Mostrando entradas con la etiqueta Ventura Pons. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ventura Pons. Mostrar todas las entradas

Font: Thaïs Gutiérrez (ara.cat)
“Era una funció que coincidia amb un partit important de la Champions, ho recordo perfectament. Estàvem fent El rei Lear, al Lliure, i després de la mitja part jo començava amb un monòleg. Ja era dalt de l’escenari, els llums estaven apagats però d’entre el públic sortia un soroll, alguna cosa molesta, que no s’aturava. Em vaig adonar que hi havia un espectador que estava escoltant el partit del Barça!” Ho explica Julio Manrique, encara bocabadat per aquella falta de respecte. L’actor, amb molta paciència, va aturar l’obra i va decidir esperar que l’espectador apagués la ràdio. Allò va provocar que els altres espectadors increpessin l’aficionat al futbol, que va acabar sortint de la sala, avergonyit, i no va tornar a aparèixer. Manrique reconeix que ha notat un augment dels sorolls a les sales de teatre -des dels mòbils fins als atacs de tos- i creu que s’ha de fer entendre als espectadors que els actors necessiten silenci per poder concentrar-se i fer la seva feina. “El teatre demana una postura activa als espectadors. Perquè l’espectacle sigui maco i màgic els assistents han de col·laborar, han d’estar disposats a escoltar i, per tant, a desconnectar”, reclama l’actor i director, que també es queixa de la llum de les pantalles dels telèfons i de les tauletes, que molesten molt des de dalt de l’escenari.
Els mòbils, el gran problema 
I és que els mòbils són el gran problema actual. Ho confirma l’actriu Mercè Sampietro, que ho qualifica de fenomen “horrorós” i de “falta d’educació brutal”. Actualment està fent l’obra Fedra, al Teatre Romea, i explica que fa menys d’una setmana a un espectador li va sonar el telèfon al mig de la representació. “A això ja hi estem acostumats, és un desastre però és així. Els mòbils sonen -diu amb resignació-, però és que aquell espectador va respondre al telèfon i es va posar a parlar al mig de l’obra -explica-. Jo crec que a aquella persona l’haurien d’expulsar de la sala. És una falta de respecte enorme”. No és l’única vegada que li ha passat. Fa poques setmanes, en un recital de poesia, va viure una escena similar: “Vaig deixar de recitar fins que aquella persona va deixar de parlar. Era impossible concentrar-me”.
Per a Sampietro, l’única solució a aquest problema és prohibir l’entrada dels telèfons a les sales. Ella recorda que fa anys es deixava entrar el públic quan la funció ja estava començada -“Era una cosa terrible per als actors, desconcertava molt”- i es va acabar prohibint. “Ara qui arriba tard a la funció no entra. Tothom ho sap. Doncs amb els mòbils hauria de ser igual. Qui tingui el mòbil engegat, no entra”, conclou.
Un altre dels sorolls que més molesten als artistes és la tos. “És una cosa molt molesta, que ens destorba molt i ens dificulta la concentració”, diu Salvador Brotons, director de la Banda Municipal de Barcelona. “Crec que és un tema d’educació. Com més culte és un país, menys sorolls hi ha als teatres i a les sales de concerts. Jo això ho he pogut comprovar en països com Alemanya i Anglaterra, on hi ha més respecte i més educació i molt més silenci a la platea”. Per a aquest director d’orquestra, el problema és que els espectadors no s’imaginen que estan molestant: “Nosaltres des de l’escenari ho sentim tot, fins i tot quan algú desembolica un caramel, i la nostra feina requereix molta concentració i això ho trenca”.
Julio Manrique també considera la tos una gran enemiga dels artistes: “A nosaltres ens molesta molt i, a més, com que té un efecte encomanadís, ens trobem que comença a tossir una persona i n’acaben tossint vint”.
L’actor, a més, ha après a diferenciar els tipus de tos i assegura que no totes es deuen a constipats -“Aquestes les entenc i no hi podem fer res”- sinó que en molts casos és tos nerviosa, “de gent a qui no li agrada estar tancada molta estona, que s’avorreix, que ha perdut l’interès, i tus”.
Brotons no és partidari d’encarar-se amb els espectadors com han fet alguns artistes, però creu que la responsabilitat recau sobre els organitzadors dels esdeveniments: “S’ha de dir abans de començar el concert, s’ha de recordar en el programa, tantes vegades com faci falta, perquè la gent es conscienciï de la importància del silenci”.
Una societat individualista
Rosa Maria Buxarrais, professora de teoria i història de l’educació a la UB, creu que l’augment de tots aquests sorolls en espais de cultura es deu “a l’individualisme i l’egoisme que cada dia imperen més en la nostra societat”: “Només ens preocupem de nosaltres mateixos, no es fomenten els hàbits de respecte i no preocupa que la nostra conducta pugui molestar. Ara mateix impera el jo per sobre de tot”. A més, aquesta experta assegura: “Falta ordre i educació sobre l’ús de les noves tecnologies, com el mòbil, que són un fenomen recent però han entrat a totes les esferes de la nostra vida. Cal regular-les”.
La solució, segons diu la professora universitària, és treballar l’educació i la conscienciació dels espectadors i considera positiu que els actors, els músics i els artistes en general es rebel·lin contra aquestes situacions que suposen una falta de respecte a la seva feina. “Crec que és positiu que un actor aturi la funció si algú es posa a parlar per telèfon. És una manera de demostrar que allò està malament, i així aquella persona passarà vergonya i molt probablement no ho tornarà a fer”.
Un cinema sense crispetes 
El director Ventura Pons, responsable de la reobertura dels Cinemes Texas, tenia clar que en aquesta sala al barri de Gràcia no hi hauria crispetes. “És horrorós estar veient una pel·lícula i sentir com algú menja constantment”, diu el director, que va decidir renunciar als guanys econòmics del menjar i el beure a favor del silenci. I és que Pons creu que la sala de cinema és “com una capella sagrada”, on el silenci és una forma de respecte cap a les pel·lícules. En aquesta mateixa línia, Coca-Cola va engegar una campanya a Dinamarca per lluitar contra els sorolls al cinema en què es fotografiava els espectadors sorollosos i se’ls incloïa en els fotogrames de la pel·lícula. D’aquesta manera, una escena romàntica es veia trencada pel soroll d’un espectador bevent o un altre responent al telèfon.

Silenci, Sisplau!

by on 15:53
Font: Thaïs Gutiérrez ( ara.cat ) “Era una funció que coincidia amb un partit important de la Champions, ho recordo perfectament. Està...

Font: Laura Serra (ara.cat)
El principi d’Arquimedes va ser una de les perles del Grec del 2012. L’obra de Josep Maria Miró sembrava una ombra de dubte sobre l’actitud tendra -potser massa?- d’un monitor de natació amb un alumne i posava sobre la taula la por, els prejudicis i la sobreprotecció d’una societat malaltissa. I ho feia des del vestidor d’una piscina pública, però sense piscina, ni nens, ni gimnàs. El cinema posarà l’escenografia real a l’obra. Ventura Pons ha acabat el rodatge de la versió cinematogràfica del text, que tindrà nou títol, El virus de la por,per evitar la coincidència amb una altra pel·lícula. “És molt agraït rodar en una piscina o en un lavabo. L’espai ja et dóna una veritat -explica l’actor protagonista de les dues versions, Rubèn de Eguia-. Però hi ha coses molt més difícils, del salt al cinema. Al teatre tinc consciència de què rep l’espectador, perquè no hi ha filtres. Al cinema he gravat una seqüència tres cops, i no sé què agafaran, com ho muntaran, què es veurà”, explica, ansiós per veure’n el resultat, que s’estrenarà a la tardor.
Si, com diu Ventura Pons, “fer cinema és explicar bones històries”, és lògic que el teatre hagi sigut una font constant d’inspiració, i no només en la filmografia del cineasta català sinó en la de grans noms de la història de la cinematografia: “Sam Mendes, Patrice Chéreau, Visconti, Bergman...”, recorda Pons. Per a El virus de la por va escriure el guió a quatre mans amb Josep Maria Miró i va optar per fitxar els mateixos actors del teatre, cosa que no havia fet en cap altra adaptació. Clint Eastwood també va mantenir el repartiment teatral per adaptar el musical Jersey boys al cinema, i la decisió va ser molt qüestionada. Ventura Pons creia que, en aquest cas, “els actors tenien una veritat especial”.
Reaprendre els personatges
Llàtzer Garcia, director de La pols - un altre muntatge de petit format que es va estrenar a la FlyHard i va entusiasmar tant els productors d’Astrolabi Films que la van voler dur al cinema-, també ha optat per mantenir els actors originals. “Em sembla que m’hauria sigut més fàcil fer una història completament diferent que no la mateixa del teatre”, apunta Guillem Motos, protagonista d’un drama familiar que comença el dia de la mort del pare i que tenen a mig rodar. “Esborrar la memòria que té el cos és molt difícil. Ha sigut un procés llarg, amb molts assajos. Per a mi, la sensació ha sigut que tot era nou. Les lleis de la vida real no tenen res a veure amb les de la càmera. El volum, la dimensió, ho hem reaprès tot. Fins i tot una escena pot ser natural i versemblant, però que no sigui fotogènica”. També el text del guió canvia, es retalla i es depura per evitar reiteracions.
Roser Batalla, que ha fet aquest salt del teatre al cinema tant amb El principi d’Arquimedes com amb El mètode Grönholm, també ha hagut de lluitar contra la inèrcia: “Amb el teatre jugues tota l’estona amb tot el cos i la veu ha de córrer més. Has de canviar de registre, intensitat, distància. No pots fer teatre. És el més difícil quan tens assumit un text”. “El teatre es fa en pla general i aquesta obra necessitava primer pla”, explica Ventura Pons.
A favor de repetir actors en les dues versions hi ha que el treball de taula és innecessari i que l’intèrpret domina el ventall d’emocions per les quals passa el personatge. “El cos et va sol”, diu Batalla. Molt pràctic, si en cinema es roden les escenes no cronològicament. “No vius el viatge del personatge de manera coherent. És un puzle que has d’anar construint, i com a actor t’obliga a estar sempre al 100%. Si coneixes el personatge és més fàcil”, reconeix Motos. “Al final, la veritat està en el text i els actors. Si trobes la veritat, vas pel món. I si no, et quedes a casa”, diu Pons. La pols i El virus de la por esperen fer les maletes.
Un fenomen que ha viatjat a una desena de països (per ara)
El principi d’Arquimedes es va estrenar el 2012 a la Sala Beckett i s’ha obert camí a escala internacional pràcticament tot sol. S’ha vist a Puerto Rico, Mèxic, Londres, Grècia, Croàcia, Sant Petersburg, Alemanya i Buenos Aires (ha fet tres reposicions i porta 7 mesos en cartell a l’Avenida Corrientes), s’ha representat en els quatre idiomes de l’Estat i té altres pretendents. Josep Maria Miró s’ho mira entre sorprès, recelós i content. “Per a un autor català, que un text tingui visibilitat a fora és crucial”, afirma. Per això destaca el camí obert per Benet i Jornet, Belbel i sobretot Galceran, i també per una xarxa de traductors que tenen l’ull posat en la dramatúrgia catalana. “Que a un autor li vagi bé a fora ens va bé a tots. I crec que ara se’ns coneix”. Sense anar més lluny, Miró ara té un agent americà.