Mostrando entradas con la etiqueta Guillem Motos. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Guillem Motos. Mostrar todas las entradas

AUTOR: MARIO GAS y ALBERTO IGLESIAS
DIRECCIÓN: MARIO GAS
INTÉRPRETES: JOSEP MARIA POU, CARLES CANUT, AMPARO PAMPLONA, PEP MOLINA, BORJA ESPINOSA, RAMON PUJOL y GUILLEM MOTOS
DURACIÓN: 90min
FOTO: JERO MORALES
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA, TEATRE ROMEA y FESTIVAL INTERNACIONAL DE TEATRO CLÁSICO DE MÉRIDA
TEATRE ROMEA

Por poco que sepas, algo sabes de Sócrates, aunque sólo sea por lo que es mundialmente famoso: "Sólo sé que no sé nada". Para los que estudiamos en otras épocas aprendimos su cuidado por la palabra, por la libertad, por la justicia, por la honradez, por el conocimiento. Hoy en día son palabras desgastadas y algunos van a oírlas como parte de su postureo. El individuo, ciudadano o no, que tenía a mi lado soltó antes de empezar: "Somos intelectuales por venir a ver una obra sobre Sócrates". Ahí queda eso, al medio minuto de empezar la función le sonó el móvil, la intelectualidad quedó en entredicho.

Sócrates es Josep Maria Pou o Josep Maria Pou es Sócrates, no me ha quedado muy claro donde empieza el actor y acaba el personaje. Le va como anillo al dedo. Un hombre de palabras, una entonación poderosa, una manera de explicar la historia amigable, sincera. Pou hace que Sócrates sea interesante incluso para aquellos a los que le cueste la filosofía.

El Teatre Romea se queda pequeño, no sólo por las entradas agotadas, sino porque la escenografía de Paco Azorín más bien pensada para la magnanimidad del Teatro de Mérida queda encerrada en el escenario del Romea. Falta visibilidad, no sé como se verá desde platea, desde el segundo anfiteatro se pierden algunas réplicas y se intenta inútilmente presenciar el monólogo a pie de platea de Amparo Pamplona, uno de los momentos más cómicos de la noche. Le hubiera quedado mejor el traje del Anfiteatro del Grec, si hablamos de Atenas que mejor paisaje.

Pero Josep Maria Pou no está solo, aunque lleve el peso de la función, le acompaña un coro de voces de entre los que destaca Pep Molina y Carles Canut, a lo que la experiencia gana a la hora de explicar la tragedia de Sócrates, que se niega a salvarse de la muerte, comprando su libertad. Honestidad hasta el final. Hora y media de alimentación para el intelecto, un tanto adormecido debido al calor excesivo de la sala. Ahora ya sabemos algo más.

SÓCRATES

by on 18:31
AUTOR: MARIO GAS y ALBERTO IGLESIAS DIRECCIÓN: MARIO GAS INTÉRPRETES: JOSEP MARIA POU, CARLES CANUT, AMPARO PAMPLONA, PEP MOLINA, BO...

Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat) | Foto: Jero Morales
Mario Gas i Josep Maria Pou han trigat 22 anys a tornar a treballar junts després de Golfus de Roma, de Stephen Sondheim, el muntatge que van presentar al festival de teatre clàssic de Mèrida el 1993. Aquest any han tornat a Mèrida amb una obra que, en comptes de la comèdia i el musical, reivindica un altre tipus de teatre: Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano. Una setmana després de l’estrena a Extremadura, l’obra arriba aquesta nit al Teatre Romea en el marc del Grec. A més de dirigir l’espectacle, Mario Gas també és l’autor del text, juntament amb l’actor i dramaturg Alberto Iglesias. El resultat és un espectacle molt auster i sobri en què la paraula adquireix tot el pes. “Gairebé té el to d’un oratori”, diu Josep Maria Pou, que interpreta el filòsof. 
Les idees de Sòcrates es remunten al segle V aC però no han perdut vigència en ple segle XXI. “El discurs continu de Sòcrates a l’entorn de la virtut i l’honestedat i el seu mètode de voler esbrinar-ho tot qüestionant les coses una vegada i una altra és un consell per a tothom. Però el que el posa d’actualitat és la visió que Mario Gas i Alberto Iglesias posen de relleu en l’espectacle: no tant la del gran filòsof sinó la d’un ciutadà d’Atenes que emprenya el poder contínuament i que ensenya als joves del seu voltant que no han d’admetre les veritats dels seus pares ni dels governants perquè sí, sinó que ho han de qüestionar tot”, subratlla l’actor.
Un home coherent fins al final
Sòcrates no va deixar les seves idees per escrit i el seu pensament ha perviscut gràcies, sobretot, als diàlegs de Plató, que han servit de material per construir la dramatúrgia de l’espectacle, juntament amb textos de Plató, Xenofont, Diògenes Laerci, Aristòfanes, a més de Gas i Iglesias. “El que em sembla més important de l’espectacle és l’actitud de Sòcrates un cop l’han condemnat a mort, quan els mateixos jutges que l’havien condemnat donaven per fet que s’escaparia i que no arribaria mai a morir, ja que la corrupció estava tan generalitzada que els mateixos jutges i els guardians estaven esperant que Sòcrates els donés uns diners perquè el deixessin escapar. El que va sorprendre tothom i el que segueix sorprenent avui -assegura Pou-és que Sòcrates va dir que si la democràcia l’havia condemnat a mort segons unes lleis que havia jurat respectar i que respectava, havia de morir. Perquè, si no, s’estaria burlant de la democràcia i les lleis i els faria molt mal. Això em sembla la millor conseqüència de l’espectacle”. 
“Aquella jove democràcia no païa la independència, l’agudesa i l’ètica d’un home íntegre, valent, irònic, coherent i enfrontat per la seva actitud a l’obscuritat d’un sistema anomenat democràtic disposat a devorar els seus fills més valuosos. Els sona d’alguna cosa?”, es pregunta Mario Gas al text de presentació de l’espectacle, que està dedicat “al poble grec i al seu govern, esperant que el cas de Grècia serveixi perquè l’Europa dels ciutadans avanci i l’Europa del gran capital retrocedeixi”. 
Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano agafa el relleu de l’espectacle sobre el filòsof que Adolfo Marsillach i Enrique Llovet van muntar el 1970, i del qual Marc Antoni Broggi va fer una versió catalana que no es va arribar a estrenar. A més de Josep Maria Pou, el repartiment de l’obra inclou Carles Canut, Amparo Pamplona, Borja Espinosa, Guillem Motos, Pep Molina i Ramon Pujol. L’obra estarà en cartell fins al 2 d’agost i farà temporada al Teatro Español de Madrid el febrer de l’any que ve després de fer gira per l’Estat.
La necessitat d’un teatre polític
Tot i que Gas i Pou creuen en la càrrega política del teatre, la seva intenció no és fer proselitisme. “Crec molt en l’escenari convertit en tribuna de debat. El Mario i jo pertanyem a una generació que va començar a fer teatre als anys 60 i 70, en una època convulsa en què teníem el concepte d’un teatre de debat, d’un teatre d’oposició -recorda Pou-. Fèiem un teatre en oposició al franquisme i fèiem unes obres per dir damunt l’escenari moltes coses que no es podien dir en altres llocs a causa de la censura. Amb la democràcia aquest teatre més brechtià va perdre força i potser ara és el moment de recuperar-lo. Però això no vol dir que cada espectacle s’hagi de convertir en un míting polític. No hem d’oblidar que, per damunt de tot, el teatre ha de ser un producte artístic i també d’oci, i es pot aconseguir que el públic surti del teatre fent-se preguntes o havent trobat algunes respostes”.
El de Sòcrates s’afegeix dins la trajectòria de Josep Maria Pou a una llarga llista de grans personatges, sovint amb una força i una complexitat molt potents, com Roy Cohn, a Àngels a Amèrica, el rei Lear i el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler de Prendre partit. “No els busco. Són els directors, els productors i els mateixos autors que em veuen o m’imaginen fent aquests personatges i per això me’ls ofereixen. No tinc un interès a fer-los, però un cop els assumeixo els disfruto com un bèstia i em permeten explorar la meva maleta de registres i treure partit de totes les meves capacitats”, diu Pou.
Fuente: Rocío García (elpais.com) | Foto: Gianluca Battista 
