Mostrando entradas con la etiqueta Llàtzer Garcia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Llàtzer Garcia. Mostrar todas las entradas

ELLA
de LALI ÁLVAREZ
con IMMA COLOMER

NOMÉS UNA VEU
de LLÀTZER GARCIA
con IVAN BENET

SUPREMACISTES
de CRISTINA CLEMENTE
dirección MÒNICA BOFILL
con JÚLIA BARCELÓ y LAURA CONEJERO

CAPITÀ MANDRAKE
de CLÀUDIA CEDÓ
con ALEJANDRO BORDANOVE y MIQUEL GELABERT

YOU SAY YOU WANT A REVOLUTION
de HELENA TORNERO
con AHMAD ALHAMSHO, ALICIA G. REYERO y MANAR TALJO

LA SOLITUD DE L'U
de SERGI BELBEL
dirección ISRAEL SOLÀ
con ALEJANDRO BORDANOVE y LAURA CONEJERO

Volvemos a ponernos en modo procés para encarar el segon vespre de dramaturgia entorno a este tema han realizado. En la segunda tanda no ha habido autoridades pero si algunas de las caras que nos encontramos el pasado lunes y otras nuevas.

Entramos a sala y nos encontramos antes de llegar a la platea con un recibimiento inesperado. Imma Colomer saluda a su público, casi uno por uno, no podíamos tener mejor anfitriona. Esto está a punto de empezar, aunque siempre hay algún rezagado.



Una silla, una mochila y varias bolsas ya nos indican que este no va ser el procés que nos imaginamos. Las dramaturgias de Lali Álvarez siempre ponen el dedo en la llaga y nos hace cuestionarnos la realidad. Una mujer mayor nos pide ayuda. Está a punto de ser deshauciada y necesita ayuda. Los paralelismos entre el proceso de desahucio y el proceso político son numerosos y significativos: la solidaridad, la idea de que los catalanes construimos todo entre todos, la negociación y la organización de la gente... Con luz o sin ella, Imma Colomer nos atrapa. Soberbio su papel, como lo es también el final del monólogo.

Como quien pasa página, Llàtzer Garcia comienza proyectando a Brecht mientras Ivan Benet se prepara para desgranar su monólogo, ya que su personaje no cree en el diálogo sino en la defensa de uno mismo. La historia transita alrededor de si poner una bandera o banderola en el balcón te hace pertenecer a un bando. Només una veu juega al mismo juego del texto de la semana pasada de Esteve Soler, Pàtria. En aquella ocasión, Soler cuestionaba el patriotismo de unos y de otros, aquí Llatzer cuestiona la democracia, la libertad y el amor por la patria, eso sí quizás sin forzar tanto la máquina, desde un punto de vista más filosófico.

Volvemos al diálogo con Supremacistes de Cristina Climente, dirigida por Mònica Bofill, donde Júlia Barceló y Laura Conejero interpretan a dos profesoras de primaria, un poco bastante obsesionadas con el procés, los unionistas y el independentismo. En la misma línea que la semana pasada apuntaba Marc Artigau en La Peixera, Clemente fuerza la situación obsesiva hasta convertirla en víctimas y verdugos de la que ellas denuncian. Sin duda, es la pieza más cómica de toda la velada y asistimos a un repaso de odios unionistas de campeonato. Sin duda uno de los aciertos es el ritmo de lectura, con unas Júlia Barceló y Laura Conejero sensacionales. Prueba de ello, los vítores en modo de aplausos.

Del realismo del día a día, pasamos a la dramaturgia de la Claudia Cedó que opta por la sátira y por alejarnos de Catalunya y nos hace viajar a un país inventado en Capità Mandrake, con una zona que se quiere independizar, Branceslavia. Miquel Gelabert interpreta a un presidente en horas bajas, aferrado a su silla (de ruedas) y con un asesor (Alejandro Bordanove) que le pone al día de las decisiones que debe tomar, tapar la corrupción con una cortina de humo y odio hacía esta parte del país utilizando a la población y a los medios de comunicación para ello. Me viene sonando que dicen.

Dejamos los mundos inventados y nos ponemos revolucionarios a golpe de notas de Revolution de The Beatles. Una pija, una revolucionaria (de las de antes) y un inmigrante ponen voz a las numerosas personas que asisten a las manifestaciones pro independencia. Helena Tornero se remonta al 1967 para explicarnos qué es una revolución y cómo de diferente se ve desde los ojos de los que normalmente no se revolucionan por nada (la pija), aquellos que lo llevan haciendo desde siempre y por cualquier injusticia y aquellos que nacieron con la revolución incorporada y casi dan la vida por ella (inmigrante, de Siria).

Sergi Belbel, dirigido por Israel Solà, cierra el ciclo con una dramaturgia que narra los sentimientos de una señora mayor (Laura Conejero) instantes antes de ser golpeada por un piolín (Alejandro Bordanove). Mientras que el policía alude a El jovencito Frankestein para comenzar a describir sus sentimientos, la mujer hará lo propio con Star Wars y Darth Vader. Un reflejo del odio inexplicable el que le han inculcado a este agente de la ley que por mucho que esta mujer le recuerde a su madre y por mucho dudas que le provoque su acto, al final actuará y se sentirá héroe de una democracia que no existe. Además de los sentimientos de uno y de otro, lo más significativo de la pieza es la verborrea increíble del personaje de Laura Conejero. Atónitos delante de tal manera de leer e interpretar a una velocidad de crucero. Sin respiración. Tanto o más aún que el golpe.

