseqüències.” L'acció en l'original se situa a la pampa argentina, mentre que en aquesta versió està situada al delta de l'Ebre, “per aquell punt que posseeix el paisatge de melancòlic, trist i desèrtic”. L'obra presenta dos germans que viuen reclosos en una casa, sense contacte amb l'exterior, als quals se'ls ha mort la mare recentment, i de sobte arriba una cosina llunyana, que no veuen des de la infància, que distorsionarà el seu món i malmenarà l'equilibri que havien trobat en una relació certament peculiar. La mare morta, el seu record, és la que provocarà la remor, el soroll tènue a què fa referència el títol.
Es tracta, per tant, d'una obra en què el text és d'una importància cabdal i en què tot reposa sobre les interpretacions. Prat, en aquest sentit, ha demanat als seus intèrprets que “s'ho facin molt seu, que busquin i que cadascú trobi l'estranyesa d'aquests personatges”. Els dos homes parlen poc, mentre que el personatge femení no calla mai, la qual cosa dóna una idea equivocada d'allò que els succeeix. Diuen els responsables de la companyia que la peça és una “història d'amor entre dos germans”, una relació que l'aparició de la cosina comença a esquerdar, ja que han de lluitar entre el desig sexual per la cosina, un antic amor d'infància, i els intents per mantenir el seu món intacte.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Presència torbadora

by on 15:01
El conte, inquietant,  La intrusa , de Jorge Luis Borges, és el punt de partida de  Fa una mica de soroll , un text de la jove dramatur...

TEXT: FERRAN JOANMIQUEL
DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA
INTÈRPRETS: ALBERT CARBÓ, NIL CARDONER, CRISTINA CERVIÀ, JASMINA GARCÍA, LAURA PUJOLÀS i PAU VINYALS
PRODUCCIÓ: SALA LA PLANETA, MITHISTÒRIA PRODUCCIONS, EL CANAL- CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT-GIRONA
SALA BECKETT

Cesc, un noi de dinou anys viu obsessionat amb tornar a veure al seu pare que treballava a una agència espacial i va morir en un accident de cotxe. Per això, Cesc vol seguir els passos del seu progenitor i demostrar que és possible viatjar en el temps.

Viure de somnis que s'acostuma a dir, aquest drama de teatre juvenil, juga amb la força d'un text i amb les anades d'olla del Cesc que com tot adolescent somnia amb impossibles i s'acaba per adonar que la vida es viu aquí i ara i que no podem canviar el passat ni tornar a ell.

Amb un repartiment força juvenil, amb noms que ja sonen amb força a diversos escenaris catalans com són l'Albert Carbó (Cesc) i el Pau Vinyals i d'altres més consolidats en el terreny interpretatiu com la Cristina Cervià que interpreta meravellosament a un mare, que ha perdut al seu marit i ha de criar als meus dos fills ella soleta. 

Interessant i necessari el cicle de teatre juvenil que ha proposat aquesta temporada la Sala Beckett com intent de formar part d'un circuit massa petit, però amb un gran potencial, encara sense conèixer.

DINOU

by on 20:34
TEXT: FERRAN JOANMIQUEL DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA INTÈRPRETS: ALBERT CARBÓ, NIL CARDONER, CRISTINA CERVIÀ, JASMINA GARCÍA, LAU...