"Os vamos a contar lo que Atenas hizo conmigo”. El oráculo dijo de él que era el más sabio de todos los hombres. Sócrates, el maestro de Platón, que combatió como pocos la ignorancia, el primer filósofo que habló de la moral y fue condenado a muerte por la misma democracia que contribuyó a crear y en la que creyó. Un hombre olvidadizo, vago y un tanto desastrado que denunció la corrupción y las libertades pisoteadas por aquellos que ostentan el poder y sus círculos clientelares. Sócrates, acusado de burlarse de los dioses de Atenas y de corromper a la juventud, se dispone a tomar la cicuta que acabará con su vida. “Os vamos a contar lo que Atenas hizo conmigo”. Clara y poderosa, la voz de José María Pou inunda el escenario. “Se han dicho muchas cosas de mí. No soy nadie. La historia me atribuye una frase que no fue cierta: ‘Solo sé que no sé nada’. Soy un minúsculo guijarro pensante al que le invade el placer de hurgar en todo lo que hay que aclarar”. De blanco y con una túnica neutra, austera, casi monacal, Pou advierte al público que van a asistir a una representación del ciudadano Sócrates, de su juicio, de la sentencia y de la muerte por cicuta. Es entonces cuando José María Pou se retira al fondo del escenario, un círculo con dos pequeñas gradas donde aguardan sus fieles amigos y su mujer, pero también sus enemigos, y empieza la función: Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano.
El director Mario Gas y el actor José María Pou han unido sus fuerzas y su talento para llevar por primera vez al Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida la tragedia de este filósofo que se vio obligado a morir en el año 399 antes de Cristo, después de haberlo puesto todo en duda, hablando, razonando, especulando y descubriendo. Este Sócrates, una coproducción del teatro Romea, el Festival de Mérida y el Grec e interpretado, junto a Pou, por Carles Canut, Amparo Pamplona, Borja Espinosa, Guillem Motos, Pep Molina y Ramon Pujol, se vislumbra como uno de los grandes espectáculos del verano, del que ya se anuncia amplia gira para la próxima temporada teatral. En la retina, aquel Sócrates que levantó Adolfo Marsillach, en 1972, en versión de Enrique Llovet. “Es mejor sufrir la injusticia que cometerla”. Marsillach reflexionaba años después de esta puesta en escena tan polémica, todavía bajo la dictadura franquista, cómo la frase de Sócrates le había perseguido de por vida. Algo parecido a lo que está experimentando esta pareja de teatreros que recibieron a Babelia la semana pasada después de un ensayo de la obra en Barcelona.
¿Por qué tantos años sin Sócrates? “No entiendo”, comienza Mario Gas, “por qué desde Marsillach no se había vuelto a abordar el tema. Sócrates es siempre un personaje interesante. Un demócrata que es masacrado por la propia democracia, y más en los tiempos que vivimos me parece un tema muy atractivo. Es un texto necesario hoy en día, no el texto en sí mismo, sino el hecho de abordar la verdad de Sócrates. Es una reflexión necesaria que clarifica mucho todo lo que está ocurriendo”. José María Pou se ha calzado (toda la función la realiza con los pies desnudos) y se ha quitado ya la túnica de Sócrates. “A mí me parece importantísimo el subtítulo de esta obra: ‘Juicio y muerte de un ciudadano’. Es el enganche completo con la actualidad. El público va a ser consciente en el espectáculo de estar viendo a un ciudadano, no sé si víctima o mártir, pero en cualquier caso sí una víctima de la democracia. Sócrates es el primer ciudadano condenado a muerte en la democracia. Esto no va a ser una lección de filosofía, sino que vamos a centrarnos en la vida del personaje, que es un señor que lo pone todo en duda, esa es la base de la filosofía socrática. Sócrates fue indiscutiblemente un personaje incómodo, alguien a eliminar. Sus dudas, sus preguntas, su empeño en encontrar respuestas, su continuo cuestionamiento de todo es lo que le hace actual, y más en este momento histórico de este país nuestro”.
Basándose en textos del discípulo Platón (Fedón y Critón) y del historiador Diógenes Laercio —ya se sabe que Sócrates no dejó escrito ningún pensamiento—, Mario Gas y Alberto Iglesias, los autores de la dramaturgia, se han centrado en el juicio que sufrió el filósofo tras haber denunciado la corrupción de Atenas y haber advertido sobre el papel supersticioso y manipulador de la religión oficial. “En Sócrates hay muchos asuntos, pero a mí me parecía que el tema principal estaba en el enfrentamiento con la propia democracia y el porqué le sometieron a ese juicio. Alrededor de ello, van apareciendo fragmentos de su relación con los amigos, sus reflexiones sobre la amistad, la ética y la moral, la vida y la muerte”, advierte Mario Gas, que ha llegado al ensayo alegre cantando “Flor de té, flor de té…”. “¿Estamos todos contentos, tranquilos, concentrados para hacer un ensayo completo?”, les pregunta cantarín el dramaturgo a los actores que ya esperan en el escenario.
Comienza la función, con esa primera advertencia de Pou-Sócrates sobre lo que el público va a ver, en la que no falta un guiño a las molestas toses, los sonidos de los móviles y las lucecitas de los mensajes telefónicos, y el escenario se inunda de palabras sobre la democracia, las leyes, la honestidad y la amistad. “Aparte de los textos sobre los que hemos trabajado, nosotros hemos modificado y añadido otros donde especulamos, pensamos y nos preguntamos”, añade Gas, que ha dirigido el ensayo como si de un director de orquesta se tratara, moviendo una supuesta batuta, señalando los ritmos y las entradas —“es una obra musical y rítmica, en la que hay que marcar las pausas, los tempos…”—. “El texto lanza flechas para que la gente lea y se enganche a cosas que a lo mejor nosotros hemos tocado solo tangencialmente o has dejado ahí para que se expanda. No quiero ser pedante, pero creo que hemos planteado una multiplicidad de visiones”.
José María Pou está disfrutando como actor y como ciudadano. Este Sócrates le ha unido de nuevo en la escena a su gran amigo Mario Gas, con el que trabajó hace ya años, precisamente en Mérida y con Golfus de Roma —“fue una experiencia alucinante”, recuerda el actor—, pero también le abre la posibilidad de proclamar a viva voz este texto tan cercano a la realidad actual y más con lo que está pasando estos días en Grecia. “Poder decir estas cosas ante las 3.000 personas de Mérida o ante las 800 de cualquier otro teatro me hace inmensamente feliz. Tuve la suerte de poder inaugurar Mérida hace tres años con Hélade, que fue todo un homenaje a la Grecia de aquel momento que creíamos se merecía un acto de solidaridad del mundo entero. Entonces no llegamos a vislumbrar lo que se está viviendo ahora. Nos creímos que iba a ser fácil salir de aquello”, se lamenta. “A mí el hecho de que en el teatro de Mérida se estrene un espectáculo que se llama Sócrates es una manera de hacer justicia, de convertir a Sócrates en un gran personaje dramático que tiene su lugar de ser y su razón de ser en esas piedras del teatro romano, aunque él fuera griego. Aunque a algunos les pueda parecer un sacrilegio, es convertir a Sócrates en figura dramática a la altura de Edipo, Agamenón, Orestes”, explica Pou mientras Gas procede a terminar el pensamiento: “Además de todo, la resolución de su vida, su muerte, le convierte en un personaje trágico, un ciudadano frente a su destino. Acepta el destino que le es dado como ciudadano. Que la tragedia de Sócrates aterrice en las piedras de Mérida me parece estupendo y que lo haga corporeizado y personalizado por Pou es doblemente feliz”.
¿Siempre la razón triunfó en Sócrates sobre la emoción?
Mario Gas. Hay todo un mundo que no vemos. Creo que Sócrates es un hombre profundamente emotivo dentro de su razonamiento, como cuando le dice a su amigo: “Nunca me he dejado llevar por las pasiones”. Pero esa razón es muy humanística, llena de bondad y de humanidad. Dentro de este proceso civil de ciudadano, hemos intentado dibujar un personaje con resortes humanos, al modo de reconstrucción exterior. Definimos la humanidad de Sócrates a través de sí mismo, pero también de los otros personajes y de las mismas leyes. Unas leyes a las que el filósofo les lanza, a modo de monólogo, un bellísimo texto de respeto por ellas.
José María Pou. Se lo dice Sócrates en la cárcel a su amigo Critón: “Ir en contra de las leyes es destruir la ciudad, ¿cómo voy a destruir yo la ciudad y la sociedad que he creado?”. Es un razonamiento precioso, de una honestidad por encima de toda duda. Además hay que decir que Sócrates, siendo un filósofo, palabra que puede asustar mucho a un gran público, era un filósofo que caminaba por la calle, andaba a pie, se sentaba en la plaza, hablaba con la gente en los mercados. Ese monólogo final que ha escrito Mario en el que Sócrates se dirige a las leyes me parece bellísimo. Un monólogo en el que el ciudadano Sócrates lanza un alegato de respeto profundo a las leyes, a pesar de que con esas mismas leyes le han condenado a muerte y acepta morir en beneficio de esa coherencia.
Y llega la hora de la muerte. “Un hombre que ha dedicado su vida a la filosofía debe mostrarse animoso ante la muerte”, decía Sócrates. Encadenado con grilletes, sus amigos le visitaban a diario para hablar de la belleza, del alma y de la muerte. Esa mañana, su amigo Critón ha llegado temprano a la cárcel. “¿Por qué vienes tan pronto?”, le pregunta extrañado Sócrates. “Mañana es el día, mañana tienes que poner fin a tu vida”, le contesta Critón desolado, mientras le intenta convencer para que huya, para que escape a ese trágico final. Sócrates se muestra inflexible: “Convenimos que la vida había que vivirla con coherencia, honestidad y justicia. Por eso mismo hay que ser coherente hasta el final”. El ciudadano-filósofo apura de un trago la copa con cicuta. Hasta el guardia llora al despedirse. “He oído que hay que morir en un silencio ritual”. Sócrates lanza el último alegato: “Sé que siempre habrá alguien para pasear a mi lado y denunciar a los corruptos, a aquellos que se llenan los bolsillos… Nunca he dejado de creer en los hombres. Sed felices y respetuosos…”. Le comenzaron a pesar las piernas y, tal y como le habían recomendado, se tumbó boca arriba para esperar la muerte. Se hizo un silencio, que era un grito, un lamento que inundó la ciudad de Atenas.
Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano. Texto: Mario Gas y Alberto Iglesias. Dirección: Mario Gas. Intérpretes: José María Pou, Carles Canut, Amparo Pamplona, Borja Espinosa, Guillem Motos, Pep Molina y Ramon Pujol. Teatro de Mérida, del 8 al 12 de julio. Teatro Romea, Barcelona, del 16 de julio al 2 de agosto.


Fuente: Justo Barranco (lavanguardia.com) | Foto: Oscar Palenque

David Menéndez, Guillem Motos y Xavi Sáez dan vida en el teatro Akadèmia hasta este domingo a tres artistas malditos: el jazzista Chet Baker, el pintor Jean-Michel Basquiat y el autor teatral Bernard-Marie Koltès, autor del mítico Roberto Zucco. Tres grandes de vidas muy cortas que se encuentran en el cielo en La revolta dels àngels, una obra del francés Enzo Cormann que dirige Nicolas Chevallier. Tres poetas de lo vivo que en la obra se rebelan contra su conversión en objetos de culto petrificados, según cuenta Cormann (Sos, 1953) en esta entrevista a La Vanguardia.

¿Por qué ha unido a Bernard-Marie Koltès, Jean-Michel Basquiat y Chet Baker? ¿Qué comparten?
Ellos no se conocían. Dudo incluso que Koltès hubiera visto nunca una foto de Basquiat, o que Chet hubiera escuchado jamás citar el nombre de Koltès. Pero los tres vieron “algo demasiado grande para ellos”. Ellos coincidieron totalmente con esa visión, y fueron heridos de muerte por ella. El arte es una lucha desesperada, aunque incluso a veces sea feliz. Desde este punto de vista, los tres son más intempestivos que contemporáneos. Quizá por eso a todos se les atribuyeron atributos angelicales durante su vida: sonrisa de ángel, ángel de la grieta, cara de ángel...

¿De qué hablan los tres en la obra?
De acuerdo con la excelente definición de Robert Fillioux, “el arte es lo que hace la vida más interesante que el arte”. Nuestros tres ángeles se quejan de que esta producción de subjetividad de intención vitalista sea sistemáticamente reducida al nivel de mercancía. Se quejan de la mercantilización del arte, su petrificación mortal. Protestan contra el hecho de que sus figuras hayan sido sustituidas gradualmente por sus trabajos en el imaginario colectivo. La cara de viejo indio abatido de Chet Baker, el retrato de Basquiat descalzo en su traje Armani manchado de pintura, Koltès denigrado por los críticos durante su vida, incluso aquellos que lo encomiaron tras su muerte -y lo instrumentalizaron para denigrar toda la dramaturgia contemporánea... Todo eso afirma que cierta forma de adulación postmortem es una forma de maltrato retrospectiva.

¿Chet Baker es un ídolo para usted, que también trabaja en el campo del jazz?
No me conozco ídolos, pero tengo oídos y trato de usarlos. Escucho los coros de Chet Baker como leo las obras de teatro de Koltès y miro las pinturas de Basquiat. Chet me enseñó a frasear, Basquiat a rapsodiar, Koltès a viajar... Lo que es hermoso, lo que es vital, son estos devenires cruzados: convertirse en palabra de un cuadro o una melodía, convertirse en la música de un drama o un graffiti... La vida alimenta la vida, mientras que las palomas se cagan en las estatuas.

¿La rebelión de los ángeles es una especie de manifiesto de su teatro, contra la mediatización de todo?
Se requiere la mediación. Como maestro en una escuela de arte, yo mismo soy mediador. Y fui periodista. Pero la lógica industrial de la televisión empuja al consenso desingularizante. Si quieres que Coca-Cola te compre unos "minutos de cerebro disponibles", hace falta que demuestres que eres capaz de unir de forma espontánea varios millones de subjetividades. Los accionistas de Coca-Cola pueden comprar a precio de oro las pinturas de Basquiat, pero no pueden mostrarlas en la televisión, porque asustaría a los consumidores que han construido sus fortunas...

Usted escribió el ensayo "Lo que sólo el teatro puede decir." ¿Qué es, qué lo hace único, por qué está tan vivo hoy?
Es difícil de decir en una o dos frases lo que uno apenas es capaz de dibujar en un libro. El montaje teatral, compuesto por actores y espectadores reunidos aquí y ahora, durante el tiempo de una sesión, es un dispositivo único de enunciación colectiva en su género, nacido hace más de 25 siglos y que, en efecto, sigue vivo. El teatro es un método de examen de lo real rudimentario y arcaico, que se enraíza en la infancia: un juego, más que un espectáculo; una experiencia colectiva, un poco parecida a los "experimentos mentales" de los científicos de la materia. Un examen poético del futuro de la especie en un espacio político. Poética, política: poelítica. En resumen, todo lo que nos falta en estos tiempos posmodernos.


Font: Xènia Pérez Fisas (ara.cat)
La Villarroel obre la temporada amb dues obres que ajauen al divan les relacions entre germans i que, a més, combinen la comèdia i el drama: 'Petits monstres', de Marilia Samper, i 'La pols', de Llàtzer Garcia.
L'Anna (Vanessa Segura), la protagonista de 'Petits monstres', de Marilia Samper, és una artista conceptual a l'atur i en plena 'crisi dels 40'. Viu a casa dels pares i exposa les seves pors més íntimes. Quan la seva germana Marta (Marta Aran i Mireia Piferrer s'alternen en el paper) es planteja tornar al niu després de la ruptura amb la seva parella, la guerra esclata entre les dues germanes. "Més que la crisi dels 40, l'Anna té una crisi existencial. No ha encaixat mai en aquest món ni ho farà mai", explica Vanessa Segura. Samper reconeix que tant l'Anna com la Marta les va crear a imatge seva, tot i que, entre bromes, els actors asseguren que és més com l'Anna. "La Marta té una visió més pragmàtica de la vida mentre que l'Anna la considera conformista, és una discussió que tinc amb mi mateixa", afirma la dramaturga i directora.
'Petits Monstres' és una crítica a les convencions socials, al pragmatisme de la vida de parella i a l'ideal femení, que la protagonista trenca amb ironia i mordacitat. Samper presenta l'Anna com un personatge que ha decidit viure sense autoenganyar-se i coexistir amb les seves pors, els seus "petits monstres", que comparteix quan ho necessita, encara que es guanyi la fama d'una persona antisocial i políticament incorrecta.
'La pols' es trasllada de la Sala Flyhard a La Villarroel
Marilia Samper va comptar amb la col·laboració del dramaturg Llàtzer Garcia, pel vessant còmic del seu teatre, un terreny que la dramaturga no sol transitar. Ja havien treballat junts a 'Dos punkis y un vespino' i ara, a més, comparteixen la cartellera de La Villarroel. 'La pols' arriba a aquesta sala després de l'èxit que va assolir a la Sala Flyhard. A més, Llàtzer Garcia està dirigint la versió cinematogràfica de la seva obra.
'La pols' és un retrat dramàtic de les relacions familiars a partir de tres personatges, una parella de germans, el Jacob i la Ruth, i l'Alba, la parella d'un altre germà que no apareix a l'obra. El Jacob (Guillem Motos) i la Ruth (Laura López) s'enfronten arran de la mort del pare. L'Alba (Marta Aran) intentarà posar pau entre ells. Samper va expressar la seva admiració per l'obra de Garcia i va dir que és "una funció que et traspassa, amb moltes coses importants i diferents per dir".
'Petits monstres' es podrà veure de dimarts a diumenge a La Villarroel i 'La pols', els dimarts i els dimecres. Serà un mes intens per a l'actriu Marta Aran, ja que forma part del repartiment de les dues peces.

Font: Belen Ginart (ara.cat)
El somni d’una nit d’estiu és, segons els estudiosos de l’obra de Shakespeare, la millor de les seves comèdies romàntiques. El director escènic Joan Ollé confessa que a ell no li agradava gaire. “Però és que no l’havia llegit bé”, aclareix. Ara s’hi ha capbussat a fons i amb l’ajuda del crític René Girard, el dramaturg Peter Brook i l’assessora literària de l’obra al TNC, Lola Jossa, s’ha enamorat d’una esquitxada d’equívocs, de màgia, de contrastos entre fantasia i realitat. Sovint -en el teatre però també en el cinema i la música- l’obra s’ha representat adornada de flors i violes. Ollé, que hi ha sabut trobar la part més crua, “el malson de l’amor”, ens ajuda a desgranar els personatges clau d’una obra coral.
Oberon (Lluís Marco) És el rei del bosc. Un rei malenconiós que beu xampany francès. Ha viscut tants milions d’anys que ja ho ha vist tot. Ja no el mou cap malignitat ni picaresca, però està enfadat amb la seva dona, Titània, perquè ha adoptat una criatura vinguda de l’Índia que el rei vol per al seu seguici. Potser li fa mal no haver donat un fill a la seva dona.
Titània (Mercè Arànega) Reina del bosc. Té un seguici de fades amb les quals organitza festes harmonioses: és el conclave feminista. Es mouen en un paisatge de flors i bellesa, però al bosc també hi ha molts llimacs, escarabats i salamandres. No són ben bé una parella d’amants en actiu, i han decidit organitzar els cors dels altres. Com que ells no s’avenen, a la Terra les coses no funcionen com ho haurien de fer. La parella de reis té alguna cosa dels protagonistes de Les amistats perilloses, i per això a l’obra tenen un look del segle XVIII. 
Teseu (Pere Eugeni Font) Duc d’Atenes. És el polític de grans discursos, un parauler que no para d’autoproclamar la seva bondat. Representa el teatre de la política. Va capturar Hipòlita, reina de les amazones, però mentre prepara el casament amb ella ja s’està enviant SMS amb Fedra. Es troba atrapat en els excessos de la llei.
Hipòlita (Victòria Pagès) Reina de les amazones, conquerida per Teseu. És una dona del bosc portada a la ciutat. Tant el seu com el de Teseu són papers breus, però comparteixen el moment culminant: aquell en què Teseu diu que no creu ni en l’amor ni en la poesia, perquè els poetes i els enamorats deformen la realitat. Hipòlita li fa notar que la cara de felicitat dels enamorats de l’obra és autènticament real.
Troca (Xicu Masó) Personatge clau de l’obra en tant que principal representant del grup dels artesans, gent del poble que en el casament de Teseu i Hipòlita obsequien els nuvis amb la representació teatral d’una tragèdia terrible on es diu que l’amor és una porqueria. És l’home que es veu capaç de fer tots els papers. Puck el converteix en ase i, per art de la màgia trapella del follet, Titània se n’enamora.
Puck (Pau Vinyals) És un follet “una mica Tim Burton”. És l’energia d’Oberon, però sempre s’equivoca, sovint amb una intenció juganera. És un trapella a qui li agrada provocar confusió a fi de divertir-se. Per això executa amb picaresca les ordres que li dóna el rei, i amb la màgia de les flors fa que els enamorats mudin la diana del seu desig. “Shakespeare va escriure la peça per al casament d’un amic i això el fa contenir-se, però aquesta és una obra sobre la volubilitat de la condició humana, que no necessita flors per canviar l’objecte del seu amor”.
Hèrmia (Claudia Benito), Helena (Laura Pujolàs), Lisandre (Albert Prat) i Demetri (Guillem Motos) Són els quatre personatges joves de l’obra, i formen dues parelles d’enamorats una mica desequilibrades per culpa de la màgia que Puck aplica de manera arbitrària. “Són personatges sense personalitat pròpia, fan una mena de ménage à quatre ”. Fugen al bosc per escapar de les lleis d’Atenes, que obliguen les noies a casar-se amb el que el seu pare vulgui, i en arribar-hi es troben amb les lleis del bosc.  
'El somni d’una nit d’estiu', de William Shakespeare. Dir.: Joan Ollé. Amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Clàudia Benito, Enric Majó, Lluís Marco 
TNC (Barcelona). Del 19 de novembre al 18 de gener

DRAMATÚRGIA: ESTEVE SOLER
DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA
INTÈRPRETS: DANI ARRÉBOLA, EVA CARTAÑÀ, LAIA MARTÍ i GUILLEM MOTOS
DURADA: 70 min
PRODUCCIÓ: CAET, LA SECA ESPAI BROSSA i LA CONQUESTA DEL POL SUD SCP
LA SECA ESPAI BROSSA

Per fi, després de veure i envejar com s'estrenava a mitja Europa, algú s'adonat que també s'havia d'estrenar a casa nostra, la darrera Contra de l'Esteve Soler. La Seca ha vençut la por i ha programat Contra l'Amor i una marató de Contres els diumenges 28 d'abril i 5 i 12 de maig.

Contra l'amor és una crítica mordaz, poètica i metafòrica del fet d'enamorar-se en una societat purament consumista. Al igual que en les altres dos Contres l'humor deixa pas al thriller, el drama i moltes sorpreses. Set escenes, set històries independents però totes les marca el mateix segell, el trencament realista d'esquemes que predomina a la dramatúrgia de l'Esteve Soler.

Als ja habituals Dani Arrébola i Laia Martí s'uneixen Eva Cartañà i Guillem Motos, dos ànimes joves que venen a menjar-se l'escenari. Molt de ritme, acompanyat per una banda sonora abans, durant i després de cada escena. Cançons conegudes i fins i tot tòpiques però que el Carles Fernández Guia ha donat una volta jugant amb el públic i amb els sobretítols.

Sortir de la sala plens de reflexions, de preguntes. Hem rigut, ens hem emocionat, ens ha fet pensar, l'univers d'Esteve Soler cada dia té més adeptes, entre els que m'incloc. Només falta que els programadors d'aquest país nostre s'adhereixen i el converteixen en tot un fenomen. De moment, en petit comitè es pot dir que és un dels millor dramaturgs catalans contemporanis. Fins al 12 de maig s'ha de lluitar en Contra a La Seca.

CONTRA L'AMOR

by on 18:55
DRAMATÚRGIA: ESTEVE SOLER DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA INTÈRPRETS: DANI ARRÉBOLA, EVA CARTAÑÀ, LAIA MARTÍ i GUILLEM MOTOS DURAD...


Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
La companyia Arcàdia presenta avui a la sala del cafè teatre de La Planeta de Girona (21 h, 12 euros) l'obra La terra oblidada, del dramaturg gironí Llàtzer Garcia, que va guanyar amb aquest text dramàtic el premi de teatre Ciutat de Gandia 2012. El guardó inclou l'edició de l'obra.
La terra oblidada es va estrenar el 23 de febrer de l'any passat a la sala Flyhard de Barcelona, que ha participat en la producció. S'hi va representar quatre setmanes, amb una bona acollida del públic, però la malaltia d'un dels actors va obligar a interrompre les representacions. La terra oblidadatorna la setmana vinent a Barcelona, on es representarà del 27 de febrer al 10 de març a la sala Atrium.
Els actors Marta Aran, Muguet Franc, Guillem Motos, Laura Pujolàs i Gal Soler completen el repartiment d'aquesta obra escrita i dirigida per Llàtzer Garcia. Aquest autor de 31 anys ja havia escrit prèviament per a Arcàdia les obres Esquivel! Una comèdia estereofònicaVent a les velesEns hauríem d'haver quedat a casa –produïda per La Planeta i estrenada a Temporada Alta– i Kafka a la ciutat de les mentides. Garcia va formar la companyia Arcàdia l'estiu del 2009, amb Marta Aran, Laura López i Guillem Motos, amb l'objectiu d'investigar “un llenguatge escènic lligat a gèneres que, habitualment, s'associen més a la narrativa o el cinema que al teatre”. La companyia té la seva residència a la Nau Ivanow.
La terra oblidada és “un drama cru i tens” centrat en les complexes relacions entre tres germans i el seu pare, un home que, després d'haver treballat la terra tota la vida, es troba en una cadira de rodes per una malaltia, i de sobte inicia una vaga de silenci. La filla que té cura del pare se sent indefensa i decideix convocar la resta de germans per trencar el silenci del seu progenitor. A mesura que passen les hores, el silenci es va tornant desesperant i obre antigues ferides que ja semblaven cicatritzades.
Pere Hosta torna amb el seu ‘Pàjaru'
El clown Pere Hosta torna demà (21 h) i diumenge (18 h) a La Planeta amb el seu espectacle Pàjaru, que va estrenar el novembre passat al mateix espai, dins de Temporada Alta. Hosta i el director, Manel Trias, participaran demà, després de l'obra, en un debat amb el públic, dins del cicle Troballes d'El Galliner.

TEXT i DIRECCIÓ: LLÀTZER GARCÍA
INTÈRPRETS: MARTA ARAN, LAURA LÓPEZ, GUILLEM MOTOS, DAVID ORTEGA i MIMA RIERA
PRODUCCIÓ: SALA LA PLANETA
SALA MUNTANER


Una companyia arriba a un café teatre a muntar el seu espectacle i comencen els problemes que pateix qualsevol companyia que hagi fet bolos per teatres alternatius: els focus no funcionen, l'escenari és massa petit, no tenen temps ni espai per muntar l'escenografia, durant els assajos han de compartir l'escenari amb un altre actor que actua darrere d'ells.

Llàtzer García torna a la comèdia, on es mou com peix a l'aigua, per fer-nos un retrat força precís del que pateixen moltes companyies en la majoria de teatres alternatius. Malgrat la realitat, hi ha un punt d'exageració en algunes accions que provoquen el riure fàcil en l'espectador. Tot i així el ritme de l'obra no decau i l'hora i vint minuts que tan a escena com des de platea passa sense necessitat de mirar el rellotge.

Grans interpretacions de la companyia Arcadia, però cal destacar al personatge de la Marta Aran, una directora que acaba sense saber què fer per aixecar el seu espectacle i la Mima Riera, que interpreta a una actriu tan insegura que es incapaç de rebre les ordres directes de la seva directora i que ha de buscar-se tota mena d'intermediaris.

Amb una de les escenografies més completes que hem pogut observar darrerament a la Sala Muntaner, Ens hauríem d'haver quedat a casa és una comèdia fresca i original, amb un bon ritme, que serveix com contrapunt perfecte al drama diari que ens toca patir.

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: LLÀTZER GARCÍA
INTÈRPRETS: MARTA ARAN, MUGUET FRANC, JOSEP MOTA, GUILLEM MOTOS, MIMA RIERA
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS SL
SALAFlyhard

Primer drama de la SALAFlyhard, especialista, volgut o no, en comèdies. Però aviat descobrirem que en aquesta sala no importa el gènere del muntatge sinó l'ambient i la cura amb la que tracten tots els espectacles que allà es representen.

Terra Oblidada parla de les relacions familiar complicades. Un pare (Josep Mota), en cadira de rodes, es nega a parlar i aconsegueix que els seus fills que viuen a la ciutat, tornin al poble a visitar-lo perquè la seva filla gran que el cuida ja no sap que fer perquè torni a parlar. A partir d'aquí començarem a conèixer la història que s'amaga darrera la família.

A la família se li suma un nou personatge de la Mima, la xicota del fill que servirà com a mediadora entre pare i fills, i una mica de narradora dels sentiments que el públic comença a desenvolupar a favor o en contra de pare i dels fills. No arriba a hora i mitja el patiment de l'obra, però Llàtzer García aconsegueix mantenir la intensitat de principi a fi i al públic expectant fins la darrera escena.

La peça conté molta violència verbal, però cap de física. Tot es demostra amb gestos i amb paraules, encara que l'angoixa dels personatges es transmet a la platea que no sap amb qui posicionar-se. No és una obra de bons ni de dolents. Però a la sortida tothom tindrà una opinió de cadascú dels personatges. És el que passa quan una obra no només t'entreté sinó que et deixa pòsit. 

TERRA OBLIDADA

by on 18:54
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: LLÀTZER GARCÍA INTÈRPRETS: MARTA ARAN, MUGUET FRANC, JOSEP MOTA, GUILLEM MOTOS, MIMA RIERA PRODUCCIÓ: FLYHAR...