Mostrando entradas con la etiqueta Laura López. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Laura López. Mostrar todas las entradas

Font: Xènia Pérez Fisas (ara.cat)
La Villarroel obre la temporada amb dues obres que ajauen al divan les relacions entre germans i que, a més, combinen la comèdia i el drama: 'Petits monstres', de Marilia Samper, i 'La pols', de Llàtzer Garcia.
L'Anna (Vanessa Segura), la protagonista de 'Petits monstres', de Marilia Samper, és una artista conceptual a l'atur i en plena 'crisi dels 40'. Viu a casa dels pares i exposa les seves pors més íntimes. Quan la seva germana Marta (Marta Aran i Mireia Piferrer s'alternen en el paper) es planteja tornar al niu després de la ruptura amb la seva parella, la guerra esclata entre les dues germanes. "Més que la crisi dels 40, l'Anna té una crisi existencial. No ha encaixat mai en aquest món ni ho farà mai", explica Vanessa Segura. Samper reconeix que tant l'Anna com la Marta les va crear a imatge seva, tot i que, entre bromes, els actors asseguren que és més com l'Anna. "La Marta té una visió més pragmàtica de la vida mentre que l'Anna la considera conformista, és una discussió que tinc amb mi mateixa", afirma la dramaturga i directora.
'Petits Monstres' és una crítica a les convencions socials, al pragmatisme de la vida de parella i a l'ideal femení, que la protagonista trenca amb ironia i mordacitat. Samper presenta l'Anna com un personatge que ha decidit viure sense autoenganyar-se i coexistir amb les seves pors, els seus "petits monstres", que comparteix quan ho necessita, encara que es guanyi la fama d'una persona antisocial i políticament incorrecta.
'La pols' es trasllada de la Sala Flyhard a La Villarroel
Marilia Samper va comptar amb la col·laboració del dramaturg Llàtzer Garcia, pel vessant còmic del seu teatre, un terreny que la dramaturga no sol transitar. Ja havien treballat junts a 'Dos punkis y un vespino' i ara, a més, comparteixen la cartellera de La Villarroel. 'La pols' arriba a aquesta sala després de l'èxit que va assolir a la Sala Flyhard. A més, Llàtzer Garcia està dirigint la versió cinematogràfica de la seva obra.
'La pols' és un retrat dramàtic de les relacions familiars a partir de tres personatges, una parella de germans, el Jacob i la Ruth, i l'Alba, la parella d'un altre germà que no apareix a l'obra. El Jacob (Guillem Motos) i la Ruth (Laura López) s'enfronten arran de la mort del pare. L'Alba (Marta Aran) intentarà posar pau entre ells. Samper va expressar la seva admiració per l'obra de Garcia i va dir que és "una funció que et traspassa, amb moltes coses importants i diferents per dir".
'Petits monstres' es podrà veure de dimarts a diumenge a La Villarroel i 'La pols', els dimarts i els dimecres. Serà un mes intens per a l'actriu Marta Aran, ja que forma part del repartiment de les dues peces.

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: PABLO ROSAL
INTÉRPRETES: XAVIER SERRAT, MÒNICA PORTILLO, LAURA LÓPEZ, BÀRBARA ROIG y PASQUALE BAVARO
DURACIÓN: 1h 40min
PRODUCCIÓN: EL SOMRIURE BÀRBAR en coproducción con la SALA BECKETT/OBRADOR INTERNACIONAL DE DRAMATÚRGIA
SALA BECKETT

Decisiones de última hora me llevan a la Beckett a ver esta obra. Voy a ciegas, sin leer poco más que un resumen de la trama y ver un tráiler perdido. Mucha filosofía concentrada en algo más de hora y media. Un gusto exquisito por cuidar el lenguaje, en una obra escrita en castellano, que combina multitud de acentos, desde el más neutro, a un cantarín catalán hasta el extranjero.

Dicen que la vida está llena de filosofadas y parece que Pablo Rosal se lo ha tomado al pie de la letra, porque cada réplica está llena de ellas. Sin argumento más allá de una persona que se encuentra en un lugar indeterminado con otras cuatro y quiere que sean sus amigos. Fuera de ahí muchas lecturas y preguntas, desde porqué el autor no nos revela nada, ni espacio, ni tiempo, ni quiénes son los personajes.

Sin referentes, la dificultad estriba en sumergirte en una historia que no tiene trama. La sorpresa inicial deja poco a poco paso la monotonía que se desprende desde el escenario, no es posible mantener la incógnita inicial si no se le da al espectador alguna cosa donde la historia se aguanta. Aquí nada pasa, todo se diluye y se convierte en un sopor insoportable cuando faltan todavía veinte minutos para acabar. 

De las interpretaciones destacar la presencia de Bàrbara Roig que ya nos va deleitar en Llàstima que sigui una puta y que a pesar de que la obra no le deja demasiado espacio para lucirse, aprovecha sus interpretaciones para atrapar a un público más adormido del que debería estar.

Pablo Rosal debería plantearse lo de ser dramaturgo, con esta obra más literaria que teatral, quizás la novela o el ensayo sea más adecuado para mostrar su arte que no los escenarios. Sin duda, Monsieur Apeine quiere hacer amigos (Balada conversacional) está más concebida para su lectura que para su representación.

TEXT i DIRECCIÓ: LLÀTZER GARCÍA
INTÈRPRETS: MARTA ARAN, LAURA LÓPEZ, GUILLEM MOTOS, DAVID ORTEGA i MIMA RIERA
PRODUCCIÓ: SALA LA PLANETA
SALA MUNTANER


Una companyia arriba a un café teatre a muntar el seu espectacle i comencen els problemes que pateix qualsevol companyia que hagi fet bolos per teatres alternatius: els focus no funcionen, l'escenari és massa petit, no tenen temps ni espai per muntar l'escenografia, durant els assajos han de compartir l'escenari amb un altre actor que actua darrere d'ells.

Llàtzer García torna a la comèdia, on es mou com peix a l'aigua, per fer-nos un retrat força precís del que pateixen moltes companyies en la majoria de teatres alternatius. Malgrat la realitat, hi ha un punt d'exageració en algunes accions que provoquen el riure fàcil en l'espectador. Tot i així el ritme de l'obra no decau i l'hora i vint minuts que tan a escena com des de platea passa sense necessitat de mirar el rellotge.

Grans interpretacions de la companyia Arcadia, però cal destacar al personatge de la Marta Aran, una directora que acaba sense saber què fer per aixecar el seu espectacle i la Mima Riera, que interpreta a una actriu tan insegura que es incapaç de rebre les ordres directes de la seva directora i que ha de buscar-se tota mena d'intermediaris.

Amb una de les escenografies més completes que hem pogut observar darrerament a la Sala Muntaner, Ens hauríem d'haver quedat a casa és una comèdia fresca i original, amb un bon ritme, que serveix com contrapunt perfecte al drama diari que ens toca patir.