“El procés de creació no s'ha d'acabar el dia de l’estrena”
La jove dramaturga Blanca Bardagil (Vic, 1988) estrena Satisfaction a la SALAFlyhard. Hi He compartit una agradable i interessant conversa per tal de conéixer millor tant l’autora com la seva obra. De moment, ja la tinc fitxada, m’ha agradat Satisfaction i a partir d’ara no la perdrem de vista.
Si et sembla, comencem pel principi, qui és Blanca Bardagil?
Tinc una companyia que es diu Aquatremans Teatre, que comparteixo amb la meva mare que també és dramaturga, i portem sis projectes entre textos seus, meus i d’altres escrits per les dues. M’agrada ser dramaturga i directora dels meus propis textos, encara que em sembla interessant que un altre director pugui dirigir un text meu per veure la visió que li dóna i que li aporta al text. Amb Satisfaction, malgrat que ja fa uns dies que hem estrenat, encara estic fent petits canvis de funció a funció, no crec que el procés de creació s’hagi d’acabar el dia de l’estrena.
Com arribes a la SALAFlyhard?
Vaig conéixer el Jordi Casanovas en un curs a l’Obrador de la Sala Beckett, ens vam entendre bé, vam mantenir el contacte i quan va obrir la sala em va proposar fer una obra aquí. Llavors vaig començar a crear ‘Satisfaction’, que està feta i pensada per a la SALAFlyhard.
D’on parteixes per escriure Satisfaction?
Em venia de gust parlar de la confrontació amb un mateix, en cinema és més fàcil, però en teatre també es pot fer i em va semblar interessant provar-ho. Pel que fa al títol, em costa molt posar títol, tenia l’obra gairebé feta i encara no en tenia, llavors se’ns va acudir que al protagonista la seva mainadera li canta la cançó perquè s’adormi, i em va semblar un bon títol.
Hi ha una barreja entre cinema i teatre (flashbacks i flashforwards), t’agrada barrejar gèneres, estils, et surt sol o ho busques?
Crec que és generacional, no és una cosa que em plantegi abans de començar a escriure l’obra. La nostra generació està molt influïda pel cinema, i per totes les arts visuals i ens surt de natural sense haver-nos de plantejar fer-ho.
L’acció transcorre en una cuina, per quina raó has escollit aquest espai? Té un significat especial?
La cuina té un factor que em sembla interessant que és la incomoditat que poden patir les persones externes al nucli familiar pel fet d’estar en un espai molt més íntim del que pot ser el menjador de casa. La cuina és una part més personal d’una casa, on no acostumes a rebre la gent, es produeix un clima més violent.
Vas ser ajudant de direcció del Jordi Casanovas a Els últims dies de Clark K, personalment Satisfaction m’ha recordat en alguns moments a aquest muntatge de l’Alberto Ramos, va ser una font d’inspiracció o és casualitat?
(Riu) Tenim molt bona relació. Quan estàvem assajant Els últims dies de Clark K jo estava escrivint ‘Satisfaction’. Amb una de les actrius d’Els últims dies de Clark K, la Laia Martí, van estar fent improvisacions i potser en el moment en què es parla de l’Elvis, hi ha una certa semblança, però no ha estat intencionat, sinó més aviat una casualitat. També són qüestions generacionals, i que potser amb l’Alberto hem begut, al llarg de la vida, de fonts d’inspiració similars.
T’agradaria tornar a viure algun moment de la teva vida o saber què et passarà d’aquí a 30 anys? És un desig personal?
No ho sé. Viatjar enrere per canviar les coses, no. Viatjar enrere per reviure-les, tampoc ho considero interessant perquè ja s’han viscut un cop i no crec que aporti res al futur. I viatjar al futur, com que espero arribar-hi, tampoc m’agradaria. És més plantejar-te si estigués a les teves mans poder viatjar enrere, què faries? I si un moment passat de la teva vida t’hagués agradat que fos diferent i poguessis anar a canviar-lo, ho faries i de quina manera ho canviaries? Dels errors se n’aprèn i tot el què passa és per algun motiu. I encara que hi hagi coses que tu valores negativament, aquestes han comportat un seguit de situacions que poden haver estat benefioses i que, en tot cas, han servit perquè tu siguis qui ets. I si vols tornar al passat és com renunciar a qui ets ara mateix. Crec que s’han de canviar les coses a partir d’ara i des d’aquí, no des dels errors que vam cometre en el passat.
Són bons temps per a la nova dramatúrgia catalana?
Hi ha molta efervescència i bones relacions. Un bon exemple és el Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta (els dilluns a les 20h a la Sala Planeta de Girona) que em sembla molt interessant. Tot i així, segueix sent molt difícil estrenar perquè és un risc pels programadors que apostin i confiïn en la teva proposta. És més fàcil confiar en Shakespeare que en un dramaturg contemporani. Com a espectadora valoro molt més el risc que no anar sobre segur. Haurien d’arriscar-se més i confiar en les noves fornades de dramaturgs. De totes maneres s’està creant un circuit propi: la Sala Beckett, el T6, la SALAFlyhard... però penso que, escombrant cap a casa, n’hi hauria d’haver moltes més.
Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis)
No hay comentarios:
Publicar un comentario