Els set pecats d'Àlex Rigola


Amb set pecats va acabar aquest diumenge la Biennal de Teatre de Venècia dirigida per primera vegada per Àlex Rigola. Queda a l'aire el vuitè pecat: el dubte. El seu contracte acaba al desembre. Per les mateixes dates es confirmarà el successor de Paolo Baratta com a president de la prestigiosa mostra. El candidat proposat pel govern de Berlusconi, Giulio Malgara, ha topat amb l'oposició de la societat veneciana. D'aquest embolic institucional en podria dependre la continuïtat d'un català al capdavant de la secció de teatre.
Per a la seva estrena Rigola s'ha envoltat dels directors europeus que admira i que, majoritàriament, també l'han acompanyat durant els vuit anys que ha estat al capdavant del Teatre Lliure: Romeo Castellucci, Calixto Bieito, Jan Fabre, Ricardo Bartís, Jan Lauwers, Rodrigo García i Thomas Ostermeier. Cada un ha presentat un treball com a director i s'ha fet càrrec d'un laboratori amb el pecat com a principal estímul dramàtic. Un programa que s'ha completat amb un cicle de conferències i l'exhibició de joves companyies italianes que fan del gest el seu codi d'expressió. Alguns dels muntatges programats no són una novetat per a l'espectador barceloní, però tot i així va quedar espai per al descobriment de la versió excessivament estètica deWoyzeck de Josef Nadj, la virulència poètica del Prometheus Landscape II de Fabre, l'excel·lent teatre documental de Stefan Kaegi sobre la pèrdua de les arrels i la identitat ( Bodenprobe Kasachstan ) i la dansa conceptual de Virgilio Sieni ( Osso ).
Per mostrar el resultat dels tallers, el festival va organitzar diumenge unwalking tour titulat Sette peccati . Ocasió única per accedir a espais allunyats del circuit habitual: l'esplendor de La Fenice, la severitat històrica de l'Ateneo Veneto, la digna decadència del Conservatori B. Marcello i l'elegància decimonònica del Palazzo Franchetti.
Castellucci va tenyir de vermell satànic la Sala Apollinea de La Fenice per confrontar l'espectador amb el pecat de mirar . La mirada final que els seus alumnes dirigeixen al públic -ambigua per la seva perversitat ingènua- és el gest més clar d'una acció que es basa en un treball intensament físic de possessió infernal. Calixto Bieito es va refugiar en una sala d'assaig d'òpera per desenvolupar un pecat clàssic: l'enveja. El resultat és un dels habituals exercicis de complicitat que genera el director amb els actors. Un exercici col·lectiu (voluntàriament) sense acabar amb l'aire llibertari d'un anarcomusical.
Sota la violència barroca dels llenços de l'Aula Magna de l'Ateneo Veneto, Fabre desenvolupa un pecat que fon el gangsterisme amb el martiri. Una coreografia de sexe i dolor, de gèneres transvestits, que passa del que és intranscendent al que sorprèn, del tòpic a l'instant fugaç ple de lectures. A la biblioteca, Bartís va dedicar el seu taller al pecat de la burocràcia. Uns oficinistes entestats a fer de la seva rutina la tragèdia de Hamlet i de la seva oficina Elsinor. Humor un punt absurd que no passa del voluntarisme. A Bartís li falten els seus actors i els generosos períodes d'assaig per ser ell mateix.
Al teatre del conservatori, Jan Lauwers va aixecar del no-res una brillant cerimònia per parlar del pecat de la indiferència. Un exercici gairebé perfecte que compleix amb l'obligació de satisfer el públic i els alumnes. Ironia, sensibilitat, poesia audiovisual, picades d'ullet al passat, gestualitat contemporània, elegància en l'aprofitament de tots els recursos de l'espai. Al pati s'hi esperava un invisible Rodrigo García amb el seu fantasmagòric seguici d'encaputxats tarotistes i el pecat de la solitud. Les figures tapades juguen al solitari mentre les seves veus reverberen al pati amb les paraules que han aportat a un taller eminentment dramatúrgic.
Ostermeier ha complert amb el seu pecat (la pederàstia) un somni molt germànic: representar La mort a Venècia en un palau amb façana al Gran Canal. La burgesa Sala del Portigo del Palazzo Franchetti és el marc escollit per explicar en quinze minuts -un límit compartit per tots els laboratoris- l'atracció d'Aschenbach per Tazio. Un projecte que obvia la trobada entre mestre i deixebles per concentrar-se a aixecar una peça teatral sòlida, encara que hagi d'importar de Berlín el seu actor preferit i que els alumnes facin de privilegiats actors secundaris.
Font: Juan Carlos Olivares (www.ara.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario