"Mai m'ho passo bé a escena, la satisfacció ve després"


Núria Espert va entrar ahir al migdia per primera vegada al renovat Teatre Lliure de Gràcia. "I no sóc gens, gens, nostàlgica, però m'ha vingut a la memòria quan em va portar aquí el Terenci [Moix] perquè hi havia un director que estava molt bé, i van aparèixer primer el Fabià Puigserver i després un Lluís Pasqual amb rínxols d'àngel, i me'ls vaig endur de seguida", recordava l'actriu. Dècades després, Pasqual convida Espert (Hospitalet de Llobregat, 1935) a presentar-hi, del 6 al 23 d'octubre, La violación de Lucrecia , un text primerenc de William Shakespeare en què desplega els seus excepcionals dots actorals.
Aquest teatre, força petit, és l'espai ideal per a La violación de Lucrecia ?
Absolutament. Perquè és una espècie de monòleg en què la sinceritat, la suor i l'acció de matar-te, amb el públic tan a prop com tu i jo, fa que l'art de la comèdia sigui completament diferent que amb 800 persones davant.
Què la va atreure d'aquesta obra?
El text. És d'una bellesa extraordinària i d'una violència extraordinària. El fet no cal explicar-lo perquè està dit al títol, no és una obra de suspens, però és una de les coses que més em trastornen del món: la violació i la pedofília. I l'argument. Shakespeare explica qui són els personatges d'aquest crim amb uns monòlegs extraordinaris, tan grans i profunds com puguin ser els d'Ofèlia i Lady Macbeth. Els seus personatges més grans, encertats i perfectes són en aquesta obra, que la gent considera petita perquè és de joventut i perquè és un poema, que nosaltres fem en vers blanc.
Si la violència l'horroritza, per què s'hi enfronta?
És una neteja i una manera d'expressar-me. Tot això ara sona molt predeterminat, i no ho és, però tota la vida he viscut horroritzada per la violació i la seva utilització com a arma de guerra. Poder-ne parlar no amb paraules banals sinó com Shakespeare, d'una manera única, em va enganxar, tant quan era molt joveneta i el vaig llegir per primer cop, com 40 anys després i fins i tot quan ja estava en un altre projecte i el vaig remirar. Primer vaig pensar a fer una lectura, però quan treballava amb la traducció de José Luis Rivas vaig veure que era una funció de teatre completa i que no calien 5 persones. Vaig pensar: "Ho faré jo".
Tot i que és una obra de joventut de Shakespeare és una obra de maduresa per a vostè?
Sí. Tot el que he après al llarg de la vida, aquí serveix moltíssim. Hi he posat tot el que sé. I el director, Miguel del Arco, ha tingut una presència molt forta, em feia falta una persona especial.
És un director relativament jove.
Té 40 anys però és jove en el sentit que fa molt poc que és reconegut, que ha fet la seva obra mestra, La función por hacer , i fa molt poc que tot el teatre espanyol el reclama. És com jo quan tenia 19 anys i vaig fer la Medea . Però és magnífic que li passi amb 40, perquè ha anat aprenent teatre a poc a poc.
Enveja aquesta conquesta lenta de l'èxit, vostè que va tenir-lo jove?
En la interpretació no, però en la direcció, sí. Quan teníem la nostra companyia el meu marit em deia: "Per què no ho dirigeixes tu?". I jo deia que no. Va ser un error, perquè hi havia coses que hagués pogut fer per començar a poc a poc. Però vaig començar als 50 anys, a Londres [amb La casa de Bernarda Alba ], en una llengua que parlava com el Tarzan i amb unes senyores que feien molta por, i això no és bo. Vaig tenir molt d'èxit, tant que vaig estar 15 anys sense interpretar i només dirigint, però sempre em sentia fora de lloc. Al principi deia: "Notaran que no en sé res, que no sóc ningú...". I no: va sortir molt bé i encara em truquen. Estic feliç d'haver-ho fet i d'haver-ho deixat.
Vostè diu que mai és feliç a escena.
Sí, és una cosa que als companys no els passa. Tothom parla de com s'ho passa de bé i penso: "Quina sort!". Jo, passar-m'ho bé, no. La satisfacció ve després quan penso: " I did it! I did it!". Quan fa temps que faig una obra no tinc malestar: abans d'una Medea em concentro, surto i ja està; si estic bé, la cosa rutlla. Només he tingut nervis amb el paper de borratxa a Qui té por de Virginia Woolf? i abans de La violación... , tot i que ja l'he fet 100 vegades. Perquè he d'estar al cas, perquè estic sola i dient vers blanc, que no hi pots afegir ni una o . Has d'estar concentrat sense que això et talli l'emoció, perquè m'arriba una emoció verdadera.
A l'obra, la Lucrecia només troba consol quan admira una obra d'art. Vostè també planteja, al programa de mà, si per un moment l'art pot ser més important per l'espectador que Fukushima i que el seu futur. En temps de crisi, la cultura és més important que mai?
Sí. Segueixo creient, no en utopies, no en aquestes responsabilitats que el teatre ha de canviar la societat, però sé que en el fons em dedico a una part de la cultura que fa més sensibles les persones. Sé que ens recolzem en aquests textos tan fantàstics, dels grecs als contemporanis, perquè encarrilen l'ésser humà cap a una millora o cap a un reconeixement. No són sermons, són vida: si vas al teatre, surts ple de vida. El benestar que et dóna el fet de riure d'una comèdia intel·ligent, no te'l dóna ni un llibre ni una pel·lícula.
Ni la política, ja no dóna benestar.
No. Abans feia la sensació que Espanya avançava moltíssim, perquè començàvem la Transició. Però els partits s'han fet tan petits, tancats, interessats... Ara hi ha una convicció: s'hauria de trobar una altra fórmula. Que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics ja ho sabíem, i ara això ha quedat a la superfície, les clavegueres ocupen el lloc dels jardins.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario