Mostrando entradas con la etiqueta Blanca Bardagil. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Blanca Bardagil. Mostrar todas las entradas

Font: Laura Serra (ara.cat)
Els hem batejat com la Generació P. P de precarietat. Però també P de passió. Són les dues constants que defineixen els integrants de la nova fornada de dramaturgs que s’escampa per les sales alternatives. “Què comparteix la meva generació? -es planteja el dramaturg Llàtzer Garcia-. Que som uns pringats!”, etziba una mica en broma i molt seriosament. Ja tenim les tres P.
Les austeres condicions en què es treballa al teatre alternatiu no són retòrica. Els dramaturgs joves ara ja superen la trentena i no veuen sortida al seu ofici: “No estem cobrant. Fins i tot omplint la sala, no guanyem ni el mínim. No és que sigui precari, és que treballem d’una manera amateur”, lamenta la dramaturga i actriu Gemma Brió. La precarietat no és territori exclusiu dels autors, esclar, però ells són víctimes dobles: perquè “el dramaturg no té la seguretat que estrenarà l’obra que està escrivint, mentre que un actor quan es posa a assajar té certa garantia”, explica Alberto Ramos, i perquè la majoria de vegades no cobra per escriure, sinó només el 10% de drets d’autor.
Debutar, i després què?
Elisenda Guiu, guionista veterena però debutant al teatre, opina que avui hi ha un “esclat d’ocasions” per a autors si es compara amb dècades enrere. Quan s’ha tret el cap al circuit, és més fàcil quedar-s’hi, “per inèrcia”, diu Ramos. Però tot i tenir teatre, la majoria de vegades les companyies no reben ajut econòmic per fer la producció, sinó que s’enduen un percentatge de taquilla (prop del 50%). “Així és fàcil que et programi un teatre”, diu Garcia.
A la joventut i als debuts, la humilitat se li suposa. L’autèntica dificultat és fer el salt: la professionalització, les sales més grans. Fins a la crisi, la dramatúrgia estava en expansió i va cristal·litzar en la generació de Jordi Casanovas, Marta Buchaca i Cristina Clemente (aglutinats en el projecte T6 en l’edició 2009-2011). Hi va haver un cert boom, diu Ever Blancehtt, del Versus, un teatre que històricament ha donat primeres oportunitats : “Tothom feia autors joves, tots buscàvem el mateix, tothom feia de Versus”. Els autors T6, Pere Riera, Marc Crehuet, Pau Miró, Guillem Clua i Josep Maria Miró, entre d’altres, són noms consolidats, com a mínim de sala mitjana.
Portes que es tanquen
No ha passat el mateix amb els autors posteriors. Se’ls han tancat diverses portes alhora: ha desaparegut el projecte d’autoria T6 al TNC, el Teatre Lliure ara aposta per prioritzar els actors, ja no hi ha els Assajos Oberts, les subvencions per companyia han caigut -“I no saps quan te la pagaran”, diu Garcia-, i sales com la Beckett, gran impulsora de l’autoria catalana, les estan passant magres amb les retallades i no poden tirar del carro.
I, malgrat tot, la dramatúrgia catalana segueix regenerant-se -ho demostra el Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta- i segueix omplint sales petites. “Rebem un fotimer d’obres. Fem 400 funcions a l’any, al Versus, i encara no arribem a tot”, diu Blanchett. Als autors joves -com els 10 que hem seleccionat- els empeny la necessitat, les ganes. S’hi juguen la vida. Estel Solé va impulsar Animals de companyia al marge del circuit convencional, actuant en cases particulars. Els actors van fer una inversió econòmica i vital, i la van recuperar. “No podem viure d’això, però com a mínim ara no hi perdem diners”. El ressò obtingut els ha convertit en una “esperança” per als companys: “Hem demostrat que productors i programadors no poden estar tancats als despatxos”.
La crisi fa sortir el talent?
Tanmateix, en un ecosistema teatral sa, la seva aposta hauria de ser excepció, i no exemple. “Hi ha més gent que no treballa i més gent que treballa de manera voluntarista -afirma Daniel Martínez, de Focus-. Per dos motius: la capacitat d’inversió de les empreses ha disminuït un 25% i l’exhibició al territori català ha caigut un 40%, i això ha afectat les companyies de mitjà i petit format, perquè era la seva única possibilitat de supervivència”. Fa temps que es parla de l’ argentinització del teatre català. S’admira l’efervescència creativa de Buenos Aires, amb teatrets que proliferen a les cases, i s’oblida la misèria que duu implícita. “Hi ha qui diu que la precarietat afavoreix la sortida del talent. És una falsedat que em posa de mala lluna. El talent, amb recursos, millora”, sentencia Martínez.
ALBERTO RAMOS
Aquest és l’any d’Alberto Ramos. Amb poques setmanes de diferència estrena Infecte (en cartell al Versus), Pep Talk (s’estrena el dia 24 a La Seca), Només un anunci (ha passat per la FlyHard) i té en gira Pau I el Conqueridor. Va ser un cop de sort. Jordi Casanovas va trobar a través d’internet el text Els últims dies de Clark K que Ramos havia publicat “per fetitxisme” i li va proposar d’estrenar-lo el 2011 a la Sala FlyHard. Va ser una sorpresa que continua portant-li sort. Aquest cap de setmana la reestrenen a Lima. Escriu comèdies amb tocs de thriller o terror, o viceversa: “Som una generació que tenim referents cinematogràfics i televisius. Els referents s’han de buscar a fora, a la vida, a la tele, al teatre...”. Per ell, que no es vegin més obres d’autors catalans “depèn de l’oferta”: “De públic sí que n’hi ha, no crec que hi hagi saturació. Els autors som molt diferents”.
MARC ARTIGAU
Marc Artigau escriu poesia, contes, és traductor i fa teatre. L’última dramatúrgia pròpia és Un mosquit petit, un espectacle que es va poder veure tres minsos dies al Teatre Nacional, però que va explotar un pèl més l’Almeria. Un thriller molt ben parit. Artigau observa “els vincles, la necessitat, les pulsions d’un costat més aviat fosc”, diu el seu amic i padrí Josep Maria Miró. Ha guanyat premis literaris per les obres Ushuaia, Les sense ànima i Caixes, i és un dels dramaturgs que ha pogut passar pels cicles dedicats als emergents de La Cuina del Grec, els Assajos Oberts i el seu substitut, l’Aixopluc del Lliure, i el torneig del Temporada Alta. Té en cartell l’adaptació de L’orfe del clan dels Zhao, amb Oriol Broggi.
ESTEL SOLÉ
Estel Solé va enviar el seu primer text teatral a tres sales petites, per provar sort. Dues no van ni respondre. La tercera, dos mesos després, va donar un no. Solé i companyia van decidir tirar endavant igualment el projecte recorrent espais insòlits no teatrals. Fins ara han tingut bolos en més d’una trentena de cases catalanes i residències com la que avui tanquen al taller de cuina Columbus. “Ens hem adonat que no podem ser només actors -diu Solé-. Fem de regidors, tècnics, muntem i desmuntem, sóc community manager, cap de premsa, gestionem les entrades... i després actuem. És esgotador però hem crescut molt en l’aspecte personal. Més val que ho hàgim après ràpid”, augura, suposant que no vindran temps millors. El més curiós és que els dos teatres que els havien dit que no, ara els han trucat per acollir-los. “Hi ha un problema de falta de risc i de voluntat de conèixer gent. Les sales s’esperen massa a tenir garanties. Nosaltres ens hem buscat el públic”.
JOAN YAGO
“Escriu teatre contemporani a canvi de menjar”, diu al seu compte de Twitter. El nom de Joan Yago va sorprendre darrere de l’estrambòtic títol de Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina, el 2011, un experiment tragicòmic, històric i grotesc que encara fa alguna funció de gira. És un dels exemples de dramaturg que té companyia, La Calòrica, amb la qual van entusiasmar amb el berlusconià L’Edditto Bulgaro, van seguir amb l’al·legoria generacional La nau dels bojos i preparen Bluf. A més d’altres textos que s’han estrenat ara a la Nau Ivanow, ara a l’Àtic 22, Yago fa d’ajudant de direcció o adaptacions textuals com ara la de Translations, que va tenir grans crítiques, a la Biblioteca de Catalunya.
ALEIX AGUILÀ
Bolxevics va ser la posada de llarg de la Companyia Solitària, el novembre passat a la Biblioteca. La crítica de Santi Fondevila destacava el sentit de l’humor i l’escriptura d’Aleix Aguilà, “potent, culta, d’algú observador”, que recorda “el teatre de Javier Daulte, de qui pren el joc de l’enigma i dels diàlegs entretallats”. Aquella ja era la cinquena obra d’aquesta companyia itinerant, formada per actors com Pol López i Pau Vinyals, que ha presentatNòmades en patis i terrats i Pollastres al cicle Aixopluc del Lliure. Conceben la companyia com un lloc de reflexió i un camp de proves d’idees estètiques, teatrals i polítiques.
LLÀTZER GARCIA
La pols és l’espectacle en cartell de la SalaFlyHard, és l’última estrena de Llàtzer Garcia amb la companyia Arcàdia i banda sonora original de The New Raemon, i ja s’ensuma com un altre dels èxits d’aquest teatre de Sants -com tots, un èxit limitat a les 50 localitats de l’espai-. Garcia ha escrit una dotzena de textos, alguns dels quals han estat premiats i alguns dels quals van ser encàrrecs remunerats. Ara ja no passa. “Hem anat a pitjor”, diu, en aquest sentit. Però té un pla. Amb La pols han fet un muntatge de petit format perquè, si qualla, pugui viatjar fàcilment i fer bolos cobrant caixet. Així farien guardiola per estrenar, “potser el 2025”, bromeja, la tercera part de la seva trilogia familiar, que seria “una superproducció”.
GEMMA BRIÓ
“Un artista mai es planteja escriure des del punt de vista racional. Escrius des de la necessitat de dir alguna cosa”, afirma l’actriu i autora Gemma Brió. Llibert va néixer, gairebé per casualitat, a raig, recopilant material escrit sobre el drama personal de viure el naixement d’un fill i haver d’acceptar-ne la mort al cap de quinze dies. “Volia fer un teatre social, fugint del pamflet, per parlar de com en una situació límit agafes tanta distància de les coses que no t’afecta el que passa al teu voltant. Això et dóna una mirada privilegiada”, explica. Brió va presentar el projecte de Llibert -comptava amb un equip potent ja tancat- a alguns teatres. Va tenir bona rebuda però cap suport material. Així que van obrir un Verkami i van aconseguir el doble del que demanaven (van superar els 6.000 euros). L’estrena a l’Almeria Teatre i l’impacte del text i la posada en escena van generar un petit fenomen boca-orella. Ara han tornat a la Biblioteca de Catalunya. “No podem viure d’això. I com nosaltres, la majoria de gent de teatre, no només a les alternatives”, afirma. Però està satisfeta: ha sigut un projecte catàrtic, que “empatitza amb el públic” i li ha permès trobar el seu estil, “una veu pròpia”.
BLANCA BARDAGIL
Encara no s’havia llicenciat a l’Institut del Teatre i l’autora vigatana estrenava l’existencialSatisfaction i la comèdia negra L’ànima de la nit a la Sala FlyHard gràcies a l’olfacte afinat de qui llavors n’era director, Jordi Casanovas. Bardagil -que aquesta temporada acaba de coadaptar i dirigir Ferran Rañé a Estúpids, a La Seca- va esquitxant amb petits textos totes les sales que pot: El dia que coneixeré en Ryan Gosling a l’Aixopluc del Lliure, Café solo al Microteatro de Madrid. “Estic escrivint un parell d’obres de teatre, que encara no sé quan veuran la llum dels escenaris”, diu, tota idees. Només avança que està codirigint un projecte amb Joaquim Oristrell.
CARLES ALGUÉ
Pau Miró va ser l’instigador d’aquest espectacle. El seu univers es respira en el text de Carles Algué, un actor que debuta com a dramaturg fent temporada al Versus, a partir d’aquest dimarts, amb un thriller dramàtic de dos personatges marginals. Algué va escriure l’obra fa més d’un any i s’ha pogut estrenar gràcies a la confiança i les ganes dels intèrprets, Elisabet Vallès i Jacob Torres. “Hi ha portes per estrenar sí, però hi ha possibilitats perquè tots els treballadors hem rebaixat les nostres condicions sota mínims”, afirma.
ALEIX FAURÓ
Fauró va debutar amb Diòptria, però es declara “sobretot membre de La Virgueria”, que dirigeix i per a la qual ha escrit cinc espectacles en tàndem amb Isis Martín. La Virgueria aposta per un teatre amb una poesia i una plàstica singulars, que combina alhora amb un debat social. A El pes de plom, fan un viatge per l’entramat armamentístic. Estrenen per Sant Jordi a la Beckett.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,


Font: Belen Ginart (ara.cat)
Sergi Belbel, Jordi Casanovas, Cristina Clemente i Blanca Bardagil són còmplices d'un crim. No és ben bé que tinguin les mans tacades de sang. Són el que els informes policials designen com a autors ideològics. Coautors, en aquest cas. Entre els quatre han perpetrat l'obra amb què l'Atrium Viladecans celebra aquest cap de setmana el seu desè aniversari. El títol no pot ser més explícit: Assassinat a Atrium Viladecans. El que ja no és tan previsible és la manera en què es desenvolupa la història: tres espais reals de l'equipament acolliran les diferents escenes del relat. Els sospitosos són molts. L'obra aplega una quinzena de personatges. I tots tenen motius per haver volgut desempallegar-se de la víctima.
ESCENARIS REALS
En arribar al teatre, el públic rebrà la macabra notícia: algú ha acabat amb la vida de... Bé, la identitat del mort no la sabreu fins al final. Però els fets han tingut lloc justament el dia en què tothom s'havia vestit de festa per commemorar l'aniversari de l'Atrium. Per aclarir els fets, un petit viatge en el temps. Breu, molt breu. Dividits en tres grups, els espectadors seran convidats a presenciar què estava passant a la pista de pàdel, la piscina i el teatre que conviuen a l'Atrium mitja hora abans de la seva arribada. La gràcia de l'obra és justament que utilitza espais reals (per on el públic anirà desfilant de manera rotatòria: cada peça es representarà tres vegades en una mateixa funció). "Aquest és un dels elements engrescadors de la proposta perquè ens ajuda a trencar amb el que fem habitualment", explica Cristina Clemente.
Cadascun dels autors s'ha ocupat d'un dels escenaris. "La meva obra és la que passa a la pista de pàdel", aclareix la dramaturga. Aficionada a l'esport i interessada pels temes de dopatge, ha utilitzat aquest element com a possible mòbil de l'assassí. "M'encurioseix molt el fet que si ets esportista es pressuposa que has de donar exemple i jugar net i, en canvi, aquesta exigència no es trasllada a altres àmbits. Ningú fa debat del fet que l'obra de Sarah Kane o Antonin Artaud hagi estat escrita sota els efectes de certes substàncies", planteja.
AUTORS I DIRECTORS
Els quatre dramaturgs van pactar unes consignes a l'hora de fer la feina. Però a partir d'aquí han treballat lliurement. La gràcia, diuen, és precisament el fet que es percep l'estil de cadascun en les diferents peces. Sergi Belbel ha treballat l'escenari de la piscina. En la seva proposta, el mòbil de l'assassinat podria ser un ERO entre els treballadors de l'equipament. Segurament l'encara director del TNC coneix ben de prop el malestar laboral provocat per la crisi. Blanca Bardagil s'ha centrat més en les grans passions humanes, i ha imaginat un culpable motivat per gelosies amoroses. L'espectador tindrà la possibilitat de dir-hi la seva i votar qui creu que és el culpable. Les respostes a aquest misteri, però, són a les mans de Jordi Casanovas, el dramaturg que s'ha ocupat de lligar totes les trames i escriure la part final de l'espectacle. Cada peça està dirigida pel seu autor. I el misteri d'aquesta obra efímera s'esvairà per sempre diumenge vinent, quan acabi l'última representació.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.com)
Jordi Casanovas, Blanca Bardagil, Cristina Clemente i Sergi Belbel són dramaturgs que escriuen també per a espais no convencionals. Divendres, dissabte i diumenge presenten Assassinat a l'Àtrium, una manera original de traslladar la dramatúrgia catalana fora dels teatres. I també una manera esplèndida per celebrar els deu anys d'un equipament que engloba dos escenaris i unes instal·lacions esportives. Els espectadors (pràcticament ja s'han exhaurit les 1.200 entrades de les tres funcions) hauran de fer d'Agatha Christie i endevinar qui ha estat l'assassí del director del complex. Novel·la negra passada pel tamís teatral, amb grans dosis d'emoció i d'humor.
L'autor i director Jordi Casanovas és un defensor de multiplicar els centres on es puguin crear històries teatrals. Tothom pot ser generador de productes propis, no cal limitar-se sempre als productes que estan en gira. En uns anys en què els mateixos centres d'arts escèniques, impulsats pel Departament de Cultura, tenen limitacions pressupostàries, els municipis poden fer-se forts. De fet, ja fa anys que la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega impulsa les creacions en espais no convencionals, més enllà de les animacions més o menys lúdiques de carrer. Però són treballs als quals no accedeix, habitualment, el dramaturg, un aspecte que reivindica Casanovas. A Assassinat a l'Àtrium l'acció es realitza a través d'accions sense paraules i de text (“quan els personatges són a tocar del públic”).
El muntatge disposa d'uns quatre-cents actors per sessió. Però, després d'una introducció, el públic es divideix en tres grups que viuen els vint minuts abans del crim en espais diferents: la piscina (s'aborden motivacions del món laboral per matar una persona), escrit per Belbel i dirigit per Isra Solà; la pista de pàdel (el món competitiu dóna raons per al crim), escrit i dirigit per Bardagil, i la sala petita de l'Àtrium (explota el món afectiu de la venjança). L'obra, amb un ampli repartiment d'actors, és difícilment traslladable a cap altre escenari, però Casanovas no amaga la possibilitat de moure-ho fent, sempre, les adaptacions imprescindibles.
Jugada d'estalvi
Cristina Cervià, de la companyia La Mentidera, confia que el seu primer treball fora de l'espai no convencional els doni possibilitats per fer gires. Mgogoro el van estrenar al Temporada Alta, a la Casa de Cultura de Girona. El públic, en grups d'unes 40 persones, saltava d'espai a espai. Cervià defensava aquest treball, un cant còmic a l'optimisme, com a alternativa a la crisi dels teatres municipals. Hi ha, segons comenta Cervià, ajuntaments que no poden obrir el teatre per l'elevat cost de manteniment. Encara que les companyies s'arrisquin actuant a taquillatge, la sala suposa unes pèrdues que la regidoria de Cultura no pot assumir. en aquest sentit, actuar en equipaments actius (residències, escoles, cases de cultura) aporta nous espais per continuar respirant teatre, encara que sigui fora del seu lloc natural.

Actuar sense teatre

by on 19:02
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.com ) Jordi Casanovas, Blanca Bardagil, Cristina Clemente i Sergi Belbel són dramaturgs que escriuen ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


Fuente: Begoña Barrena (elpais.com)
Blanca Bardagil, Sergi Belbel, Jordi Casanovas y Cristina Clemente son los autores de cuatro piezas que, a modo de rompecabezas, estructuran Assassinat a Atrium Viladecans,una propuesta inspirada en las novelas de Agatha Christie y con la que el equipamiento municipal celebrará 10 años el próximo fin de semana. A los personajes, representados por una quincena de intérpretes, se suman algunos de los usuarios de las instalaciones del Atrium, como el equipo de básquet femenino y varios nadadores, e incluso el público, según señaló Carles Ruiz, alcalde de Viladecans, durante la presentación de este experimento. “El Atrium reúne servicios deportivos y culturales en un único centro y la fórmula para celebrar los 10 años, conjuga todos esos espacios”.
Jordi Casanovas dio algunas pistas sobre este misterioso asesinato. “Los espectadores estarán asistiendo a los actos de celebración de las instalaciones y, de repente, aparecerá un cadáver; por grupos y guiados por un par de maestros de ceremonias, visitarán la sala pequeña de teatro, la pista de pádel y la piscina que es donde se desarrollarán las historias que ilustrarán tres aspectos de la víctima y los motivos de los sospechosos para asesinarle”. La pieza de Blanca Bardagil tendrá lugar en la sala de teatro y trata sobre cómo la sociedad afronta el amor y la muerte; Cristina Clemente, aborda el dilema moral del dopaje en la pista de pádel; Sergi Belbel plantea un expediente de regulación entre los trabajadores de la piscina; y Casanovas se encarga de resolver las tres tramas y darles un final.
Todos ellos dirigen sus propios textos a excepción del de Belbel, que será dirigido por el joven Isra Solà, incorporado al proyecto a última hora.
La colaboración de todos ellos lleva el inconfundible sello Flyhard, pues nació como suelen hacerlo los montajes de la pequeña sala del barrio de Sants, que viene a ser “un laboratorio en el que todo se cocina a fuego lento y después, si funcionan, los espectáculos saltan a otras salas más grandes”, en palabras de su director. Casanovas añadió que espera que “este experimento sea la semilla para que otros teatros, y no hace falta que estén en Barcelona, se animen a producir propuestas parecidas”.

Asesinato a ocho manos

by on 16:17
Fuente: Begoña Barrena ( elpais.com ) Blanca Bardagil, Sergi Belbel, Jordi Casanovas y Cristina Clemente son los autores de cuatro pi...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El II Torneig de Dramaturgs Catalans demostra que aquest “no és un país d'emprenedors, sinó de dramaturgs”, deia de broma el director del Festival de Temporada Alta, Salvador Sunyer. Enguany s'han trobat vuit nous valents, que han escrit un text de trenta minuts per a dos actors. Des de dilluns vinent (la final és el 3 de desembre) un text d'un aspirant (Blanca Bardagil, Marc Angelet, Joan Yago, Ferran Joanmiquel) lluitarà contra un d'un veterà (David Plana, Carles Alberola, Carles Batlle i Marta Buchaca)pel simple plaer de superar-lo. Els premis són gastronòmics. L'entrada, l'única a la qual no s'aplica l'increment de l'IVA, continua valent un euro, i dóna dret a votar per la millor peça, a prendre una copa de cava i a escoltar dos fragments en procés. Coordina el també dramaturg Jordi Casanovas, que admet que alguns autors han declinat la invitació a aquest torneig lúdic per por a perdre en la primera ronda.
Els textos ja estan tancats (tot i que sempre es poden fer petites revisions). No s'ha fet públic quins actors interpretaran cada text. Se sap quins seran els combats i els dies, però no es dirà quin text és de cadascú fins que hi hagi veredicte. Casanovas insinua que, si hi ha un empat tècnic, es podria demanar als púgils que escriguin una miniescena de desempat en deu minuts.
Evidentment, hi ha molt de joc i cap pretensió de signar un treball futur. Per a David Plana i Carles Batlle (és professor de la majoria dels candidats, excepte els més joves) l'obra els ha despertat el cuc de tornar a escriure teatre. Ferran Joanmiquel, l'únic que juga a casa, reconeix que ha escrit pensant en el medi, en el lloc i per al públic que ja ho espera. L'any passat, les rèpliques brillants se celebraven com si fos un gol. La provatura ha facilitat la trobada intergeneracional. Per Alberola, el repte serà haver d'acordar el text amb els dos actors en només tres hores d'assaig, “quan acostumem a discutir mesos amb els meus actors”. També a Marc Angelet, que tanca el text durant el procés d'assaigs, li ha obligat a canviar la fórmula. Batlle no tem perdre. Si ho fa, serà contra un dels seus alumnes. “Sempre serà culpa meva”, diu, indistintament de l'èxit dels seus papers.
L'any passat, tot i enumerar-lo com a primera edició, no pretenia res. El resultat, a més de divertit i fresc, va ser notable: dos dels vuits textos plantejats enguany seran estrena al Temporada Alta. És el cas de La nostra champions particular (un monòleg d'una parella a dues veus que navega de la comèdia al drama), de Cristina Clemente. També Red Pontiac, de Pere Riera, presentarà ampliat la trobada de dues mares al parc públic (amb maneres de protegir els fills oposades). Clemente va ser finalista del concurs. Riera va caure en segona ronda, als peus de la mateixa Clemente. El text de Guillem Clua ja té sala a Barcelona i una quarta pot ser realitat el curs vinent. Joc net.

Cop de puny teatral

by on 14:15
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat) El II Torneig de Dramaturgs Catalans demostra que aquest “no és un país d'emprenedors, sinó d...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

TEXT i DIRECCIÓ: BLANCA BARDAGIL
INTÈRPRETS: MONTSE BERNARD, EDU GIBERT, ALAIN HERNANDEZ, EVA PÉREZ
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS
SALAFlyHard

Per primer cop surto una mica decebuda de la SALAFlyhard, però la culpa és meva i és que els temes relacionats amb la mort no m'acostumen a agradar i fins i tot fan que em posi nerviosa. En Dani (Alain Hernández) viu durant setmanes amb el cadàver de la seva mare, fins que la seva germana petita ho descobreix i horroritzada truca a la seva germana gran. Totes dues intentaran explicar-se-lo al Dani que sembla no voler acceptar-lo i creu que la seva mare només dorm.

Blanca Bardagil parla sobre la mort en format comèdia, i porta situacions quotidianes fins a l'extrem. L'ànima de la nit és massa truculenta i de vegades creua la línia entre el bon i el mal gust. Fins ara totes les obres que havia programat aquesta sala es pot dir que eren per tots els públics, aquesta no. No és recomanable que els massa sensibles o els que hi hagin perdut a un familiar recentment la vegin, si no volen sortir de la representació amb un mal cos evident.

Es torna a repetir l'escenografia del saló d'una casa antiga amb cert punt de espai lúgubre, fosc i amb una clara falta de vida, com ja passava a Terra Oblidada, el muntatge anterior de Llàtzer García. Importància, aquesta vegada, de l'espai sonor, per crear expectació davant d'una mare no present físicament, però com els personatges es comporten per assumir la seva pèrdua.

Interpretacions irregulars, el més destacat l'Alain Hernández com Dani, un personatge massa complex, que no queda massa clar el grau de la seva discapacitat/bogeria davant d'un fet d'aquestes característiques, però malgrat tot aconsegueix que el públic es compadeix per la seva causa i es mostri clarament a la seva banda.

L'ànima de la nit no és un muntatge dolent, la història, els personatges estan força bé aconseguits i funcionen. Però, per una servidora, encara hi ha temes que no em desperten cap somriure. Sorry.

L'ÀNIMA DE LA NIT

by on 18:34
TEXT i DIRECCIÓ: BLANCA BARDAGIL INTÈRPRETS: MONTSE BERNARD, EDU GIBERT, ALAIN HERNANDEZ, EVA PÉREZ PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS ...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: ,


Una notícia de successos apareixia als diaris d'ahir: "Un jove conviu amb el cadàver de la seva mare en un pis d'Aldaia". Els bombers van haver d'entrar pel balcó de l'habitatge, alertats per la mala olor, i van trobar el cos d'una dona de 57 anys en estat de descomposició. El mateix dia que es feia aquest macabre descobriment en un municipi de Valencià, a la Sala FlyHard de Barcelona estrenavenL'ànima de la nit , una obra de Blanca Bardagil que converteix en comèdia negra un cas molt similar. Ja se sap que el teatre beu de la realitat. Immediata. "M'havien explicat el cas d'una persona que havia estat cuidant la seva mare diversos dies sense ser conscient que era un cadàver. No ho entenia, que era morta. La història em va impressionar molt. I passats els anys, vaig investigar i vaig trobar que hi ha molts casos d'aquest estil", diu l'autora i directora.
A la primera escena de L'ànima de la nit queda clara la situació i el problema: "La família ha d'intentar fer adonar al germà que la mare és morta sense que el tanquin ni l'ingressin per haver tingut un cadàver a casa tres setmanes. Les circumstàncies de la mort no poden ser sospitoses", explica la directora. Bardagil torna a la Sala Flyhard amb una comèdia després d'haver-hi debutat amb l'obra de ciència-ficció Satisfaction .
L'ànima de la nit -en cartell fins al 16 d'abril- és el projecte de final de carrera de Bardagil a l'Institut del Teatre: la Flyhard s'està ocupant de treure a la llum i foguejar talents ocults. Els actors Montse Bernad, Eva Pérez, Edu Gibert i Alain Hernández interprerten els germans i un cunyat d'aquesta família disfuncional i intrigant.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,

La jove dramaturga Blanca Bardagil (Vic, 1988) estrena Satisfaction a la SALAFlyhard. Hi He compartit una agradable i interessant conversa per tal de conéixer millor tant l’autora com la seva obra. De moment, ja la tinc fitxada, m’ha agradat Satisfaction i a partir d’ara no la perdrem de vista. 

Si et sembla, comencem pel principi, qui és Blanca Bardagil? 

Tinc una companyia que es diu Aquatremans Teatre, que comparteixo amb la meva mare que també és dramaturga, i portem sis projectes entre textos seus, meus i d’altres escrits per les dues. M’agrada ser dramaturga i directora dels meus propis textos, encara que em sembla interessant que un altre director pugui dirigir un text meu per veure la visió que li dóna i que li aporta al text. Amb Satisfaction, malgrat que ja fa uns dies que hem estrenat, encara estic fent petits canvis de funció a funció, no crec que el procés de creació s’hagi d’acabar el dia de l’estrena. 

Com arribes a la SALAFlyhard? 

Vaig conéixer el Jordi Casanovas en un curs a l’Obrador de la Sala Beckett, ens vam entendre bé, vam mantenir el contacte i quan va obrir la sala em va proposar fer una obra aquí. Llavors vaig començar a crear ‘Satisfaction’, que està feta i pensada per a la SALAFlyhard. 

D’on parteixes per escriure Satisfaction? 

Em venia de gust parlar de la confrontació amb un mateix, en cinema és més fàcil, però en teatre també es pot fer i em va semblar interessant provar-ho. Pel que fa al títol, em costa molt posar títol, tenia l’obra gairebé feta i encara no en tenia, llavors se’ns va acudir que al protagonista la seva mainadera li canta la cançó perquè s’adormi, i em va semblar un bon títol. 

Hi ha una barreja entre cinema i teatre (flashbacks i flashforwards), t’agrada barrejar gèneres, estils, et surt sol o ho busques? 

Crec que és generacional, no és una cosa que em plantegi abans de començar a escriure l’obra. La nostra generació està molt influïda pel cinema, i per totes les arts visuals i ens surt de natural sense haver-nos de plantejar fer-ho. 

L’acció transcorre en una cuina, per quina raó has escollit aquest espai? Té un significat especial? 

La cuina té un factor que em sembla interessant que és la incomoditat que poden patir les persones externes al nucli familiar pel fet d’estar en un espai molt més íntim del que pot ser el menjador de casa. La cuina és una part més personal d’una casa, on no acostumes a rebre la gent, es produeix un clima més violent. 

Vas ser ajudant de direcció del Jordi Casanovas a Els últims dies de Clark K, personalment Satisfaction m’ha recordat en alguns moments a aquest muntatge de l’Alberto Ramos, va ser una font d’inspiracció o és casualitat? 

(Riu) Tenim molt bona relació. Quan estàvem assajant Els últims dies de Clark K jo estava escrivint ‘Satisfaction’. Amb una de les actrius d’Els últims dies de Clark K, la Laia Martí, van estar fent improvisacions i potser en el moment en què es parla de l’Elvis, hi ha una certa semblança, però no ha estat intencionat, sinó més aviat una casualitat. També són qüestions generacionals, i que potser amb l’Alberto hem begut, al llarg de la vida, de fonts d’inspiració similars. 

T’agradaria tornar a viure algun moment de la teva vida o saber què et passarà d’aquí a 30 anys? És un desig personal? 

No ho sé. Viatjar enrere per canviar les coses, no. Viatjar enrere per reviure-les, tampoc ho considero interessant perquè ja s’han viscut un cop i no crec que aporti res al futur. I viatjar al futur, com que espero arribar-hi, tampoc m’agradaria. És més plantejar-te si estigués a les teves mans poder viatjar enrere, què faries? I si un moment passat de la teva vida t’hagués agradat que fos diferent i poguessis anar a canviar-lo, ho faries i de quina manera ho canviaries? Dels errors se n’aprèn i tot el què passa és per algun motiu. I encara que hi hagi coses que tu valores negativament, aquestes han comportat un seguit de situacions que poden haver estat benefioses i que, en tot cas, han servit perquè tu siguis qui ets. I si vols tornar al passat és com renunciar a qui ets ara mateix. Crec que s’han de canviar les coses a partir d’ara i des d’aquí, no des dels errors que vam cometre en el passat. 

Són bons temps per a la nova dramatúrgia catalana? 

Hi ha molta efervescència i bones relacions. Un bon exemple és el Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta (els dilluns a les 20h a la Sala Planeta de Girona) que em sembla molt interessant. Tot i així, segueix sent molt difícil estrenar perquè és un risc pels programadors que apostin i confiïn en la teva proposta. És més fàcil confiar en Shakespeare que en un dramaturg contemporani. Com a espectadora valoro molt més el risc que no anar sobre segur. Haurien d’arriscar-se més i confiar en les noves fornades de dramaturgs. De totes maneres s’està creant un circuit propi: la Sala Beckett, el T6, la SALAFlyhard... però penso que, escombrant cap a casa, n’hi hauria d’haver moltes més.

Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: BLANCA BARDAGIL
INTÈRPRETS: DANI ARREBOLA, CONCHA MILLÁ, LAURA VENTURA i ANNA NAVARRO
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS
SALA FLYHARD

Després d'èxits com Un home amb ulleres de pasta i Nit de ràdio dos punt zero, la SALAFlyhard enceta la seva segona temporada amb el mateix esperit de sorprendre que la primera. En aquesta ocasió l'artífex és una gairebé desconeguda Blanca Bardagil, de la que es parlarà força a partir d'ara.

Sense saber de què va l'obra, arribo a cegues a la SALAFlyhard oberta totalment a deixar-me captivar i, un cop més, ho aconsegueixen. De la història poc a explicar per no desvetllar més del necessari, barreja de realitat i ficció, es nota que Blanca va participar al muntatge de Els últims dies de Clark K, perquè la història, la manera de fer i de dirigir camina en aquest sentit.

Aquest cop però sense la habitual companyia Flyhard, centrats en projectes de futur, el quartet Dani Arrebola, Concha Millá, Laura Ventura i Anna Navarro funciona com un rellotge, amb una precisió mil·limètrica i aconsegueixen crear un clima de tensió propicia per desenvolupar aquesta mena de thriller-comèdia-futurista.

Intriga, sorpreses, riures amb una encertada dramatúrgia i direcció de la Blanca Bardagil, a la que convé no perdre de vista, fan de Satisfaction una obra, que parla de desitjos i satisfaccions personals, i que com la vida ens deixa el futur  massa en l'aire. El que està clar és que aquesta sala mai deixarà de sorpredre'ns!

SATISFACTION

by on 14:50
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: BLANCA BARDAGIL INTÈRPRETS: DANI ARREBOLA, CONCHA MILLÁ, LAURA VENTURA i ANNA NAVARRO PRODUCCIÓ: FLYHARD PRO...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: ,