Cierre brillante, fuera de la sala nos volvemos a encontrar con la realidad de los desahucios, para un experimento dramatúrgico de lo más enriquecedor. Una bocanada de aire fresco y de la realidad más inmediata. La vida sigue, por suerte, dentro y fuera de un teatro. 

EN PROCÉS 2

by on 22:05
ELLA de LALI ÁLVAREZ con IMMA COLOMER NOMÉS UNA VEU de LLÀTZER GARCIA con IVAN BENET SUPREMACISTES de CRISTINA CL...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,


TEXTO y DIRECCIÓN: LLÀTZER GARCIA
INTÉRPRETES: EDU BUCH, MARIA CASELLAS, XAVI SÁEZ, XAVI GARDÉS y VANESSA SEGURA
DURACIÓN: 85min
FOTO: ROSER BLANCH
PRODUCCIÓN: FLYHARD PRODUCCIONS S.L.
SALA FLYHARD

Recupero una de las obras que me quedaron pedientes en julio, donde el Festival Grec lo engulle todo. L'última nit del món es una tragicomedia de jóvenes de la treintena y sus problemas. Básicamente llena de miedos: a crecer, a madurar, a las responsabilidades, al dolor y a morir sin haber realitzado todo aquello que nos insisten una vez y otra que tenemos que lograr. 

Durante toda la obra subyace una verdad incontestable, vemos demasiadas series de televisión. Los mundos paralelos de la ciencia ficción han hecho mucho daño. Si la temporada pasada, en la misma sala, Carol López ya nos hacía un repaso de los últimos años, Llàtzer Garcia no ha querido ser menos. Y este mundo de ficción hay momentos que juega a favor del montaje, pero cuando entras en la dinámica de no saber si lo que te están contado es realidad o ficción, dentro de una ficción más grande, los polos chocan y se produce una no deseada desconexión.

Por otra parte no se ha sabido acertar con la puesta en escena, el salón no nos hace viajar por todos los lugares reales y fictícios del texto. El montaje se queda un poco cojo, y aunque el espacio de la FlyHard es limitado, no es la primera vez que las carencias de espacio son resueltas con mucha más imaginación.

Es una de las pocas veces, no recuerdo la anterior, que veo a Vanessa Segura en un papel más dramático de lo que nos tiene acostumbrados. Algo que se agradece, descubrir que no sólo de risas se vive. Aunque el papel "bombón" de la pieza, y la que aporta más luz, a un gris que no sólo tiñe vasos y copsa, es Maria Casellas, quizás la que más se ha metido en el personaje, ella es la mejor lleva la voz cantante.

L'última nit del món no es una obra brillante, sirve para esas noches en las que más que darle al play en tu salón, te apetece algo más vivo y en directo. 

L'ÚLTIMA NIT DEL MÓN

by on 20:07
TEXTO y DIRECCIÓN: LLÀTZER GARCIA INTÉRPRETES: EDU BUCH, MARIA CASELLAS, XAVI SÁEZ, XAVI GARDÉS y VANESSA SEGURA DURACIÓN: 85min ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat) | Foto: Parking Shakespeare
Llàtzer Garcia és un autor i director que reconeix que mai l'havia temptat enfrontar-se a un Shakespeare. Tot i així, demà s'estrena la seva adaptació i direcció d'Al vostre gust, una comèdia estranya perquè arrenca en clau de tragèdia i que posteriorment es desplaça al relat d'aventures i desemboca en una comèdia. Shakespeare proposa que els nobles que han estat expulsats de la cort puguin retornar en el darrer quadre. Llàtzer Garcia prefereix deixar-los en la seva felicitat bestial del bosc d'Arden. No se'ls hi ha perdut res, en aquella cort. Avui no cal ser fidels a la convenció de l'època. Al vostre gust es representarà fins al 2 d'agost al bosc dels til·lers del parc del Notd, a les 7 de la tarda. Només descansen els dies 22 i 29 de juliol.
Ahir al matí, el casal veí estava molt interessat a veure l'acció que es produïa entre els til·lers. Es veu que en els assaigs de la tarda, la canalla els recrimina que comencin tard perquè els encanta veure com creix el muntatge, escena a escena. La proposta, que altra vegada no s'ha volgut incorporar al cartell del Grec, viu una dolça relació amb els seus veïns. El nombre d'espectadors augmenta en cada edició. Ara ja saben quin és el límit de l'espiral on hi ha els til·lers: el miler d'espectadors de la darrera funció de Molt soroll per res. Aquesta és la desena producció de la companyia d'actors, que sempre busca un director que faci l'adaptació dels seus espectacles. A més de les set comèdies de Shakespeare interpretades sota els til·lers, també fan propostes contemporànies al Parking d'hivern en teatres o espais no convencionals.
Llàtzer Garcia, ànima de la companyia Arcàdia, va debutar com a ajudantia de direcció amb la producció d'Al vostre gust que Xicu Masó i Pep Tosar van fer per inaugurar el Grec del 2005. El repte de direcció és doble: perquè ha hagut de fer una dràstica reducció de la traducció de Salvador Oliva i perquè, actuant al carrer, no es pot comptar més que amb el text, la situació i l'actor per modular l'escena. No hi ha possibilitat de destacar res amb la il·luminació, l'escenografia o els tons, “ni tan sols poden seure, perquè si no hi hauria qui no els veuria”.

Fugir de la cort

by on 13:04
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) | Foto: Parking Shakespeare Llàtzer Garcia és un autor i director que reconeix que mai l'hav...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,
Font: Belén Ginart (ara.cat)
Com vas començar a escriure teatre?
Sempre m’havia agradat escriure coses meves, sense una finalitat concreta. Tenia traça amb els diàlegs i vaig començar a fer guions, però no me’n sortia amb la part tècnica. Als 18 o 19 anys vaig començar a estudiar interpretació i després vaig veure que escrivint teatre era com em sentia més còmode.
Vas trigar a tenir clara la vocació?
No era gens teatrer, vaig començar a estudiar interpretació perquè treballava de cambrer i alguns companys de feina eren actors. En la part de dramatúrgia sóc més aviat autodidacte. Vaig anar a algun curs a la Beckett i a l’Institut del Teatre. Però n’he après sobretot llegint, principalment els autors americans: Arthur Miller, Tennessee Williams...
Com has anat trobant la teva veu?
Vaig començar escrivint comèdies, que m’agraden molt. Els meus referents eren de cinema dels anys 30, 40, 50, però em vaig adonar que era una altra època. Fent La terra oblidada em vaig deixar portar pel que em sortia de dins, sense tant de referent, i em va sortir un text molt dramàtic. Ara he trobat un equilibri entre el drama i la comèdia i m’hi sento més a gust.
Tens colla de dramaturgs?
Sí, sóc molt amic de Marilia Samper, Jordi Casanovas, Marta Buchaca, m’agrada mfolt el teatre de Josep Maria Miró i Ivan Morales. Tenim una confraria de dramaturgs i ens anem trobant.
Veus punts en comú entre vosaltres?
Ara es beu molt de la televisió i a mi no em tira gaire. Sóc molt de cinema, intento llegir molt, però el món de la sèrie em costa. Només he vist The wire, que és fabulosa però em va costar molt perquè a mi m’agraden les coses sintètiques i m’avorreixo si s’allargassen molt.
L’any 2009, amb un grup d’actors, vau crear companyia pròpia, Arcàdia. Com ha influït en la teva trajectòria?
Amb els actors havíem coincidit en la desapareguda Àrea Tangent. Quan jo veia espectacles en aquesta sala o a la FlyHard, que s’acabava d’obrir, pensava que tenien una entitat diferent de la de les obres que es feien en teatres com el Nacional, i ho volia experimentar.
En quin sentit?
La meva idea del teatre és la d’un grup d’amics, una família, que expliquen junts una història. Em costa treballar amb gent que no conec.
I quines dificultats comporta tenir companyia pròpia?
Moltes, perquè és molt difícil tirar-la endavant. No em refereixo a qüestions creatives, sinó als temes relacionats amb la gestió, que són molt cansats, i això és el que realment crema.
És difícil quadrar els números?
Nosaltres tenim la sort que som companyia resident a la Nau Ivanow, com a mínim no hem de pagar el local. I ja fa temps que vam decidir que no volíem treballar més sense cobrar, així que busquem algú que ens produeixi els espectacles.
La pols forma part d’una trilogia que vas començar amb La terra oblidada, i totes dues giren al voltant dels membres d’una família.
No va ser una decisió premeditada. En tot cas, crec que no parlo tant de la família com de tot el que generen les persones en el nucli de la família. A més, les famílies de les quals parlo estan desestructurades. És una trilogia sobre gent que no té família.
I quin és el tema concret de La pols?
Crec que parla de l’abandonament. Tothom d’alguna manera se sent abandonat i no sap com sortir del dolor que li provoca aquest fet.
T’ha sorprès l’èxit de La pols?
Sí. Per primera vegada tenia la impressió que havia fet alguna cosa que estava bé, però no tenia clar com ho rebria el públic, perquè hi ha molt text i poca acció. I als actors els passava el mateix.
La pel·lícula és fidel a l’obra de teatre?
Sí. No volia fer teatre filmat, però sí mantenir-ne l’esperit, i penso que ho estem aconseguint.
En la pròxima obra tancaràs la trilogia?
No. De fet, l’obra que queda per fer és la primera part de la trilogia, la primera que se’m va acudir, sobre una secta religiosa. Però és més complicada de muntar i haurem d’esperar. La peça que estic escrivint és la segona producció que fem per a La Planeta, s’estrenarà al Temporada Alta i parla de la relació que tenim amb la ciutat i de les il·lusions i els somnis perduts. 
’La pols’. Autor i direcció: Llàtzer Garcia. Amb Marta Aran, Laura López, Guillem Motos. Música: The New Raemon. Escenografia i vestuari: Marta Soto La Villarroel (BCN) Del 4 al 24 de març
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

Font: Xènia Pérez Fisas (ara.cat)
La Villarroel obre la temporada amb dues obres que ajauen al divan les relacions entre germans i que, a més, combinen la comèdia i el drama: 'Petits monstres', de Marilia Samper, i 'La pols', de Llàtzer Garcia.
L'Anna (Vanessa Segura), la protagonista de 'Petits monstres', de Marilia Samper, és una artista conceptual a l'atur i en plena 'crisi dels 40'. Viu a casa dels pares i exposa les seves pors més íntimes. Quan la seva germana Marta (Marta Aran i Mireia Piferrer s'alternen en el paper) es planteja tornar al niu després de la ruptura amb la seva parella, la guerra esclata entre les dues germanes. "Més que la crisi dels 40, l'Anna té una crisi existencial. No ha encaixat mai en aquest món ni ho farà mai", explica Vanessa Segura. Samper reconeix que tant l'Anna com la Marta les va crear a imatge seva, tot i que, entre bromes, els actors asseguren que és més com l'Anna. "La Marta té una visió més pragmàtica de la vida mentre que l'Anna la considera conformista, és una discussió que tinc amb mi mateixa", afirma la dramaturga i directora.
'Petits Monstres' és una crítica a les convencions socials, al pragmatisme de la vida de parella i a l'ideal femení, que la protagonista trenca amb ironia i mordacitat. Samper presenta l'Anna com un personatge que ha decidit viure sense autoenganyar-se i coexistir amb les seves pors, els seus "petits monstres", que comparteix quan ho necessita, encara que es guanyi la fama d'una persona antisocial i políticament incorrecta.
'La pols' es trasllada de la Sala Flyhard a La Villarroel
Marilia Samper va comptar amb la col·laboració del dramaturg Llàtzer Garcia, pel vessant còmic del seu teatre, un terreny que la dramaturga no sol transitar. Ja havien treballat junts a 'Dos punkis y un vespino' i ara, a més, comparteixen la cartellera de La Villarroel. 'La pols' arriba a aquesta sala després de l'èxit que va assolir a la Sala Flyhard. A més, Llàtzer Garcia està dirigint la versió cinematogràfica de la seva obra.
'La pols' és un retrat dramàtic de les relacions familiars a partir de tres personatges, una parella de germans, el Jacob i la Ruth, i l'Alba, la parella d'un altre germà que no apareix a l'obra. El Jacob (Guillem Motos) i la Ruth (Laura López) s'enfronten arran de la mort del pare. L'Alba (Marta Aran) intentarà posar pau entre ells. Samper va expressar la seva admiració per l'obra de Garcia i va dir que és "una funció que et traspassa, amb moltes coses importants i diferents per dir".
'Petits monstres' es podrà veure de dimarts a diumenge a La Villarroel i 'La pols', els dimarts i els dimecres. Serà un mes intens per a l'actriu Marta Aran, ja que forma part del repartiment de les dues peces.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat)
El principi d’Arquimedes va ser una de les perles del Grec del 2012. L’obra de Josep Maria Miró sembrava una ombra de dubte sobre l’actitud tendra -potser massa?- d’un monitor de natació amb un alumne i posava sobre la taula la por, els prejudicis i la sobreprotecció d’una societat malaltissa. I ho feia des del vestidor d’una piscina pública, però sense piscina, ni nens, ni gimnàs. El cinema posarà l’escenografia real a l’obra. Ventura Pons ha acabat el rodatge de la versió cinematogràfica del text, que tindrà nou títol, El virus de la por,per evitar la coincidència amb una altra pel·lícula. “És molt agraït rodar en una piscina o en un lavabo. L’espai ja et dóna una veritat -explica l’actor protagonista de les dues versions, Rubèn de Eguia-. Però hi ha coses molt més difícils, del salt al cinema. Al teatre tinc consciència de què rep l’espectador, perquè no hi ha filtres. Al cinema he gravat una seqüència tres cops, i no sé què agafaran, com ho muntaran, què es veurà”, explica, ansiós per veure’n el resultat, que s’estrenarà a la tardor.
Si, com diu Ventura Pons, “fer cinema és explicar bones històries”, és lògic que el teatre hagi sigut una font constant d’inspiració, i no només en la filmografia del cineasta català sinó en la de grans noms de la història de la cinematografia: “Sam Mendes, Patrice Chéreau, Visconti, Bergman...”, recorda Pons. Per a El virus de la por va escriure el guió a quatre mans amb Josep Maria Miró i va optar per fitxar els mateixos actors del teatre, cosa que no havia fet en cap altra adaptació. Clint Eastwood també va mantenir el repartiment teatral per adaptar el musical Jersey boys al cinema, i la decisió va ser molt qüestionada. Ventura Pons creia que, en aquest cas, “els actors tenien una veritat especial”.
Reaprendre els personatges
Llàtzer Garcia, director de La pols - un altre muntatge de petit format que es va estrenar a la FlyHard i va entusiasmar tant els productors d’Astrolabi Films que la van voler dur al cinema-, també ha optat per mantenir els actors originals. “Em sembla que m’hauria sigut més fàcil fer una història completament diferent que no la mateixa del teatre”, apunta Guillem Motos, protagonista d’un drama familiar que comença el dia de la mort del pare i que tenen a mig rodar. “Esborrar la memòria que té el cos és molt difícil. Ha sigut un procés llarg, amb molts assajos. Per a mi, la sensació ha sigut que tot era nou. Les lleis de la vida real no tenen res a veure amb les de la càmera. El volum, la dimensió, ho hem reaprès tot. Fins i tot una escena pot ser natural i versemblant, però que no sigui fotogènica”. També el text del guió canvia, es retalla i es depura per evitar reiteracions.
Roser Batalla, que ha fet aquest salt del teatre al cinema tant amb El principi d’Arquimedes com amb El mètode Grönholm, també ha hagut de lluitar contra la inèrcia: “Amb el teatre jugues tota l’estona amb tot el cos i la veu ha de córrer més. Has de canviar de registre, intensitat, distància. No pots fer teatre. És el més difícil quan tens assumit un text”. “El teatre es fa en pla general i aquesta obra necessitava primer pla”, explica Ventura Pons.
A favor de repetir actors en les dues versions hi ha que el treball de taula és innecessari i que l’intèrpret domina el ventall d’emocions per les quals passa el personatge. “El cos et va sol”, diu Batalla. Molt pràctic, si en cinema es roden les escenes no cronològicament. “No vius el viatge del personatge de manera coherent. És un puzle que has d’anar construint, i com a actor t’obliga a estar sempre al 100%. Si coneixes el personatge és més fàcil”, reconeix Motos. “Al final, la veritat està en el text i els actors. Si trobes la veritat, vas pel món. I si no, et quedes a casa”, diu Pons. La pols i El virus de la por esperen fer les maletes.
Un fenomen que ha viatjat a una desena de països (per ara)
El principi d’Arquimedes es va estrenar el 2012 a la Sala Beckett i s’ha obert camí a escala internacional pràcticament tot sol. S’ha vist a Puerto Rico, Mèxic, Londres, Grècia, Croàcia, Sant Petersburg, Alemanya i Buenos Aires (ha fet tres reposicions i porta 7 mesos en cartell a l’Avenida Corrientes), s’ha representat en els quatre idiomes de l’Estat i té altres pretendents. Josep Maria Miró s’ho mira entre sorprès, recelós i content. “Per a un autor català, que un text tingui visibilitat a fora és crucial”, afirma. Per això destaca el camí obert per Benet i Jornet, Belbel i sobretot Galceran, i també per una xarxa de traductors que tenen l’ull posat en la dramatúrgia catalana. “Que a un autor li vagi bé a fora ens va bé a tots. I crec que ara se’ns coneix”. Sense anar més lluny, Miró ara té un agent americà.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat)
Els hem batejat com la Generació P. P de precarietat. Però també P de passió. Són les dues constants que defineixen els integrants de la nova fornada de dramaturgs que s’escampa per les sales alternatives. “Què comparteix la meva generació? -es planteja el dramaturg Llàtzer Garcia-. Que som uns pringats!”, etziba una mica en broma i molt seriosament. Ja tenim les tres P.
Les austeres condicions en què es treballa al teatre alternatiu no són retòrica. Els dramaturgs joves ara ja superen la trentena i no veuen sortida al seu ofici: “No estem cobrant. Fins i tot omplint la sala, no guanyem ni el mínim. No és que sigui precari, és que treballem d’una manera amateur”, lamenta la dramaturga i actriu Gemma Brió. La precarietat no és territori exclusiu dels autors, esclar, però ells són víctimes dobles: perquè “el dramaturg no té la seguretat que estrenarà l’obra que està escrivint, mentre que un actor quan es posa a assajar té certa garantia”, explica Alberto Ramos, i perquè la majoria de vegades no cobra per escriure, sinó només el 10% de drets d’autor.
Debutar, i després què?
Elisenda Guiu, guionista veterena però debutant al teatre, opina que avui hi ha un “esclat d’ocasions” per a autors si es compara amb dècades enrere. Quan s’ha tret el cap al circuit, és més fàcil quedar-s’hi, “per inèrcia”, diu Ramos. Però tot i tenir teatre, la majoria de vegades les companyies no reben ajut econòmic per fer la producció, sinó que s’enduen un percentatge de taquilla (prop del 50%). “Així és fàcil que et programi un teatre”, diu Garcia.
A la joventut i als debuts, la humilitat se li suposa. L’autèntica dificultat és fer el salt: la professionalització, les sales més grans. Fins a la crisi, la dramatúrgia estava en expansió i va cristal·litzar en la generació de Jordi Casanovas, Marta Buchaca i Cristina Clemente (aglutinats en el projecte T6 en l’edició 2009-2011). Hi va haver un cert boom, diu Ever Blancehtt, del Versus, un teatre que històricament ha donat primeres oportunitats : “Tothom feia autors joves, tots buscàvem el mateix, tothom feia de Versus”. Els autors T6, Pere Riera, Marc Crehuet, Pau Miró, Guillem Clua i Josep Maria Miró, entre d’altres, són noms consolidats, com a mínim de sala mitjana.
Portes que es tanquen
No ha passat el mateix amb els autors posteriors. Se’ls han tancat diverses portes alhora: ha desaparegut el projecte d’autoria T6 al TNC, el Teatre Lliure ara aposta per prioritzar els actors, ja no hi ha els Assajos Oberts, les subvencions per companyia han caigut -“I no saps quan te la pagaran”, diu Garcia-, i sales com la Beckett, gran impulsora de l’autoria catalana, les estan passant magres amb les retallades i no poden tirar del carro.
I, malgrat tot, la dramatúrgia catalana segueix regenerant-se -ho demostra el Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta- i segueix omplint sales petites. “Rebem un fotimer d’obres. Fem 400 funcions a l’any, al Versus, i encara no arribem a tot”, diu Blanchett. Als autors joves -com els 10 que hem seleccionat- els empeny la necessitat, les ganes. S’hi juguen la vida. Estel Solé va impulsar Animals de companyia al marge del circuit convencional, actuant en cases particulars. Els actors van fer una inversió econòmica i vital, i la van recuperar. “No podem viure d’això, però com a mínim ara no hi perdem diners”. El ressò obtingut els ha convertit en una “esperança” per als companys: “Hem demostrat que productors i programadors no poden estar tancats als despatxos”.
La crisi fa sortir el talent?
Tanmateix, en un ecosistema teatral sa, la seva aposta hauria de ser excepció, i no exemple. “Hi ha més gent que no treballa i més gent que treballa de manera voluntarista -afirma Daniel Martínez, de Focus-. Per dos motius: la capacitat d’inversió de les empreses ha disminuït un 25% i l’exhibició al territori català ha caigut un 40%, i això ha afectat les companyies de mitjà i petit format, perquè era la seva única possibilitat de supervivència”. Fa temps que es parla de l’ argentinització del teatre català. S’admira l’efervescència creativa de Buenos Aires, amb teatrets que proliferen a les cases, i s’oblida la misèria que duu implícita. “Hi ha qui diu que la precarietat afavoreix la sortida del talent. És una falsedat que em posa de mala lluna. El talent, amb recursos, millora”, sentencia Martínez.
ALBERTO RAMOS
Aquest és l’any d’Alberto Ramos. Amb poques setmanes de diferència estrena Infecte (en cartell al Versus), Pep Talk (s’estrena el dia 24 a La Seca), Només un anunci (ha passat per la FlyHard) i té en gira Pau I el Conqueridor. Va ser un cop de sort. Jordi Casanovas va trobar a través d’internet el text Els últims dies de Clark K que Ramos havia publicat “per fetitxisme” i li va proposar d’estrenar-lo el 2011 a la Sala FlyHard. Va ser una sorpresa que continua portant-li sort. Aquest cap de setmana la reestrenen a Lima. Escriu comèdies amb tocs de thriller o terror, o viceversa: “Som una generació que tenim referents cinematogràfics i televisius. Els referents s’han de buscar a fora, a la vida, a la tele, al teatre...”. Per ell, que no es vegin més obres d’autors catalans “depèn de l’oferta”: “De públic sí que n’hi ha, no crec que hi hagi saturació. Els autors som molt diferents”.
MARC ARTIGAU
Marc Artigau escriu poesia, contes, és traductor i fa teatre. L’última dramatúrgia pròpia és Un mosquit petit, un espectacle que es va poder veure tres minsos dies al Teatre Nacional, però que va explotar un pèl més l’Almeria. Un thriller molt ben parit. Artigau observa “els vincles, la necessitat, les pulsions d’un costat més aviat fosc”, diu el seu amic i padrí Josep Maria Miró. Ha guanyat premis literaris per les obres Ushuaia, Les sense ànima i Caixes, i és un dels dramaturgs que ha pogut passar pels cicles dedicats als emergents de La Cuina del Grec, els Assajos Oberts i el seu substitut, l’Aixopluc del Lliure, i el torneig del Temporada Alta. Té en cartell l’adaptació de L’orfe del clan dels Zhao, amb Oriol Broggi.
ESTEL SOLÉ
Estel Solé va enviar el seu primer text teatral a tres sales petites, per provar sort. Dues no van ni respondre. La tercera, dos mesos després, va donar un no. Solé i companyia van decidir tirar endavant igualment el projecte recorrent espais insòlits no teatrals. Fins ara han tingut bolos en més d’una trentena de cases catalanes i residències com la que avui tanquen al taller de cuina Columbus. “Ens hem adonat que no podem ser només actors -diu Solé-. Fem de regidors, tècnics, muntem i desmuntem, sóc community manager, cap de premsa, gestionem les entrades... i després actuem. És esgotador però hem crescut molt en l’aspecte personal. Més val que ho hàgim après ràpid”, augura, suposant que no vindran temps millors. El més curiós és que els dos teatres que els havien dit que no, ara els han trucat per acollir-los. “Hi ha un problema de falta de risc i de voluntat de conèixer gent. Les sales s’esperen massa a tenir garanties. Nosaltres ens hem buscat el públic”.
JOAN YAGO
“Escriu teatre contemporani a canvi de menjar”, diu al seu compte de Twitter. El nom de Joan Yago va sorprendre darrere de l’estrambòtic títol de Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina, el 2011, un experiment tragicòmic, històric i grotesc que encara fa alguna funció de gira. És un dels exemples de dramaturg que té companyia, La Calòrica, amb la qual van entusiasmar amb el berlusconià L’Edditto Bulgaro, van seguir amb l’al·legoria generacional La nau dels bojos i preparen Bluf. A més d’altres textos que s’han estrenat ara a la Nau Ivanow, ara a l’Àtic 22, Yago fa d’ajudant de direcció o adaptacions textuals com ara la de Translations, que va tenir grans crítiques, a la Biblioteca de Catalunya.
ALEIX AGUILÀ
Bolxevics va ser la posada de llarg de la Companyia Solitària, el novembre passat a la Biblioteca. La crítica de Santi Fondevila destacava el sentit de l’humor i l’escriptura d’Aleix Aguilà, “potent, culta, d’algú observador”, que recorda “el teatre de Javier Daulte, de qui pren el joc de l’enigma i dels diàlegs entretallats”. Aquella ja era la cinquena obra d’aquesta companyia itinerant, formada per actors com Pol López i Pau Vinyals, que ha presentatNòmades en patis i terrats i Pollastres al cicle Aixopluc del Lliure. Conceben la companyia com un lloc de reflexió i un camp de proves d’idees estètiques, teatrals i polítiques.
LLÀTZER GARCIA
La pols és l’espectacle en cartell de la SalaFlyHard, és l’última estrena de Llàtzer Garcia amb la companyia Arcàdia i banda sonora original de The New Raemon, i ja s’ensuma com un altre dels èxits d’aquest teatre de Sants -com tots, un èxit limitat a les 50 localitats de l’espai-. Garcia ha escrit una dotzena de textos, alguns dels quals han estat premiats i alguns dels quals van ser encàrrecs remunerats. Ara ja no passa. “Hem anat a pitjor”, diu, en aquest sentit. Però té un pla. Amb La pols han fet un muntatge de petit format perquè, si qualla, pugui viatjar fàcilment i fer bolos cobrant caixet. Així farien guardiola per estrenar, “potser el 2025”, bromeja, la tercera part de la seva trilogia familiar, que seria “una superproducció”.
GEMMA BRIÓ
“Un artista mai es planteja escriure des del punt de vista racional. Escrius des de la necessitat de dir alguna cosa”, afirma l’actriu i autora Gemma Brió. Llibert va néixer, gairebé per casualitat, a raig, recopilant material escrit sobre el drama personal de viure el naixement d’un fill i haver d’acceptar-ne la mort al cap de quinze dies. “Volia fer un teatre social, fugint del pamflet, per parlar de com en una situació límit agafes tanta distància de les coses que no t’afecta el que passa al teu voltant. Això et dóna una mirada privilegiada”, explica. Brió va presentar el projecte de Llibert -comptava amb un equip potent ja tancat- a alguns teatres. Va tenir bona rebuda però cap suport material. Així que van obrir un Verkami i van aconseguir el doble del que demanaven (van superar els 6.000 euros). L’estrena a l’Almeria Teatre i l’impacte del text i la posada en escena van generar un petit fenomen boca-orella. Ara han tornat a la Biblioteca de Catalunya. “No podem viure d’això. I com nosaltres, la majoria de gent de teatre, no només a les alternatives”, afirma. Però està satisfeta: ha sigut un projecte catàrtic, que “empatitza amb el públic” i li ha permès trobar el seu estil, “una veu pròpia”.
BLANCA BARDAGIL
Encara no s’havia llicenciat a l’Institut del Teatre i l’autora vigatana estrenava l’existencialSatisfaction i la comèdia negra L’ànima de la nit a la Sala FlyHard gràcies a l’olfacte afinat de qui llavors n’era director, Jordi Casanovas. Bardagil -que aquesta temporada acaba de coadaptar i dirigir Ferran Rañé a Estúpids, a La Seca- va esquitxant amb petits textos totes les sales que pot: El dia que coneixeré en Ryan Gosling a l’Aixopluc del Lliure, Café solo al Microteatro de Madrid. “Estic escrivint un parell d’obres de teatre, que encara no sé quan veuran la llum dels escenaris”, diu, tota idees. Només avança que està codirigint un projecte amb Joaquim Oristrell.
CARLES ALGUÉ
Pau Miró va ser l’instigador d’aquest espectacle. El seu univers es respira en el text de Carles Algué, un actor que debuta com a dramaturg fent temporada al Versus, a partir d’aquest dimarts, amb un thriller dramàtic de dos personatges marginals. Algué va escriure l’obra fa més d’un any i s’ha pogut estrenar gràcies a la confiança i les ganes dels intèrprets, Elisabet Vallès i Jacob Torres. “Hi ha portes per estrenar sí, però hi ha possibilitats perquè tots els treballadors hem rebaixat les nostres condicions sota mínims”, afirma.
ALEIX FAURÓ
Fauró va debutar amb Diòptria, però es declara “sobretot membre de La Virgueria”, que dirigeix i per a la qual ha escrit cinc espectacles en tàndem amb Isis Martín. La Virgueria aposta per un teatre amb una poesia i una plàstica singulars, que combina alhora amb un debat social. A El pes de plom, fan un viatge per l’entramat armamentístic. Estrenen per Sant Jordi a la Beckett.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

TEXT i DIRECCIÓ: LLÀTZER GARCÍA
INTÈRPRETS: MARTA ARAN, LAURA LÓPEZ, GUILLEM MOTOS, DAVID ORTEGA i MIMA RIERA
PRODUCCIÓ: SALA LA PLANETA
SALA MUNTANER


Una companyia arriba a un café teatre a muntar el seu espectacle i comencen els problemes que pateix qualsevol companyia que hagi fet bolos per teatres alternatius: els focus no funcionen, l'escenari és massa petit, no tenen temps ni espai per muntar l'escenografia, durant els assajos han de compartir l'escenari amb un altre actor que actua darrere d'ells.

Llàtzer García torna a la comèdia, on es mou com peix a l'aigua, per fer-nos un retrat força precís del que pateixen moltes companyies en la majoria de teatres alternatius. Malgrat la realitat, hi ha un punt d'exageració en algunes accions que provoquen el riure fàcil en l'espectador. Tot i així el ritme de l'obra no decau i l'hora i vint minuts que tan a escena com des de platea passa sense necessitat de mirar el rellotge.

Grans interpretacions de la companyia Arcadia, però cal destacar al personatge de la Marta Aran, una directora que acaba sense saber què fer per aixecar el seu espectacle i la Mima Riera, que interpreta a una actriu tan insegura que es incapaç de rebre les ordres directes de la seva directora i que ha de buscar-se tota mena d'intermediaris.

Amb una de les escenografies més completes que hem pogut observar darrerament a la Sala Muntaner, Ens hauríem d'haver quedat a casa és una comèdia fresca i original, amb un bon ritme, que serveix com contrapunt perfecte al drama diari que ens toca patir.
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


El gironí Llàtzer Garcia, l'aspirant, i l'experimentat Jordi Galceran, s'enfrontaran avui (20.00 h), a La Planeta, en l'altra semifinal del primer Torneig de Dramatúrgia Catalana. Garcia i Galceran disposaran d'uns intèrprets de primera categoria en l'àmbit del teatre nacional, com són Ivan Benet, Julio Manrique, Mingo Ràfols i Anna Sahún. Garcia competeix amb el text Vida i mort d'un talp, amb què va derrotar Pau Miró en el quarts de final. Galceran, per la seva banda, torna a defensar El crèdit, un text amb què va superar Guillem Clua, en l'enfrontament de quarts de final més renyit i interessant, amb escreix, de tot el torneig.
Dilluns passat es va conèixer la primera finalista del torneig, després que en la primera semifinal Cristina Clemente derrotés, contra tot pronòstic, amb La nostra champions particular, a Pere Riera, que havia presentat Red Pontiac. La final del torneig, també a La Planeta, se celebrarà el dilluns dia 28 de novembre (20.00 h). Un altre dels atractius dels enfrontaments és comprovar si l'ideòleg de tot plegat, àrbitre i presentador, Jordi Casanovas, aprofundirà en la faceta com a monologuista que amb tant d'èxit va encetar abans de la primera semifinal.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

El Teatre Gaudí Barcelona (TGB) y el Versus ponen el foco en la juventud actual invitando a tres compañías catalanas de reciente creación. Sus montajes reflejan el desasosiego de una generación que no ve nada claro el futuro. «De pequeños nos lo han dado todo y, ante la dificultad de interpretar lo que soñábamos, hemos creado una compañía para intentar salir adelante y exponer nuestra visión de las cosas», dice Oriol Casals, que participa como actor en Dos punkis i un vespino. la obra de Marilia Samper y Llàtzer Garcia que esta noche abre el ciclo Ens fascina el present en el TGB.

Los tres montajes tienen en común dos cosas: muestran el desencanto de los jóvenes ante un mundo que se desmorona y lo hacen con un humor ácido. «Hace 10 años tenía un sueldo y pensaba que hoy sería más rico aún. Pero cuando te quedas en pelotas, sin trabajo, te das cuenta de que eres un mediocre o un punki», comenta Albert Boronat Herreros, autor de Vamos a por Guti, de la compañía Projecte Nisu nacida en el 2010. La pieza, que mañana recala en el Versus, relata como un grupo de amigos planean secuestrar al jugador del Real Madrid para hacerse ricos.

Mediocres, que se presentará en el Versus a partir del día 15, «es un retrato de nuestra generación con un tono lúdico y cómico», afirma Núria Vizcarro Boix, actriz y autora del texto. La obra bebe de las experiencias y sentimientos de todos los miembros de la compañía. Cada uno de ellos interpreta una vertiente distinta de un mismo personaje, como sucedía en La cabeza de Herman.

Fuente: Marta Cervera (www.elperiodico.com)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,
El primer Torneig de Dramatúrgia Catalana viurà avui (20.00 h) a La Planeta el segon combat dels quarts de final. La diferència d'edat dels contendents no és tan acusada com en el primer combat (Benet i Jornet contra Pere Riera), i avui es veuran les cares el gironí Llàtzer Garcia, l'aspirant, que juga a casa, i el barceloní Pau Miró, que fa el paper de campió a destronar. La lectura de les dues obres que competiran van a càrrec dels intèrprets Xicu Masó, Mar Ulldemolins, Andreu Benito i Clara Moliné. Després de la lectura dels dos textos (45 minuts cadascun), el públic decidirà quin dels dos dramaturgs passa a les semifinals, per a les quals ja s'hi ha classificat Pere Riera, amb el text Red Pontiac. Ho arbitra i coordina tot plegat Jordi Casanovas.

Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,