Una sacsejada incòmoda


Explica Sandra Toral, actriu, productora i docent, que l'any 2005 va assistir a un cicle de conferències sobre la tortura, a Madrid, i un dels ponents era el periodista basc Javier Ortiz (1948-2009), un d'aquells homes que dignifica la professió de periodista. En la seva conferència, Ortiz va plantejar a l'audiència un seguit de dilemes morals sobre la tortura, exposant un cas fictici: un terrorista, José K., que ha col·locat una bomba en una gran plaça, és detingut per la policia quan encara falta una hora perquè l'artefacte exploti. Sense temps material per fer la recerca o desallotjar la plaça, la policia decideix torturar-lo per aconseguir la informació. Heus ací el dilema: és lícit torturar-lo? El fi justifica els mitjans? A qui envileix més la tortura? A qui la practica? A qui l'ordena? A qui la tolera explícitament o implícitament? És comprensible, i molt significatiu, que en aquella mateixa conferència hi hagués part del públic que se sentís incòmode o que, fins i tot, abandonés la sala. Passar de l'abstracció de l'horror a la personalització d'aquest horror, a posar-li cara, incomoda, i més quan en algun moment s'intueix que la societat mateixa té alguna responsabilitat en la creació del monstre que parla i que expressa les seves raons. Perquè això ens posa un espill al davant, tal com va explicar ahir el director valencià Carles Alfaro. Després d'aquella conferència, i gràcies a la insistència de Toral perquè ho fes, Ortiz, al qual no agradava especialment el teatre i s'hi va resistir molt, va afrontar el repte de fer un monòleg. La motivació que va posar fi a totes les objeccions del periodista va ser “donar veu a algú que mai sentim”, això és, al terrorista. Aquesta és la gènesi de José K., torturado, que es podrà veure demà (21 h), en funció única, a la sala La Planeta de Girona.
Una vegada escrit el text, Toral va organitzar una lectura a la SGAE, però el seu objectiu era posar-lo en escena. Aquí entren en joc Carles Alfaro, el director; Pedro Casablanc, que és l'intèrpret, i Temporada Alta, que coprodueix i estrena l'espectacle. Alfaro va explicar ahir que li ha costat molta feina fer la posada en escena, ja que per aconseguir una versió definitiva del text ha recorregut a manuscrits i a molt de material que Ortiz havia descartat mentre feia l'exercici de síntesi amb vista a composar el text definitiu i que, segons el director valencià, era un material “més teatral” que el resultat final d'Ortiz, que s'ha acabat doblant una vegada ha passat per les seves mans, amb la complicitat absoluta de la vídua i la filla del periodista. Alfaro estava interessat “en la consciència, i en els conflictes que crea tenir-ne”, però no volia fer una obra maniquea, volia “humanitzar fins al límit” l'ésser humà que no deixa de ser el terrorista: “No és ni una defensa, ni una justificació, en absolut. El que passa, però, és que el més fàcil és pensar que un terrorista és un malalt, etiquetar-lo, com els grans monstres de la història, classificar-lo i després oblidar-se'n, però no, el terrorista té raons i pren actituds en funció d'aquestes raons i, per tant, són accions que considera raonades. Si no escoltem les raons i els arguments, ni d'on vénen, difícilment anirem més enllà de l'esquematisme”, diu Alfaro. Segons el director, el terrorista que presenta “ha anat cremant fases, suposades coartades”, i ens mostra, a l'obra, que ha arribat a la fase final, la del desencant absolut, en què està convençut que les bombes ja no canvien res, però que les posa únicament per “trencar la pau repugnant dels poders establerts, i en revenja del fàstic que es produeix a ell mateix i que interpreta que és on l'ha dut la societat que tenim”.
La posada en escena és impactant. Durant el poc menys d'una hora que dura la peça, Pedro Casablanc està despullat, assegut d'esquena al públic en un tamboret, dins una urna de miralls translúcids –el públic el veu a ell, però ell només veu el seu reflex per les quatre bandes–, i una càmera li enfoca la cara, servint un primeríssim primer pla ampliat en una pantalla per sobre de l'urna. El so amplificat prové esmorteït de dins la peixera d'un metre quadrat de superfície. No es pot tombar, no es pot aixecar; només pot estar immòbil, assegut, parlant, mentre les quatre parets de mirall li retornen la seva pròpia imatge, en un espai reduït, i infinit alhora, per l'efecte multiplicador dels miralls.

Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario